Amb Andrés d'Andrés, un dia més viatgem a través de la banda sonora de l'apartamento
cap a la vida, la llarga vida i molt fructífera de la Shirley MacLaine.
Abans, però, fem parada a l'antiga audiència.
Exacte.
Andrés.
Aquesta tarda tenim la tercera part del Pajaro Espino,
interpretada per Richard Chamberlain.
Això és a les 6 de la tarda a l'antiga audiència,
allà a la plaça Pallol número 3, amb l'entrada completament gratuïta.
Això és el que tenim previst per aquest dimarts.
s'ha de dir que el Pajaro Espino està en versió doblada.
Bé, passem doncs al que dèiem de la Shirley MacLaine.
Ah, perdó, hem de dir que aquestes projeccions que estem fent aquí a l'antiga audiència
és amb la col·laboració del Grèmi de Pagesos de Sant Llorenç i Sant Isidre,
cosa que, en fi, en mea culpa ens hem descuidat bastant de dir.
Ja dic, el Grèmi de Pagesos de Sant Llorenç i Sant Isidre
són els col·laboradors ja pràcticament de cada any
que estan fent aquest tipus de cinema amb aquestes pel·lícules.
O sigui que quedi dit i que la gent se n'assabenti
que ells tenen també mà important amb aquest cinema.
Bé, seguim amb la pel·lícula de Shirley MacLaine.
Amb la pel·lícula d'Irma la Dulce, que va interpretar amb Jack Lemmon
i que va, en fi, ser un gran èxit, s'havia pensat en un primer moment
en què fos el personatge de la prostituta Irma, l'actriu Elizabeth Taylor,
i amb Charles Lawton per el de Mustache, amb el paper que va fer després Jack Lemmon.
Però Willie Wilder estava encantat amb la química que havia desprès
la parella Lemmon-MacLaine amb la pel·lícula El Apartamento
i va decidir tornar-se-la a jugar totes i comptar amb els serveis
una vegada més d'aquests dos actors.
Andrea Prewin va aconseguir l'Òscar a la millor banda sonora,
mentre que Shirley MacLaine va tindre el Globo d'Or
i va ser reconeguda com a actriu de l'any pel film Daily
i va lograr la seva tercera nominació als Òscars,
que va tornar a perdre aquesta vegada davant d'una esplèndida Patricia Neal
pel seu dramàtic interpretació amb la pel·lícula
Hood, el más salvaje entre mil.
A l'any 1964, Shirley MacLaine es trobava ja a dalt de tot de la seva carrera.
De totes maneres, començava per ella una etapa professional
que li portaria alguns altibaixos.
Va fer la pel·lícula Ella i sus maridos,
una producció de la Fox de 1964,
que va passar sense pena ni glòria encara que tenia
un alenc d'actors de primera magnitud,
com van ser Paul Newman, Jellie Kelly,
Dean Martin, Bob Cummins, Dick Van Dyke i Robert Mitchum.
I amb una quantitat d'actrius així i artistes així,
la pel·lícula va passar una miqueta sense pena ni glòria,
perquè en cada pla de l'actriu es notava que no es trobava a gust,
probablement per la necessitat d'acoplar-se a la personalitat
i distinta forma d'actuar en cada un dels protagonistes, dels homes.
Però pitjor carrera comercial va tindre encara la pel·lícula
un yanqui en el harem, prohibida precisament per la seva pròpia
Céline McLean i el seu marit,
i va ser massacrada per la crítica.
Afortunadament, va vindre a la pel·lícula
Els Rolls Amarillo,
i va ser un dels majors èxits de l'any 1965,
i els va proporcionar verdaders rius de dòlars a la metro
i el productor Alexander de Grunwald.
I va servir, a més, perquè a l'any de l'on
donés els primers passos amb vistes a una futura carrera
amb els Estats Units.
A l'actor francès se li presentava l'oportunitat
de treballar amb algunes de les estrelles més importants
del firmament cinematogràfic americà.
