El matí de Tarragona Ràdio, com cada dimarts, saludem Jordi Tinyena.
Bon dia, Jordi.
Bon dia.
Benvingut. Obrim el temps del punt de lectura,
aquest espai que fem en col·laboració
amb el col·lectiu d'escriptors del Camp de Tarragona.
I avui traspassem la nostra demarcació.
Ens agrada molt parlar de la gent d'aquí,
del que fan els autors aquí,
però també ens agrada molt entrar en el terreny, diguem-ne,
més mediàtic del món de la literatura.
I nosaltres, ni que sigui des d'un espai local com aquest,
no ens volem perdre l'ocasió de parlar,
no sé si de la Mari Pau Gené o del Joan Mercè.
No sé de quin dels dos parlarem avui, Jordi.
Inevitablement dels dos.
Dels dos, però potser després centrarem la nostra atenció.
Sí, nosaltres ens ocuparem especialment amb la Mari Pau Gené.
En la guanyadora.
No només perquè és la guanyadora,
sinó perquè forma part del col·lectiu d'escriptors de la meva catalana,
fins ara mateix.
Com el Joan Mercè, també? O no?
No, perquè en català no ha escrit el Joan Mercè, és veritat, ara que ho dius.
El Joan Mercè és un escriptor català.
Català que escriu en castellà.
Escriu en castellà i, per tant, des del punt de vista literari,
doncs, són ocupades de la literatura castellana.
Doncs, bé, primer jo imagino que el comentari obligat
de tot aquest enrenou del Premi Planeta,
aquest espectacle, per a alguns lamentable,
per a altres fantàstic,
vull dir, cadascú ha posat els adjectius que ha volgut,
que per això l'opinió és lliure.
Des de la teva perspectiva, com a lector, com a escriptor,
com a persona que ha participat en jurat de premis
i com a guanyador de premi, també,
és a dir, que ho pots opinar des de totes les vessants.
Sí, sí, sí. Jo crec que el que deu estar més content
és el senyor Lara.
Jo crec que sí, que està fent així amb les manetes.
I l'editorial Planeta, no?, perquè aquesta polèmica
li va a la mar de bé.
Polèmiques en premis, i hi ha importants que ja venen molt,
doncs, polèmiques en paraules cruzades entre autors de la casa,
tots ells guanyadors o exguanyadors del premi
fan créixer l'interès per la novel·la, no?
La Maria Pau Gené, a més a més, ho ha posat
davant de les crítiques que ha rebut d'alguns membres del jurat,
ha remès l'opinió final al públic, no?
Diu, bé, el jurat definitiu serà el públic, ja en parlarem.
De totes maneres, Jordi, aviam, i no és una opinió de crítics,
sinó de lectors.
Precisament parlàvem ahir,
des de l'Anabel de la Biblioteca Pública de Tarragona.
En els darrers anys,
els premis Planeta,
no en quant a venda,
que és un tema,
sinó en quant a lectors acostumats
i que els agrada llegir,
diuen que la qualitat en general
dels últims 10 anys, per exemple,
ha estat bastant baixa.
Però és que el Planeta no ha estat mai
considerat com un premi
d'excel·lència literària,
gairebé mai.
Així com, per exemple, en castellà,
així com, per exemple, el Premi Nadal
ha presumit sempre de premiar bons autors
i bones novel·les,
el Planeta no ha tingut mai
aquesta qualificació dintre del món literari.
S'ha entès sempre com un premi
de caràcter comercial
amb una capacitat tremenda
per explotar autors poc coneguts
o molt coneguts,
depenent de les èpoques,
perquè hi ha hagut de tot.
Hi ha hagut èpoques
en què el Planeta ha premiat
escriptors consolidats,
hi ha hagut èpoques
en què ha premiat gent
dels mitjans de comunicació,
periodistes passats als escriptors,
per exemple.
Ara hi ha...
Vaja, era una cosa
que ja havia fet ocasionalment
amb el Terence Moix,
sembla que el Planeta està premiant
autors catalans
que es passen al castellà.
Bé, tot això forma part del món.
de Planeta.
És un premi comercial.
Jo penso que
no ens hauríem d'escandalitzar
en absolut d'aquestes coses
perquè al cap i a la feia
que té un premi d'un editorial.
L'editorial inverteix molts diners.
El premi són 600.000 euros
pel primer, eh?
Això són molts diners, eh?
Són moltíssims diners.
I per tant vol dir
que si se n'inverteixen 600.000,
més el que costarà
tirar la novel·la,
distribuir-la i tal,
se n'aspira a guanyar moltíssims.
