Ja és divendres, per fer és divendres, tornem a donar la benvinguda a la Mar Pérez.
Mar, bona tarda.
Molt bona tarda, sí senyora, ja és divendres, estem en cap de setmana pràcticament.
Perquè tingueu imatge visual de la Mar, sembla un xiclet de maduixa avui.
No? Que vas amb un jersei tot rosa.
Vai de petit princes, vai de samarreta de nena bona.
Molt bé, molt bé. Ui, nena bona.
Bueno, va ser disfressada.
Que es porta molt el rosa, aquesta temporada.
És que a mi m'agrada, sóc així de tonta, m'agrada el rosa.
Rosa, lau i verd, aquell verd pistatxo, no?
Sí, sí, i els tronjos, eh? I els tronjos també. Moltíssim.
Però bueno, a part de moda, hem de parlar de moltíssimes coses.
I hem de començar amb una notícia que té dividida, diguéssim, tota la secció del cor.
Hi ha dues opcions. La gent que està molt, molt, molt, molt contenta
i la gent que realment, com nosaltres, passa de tot.
Fa por, fa por, que té notícia.
Exacte. Preparem-nos psicològicament.
perquè ens esperen uns mesos d'agonia patint un embaràs monàrquic.
Així de clar.
I que bonic que serà, eh?
Ai, sí.
Sí.
De fet, jo no sé les mestresses de casa que deuen estar fent mitja
per fer patuquitos, davantalets, jersellets, per enviar la Casa Reial com a regal.
Perfecte, escolta'm, en alguna cosa hem d'ocupar el temps.
I a més que els hi farà falta, a aquella gent, perquè un nen porta molts gastos.
Sí, sí, també tens raó.
Però trobo que en el món passen altres coses, tant o més importants.
Per tant, ara que ja ho sabem, ja és públic, ja n'estem assabentats,
ja ens hi diran, se l'ensenyaran quan vingui al món.
Quan neixi, no? Ja està.
No cal, no cal que patin cada vòmit, cada mareig i cada retortijón
o, com vulguis dir-li, o patadeta d'aquella criatura.
Sí, perquè de moment ja hem vist que les revistes, bueno, és el pa que donen avui,
aquesta setmana.
És horrible. Ens expliquen la història de son pare de la criatura des que va néixer
i la història de la mort de tots dos des que es va conèixer.
Clar, és que de moment només tenen aquesta notícia.
L'he dit que embarazada, però no tenen res més, ni ecografia, res.
I dubto molt que la tinguin.
S'ho han d'inventar.
Però, clar, tindré la visita al ginecòlogo, como pam, pim, pam.
Van a comprar ropa para el niño.
Clar, ja està bé.
Hem patit molts embarassos, molts embarassos.
Però el titular de la majoria de notícia i de revistes d'aquesta setmana
és Los Príncipes Felices y Encantados.
Clar, és que no hi ha altra cosa.
Ens enganxen en una foto en què riuen com si fins ara no hi haguessin fotos en què riuen.
Exacte, i ni haguessin estat feliços mai.
Nosaltres també estem contents perquè, vulguis que no,
doncs mira, tindrem més critiqueu durant molt més anys.
Així de clar.
Però només demanar, demanar que, si us plau,
els mesos que queden d'ara en endavant
ens ocupem dels milers i milers de nens i nenes que hi ha pel món.
Jo crec que és demanar molt, això, eh, Marc?
Bueno, ho provarem.
De totes maneres, seguim, perquè hi ha moltes més coses importants en el món.
Per exemple, Marlon Brando.
De fet, jo crec que la història mai, mai,
donarà un padrino com Marlon Brando.
A mi em sembla que no, eh, aquella imatge, aquella veu...
Jo crec que és que, a més a més, estem acostumats a sentir-lo
en versió espanyola, amb aquella veu trencada,
però és que, els que hem pogut sentir-lo en versió original,
en alguns trossos, és que...
És que realment allò...
Intressiona, està ficat en el paper.
...té pinta de mafios, de veritat.
