Bona nit
Avui passen 3 minuts de 2 quarts de 9 del vespre.
Benvinguts al No en Vinguis amb Històries.
Seguim a Tarragona Ràdio, 96.7, de l'AFM.
Molt bona tarda, Manel.
Què tal, seguim? Encara no ens hem fet fora, no?
No, jo no em referia a això, em referia a que seguim a la sintonia de Tarragona Ràdio.
Avui un programa carregat de bastantes coses força interessants.
Molt de material avui.
i aproximadament 27 minuts, és a dir, que anem directament al nostre sumari.
No en Vinguis amb Històries, aquesta setmana...
Com sempre, les nostres seccions habituals, però sempre amb continguts diferents.
Per començar, les efemèrides, després el monogràfic, que avui estarà dedicat,
o el petit monogràfic, que avui estarà dedicat a la Revolució Russa de 1905.
També les curiositats de la història, que podríem titular o subtitular els plaers de Josefina Bonapart.
De les nostres notícies, la nostra història, parlant de la Torre de Minerva,
i si hi ha temps, com sempre, si hi ha temps, un llibre, en aquest cas, La puta i el Ciudadano.
Afemèrides
Tal dia com avui, de l'any 380, l'emperador Teodosi I el Gran
ordena que l'imperi romà adoptés el cristianisme com a religió oficial.
Com tothom sap, abans eren politeïstes.
I també un altre 17 de març, en aquest cas de l'any 1565,
el colonitzador portugués Estació de Sa,
que no té res a veure amb l'Estació de Sants de França,
fundava la ciutat de Rio de Janeiro,
que, just 20 anys després, ja comptava amb una població de 4.000 habitants,
i que es va estendre per la zona costanera als voltants de la muntanya coneguda com el Pan d'Açúcar.
I també, un altre 17 de març de l'any 1904,
naixia en una petita localitat d'Iowa, anomenada Clarinda,
Milín Glenn Miller, creador de l'anomenat So Miller,
que va ser un dels grans músics dels Wings.
Moreria el 15 de desembre de l'any 1944,
o millor dit, desapareixeria,
ja que es va perdre la pista de la seva avioneta,
que la portava de Londres a París,
i mai més se'n van trobar les restes.
Això va fer incrementar més encara la seva llegenda.
Algunes peces seves formen part ja de la cultura musical universal.
I també, tal dia com avui, de l'any 1983,
apareixia al mercat el compact disc,
el que avui en dia també coneixem com a CD.
No en vinguis amb històries, el monogràfic.
I el monogràfic d'avui retrocedim a principis de segle XX.
A principis de segle XX, la Rússia del Sars era un estat subjecte a un total immobilisme,
dominat per la burocràcia, la noblesa terratenent i l'església ortodoxa,
que garantien al Sars la lleialtat d'uns subdists,
moltes vegades incultes i supersticiosos, sobretot a les zones rurals.
Les llibertats civils estaven molt limitades,
i era un sistema polític definit com una autocràcia.
La llei fonamental de l'imperi, que s'havia publicat l'any 1892, afirmava
L'emperador de totes les Rússies és un monarca autocràtic
i el seu poder és il·limitat.
El mateix Déu ordena que el seu poder suprem sigui obeït,
tant per consciència com per por.
L'ascens al tron de Nicolau II l'any 1895 havia reforçat aquesta situació.
No obstant això, noves forces socials nascudes del creixement industrial
van començar a exigir transformacions en tots els sentits.
Jordi, quines forces socials configuraven la societat russa de canvis del segle XIX al segle XX?
Sí, doncs en aquests principis del segle XX ens trobem principalment tres blocs.
Per començar, una fràgil burguesia que plantejaven la necessitat d'un control més gran
sobre les decisions de l'Estat, és a dir, el naixement d'un sistema polític representatiu,
potser tirant cap a la democràcia.
Després, fent una segona part, trobaríem un segon bloc,
trobaríem un gran conjunt de pagèsos que seguien descontents per la falta de terres,
però estaven desorganitzats i no tenien partits polítics propis.
