El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi va anar a Cuba.
Pels oients que ahir no vam sentir Tarragona Ràdio, us ho vau perdre,
perquè ahir vam fer una mica d'apèndix, si no recordo en la ment,
avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Vam situar una mica la gent de com estava estructurat més o menys abans Tarragona.
Sí, una visió de diferents, que dintre del mateix Tarragona
hi ha diferents caràcters, diferents maneres de viure.
I avui ja entrem, no? Avui ja seria capítol 1.
Jo sempre intento fer capítols, però no hi ha manera, no hi ha una continuïtat.
Mentre no capitulem...
Doncs vinga, recapitulem, anem al capítol 1 i on entrem?
Comencem per la paraula?
Sí, sí, mira, per exemple tenies, o tens encara, però farem una barreja,
perquè jo ara si he de començar amb dates, fer coses d'aquestes així,
formarem un liu de veritat.
Encara no li harem més.
No, però vull dir que val més barrejar èpoques, abans, ara, entremig,
vull dir que la gent llavors que vagin descifrant tot com vulgui.
No, me la ligui més, eh? A veure...
No, que així...
No, però ho podem recordar, per exemple...
Per exemple, tens, mira, per exemple, tens per allà el portat Sant Antoni.
Tirant amunt tenies el matadero.
Sí.
Quatre casetes, gent que vivien allí...
No, no...
I el matadero continuava... Jo recordo quan era petita que ja el matadero portaven,
ara ja és la Universitat Rovira i Virgili, però abans, quan era matadero, matadero,
portaven els bous, portaven els toros, les vaques, el que fos falta.
Els toros, les vaques, inclús cavalls, no, també.
Després ja, segur que hi ha, perquè això ja en parlarem quan siguem un altre puesto.
Jo recordo, sobretot, quan hi havia corrida de toros, que allà hi havia més afluència de gent.
Sí, sí, perquè els portaven per matadero, perquè llavors hi havia dos o tres puestos a Tarragona
que només varien la carn aquesta.
De bo, sí, sí, la carn de toros.
La plàcia d'això. Vull dir que són coses que s'anen perdent i fent allò.
I també... Però, espera, espera, no vagi cap a mi tant.
Que jo me'n recordo que s'escapava alguna altra vegada, s'ha escapat algun toro.
Sí, però quedava per allà, no.
Sí, sí, però la primera càrrega que agafava corrents, i clar, perquè jo era petita,
era el càrrega d'anada.
Baixava aquella baixada. Baixava, baixava, ni senzitzes, corrents cap al càrrega d'anada,
i seguia corrents cap a baix, i no havia manera de parar.
I un dia estava dormint i deia, què és això?
Clar, sentia toc, toc, toc, toc, toc, i vaig pensar, un cavall.
Mira, mam, un cavall. Menys mal que no vaig sortir.
Perquè era un senyor d'aquells de quilos i quilos, de toros que s'havia escapat.
Eren toros que els podien petorejar, perquè eren espaciment per desprelimentar.
Clar, per car. Sí, sí, sí.
Les belles terminis allà, llavors hi ha també cases d'aquestes,
hi ha de senyor i allò així.
Allí el cantó mateix, la plaça Sant Joan aquella,
la plaça Sant Joan, el portal de Sant Antoni.
No, és la plaça de Sant Antoni, també.
La Sant Antoni? Ah, no, que Sant Joan és aquest altre d'aquí.
Ah, per això li deia, dic, no, no, ara estem fora.
Les cases que passen per això dels sants, com que tots els sants...
Si n'hi ha tants, hi ha un moment que...
Però bé, doncs allí tenies aquell pobre, que en deien a casa del pobre,
perquè tots tenien un renom, casa del pobre, que és aquella casa que ara hi ha en mòrtels,
que hi havia aquella senyora, que era de Setmana Santa...
On està la font, on està la font, justament la casa del pobre.
Sí, aquella casa en deien a casa del pobre, que de pobre res, eh?
No, no, ja hi ha, ja es veia, es podia veure, i tant.
Vull dir, doncs, aquella casa.
Llavors tenies la Cana de Granada, que hi havia casa Canals.
Que ara esperem poder recuperar-la, que ja estan allà treballant per poder veure-la.
Que són parents dels Castellarnaus del carrer Caballers.
Com que són parents?
Sí, amb els Castellarnaus.
Ai, no ho sabia?
De Lluny, ja sí, d'antigament.
Un caçament d'aquells que et feien?
Coses que, abans hi havia famílies, doncs, que...
Què passa amb els reis?
Són tots parents d'un d'aquí, d'allà, tot...
Doncs parentescos, però d'això.
Doncs sí, a casa Canals, hi havia unes quantes cases senyorials allí.
I altres a casa...
Tot hi havia algun que un altre de Capellans, potser, per allà?
No, més que res, aquí a casa Canals, hi havia aquella senyora, ja, que era soltera, que allò era...
I estava la seva ama, exacte, que sempre anaven juntes.
Jo pensava que era germana.
No, no, doncs, bueno, normalment passava això.
Aquestes cases així, com ara el carrer Caballers ja t'ho explicarem,
sempre tenien aquesta persona de confiança,
que és la que estava a la casa com si fos la parenta més íntima.
Sí, sí, i que semblava que fossin germanes, anaven juntes a tot arreu.