De fet, mira que aquest home va fer pel·lis, eh, doncs no,
se'l recordarà sempre com a pel·lis.
Jo trobo que sí, és una d'aquelles imatges que de seguida...
A més a més, escoltes aquesta música i et ve la imatge
d'aquell despatx, amb aquell seient de cuiro que quan es gira...
És allò que dius, és ell.
Bé, doncs el dia 30 de juny tenim una cita, Núria,
no cal que et apilis perquè no hauràs d'ensenyar les cames,
és assentadeta, anem amb una subhasta.
Una subhasta en la qual podrem ofertar, podrem, com es diu,
pujar per 250 lots d'objectes personals del Marlon Brando,
entre els quals hi ha cartes que el director d'aquesta pel·lícula
va rebre o va enviar, en la qual deia que ell creia
que Marlon Brando era l'únic actor del món que podia fer aquest paper,
és a dir, que si no el feia ell, no feia la pel·lícula.
I coses, bueno, cartes personals, objectes, regals que ell va rebre...
L'anell, jo vull l'anell aquella del Padrino.
El segell aquell de...
Home, allò dona d'un prestigi, tu, pàgines.
Però clar, hauries d'anar sempre amb l'etiqueta d'Esto fue de...
Sí.
O explicar la història cada vegada.
Bueno, de fet, hi podem anar, fer una miradeta,
si hi ha alguna cosa que ens interessa i tenim prou escalarons,
doncs podria empujar.
La idea és que intenten treure uns,
i explico, 772.000 euros en total,
amb tota la subhasta.
On van a parar aquests diners?
No ho sé encara.
Perquè recordem que Marlon Brando va morir més o menys arruinat, no?
Sí, sí.
No sé ben bé, no sé ben bé,
i tampoc no tinc clar exactament quins objectes,
perquè són molts objectes, 250 lots són molts objectes de cosetes
i detalls personals d'aquesta persona.
No sé si serà el raspall de dents i la pastilla de sabó de l'última dutxa.
No ho sé.
Per tant, fins que no tinguem més notícies de moment,
nosaltres enviem la carta que ens guardin dos assientos
i després ja triarem si anem o no anem.
Sí, que això de les subhastes també sempre queda molt bé, eh?
Ah, queda maco, sí, però no, que aixeques una pancarta.
Una pancarteta.
O sigui, torna a una ràdio.
Torna a una ràdio.
Que passin el rebut per aquí, nena.
Anem, anem.
Ai, s'ha acabat la música, s'ha acabat el parell.
S'ha acabat la música, s'ha acabat la família.
Ai, anava a dir, la família, la notícia.
La cosa és que anava de família.
Una família que ens està fent córrer rius de tinta,
i en el meu cas, rius de saliva.
Es diuen Beckham,
i aquí, en aquest programa, tenen banda soronera.
Recordem la notícia de la setmana passada.
Victoria Adams, Victoria Beckham,
era desprestigiada la seva imatge com a dona no gaire agradable
amb les botigues Christian Dior.
Exacte.
M'agrada, deixant per terra.
No gens elegants.
Gens amorosa, gens elegant.
Bé, doncs, la setmana anterior, en aquesta notícia,
inclús vam dir que el seu marit li havia fet un regal
super, super extraordinari per celebrar el 31 aniversari.
Ah, sí que se l'havien portat davant de matí,
amb avió, cap a París, no?
Exacte, exacte.
Amb la targeta crèdit.
Un cap de setmana a París.
Exacte.
Bé, doncs, aquesta setmana,
el senyor David Beckham en compria 30,
i ella, original, com sempre,
va decidir regalar-li al seu marit
un viatget amb el mateix jet privat
de 48 hores a Venècia.
48 hores?
48 hores, un cap de setmana, dos dies.
Ah, no, no, no, no,
d'acord, dic 48 hores al de l'avió.
No, no, no, anant a Venècia.
Van anar amb el jet privat fins a Venècia,
però així com ell, si es va gastar la pasta
i la va portar en un hotel del prestigi,
ella va optar per tirar de la cartera dels amics
i ocupar, entre cometes,
el luxós apartament de l'Elton John
en aquesta ciutat.
