...
Jordi Bertran, molt bon dia.
Bon dia, bona hora.
Benvingut, que avui ens vés a parlar de la Immaculada.
Sí, sí.
Avui anàvem, no ben bé sentets,
però sí una miqueta
de temes relacionats
amb aquesta festivitat.
Deixa'm dir el títol genèric del tema que tractaràs
avui. Jo crec que és d'aquelles coses
que moltes persones desconeixem, no?
Los Seices de Sevilla.
Sí, avui se n'anem a Sevilla.
Dit així, dius, Los Seices de Sevilla,
perquè, clar, Sevilla, Setmana Santa, Sevillanes, Fira d'Abril,
però hi ha manifestacions de cultura
popular molt arrelada
des del punt de vista religiós
que probablement no siguin tan conegudes com d'altres, no?,
de la capital andalusà.
Sí, avui ens n'anem precisament amb una manifestació
que fora de la ciutat de Sevilla
no és tan coneguda com les altres que has esmentat, no?
L'hem triada una mica perquè
des del dia de la Immaculada,
des del dia 8 de desembre,
fins a l'octava de la Immaculada,
és a dir, el dia 15,
tots els dies que es succeix, diguéssim,
la festa, cada tarda,
a dos quarts de sis de la tarda,
a la Catedral de Sevilla,
té lloc una cerimònia que es diu
El Baile de los Seices,
o Los Seices de Sevilla,
que ens explica, doncs,
una permanència d'una tradició, doncs,
segurament tan patrimonial i tan important
com la Petum,
el que passa és que, evidentment,
no totes les manifestacions
tenen aquesta distinció de la UNESCO,
però el que sí que és veritat
és que qualsevol manifestació,
per petita que sigui,
és patrimoni, ja sigui,
doncs, d'una col·lectivitat,
d'un barri, d'una ciutat,
d'un poble, d'un país,
d'una comunitat estatal,
potser de moltes coses.
Clar, Sevilla té unes manifestacions
populars i tradicionals històriques
tan importants, tan mediàtiques,
fins i tot, que aquestes potser
passen desapercebudes,
i és una bona ocasió de fer-hi un cop d'un.
Sí, realment,
és una celebració que succeix
tres vegades l'any a Sevilla.
Això de los seises?
Sí, passa tres vegades l'any.
Jo l'he triat en aquesta ocasió
perquè em semblava que era un moment
en què tampoc no brilla la tardor
per gran nombre de manifestacions
i perquè, a més a més,
fins i tot aquesta dansa
té unes particularitats
que la diferencien respecte
als dos altres moments de l'any
en què es balla aquesta dansa
de los seises de Sevilla.
Explicaré amb això del nom.
Es balla, a més de la Immaculada,
per el Trídom de Carnaval.
El Trídom de Carnaval
és una paraula que els sonarà llatí.
Efectivament, són els tres dies de Carnaval,
però no podríem dir que són els que avui en dia
són com a més coneguts de Carnaval,
sinó que són precisament el diumenge,
dilluns i dimarts, els tres dies
que precedeixen just a l'inici de la Quaresma
i que, històricament,
si celebraven tota una sèrie de cerimònies religioses,
no sé si per conjurar els fecats del Carnaval,
però això és una manifestació
que encara existeix a Sevilla,
en aquesta festa de Carnaval.
I després també se celebra
amb motiu del Corpus,
és a dir, són els tres moments de l'any,
la Immaculada, el Trídom i Corpus.
La Immaculada té una certa distinció especial
perquè la indumentària és diferent
de les dues altres,
és una indumentària que té molt a veure
amb els colors de la Immaculada.
El blau, el plata,
són colors molt específics d'aquesta festa
i de seguida que veieu imatges de l'Immaculada
seran més presents aquests colors que d'altres.
Els vestits que llueixen,
perquè els jo havia portat unes fotografies,
són molt espectaculars, no?
I es veuen d'una gran riquesa.
Sí, aquesta dansa és una dansa
que presenta una sèrie de singularitats
i potser per això l'hem triada.
Són nois.
Són nois, sí.
No són noies, són nois.
Són nois, són los eixes.