Això era el seu gran punt feble.
I després, degut a l'increment de la industrialització,
també van incrementar el nombre d'obrers febrils que vivien en situacions precàries,
com ja ens podem imaginar, perquè era un mal de tota Europa o de tot el món.
Males condicions higiéniques a les fàbriques, salaris baixos,
jornades laborals d'11 o 12 hores diàries, accidentalitat elevada,
que moltes vegades tampoc és tan diferent com avui en dia en certs països del món.
I una, com dèiem, doncs un gran nombre d'obrers que, segons algunes dades,
a principis del segle XX eren aproximadament uns dos milions d'obrers.
Una xifra que sembla gran, però és insignificant per a una població
que superava els 100 milions d'habitants,
però políticament, per l'altra banda, era molt important,
ja que entre ells van sorgir les primeres organitzacions obreres de classe.
Així, l'any 1898, va néixer el partit obrer socialdemòcrata rus.
La seva incidència era molt limitada, però ben aviat es va fraccionar en dues tendències
que més endavant en la història de Rússia deixarien una bona petjada,
els menxevics i els bolxevics.
A més a més, doncs, dins de que, bé, deixant de banda el que serien
les estructures socials de la Rússia de principis del segle XX
i parlant del que seria la situació social, política, etcètera,
aquesta societat es va veure o va veure empitjorada la seva situació
deguda a una guerra, a la guerra russo-japonesa,
iniciada l'any 1904 i finalitzada un any després.
Amb aquesta guerra, Nicolau II pretenia reafirmar el seu poder,
però els reversos oferts per les tropes russes van produir l'efecte contrari.
La Revolució Russa de 1905 va començar amb un fet emblemàtic,
que és el conegut el diumenge sagnant.
El 9 de gener de 1905, segons el calendari ortodox rús,
que en les nostres dates seria el 22 de gener,
va tenir lloc a Sant Petersburg, que era la capital de la Rússia dels Sars,
un esdeveniment que va cridar l'atenció de tot el món.
Una manifestació multitudinària era massacrada per l'exèrcit
quan anava a presentar una petició al Sars.
Era el punt de sortida d'una àmplia revolució
en què prendrien part els sectors més diversos de la societat russa,
la burguesia liberal, com hem dit, els obrers, els pagesos,
i també altres nacionalitats suprimides pel règim sarrista.
I quin va ser l'origen, el fet que va desencadenar
tota aquesta sèrie de fets del denominat diumenge sagnant?
Com ja hem comentat, amb una classe obrera situada bastant malament,
un fet va provocar tot això del diumenge sagnant.
L'acomiadament d'una fàbrica de Sant Petersburg
va ser la causa per la qual un personatge peculiar,
un capellà que s'anomenava Gapon,
que dirigia, a més a més, la societat russa d'obrers de fàbriques i empreses,
que era una mena de societat de socors mutu semblant un sindicat,
aquest capellà Gapon va decidir organitzar una primera vaga
que en els primers dies de gener de 1905 es va fer cada cop més important.
Així, el 8 de gener, prop de 120.000 obrers estaven en vaga.
Un dia després, el 9, va organitzar una manifestació
que va mobilitzar prop de 200.000 persones.
Diumenge, i portant estandards religiosos i retrats del Sard,
es trobaren davant del Palau d'Hiver, residència del Sard, com hem dit abans,
per lliurar aquesta una petició on es recollien les reivindicacions sobreres i populars
i que començava amb les següents paraules.
Nosaltres, els obrers i habitants de Sant Petersburg, procedents dels estaments més diversos,
les nostres dones, els nostres fills i pares ancians i indefensos,
acudim a vós o majestat en busca de justícia i protecció.
Així, doncs, si es dirigien al Sard...
No anaven en contra de la figura del Sard?
No, no. En un principi no era cap revolta.
Simplement anaven a demanar el que era una figura paternal, com podríem dir al Sard,
doncs, una sèrie de reivindicacions.