I per guanyar moltíssims diners
amb un llibre
fa falta vendre molts llibres.
Així que, bé,
és una operació comercial
que li deu sortir bé
i que aprofita
tots els recursos
del màrqueting,
polèmiques entre escriptors incloses.
Home, és que
imagina't en altres àmbits
del món de l'artister
o tot això,
si tot el dia
estan creuant paraules
i ningú se sorprèn,
el que passa
que al món de la literatura
poques vegades
hi ha aquestes sortides de to,
podríem dir,
de persones
que tot ho resolen.
Hi ha moltes enveixes també,
com a tots els col·lectius, eh?
Home, és que amb 6.000 euros
jo comprenc que se l'enveixi.
Clar, és normal, eh?
Que comprenc que se l'enveixi.
Jo em carrego
des del punt de vista verbal,
òbviament,
a qui sigui, no?,
davant d'aquestes quantitats
de diners,
però en el món de la literatura
ja saps tu que
públicament
i de forma tan notòria,
doncs les diferències
no s'ensenyen, eh?
No s'ensenyen les vergonyes,
podríem dir-ho
en aquest sentit.
De totes maneres,
i abans de continuar,
i abans d'iniciar l'espai
em comentaves,
home, és que
ens hem de posar al cap
una cosa molt important,
no ho has dit exactament així,
però em penso que era l'esperit,
i és que
la literatura és per a tothom
i tothom té dret
a llegir allò que li agrada.
Per tant,
està molt bé
que es publiqui
tot tipus de literatura.
Sí.
A mi em molesten
especialment
les desqualificacions globals.
O sigui,
a mi no m'ha agradat
la intervenció del Mercè,
ho he dit en sinceritat,
m'agrada molt
el Mercè Escriptor,
amb unes novel·les
més que altres,
però sí que m'agrada,
i en canvi
no m'ha agradat
la seva actuació personal
com a jurat del planeta.
I no m'ha agradat
per dues raons.
La primera,
perquè ell forma part
d'un jurat
i adquireix un compromís
quan s'hi presenta,
a part de cobrar per això,
però adquireix un compromís
i, per tant,
ell ja sap perfectament
que el planeta
no es pot deixar desert.
Òbviament,
quan accepta
aquesta clàusula
del premi,
vol dir que està disposat
a premiar qualsevol cosa.
Per tant,
accepta les normes.
Clar, no té sentit
que després s'enqueixi.
Escolta,
això són les normes
del concurs.
Si no vols,
no estiguis de jurat.
Buscava notorietat, potser.
Però és que el Mercè
no només és jurat
de fa anys,
és que també el va guanyar.
Està vinculat a aquest premi
des de molts candons diferents.
Per tant,
m'ha semblat
que no corresponia
que ell prengués
una actitud d'aquest estil.
Tampoc no em sembla
que...
ben educat,
la veritat.
Em sembla molt poc educat
que després de votar el premi,
tu ja has deixat constància
la teva opinió,
votant que no.
Pots tornar-la a repetir
i jo he votat que no,
però no em sembla novel·la.
Em va dir de tot menys guapa
d'aquesta obra, eh?
Clar,
el que no pot ser
és que t'ho carreguis
d'aquesta manera
filibustera,
com si estiguessis
atracant un galego espanyol
al carim, no?
A mi ha semblat excessiu,
excessiu.
Però després hi haurà
altre criteri.
I és,
efectivament,
la novel·la pot ser
que no t'agradi.
I, efectivament,
per molta gent
la novel·la pot no tenir
els estàndards de qualitat
que espera d'un premi important.
Tot això és possible,
però,
en tot cas,
com comentàvem,
una literatura
es nodreix
de multitud
de gèneres,
de multitud de nivells
i de multitud
de lectors
amb gustos diferents.
I, per tant,
s'hauria d'evitar,
sobretot,
puntificar sobre
la qualitat d'una literatura
o la hedoneïtat
d'un llibre,
perquè pot haver-hi
milers de persones
que els agradi.
I, esclar,
les fronteres
entre el que és
permissible
o no permissible
dintre la literatura
han de ser forçosament
molt àmplies,
molt, molt, molt
i molt àmplies.
Per tant,
desqualificar una novel·la
com ha fet un jurat,
per exemple,
pel fet que sigui sentimental
és menysprear
tot un conjunt de gent
que li agrada
la literatura sentimental
i que té tot el dret
del món a llegir-la
i entusiasmar-se amb ella.
Per tant,
a mi em sembla
poc correcte
que els jurats
se n'hagin anat
de paraules,
que hagin tingut
un accés.
