.
És un quart d'una del migdia i ja el tenim aquí,
els estudis de l'Avinguda a Roma,
malgrat el fred.
En David Serra, molt bon dia.
Bon dia.
Bé?
A casa bé també?
De fàbula.
Fins demà no tinc paletes.
Demà els tens, el dissabte.
Els dissabtes me venen perquè compartim el cap de setmana junts,
fem barbacoa, fins i tot.
Hem arribat a un punt d'avistat i de germanor.
Com tu diria, jo tinc que fer...
A veure si surt una paraula.
Jo crec que la teva pel·li tindrà aquest argument.
Sí, serà una barreja...
Ja s'ha fet algun intent d'això, no?
En alguna pel·lícula de Petinto no sortia alguna cosa així d'un palet.
Home, té un palet instal·lat a la casa,
que per mi és la pel·lícula de capçalera.
A mi sempre m'ho recorda el teu cas, sí.
Tu t'hi riuràs, però quan vaig veure aquesta pel·lícula
no sabia la que em venia a sobre,
perquè fa molt de temps.
I tu reies, dius, mira, quina gràcia,
un palet que s'instal·la a la vida d'aquesta gent.
I realment pot passar en la realitat.
Té la seva gràcia, quan s'espatlla una cosa,
doncs tens allà, perquè es fa forats,
sobre nos forats.
Per cert, jo vaig veure un capítol del Jack Black,
que era una reproducció idèntica dels meus problemes.
Sí, que el vaig veure jo també.
Estava en la línia d'aquell capítol del Jack Black.
Per mi era un reality show.
O sigui, ho vaig pensar, si això estic vivint jo diàriament...
Encara trobaràs un filó cinematogràfic a casa teva, David.
Déu-n'hi-do.
En fi, parlant d'altres sales,
no la de la saleta d'estar de la casa del David,
sinó més aviat de les sales de cinema.
Una de les estrenes aquesta setmana,
imprescindible pels amants del blues, del jazz,
perquè ens estrenen la vida de Ray Charles.
Un gran de la música, el gran pianista.
I arriba a les pantalles de cinema
amb un protagonista que li han fet
una caracterització extraordinària.
El Jimmy Foxx, que ho vam veure en col·lateral,
que és un actor...
A veure, directament t'ho diré.
És genial.
Jo crec que aquest any...
L'has vist, aquesta?
Sí, sí, aquesta podem parlar,
més la preestrena va ser molt esperada.
Diguem-ne que més crítica dels habituals.
Jo penso que aquesta pel·lícula val la pena,
potser per la carrera dels Òscars,
que ara començaran a estrenar, suposo,
totes les pel·lícules que queden pendents,
que són un bon grapat.
I aquesta pel·lícula, a banda de que a mi m'agrada molt
aquest tipus de música.
A mi m'agrada la música en general,
però que el personatge de Ray Charles
mereixia una pel·lícula.
Saps què em crida a mi l'atenció?
Sí, diguem-ne, vull dir que el Ray Charles va desaparèixer fa poc.
Exactament.
Un any, com a molt, encara no arriba ni a dos anys.
I generalment aquest tipus de pel·lícules biogràfiques,
generalment s'esperen una mica.
Sí.
Donen una certa perspectiva al temps,
no sé si per allunyar-lo,
per si després la ficció que es fa a la pel·lícula
no s'assembli molt a la biografia estrita,
perquè les grans estrelles sí que tenen una biografia d'estrella,
però també tenen vida quotidiana i miserable
com a qualsevol de nosaltres, els mortals, no?
No, està clar.
I a més, enfront d'una època
en què els biopics dels actors,
doncs a vegades eren molt poca...
O sigui, tenien molta prudència.
S'apropaven els personatges
però no acabaven d'endinsar-se en el seu món profund.
Doncs ara, aquesta por s'ha perdut,
a vegades massa, s'aprofunditza molt
i se fan unes mirades una miqueta,
a vegades inclús per penses.
Les pel·lícules que estan fetes basades en les vides de cantants de ja
són sempre molt atractives per al públic.
Oh, a la banda, si poses la música de color...
A veure, a la banda sonora és imprescindible.
Però diguem-ne que és una bona pel·lícula.
Jo li vaig trobar un problema directament,
i ho vam comentar a la sortida del cinema,
i era que precisament aquest director,
que és el Tyler Hackford,
que va fer pel·lícules tan interessants
com El oficial i Caballero,
vull dir, està acostumat a treballar amb un cert pressupost,
i feia molt de temps que no arribàvem a una pel·lícula
tan acurada, tan, diguem-ne, arriscada,
des del punt de vista visual.
Hauríem pogut fer una cosa molt estàndard,
i visualment és una pel·lícula que arrisca molt.
I això acompanya molt a la vida d'aquest personatge.
Hi ha dues parts.
La primera part de la pel·lícula, per mi,
és la que, en certa manera, és més prescindible,
tot i que aporta molta informació
de com era aquest personatge en la seva infantesia,
trauma infantil inclús.
Va perdre la vista als 7 o 8 anys,
si no ho tinc mal entès.