Però va succeir el que semblava ser que ningú s'esperava.
Però quan la multitud es va anar acostant al Palau d'Hiver,
va ser rebuda amb contundència pels cossacs i per la infanteria.
Allí, ja, doncs, davant del Palau d'Hiver, es va iniciar una matança
que va prosseguir durant tot el dia per altres punts de la ciutat,
mentre que alguns grups revolucionaris intentaven organitzar-se i defensar-se.
Aquests fets van afablir la figura del Sard
i el 9 de gener de 1905, conegut com el diumenge segnant,
va marcar un avanç i un desprengs en la història de Rússia.
A partir d'aquesta data, els intel·lectuals i la burguesia liberal
van reprendre les seves mobilitzacions
i els estudiants de Sant Petersburg van decidir anar a la vaga
a l'hora que els estudiants d'altres ciutats com Moscou
cremaven retrats del Sard i penjaven banderes vermelles als edificis de la universitat.
La reacció de les autoritats, en aquest cas, va ser tancar
els centres d'estudi superiors de tot el país fins a la fi del curs.
Revoltes, vagues, motins i aixecaments es van estendre per tot Rússia,
ja sigui al camp que estava fortament feudalitzat o a la ciutat,
com comentava abans, una ciutat cada vegada molt més industrialitzada,
afectant fins i tot l'exèrcit.
Aquest és el cas del motí del Curestat Potemkin, el juny del 1905.
Això del Curestat Potemkin és bastant famós, no?
Bastant famós gràcies al cinema, també en part.
Gràcies al cinema, una de les pel·lícules més famoses del cinema rus.
Què va passar amb aquest Curestat?
Hem de tenir en compte, per començar, que l'exèrcit estava format
per molts pagès o jobrers, que, a banda d'estar a l'exèrcit,
després en aquest exèrcit fèiem funcions repressives
i també estaven protagonitzant una guerra amb el Japó,
que finalment acabarien perdent.
La derrota russa a la batalla naval de Tsushima,
el maig de 1905, va obligar el Sar a sol·licitar la pau.
En aquest ambient d'insubroordinació i motins que afectava l'exèrcit,
es produïa l'episodi que el director de cinema Eisenstein
va immortalitzar l'any 1925, 20 anys després de la Revolució Russa,
el film El Curestat Potemkin.
La història s'iniciava el 14 de juny de 1905,
quan la tripulació d'un vaixell de guerra
es va negar a menjar carn amb malestat o amb males condicions.
L'afull i sellament del portaveu dels mariners
va provocar la rebel·lió de la tripulació,
que va assassinar set dels oficials.
En la confiança que la seva causa no estava perduda
i que bona part de l'exèrcit estaria al seu costat,
els tripulants del Curestat Potemkin es van dirigir al port d'Odessa,
una població també revoltada després dels fets del diumenge sagnant,
i que va rebre el Potemkin amb els braços oberts.
Inclús van celebrar la revolta de part de l'exèrcit
i van retre homenatge al portaveu, a Fusellat, en aquest cas.
Però la reacció militar no es va fer esperar.
La nit d'aquell mateix any,
tropes de l'exèrcit enviades especialment
van matar a 2.000 persones
i en van ferir a 3.000 en un intent de sofocar l'aixecament.
A la pel·lícula això queda molt bé retratat
a la matança que hi ha a les escales.
És una escala que es veu el nen que hi ha al carret,
com si li escapa de les mans a la mare,
i va baixant per les escales.
El Potemkin va haver de fugir cap a Romania
sense aconseguir que part de l'exèrcit es posés al seu costat.
A finals de juny arribar al port de Constanza,
on els mariners van abandonar el vaixell.
La rebel·lió havia fracassat,
però tota Europa coneixia els detalls d'una revolta
que havia afectat fins i tot a l'estructura interna
de l'exèrcit, que era un dels punts més importants
del règim serista.