Clar,
no hem d'oblidar
que al final
ja sabem
el que és la literatura,
sabem el que són els llibres,
són productes de consum,
és una gran indústria,
tot el que vulguem,
però al final
és el lector
qui té l'última paraula
perquè els escriptors
escriuen pels lectors
o haurien d'escriure pels lectors.
Per tant,
ha d'haver-hi de tot,
no?
Sí, sí.
El món de la literatura
és molt àmpli
i per tant,
jo insisteixo
que totes les crítiques
acarnissades
sobren,
absolutament totes.
Un pot deixar constància
de la seva opinió,
de que no li agradi,
però no cal que agafi
el davantal
i el ganivet de carnisser
i comença a trinxar.
Després hi ha una segona part.
la Maria de Pau Gené
no és una persona
que agradi a tothom
des del punt de vista literari
però també
des de la dimensió mediàtica
que representa.
Per això hi ha molta gent
que li ha fet gràcia
a aquest tipus d'espectacle,
no?
Sí.
A altres que no els agrada
la Maria de Pau Gené
li és igual
i a altres que els encanta,
no?
Els més malpensats
fins i tot arriben a pensar
que és tot un espectacle
muntat des del departament
de màqueting de Planeta.
Que estava al guió, vaja.
Sí,
i que tots estan cobrant
per fer aquell paper.
bé, suposo que no
però sembla que sí,
la veritat.
Hi ha una cosa curiós
amb la Maria de Pau Gené
i és que
tot l'èxit
que ha obtingut
pel que fa a premis literaris
que no ha guanyat un munt,
després el repassarem,
i tot l'èxit
que ha tingut
de vendes de llibres
perquè hi ha un sector
de la societat en català
que la llegeix
i la llegeix força,
és en paral·lel
a la dissort
que ha tingut
en relació
al món literari,
per entendre's,
perquè no ha tingut
bones crítiques
quasi mai,
i és una persona
que efectivament
no cau simpàtica
en el món literari
de Barcelona,
fonamentalment.
A què pot ser d'agut?
No ho sé,
la gent es pagula,
doncs bé,
és una noia jove,
va triomfar molt joveneta,
va començar a vendre
i a guanyar premis
molt joveneta,
té una vessant mediàtica
molt important
en programes de televisió,
ara mateix està fent
un programa
a les Illes Balears,
la televisió autonòmica
recent estrenada,
i programes de ràdio,
però a TV3
n'ha fet un munt,
per tant,
és una persona
molt coneguda mediàticament,
i sembla que això,
aquest èxit sobtat,
pugui molestar
a determinada gent.
Estem parlant d'allò
tan ancestral
i tan antic
com l'enveja?
Jo crec que naturalment,
sí, sí,
estic persuadit,
a més a més,
que el món literari,
els mons,
aquests mons tan particulars,
sempre són petits,
encara que semblin grans,
vull dir,
el món literari de Barcelona,
perdoneu,
el món literari de Barcelona
són 200 persones,
que es veuen de 10 en 10,
per tant,
tot això és molt petitet,
el que passa és que
això té recursos mediàtics
per aflorar els diaris,
les ràdios,
la televisió,
i llavors tenen un impacte social
que va molt més enllà
del que en realitat
i, efectivament,
és conegut
que el món literari
està dividit en capelletes
i fidelitats diverses,
el que passa és que
el Maria Pajaner no en té,
sembla que no té
aquestes fidelitats.
Va per riure, com si diguéssim.
No, no,
vull dir que, efectivament,
no forma part de cap cercle,
sembla que té bones relacions
amb algun escriptor important,
com el Miquel de Palol,
per exemple,
amb el qual va fer
un llibre mitges
i el Miquel de Palol
li ha dedicat
a alguna crítica elogiosa,
però són casos molt puntuals,
en general,
el món dels crítics literaris
i de la literatura
no se l'estima gaire.
Com que nosaltres
no som allò
de la cosa de Saló,
parlem de llibres
i de literatura
i parlem de l'obra literària
de la Mari Pau Gené,
com deies,
va començar molt jove,
té una producció literària
molt àmplia
i la seva obra
la podríem definir
una mica en la línia
quan parlaves
del Premi Planeta
amb una literatura sentimental,
en general?
Ella rebutja aquest tema,
però em sembla
que tots els lectors
estarien d'acord
en que aquest és el tipus
de literatura
que els agrada
i que busquen
amb la Mari Pau Gené.
És a dir,
històries de sentiments
per entendre'ns
si no t'agrada
la paraula sentimental.
