És dimarts, per tant, camí de la una del migdia,
obrim el temps del punt de lectura en companyia de Jordi Tinyena
una setmana més i també amb la col·laboració del col·lectiu
d'escriptors del Camp de Tarragona. Jordi, molt bon dia, benvingut.
Hola, bon dia.
Fem descansar una mica la poesia. La setmana passada
vam estar parlant i escoltant algun que altre poema
de Joan Salvat, Papa Seid.
No l'abandonem del tot, perquè la dona que ens ocupa avui també té obra poètica,
però probablement una de les seves obres és el que l'ha donat
una certa popularitat entre els seus lectors,
que és la Maria Àngels Anglada, ja desapareguda,
però que aquests dies sobretot s'està parlant molt
amb el tema de l'aniversari de l'alliberament dels camps de concentració.
Ens referim al violí d'Auschwitz, que probablement, com tu ens deies,
és la seva obra més coneguda. Té altres llibres, però no tan coneguts
o tan populars com aquest, no?
Sí, entre altres coses perquè ella era una persona molt discreta
i molt poc donada a sortir als mitjans de comunicació.
I, per tant, doncs, la gent apena es coneix res de la Maria Àngels Anglada.
Ara, aquesta novel·leta, sí que...
novel·leta, ho dic amb tot el carinyo.
Per la mida.
Sí, sí, ho dic per la mida, amb tot el carinyo, és una gran novel·la.
Doncs sí que ha tingut la fortuna de traspassar una mica
el llindar del desconeixement general per tenir un paper important.
El cas de la Maria Àngels Anglada és el cas de la dona que es dedica al tema
de l'ensenyament, que va fent pausada i tranquil·lament els seus llibres,
com tu bé deies, sense buscar notorietat.
És aquest el perfil que podríem trobar, com molts altres escriptors?
Sí, sí, és el perfil, sí, efectivament.
Ja n'hem parlat d'algun d'aquests escriptors aquí, ja n'hem fet esment,
de gent que es dedica a treballar i a fer allò que li agrada
sense ocupar-se massa del món exterior, no?
Havíem parlat del Montcada, per exemple, que defuig d'una manera voluntària
les presències que no són estrictament necessàries.
La Maria Àngels Anglada no era exactament així,
no era tan discreta, per dir-ho d'alguna manera, com el Montcada,
però sí força discreta.
És a dir, el que passa és que no rebutjava, per exemple,
participar en llibres col·lectius o amb activitats col·lectives
sobre temes que podien interessar-li, sobre la dona,
el món clàssic o coses d'aquest estil.
Però sí que es mantenia en un to molt discret i molt apartat.
Què sabem de l'obra?
Ja parlem del Violo i d'Aswitz, que a més l'has portat materialment,
però què sabem de l'obra de Maria Àngels Anglada?
Perquè abans tu em comentaves que té una obra poètica,
té alguns altres llibres de narrativa, no?
Sí, la Maria Àngels Anglada, que com tants altres autors és molt desconeguda,
va començar a escriure relativament aviat i va començar a escriure poesia.
i això, esclar, la condemna inevitablement a l'anonimat.
És una realitat, no sé si en altres literatures passa el mateix,
però amb la nostra sí, els poetes són autèntics fantasmes.
En el sentit d'invisibilitat, eh?
D'invisibles, sí.
En un altre.
En el sentit d'invisibles, no?
Ella va començar fent poesia, fins i tot tant fantasmes
que en el seu cas hi ha una gran part de l'obra poètica
que encara romà en inèdita, no?
Que no ha estat publicada.
Per tant, en fi, només hi ha quatre llibres que han estat publicats
entre 1972 i 1996.
En 24 anys han sortit quatre llibres de poesia només.
És molt poc.
Ella té més obra, però no ha estat publicada.
Ella va néixer a Vic, és del 30,
i va morir el 99, va tenir una mort d'aquestes literàries,
també, si m'ho permeteu, i és que va morir el dia de Sant Jordi.
El dia de Sant Jordi.
Curiós, eh?
Sí, el dia que se celebra el dia del llibre,
doncs va ser el dia que va morir.
Bé, va començar escrivint poesia, dèiem,
a partir de l'any 1972.
Ella havia estudiat filologia clàssica
i va ser després professora de llatí i de grec.
I això marca una part importantíssima de la seva obra,
perquè, a més a més de la poesia i de les novel·les,
que ja comentaré,
també va publicar crítica literària i assaig
en relació amb aquests temes, no?
Doncs el mirall de Narcís,
mite grec dels poetes catalans o d'altres, no?
Hi ha llibres més especialitzats,
com si diguéssim més acadèmics.
Sí, hi ha llibres que estan orientats sobretot a l'estudi.
Vaja, entre altres, per exemple,
hi ha una obra seva
que és Aproximació a la poesia de Salvador Espriu,
dintre d'un llibre col·lectiu sobre Salvador Espriu.
Hi ha un llibre curiosíssim,
que és Les memòries d'un pagès del segle XVIII,
que és d'Història.
Després hi ha aquest que comentava ara,
el mirall de Narcís,
el mite grec dels poetes catalans,
que és veure de quina manera els mites
entren dintre la poesia catalana
i com són utilitzats.
Els mites clàssics.
Els mites clàssics, sí.
Paisatge amb poetes...
En fi, Les dones de l'Odissea.
Hi ha alguns títols que són clarament
d'assaig i de crítica literària.
Entre els de poesies,
el primer de tots va ser Edíptic
i van seguir després Capirícia,
Columna d'hores i Arieta,
que és l'última al 1996.
Però és clar, és una obra curta.
Parlem de 24 anys,
tot plegat a quatre llibres de poesia.
La primera novel·la no la va fer fins al 78,
és a dir, hi ha un primer inici
amb uns quants anys,
sis o set anys de poesia,
i després es passa a la novel·la.
Tot i que des del punt de vista
de la crítica literària
ha tingut sempre molt bona crítica
i ha estat molt coneguda,
A efectes del gran públic
és una autèntica desconeguda.
Fins que apareix l'Odissea.
Per què no arribava?
No ho sé, jo suposo que hi ha una part
que són els anys.
Estem parlant d'obres,
per exemple,
la primera novel·la seva
es publica,
és Les Closes,
titula Les Closes,
és de 1978,
és un premi,
és el premi Joret Pla,
i es publica el 79.
Esclar, el 79,
en fi,
tot just està començant
l'ensenyament en català
en aquest país.
Hauríem de tenir en compte les dates,
llegeixen quatre,
els llibres en català
són minoria absoluta.
No hi ha català
als mitjans de comunicació
gairebé.
No sé la data exactament,
però TV3 devia començar
a funcionar feia poc.
Sí,
l'han fet 25 aniversari
no fa gaire,
25 anys,
ja en penso.
Devia fer molt poquet
que funcionava,
si funcionava.
Per tant,
home,
és obvi que
la repercussió mediàtica
que podia tenir
un autor català
l'any 79
era gairebé inexistent.
Una línia,
en el millor dels casos,
amb algun diari,
per suposar res més.
però posteriorment...
És molt difícil
refrescar la indústria,
això ho hem comentat.
Hi ha d'altres
que són coetanis
de Mari Àngels Anglada
que sí que van tenir
immediatament després
quan ja va començar
pel tipus d'obra,
però no ho sé.
Bé,
suposo que hi ha
factors sumats.
Un és aquest,
el fet dels anys
en què escriu,
perquè,
esclar,
vull dir,
la majoria de l'obra
és durant els 70
i els 80.
Suposo que hi ha
un factor afegit
de caràcter,
és a dir,
la gent que defuig
el protagonisme
o la notorietat pública,
doncs,
ella mateixa s'aparta
i ja és difícil sortir,
pels que volen,
doncs clar,
els que no volen
és molt fàcil
de quedar-se
amb un set anonimat.
Després hi ha un altre factor
i és que vivia
lluny de Barcelona,
que aquest és un factor
que nosaltres coneixem molt bé
i per tant
li costava molt més
o li hauria costat
molt més
entrar en els circuits.
Hi havia un bolero
que deia
allò de
dicen que la distància
se l'olvido.
Ves a saber.
Ella, tot i néixer a Vic,
se'n va anar
molt aviat a l'Empordà
i va viure
tota la vida
a Figueres.
I va morir a Figueres.
I per tant,
doncs,
des de Figueres,
allò,
vist des del centre,
allò és comarques.
Comarques apreciades,
però comarques
al cap i a la fi,
no?
Per tant,
jo penso que és
un conjunt de factors.
De quant és
el Violí d'Ausbich?
El Violí d'Ausbich
és del 94.
És a dir,
ja té uns quants anys.
I és un premi,
és el premi
Prudència Bertrana
d'aquell any
que es va publicar
de seguida.
I va tenir
molt bona crítica
des del començament.
Aquesta novel·la
ha tingut la fortuna.
La fortuna,
ho dic amb tota sinceritat,
perquè si no,
no hauria passat,
perquè de premis
Prudència Bertrana
n'hi ha cada any.
I no tots
sobreviuen.
No tots sobreviuen, no?
La mateixa,
ho hem comentat moltes vegades,
la mateixa industria,
literària,
fa que els llibres
tinguin una caducitat
molt ràpida
i vagin a parar ràpidament
els prestatges
de les biblioteques,
en el millor dels casos,
i si no,
directament a la guillotina.
I ha fet-se molt bé.
Doncs el Violí d'Ausbich
va tenir sort
perquè va ser un dels llibres
elegits en el seu moment
pel Departament d'Educació
com un dels integrants
d'una llista,
d'una mena de cànon
de llibres
a recomanar
en l'ensenyament secundari.
Que va ser una proposta
que va causar
molt d'estupor
entre els professors
i que tothom es va quejar
que a veure si ara
estàvem fent un índex
aquí de lectures.
Però bueno,
ella hi va entrar
i això va permetre
que s'elaboressin materials
també en relació
a la novel·la,
que hi hagués un equip
de professors
del Departament
que treballessin la novel·la
i fabriquessin,
redactessin,
produïssin materials
d'estudi de la novel·la.
Aquests dies,
amb el tema
de l'aniversari,
del 60è aniversari
de l'alliberament
dels camps
de concentració,
se n'està parlant molt
d'aquest llibre,
de molts altres
sobre aquesta temàtica,
el que potser
ens pot cridar
l'atenció
és que en plena
dècada dels 90,
doncs,
algú s'interessés
per crear una novel·la
en aquest escenari,
sobretot des de Catalunya
i des de la literatura catalana.
Ja sabem
que la literatura europea,
americana,
han produït
des de llibres seriosos
fins a Betzeller
sobre el tema
dels camps de concentració.
però em sobta una mica
que una autora
d'aquí
mirés
cap a aquests escenaris
per crear una història
realment
preciosa.
Jo penso que,
a veure,
és una teoria
molt particular
i molt personal,
a més a més,
però penso que
és el resultat
justament dels anys
92,
93,
94,
de la situació
del món
d'aquells anys
perquè és veritat
que el tema
dels camps de concentració
ja havia estat tocat,
és a dir,
hi havia hagut
el llibre dels catalans
als camp nazis
de la Montserrat Roig.
Però hi ha poca literatura
catalana dedicada al tema,
tenen en compte
la quantitat de catalans
després de l'exili
que van fer cap als camps.
Hi ha comparativament poca,
però hi havia ja aquest llibre
de la Montserrat Roig
que no és una novel·la,
és un llibre d'assaig.
És un inventari
terrible,
a més a més.
Hi havia també
la novel·la
de la qual vam parlar
alguna vegada aquí
de l'amat Piniella,
el K.L. Reich,
que era
les vivències
d'un català
amb un camp de concentració,
però és veritat
que no hi havia res més.
Jo penso que
aquesta novel·la
és explicable
per la guerra de Bòsnia,
ho dic amb tota sinceritat.
És a dir,
els anys 90
són justament
els de la ruptura
de l'antiga Iugoslàvia
i la ruptura fratricida
i en certs aspectes...
La paraula genocidi
torna als mitjans
de comunicació...
I els camps de concentració
i les deportacions
i els exterminis.
És clar,
estem parlant
d'una guerra
que va generar casos
com el d'entrar
en una població
i a Fugus
hi ha tots els homes
de la població.
i a enterrar-los
en una fossa comuna.
Per tant,
aquestes coses
en aquell moment
van passar.
Jo penso
que sense aquest estímul
potser no hi hauria
hagut l'actitud.
Jo ho dic
perquè jo també
em vaig sentir
molt impressionat
per aquestes coses
i vaig escriure
una novel·la
que és
Un dia en la vida
d'Ixat Budmix
que és justament
sobre aquest tema.
I és del mateix moment,
és del mateix any
en el Violet d'Esquits
de l'Anglada
que l'aborda,
el genocidi
i el crims
de l'ésa humanitat
des de la perspectiva històrica.
És a dir,
potser l'Anglada
volia distanciar-se
una mica del present
però jo crec
que colpida
pel present
en realitat.
Justament això
es distancia
en el seu relat
però després
torna al present
perquè el que fa
és una retrospectiva
dins de la mateixa novel·la.
Parteix del present
per explicar uns fets
del passat
que això
el lector
ho agraeix molt
perquè
li permet
un respiro
al final
de la novel·la.
Ja han passat els fets
i podem tornar
a una realitat present
que és millor
que aquella
que explica
al llarg del relat.
Aquesta novel·la
és molt impressionant
i jo penso
que
perquè la matèria
narrada
és molt impactant
i llavors
el poc contingut
encara
la fa ressaltar més
perquè
quan és
si un escriu
sobre un tema
que implica
molta crueltat
molt de menys preu
per la vida humana
i molt de poc respecte
pels drets de tothom
i ho fa
d'una manera
sagnant
és a dir
a base de recrear-se
amb els detalls
més brutals.
A la tercera pàgina
t'hi has acostumat?
Exactament
és a dir
l'horror
l'horror cansa
i l'horror
quan veus molta sang
et fa immune
el mateix horror
i en canvi
la novel·la
de l'Anglada
és un suggeriment
constant
d'aquest horror
però tu no ets
present en l'horror
no hi ha
una recreació
d'escenes
volgudament brutals
no hi és
i aquesta contenció
per contrast
l'horrible
món del camp d'Auschwitz
quedi més clar
quedi més resaltat
des del punt de vista
sentimental
o sensible
et fa més mal
Aquesta contenció
que et fa
intuir
tota aquella barbària
i en paral·lel
jo tinc la sensació
que hi ha
com un petit fil
de tendresa
d'humanitat
que no es trenca
però que en qualsevol moment
creus que es pot trencar
en el relat de la novel·la
és el que deies
una novel·la realment
quan deies novel·leta
era perquè
és primeta
val la pena
que se la lleixin
és una novel·la fàcil
de llegir
amb un llenguatge
molt planer
amb molta emoció
molt de sentiment
és una bona novel·la
molt ben construïda
sí
és una bona novel·la
sobre un tema
que interessa
segurament
a la majoria
de les persones
escrit
en un llenguatge
que
és molt clar
fonamentalment
molt clar
i que això
s'ha d'agrair
a la formació
clàssica
de la Maria Ângel
Renglada
que no busca
en absolut
barroquismes
ni complicacions
sinó
l'eficàcia
de la literatura
neta
per entendre'ns
i després
és un llibre
d'una gran concisió
extraordinàriament
concis
no sobra ni falta res
no sobra ni falta res
perquè aquests llibres
tenen un perill
tots aquests llibres
que retraten
un horror
tenen el perill
efectivament
de ser excessius
de ser excessius
clar una vegada
tu has suggerit
una escena brutal
i ja està suggerida
no cal repetir-la
perquè
canviarem
els mecanismes
de l'escena
però serà la mateixa
és a dir
algú abusant
d'algú
d'una manera
bestial
i modestament
saps una altra
de les virtuts
que li trobo jo
a aquesta novel·la
i tu que ets escriptor
saps que
moltes vegades
escriptor i lector
a vegades
el lector
estem davant
d'una novel·la
que ens agrada
que va molt bé
però trobes que
hi ha un punt feble
en el final
sempre
la sap acabar
i és d'agrair
hi ha novel·les
que els autors
moltes vegades
no saben acabar-les
davant de novel·les
absolutament brillants
aquell final
no parlem
no caiem
en la tonteria
de dir final
feliç o no feliç
no parlem d'això
sinó que comença
però sobretot
sap acabar-la
sap en quin punt
s'ha d'acabar
aquella novel·la
això és molt important
això és molt important
i té una virtut
la novel·la
des del punt de vista
de la construcció
justament per evitar
aquesta proximitat
excessiva
que faria
que
l'emoció
amagués l'horror
que això també pot passar
el que fa
és distanciar
la matèria narrada
del camp de concentració
perquè no l'explica
un protagonista
ni un narrador
que sembla haver-ho vist
sinó que ho explica
un a qui li han explicat
que naturalment
encara està emocionalment afectat
però que no té
ja el grau d'implicació directa
i aquest distanciament
del temps
i això és important
perquè estic explicant
la història d'un altre
algú molt estimat
però d'un altre
el que havia de fer
és curiós perquè aquests dies
quan s'ha celebrat
justament l'aniversari
de l'alliberament d'Auswitz
ha sortit el violi d'Auswitz
va sortir un reportatge
de TV3
en el qual
efectivament
en el qual sortia
aquest senyor
que era
el violinista
aquest famós
que va estar tancat
al camp de concentració
que serveix d'excusa
a la novel·la
el que explica la novel·la
és evidentment
una novel·la
però està basat
en fets reals
parteix
d'un personatge real
tot i que la recreació
la fa absolutament
lliure l'autora
potser és important
incidir
que abans comentaves
és un llibre
que des de la conselleria
es va apostar
com una lectura
dient
per estudiants
d'ESO
de batxillerat
lectors joves
adolescents
aquí hi ha dues coses
primer
els que no som ni joves
ni adolescents
de veritat
que val la pena llegir-la
que ningú es pensi
que és allò
que se'n diu
literatura juvenil
que de vegades
és un gran equívoc
i ens perdem grans lectures
perquè posen aquest segell
no és literatura juvenil
i tampoc és dir
és una literatura d'adults
que els joves
no poden llegir
per tant
podem dir que és un llibre
apte per a tots els públics
en aquest sentit
és una bona novel·la
de tota manera
no està publicada
en una col·lecció
de literatura juvenil
però potser
mira, calla
que això és d'institut
jo no m'ho llegeixo
i no llegeixo
literatura de joves
podria passar
però el llibre
si aneu a les llibreries
el trobareu
és un llibre normal
i corrent editat per columna
que no està
en cap col·lecció específica
de literatura juvenil
en dos dies llegida
perquè és curteta
sí, sí
a més és un llibre
que enganxa molt
en la mesura
que entres
a la trama
de la novel·la
te l'acabes
de seguida
i és curteta
és un llibre
que et deixa respirar
és a dir
mare meva
què ha passat aquí
però ja s'ha acabat
és el violí d'esbit
de Mari Àngels Anglada
a més aquests dies
és el que tu dius
s'ha vist a més
d'un aparador
d'una llibreria
perquè clar
amb els esdeveniments
s'ha recuperat
moltíssima obra dedicada
als camps de concentració
podríem dir més coses
poc temps ens queda
algun detall més
per acabar Jordi
no
una penzellada de perfil
de dir que
Mari Àngels Anglada
tot i no ser gaire coneguda
ha estat premiada
a Catalunya
i fora de Catalunya
ha estat premiada
amb el Premi Josep Pla
amb la Lletra d'Or
amb el Nacional de la Crítica
amb el Prudència Bertrana
entre altres
i amb la Creu de Sant Jordi
de la Generalitat
és a dir
que no es tracta
d'una persona desconeguda
i ha estat traduïda
a més a més
al castellà
per suposat
a l'italià
al gallec
a l'anglès
i al portuguès
tot i no ser coneguda
sí que estem parlant
d'una gran autora
molt bé
i una autora
que s'assuma
a aquest punt de lectura
de cada setmana
Jordi Tinyena
gràcies per acompanyar-nos
fins al proper dimarts
Adéu-sia
Gràcies