Un dimarts més, obrim el temps del punt de lectura
en companyia de Jordi Tinyena.
Molt bon dia, Jordi.
Hola.
Benvingut a un espai que realitzem en col·laboració
i sota el segell del col·lectiu d'escriptors del Camp de Tarragona.
Un espai en el que parlem i fem una mirada àmplia
del panorama de les lletres catalanes,
en el sentit més ampli, quan diem àmplies,
que parlem de tots els gèneres
i darrerament estem una mica reivindicatius
en l'àmbit de la poesia, no, Jordi?
De tant en tant ens agrada anar parlant de poetes catalans.
Sí, jo és una mica per curar la meva falta de devulsió pels poetes.
Doncs mira que jo pensava que eres un gran admirador
de determinats poetes, però dels poetes en general no.
Bueno, això és veritat.
Hi ha alguns poetes pels quals sento una profunda admiració
i els llegeixo, però soc molt mal lector de poesia en general
i em sento molt més a gust parlant de narrativa o de novel·la
que no pas de poesia.
Perquè parlar de poesia compromet més o...?
No, no, no, és simplement per aptituds naturals.
Jo estic més a gust fent, escrivint i llegint narrativa
i en canvi no m'atreviria mai a escriure un poema
perquè no sortiria més que un llap.
I de vegades doncs em costa molt davant d'un poema
doncs atribuir-li valor.
No sé exactament si està bé, si està molt bé.
No tinc massa... no soc massa fe.
Per deformació professional, perquè els que no ens dediquem
al món de la literatura ni de l'ensenyament de la literatura
probablement ens deixem emportar més per la part més emotiva del poema
i no tant per la part més formal, podria ser?
O no necessari?
No, jo crec que és una... una dot, ja ho he dit, una... no ho sé.
Però fixa't que hi ha autors i autores que són capaços de fer
narrativa, poesia, assaig, relat breu, és increïble.
Sí, hi ha gent que està molt ben dotada.
Després hi ha d'altres que només fan poesia, exclusivament.
Clar, i molts que no fan res.
També, també tens relat.
No, però vull dir autors, eh? Autors in pectore,
de gent que pensa que ha d'escriure, però que ja ho faré demà,
que començaré demà, que començaré demà.
Perquè estan pensant i estan pensant la seva gran obra.
No, no, jo... a veure, jo tinc la teoria que en aquest país nostre
hi ha més escriptors que lectors.
I que hi ha lectors perquè la majoria podrien ser escriptors.
No, no, és una reflexió per... un dia en parlarem.
Un dia en parlarem, d'a veure, farem una mica de descens,
aviam si hi ha més lectors o escriptors en aquest país.
En fi, en tot aquest panorama dels poetes,
malgrat aquest comentari que has fet,
jo imagino que el poeta que ens portes avui no el portes per atzar,
sinó perquè particularment et deu agradar.
Com el seu dia ens vas parlar de Carné o de Salvat Papa Seita,
avui el protagonista del punt de lectura és Jotave Foix.
El pastisser. El pastisser de Sarrià, sí.
Aquest és un dels poetes que m'agraden.
Per què?
Doncs perquè ha estat un home que,
a part d'un coneixement molt gran
del que és la teoria literària de poètica, de mètrica,
un home que fa els versos molt bé,
que els medeix molt bé, els fa rimar,
d'un gran coneixement de la llengua...
És a dir, hi ha una sèrie de característiques d'un poema d'aquest tipus
que no diré que són innates, però gairebé són innates.
És a dir, que amb un petit aprenentatge
hi ha gent que té una facilitat extraordinària
per fer versos.
Versos en el sentit clàssic, no?
És a dir, que rimin, que tinguin la mida exacta i tal.
Hi ha gent que sap fer versos de seguida, no?
I en canvi hi ha gent que li costa moltíssim
i que no és capaç de fer-ho i allò és una tortura.
i naturalment quan en fa un, doncs es veu que va amb crosses,
que és paralític aquell vers, no?
I Foixi és un home d'aquests
que quan el llegeixes,
estàs llegint un sonet,
després en llegiré un, he portat un,
estàs llegint un sonet,
però estàs llegint una...
Com si estigués llegint proses.
No estàs pendent de la mètrica.
Clar, clar, clar.
Van cavallant els versos.