Entre elles va ser Ingrid Bergman,
l'actor George C. Scott,
Rex Harrison i Art Carney.
I va rebaixar les seves pretensions econòmiques
fins a límits insospitats,
però molt el seu passar,
la seva pena,
moltes de les escenes amoroses en Célie McLean
van ser tallades amb el muntatge final,
de manera que l'impacte de la seva presència
en el repartiment va ser escàs.
Després, La drona por amor va ser un altre títol
perfectament oblidable amb la carrera de l'actriu.
I es pot dir que, si bé és veritat,
que el sempre, en fi, com diria jo,
malpensats o dolents crítics,
en principi van aplaudir la química
que s'esprenia entre ella i el britànic
Mitchell Cain, que feia el seu debut
amb el cine americà,
la pel·lícula no va quallar.
En fi, tenim temps de sentir-ho,
una altra musiqueta.
Què et sembla?
Sí, sí, em ve de gust, eh?
Sí, em ve de gust.
Doncs escoltem ara
Kiket intehet.
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada

Kiket intehet.
i els temes de la pel·lícula
Apartamento.
Bé, anem dient que la sèrie de Magnany
va començar a passar una temporada
bastant delicada,
però com les coses sempre poden anar
encara pitjor del que van,
llavors va fer la pel·lícula
Siete veces mujer,
que va dirigir en Europa
el realitzador italià,
Victorio Sica,
i va tindre una carrera comercial pitjor que dolenta.
a lo que segurament això hi hauria de contribuir que Sica i el seu guionista Cessare Zabattini,
que estaven poc acostumats a rodar amb anglès i amb les condicionants clàssics del cinema americà,
allà es va perdre tota la frascura
de la que tantes vegades havia fet gala amb els seus treballs italians.
Aquí es va trobar que va quedar desplaçat.
Després va fer Los Pecados de la senyora Blomson,
que es va rodar amb exteriors de Londres
i amb els estudis britànics d'Edwidge Hankham.
Era una excel·lent comèdia
coprotagonitzada per Richard Attenborough i James Booth,
que no va tindre l'èxit que realment mereixia.
No va tindre la ressonància que realment mereixia la pel·lícula
perquè era per tindre més èxit.
Està molt ben feta, molt ben interpretada
i va ser una pena.
Després, basada en la comèdia d'Alec Coppel,
va fer la pel·lícula Un pàjaro en el nido,
que es va estrenar amb bones crítiques a Inglaterra
en desembre de l'any 1968.
Però en aquell temps es van fusionar la marca Paramount
i Golf més Western
i va donar lloc a que aquesta pel·lícula
estigués retinguda per algun temps
allà amb algun racó, amb algun caixó,
amb un calaix de la productora
que va tindre una pèssima distribució
i que el seu estreno amb els Estats Units
es retracés més del compte.
Llavors, preocupada pel gir que estava prenent,
pel camí dolent que estava agafant la seva carrera,
Cyrolai Maglany es va disposar amb tota la força i energies
que ella podia ser capaç de posar-se al davant
del que considerava en aquell temps el més gran desafiu de la seva carrera.
Fer el paper entranyable de Charity Hop Valentine
amb la versió cinematogràfica de la pel·lícula que es va titular
Noches en la Ciudad,
que era un sensacional musical
Daniel Simon,
C. Coleman,
Drotty Fields i Bob Foes.
I aquesta havia triomfat amb els escenaris
de Mig món.
Això era el que ella intentava
per tots els mitjans
tirar endavant.
Aquesta és part
de la història d'ella
i per no entretendre'ns gaire
posarem un altre tema musical
de la pel·lícula L'Apartamento
que es diu
L'Hitle Brom Juc.
L'Hitle Brom Juc.
L'Hitle Brom Juc.
Doncs demà amb l'Andrés
coneixerem com li va anar aquest gran repte
dèiem de la Shirley MacLaine
interpretant el paper de la Charity Hope
no sé què. Molt bé. Serà demà
Andrés, gràcies. Adéu, adéu.