Quin morro.
És a dir...
Trucar a Elton John i dir-li,
escolta'm, deixes l'apartament?
Per un cap de setmana.
El tema és que no va pagar ni el bitllet d'avió
perquè el jet era privat
i ni tan sols l'hotel
perquè, doncs, era la casa d'un amic.
Imagina't tu.
Ai.
Que rastre era.
Ai, sí.
Victòria, has de tenir en compte
que un marit així no s'aconsegueix cada dia
i quan el tens l'has de seguir mantenint
i això repercuteix molt, molt, com ho diríem,
molta inversió de diners i de temps.
Clar.
I tu no sé si entens.
Home, jo crec que li sobra amb ella, no, diners i temps?
Bé, no, doncs potser li falta imaginació.
Jo crec que sí.
I seguim parlant de diners?
Més diners.
Anant comptant i anant comptant, imagina't.
S'encaixa.
Exacte.
Tu saps qui és Orlando Bloom?
Ah, sí.
El reino de los cielos,
que per cert està calenteta, calenteta
als cinemes aquí i a tot Espanya.
Sí, sí, de fet, des que has d'estrenar,
mira, compten.
És d'aquelles pel·lícules que n'han de fer molts, eh?
Exacte.
Per pagar i per recuperar.
Bé, la qüestió és que aquest senyor,
el protagonista de la pel·lícula,
el gener, i això fa uns quants mesos,
però bé, la notícia ha sortit ara,
el gener va celebrar un sopar amb els amics
pel seu 22 aniversari.
Perdona, amb els amics, no, amb la seva nòvia.
I va decidir portar-la a Rio de Janeiro
a un restaurant que es diu Cácero Amarelo.
Tu dius, no sé, en para, ja et donaré un plànol.
Ja et donaré un plànol.
La qüestió és que, bueno, van estar sopant,
devien estar sopant moltes hores
o bevent moltes coses,
perquè la minuta o la carta,
la factura, així de clar,
va arribar als 586 euros.
Rio de Janeiro, eh?
Que mono, ella.
600 quants?
586 euros.
Per quantes persones, això?
Dos persones.
Dos persones.
I tu dius, bueno...
100.000 pessetes.
En un sopar.
Lògicament ja et dic,
devien menjar coses exquisites
i beure coses delicioses,
i no tindria cap problema
si tu acabes de sopar,
fas el cafè,
la copa, si vols,
pagues i marxes.
El més normal del món,
et gastis el que et gastis,
siguin 30 euros o siguin 500.
El problema és que si tu consumeixes
500 euros en un restaurant
i marxes sense pagar,
clar, et crees una mala...
Com ho diríem?
Una mala imatge molt gran.
Ai, això va fer.
Doncs això va fer aquest senyor.
Clar, recordem que al gener
possiblement encara no havia sortit
a aquesta pel·lícula.
Encara no havia cobrat.
A l'estrena no devia haver cobrat
drets d'imatge
i no tenia prou pasta
per pagar-li la novia
al sopar d'aniversari.
Jo no sé fins a quin punt.
Jo d'ell tornaria, pagaria
i notejaria una mica la meva imatge.
Com no fos que fos
una d'aquelles fantasmades
de l'amo del restaurant
Orlando Blum,
oh, Orlando Blum,
menja el que vulguis
i ja ho trobarem.
I ja ho trobarem.
Però...
I després l'home estigues enrere.
I després l'home digues,
hòstia, tu...
Hòstia, menja el que vulguis.
Si lo lleu a saber...
Però quin sopar et pot costar
per fer-me un passetes
que encara és més escandalós,
50.000 passetes per cap.
Quin sopar?
Per molt car que sigui
i per molt que mengis.
i per molt exquisit.
Home, doncs...
Estem parlant
de millor maris del món.
Ostres.
No, lògicament.
Algunes delicatessen,
de mar i muntanya.
Ostres.
Un bon vi,
tot això regat amb un bon vi.
Bueno, el vi sí,
el vi està cret, eh?
El vi,
volguis que no cotitza.