Històries
en les quals
els personatges
s'emocionen,
no estimen,
en fet,
aquest és un tipus
de literatura
on compta més
això
que no passa
el que passa
perquè passa realment
poca cosa,
quasi sempre.
Ara,
va començar molt aviat,
hem de pensar
que ella és filla
d'un escriptor,
mallorquí també,
i per tant
el món de la literatura
i el món
de la creació literària
és el seu
des de ben aviat,
des de molt petit.
El seu pare,
en una entrevista
jo he llegit,
avui abans de venir
he llegit l'entrevista,
l'he rellegit,
i el seu pare
deia,
quan va començar a escriure,
vaig intentar
treure el cap
l'escriptura
perquè acostumat
com estic
a la dificultat
d'aquest món,
la dificultat
que suposa
arribar al lector,
les poques compensacions
de tipus econòmic
o professional
que es tenen
i tal,
vaig intentar
treure el cap.
Bé,
no se'n va sortir
i suposo que almenys
des del punt de vista
socio-econòmic
li ha anat
la mar de bé
que no se'n sortís.
Ella va començar
a escriure,
ja ho hem dit,
molt joveneta,
el primer llibre
és del 88
i es va publicar,
va començar a publicar
amb veïtorials petites
com la majoria
dels escriptors.
I va publicar
un llibre
que es deia
Els ulls d'ahir
a 3 i 4
a València,
però immediatament
va sortir
amb un premi literari.
Només l'any següent,
el 89,
ja va publicar,
perdó,
el 89,
va publicar
L'Hora dels Eclipsis,
que si no em recordo malament
era Premi Andromina,
que ja és un dels premis
no massa ben retribuïts,
però molt coneguts
amb Solera
i amb una trajectòria al darrere.
De manera que
es va ja iniciar
en els premis.
Ho dic de memòria,
però em sembla
que si ha publicat
8 novel·les,
em sembla que és una cosa així,
de les 8 novel·les,
doncs 6 tenen premi.
8 novel·les ha publicat ja.
Em sembla que sí,
després l'escoltarem.
Però esclar,
té els premis més importants
de la literatura catalana.
Mira,
no improviso,
m'ho miro.
El premi Andromina,
els premis d'octubre d'Andromina
de narrativa
per l'hora dels Eclipsis,
el 89.
Crítica Serra d'Or
de Creació Juvenil
per l'Illa d'Omar
el 90.
El premi d'Investigació
Serra Boldú
el 91
per introducció
a les rondalles
del cicle
de l'expos transformat.
El premi Sant Joan
de novel·la
del 93
per Màrmare.
El premi
Prudència Bertrana
del 94
per la mateixa novel·la,
que és quan la votaven
els lectors
a una novel·la editada.
El premi
Carlabany
del 95
per Natura d'Anguila.
Va ser finalista
del Sant Jordi
el 97
per Orient Occident
dues històries de mort.
El Ramon Llull
del Donant de Nou
per Lola.
El 2001
i el 2002
va ser finalista
del planeta
amb les mujeres
que hi ha amb mi
i el 2005
acaba de guanyar-la
amb les passioners romanes.
Són premis importants.
Clar, són premis importants.
Importants, clar,
aquí hi ha el Carlamany,
aquí hi ha el Sant Jordi,
aquí hi ha l'Andromina,
aquí hi ha el Ramon Llull,
més el planeta
finalista i guanyadora.
Doncs alguna cosa
deu tenir.
Alguna dels deus.
Clar,
això no es pot parlar
alegrament.
No es pot negar
que estem davant
d'una autora en ofici,
però això és una obvietat.
Alguna persona
que és capaç
de produir a un ritme,
perquè si fixes
en aquests anys
des del 88
fins ara,
doncs hi ha uns quants anys
que hi ha un llibre
cada any
i després no deixa passar
més de dos anys
que es publica el llibre.
També estem davant
d'algú que s'ha après
l'activitat literària
molt professionalment
i que aquesta professionalitat
inclou
la manera d'escriure.
Prou professional
com perquè els jurats
decideixin
distingir-la
amb els premis
més importants.
Generalment,
jo no he llegit
tota la seva obra,
alguna,
són històries d'amor
i desamor.
Són històries d'amor,
sí,
però això el que dèiem
del gust de la gent,
o sigui,
hi ha uns jurats
que avalen
una carrera literària
com la del Maria Pajuner,
però també hi ha
un premi
que és de l'actor,
és a dir,
el Prudència Bertrana
durant alguns anys
va canviar de format
i va passar
a ser un premi
que la gent votava.
