.
Gairebé un quart d'una del migdia
amb aquest solet que fa aquí a la ciutat de Tarragona.
Bon moment per parlar de cinema,
per fer un repàs absolutament subjectiu
de la cartellera cinematogràfica.
David Serra, bon dia.
Bon dia.
I dir subjectiu perquè nosaltres ens enfiem molt
del que ens diu el David.
I normalment es correspon amb els gustos de molts oients
que ens ho han fet saber.
Em penso que estàs molt en sintonia amb els oients
perquè no fas de crítica allò interessat.
Tu dius allò m'agrada o no m'agrada
i el que penses i això vulguis que no té un valor també.
No, i abans d'un dia parlar m'explicava,
jo vaig a disfrutar.
Tota la meva cinefilia, l'amor, el guió i el guionatge
en certa manera queda en un segon joc.
Quan jo vaig al cinema vaig a passar molt bé.
Tu mires amb ulls d'espectador, com el Lluís, com jo,
o com qualsevol persona que ens escolta.
I sempre puc afegir una nota aquella, diguem-ne,
de sabidoria cinèfila, però vaja,
poc té a veure que m'agrada una pel·lícula o no.
Jo soc moltes vegades, dic que aquesta pel·lícula
no és una gran cosa, però escolta-me, ho passen de conya.
Ja ho saps.
Jo dir per si vostès volen comparar,
doncs les crítiques més formals, podríem dir-ho així,
amb els comentaris que pot fer el David,
moltes vegades no tenen res a veure.
Després són vostès els qui trien la pel·lícula.
Però nosaltres continuem fent la travessa,
una mica guiant-nos pel criteri del David,
perquè ens funciona molt bé.
Algunes de les pel·lícules, com és habitual,
ja les has vist, les preestrenes.
Aquesta, per exemple, que si tu l'has escondit,
la vas veure a Sitges?
No, no la van fer a Sitges, aquesta.
Aquesta, però ja l'he vista.
És raro que una pel·lícula d'aquestes
de Sinyere Fantàstic no l'hagin fet a Sitges.
T'havia entès que l'havies vist a Sitges.
Sí, el comentari era que m'havia estranyat,
perquè, clar, és una pel·lícula pròpiament del Fantàstic.
i hagués tingut el seu joc i el seu espai
al Festival de Sitges.
Però no, senyor.
No, senyor.
I però, de totes maneres,
també et tinc que dir que no es van perdre res.
No, ja veig que no...
La protagonitza Robert De Niro.
Sí.
A veure, jo ara seré molt franc.
A mi la pel·lícula no em desagrada...
Es deixa veure.
Es deixa veure fins que arriba al final de la pel·lícula.
I al final de la pel·lícula, jo penso que aquí,
tot el que s'havia aconseguit...
Això és demolador, eh?
Un final dolent...
Clar, és d'aquelles pel·lícules de gènere
que no pots dir...
I què passa?
No.
A veure, aquesta és una història de pare i filla.
Bueno, Robert De Niro ho fem de psiquiatra,
o sigui, fent l'antipapel que feia com feia de mafiós.
Ara, de ser psiquiatra,
han perdut la seva dona
i estava amb la seva filla.
Viu amb la seva filla?
Sí, sí.
Petita, adolescent, gran...
Com és la filla?
Bueno, no arriba a ser adolescent.
És una nena al punt d'entrar a l'adolescència,
amb tota la imaginació ferma.
Perquè aquesta informació és rellevant en el moment de la pel·lícula.
I sobretot un punt d'una inflexió vital,
que és el trobar una mica invisible.
El joc d'aquest amic invisible
és el que porta precisament
al pes específic de la pel·lícula.
Hi ha per aquí una trama psicològica, ultratomba...
Sembla, sembla parapsicològica.
O sembla que sigui tota imaginació de la nena,
o hi ha quelcom que...
No ho sé.
Té una certa frapa.