Els versos els has de llegir un al continuació de l'altre,
sense res de fer pauses.
És un vers elegant, és un vers molt ben fet.
I Foixi és un home d'aquests, d'una banda.
I de l'altra banda, jo hi tinc una certa devoció,
almenys a una etapa de la seva producció,
perquè ha estat un home capaç de conjugar dos coses
que a mi també m'agrada molt conjugar.
Amb això coincideixo molt amb ell,
que és una certa admiració,
una gran admiració per determinats períodes de la història,
pel nostre passat,
i el mateix tema és una fascinació per la novetat,
per la modernitat.
I això a mi m'entusiasma molt,
perquè jo també tinc una fascinació pel 15 i per l'edat mitjana,
i en canvi sóc un informàtic des de la primera fornada.
Aquesta combinació de vell i nou,
que ell la fa motiu d'un famós sonet que us llegiré,
també és un dels motius.
Parlarem de la seva obra,
escoltarem aquest sonet,
però parlem primer d'ell,
del Foix personatge,
home,
escriptor.
Qui és?
Qui era?
Era, com deia,
un pastisser de Sarrià,
un home de totes maneres molt reconegut en el seu moment.
De gran va ser molt reconegut,
i de jove va ser un home molt conegut,
molt activista cultural en el moment
en què les avantguardes a Europa
bullien d'una manera frenètica gairebé,
no?
Perquè, esclar,
Jotové Foix va néixer amb una família,
doncs això,
de pastissers,
de la classe mitjana adinerada.
Va estudiar dret,
que és allò,
ell deia,
vaig estudiar dret perquè és el que estudiaven els nens de família bona,
que no sabien què estudiar.
i ho va deixar,
perquè naturalment no era el seu,
i llavors,
doncs,
no va,
la seva formació és al marge de la universitat,
és a base de lectures,
de visites a les biblioteques,
però no va seguir cap,
no va exercir mai cap carrer,
no en va acabar mai cap,
no?
I es va dedicar,
estava,
jo encara l'havia vist,
perquè aquest és un home que es va morir l'any 800,
no fa massa,
que es va morir,
i jo encara l'havia vist a la confiteria de Sarrià,
perquè era un centre de peregrinació dels estudiants de Filologia,
d'anar a veure el Foix,
d'anar a veure el Foix.
i de pas,
mira,
va,
anem.
Com pressa,
una canya de xocolata.
I,
i doncs,
quan va començar a escriure i a moure's,
coincideix amb el moment de les avantguardes,
era el mateix moment,
per fer-nos una idea del Salvat Papaseit que havíem parlat aquí,
però també és el moment que Dalí comença a pintar,
és aquest moment, no?
Clar,
és un moment extraordinari per la gent de cultura jove i en van penta,
perquè està naixent quasi tot,
està naixent...
L'enviat molt estimulant, no?
I tant,
està naixent el surrealisme,
està naixent el futurisme,
bueno, naixent,
està en marxa, no?
El d'Adaisme,
tots els ismes de les avantguardes europees dels anys 20,
no?
I ell s'hi suma,
des d'una formació clàssica,
perquè això és el que sorprèn de Foix,
s'hi suma amb aquestes avantguardes.
Pensem que,
sent molt jove,
és prou clar i evident,
com per veure que Dalí és una personalitat.
No sé si,
en fi,
en Dalí ja en parlarà qui vulgui,
no?
Però, en qualsevol cas,
era i és una personalitat,
ja ha estat una personalitat,
no?
Doncs,
la primera exposició de Dalí a Barcelona
li presenta el Foix,
la comenta el Foix,
no?
Després participen les revistes
que vehiculen tota aquesta fascinació pel nou,
eh?
Com, doncs,
trossos,
o, en fi,
de molt aviat,
doncs,
no?
Ell va exercir de periodista,
freelance també,
va col·laborar a la publicitat,
en fi.
Dins de l'àmbit de la cultura.
Dins de l'àmbit de ser cultural,
i després va tenir una activitat política catalanista,
de caràcter catalanista,
en algun moment massa, massa, massa escurada cap a la dreta,
amb una certa,
no sé com dir-ho,
fascinació seria excessiu,
però sí un cert interès pel feixisme italià.
En aquest parany hi van caure,
en determinats moments,
alguns intel·lectuals.
I van caure molts, sí,
perquè el futurisme,
fins i tot el fundador,
el Marinetti,
el fundador del futurisme,
va acabar sent un camisa negra.
Sí, sí, sí,
això després,
surtoosament,
molts d'aquests intel·lectuals es van adonant.
Era lògic,
aquesta fascinació d'algunes avantguardes.
Era tot nou,
tot formava part del mateix paquet.
Sí, sí,
és una fascinació per la joventut,
per la força,
l'aventura,
almenys prealt risc.
Doncs, esclar,
això ha estat molt a prop d'aquesta estètica feixista de superioritat.
Bé.
No va arribar-hi, eh?
Tots tenim un passat,
podríem dir-ho així, eh?
No, no va arribar-hi, no va arribar-hi.
No, no, aquesta, diguem-ne,
era la fascinació, probablement,
el que va deixar, doncs,
palesa aquesta etapa de la seva vida.
Va fer només poesia,
bé, i articles periodístics, com bé has dit,
però poesia, només?
Sí, fonamentalment és un poeta.
Fonamentalment és un poeta.
És un poeta que,
tot i el que acabo de dir d'aquesta participació,
en manifestos també,
en manifestos de caràcter avantguardista
i la seva fascinació per aquest tipus de pintura
i per aquestes coses,
en canvi, la seva poesia
és de factura molt clàssica,
no de contingut,
ja veurem aquesta barreja,
però de factura molt clàssica,
perquè és capaç de fer el...
Per exemple, hi ha un llibre que és sòlida d'ol,
és un llibre de sonets,
absolutament tots són sonets, no?
Que, com tothom sap,
és el vers,
l'estrofa més clàssica entre les clàssiques.
Els nouscentistes deien que el sonet
és la poesia en guants,
a tu,
l'el·legància personificada, no?
Doncs, ell conjumina aquesta veneració pel sonet
amb actituds de defensa de pintura
i de provocació,
com el cas del Dalí,
perquè, esclar,
presentar el Dalí a la primera exposició a Barcelona
és dir molt,
perquè no és només presentar un pintor,
és presentar un personatge
que fa una conferència en fotents de tothom
i insultant a tothom.
I és el Dalí d'aquells anys
que es passeja per Barcelona
amb una truita com si fos un mocador
a la butxaca de l'americana.
És aquest Dalí, eh?
I, a més a més,
el Foix a la seva vida personal
també era així, no?
Perquè, esclar,
fins a tu estem parlant dels anys 20, eh?
Doncs ell és fundador
de l'aeroclub de Catalunya.
En aquella època?
Sí.
I juga a tenis,
que també és lo mismo de lo mismo,
no?
I es compra una casa
amb un poble de la Costa Brava
i una barqueta
per anar al Cap de Creus,
que això avui és normal
i tot el que vulguis,
però...
No, no, aleshores...
En aquell moment
era d'una modernitat extraordinària, no?
Només ho podia fer la burguesia, per això.
Exactament.
Sí, sí, sí, amb diners, amb diners, amb diners.
Esclar, el Slapap a Passeig,
que també era...
Mira, és l'exemple
que ara te n'anava posant.
Que també era una vanguardista,
volia ser-ho,
doncs no es podia permetre
de cap de les meves...
Ja treballant de sol a sol,
pràcticament,
per on sortir-se.
Exactament.
Sí, sí, sí.
Déu-n'hi-do.
Sense cap minuta.
Ell va fer poesia,
però només, eh?
El Foix.
Fonamentalment.
Té alguns llibres,
si t'era algun títol,
del que podríem dir
de narració,
però no de narració de ficció,
sinó d'assaig o d'idees o...
Fem un capdull
a algun d'aquests sonetes?
Algum d'aquests sonetes?
Sí, us dic alguns títols
d'alguns llibres abans.
Més o menys
per ordre de publicació.
El Gertrudis és el primer.
El publica, fixa't tu,
quin grup.
L'amic de les arts,
que ja és un nom molt indicatiu
de la voluntat d'aquesta gent.
Gertrudis,
que és del 27.
KRTU,
que és un nom també,
Déu-n'hi-do,
per un llibre de poemes,
que és del 32.
Sòlida d'Ol,
que és aquest que et comentava
ara dels sonets,
que és del 47.
En fi,
segueixen les Reals Omegas,
pum, pum, pum, pum, pum, pum, pum, pum,
no cal que...
És una obra àmplia, no?
És una obra...
Per ser obra poètica,
exclusivament.
Pel que s'estilen els poetes
està força bé,
perquè acostumen a ser
autors d'obra curta.
A més a més,
al principi va ser reconegut
com una novetat, no?
Però després,
quan ja era gran,
va ser reconegut pel món cultural
aquí i fora d'aquí, eh?
I van entrar els manuals de literatura
dels centres educatius, eh?
I van entrar, sí, sí.
Que això volguis que no en vida,
més a més.
Exactament.
En vida estava els manuals de literatura
dels centres educatius.
i en vida va ser també distingit,
distingit en premis,
per exemple,
premis importants, eh?
la Lletra d'Or,
la Lletra d'Or,
el Premi Nacional de Literatura,
el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes,
el Premi de la Crítica,
la Medalla d'Or de l'Ajuntament de Barcelona,
la de la Generalitat,
el Chevalier de l'Ordre dels Arts de l'Etro,
el Premi Nacional de les Letras Espanyoles,
eh?
i el Premi Ciutat de Barcelona.
És a dir, són premis...
Premis importants,
i alguns d'ells venien d'on venien,
doncs Déu-n'hi-do.
Premis de reconeixement a molt alt nivell.
I a més a més va ser molt traduït,
vull dir,
és un home que...
que l'han traduït a l'Alemanya,
a l'Anglès,
al Castellà per suposat,
al Flamenc,
al Francès,
l'Hongarès,
l'Italial,
el Japonès,
l'Arlandès,
russ,
serbú,
croat,
suac,
turc i xinès,
per l'alfabètic.
I clar,
no hi ha gaires autors catalans
que hagin estat traduïts
d'una manera tan massiva.
I per suposat,
de poetes encara menys.
No n'hi ha...
I ha estat musicat,
també.
Ha estat musicat,
sí.
Després,
si tenim temps,
mirarem d'escoltar
algun dels seus poemes.
El Serrat,
el Serrat.
Ja buscarem alguna coseta.
Si té algun poema,
que encara que només siguin
un parell de paraules,
gràcies a la música,
doncs són més coneguts,
que és aquest que comentàvem abans.
El títol era
És quan dormo que hi veig clar,
no?
És quan dormo que hi veig clar.
Mirarem de poder-ho escoltar
al final de l'espai
si ens dona temps.
Doncs llegim ja
o llegeixes tu
millor dit
algun d'aquests sonets?
Us llegeixo un sonet
del Sol i de Dol,
que és un d'aquests
que comentava ja abans
que fan possible
la convivència harmònica
entre el gust pel passat,
la miració pel passat
i la fascinació pel present
i pel futur, no?
El vell i el nou, no?
Ell ho diu així.
Diu.
Emplau d'atzar
darrar per les muralles
del temps antic
i a la cos de la fosca
sota un llorer
i al peu de la font tosca
de remembrar
sallut, setge i batalles.
De matí,
emplau,
amb ferries tenalles
i claus de tub,
cercar la peça llosca,
l'embregat
o el coixinet
que s'embusca,
que embosca l'eix
i engegar
per les falses
sense falles.
I enfilar colls,
seguir per valls
ombroses,
ben serrebent
els uals
o el món novell.
Emplau també
l'ombra suau
d'un tell.
L'antic museu,
les madones borroses
i el pintar extrem
de buí,
càndid rampell,
m'exalta el nou
i m'enamora el vell.
Sembla que llisqui, no?
Sí,
és molt bonic,
són molt bonics,
estan molt benfets,
són uns versos
que sonen molt bé,
són molt melodiosos.
És clar,
la gent de vegades
s'oblida
que la poesia neix
en l'origen
per ser escoltada
i no pas per ser llegida.
I per això
és tan important
el ritme de la poesia
i per això
és tan important
la música
del vers, no?
I clar,
en principi,
fins i tot
a l'edat mitjana,
els primers trobadors,
fins i tot,
no només és per ser escoltada,
sinó per ser cantada.
I ells composen
la partitura
i el text, no?
Després la partitura
ha desaparegut
i ens hem quedat
només amb el text.
I ara ja,
ara estem recuperant
els recitals de poesia.
Sí,
és el que t'anava a dir,
de tal en tant se'n fan
i a la gent
li agrada anar-hi,
els recitals de poesia.
Sí.
S'havia perdut
durant uns anys, eh?
Perquè, a veure,
això de la literatura oral
o de la literatura
per ser escoltada
és l'origen de tot, no?
Tant amb els trobadors
com amb la narrativa,
perquè, esclar,
l'origen de la narrativa
són els contes
explicats en veu alta.
Al nostre país
això s'havia perdut bastant,
perquè al món àrab
encara hi ha molts llocs,
cafès, per exemple,
a Turquia
on hi ha gent
que explica contes.
O al Marroc també
hi ha places
on hi ha gent
que explica contes
a canvi de la voluntat, no?
Aquí s'havia perdut
i aquí fins i tot
s'havia perdut
una cosa
del teu gremi
que és
les transmissions radiofòniques
de poesia,
de teatre,
de novel·la,
clar, de tot.
Tots, aviam,
tots no,
els que sempre
hem estat, doncs,
allò
d'oients de ràdio
fins i tot
molt precoços,
recordem
les grans obres
de Jules Verne
de Ràdio Nacional,
allò
el quadre d'actores.
I unes extraordinàries,
veus,
uns professionals
amb una dicció
i amb una lectura
impressionant.
efectes especials
absolutament domèstics
però que tenien
una força impressionant
perquè anaven
amb aquestes veus
que eren capaces
de donar matisos
a les paraules,
a les escenes.
És que veies
l'acció
del que estaven explicant.
Això s'ha perdut
no deu ser rentable
perquè, clar,
si aquestes coses perden
és perquè no donen
números.
Jo no sé si no és rentable.
Jo pensava
que Catalunya Ràdio
ho recuperaria
perquè va haver-hi...
Alguna cosa en va fer, no?
En horari nocturn,
tard...
No, no,
i alguna que va durar molt.
És a dir,
ells van fer,
per exemple,
fa temps ja,
però en vam parlar.
I la del 1700...
Quina va s'espera?
Quina altra van fer també?
Un certa glòria,
però també van fer
una més cap aquí.
Ara no em sortirà el nom.
Jo no recordo.
La novel·la aquesta
que relata
els fets de l'11 de setembre.
De 1714?
Sí, exacte.
Aquesta em penso
que també en van fer
alguna versió,
però no acaba de quallar, no?
El tema de...
Bé, no...
No deu tenir gent que...
Anunciants que paguin
aquest tipus de programes.
Buscarem patrocinadors,
per fer teatre,
sobretot el teatre,
és el que es portava.
Després va passar
a la ràdio novel·la,
allò més de Culebron,
com l'entenem ara,
però el teatre,
teatre seriós,
passat per ràdio,
això s'havia fet
durant molts anys.
Sí,
i els recitals de poesia,
també.
Clar,
això feia,
per exemple,
que gent que havia
treballat a la ràdio
en aquells anys
i que estaven acostumats a això,
després els lloguessin
per anar a fer
qualsevol tipus de cosa,
al Gales.
Jo ara vull recordar
aquest Xavier Pedral
de Tarragona
que llegia magníficament,
tenia una veu molt profunda,
i que el podies trobar
a tots els escenaris,
perquè el cridaven sempre,
no?
En fi,
eren altres temps,
eh?
Sí, sí.
En altres temps,
era un altre llenguatge
de totes maneres.
Però no està tan lluny,
jo, en fi...
No,
i el gust,
encara,
el gust pel relat,
per sentir explicar coses,
per sentir recitar poesia,
encara hi és.
La mostra més evident
la tenim a Tarragona,
que tímidament
fa uns anys van començar
un col·lectiu
de gent estupenda,
perquè realment
ho han tirat endavant,
a explicar contes
amb els contacontes
en el marc de les festes
de Santa Tecla,
però després van passar
a locals de la ciutat
i constantment tenim
sessions de contacontes
a la ciutat de Tarragona.
i la nit de la poesia,
a la bequeria,
que també es fa.
Saps qui recita molt bé
poesia?
I una persona
que normalment
fa papers de pallacet
al teatre,
la Montplans.
Sí.
La Montplans
recita molt bé.
Jo la Montplans
la veig capaç
de fer moltes coses
i totes molt bé.
Jo l'he sentida
i et quedes estorat
perquè ho fa molt
i molt i molt bé.
I, en canvi,
quan la veus a la televisió
o al teatre
sempre fa papers
de còmic, no?
Sí, el de riure.
Sí, papers de riure,
però recita molt bé.
Clar,
no és el mateix
sentir-la amb ella
que sentir-me a mi.
Em perdonareu?
De totes maneres,
la poesia
ens sorprèn
quan la sentim
llegida per una altra.
Jo no sé
si és que se'ns fa
una mica acosterut
agafar un llibre
sencer de poesia
i dir,
per on començo?
Perquè, clar,
la poesia
no necessàriament
has de començar
per la pàgina número 1.
Vull dir,
el llibre de poesia
és allò que obres
i tries.
Clar,
quan ens la donen
mastegada,
com ara tu,
que ens recitaves un poema,
ho percebem
molt diferent
de quan ho llegim,
quan agafem un llibre
de poesia
amb les seves pàgines
i dius,
bé,
i ara què faig amb això?
Clar,
és que la màgia
de la poesia
és el ritme.
Jo n'hem parlat
alguna vegada aquí.
Una poesia
pot tenir mètrica,
pot tenir rima,
pot fer servir recursos
de tota mena,
però allò que és
la clau de volta
és el ritme.
I és justament
per aquest origen,
perquè és el pecat original
o la seva virtut original.
S'ha d'escoltar.
S'ha d'escoltar.
Llavors,
esclar,
com que l'escoltes,
al mateix temps
escoltes una veu,
jo ho entenc,
si es recita malament
o la veu
no és massa agradable,
doncs, home,
allò perjudica la poesia.
Si ho recita algú
que ho sap recitar
i que té molt bona veu,
home,
allò és infinitament millor.
Però és que tampoc
no cal entendre
tot i cadascuna
de les paraules
i tot i cadascuna.
Simplement,
si abans et diuen
dues notes,
mira,
aquest poema va d'això,
i després te'l recita
algú que el sap recitar
i tu et quedes
amb la música,
et quedes amb la fluència
del vers
amb el ritme que marca
i naturalment
amb el març general
de comprensió
i tu dius
ostres,
m'ha agradat
o no m'ha agradat.
No cal tampoc.
Quan el llegeixes tu,
en canvi,
quasi que t'obligues
a anar al diccionari,
no?
És un ritme de lectura
diferent,
perd molt.
Estem més
pel significat
que no pas
pel gust de les paraules,
senzillament,
no?
Sí, sí, sí.
En fi,
no sé si has preparat
algun altre.
No, no,
us deixo aquí.
Sí, ho deixem aquí?
En un hi ha prou, sí.
Doncs,
en tot cas,
recomanem.
Recomanes alguna
de les obres,
algun llibre en particular
perquè s'introdueixen
en el món poètic
de J.B. Foix?
Qualsevol.
Jo sóc un enamorat
del Sol i Déu del Palsonet,
però qualsevol.
De fet,
no és un poeta
d'aquests que anomenem
popular, eh?
I fàcil.
És a dir,
un s'ha de deixar...
Requereix un esforç, eh?
Sí,
un s'ha de portar...
S'ha de deixar portar pel vers
i per la musicalitat.
Mira,
et deixo una estrofa.
Vinga,
un de regal.
Sí,
també de l'estil aquest,
perquè veieu com va,
no?
És el que obre el llibre,
diu...
Sol i de dol
i amb batusta gonella
em veig sovint
per fosques solituds,
amb prats ignots
i munts de licorella
i gorgs pregons
que m'aturen estuts.
I dic,
on sóc?
Per quina terra vella?
Per quin cel mort?
O pastoratges muts?
Deleges?
Foll?
Per quina meravella
d'astre ignorat
madrè espassos retuts?
Sol?
Sóc etern.
M'és present
al paisatge
de fa mil anys,
l'estrany no més estrany
i a mi sent nat
i en desert
sense estany
o en tuc de neu
jo retropa el paratge
on ja vegui
i de Déu
el parany
per heure'm tot
o del diable engany.
Déu-n'hi-do.
No és fàcil.
No és fàcil.
Veus?
És el que dèiem.
Un es deixa emportar.
Jordi Tinyera,
moltíssimes gràcies.
Fins al proper programa.
Bon dia.
avui.
Fins la de-