I la singularitat, resumint-les,
podríem dir que és una de les poques danses cantades
que encara existeixen, jo diria,
amb l'òrbita europea, com a mínim.
Vull dir que combina les parts de recitat
de cant d'una cançó,
és a dir, que ja s'entonen unes cançons,
després en parlarem.
Per tant, hi té un pes molt important
el mestre de capella del capítol de la catedral,
que dirigeix aquesta mena de grup
que combina la dansa i la música.
La segona característica important
és que, a banda de sortir en els carrers
en algun moment de l'any, com per exemple el corpus,
la majoria de vegades té el seu aix central
a l'interior del temple,
a l'altar de la catedral de Sevilla.
Això també és una qüestió
que està ampliament documentada,
vull dir, al llarg de la història.
I se sap, si més no, que des del 1613
ho fan a l'interior de la catedral,
davant de l'altar.
I potser la tercera característica,
així molt singular,
és que mantenen uns certs protocols
d'ús i d'actuació que es veuen poc.
Hi ha un...
Per posar un detall,
només el moment abans d'iniciar la dansa
o el cant,
demanen sempre l'avenia,
el permís al president del capítol de la catedral
per poder executar la dansa.
Això és una cosa que són gestos d'aquestos
que pràcticament amb les cerimònies populars
s'han desaparegut i es conserven en molt poques.
En aquest cas és un detallet,
però que marca la importància cerimonial
que té aquesta dansa.
Això del nom,
de los seis...
Perquè són seis.
No, no són seis.
Ara explicaré.
Ho has fet a propòsit.
Té molta gràcia.
Té molta gràcia.
Quan estava recopilant una mica les dades i tal,
jo també m'havia quedat a la idea del nom.
Ostres, clar, això ho ballen sis.
No, efectivament.
Van ballar durant un llarg període històric
sis persones, aquesta dansa.
Realment es veu que en aquest període
va ser tan llarg
que per això van ser anomenats los seis.
però hem trobat documentacions
que parlen des de 15, 20 persones
fins a actuacions que, com ara,
són 10 persones.
O sigui, actualment ballen 10 nens.
Aquí també hauríem de remuntar-nos una mica
a aquesta idea
de la participació estrictament masculina
en algun tipus de dansa religiosa cristiana
perquè formava part de tota aquesta tradició
de la teatralitat medieval.
Per exemple,
en alguna altra manifestació
de la qual hem comentat a vegades
coses aquí a la ràdio,
el misteri d'Elx,
la Mare de Déu
encara està representada per un nen.
Això també requereix
unes determinades particularitats
amb la veu.
i per tant pot tenir aquesta vinculació
fins i tot més enllà
de a vegades això
que s'ha anat repetint
de les històriques prohibicions.
Jo diria que una part
d'aplicació musical
segurament també la té.
Després també
seria important d'entendre
que al llarg de la història
aquesta variabilitat
que es dona
en la composició del grup
possiblement també té la seva
traslació amb altres coses
com les formes coreogràfiques
o les mateixes peces
que s'interpreten
que són múltiples
i fixeu-vos que si actuen
del 8 al 15 cada tarda
doncs realment
hi ha un corpus
d'actuacions
o de coreografies
important.
Cada tarda ballen uns 20 minuts
per no qual cosa vol dir
que Déu-n'hi-do
el nivell d'això.
Segurament
aquesta paraula
de Seixas
doncs respon
allò
amb una veu
absolutament popular
perquè
la història explica
que aquesta dansa
té realment
un origen medieval
que
se circunscriuria
al tema
dels nens
que integraven
els cors
escrits
a les diferents catedrals.