Estem parlant de tots aquests fets que van passar a Rússia
l'any 1905, d'esta primera revolució.
Recordem que després anem a veure una altra...
Sí, sí, aquesta va ser el precedent, per dir-ho d'alguna forma.
Però en quines fases se pot dividir
els fets de l'any 5 a Rússia?
Sí, per sintetitzar ràpidament,
perquè no tenim gaire temps
i també és la nostra intenció,
podem dividir en dues fases.
La primera, fins a finals d'octubre,
en què van col·laborar els sectors burgesos liberals
i l'incipient moviment obri.
El 30 d'octubre, el SAR atorgava algunes concessions
intentant frenar el moviment revolucionari,
concessions com instauració del sufragi universal,
reconeixement d'algunes llibertats cíviques
i la creació d'una cambra representativa,
que és la Duma.
En aquest sentit, cal dir que la burgesia
intentava transformar l'aparell institucional del sarisme
en un sistema constitucional
per tal d'evitar una revolució des de baix,
acompanyada per tots els excessos de les classes populars.
És a dir, que la burgesia tenia por
de les classes obreres, també.
És una revolució que no poguessin participar ells,
que si les has perdut les mans.
La segona fase s'inicia a finals d'octubre
i el protagonista principal, o el protagonisme,
va recaure principalment al moviment obrer,
que va constituir una cèl·lula organitzativa
de vital importància en la història posterior de Rússia,
que són els sonomenats soviets,
que són els consells de treballadors.
Entre octubre i desembre de 1905
es van produir moltes vagues i protestes obreres
a diferents ciutats de Rússia
que van ser aplacades per l'exèrcit i la policia
de forma contundent.
I la cosa com va acabar, al final?
La cosa com va acabar.
La cosa va acabar, doncs,
ni bé ni malament per qualsevol part.
En el moment àlgid de la revolució,
el Sars, aconsellet per algun dels seus ministres,
es va haver obligat a publicar el manifest d'octubre,
que recollia tres preceptes bàsics.
D'una banda,
es comprometia a concedir les llibertats fonamentals,
llibertat d'associació,
de premsa, de reunió, etcètera.
En segon lloc,
preveia una ampliació del dret electoral
als sectors de la societat rússia
que n'havien estat esclosos fins aleshores.
I, finalment,
es considerava que la Duma,
és a dir, el Parlament,
tindria competències legislatives
i no merament consultives,
com succeïa també fins aleshores.
Tot s'ha de dir,
el xar Nicolau II
mai va complir les seves promeses
i va fer tot el possible
per dinamitar la tasca legislativa d'un Parlament
que podia haver obert un camí
cap a una suposada democràcia
o un règim molt més liberal.
Però, suposo que aquests fets
que van passar,
aquesta revolució de l'any 1905,
va dir que tindrà algunes conseqüències
a posteriori, no?
Sí, la conseqüència, bé,
la més important,
ja l'hem apuntat abans,
com tu has dit,
seria el precedent
de la revolució russa de 1917.
Però podríem dir-ne dues.
Primer que tot,
que la figura del xar
va sortir deteriorada.
A la mentalitat popular de l'època
va començar a ensorrar-se
tot un mite.
el xar que com un pare
vetllava per la prosperitat
dels seus súbdits,
que era la idea general
que tenia els camperols
incultes i supersticiosos
de la figura del xar.
Però un xar que a la vegada,
moltes vegades,
es creia que era enganyat
pels seus ministres
que representaven el mal govern.
És a dir,
la figura del xar
quedava,
en un principi,
era intocable,
es podien substituir
els governants,
els ministres,
volem dir.
I a partir d'aquí canvia.
Sí,
es comença a pensar,
home,
doncs aquest senyor,
el Nicolau II
potser no és tan bo,
no és un sen,
ni és tan bo,
ni només veia per nosaltres.
En segon terme,
la segona conseqüència
i darrere,
va servir d'ensenyament
per a la revolució
de 1917,
va aclarir l'estratègia
del moviment obrer
i en concret
dels bolchevics.