Sortien botlletes
dels teòries
i les revistes
en català
i la gent,
dels llibres publicats
durant l'any,
i la gent votava
aquell que considerava
que era millor.
Doncs aquest
el va guanyar també
la Maria Pajuner
amb màrmara.
És a dir,
no només els jurats,
almenys un any
també els lectors
van decidir
que era el llibre
a destacar.
No els dels crítics,
perquè curiosament
en tot aquest palmarès
l'únic premi
que té de la crítica
és un de la literatura juvenil,
que és pel que menys
se la coneix
i és el que menys ha escrit.
Però de la resta
de novel·les
carregades de premis
els premis de la crítica
no han estat mai
per ella.
Hi ha un divorci clar,
evident,
entre la crítica
i el món aquest.
Això que diré
és lleig,
però jo ho he sentit,
que la llegeixen
més dones que homes.
Sí,
però això
quasi que es podria dir
de tots els autors,
perquè efectivament
almenys aquí...
Que les dones llegeixen
més que els homes...
Les dones llegeixen
més que els homes
i en novel·la
pergulejada.
Però en general
en tot,
les dones llegeixen més.
Què ens recomanaries
per a aquells
que no hagin llegit mai
Maripau?
Home, jo penso que
com que hi ha la...
Però el planeta ja sortirà.
Sí, el planeta ja sortirà.
En tot cas,
ja els recomanaran
la literatura en castellà.
Nosaltres recomanarem
els llibres
que ha escrit en català
i que són previs
fins al 99.
L'altra pregunta
a fer-se
és si la Maria Pau Genet
continuarà escrivint
en català o en castellà.
En fi,
no és la primera vegada
que passa,
jo hem dit abans,
l'any passat va passar
amb el Ferran Torrent,
que també li van donar el premi.
Sembla que el planeta
vol caçar
autors catalans
cap al castellà,
a veure si tenim sort
i ens caça.
A tots.
Ja ens porta a tots.
Ja fareu la vostra novel·la
cada any en català, no?
Bé,
a veure,
no sabem què passarà
si la Maria Pau
escriure en català més
o no.
És cosa seva.
No ho sé,
recomanar un llibre
és sempre molt complicat,
però
jo començaria
pels últims,
per una raó
molt senzilla,
i és perquè
acostumen a ser
més madurs.
Després d'uns quants anys...
Més ben acabadets.
Clar,
estan més meditats,
estan més acabats
i hi ha més ofici al darrere.
Per tant,
jo començaria
pels llibres
poden donar a l'Ola,
per exemple,
és un llibre voluminós,
un llibre gran,
o si es vol un llibre més petit,
doncs Màrmara,
per exemple,
que és una història d'amor
també al Bòsfor,
cap a Turquia i tal,
al Mar de Màrmara.
A més,
també busques sempre,
o molt sovint,
els paisatges aquests
més exòctis,
de la Mediterrània,
la cosa així.
Això li agrada.
Ara s'han anat a...
Del Magreb,
totes aquestes...
Sí,
a Orient Occident hi havia...
S'anava cap a Palestina,
si no recordo malament.
Sí, hi havia paisatges d'allí,
després a Màrmara està
al Mar de Màrmara,
a Turquia,
i ara sembla que s'ha anat a Roma,
no tan exòtic,
però també...
Les passiones romanes,
no?
Bé.
Sí, sí.
Ja veurem què passa,
de moment,
és una manera d'aproximar-se.
A veure,
és el que tu dius,
abans de llegir aquest planeta,
si el volen llegir,
no està malament a aproximar-se
obres anteriors,
escrites en català.
Sí,
hi ha molta gent...
A veure,
a la millor no agrada,
i per tant,
això passarà en qualsevol tipus de llibre.
No s'ha de tenir perjudicis mai.
Després ja te'l pots carregar,
si vols,
però primer s'ha de llegir...
Això passarà en qualsevol tipus de llibre.
Sense perjudicis.
A veure,
un s'hi ha d'acostar,
si és una persona
que ha estat premiada constantment,
independentment del que pensi el Mercè,
que té tot el dret de pensar-ho,
doncs,
en fi,
en alguna cosa hi haurà també,
per tant,
atrevim-nos a veure-ho,
si no ens agrada,
tinguem el llibre i ja està.
També el Mercè té un caràcter, no?
No ho sé.
Jordi Tinyena,
moltíssimes gràcies per acompanyar-nos.
Si no hi ha novetat,
ens retrobem la propera setmana.
Bon dia.
Adéu.