Un dimarts més donem pas al Punt de Lectura,
aquest espai que realitzem en col·laboració
amb el col·lectiu d'escriptors del Camp de Tarragona
i en col·laboració directa cada setmana
amb Jordi Tinyena.
Bon dia, Jordi, benvingut.
Hola, bon dia.
Hem estrenat el mes d'abril
i ja aquests dies haurem de parlar al programa en general
de totes les novetats editorials que es van presentant,
però nosaltres seguim fidels a aquest esperit del Punt de Lectura
i no parlem de novetats,
que no vol dir que no ho fem algun dia,
sinó que ens dediquem a passejar,
a transitar una miqueta pel que és la història
i les vides, les obres dels escriptors i escriptores
en llengua catalana, no?
Sí.
I avui n'hem triat un d'aquests.
Avui n'hem triat un d'aquests
que donen una gran satisfacció com a l'actor.
I molt conegut, aquest sí que és conegut.
Sí, sí, és molt conegut.
En el seu entorn, a més a més,
no només era conegut sinó que era molt popular.
Era un home que l'aturava la gent pel carrer
i li feia petar la xerrada,
perquè ell era molt de codits i molt de xerrameques.
Era un senyor molt de la broma, no?
Sí, sí, sí, caurà, sí.
És veritat caurà.
Estem parlant de Pere Caldés.
Estem parlant del rei dels contistes
de literatura contemporània.
Jo crec que el mestre de tots els que corren ara
triomfant en escrivint contes,
començant pel Montzó i acabant pel Pamis,
són d'autors segurament directes del Pere Caldés.
Ho diuen, eh?
Alguna vegada jo els he sentit que...
Sí, sí, el Montzó sí que ho diu, sí.
que ells han begut d'aquesta font i que és un referent.
El que passa és que pel gran públic,
potser que començaven a llegir aquests nous contistes,
devien pensar que era una novetat.
I no ens enganyem, tot està inventat.
Afortunadament es va renovar en tot
i surt amb sàvia nova,
però tot està inventat.
Sí.
L'únic peró que es pot dir del Pere Caldés
és que va ser inoportú.
Vull dir que si hagués escrit ara,
si hagués arribat a la maduresa literària
en un temps com el present,
en el qual els mitjans de comunicació en català
i que s'ocupen de literatura sense ser cap cosa
a l'altre món són molts més que abans,
doncs hauria tingut un èxit de vendes
molt més rotund del que va tenir.
Perquè li ha passat una cosa,
és un home molt apreciat per la crítica,
molt apreciat pels seus lectors,
però de difusió relativa només.
I és perquè va escriure en uns moments,
que va començar a escriure just abans de la guerra,
després va tenir un llarguíssim exili
i va tornar aquí abans
que hi hagués un sistema democràtic.
I per tant, l'obra se n'ha ressentit.
A nivell de venda.
És una interrupció, no?
Quedava així entre mig un període massa llarg.
Sí, i després, doncs això que dic,
que, esclar, són moments en què s'editava molt poc
i que els llibres tenien una difusió mediàtica nul·la
i, per tant, doncs es venia molt poquet.
A banda de la seva obra literària,
és que, com bé deies,
era un home que despertava moltes simpaties
en el seu entorn i que tenia molts amics
i que desprenia una imatge, precisament,
que el feia una persona molt propera, no?
Sí.
Ell és un home del qual es podrien explicar mil anècdotes
perquè, com que tenia un caràcter molt obert
i era molt simpàtic,
doncs en generava moltes i en vivia moltes, no?
Vivia per l'entorn del Mercat de Sant Antoni, de Barcelona,
que és un barri de l'Eixample, però bastant popular,
bastant normalet.
i era un home que estava força al carrer, no?
I era molt conegut, eh?
Molt, molt, molt conegut.
Comencem pel començament.
Comencem pel que sí.
Com s'ha de fer, com els contes.
Hi havia una vegada un home que es deia Pere Caldés
i, a partir d'aquí...