Al començament de la pel·lícula
he de dir que està molt bé
i que dius, mira, una de gènere
amb un Robert De Niro
que de totes maneres,
ho comentàvem abans,
està en un posat
que no sembla ni el pare de la filla.
O sigui, hi ha moments en què...
Com a actor no t'ha agradat gaire el Robert De Niro aquí.
No m'entusiasmat.
No m'entusiasmat, al contrari.
Mira que tu eres un del seu club
de fans, també, no?
Sí, en el seu moment jo pensava
que el Robert De Niro
i a partir d'aquí totes les demés.
I ara això ja ha passat a la història.
Robert De Niro és un actor
que jo penso que l'ofereixen papers
que no estan a l'alçada de l'intèrprete.
No sé si és culpa seva.
Però, de totes maneres,
penso que està seguint una trajectòria
que no li fa llest ni mica un favor.
Per tant, l'escondite,
a mans del gènere,
ballo per dir que l'han vista.
Sí.
Poca cosa més.
Què més que vulguem?
Parlem de les que hem vist.
Vinga.
A veure, parlem de la del Will Smith.
Bueno, a veure,
és una pel·lícula molt divertida
fins a un cert punt.
Tornem al mateix.
Quan no hi ha un bon guió d'humor,
la pel·lícula...
En 4 Gags no s'aguanta una pel·lícula,
una comèdia.
Necessita alguna cosa més.
És una pel·lícula que,
bueno, és la història d'un home
que és un expert
que ha racionalitzat,
i després ho podrem relacionar
amb l'altra pel·lícula,
ha racionalitzat
tot el que és l'art de la seducció.
I això queda molt bé
perquè té el seu antagonista,
que és l'alumne Patós,
que és el Kevin James,
que és un gran humorista,
és un actoràs brutal.
És un còmic.
I que el millor de la pel·lícula
està reservat a aquesta parella,
de fet.
Ara, el...
Però una mica l'argument
que és algú que es dedica
a donar classes de seducció,
o què?
Exactament.
És un professor de seducció
que té aquest alumne
i que era un moment donat
que està enamoradíssim
de Eva Mendes.
La idea és molt bona.
És divertida.
A veure,
la idea és molt bona
perquè li pots treure molt de suc.
És el que dèiem
de les comèdies del Black Edwards,
amb molta gràcia,
molt de gag,
que parla d'uns personatges
que són especials.
Tenen frapa,
el que dèiem abans d'aquí,
de què poden enganxar.
Ara, què passa?
Que aquest personatge
queda enamorat d'una dona
i llavors tota la seva teòrica
no serveix per res.
O sigui,
el mestre queda en ridícul
davant d'un enamorament real.
Què passa?
Doncs que aquí afluixa la comèdia.
La comèdia comença a anar
per un territori
que no és tan divertit.
I llavors els millors gags
queden reservats a la parella,
a la parella del Patós i el professor.
És una pel·lícula irregular.
Ara,
t'assegura una bona estona?
Sí.
Sense cap dubte.
Jo m'he regut bastant
fins que arriba aquest punt
en el qual ell té que donar
el do de petxo
i no acaba de donar-ho.
No per ell,
sinó per la història,
pels gags.
no li treu el mateix suc
els gags d'ell
amb l'Eva Mendes
que els gags d'ell
de tots dos,
que són brutals.
Per tant,
una mica en la línia
de l'anterior
dins d'un gènere diferent.
Exactament.
Mira,
per passar l'estona
però tampoc no serà
una pel·lícula inoblidable,
segurament.
I, bueno,
ara parlaria jo directament
de l'altra
que també he vist
que és la del 15
que...
Que aquesta sí que t'ha agradat.
Home,
aquesta, a veure,
jo aquí faria un punt
i a part.
És una pel·lícula
que parla també
de les relacions.
Qui parla precisament
d'un personatge
que va revolucionar
en el seu moment
tot el que eren
els estudis del sexe
en els Estats Units.
El Frank Insey
va fer tot un estudi
molt meticulós
per donar a entendre
precisament
les grans fal·làcies
i la mala conducta
diguem-ne sexual,
la nova educació sexual
que vivien els nord-americans.
tot aquest...