Lenin en va treure
una conclusió clara,
que era,
el proletariat
només podia transformar
una societat burgesa
en una revolució socialista
en un marc
que inclougués
l'aliança
entre les classes obreres
i la pagessa
com més endavant
va dur a terme.
Va ser la primera
conceptualització
de la dictadura
del proletariat,
però sembla ser
que això
ja és una altra història.
No en vinguis
amb històries,
el monogràfic.
No en vinguis
amb històries,
curiositats.
Avui m'ho has de parlar
d'algunes aficions
de la dona de Napoleó,
no?
Sí, sí, sí,
d'algunes,
els plaers ocults
o les aficions.
Que ningú pensa res
estrany.
No, no, no,
no, no,
no, no, no,
no, no, no, no,
no, no, no, no, no,
no, no, no, no, no, no, no,
no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, a veure, a veure,
la vida de l'empredriu francesa
i esposa de Napoleó
Bonaparte,
Josefina,
que a més a més
havia vist com el seu primer marit
havia estat guillotinat l'any 1794,
això jo no ho sabia,
per exemple,
fins fa uns dies,
va ser famosa
pels seus dos regals
que es feia,
que està bé
que la gent t'estimi
i et faci regals,
també està bé
que te'ls facis tu mateix.
Això vol dir
que s'estimava molt a ella,
amb això, no?
Una de les seves aficions
eren els animals.
D'aquesta manera,
quan el seu marit
es convertia en emperador,
va començar a introduir
a Palau
una gran quantitat
de gossos
i ocells exòtics.
A d'ell d'exemple
podem dir
312 francs
en una partida d'ocells
i que en els 3 anys següents
la quantitat
va superar
els 30.000 francs.
Segurament,
tota una fortuna
per a aquella època.
També era aficionada
a les plantes exòtiques
i d'aquesta manera
van començar a arribar a París
plantes i arbres
de tot el món.
Es diu que gràcies
a aquesta afició
de Josefina Boraparte
es plantaran a França
per primer cop
eucaliptus,
camèlies,
dàlies,
mimosas,
cactus
i unes 150 varietats
noves de rossers.
Però,
com succeeix
amb moltes dones
la seva gran afició
eren els vestits
i amb això no volem ser masclistes
però moltes vegades succeeix.
En un sol any
arribar a comprar
20 chals de catxamira,
73 corxers,
70 parells de mitges de seda,
780 guants,
520 parells de sabates,
etc.
I l'any 1809
tenia el seu guardarrobes
676 vestits nous,
252 barrets
i multitud de cintes,
plomes
i altres complements.
Notícies
Bé,
començarem
per unes visites
que si esteu interessats
en tots els aspectes
relacionats
amb la Guerra Civil
penso que seran
bastant interessants.
Els propers dies
19 i 28 de març
es portaran a terme
dues visites
guiades
a la cova hospital
de Santa Llúcia
a la Bisbal de Falcet.
Aquesta cova
va ser utilitzada
com a hospital
durant la Batalla de l'Ebre
per l'exèrcit
república.
Fins l'any 2001
va romandre
pràcticament
en l'oblit
però l'excel·lent tasca
de diversos
investigadors
entre ells
l'Àngela Jackson
han retornat
la memòria històrica
a l'indret.
precisament
amb l'Àngela Jackson
ja va mantenir
una xerrada
fa alguns programes
sobre el seu llibre
Més enllà del camp de batalla
Testimoni, memòria
i record
d'una cova
en la Guerra Civil Espanyola
editada a Edicions Cositània
i que precisament
ja parlava
d'este improvisat
Hospital Republicà.
Així que
si esteu interessats
en conèixer
les impressionants històries
que guarda
aquella cova hospital
podeu adreçar-vos
a la web
www.rotnatura.com
on trobareu
més informació
així com una adreça
de correu electrònic
per contactar.
El preu de sortida
és de 10 euros
per persona
i també inclou
una visita
a les trinxeres
de la Serra de Sant Agustí.