Un home de Pere Caldés que va néixer el 1912
i que, per tant, quan va arribar a la guerra,
doncs era un jovenet
i es va comportar com un jovenet.
Però abans d'arribar a la guerra
havia ja...
s'havia desplaçat a Barcelona
i havia publicat alguna cosa.
No va començar com a escriptor,
va començar com a dibuixant,
com a Ninotaire.
Ell havia estudiat Belles Arts,
havia anat a l'escola de Belles Arts
i va començar treballant a la premsa,
com a Ninotaire,
i dibuixant d'acudits i d'historiates
i coses d'aquestes.
I va ser després quan va fer el salt a la literatura.
Però això ja va ser el 36,
just abans de començar la guerra
o just als moments en què començava la guerra
van sortir publicats els primers treballs.
La primera cosa que va publicar
va ser el primer La Quí,
que encara està comercialitzat
amb el títol del primer La Quí,
i altres contes,
doncs encara es pot trobar perfectament
a totes les llibreries.
Però, esclar,
com es pot imaginar,
l'any 36,
doncs hi havia altres urgències.
No estava la vida per contes,
aleshores.
Hi havia altres urgències.
I més sent jove,
i a més a més sent compromès.
I Pere Caldés era un home compromès.
Era un home que,
quan va esclatar la guerra,
doncs va creure
que havia de prendre partit
i en va prendre.
Era prou jove per fer-ho
i prou fort per fer-ho,
i ho va fer.
I llavors,
durant un període de temps,
va estar col·laborant
amb totes les campanyes culturals
que es portaven a terme.
No van anar al front, però...
No del principi,
sí que hi va anar, eh?
No al principi,
que es va dedicar
a ajudar a la Rara Guarda
fent cartells,
escrivint coses,
col·laborant
amb totes les activitats culturals
de propaganda
i de suport
al bàndol republicà.
Després van a la guerra
i van a voluntari, també.
I d'aquella experiència
en va sortir un llibre
del qual n'havíem parlat aquí,
no sé si li estiu passat
o l'altre,
quan parlàvem de novel·les de guerra,
de les novel·les de guerra.
N'hi havia una,
hi ha un llibre
que és el de
Unitats de xoc,
que és de Pere Caldés
i que recull
les seves experiències
al front d'Aragó,
quan hi va estar.
Naturalment,
quan va acabar la guerra,
Pere Caldés
va haver-se d'exiliar
com una gran quantitat de gent.
i va ser tancat
a un dels camps
de concentració
de francès,
en aquest cas
a Prats de Molló,
que era tan dolent
com els d'Argels
i com tots,
i tan maltractats
com tots,
i ell es va fugar,
va aconseguir marxar
del camp
i va marxar
cap a Mèxic.
I allà s'hi va estar
per la vida.
I allà s'hi va estar molts anys,
molts anys.
Clar,
a Mèxic va trobar
de seguida un nucli,
d'això n'hem parlat
alguna vegada
i també en tornem a parlar
perquè va ser un dels
llocs d'exili
més importants
per part de la diàspora
republicana
i cultural catalana.
A més,
allà no hi havia
relacions diplomàtiques
amb el govern franquista,
per tant,
allà estaven segurs.
I a més,
ell va trobar un caliu,
un caliu familiar
perquè també estava
exiliat a Mèxic
el seu cunyat,
un altre divertidíssim
escriptor
que és el Tisner,
l'Avelí Artis Gené,
també ni no d'aire
i també dibuixant
i escriptor.
I els dos
anaven de tronc,
els dos...
Els dinars familiars
en aquella casa...
Deien de ser divertidíssims,
divertidíssims.
doncs bé,
va trobar caliu familiar
i va trobar també
caliu literari
perquè en aquell moment
a Mèxic hi havia el carnet,
per exemple,
de manera que de seguida
es va integrar
en el món cultural literari
però, esclar,
suposa una interrupció
brusca
de la seva producció literària
perquè, esclar,
és un jove escriptor
que tot just
acaba de publicar
dos llibres
i de cop i volta
s'interromp
i ja no tornarà
fins molt més tard,
fins que torni
a Catalunya,
no?