Sí, sí, sí.
I jo sempre ho vaig creure així.
Doncs, bueno, llavors, tenies aquests carrers de Perdidal.
Tenies la plaça del Fòrum, que era més petit,
perquè llavors hi havia unes quantes cases que van tirar en terra.
Llavors, van fer aquesta cosa...
A la plaça del Rei també hi havia, on hi ha el Museu Arqueològic,
hi havia unes quantes cases.
Hi havia un serrerer abans molt important.
Vull dir, carrerers, carrerons...
Hi havia aquell barri jueu, que ara l'han fet molt bé,
perquè, clar, tirar en terra allò, el que sigui...
Ja, no s'ha acabat de cuidar.
També aquest barri tenia una història, que en parlarem un altre dia.
No, expliqui-la.
No, perquè, segons tinc entès, Tarragona, en algun temps,
en algun temps, anys, anys,
doncs, clar, a Tarragona hi havia els...
i ara els concejals, el que sigui,
doncs, també hi havia el calde, o tres o quatre,
que són els que portaven la ciutat, no?
Eren gent que potser no cobraven, o cobraven molt poc,
sentien la Tarragona.
I, clar, però els jueus es veu que van anar infiltrant-se,
i va arribar un moment que van veure
que tal com anava la cosa,
que és arribat un moment que ells...
Haguessin manat.
Haguessin sigut els cadallors.
Ah, és el que podien...
O sigui, ells de mica a mica anaven infiltrant-se...
Anaven financiant.
Que eren pudins, allò que tenien quartos.
No ho sembla, hi ha de tot,
però sempre...
Es passa, què passa ara?
Israel i aquests,
si no fos per a Amèrica, no tindrien res.
Què passa a Amèrica?
Qui són els que manen i ajuden?
Els jueus.
Vull dir, són gent que,
a part del que, per desgràcia,
van passar a Alemanya,
i aquests puestos,
sempre han sigut una gent que s'han ajudat
i han tingut uns pels altres.
El que ha tingut, pel que no ha tingut.
Saps com dir?
I aquí va passar això.
Llavors, què va passar?
que els van posar-los aquí,
en aquest barri.
Que llavors, pràcticament,
allò en aquell temps,
ja era quasi fora de Tarragona.
No, fora de Tarragona,
perquè Tarragona estava emburellada.
Però, vull dir,
que era un racó.
I era un racó de Tarragona.
Ja no era el centre de Tarragona,
ni aquests carrers de Vila-Roma,
ni d'Estral...
No eren els carrers senyorials,
per entendre'ns.
Ni cavallers, ni major...
Esos carrers secundaris.
Allí ja quedaven més aviat
tarragonats cap al portal.
I aquesta gent,
quan venia a Setmana Santa,
o el que sigui,
doncs ja tancaven les talles allí,
ja no sortien, per exemple,
quedaven llit tancats,
o el que sigui.
Clar,
això,
un barri,
doncs,
que va ser així.
Un barri que eren tres cases,
avi.
Cases.
Perquè recordem que són tres edificis,
no hi ha més.
I quants habitants tenia Tarragona?
És que també hem de mirar els habitants
que tenia Tarragona.
Nosaltres ho mirem amb la perspectiva d'ara,
que ara ja és més gran
i tenim un munt de coses.
Perquè imagina't tu,
mira tu,
en aquell temps,
el carrer de la Destral,
el carrer de la Vila Roma,
quins carrers eren?
Sí, sí, sí.
Allí dalt,
el carrer dels Calderers,
el de Pedres i Estubes.
És que tenim,
clar,
nosaltres tenim un prisma molt diferent
del seu avi.
No.
Per això vull veure-ho a través dels seus avis.
El carrer dels Calderers,
per exemple,
hi ha molts carrers d'aquestos
que encara conserven el nom
del que hi ve.
El carrer de Calderers
es veu que allà hi havia gent
que es dedicaven a això
de la Calderer,
del que sigui,
no?
Pedres i Estubes
tenen altra cosa,
el carrer del Vidre,
el carrer de la Vila,
el carrer de la Vila,
la plaça de l'Oli.
Vull dir,
aquestes eren
més llocs concentrats
d'artesans i gent
que es dedicava precisament a això.
L'últim moment,
també tenies que aquí,
a Pedres i Estubes,
abans hi havia
una fàbrica de somiers.
Vull dir,
que també,
en aquell temps,
en aquell temps,
hi ha una fàbrica de somiers,
l'altre...
que eren negocis
que ara passen desapercebuts
perquè ara trobes de tot,
però en aquell temps,
clar,
donàvem vida
a d'això.
I parlant de vida,
ja continuarem demà,
si li sembla.
Sí, sí.
Doncs avui,
he fet un poti-poti,
fem una barreja d'aquí,
una barreja d'allà.
Ho hem de fer,
perquè fem-se una visió
del que...
Però encara així
hem d'entrar
una miqueta més, eh?
Bueno,
després ja vindrem
l'època actual,
com vivim,
però...
Ja la coneixem,
ja la coneixem.
Gràcies,
Javi Ramon.
Fins demà.
Fins demà,
doncs.
Fins demà,
els nois de Calella
feien un cremà,
feien un cremà,
mans a la guitarra
solien cantar,
solien cantar.
Visca Catalunya,
visca el català.