Jordi Tinyena, molt bon dia.
Hola, bon dia.
De Sant Jordi en parlarem la setmana vinent.
Sí, em passarem a Toro Passat.
Perquè ja tindrem les novetats a les mans,
ja anirem, sabrem una miqueta allò dels més venuts,
allò del rànquing que fa tanta gràcia,
de les xifres i tot plegat.
Avui continuem amb la nostra línia habitual.
Anava a dir recuperar, de fet no recuperem res
perquè mai s'han perdut,
però en tot cas sí posar de manifest
determinades personalitats literàries
de la nostra història més recent.
Un d'aquests casos és el de Josep Maria de Sagarra.
Efectivament.
el Josep Maria de Sagarra jo penso que és
possiblement l'últim gran autor autènticament popular
de la literatura catalana.
A la manera que ho havien estat Verdaguer, Guimarà, Maragall
i que són irrepetibles
perquè els temps han canviat
i ara és molt difícil de devenir popular.
Els mèdia, vosaltres,
ho devoreu tot amb una rapidesa tan gran
que és molt difícil consolidar-se.
És molt interessant això que dius
de ser un autor popular o no ser-ne
perquè, aviam, en aquell moment entenem
què podia ser, que parlem del segle XX,
començaments del segle XX.
Sí, estem parlant del...
La primera meitat del segle XX.
Sí, la primera meitat del XX.
Entenem que pot ser un autor popular,
aquell que té la capacitat amb les seves obres,
el seu teatre fonamentalment,
arribar a tots els públics.
Sí, de connectar, de connectar amb les aspiracions majoritàries
d'una població.
I avui dia què entendríem per un autor popular?
El que surt a la televisió?
No, això és famós.
És diferent, no?
Sí, són dos coses diferents.
Els anglesos ho tenen molt clar, això.
Nosaltres ho confonem una mica de vegades.
Però una cosa és ser famós,
que vol dir, doncs, simplement,
que sona la cara i fins i tot se'ls el nom
i quatre trapelleries del personatge,
que és el que sabem de tota aquesta colla
que surt a la tele.
I una altra cosa és ser popular.
És a dir, que la gent l'estimi.
És a dir, que la gent el recordi
pel que li ha vist.
Li ha vist una obra,
li ha sentit un poema,
i la gent se l'estima pel que diu.
I això és molt difícil de que passi ara.
Per exemple, passàvem al Miquel Martí i Pol
com a personatge més recent.
Sí, és l'últim.
Era popular en aquest sentit, no?
Sí, sí.
Però hi ha un nivell més petit.
És a dir, el ressò del Miquel Martí i Pol
és evident que té un conjunt de població al darrere
que se l'estima, que se l'ha estimat i se l'estima.
Però ha tingut més ressò
gràcies a un reconeixement
per part del món intel·lectual, cultural
i Lluís Llach especialment,
que no pas pel carrer.
Tot i que Martí i Pol seria l'últim
que ha gaudit d'aquesta condició.
No cal dir noms,
però ara tindríem algun autor,
algun escriptor popular?
Jo crec que no, jo crec que ara mateix...
Flo d'un dia, la majoria,
independentment de la qualitat de la seva obra.
Sí, no, no.
Vull dir, sí que tenim autors molt coneguts
i que la gent sap qui són, no?
Però amb aquest component d'efecte...
És a dir, aviam quan treu un llibre nou, no?
Aquella cosa, esperant i...
Amb aquest component d'efecte em sembla que ara mateix no en tenim cap.
Bé, són altres temps.
Són altres temps, sí.
Nosaltres ara ens situem en aquesta primera meitat del segle XX.
Josep Maria de Sagarrà, com la resta dels seus contemporanis,
li va tocar viure una època molt concreta, molt convulsa.
Sí, li va tocar viure la guerra, sí.
I va tenir en aquest sentit també una història vital
una mica diferent a la resta.
Sí.
A mi, jo penso que del Josep Maria de Sagarrà,
quan apareixen les fotografies,
hi ha fotografies que fan justícia al personatge
i hi ha de vegades que no, no?
Que t'equivoques.
Ves una fotografia i dius, devia ser així, i t'equivoques.
Però en el cas de Josep Maria de Sagarrà,
jo em sembla que no ens equivoquem.
Quan el veus en una fotografia i dius,
aquest senyor ha de ser un home educat,
molt culte, molt tertulià,
molt inginyós,
i efectivament és així.
És una mica això.
I això naturalment li va comportar
la popularitat i l'èxit literari.
També li va donar algun mal de cap,
perquè allò que comentaves de la guerra,
efectivament, ell també va marxar.
A diferència dels que han sortit,
perquè hi ha altres programes que van marxar,
perquè la van perdre,
aquest va marxar just abans,
perquè per amenaces de la FAI,
va fer una sèrie de poemes satírics contra la FAI,
i el van amenaçar,
i llavors la Generalitat,
per protegir-lo,
el va portar fora d'Espanya.
I va estar molt de temps.
Doncs va empalmar,
perquè després va venir la guerra,
després la Segona Guerra Mundial
va empalmar bastant de temps.
I que ja va venir més cap als 50.
Sí, sí, va tornar després.
Va tornar.
Ara, quan traçaves així un perfil molt general,
recordo que parlant un dia amb el Sebastià Poll,
que va muntar el poema de Nadal,
entre altres moltes peces que ha fet,
és que ell fins i tot li va estrenar,
li va dirigir moltes obres,
i tenien molta amistat,
ens explicava un dia aquí,
al matí de Terraona a ràdio,
i ens feia un retrat així,
de senyor d'abans,
en el millor sentit de la paraula.
D'aquils senyors d'abans.
És que a més,
jo em sembla que em presumia.
A més a més em presumia.
De gent, home.
D'això, clar.
Una mena d'aristocràcia,
ja que ha desaparegut del tot, no?
Hem de pensar que el Segarra,
a més a més d'escriptor,
era diplomàtic,
i havia estat destinat a Xecoslovàquia,
havia estat destinat a diferents...
Un home de món, que es deia aleshores.
Sí, sí, a Polònia, a Alemanya, a Holanda,
havia estat a diferents països europeus.
Clar, un diplomàtic és un home ja d'un cert nivell, no?
I devia ser,
perquè li coneixem participacions constants a les tertúlies,
doncs un plaer escoltar-lo parlar, no?
A més té un títol de llibre
que ja indica per on van, no?
Que és el Cafè Copa i Puro,
que ja indica el gust
per relaxar-se amb els amics i xerrar.
Abans em deies, home,
escrivia d'una manera que...
Segur que parlava en vers i tot, no?
Em deies així, no en tota broma.
Sí, jo estic segur,
estic segur que havia de fer un esforç
per parlar en prosa.
Sí, perquè de veritat,
jo em sembla que de tota la història
de la literatura catalana
és l'home amb més facilitat
per fer versos.
Versos que sonen molt bé,
que tenen un ritme fantàstic, no?
I la veritat és aquesta.
Va posar,
ell va crear,
entre les moltes coses que va fer,
dintre del camp del teatre
va crear una mena de gènere propi.
No se'n pot dir un gènere,
estic exagerant,
però si una manera de fer teatre en vers,
quan ja el vers ja no es portava,
perquè ja feia molts anys
que el teatre era en prosa a tot arreu,
ell va fer un tipus de vers,
un tipus de teatre
en el qual encara eren vers,
a cavall entre el costumisme,
en fi, una cosa que és molt sagarriana,
doncs la filla del Carmesí,
en fi, etcètera.
El que moltes vegades penses també
és que el teatre,
fonamentalment de Josep Maria de Sagarra,
tot i que va conèixer altres gèneres,
ha fet molt de bé
i ha ajudat moltíssim
els anomenats grups de teatre amateur.
No hi ha cap grup de teatre amateur a Catalunya
que no hagi representat mai
un Josep Maria de Sagarra, no?
És que, clar,
a diferència d'altres autors,
el Sagarra encara es representa
i es representa amb èxit.
hi ha un grupet d'obres,
després llegiré alguns títols
que a la gent li sonaran
encara que no sàpiga
que són de Sagarra,
perquè se n'han fet pel·lícules,
s'han representat,
encara es representen,
el teatre nacional
n'està representant
els últims anys algunes
i, efectivament,
el teatre amateur
viu amb el Sagarra
perquè són unes obres
molt agraïdes.
Queden molt lluïdes
a l'escenari després.
Sí, sí, molt, molt, molt.
Els versos són magnífics,
sempre els personatges
són molt vius.
Les històries poden ser
més o menys fluixes
o més o menys profundes.
Et poden agradar més o menys...
Responen els tòpics de l'època, no?
Sí, però és un teatre
molt agradable de sentir.
Ens hem saltat, com sempre,
una mica una estructura seriosa
de programa
i hem anat d'aquí a allà.
No, ja està bé.
Així, d'una manera més formal,
aquest sembla que podríem definir
l'obra literària,
explicar una miqueta
que, més enllà del teatre,
evidentment,
també va fer altres coses, no?
Ell va escriure una mica de tot, no?
Allò que comentàvem
abans de ser autènticament popular
està lligat a aquesta realitat.
El fet que va escriure poesia,
va escriure novel·la,
va escriure teatre, articles...
Va ser una ploma professional.
S'hi va dedicar.
Sí, sí, autènticament professional.
Jo no crec que n'hi hagi masses
en la literatura catalana
i ella, la seva,
era una d'aquestes professionals.
Però, a més a més,
en la seva obra
ell passa revista
a un munt de coses d'aquelles
que, en un moment determinat,
almenys,
el poble de Catalunya
s'han dit molt seves
i que són
les que ja havia visitat Verdaguer
i les que va tornar a visitar
a Maragall després
i les torna a visitar
al Sagarra.
I això li dona
aquest puntet
d'efecte popular.
Vull dir coses
com, per exemple,
Montserrat
o com els mites
o com Tarnau
o la llegenda
del Bon Caçador
a Montserrat.
Aquestes coses
que les han tocat tots, eh?
La mitologia catalana.
Exacte.
Doncs aquest
freqüentar els mites
d'una banda.
L'altra és
la crònica
d'aquesta
Barcelona aristocràtica
vinguda a menys
que s'acaba
i que girava
l'entorn del mític paral·lel.
Quan el paral·lel
era el lloc
del mucijol
i dels cafès.
De cases de sostres alts.
Sí, d'aquesta Barcelona
que creixia
i que s'eixamplava, no?
Doncs ell també és
el cronista
d'aquesta...
La Barcelona
de Casa Bona.
Sí, al final.
També és l'home
d'aquests drames
d'aquestes comèdies
i d'aquests drames
pujats a l'escenari
amables
però d'amor
i apassionats
al Cafè de la Marina
que són boniques.
I aquells versos
que quan els sents
diuen
oi, pataranda
de passió.
És una cosa...
Per tant, home,
tot aquest...
el conjunt
de tota aquesta obra
és el que el fa
un personatge
molt estimat
en el seu moment.
Aleshores era popular.
Ara, afortunadament,
és conegut.
Sí, és conegut.
Qui menys sap qui és
en Josep Maria de Sagarra,
no?
Com altres autors.
És conegut.
Aquí a Tarragona
no fa massa
hem tingut ocasió
de veure
alguna de les seves obres
posades a escena
pel Teatre Nacional.
Fa un parell d'anys
que s'està fent
a la catedral
del Poema de Nadal
amb diferents autors,
actors.
Per tant, sí que és un autor
que jo m'imagino
que tothom coneix.
Ell va col·laborar molt
a la premsa,
a més a més,
també,
que això...
I a la premsa satírica
del moment,
una premsa que ha desaparegut
una mica de Catalunya,
però que Catalunya
va tenir en el seu moment
molta importància.
I, bueno,
això col·laborava.
Aquestes alçades, Jordi,
que en teoria
i en principi
ens hem de despendre
determinats perjudicis,
com es considera
en Josep Maria de Sagarra
en el sentit
que ell va tornar
i en plena època
de franquista
ell treballava
i escrivia en català?
Sí,
ell va tornar,
si no m'equivoco,
a l'any 40
o una cosa així.
És a dir,
va tornar...
No,
el 40...
Sí,
el 40.
En intervals
després va anar a viure
a fora també.
Per la seva condició
de diplomàtic,
no?
Exactament.
Però ell,
d'una banda,
perquè era diplomàtic
i de l'altra,
perquè s'havia mantingut
al marge durant la guerra
i no havia participat
i, al contrari,
havia fugit de la FAI,
doncs, home,
el franquisme
no tenia res contra ell.
Per tant,
ell va tornar.
I quan més tard,
quan va arribar aquí
i més tard
es va començar a permetre
d'una manera paralegal,
no era legal i tal,
però es va començar a permetre
que pujessin als escenaris
d'obres en català.
Una altra vegada...
Es devia veure
com una cosa
d'aquella de los corosidanzas,
com una cosa folclòrica,
més aviat,
des d'aquella mirada
del règim.
Bé,
el franquisme,
després de la guerra,
va ser molt rígid,
però després va començar
a permetre algunes coses.
Entre les coses
que va permetre
van ser totes les obres literàries,
algunes obres de Verdaguer,
de caràcter més religiós,
i després,
algunes coses de teatre
que presentaven coses
bastant innocues,
trames personals
sense implicacions ideològiques.
Sagarra va aprofitar
el moment
per participar
i per pujar als escenaris
i per ocupar
un espai
de la vida pública catalana.
I efectivament,
suposo que,
vaja,
suposo,
estic convençut
que més que
per raons ideològiques,
per raons de pura necessitat,
perquè tothom ha de viure
i s'ha de guanyar la vida,
doncs va acabar col·laborant
amb institucions oficials
o més o menys oficials.
En fi,
és el resultat d'una època.
Sí, no, no,
tothom,
o qui més que menys
treballava,
ja fos en un sector
o en un altre
en aquella època.
El que passa
és que ho comentàvem
abans de Microtancat
i és veritat,
en el món de la cultura
aquestes col·laboracions
que amb la resta de la gent
es troben naturals
per tothom
ha de guanyar-se la vida,
en canvi,
en el cas de la cultura,
cantants,
escriptors i tal,
la gent és molt puntillosa,
se'ls hi perdona molt poc,
és que ho fan castellà
o és que no sé què.
dius,
home,
perdona,
però són ciutadans com tu
i les circumstàncies
són les que són
i la gent ha de viure.
Però fixa't,
si som punyeteros
amb això,
perquè si hi ha artistes,
no només a Catalunya,
arreu de l'Estat,
que se'ls tenia
com a artistes del règim
i després amb la democràcia
s'han reciclat
i fins i tot
alguns o algunes
han esdevingut
musses
de la democràcia
i d'aquells moviments
dels anys 80.
En fi,
imagino que són evolucions naturals,
no?,
que fa tothom.
Però el cas és que
Josep Maria de Sagarra
va poder fer la seva obra
amb una relativa tranquil·litat,
no?,
i en català.
Sí,
perquè la col·laboració
amb les institucions
i amb els estaments
més o menys oficials
tampoc no va ser
ideològica
d'un compromís.
En la va fer
amb les seves obres,
les seves poesies.
I va començar a escriure
amb diaris
que eren
més o menys
fins al règim,
en fi,
però res important,
tampoc.
Parlem de la seva obra.
Parlem de la seva obra.
Hem dit abans
que havia escrit
una mica de tot
i va escriure moltíssim.
Era un home
amb una extraordinària
creativitat
i no parava,
s'ho prenia
d'una manera molt professional
i ho hem comentat.
I per tant,
va escriure de tot,
absolutament de tot.
Jo he seleccionat
una sèrie de títols
per no cansar ningú
perquè és impossible...
Té una web.
Alguna vegada
ho hem dit aquí,
jo ho repeteixo,
perquè hi ha moltíssim material
i val la pena que es visiti.
Hi ha la web
de www.escriptors.com
i allí,
que és la web
de l'Associació d'Escriptors
de Llega Catalana
i allí hi ha un enllaç
cap a autors
i hi ha pàgines d'autors.
Moltíssimes pàgines d'autors.
Amb informació posada al dia
i molt ben placentada.
Doncs bé,
allí hi haurà més informació
si algú la vol.
Pel que fa ara,
el resumet que em faré jo
de destacar
les més importants,
jo diria que
amb el bloc de prosa,
que és contes,
memòries i novel·les
que ell va escriure de tot,
jo destacaria
Vida Privada.
És un llibre
per llegir
amb molta tranquil·litat,
un llibre molt agradable,
molt, molt, molt, molt ben escrit,
que amb una lleugera trama
argumental,
l'art novel·lística,
en realitat
passa redista al seu món.
I és una novel·la
esplèndidament ben escrita.
Que a més a més
ho veu als ulls
sobre un tipus
de ciutat de Barcelona
en aquell moment.
I després
les seves memòries,
si algú està interessat
ja en coses
d'una altra índole.
Després,
pel que fa
al teatre,
que és la part més important
de la seva obra,
doncs home,
és inevitable
citar títols
com
La Corona d'Espines,
L'Hostal de la Glòria,
El Cafè de la Marina,
La Rambla de les Floristes,
o La Ferida Lluminesa.
Home, aquesta ja...
Que s'han representat.
No s'ha fet alguna pel·lícula
d'alguna d'aquestes obres també?
Sí, sí.
També ha anat al cinema
alguna que ha d'obra de...
Sí, sí.
Hi va haver una pel·lícula,
jo penso que no gaire afortunada
de fa molts anys,
però en fi,
no sé si li hauria agradat
a ell gaire.
No sé si la va veure.
No, no la va veure.
Tenien pocs recursos
per fer-la.
Sí, sí.
Després,
en poesia,
també,
va publicar molt.
Afortunadament,
l'obra de Sagarra
és molt asseguible
perquè està tot al mercat,
es pot comprar absolutament
tot el de Sagarra
i, a més a més,
està recollit,
vull dir que hi ha obra completa
del Sagarra de teatre,
obra completa de poesia,
antologia.
Hi ha el dia.
Sí, sí, sí.
Es pot visitar tot,
Sagarra es pot llegir completament.
Doncs bé, en poesia
n'he destacat unes quantes
en aquest sentit que dèiem abans
d'haver contribuït
al manteniment dels mites
que ja havien estat marcats
o que ja havien estat tractats
per Verdaguer o per Maragall.
Per exemple,
doncs,
el mal caçador,
de la llegenda del mal caçador,
és una llegenda
a centre-europea
però de gran volada
a Catalunya.
Les cançons de Rémi de Vela,
és un llibre magnífic
i que tenen com a marc
la costa brava
arran d'unes estades
que va fer Sagarra allí
i convidat per Josep Pla.
Després, naturalment,
el Comte Arnau,
el mite dels mites
d'aquest país,
el poema de Montserrat
i, com no,
el que ja hem citat abans
és el poema de Nadal,
que es continua representant
cada any
amb molt d'èxit
i amb molta satisfacció
per part de tothom.
I després,
no només va escriure
poesia, teatre i novel·les,
sinó que també va traduir
un traductor.
Clar,
era un home molt culte,
jo hem dit abans,
ell es va educar
en una casa,
en una biblioteca
de quatre segles,
és a dir,
una biblioteca antiga
on hi havia grans clàssics.
Va començar a escriure,
a més a més,
molt jove,
als 19 anys
ja va guanyar un premi
dels Jocs Florals
de Barcelona.
i ell explica
a les seves memòries
que deia molt jovenet
havia llegit a Xèspir,
havia llegit a Plotar,
que en fi,
d'una cultura bastíssima.
A l'hora de traduir,
ja veureu que els noms
que va triar per traduir
són d'un pes...
Que has de tenir
una formació molt sòlida
per sortir tant.
Grans autors va traduir,
va traduir Goldoni,
va traduir Pirandello,
Molière,
el Dante
i la seva divina comèdia
i va traduir Xèspir,
la majoria de les ales de Xèspir,
en vers,
perquè la va traduir en vers,
igual que la divina comèdia
la va traduir en vers,
també.
No tenen coneixements.
Clar,
ell al mateix temps
també va tenir el reconeixement,
no només és un home popular,
vull dir,
avui estem molt satisfets
que podem parlar d'un home
que li va reconèixer a tothom,
que no sempre és fàcil,
en vida també se li va reconèixer
per part de la critica
i per part de tothom,
perquè el van traduir molt aviat,
ell el van traduir a l'anglès,
el van traduir al castellà,
el van traduir al francès,
el van traduir a l'italià
i el van premiar també.
Els jocs florals
un munt de vegades,
tant amb l'anglantina
com amb altres premis.
Amb novel·la també
li van donar el premi a Creixells
i amb teatre,
per suposat,
li van donar el premi
a Ignasi Iglesias
de la Generalitat,
el Premi Nacional de la Comèdia
per la Farida Lluminosa.
Bé, en castellà,
per la Herida Lluminosa.
La Herida Lluminosa.
I li van donar també
la gran cru d'Alfonso X el Sàvio,
el 60,
la societat d'autors
pel conjunt de l'obra.
Per tant,
un home afortunadament reconegut.
I un home que imagino
va morir satisfet
perquè moltes vegades
que hem parlat d'autors catalans
amb unes vides realment dramàtiques,
amb una gran incapacitat
per tirar endavant la seva obra,
però en aquest cas
Josep Maria de Sagarra
va ser allò que s'anomena
una persona afortunada.
Una persona afortunada
que ha esdevingut un clàssic.
Perquè, esclar,
si cada Nadal
anem representant
el poema de Nadal
i sempre està a la cartellera,
doncs és evident
que és perquè s'ha convertit
en un clàssic contemporani.
Doncs això fa,
entre altres coses,
que tot i el pas del temps
encara sigui un home popular,
amb allò que deies,
fins i tot per nosaltres,
no?
Segurament.
Exactament.
Parlant de poemes,
em comentaves abans
que un dels poemes
que han versionat músics
ara d'aquesta època
era
Les vinyes verdes
per al mar
de Lluís Llec,
si et sembla.
Acabem el programa
amb aquest tema?
Sí, la interpretació
que em fa la música
que li posa
és esplèndida.
La veritat és
que és una delícia
escoltar-lo.
Però és que el poema,
jo voldria animar
els que ens estan escoltant
que parin atenció
a les paraules que utilitza.
Exactament,
que parin atenció
al vers,
tot i que, clar,
el cantant
el pot variar
a l'hora de fer-lo
coincidir amb la música.
Sí, perquè és el llac, eh?
Sí, el pot alterar.
Però que passin atenció
perquè és d'un
expressionisme de colors
i de sensacions físiques
extraordinaris.
Doncs vinga,
l'escoltem
i amb moltíssima atenció
Jordi Tinyena.
Gràcies per acompanyar-nos
i ens retrobem
el proper dimarts.
Si no ens veiem,
felicitats per dissabte.
Gràcies.
Dia de Sant Jordi.
Gràcies, bon dia.