Un vi pels entrants,
encara que no t'acabi l'ampolla,
perquè, clar,
no està bé
que segueixis amb el mateix vi
després amb el peix i la carn.
Has d'anar canviant de vi.
No, no, clar.
I això, clar,
van carint la conta.
Uns cafès
d'unes terres recòndites
de...
Jo què sé,
d'Àfrica.
Aromatitzat
amb unes gotes de...
Molt ben justificant, Marc,
que sí que...
Uuuh!
I més car que els hi hagués
hagut de sortir.
Però no que m'he fet callar
perquè ja no sabia què dir, eh?
Quan va ser l'última vegada, Marc,
et van convidar
a un sopar així?
Ah, no, mai.
Mai?
Jo, encara no,
l'última vegada,
no, encara està per venir.
Això està bé, però, eh?
Això està bé.
Diuen, bé, anem a sopar.
Tinc 50.000 peles
perquè estem amb tu, nen,
aquesta nit.
Ui, ui, ui, ui, ui.
Ai,
tremola, Tarragona.
Moltes més cosetes.
Parlem de gent que sí,
que té glamour.
Tinc 50.000 peles.
Tinc 50.000 peles.
Tinc 50.000 peles.
que sí que té glamour, com nosaltres.
Anava a dir, estic una mica disgustada, perquè no ens van avisar.
No?
No ens van avisar.
Núria, a Nova York vam fer la festa de Chanel.
Hi havia tothom, tothom, menys tu i jo.
Això vol dir dues coses.
Primera, que...
Estem, estem, tenim el segell negre, diguéssim, estem a la llista negra.
Anava a dir, primera, que ens coneixen i per tant no ens van convidar, o segona...
És que jo l'últim dia que vam anar amb aquell aperitiu tan luxós ja et vaig dir,
Marc, que no et posessis coses dins del bolso.
No, amb aquests minibolsos que portes, és que allò tenia una forma de croqueta,
aquell bolso que es notava molt dona.
Clar, ens vam clixar, les croquetes allà van amb la cinta aquella que pita, quan són...
Quan són una larga, no em delatis, perquè aleshores jo diré que tothom ha de veure
enrotllar aquella estora israeli i emportar-te-la sota l'aixella.
Ja, però xatona, xatona, les croquetes són coses que es mengen i ja està, allò és un robatori en regla.
Jo ja li vaig dir que m'havien portat de casa, per si anava descalça.
Però ja t'ho vaig dir jo que no s'ho van creure.
Bé, la qüestió és aquesta, que no ens van convidar, i era tothom.
Clar, lògicament, i a mi és això que em fa com una mica de ràbia,
perquè si vas a una festa de Chanel ha d'anar tothom vestit de Chanel,
perquè això, lògicament, ens descarta la gent que no tenim res de Chanel,
excepte, com a molt, alguna colònia.
Però clar, no pots anar vestida amb la colònia sola, perquè no sou Marilyn, com naltros no.
Ella d'espullada i dos gotetes, una sota cada orella.
I ja està, i ella sempre glamurosa.
Bueno, ja m'agradaria veure-la a mi, quan s'aixecava al dematí amb dos dits d'arrel, morena,
sense tanyir.
Quin glamurós tindria.
Ara t'acabes de carregar un mito sexual de la història, eh?
Pobre Marilyn Monroe.
Tot va en contra de tota aquesta gent que no ens va avisar.
Teníem allí dintre la Nicole Kidman, que recordem que és la imatge de Chanel,
del perfum del número 5, aquest Nadal, amb aquell rebombori,
amb aquell pedazo anunci que havíem d'esperar,
com el del Freixenet o del Cudorní, una cosa impressionant.
La Ivanka Trump, amb el seu novi, i son pare, el Donald Trump,
i la seva mare, Ivana, amb els seus respectius marits i mullers,
allò en família, allò juntos però no revueltos.
també teníem a Richard Gere, a El Mark Fersen, a Kevin Costner,
a Donate la Versace amb sa filla.
És a dir, tothom criticable, tothom estava allà.
Estava allà, clar.