A més,
tot en un territori
diguem-ne històric
embarcat en un moment històric
en el qual la hipocresia
social era molt gran.
Llavors,
parlar d'aquests temes
doncs eren tabús
i precisament això
li va portar molts problemes.
Però problemes
que s'estenen
inclús en l'àmbit personal.
Llavors,
què hem de dir
d'aquesta pel·lícula?
Una,
tenim un director
que és el Bill Condon
que va fer aquella pel·lícula
de dioses i monstros
que és la biografia
de James Webb.
Brutal.
Una pel·lícula
d'aquestes de cap cedera
i en aquesta pel·lícula
li treu molt de profit
a una altra biografia
que en certa manera
jo tenia els meus dubtes.
Quan vaig anar a veure la pel·lícula
havia vist el tràiler
i poca cosa més.
Tenia els meus dubtes
de què podia aportar
a aquest personatge.
Primer,
perquè no el coneixia prou.
Coneixia els seus estudis,
l'havia sentit parlar,
però no tenia conèixença
de tot el que va significar
l'estudio Kinsey
dins del moment històric.
Llavors,
qui millor que un Lian Nilsson
per interpretar aquest personatge?
perquè m'entenguis.
A partir d'aquí
tots són bondats.
Secundaris,
història,
narració,
interessant.
Hi ha arribat moments
que sembla més
una pel·lícula de suspens
que una pel·lícula autobiogràfica.
I tot s'ha portat
amb una mà mestra
que és la del director
que jo penso
que ha fet
una de les pel·lícules
més brillants de la temporada
i llàstima,
no ha sigut
una de les ganes
competidorals dels Oscars,
és una de les secundàries
de luxe
i penso que a ningú
que li agrada
aquest tipus de cinema
se la tendria a perdre.
Ja sigui per l'actor,
ja sigui per la història,
asseguro que pot...
Completa, eh?
Completa i no és gens avorrida, eh?
Al contrari,
és una pel·lícula molt dinàmica.
Doncs recordem el títol...
Quinze i...
Quinze i ja està.
Directe,
no hi ha que donar les mues moltes.
I aquesta altra que es trenen,
aquesta no l'has vist?
No,
Buena Vida Delivery.
Estava llegint una miqueta
perquè precisament
és una d'aquestes pel·lícules
que jo sempre dic
en reserva, no?
Una pel·lícula argentina,
una coproducció
de Leonardo Di Cesare
i, bueno,
sembla que és una història...
És una comèdia agredolsa.
A veure,
a mi com me diuen
és argentina,
comèdia agredolsa
penso directament
en el padre de la nòvia.
I dic,
home...
És que n'han fet moltes
ja en aquesta línia, no?
Tenen una bona mà,
bona traça
i directament
el cinema latinoamèricà
m'està interessant
més ara que abans.
I és una d'aquestes pel·lícules
que aniré a veure gustosament
per intentar treure-li el suc.
Molt bé.
I què tenim
del que ja hi havia
a la cartellera?
Bueno,
a veure,
l'únic que té gent que dir
és que
els xicos del coro
permanecen.
És una cosa...
Sí,
no, no, no.
Realment sorprèn, eh?
Mira que els escars
no l'han tractat gaire bé.
No, gaire bé.
la que ara mateix
estic una mica trist
és la...
No significa que se'n vagi
però que jo
recomano que la gent
la vagi a veure directament
és la de Hotel Ruanda
perquè Hotel Ruanda
és una pel·lícula
brutal,
extraordinària.
La setmana passada
no ho sé,
vam posar un serèmfasi
en ella
i sincerament
el taquillatge
doncs no li ha favorit gaire.
Però això
per algun lloc
i aviam
i és obvi
hi ha moltes persones
que no els agrada
allò anar al cinema
a patir
amb cinema realitat
vull dir
no vas a veure
una història de ficció
sinó que vas a veure
una història real
i hi ha persones
doncs escolta
que no estan allò
per la labor
que es diuen.