Per altra part
les excavacions
que des del juliol
de l'any 2003
s'han vingut fent
al castell del Catllà
i que ha vingut fent
l'àrea de prehistòria
de la Rovira Virgili
han posat al descobert
tota l'evolució
constructiva del castell
des dels seus inicis
entre el segle XVIII
i IX
fins al segle XX
però també han aparegut
interessants restes
d'un assentament
de la primera edat de ferro.
D'esta època
destaca
el descobriment
d'una gruixuda paret
de gairebé 4 metres d'amplada
que possiblement
devia ser la muralla
d'aquest assentament.
També s'hi han localitzat
ceràmica d'origen fenici
i han aparegut restes
una mica posteriors
que perteneixen
a l'ibèric antic.
Molt bé.
També parlar-vos
ràpidament
de dues jornades.
La primera s'iniciava avui
a la ciutat de Reus
porta per títol
Memòria històrica
del cooperativisme obrer.
Són un conjunt
de xerrades
a l'Arxiu Històric Municipal
de Reus
a la plaça del Castell
entre el dia d'avui
i el 15 de març.
Avui en concret
a aquestes hores
deu estar la professora
Montserrat Duc
parlant sobre
o fent una introducció
al cooperativisme obrer.
A més a més
el 9 de març
la cooperativa obrera
el Porvenir
de Falxet
a càrrec de Pere Audi
i el dimarts
15 de març
el cooperativisme
Alcami,
la Conca,
el tripartit
Pagès en marxa
a càrrec d'Antoni Gavaldà.
Totes les xerrades
tenen lloc
a un quart de nou del vespre
a l'Arxiu Històric Municipal
de Reus.
Després,
per una altra banda
també aquí a Tarragona
trobem
una sèrie de jornades
que ven aviates
durant a terme.
Porten per títol
Símbolos e imàgenes
la búsqueda de modelos
en el mundo
tardoantiguo
i medieval.
S'inicia
el dia 10 de març
i durant tres dies
porten ponents
d'universitats italianes
dels Estats Units
i també espanyoles
Sevilla, París,
País Basc,
Santiago de Compostela,
Múrcia o de la mateixa
Rovira i Virgili.
Si voleu més informació
o us voleu apuntar
a Símbolos e imàgenes
la búsqueda de modelos
en el mundo
tardoantiguo
i medieval
podeu trucar
al telèfon
977 559
595.
No envinguis amb històries
La nostra història
Avui a la secció
de la nostra història
ens aproparem
hasta les muralles
de Tarragona
però no parlarem
del conjunt
que formen les muralles
sinó d'un element
en concret
com és la torre
de Minerva
que és una de les torres
més antigues
del recinte
emmurallat.
A la part superior
del monument
destaca
un relleu
que testimonia
la religiositat
dels primers romans
que arribaren al turó.
Es tracta
d'una imatge
de la deessa Minerva
la qual dona nom
a la torre.
L'ensorrament
d'una part
de la muralla
l'any 1932
que era
al costat
del que llavors
s'anomenava
Torre de Sant Magí
va posar el relleu
al descobert.
Aquest representava
la deessa
que vesteix
una túnica llarga
anomenada Peplus
i du una llança
i escut.
L'escut
és allargat
i arrodonit
i presenta
al centre
un clipeus
amb un cap
de llop.
Aquesta torre
de Sant Magí
o de Minerva
proporciona també
una inscripció
incisa
sobre un carreu
de la muralla
en la qual
es llegeix
M. Uibio
Minerva
que reafirma
el culte
a Minerva.
La traducció és
Manus Uibius
a Minerva
i és una
de les inscripcions
llatines més antigues
de tota la península
ibèrica.
La torre de Sant Magí
o Minerva
té a més
una sèrie de caps
esculpits
en alt relleu
sobre
alguna de les pedres
megalítiques
del mur exterior.
Aquests caps
d'una factura
molt vasta
i bastant malmesos
pel pas del temps
en l'actualitat
suposem que van tenir
una funció
de dissuasòria
quan els enemics
havien d'atacar el lloc.
A 4 minuts
del 9 de l'espre
estem a la recta final
del No em vinguis a mi història
i així segurament
és el moment adequat
per recordar
la nostra adreça
de correu electrònica.
Que sí, Manel?
Vinga, va.
Que t'he donat la xuleta.
Avui tenim la xuleta aquí.
Digues.
Història
arroba
tarragonaradio.com
I per què podem fer servir
aquesta adreça?
Pel que vulguin.
La qüestió
és que la facin servir.
Que la facin servir.
Molt bé.
Doncs seguim
el No em vinguis a mi història
si ho fem
amb una novetat editorial
que sembla ser
que avui sí que tenim temps.
Porta per títol
La puta i el ciudadano
la prostitució
en Amsterdam
en los siglos
XVII i XVIII
escrit per Lot
Van der Poel
si pronunciu bé.
Lot Van der Poel
treballa a la Universitat
Lliure de Berlín
i a més a més
pertany a tota una sèrie
de grups de recerca
que ara no vindrem a esmentar
però que són força interessants.
La seva darrera obra
La puta i el ciudadano
tracta
és una obra rica
i especialment significativa
no només per la història
dels Països Baixos
sinó també per la història
de tot Europa.
És el primer estudi
que aborda
el tema de la prostitució
en una ciutat europea
en aquest cas
Amsterdam
que per aquella època
era la tercera ciutat
més important d'Europa
en el transcurs
d'aproximadament
150 anys
i que ho explora
amb eficàcia
sense considerar
aquest fet
exclusivament
com un apartat
de la història
de les dones
o del gènere
sinó com una part
intrínseca
de la història social
econòmica
cultural
i penal
a través
d'un nombre
sorprenent
de fons
l'autor
aborda
un tema
molt interessant
dins
com hem dit
Amsterdam
i
en definitiva
és la història
de la precària
supervivència
de les seves protagonistes
també de la corrupció
policial
de les protestes
del clergat
calvinista
dels immigrants
permanentment
permanentment pobres
i mariners
que s'apropaven
a la ciutat
d'Amsterdam
recordem
publicat per
Siglo XXI
La puta i el ciutadano
la prostitució
a Amsterdam
als segles
XVII i XVIII
Manel
durant la primera
quincena
del mes de maig
del 37
a la rereguarda
republicana
de Catalunya
Jordi Jordi Jordi
no em vinguis
amb històries
cada dimarts
a les 8.30
del vespre
que no em vinguis
amb històries
i si no en tens prou
els diumenges
a les 10 de la nit
Història
arroba
tarragonaradio.com
la nostra adreça
de correu electrònic
per si et vols adreçar
per fer suggeriments
per proposar-nos
un monogràfic
per si acabes
de publicar un llibre
i vols que en parlem d'ell
doncs ficar-te en contacte
Qualsevol cosa
Qualsevol cosa
sempre que estigui
al nostre abast
no podem fer miracles
El programa d'avui
i què hem fet?
Com sempre
les accions habituals
d'efemèrides
el monogràfic
que hem parlat
de la primera revolució
del segle XX
en aquest cas
la revolució russa
i un clar precedent
per la revolució russa
del XVII
els plaers
de Josefina Bonaparte
sobre la torre de Minerva
i sobre les putes
i els ciutadans
a l'Amsterdam
dels segles XVII
i XVIII
punt i final
punt i final
o punt i a part
perquè la setmana que ve
encara n'hi ha més
sí
si em volguessin tornar
aquí estarem
molt bé
moltes gràcies
i fins aviat
i recordem
la Núria Cartanyal
contra el tècnic
que després
se'ns enfada
adeu
el rellotge
del temps
s'avança
i el pèndol
de la història
continua funcionant
ens veiem
la propera setmana
no em vinguis
amb històries
a Tarragona Ràdio
a Tarragona Ràdio