Jo no sé, o han perdut l'amor, i per tant no ens han convidat,
perquè nosaltres havíem de ser la perleta que acabaria aquella festa,
o se'n van adonada allò de l'estora.
I don't mean a right store, but diamonds
are girls' best, best friends.
Bé, doncs deixem el glamour universal
per centrar-nos en algú que està fent com a pinitos,
està fent punts per entrar en el món del glamour.
Fins ara realment la teníem com a una apastada de la premsa,
i o almenys es diu Mar Flores,
i des que es va casar, des que es va casar amb aquell senyor Merino,
està pujant els graons, a poc a poc està realment sent una dona
molt, molt més recatada que abans,
i es dedica, com ara ve sentim de fons,
a inaugurar o a estrenar o a aparèixer en segons quins llocs.
Les últimes fotografies, i això inaugura la temporada d'estiu,
quasi, quasi, del paper coixer.
I hem vist els primers banyadors?
No hem vist banyadors, hem vist el primer yate de la temporada.
Mar Flores estrena a Eivissa el seu nou vaixell,
de la seva flota, que es diu Fortuny.
No sé si té res a veure amb Reus.
Mira.
La qüestió és que és un senyor vaixell,
i els hem pogut veure navegar per Eivissa,
allò, a Alegria i Xirinola,
perquè estrenem Barquito Velero.
Mar Flores, que tampoc estava a la festa de Coco Chanel.
No, perquè, clar, estava comprant l'ampolla de cava
per esclatar-la contra el barc en qüestió, el Fortuny aquest.
De fet, es va casar aquesta xica i es va retirar una miqueta dels fotògrafs, no?
Perquè, justament, ja no li feia falta que la veiessin o la trobessin
per cobrar alguns diners.
Ja no és necessari, ja té els diners a casa,
no cal sortir a buscar-los.
I ara, justament, això, li agraïm.
Li agraïm que s'hagi tornat més persona
i que es dediqui, doncs, això, a passejar,
a aparèixer públicament, doncs,
en festes a les que la conviden
i decidir si vol anar o no
i no vendre res,
perquè no ho necessita.
No ho necessita.
I que l'envegem.
A mi també m'agradaria estrenar Yates por ahí.
I què et sembla si acabem parlant del guapo, guapo, guapo?
George Clooney.
Cola com a música italiana?
Home, no ho sé.
És del Padrino, eh?
Ah, mira, l'he propositat abans.
Doncs cola, vinga, va, pim, pam.
Italianament, podré dir que per fi
el senyor George Clooney està en pau
amb els seus veïns italians.
Ah, què passava?
Mira, ella fa...
Ai, no se'n recorda.
És que sí que vas dir alguna cosa.
Bé, ell havia comprat una casa
al costat del lago Como.
Bé, i va decidir que just davant de la casa
tenia una platja.
I ell havia pensat un dia,
que es va aixecar al dematí,
mentre es remenava el Cola Cao amb llet,
de dir, mira, saps què?
Compraré aquesta platja,
la privatitzaré,
serà meva
i ningú més podrà venir a aquesta platja.
Com a Magnum.
Ella veia vies els episodis de Magnum.
que el Higgins o el Robbins tenia allí la platja.
Ah, exacte.
Jo igual.
Bé, clar, tots els veïns allí tirats damunt d'aquell paio
que vindrà de fora vingueren,
que de casa ens traguera.
A més a Itàlia, això,
amb aquella sang calenta que tenen.
Ah, ja està, ja està.
I tots remenant els raviols.
L'americano, l'americano.
I pensant, aquest home vindrà i ens fotrà la platja en l'aire.
Bé, doncs es veu que amb insistència,
amb molta insistència,
han aconseguit que ell desisteixi d'aquesta idea.
I ha fet públic que no,
que no té cap intenció de comprar la platja,
que seguirà sent de tots els veïns del lago Como,
que tothom hi podrà anar,
tu i jo també, aquest estiu,
a banyar-nos i a mullar-nos el cul en aquella platja
mentre podem veure la terrassa de casa seva.
Que no és culpa nostra.