Per tant...
És difícil.
En aquella època
a Mèxic,
tot i que molts exiliats
anaven publicant,
anaven fent,
hi havia molts intel·lectuals,
molts escriptors
en llengua catalana
i en llengua castellana,
eh?
S'han de repartir
una miqueta
el pastís,
tots plegats.
Sí, sí.
A més,
a més,
l'exili,
la literatura
o l'exili
és un tema,
un tema a part
del qual
en podem parlar un dia,
però ells van continuar
com si,
encara que sigui
amb tota la provisionalitat,
la precarietat
de mitjans
que vulguis,
com si allò
continués sent
un trosset de Catalunya,
o sigui,
com si s'hagués traslladat
i van,
de seguida es van agrupar,
de seguida van crear
determinats instituts
o urbanitzacions
per veure's
i per estar junts,
van començar a publicar revistes
en català,
a Mèxic,
lògicament,
que es repartien entre ells,
van començar a publicar llibres
també,
fins i tot van mantenir
el Premi dels Jocs Florals,
el van mantenir,
itinerant
per diferents llocs
de l'exili,
de manera que
doncs van mantenir
la il·lusió
d'un país
que de fet ja no existia,
perquè el que existia
era el de la victòria
del general Franco.
Creaven una mena
d'ecosistema català
en aquest exili,
probablement molt ocupats
en mantenir
aquesta idea,
aquest aflamat
on no hi havia temps
per la creació literària
pròpiament dita,
tampoc.
S'ha dit algunes vegades
que el Piro Galdés
no es va integrar massa
a Mèxic
i això suposo
que li va passar
a molta gent.
I és perquè
de seguida,
veja de seguida,
mai no va deixar
de tenir la idea
que havia de tornar
a Catalunya
de seguida.
És a dir,
com tants altres republicans
exiliats,
doncs es va creure
que...
No preveien un exili
literària.
No, no, no,
van creure que això
s'acabaria aviat,
que d'una manera o altra
aquest règim no duraria.
I per tant,
doncs clar,
com que van arribar a Mèxic
però no van desfer
del tot la maleta
perquè tot plegar
l'he de tornar
a fer de mà
per marxar.
després vam veure
que això
no va ser així
ni de bon tros
i que n'hi hauria
molts que no van tornar.
Ell sí que va tornar.
I quan ho va fer?
Ell va tornar
als anys 60,
l'any 62,
aprofitant
una oportunitat
de treball
perquè ell treballava
amb una editorial
a Mèxic
que era l'editorial
bueno,
és igual,
amb una editorial
i aquesta editorial
va comprar
l'editorial de Barcelona
Montanésimo
i llavors
ell va demanar
el trasllet
sense deixar l'empresa,
sense sortir
de l'empresa mexicana.
I que va venir amb feina
que era molt en aquella època.
que no va venir amb feina.
S'ha dit també
que s'havia deixat coses
a Barcelona
perquè s'havia deixat família
quan havia marxat a l'esili
i no havia marxat tothom
amb ell de la família
i s'havia deixat una filla aquí.
En fi,
les coses
no van ser fàcils mai
per ningú
en aquell moment.
Doncs,
l'any 62
torna a Catalunya
a treballar
a l'editorial
Montanésimo.
Al darrere queda ja
el Mèxic
i això només
ens ho recordarà
amb alguns contes
i amb algun llibre
que és de temàtica mexicana.
Sobretot
de personatges indis
però
en general
de temàtica mexicana.
Però això
ho escriu aquí ja?
Ho publica aquí.
Ell torna aquí
amb una maleta plena d'originals
inèdits
que no ha pogut publicar
i una vegada
aquí
comença a normalitzar
la seva relació
amb el...
Bé,
normalitzar,
a crear
un lectorat,
un conjunt de lectors
pels seus llibres.
Que no era fàcil
tampoc?
No era gens fàcil.
l'any 62,
imagina't,
Franco es mor al 75,
les eleccions primeres
són al 77,
l'Estatut d'Autonomia
deu ser al 78
o al 79,
doncs esclar,
al 62.
El més calent
la Iguera,
ni pensar-ho,
es publicava molt poqueta cosa
i hi havia molt pocs lectors.
Només va fer contes?
No,
va fer alguna novel·la.
Ell va escriure
un parell de novel·les
que han estat rebudes
per la crítica
d'una manera
diferent als contes.
Així com als contes
hi ha una anonimitat absoluta,
en canvi a les novel·les
hi ha hagut
una relativa fredor.
jo també penso
que és millor contista
que novel·lista,
és a dir,
hi va millor
l'espai curt
i la narració greu.
Home,
és que no n'hem parlat mai,
però el conte
no s'ha de considerar
un gènere menor
ni de bon tros.
No, no,
és que és molt difícil.
Hi ha aquesta maní,
al contrari,
has de sintetitzar
tot un seguit d'idees
i d'arguments
amb poques ratlles.
És molt difícil el conte,
contràriament al que es pensa
la gent,
és molt i molt i molt difícil
perquè una novel·la,
a veure,
independentment,
pot ser bona,
regular, dolenta,
molt dolenta,
molt bona,
però és un discurs
en el qual hi van,
s'hi poden anar
encabint històries,
però en un conte no,
en un conte
ha de ser plantejat,
suggerit i solucionat
en un espai limitat,
a poques pàgines.
Això és molt difícil,
molt.
I Pere Caldés
és un home
extraordinari
per fer-ho.
I després hi ha
una cosa
que jo penso
que és potser
l'element essencial
per entendre'l,
no?
Normalment,
a veure si m'explico bé.
Es diu que la fotografia
va alliberar els artistes
d'haver de donar
a conèixer la realitat,
d'haver de reflectir
la realitat,
perquè això ja ho podia
fer la fotografia
a partir del moment
en què neix.
I per tant,
l'artista ja es podia
dedicar a interpretar-la
o a veure-la
amb uns ulls diferents
i coses així,
no?
Doncs bé,
amb la literatura
passa una cosa similar
amb el cine,
jo penso que passa
una cosa similar
en el cine.
En el moment
en què apareix
al cine,
el fet de mostrar
la vida
ja no li correspon
a la novel·la,
això ja ho fa el cine.
I a la novel·la
es pot deslligar
també de la realitat,
esclar,
mai del tot,
però ja no té necessitat
que serveixi
perquè un lector
pugui viatjar,
conèixer noves coses,
no cal,
no cal.
Vull dir,
ara ja,
això ja ho fa
la pel·lícula,
no?
Doncs bé,
Pere Caldés
és d'autor,
jo penso,
d'aquest plantejament.
I llavors,
les seves obres,
els seus contes,
tot i tenir sempre
un reforç de la realitat,
perquè ja he dit
del començament
que era un home compromès
i tot i tractar
temes essencials
de la condició humana,
ho fa de manera
que transgradeix
totalment la realitat.
Moltes vegades
s'ha dit
que és de la literatura
fantàstica,
però ens quedem curts
amb això,
perquè la literatura
fantàstica
força els límits
de la versemblança
o ens porta més enllà
de la versemblança.
Aquest no,
aquest és el que juga
amb les versemblances,
és a dir,
hi ha una versemblança
de la realitat,
és a dir,
allò que tot i no
haver passat
podria haver passat.
Allò que no es pot tocar
de la realitat,
probablement,
no?
No que no es pugui tocar,
o sigui,
la versemblança
de la realitat
és allò que podria ser possible,
encara que no ho sigui,
no?
I una altra cosa
és la versemblança literària,
és a dir,
què et creus tu
quan entres en un conte?
I això depèn
de l'habilitat
de l'autor,
perquè si l'autor
et cloca
amb un mapa literari
en el qual allò
sembla lògic,
és lògic,
encara que sigui impossible.
I Pere Caldés
juga
amb aquesta alta realitat,
és a dir,
allò que sembla absurd,
que allò que sembla ridícul,
allò que sembla fantàstic,
has d'haver natural
en el context
de la narració
del Pere Caldés.
És només
quan ho mires des de fora
que dius
ostres,
quina animada,
però quan estàs dintre...
Però un cop ets dins
és molt natural.
Clar,
és molt natural,
no?
Doncs bé,
aquest és el Pere Caldés
contista,
imaginatiu,
molt simpàtic,
molt humorístic
també amb la seva obra,
que s'ha guanyat
un lloc destacadíssim
en la història
de la literatura.
Molts contes va fer?
Ha escrit bastant,
sí,
bastant.
Entre els més...
Jo,
l'obra és molt llarga,
no val la pena llegir-la,
té l'obra completa editada,
edició 62,
és un dels escriptors
que gaudeix
d'aquest privilegi,
però entre els llibres
més coneguts
hi ha el primer,
l'aquí,
que és el que hem citat,
que és el de l'any
1936,
però tornat a publicar
el 83
i que es pot trobar.
Després,
un dels més celebrats
que és Cròniques
de la Veritat Oculta,
que és un títol
que dona molt
la idea
d'aquesta literatura.
Aquesta que donaves,
sí,
sintetitza molt
allò que deies.
L'altre,
que és l'Ombra de l'Atsavara,
que és una de les novel·les
no gaire celebrada.
Després,
aquí Descansa Navarres,
aquest és un títol
d'un conte
que dona nom al recull
de temàtica mexicana.
Jo em sembla
que em vaig fer
alguna referència aquí,
en torno a fer
perquè a mi és un conte
que m'agrada molt,
perquè de vegades
el Pere Galdés
transgredint la realitat
acaba avançant-se
la realitat.
Aquest és un conte
que planteja
la història
d'un poble mexicà,
d'un grup
d'indies mexicans
que viuen
en els suburbis
de la gran ciutat,
del gran Mèxic,
aquest enorme
Mèxic-ciutat.
I viu
al costat
d'un abocador
d'escombraries.
Plou molt,
un dia
hi ha unes tempestes
i comences
a llavisar-se
aigua per tot arreu,
la runa
comença a esllavisar-se
també,
les escombraries,
les muntanyes
comencen a esllavisar-se,
tot el que es carrega
al poblat
de xaboles
d'aquest grup
d'indies mexicans.
I al costat
tenen un cementiri,
llavors a algú
se li acudeix
a Navaris,
se li acudeix
de dir,
però com és possible
que els morts
visquin millor
que els vius?
I allí hi ha panteons,
i allí tots
estan sota cobert,
i allí estan
la mar de vell,
amb carrers ordenats,
nets,
sense porqueria,
i nosaltres aquí,
però com és possible?
i llavors,
com si fos el Moisés,
comença a dirigir
el seu poble
cap a la terra promesa,
que és el cementiri,
s'ha de pujar a la muntanya
i se'n va
en el cementiri,
i arriben al cementiri,
i comencen a ocupar
els panteons,
i se'ls fan seus,
hi posen torretes,
les compren,
netegen,
clar,
va creant...
Que vagi donant idees,
tal com estan els pisos.
Sí, sí,
i va creant tot aquest món,
i clar,
a partir d'aquí,
l'entorn,
comencen a sortir temes,
no?,
un grup de persones
que havia estat igualitari,
perquè tots eren pobres,
ara comença a haver-hi diferències,
perquè ja aquí té un panteon
molt gros,
i ja que té un ninxo,
clar,
i tothom es queixa,
i per què aquest té un panteon
i jo no en tinc?
I comença a crear-se
diferències en amistats,
és molt divertit,
però és molt educatiu també.
Com es va construir
en una societat?
Sí,
després venen els propietaris
dels ninxos,
la policia,
en fi,
entra a jugar
tots els ressorts
de la societat,
és una anàlisi
de la societat molt lúcida,
a l'entorn
d'una història
d'aquest tipus,
curiosament,
a Mèxit,
ai,
a Mèxit,
al Caire
hi ha un cementíric
que està ocupat,
i viu la gent,
no crec que haguessin llegit
a Pere,
que a l'hora se'ls va donar
la idea,
però Déu-n'hi,
no?
Doncs aquest és un conte magnífic,
que pertany
a aquest llibre
aquí,
Descansa Navarés,
després hi ha un altre
molt conegut,
també l'altre recull
molt conegut,
que és Invasió Subtil
i altres contes,
l'Invasió Subtil
és un joc delirant
de la ment,
de la pròpia ment,
d'una persona
que només fa que veure
japonesos
per tot arreu,
que te'n recordes,
ell fa broma
d'allò del pèl·ligro amarillo
que es deia fa molts anys,
doncs bé,
hi ha un senyor
que només comença
a veure japonesos,
no?
En fi,
no vull desvallar el conte.
No,
perquè clar,
estàs parlant
d'unes obres
i d'un autor
que no són peces de museu
per estar en una vitrina,
sinó que són enrelats
absolutament vigents
i que són molt agraïts
de llegir
ara en l'actualitat,
no estem recuperant...
A més,
a més es poden trobar
totes les llibreries
ara mateix,
vull dir que
s'estan en catàleg
actiu,
a totes les editorials
que els van publicar,
que tot està a 62,
però és molt actiu.
Com passa moltes vegades,
va ser també
un dels autors
que es va reconèixer
a través del teatre
i els mitjans
amb l'Antaviana
del Dagoll de Gom,
que també va servir molt
perquè molta gent
que no s'acostava
al món de la literatura,
doncs els isoners
i penseixien
que era un guantista
i que hi havia un senyor
que feia relats
d'aquesta mena,
no?
Sí,
Antaviana
que va tenir molt d'èxit
en el seu moment,
que era un muntatge
sobre contes,
diversos contes
de Pere Caldés,
era un conjunt
d'escenes variables.
que no donava la idea
i la dimensió
de l'obra de Pere Caldés,
era un espectacle teatral
i amb una estètica
molt pròpia de l'època,
però vaja,
que també va servir
una miqueta
per fer-ho més popular
encara si...
Home, sobretot
li va servir a Dagoll de Gom,
perquè Dagoll de Gom
a partir d'Antaviana
va ser un grup conegut
fins avui,
que és un grup celebradíssim
i que està en cartellera
a Barcelona,
amb Maricel
permanentment, no?
Després el Caldés
va ser...
Ha estat un home
també ha tingut sort
a la vida,
al final de la seva vida,
després de la duresa
de la guerra
i de l'exili,
perquè literàriament
ha estat reconegut, no?
Se li ha donat
una gran quantitat
de premis,
ha estat traduït,
ha estat traduït,
jo què sé,
a un grapat de llengües
a l'holandès,
a l'anglès,
al vúlgar,
a totes les de l'estat espanyol,
gallec, us quereu
i castellà,
l'italià,
el japonès,
és el suec,
i d'altra banda
ha estat premiat,
amb premis de prestigi,
el Premi Creixells,
el Víctor Català,
el Premi Sant Jordi,
el de la Critica
de Serredor,
ha estat Premi d'Honor
de les Lletres Catalanes
i Premi Nacional
d'Apredisme.
És a dir que, bé,
va morir reconegut
i satisfet,
podia estar satisfet.
I a més,
segur que figuren
els llibres de text, no?
Figura els llibres de text,
figura les enciclopèdies
i figura a tot arreu
en s'ha de figurar.
Jordi Tinyena,
moltíssimes gràcies,
una setmana més
per acompanyar-nos
i vinga un altre nom
a aquesta llarga llista
d'autors que hem de recuperar.
Molt bon dia.