Cada catedral
per exemple
es fa una idea
en el cas de Sevilla
des de l'any 1261
fins avui
es té
constància
d'una
d'usos
diferents
no les catedrals
són sempre
les mateixes
però d'usos
diferents
de
temes
corals
això evidentment
el que
agafa
molta força
és sobretot
en el segle XV
que hi ha una gran expressió
de fe
i pietat popular
i
podríem dir
que hi ha una gran
explosió
de tot aquest aspecte
però segurament
l'origen
de totes
totes
és un origen
d'una dansa
de les més importants
que s'executava
en el corpus
que posteriorment
va passar
al carnaval
i a la immaculada
això podríem dir que és
és
és
és
és
és
és
és
és
és
és
és
és
és
és
és
és
és
és
és
és
és
és
és
és
és
és
és
és
és
és
és
és
és
és
és
és
és
és
és
és
Therefore
la immaculada
en aquest cas
és
des
però que varien
quan és
la immaculada
és molt
la immaculada
quan és
la corpus
hi ha un canvi
tot i algunes són comunes
aquests corals
podríem dir
inicials
intervenien
en el que són
les hores canòniques
les hores canòniques
són aquells
moments
que van marcar
en la cerimònia
diària
en les catedrals
en les esglésies
medievals
que avui en dia jo diria que s'ha mantingut de dues maneres.
Una, en els monestirs, les comunitats monacals
tenen tota una sèrie de cerimonials
que encara ens recorden aquests usos medievals
i després, per altra banda, amb la vida diària
podríem dir que en aquelles ciutats que tenen campanars
alguns tocs de campanes encara ens recorden
aquests primitius oficis que avui en dia
normalment ha desaparegut l'ofici però en canvi es manté el toc de campana.
Això és una cosa bastant curiosa
perquè, en el fons, quan es parla de toc de prima
o toc de matina, són tocs que ens rememoren aquest primitiu horari monacal religiós
o horari de catedral també, en aquest cas.
El que va passar aquí amb el pas dels anys
és que aquestes corals d'origen medieval
es van revestir en el segle XVI d'una estètica renaixentista
per això la indumentària que avui en dia porten aquestes figures
aquests balladors són pràcticament, podríem dir, d'una estètica molt...
Salvan les distàncies, però és una mica allò de la Guàrdia Vaticana
que se li caldava un dia.
El primer cop d'ull et fa pensar que estàs davant d'una fotografia
de petits de la Guàrdia Vaticana, eh?
perquè el plomany del barret, el tipus de pantaló bombatxo amb la mitja...
Té una estètica molt marcadament renaixentista
que hi va quedar molt impregnada
i precisament és en aquella època en què els nens del cor
deixen de ser només cantants pròpiament
i se'ls vincula també amb tot el que seria una possible continuïtat
de vida religiosa, no?
És a dir...
Diria que diguéssim que...
Si ho fossin els futurs seminaristes.
Exacte, podríem dir que això.
I a més a més, en aquest cas, el col·legi...
Bé, el capítol de la catedral de Sevilla
determina que se'ls hi paguin
tot allò que són àpats i hostatge, no?
En aquella època.
Del segle XVI.
Abans no es té constància que fos així
i més aviat se limitarien a una funció purament musical
i després es vincula ja més amb una relació gairebé de manteniment
fins i tot per part d'autoritat eclesiàstica cap a aquests nens, no?
Quan parlem de l'estètica, doncs, aprofitem ara...
La indumentària és molt característica, no?
Porten, doncs, o bé colors vermells o colors blaus en funció de la festa.
En aquest cas serien els blaus.
Parrejats sempre amb colors blancs i platejats
i, per exemple, porten una banda així com molt protocolària
que creua el seu pit, porten unes mitges de seda blanques,
un coll, doncs, de filigranes prodades,
el barret aquest amb plomes que comentaves
i després porten des del segle XVII, com a mínim,
castanyoles amb cintes, no?
Que en alguns moments del ball,
sobretot cap al final de cada una de les cerimònies,
tot combinant-ho amb una mena de figura que li diuen el molinillo,
que és una mena de revolt que fan els balladors,
doncs, les toquen, no?
I és una de les característiques, també,
doncs, particularitat d'aquest ball, no?
És a dir, aquesta mena d'acompanyament,
que no deixa de ser sobtat,
perquè, clar, castanyoles a dins dels temples,
doncs, Déu-n'hi-do, no?
Ara bé, per què s'autoritzava
que aquestes danses actueixin a dins del temple?
És de les poques que queden a dins del temple.
Sí, sí, sí.
Home, n'hi ha unes quantes, eh?
El que passa és que són poc conegudes,
però n'hi ha unes quantes.
En podríem buscar per tot...
A Catalunya en trobaríem poques,
però amb la geografia estatal
n'aniríem trobant algunes altres.
Així, doncs, per què s'autoritzava, deies?
Aquesta dansa és molt curiosa
perquè és una dansa que no salten.
O sigui, els únics moviments que fan
són uns moviments d'elevacions
més o menys pronunciades
sobre les puntes dels peus,
però en cap moment es produeix un salt.
És a dir, que si saltessin no s'hagués per més.
Diuen que és una de les característiques
que va permetre l'autorització
d'aquesta dansa in Eternum, no?
De fet, hi ha una llegenda
que també va bé
a venir-la per aquí al mig, no?
Que...
Hi ha moltes coses curioses d'aquesta dansa,
però una de les llegendes molt interessants
que diu que hi ha una bulla papal...
Això és fals, eh?
És una llegenda, la història ha demostrat que no...
Sí, però és bonic d'explicar, no?
Sí, que deia que els ceixes mai...
O sigui, mai se'ls podia canviar la indumentària
perquè el papa que va atorgar aquest privilegi
de ballar dins de l'església
va dir que mentre llueixin aquests vestits
que porten actualment,
els ceixes podran ballar a l'interior de l'església, no?
I per la qual cosa la llegenda explica
que les diferents persones que tenien cura de la indumentària
mai van substituir la totalitat dels vestits,
sinó que s'anaven reposant pes a pes, pes a pes, no?
Cosa que no deixa de ser interessant, la llegenda,
perquè una mica ve a avalar un privilegi etern, no?
I que, doncs, es justifica mitjançant, en definitiva,
un treball molt artesà, no?
Avui en dia continua molt consolidada aquesta manifestació...
Sí, sí, i s'ha canviat tantes vegades...
A Sevilla, clar.
Els rebuts demostren que cada...
D'entrada, cada vegada que els nens canvien d'alçada,
doncs s'havia de canviar.
I, escolta, jo, sabem internament com s'organitzen,
perquè si en el seu origen podien pensar
escolanets i persones que tenien intenció
d'integrar el clergat,
en un futur avui en dia
deu ser com una entitat...
No, no, segueix sent molt vinculat
en el capítol de la catedral,
el que passa és que
hi ha hagut un procés d'evolució sociològica
normal, i diguéssim que avui en dia
aquí el que es prima és
el prestigi, no?, és a dir, de ballar, no?,
és a dir, l'interès, doncs...
És a dir, estar als ceices
és una cosa, allò que socialment és...
Bé, de marca, diguéssim, no?
Sí, pedigrí, pedigrí.
Qualsevol no pot ser un ceicer, digués de què és.
Bé, també s'hi barreja en els temes
de tradició familiar i coses d'aquest tipus,
però bé, que sí que té un aspecte
de gran importància, no?,
més enllà de tots aquests altres
que dèiem, doncs, de possibles vinculacions
amb vides religioses, possibles...
També s'ha interpretat algunes vegades
que eren els nens que no tenien
forma de manutenció
i els acollia a l'Església.
Jo, pels noms que els historiadors
han anat reseguint
al llarg dels segles, doncs,
es demostra tot el contrari.
Tenen noms nobles.
Més aviat eren noms nobles,
tot i que és curiós també
el fet aquest que els mantenien, no?,
i, per tant, doncs, com si hi hagués
un cert proteccionisme, no?,
al voltant d'això, no?
És una de les coses, doncs, també
a tenir en compte, no?
Altres detalls podrien ser, per exemple,
que la música sempre ha necessitat
una música particular,
mai ha sigut una música,
podríem dir, estrictament popular.
És una música sempre de ministrés,
és a dir, per tant, el que podríem dir
els antecedents de les bandes
de música actuals o de capella,
és a dir, una música estrictament religiosa,
i actualment, quan ballen a dins
de la catedral, que és la majoria
de vegades, els acompanya una orquestra
d'una vintena de professors,
i en alguns moments, fins i tot,
són reforçats per l'escolònia
de la catedral, no?,
és la qual cosa, doncs, té una certa
empaca, no?