Que aquell home s'hagi comprat una casa
que està allí, allí, tocant, tocant a la platja.
Se l'hagués comprat 200 quilòmetres més de dintre.
No et sembla?
Clar, a veure si jo hi vull anar.
Jo també, doncs ara ja hi podrem anar.
De fet, s'hem d'organitzar les coses,
aquestes vacances, Núria,
perquè ens toqui alguna cosa de feina allí a prop.
Ens toqui alguna cosa.
Alguna cosa de feina.
O de feina o alguna cosa que ens toqui.
Que ens toqui alguna cosa que sigui feina,
que estigui pagat, m'entens?
A veure si ho puc explicar més clar.
Escolta que jo, mira per anar a buscar
els típics anells i polseres que hi ha
a la sorra de la platja.
No, allò, buscadores d'oro.
Ah, molt bé.
Allà a la platja, perquè van llançar
el George Clooney i tota la trupa aquella
que deu portar.
Allò deu estar ple d'anells i de joies supercares.
Ja, ja, ja.
I de peces postisses, també.
Imagina't, imagina't.
Bueno, què et sembla si acabem
amb els aniversaris?
Deixem ja de costar tot el tema premsa rosa
i descrensem fins la setmana que ve.
Perquè ha sigut una setmana una mica intensa,
amb el tema del naixement d'aquella persona
que tu ja saps.
Sí que de fet n'hem parlat
des del que menys hem parlat.
Però no, l'hem deixat córrer així, pum-pum.
Ho hem dit el primer.
Això no m'ho pots retreure.
El primer que he dit ha sigut això.
I la gent ho esperava, eh?
Jo tinc oients que han trucat de dir
la Mar ho comentarà?
Té alguna informació?
Saps alguna cosa?
No, no, no.
No sabem res més
perquè tampoc no ens hem informat.
Doncs vinga, ens aniversam?
Som-hi.
Ja en tenim uns quants aquesta setmana, eh?
Se m'escapa el rebre.
Ja s'acaba el programa, ja perdo les forces i la compostura.
Ja està tot el culgorio, ja és divendres a la tarda.
Ai, Déu meu.
Linda Evangelista, en fa 40.
Bé, una cosa bé.
Silvia Pantoja, 36.
La Etítia Casta, 27.
Jo n'hi posava més.
Bé, perquè va començar joveneta.
I fa molt de temps que la veiem pel món.
La Lorena Bernal, 24.
El Ferran Nadia, 43 anys, fent allí coses entre les caçoles i les paelles.
Sí, senyora, sí, senyora.
Adolfo Domínguez, 55.
Fent-se punxades amb les agulles, també.
L'aquest blanxet, 36.
Oh, que és maca.
A que no?
Jo n'hi posava menys.
Menys, sí.
Molt maca, molt maca.
I el Gran Guayament, 50.
50 ja.
50 ja.
Ostres, dos.
Ai, Déu meu, senyora.
Que es fan grans, es fan grans.
És que per tothom passa l'edat.
Però, bueno, escolta'm, ja acabem?
Acabem ja i ja em deixes marxar.
Perquè fa un dia genial.
Bueno, ara fa una mica d'aire.
Però fa un dia genial i seria bo que me deixessis escapar-me
perquè em toqui el sol una mica.
Què m'ofereixes?
Una tortura, una tortura.
Una tortura?
Jo soc una tortura.
Fixa en Marc, estem posant Alejandro o Sant.
Sense què?
I sense la Sílvia.
Sí, anava a dir.
Em sembla que és la segona vegada en tot el temps que la Sílvia no hi és que la posem.
Sí, ens us hi fiquem.
Passa que en aquest cas vam la Shakira i, bueno, entra millor.
Entra millor, sí.
Bueno, de totes maneres, molt bon cap de setmana.
I ens veiem la setmana que ve.
Oh, que bé.
Tens plans per aquest 3 dies?
Jo sempre tinc plans, carinyo.
És veritat.
Soc una dona molt ocupada.
Mar, fins divendres que ve.
Igualment.
Un petonet.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
.
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit