...
És ja el moment de saludar el David Serra.
Bon dia, David.
Bon dia.
Benvingut.
I jo diria que monogràficament, tal com ha vingut el David,
avui monogràficament podríem fer referència només a una pel·lícula
i s'aniria cap a casa tan content,
perquè avui també estrenen a les nostres sales una de les pel·lícules
que ara li faltaven adjectius per afalagar aquest Descobriendo Nunca Jamás,
un nou episodi dedicat al mite de Peter Pan,
amb Johnny Depp com a protagonista.
Bueno, a veure...
És que clar, eh, eh...
A veure, és una pel·lícula...
La vas veure a Sitges.
Sí, aquesta va ser una de les pel·lícules més desitjades des del festival.
Desitjades?
Desitjades, sí, sí.
De paraules molt ben fets, sí, sí.
I francament, jo és que...
Igual que el All Boy volia que s'estrenés...
Nou capítol de reivindicació d'All Boy, eh...
per portar tota la gent a descobrir el cinema
i una mirada, una mirada que és el contrari,
precisament del que dèiem abans del All Boy,
que revoluciona la mirada cap al cinema,
ja que s'utilitzant uns recursos que són del cinema clàssic,
ens narren, ens mostren la història del Peter Pan...
Jo els ho explicaré molt breument.
Entra't el David i dic, bé, David,
havia oia i això i això,
dic que havíem...
Diu, no, no, no, no, hi ha només això.
Diu, perquè és una meravella de pel·lícula.
Exacte.
I amb un Dustin Hoffman marvellós.
N'han fet moltes de Peter Pan.
Sí, sí, sí.
L'última no estava gens malament, eh?
No, no, la...
Jo diria que de les milloretes, eh?
En diferència, eh?
Podem dir-ho clarament, en diferència.
La versió de Peter Pan, la darrera, no la de Hook.
No, no, la de Hook, no la...
que era una cosa, diguem-ne, doncs sí,
més probatòria del seu director,
que, bueno, no és la seva versió,
era aquesta, no, aquesta.
És una peça que, a més, el que ens vol mostrar
és el que hi ha darrere de l'autor,
del J.M. Barley.
I ho fa, doncs, de la mà d'aquest actoràs,
que a tu i a mi ens agrada tant.
Que, realment, el Johnny Depp és una persona ideal...
I amb veterans, com Dustin Hoffman i Julie Christie.
Que és el d'empresari, la Julie Christie,
que fa mare anglesa constrengidora, no?,
de la seva filla,
que li obre aquest univers meravellós.
Aquest escriptor, que és un dramaturg,
que, a més, no té èxit,
que té molts problemes per dur a terme la seva obra,
i que només hi ha aquest empresari,
que per calés,
que és el senyor Dustin Hoffman,
i que li obre les portes al seu teatre
per fer una història,
que, a més, universalitzarà el personatge de Peter Pan,
que és realment el que ell volia comptar.
Parla sobre l'escriptura,
parla sobre els mons màgics
que s'amaguen darrere del cap de l'escriptor,
parla de l'amor,
més enllà de l'amor,
de l'amor més enllà de l'amor.
És una pel·lícula preciosa.
Una gran pel·lícula.
I entranyable.
I jo decidixo que tothom,
la veritat,
o sigui,
deixes aquestes recomanacions
que faig sense cap tipus de dubte,
perquè penses que agradarà a tothom,
a mans del manga,
a mans del cinema.
A més, abans deia,
pots anar amb nens,
pots anar sense nens,
és una pel·lícula que pot veure a tothom.
Pots anar amb la parella,
pots anar amb els teus pares,
els pares te'n poden portar,
o sigui,
pots anar a tota la família,
els amics...
I és igual, eh?
És una estupenda pel·lícula
i una ocasió per descobrir un cinema
que a vegades es oblidem,
un cinema clàssic.
I vostès que ens acompanyen els divendres
comencen a conèixer una mica el David
i és un home que en principi
no té res en contra de res
i mai s'ha manifestat en contra
del doblatge de les pel·lícules
ni res,
però és que em deia abans,
jo és que l'he vist en versió original.
No reivindico la versió original
i res d'això,
diu,
però és que hi ha moments impagables,
sobretot parlant d'Asting Hoffman,
de la seva veu,
moments en què dius,
home,
d'aquelles pel·lícules que doblada,
segur que està molt bé,
però jo que la vaig veure així
em vaig quedar impressionat,
no?
És que té tots els tocs,
aquests de pel·lícules angleses.
Té molts més matisos, probablement.
Sí, és delicada.
És una pel·lícula delicada
i els actors contribueixen,
aquestes veus contribueixen a fer delicada.
És una pel·lícula que...
És el primer adjectiu verd,
és una pel·lícula delicada.
Comptada a cau d'orella.
O sigui, està mostrada a cau d'orella.
Tu notes en tota la pel·lícula
que parlen per sota de tot habitual.
Nosaltres aquí parlem molt altes vegades,
però ells parlen gairebé sempre a cau d'orella.
i això la fa més delicada encara.
Descobriendo Nunca Jamás,
la primera proposta,
perquè de fet en parlarem
de més pel·lícules que s'estrenen,
però jo crec que l'aposta
el David ja l'ha fet ben clara.
Nosaltres generalment li fem cas
i ens funciona, l'encerta.
Què més tenim?
La caça de les dagues voladores
també l'has vist?
Sí, la pel·lícula de Sanjimú,
precisament,
perquè va ser d'una pel·lícula
d'aquestes que m'agraden a mi.
Saltets i ars marcials...
A veure, és una pel·lícula
que jo la recomano.
Et cansa això dels saltets?
Quina va ser la primera
que començaven a fer saltirons
pels arbres?
Bueno, a veure...
Aquella del drac,
no me'n recordo com es titulava.
La que va universalitzar...
Jozoi, que bonic,
però quan portes mitja hora de saltets
ja cansa també, David,
les coses com siguin.
La pel·lícula que va portar això
al gran públic
podria ser Tigre i dragón.
Sí, aquesta és la que jo...
Aquesta és la que va universalitzar,
perquè això dels saltets
ja fa molt temps que anava.
Sí, però jo la primera vegada
que vaig veure els saltets
va ser en aquesta pel·li.
Perquè va ser la primera pel·lícula
que van portar de saltets
als Oscars, directament.
I tots...
Oh, que revelació, no?
I després va vindre Madrid i tot això.
Però escolta,
aquesta pel·lícula
jo la puc recomanar
perquè és un clàssic.
La Casa de les Dagues Voladores.
Sí, és un clàssic,
és una narració èpica,
és un conte.
És un conte d'herois
que, bueno,
tampoc és que hem de parlar
del seu argument,
perquè és com
els contes de fades nostres,
però dins de la versió oriental,
que són versions molt més,
diguem-ne, heroiques,
amb això podíem parlar
de l'Homero,
però en versió,
evidentment, saltets.
I és una pel·lícula
que jo diria
que el Zanji Mu,
que és un director
que jo apreciava molt
per la linterna roja
i per aquest tipus de cinema
que ens parlava
amb matisos
de l'univers oriental
amb una tendència
a lo que és l'Oge,
però del passat,
parlant de l'Orient
i d'aquestes costums ancestrals,
doncs ha donat aquest salt
al cinema occidental
buscant,
anant a la recerca
d'aquests universals.
Funciona?
Sí, funciona,
però hi ha massa saltets.
És una pel·lícula
que a més ha arribat
als Òscars
precisament per la seva fotografia
que és fabulosa,
coreogràficament,
perquè es té que parlar
de coreografia,
és una pel·lícula
que atraurà
a propis estranyos
perquè realment
hi ha coses
que no havia vist mai
a la pantalla,
però que arriba
a cansar,
arriba a un punt
que dius
jo puc tancar els ulls
sinó a passar més.
I donar els dels saltets,
David.
Directament.
Aquells que els agrada molt
allò de...
El que els agrada molt
la fantasia oriental
és la seva pel·lícula.
El mor idiota.
Bé,
doncs mira,
idiota jo
per anar al cinema
a veure una pel·lícula
del meu estimat Ventura,
que sempre fa
un cinema
que li surt molt bé,
que són les adaptacions
i que es troba còmoda
i que fa
molta complicitat,
que això ja ho té
amb el seu elenco actoral,
amb els seus actors,
i que és l'adaptació
tal qual
de la novel·la
del Baulenas.
I és molt fidel
al relat del Baulenas.
Sí,
jo et distac...
Mira,
jo parlaré
des del punt de vista
de l'amant
del cinema
d'Aventura Pons
o la persona
que li pugui agradar
el cinema d'Aventura Pons.
Jo estic
a un vent mig.
Hi ha pel·lícules
que m'interessen més
i hi ha pel·lícules
que m'han deixat més indiferent.
Però bueno,
diguem-ne
que és dels directors catalans
que ha sigut fidel
i que ha sabut
trobar el seu filó.
i ha trobat
el seu filó
amb què?
Amb les adaptacions teatrals
i ho fa amb un respecte
pel material teatral.
O sigui,
va a la recerca
d'històries
que funcionen,
que ja funcionen
per si mateixes
i els dona
la seva sortida
audiovisual.
Bé,
doncs el que ha sigut
la novel·la del Baulenas
sap que...
Aquesta persecució urbana,
etcètera,
etcètera,
història d'amor,
de sexe...
Què té més gràcia
si em permets
que tu ho digui
en pantanya
que en la novel·la.
Sí.
Des del meu punt de vista.
Des del teu punt de vista
guanya la pantalla al relèc.
Perquè el Santi Millán
que és un personatge
diguem-ne,
ja universalitzat
com a ente televisiu,
la veritat
és que sorprèn.
A mi em va sorprendre
veure-la a la pel·lícula
perquè ho fa
amb molta convicció
i fa el paper.
És que tots sabem
que molt de personatge
televisiu
però té moltes tables
de teatre
de fa molts anys
i això crea ofici.
i aquesta sí.
Quina era l'altra
que sortia
que jo em vaig dir
que era molt...
Bueno,
l'última pel·lícula
que més feia un paper...
Sí,
que vas dir
que la pel·li
no valia res.
Que em va deixar molt.
Molt desabut.
Però sabem,
aquesta li dono
l'aprovat alt
i inclús el notable.
i evidentment
la galleta
de Guillem Cuervo
també
perquè
ho fa.
Perquè a tu t'agrada.
Bueno,
sí,
m'agrada
directament.
Del que s'ha estrenat
has vist alguna cosa més?
Sí,
a veurem.
El volo del fènic
no l'he vista
però podem parlar
d'aquesta pel·lícula
perquè és una adaptació
d'una pel·lícula notable
del Robert Aldrich,
un artesà del cinema.
És la mateixa història,
cinema d'aventures,
és a dir,
com un grup
es queda aïat al desert
al estrellar-se el seu avió
i hem de sobreviure
creant
d'aquest aparell gran
hem de crear
un avió petit.
Està feia el James Stewart,
aquesta que tu dius.
Sí, senyor,
que era molt maca.
Jo la recordo
i no la tinc
a la DVD-K.
L'hauria de tindre
però no la tinc.
No l'ha sortit encara,
penso.
Però és una adaptació
fidel
el que passa
que evidentment
amb el Dennis Quay
que ara feia molt de temps
que no el veiem en pantalla
i que jo crec,
intueixo,
que pot ser una pel·lícula
molt entretinguda
però que totes les seves virtudes
les tindríem que trobar
amb l'original.
Bàsicament.
Què més?
Què més?
Massa allà.
Massa allà.
Ah, amb el Michael Keaton.
Doncs mira,
a mi Michael Keaton
és un actor que m'agrada
per aquello que ens diu
El desasosiego
que té el personatge
i és una pel·lícula
que no l'he vist.
Sempre fa de tipus raro, eh?
Li va bé,
li va bé,
aquests papers.
Aquesta pel·lícula
està precisament
amb el que són
les notes de premsa.
No l'he vista,
raro és,
pel·lícula fantàstica
que no de cinema de terror
o fantàstica
que no l'hagi vist abans,
però és una història
de comunicacions
amb el messenger.
Crear una màquina
o crear una parell
que permet comunicar-te
amb els personatges
que han mort
i és una història
amb psicòpata inclús.
No ho sé,
pel·lícula
per amants del gènere
podíem dir...
Com que no l'has vista
ja en parlarem.
Directament.
Dos espies supersecretos.
Doncs jo al principi
estava despistat
perquè deia
no, aquesta en Jolanda
d'entrada
no sé quina és.
Ara sí ja sé quina és
perquè he vist el tràiler,
perquè he vist el tràiler,
amb la lliurista,
que és
pel·lícula francesa
d'acció
i humor
a l'estil de França,
a l'estil Doberman,
que jo
el que diria
que els francesos
el que fan molt bé
és com una mena
d'híbrids
entre el cinema d'acció
i la comedia
nord-americana
a la seva,
basat de rosca
i que jo intueixo
que aquests espies
supersecretos
aniran per aquest terreny.
Pel·lícula,
doncs bueno,
comèdia
a lo salvaje
del nou cinema francès.
i del que hi ha,
vaja,
les crítiques
extraordinàriament
favorables
a Million Dollar Baby.
Doncs perquè és una
pel·lícula
extraordinària
perquè el senyor
Clint Eastwood
ho fa
tot molt bé,
que ja fa una mica
de fins i tot
d'enveja,
dins del seu país
ja l'envegen
perquè és un tio
que va a la seva
i fa unes històries
a lo clàssic
i aquesta és una pel·lícula
que ningú
se la pot perdre.
Per cert,
los padres
d'ella
o los padres
d'ell
perdona,
los d'ella
la van veure,
s'ha pujat a la cartellera,
va darrere
la de Clint Eastwood
i Electra
ha baixat jocs.
La primera
los padres
d'ell.
Sí,
exactament.
Després la de Clint Eastwood.
Exactament.
I a partir d'aquí,
doncs bueno,
tot el que més
en cartellera
doncs més o menys
va igual.
Per aquí per la ràdio
ha agradat això
de los padres
d'ell,
diuen,
que és divertida.
Pues mira,
los padres
d'ell
és lo que deia,
és més del mateix.
No té valor estadístic,
eh?
No, no, no.
I la pel·lícula
aquesta de Largo Domingo
de tal,
pues está tenint
una bona
contrapartida,
se está y veiem
y la que se anirá
ya,
se anirá ya
seguramente
y segur
prácticamente
es la de Alejandro Magno
que ya digo adeu,
eh?
Home,
ja li toca també,
encara hi és,
encara,
estava mirant precisament
perquè m'han comentat
Alejandro,
pues no sé si porta
5 o 6 semanas.
Jo l'elecció
la tinc claríssima,
eh?
Sí.
Home,
no us sospites
la de Johnny Depp
o Peter Pan.
Perquè jo crec que a partir
que agrada
el Peter Pan
el fa Johnny Depp
és Peter Pan
Johnny Depp?
Correcte.
Doncs és la nova imatge
corporativa de Peter Pan.
Los chicos del coro
està funcionant bé, eh?
Mira que aquesta pel·lícula
s'ha reanimat
i ara estava mirant
encara continua
los chicos del coro
ja han guanyat,
se'n va anar, eh?
O sigui,
de fet...
I ha tornat.
I ha tornat perquè, bueno,
hi ha molta gent
que la barra que m'indica...
Hi ha unanimitat també,
no de la crítica especialitzada
sinó del públic
que al final
és qui deixa
el diner a taquilla
que realment
és una pel·lícula
extraordinària.
I aquí hi ha una pel·lícula
que podem veure
que és Mièrcoles de Ceniza
que la setmana passada
vaig dir
que era la pel·lícula
aquesta de l'actor
o què tal.
Aquesta pel·lícula continua
i ademés
és una pel·lícula interessant
jo diria
una mica fallida
però d'aquest cinema
una mica compromès.
Tema
Cocina de l'Infierno
Ascendències Catòliques
però vaja
és una pel·lícula
que podem recomanar
perquè està molt bé.
Doncs déu-n'hi-do
si tenim deures
tu uns quants més també.
La propera setmana...
No, perquè aquesta setmana
havies vist moltes de les pel·lis
et queda alguna
poca cosa
voldràs veure tu
aquest cap de setmana.
Les tens gairebé
totes vistes ja.
I La memòria
de los muertos
també se'n va.
Veus?
Estava repassant
la carterera.
Sí, però aquesta no ha durat gaire
o sí?
Aquesta porta dos, tres...
Em sembla que no arriba
a les dues setmanes.
Doncs ja veus
i anava fins a la primera meitat
que després perdia la idea.
Que era aquella del xip
que vas explicar.
Molt interessant, eh?
Però que...
Avorridota, no?
Diuen que avorridota.
Cap al final, sí.
Va perdent.
Va perdent fuller.
David Serra...
Ell no en perd mai.
Gràcies per acompanyar-nos
i ens trobem la propera setmana.
Exactament.
Adéu-siau.