Però fixa't, aquesta majestuositat
que podem imaginar de la música,
l'orquestra, vint músics, l'orga de la catedral,
contrasta una mica amb la imatge que donen,
això que deies, que no podia ja en fer
el tironet, no?, només aixecar una mica
les puntes, i aquestes fotografies
donen la sensació que és una dansa
molt lenta, no?
Sí, sí, sí, és una dansa cerimonial
al 100%.
Hi ha una cita d'un poeta espanyol,
Luis Ternuda, que diu,
en un dels versets, ve a dir que
la coreografia aquesta està entre la seguidilla
i el minué, no?, vull dir, això vol dir
que...
Una cosa molt cortesana.
Sí, però, bueno, que està a mig camí
entre el popular i el cortesà, no?,
jo crec que és aquest vers del Ternuda,
el que vol sintetitzar és que és una cosa
de llarga tradició, és a dir, en aquest sentit,
doncs, molt popular, però també, doncs,
molt vinculada ja al que seria una estètica,
jo deia renaixentista, segurament algú diria,
doncs, cortesana, no?, en el sentit, doncs,
que té una proximitat al que seria
el món nobiliari, jo que diria, important.
Hi ha altres coses curioses, per exemple,
les figures que formen,
normalment totes les figures tenen tres parts,
una introducció, una part central
de ritme ternari que en diu
en Villancico,
en el fons és una...
és el moment en què
es aprofita per fer les figures coreogràfiques,
perquè hi ha molts moments que es li eviten estar
en una posició fixa, però quan fan les figures
es diu en Villancico,
entre les figures que hem vist una mica,
és curiós que hi ha moltes que parteixen
de la M de Maria, no?,
en voltant de la Immaculada,
de la vinculació amb aquesta festa,
molts punts de partida no són les dues fileres,
sinó que és la M de Maria.
Una mica esotèric i tot això, no?,
de traçar la lletra...
No és l'únic cas, eh?
Després hi ha altres figures
que la vinculen amb altres formes
coreogràfiques,
per exemple,
la Moxiganga de Catalana, no?,
que té la Creu, no?,
aquí també parteixen d'altres moments de la Creu, no?
És un ball,
com d'altres,
que sempre ha ocupat la posició,
quan surten al carrer,
és molt clar,
tot i que avui en dia el Corpus de Sevilla
pràcticament queden molt pocs elements,
però aquest sempre ha ocupat
amb tots els gravats,
la posició més propera a la custòdia,
és a dir, a la part religiosa,
en el sentit que sempre,
primer, que ja depenia del capítol,
de la catedral,
però sempre ha estat,
per entendre's,
l'element més imbuït
d'una oreola, no místico-religiosa,
podríem dir, no?
Curiosament, et dic que tu has parlat
de la Setmana Santa,
has parlat de la fèria,
jo et diria que si s'hagués de parlar
d'una tercera gran festa sevillana,
segurament seria aquesta, eh?
La festa de...
Los Seices de Sevilla.
Que no són seis.
No, no, ja ve,
van deu, no?
Deies que...
Deu, ara són deu.
Ara són deu.
Seices a Sevilla.
És la setmana vinent
una de les tres vegades
que, a saber,
un dels tres cops
que es fa aquesta manifestació
de tradició religiosa,
però també de cultura popular,
si volen anar-hi, no?
Si la setmana vinent
han pensat anar a Sevilla de pont...
Home, si algú hi va,
l'únic que tinguin present,
si els orelles no me'ls han passat
a mi malament,
a dos quarts de sis de la tarda
i pensin que això
es veu que no es pot anar
a cinc minuts abans.
No, no, no,
has d'anar dureta
per agafar allò.
Jo només ho he vist
amb imatges de la tele,
però vaja,
sembla que la quantitat
de gent que s'hi aplega,
doncs és...
Molt bé, Jordi Bertran,
gràcies per acompanyar-nos.
Avui no l'hem fet treballar,
el nostre digi particular.
No, no, avui no l'hem fet treballar,
ja el farem treballar, eh?
Sí, sí.
Li farem un programa de Nadal,
alguna cosa així,
ara que s'ha costat les festes.
Moltíssimes gràcies
i ens retrobem la setmana vinent, no?
Passat l'aquaducte.
Passat l'aquaducte.
Adéu-siau, Jordi.
Adéu-siau.