Sí, sí
però és el tipus de pel·lícula
que jo dic
sorprendrà propis i estranys
o sigui
qualsevol persona
que s'apropi
es trobarà
amb una pel·lícula
que no és gest
ni mica pesant
al contrari
que es queda molt lluny
de descriure la realitat
tal com va ser
que és emocional
seria insuportable
eh?
seure dues hores
en una butaca
d'una sala de cinema
si presentessin
exacte
el genocidi
que va suposar
exactament
llavors què està guanyant?
doncs evidentment
el Constantín
s'està portant
a l'aigua
la pel·lícula del Constantín
i precisament
el Descobrint
d'Onca jamás
es manté
en un bon joc
que és l'altre
diguem-ne
en cara de la fantasia
la fantasia biogràfica amable
algú m'ha comentat
que val la pena
portar-se
algun paquetet
de mocadors de paper
sí, però és cap al final
es poden reservar
alli justament
a les crispetes
no, no
el teu moment
de llagrimeta
ho tens en aquesta pel·lícula
que també s'agraeix
home, i tant que sí
i tant que sí
o sigui
de recomanacions
poca cosa més
la veritat és que
Descobrint d'Onca jamás
la pel·lícula del Constantín
que no és tan rodona
però vam dir
que és una pel·lícula
que passa una bona estona
però que a veure no és tan
i One Million Baby
que és la pel·lícula
de Kingswood
que jo li faig molta publicitat
ja que no té l'All Boy
doncs li fa la publicitat
l'All Boy és com una espina
que té clavada
així com el Jorge Dres
li va cantant al final
jo he de dir
la de l'All Boy
perquè és llestimós
que al final
tindrem a veure
amb Filmoteca
amb altres condicions
que podria ser una bona estona
jo ja sé que s'ha dit
tot el que s'havia de dir
dels Oscars
és un tema
que per tot arreu ha parlat
tothom ha escoltat
la seva
home, però ni que sigui breument
David
a tu et va sorprendre
no, no, no
ha passat cinc dies
que soc molt sincer
penso que
d'aquest any
els Oscars
han sigut molt equilibrats
és una de les vegades
que dic
no tinc cap queixa
tot i que
algú m'ha discutit
el paper de l'actriu
protagonista
de la Hilary Swag
del paper de One Million Baby
però jo he de dir
que sí que estic d'acord
que s'haurien pogut donar
amb un paper de comèdia
la comèdia és molt complicada
la gent
moltes vegades
no es valora
el paper de la comèdia
però penso
que en One Million Baby
el treball
de l'actriu
és prodigiós
sobretot
per l'enorme treball
de donar
a entendre
el paper
d'una boxejadora
i fer-ho tan bé
com una boxejadora
professional
jo l'altre dia
feia la reflexió
hem estat parlant
en el Jesús Mongeó
te'n recordes
la seva etapa
bollilística
i ho comentàvem
que després
del Toro Salvatge
el paper
més versent blanc
que recordo
ara mateix
amb boxe
és el de la Hilary Swag
perquè inclús
el seu posicionament
és el d'una boxejadora
professional
això no vol dir
que m'agradi la boxe
però bueno
que m'agrada veure
aquest treball
aquesta profundització
d'una actriu
que a més
s'ho pren molt seriosament
perquè aquesta ja
té una trajectòria
important
d'On Cry Baby
i aquesta segona pel·lícula
jo penso que aquí
ha abordat el paper
que se l'haguessin pogut
donar
al Clint Eastwood
el paper
de l'Òscar
sí
però bueno
i al final
és que la producció
la producció cinematogràfica
hi ha tantes pel·lícules
que al final
dius
mira
però estic d'acord
és un any
que no tinc
cap discussió
i ha quedat content
molt content
perquè penso que ha sigut
afortunada
perfecte David Serra
moltíssimes gràcies
per acompanyar-nos
un divendres més
ens retrobem
la propera setmana
ens trobaré
amb bon cinema
de la pub