.
Ara hem tancat la setmana, ja és divendres,
amb Andrés i Andrés i el seu convidat, el Jordi Freixa.
Bona tarda a tots dos.
Hola, bona tarda.
Molt bona tarda.
I ahir ho vam deixar en un punt que jo crec que mereixo una miqueta més de comentari, eh?
Exacte.
Què era això? Què era això? A veure.
Això era... Escolta'm, aviam si s'adivina.
Un dels personatges que mai se li arruga el vestit, ni és d'espantina, i mira que fa coses, eh?
I és d'aquells típics també que trets, bueno, bales, fletxes, tot el que li tirin, mai es mor, mai el toquen.
Sempre comença igual, amb el canó, la càmera desenja un canó i el ja més bon que passa per davant,
però t'ho haig de dir una cosa, si et fixes en la penúltima pel·lícula, es veu el ja més bon que passa per davant del canó
i a darrere d'ell, que es veu que hi havia un plafó o un fondo blanc, se li veu una miqueta el perfil de la sombra,
de l'ombra, dels dos reflectors que l'estaven enfocant.
O sigui, que hi ha coses que a vegades no es donen compte...
Això és no disfrutar de les pel·lícules, això és anar al cine a buscar-li...
Tu què opines, Jordi, del ja més bon? Explica'm alguna cosa.
Home, jo del ja més bon, el primer que diria que potser m'atribiria a dir és que potser el personatge cinematogràfic més pregnàtic,
és a dir, el que l'han posat sempre enlloc que li corresponia per fer-ho durar.
La prova és que hi ha pel·lícules en què, per exemple, ara als anglesos els hi ha convigut la política d'apropament als soviètics.
Doncs la col·laboració anglosoviètica de la pel·lícula Espia que m'ha mort.
En fi, s'ha anat evolucionant de tal manera que hem arribat als nostres dies i tenim un James Bond guapo elegant que ja no fuma, no veu tant...
És això, ja no fuma, és políticament correcte.
No és masclista, eh?
Al contrari, la M, en un moment determinat, en una pel·lícula, li diu que més aviat va contra les dones.
És metrosexual, que diuen ara.
I ell, doncs, bueno...
S'ha d'anar canviant. Ara, jo ara proposo, faig una altra proposta.
Prometisme total.
Anem a fer una altra proposta i anem a passar a un altre tema, que és el musical també, dins el cinema, a part de la música que tu ja fas,
i que va ser una pel·lícula molt romàntica també, i que tu has fet un tema molt interessant, que és Un americano en París.
I s'ha de dir que Un americano en París, pel·lícula de l'any 1951, va ser dirigida per Vicente Minnelli,
que és nascut l'any 1910 i va morir l'any 86, 1986, es va considerar com el més europeu dels directors nord-americans
i exactament es podria dir que el més afrancesat, perquè ell es va dedicar bastant a fer les pel·lícules que girés molt sobre París o sobre França.
Les grans pel·lícules de Minnelli van ser considerades grans en el moment
i després van dir als crítics que després aquestes pel·lícules passarien a l'oblí o simplement com a anècdotes del passat cinematogràfic.
Però s'ha de dir que avui, actualment, són pel·lícules considerades d'una gran qualitat, de posada en escena,
en fi, de grans mestres de somptuositat, un barroquisme i una plàstica però fantàstica.
Minnelli se'l considerava el senyor rojo, no polititzem.
Això se li deia perquè, si us fixeu, quan veieu les seves pel·lícules d'una època,
era la seva obsessió en fer servir amb les pel·lícules, sobretot, el color vermell.
I és veritat que el color vermell li donava una gran vistositat a les escenes.
Tu, en què et va semblar de posar Un Americano en París amb el teu repertori?
Un Americano en París o La Suite del Gran Canó era una de les bandes sonores
o una de les músiques que al meu pare ja li agradava molt.
Abans que el meu pare també tenia, era músic i vocalista, tenia la seva pròpia orquestra.
Llavors aquesta pel·lícula jo la vaig veure ja bastant més gran,
o sigui, no amb l'estrenen, molt menys.
Però el papa sempre parlava de la pel·lícula i sempre me la cantava.
Aleshores, quan vaig tenir l'oportunitat de veure-la,
doncs sí, evidentment em va agradar molt, és un gran musical,
a nivell d'efectes avui dia s'ha superat, evidentment,
però el caliu artístic, tot el que tenia aquella pel·lícula
amb els mitjans que ens va fer, doncs insuperable per l'època.
Aleshores, com que el meu pare, en valga la redundància,
sempre em parlava de la pel·lícula, d'aquesta música, entre d'altres,
doncs en quan vaig tenir l'oportunitat de aconseguir les bases
per poder fer els arranjaments, doncs no m'ho vaig pensar dues vegades.
A tu t'ho hauria agradat, participar en aquesta pel·lícula?
Home, i tant.
Eh, que sí, només hi ha pogut...
Es canxegada la música i aquest tipus d'això.
Jo només hi he pogut participar en aquella...
Jordi, Jordi, perquè el tema ballar, com el portes tu?
No, ja que fa de tu?
Sí, sí, jo soc autodidacte en tot.
I jo també faig els meus passets de ball,
amb tango i alguna coseta de claquer,
però sempre, sempre autodidacte, eh?
Mira.
No, sí, sabem que la seva capacitat és enorme,
el que passa és que, en fi, vol fer tantes coses
o fa tantes coses que no li permet arribar a una altra.
S'ha de dir, també, parlant d'aquesta pel·lícula,
que el gran ballet que surt amb un americano en París
va ser classificat amb aquesta pel·lícula
dintre d'un catàleg de cultura visual
i, com és lògic, conjuntament amb Gene Kelly.
O sigui que no és simplement una pel·lícula musical perquè sí,
sinó que està catalogat com un gran adveniment cultural,
perquè els números de ballet que hi ha en aquesta pel·lícula
són fabulosos.
A més, jo recordo que vaig sentir sobre aquesta pel·lícula
que, clar, la que fa de noia, diguéssim, del Gene Kelly,
venia de la ballet clàssic.
I que el Gene Kelly deia, ostres, i com ho farem això?
Jo que soc especialista en claquer
i ella que fa les puntetes de ballet clàssic.
No les tenien totes.
I després resulta que sí, que hi va haver una simbiosi curiosa
pel contrast d'aquest.
Sí, ella pràcticament es pot dir que va debutar amb aquesta pel·lícula.
Va debutar amb aquesta pel·lícula i va ser un èxit,
un èxit però tremendo.
Llavors ens trobem que Gene Kelly va tindre ja tant d'èxit amb això
que inclús li van donar un Òscar.
I li va servir aquesta pel·lícula
perquè Vicente Minelli demostrés realment les seves capacitats artístiques
i directives que podia donar de sí.
I he dit que en aquesta època
ell se li deia el senyor de rojo perquè dominava molt el vermell.
Després ell va canviar de productora amb la Metro
i allà va començar a dedicar-se amb els colors daurats.
Però es pot dir que això ja va ser al final de la seva carrera
que no li va servir pràcticament de res
perquè els èxits ja no van ser tan forts
com havien sigut amb les altres pel·lícules
sense desmereixer el que aquest home va fer.
I si et sembla, Jordi,
que et sembla si ens toques amb el teu quartet
de fan-fan-show un americano en París?
L'escoltem si voleu un trosset
perquè aquesta és bastant llargueta.
Doncs així ens acomiadem si us sembla
que passeu un molt bon cap de setmana.
Igualment.
Moltes gràcies.
Ens agafem la setmana que ve.
Adéu.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.