Sí, sí, sí, sí.
I d'una forma molt ràpida,
va acumulant dades d'aquest personatge
fins arribar al punt, diguem-ne,
a la caiguda del personatge
quan acaba la seva adicció de les droques.
I diguem-ne, que és la part més interessant,
més intensa també de la pel·lícula,
i on realment jo penso que l'actor
es transcendeix dins del que podríem dir
el marc estrictament interpretatiu.
Va ben acompanyat a la pel·lícula
de la resta del repartiment?
Tots estan molt bé.
És una producció que jo penso que amb això
ho tenim molt clar els americans,
ja hem comentat alguna vegada.
Són professionals i fan unes pel·lícules
que te les creus i fins al final.
És una pel·lícula que no avorreix
gens ni mica per la gent que pugui
tindre alguna por pel tema.
Jo penso que els amants del cinema musical
i del Reggae Charles i del jazz
doncs tenen que anar a veure aquesta pel·lícula
i els amants del cinema en general.
Ara saps quina pel·lícula em venia al cap?
Ara mirant fotografies que tenim aquí
damunt la de la taula amb els dossiers,
la de Cotton Club.
Home, és una pel·lícula que hauríem de recuperar.
Jo penso que sí.
Home, fa temps que no la fan per la tele,
m'assembla a mi.
És que per la tele ja d'aquestes així
no en fan gaire.
Jo penso que ara mateix
és la pel·lícula per disfrutar
en un home video,
ben acompanyat,
doncs és un plat fort,
podria ser perfectament.
Rai, ja ho veurem més endavant,
jo crec que el David apostarà molt
aquesta setmana per aquesta pel·lícula.
Es trenen una altra
que són d'aquelles que jo intueixo
que el David li deu fer una miqueta de ràbia
perquè els seguidors d'aquest espai
saben que és un gran amant del còmic
i tot plegat
i estrenen aquesta lectura
que diu, home, no l'he vista
però no em fa molt bona pinta.
És que, mira,
si pogués escollir,
però t'haurien de cara a veure-la,
la he de veure.
La aniràs a veure i ens ho explicaràs.
Com el Daredevil,
que la vaig anar a veure
i em va de sebre profundament,
doncs tornem a estar al mateix.
Jo, quan penso en Electra,
penso, evidentment,
en Daredevil,
que és una de les seves antagonistes,
però penso en el còmic,
evidentment,
en el personatge remossat
i treballat pel Frank Miller,
amb les portades del Bill Sienkiewicz.
La gent que és afeccionada al còmic
ho sap,
que Electra va ser
un dels personatges més ben cuidats
i, a la vegada,
que va servir per renovar
tota una línia editorial de còmic,
de la Marvel.
I ha quedat una miqueta antiga, no?
Antiga i, a més,
diguem-ne, de modè,
o sigui, fora de context.
I Electra és un personatge
que s'hagués tingut que cuidar.
Jo, pel que he vist,
i he vist el tràiler,
he vist el dossier de premsa
i també he estat una miqueta
damunt de la producció,
penso que cauran en tots els errors,
i és una intuïció,
del Daredevil.
És a dir,
és una adaptació pobra,
és una adaptació
que no té en compte
resbundats del còmic
i que es mereixeria
un director,
doncs, bueno,
més enllà del Rob Bowman,
un director que realment
estigués més al dia
en el món del còmic,
perquè aquest director
és el director d'Experient X,
recordem la reució cinematogràfica,
que, a veure,
es deixava veure,
però tampoc feia...
Realment,
no discutia bastant,
com a la sèrie.
Estrenen també,
aquesta setmana,
La memòria de los muertos.
Està protagonitzada
per Robin Williams,
aquest actor que costa
una mica d'imaginar-se'l
en determinades pel·lícules.
Què tal l'has vist,
aquesta?
Sí, aquesta va ser
una gran sorpresa...
A veure,
va ser una de les veritables sorpreses...
Partim d'aquí,
o no és de por?
No.
Jo la puc veure...
La pots veure perfectament,
perquè, a més,
els seus primers minuts
són sumament interessants.
Diria la seva primera mitja hora.
Perquè el plantejament
és un plantejament
que li va reportar
al seu director,
un libanès,
que està fincat a Estats Units,
jove,
taxista,
extaxista,
suposo ara,
Omar Naim,
li va reportar
entrar per la Porta Gran
dins del mercat estadounidense,
del mercat de Hollywood.
Perquè ell va fer...
Va escriure una idea,
la va presentar,
la idea precisament
està basada
en un...
Diguem-ne,
en una possibilitat utòpica
que és recuperar
la memòria del servei.
És a dir,
imagina't,
tu agafes una persona
i li estàs gravant,
o sigui,
el teu servei grava
amb un sistema,
diguem-ne,
informàtic,
amb un xip,
tot el que passa
a la teva vida,
tots els teus moments,
tots.
Tot allò que jo tinc
en la meva mària natural,
a més a més,
queda enregistrat en un xip.
Exactament.
En el moment de morir,
doncs,
hi ha un muntador,
un muntador de cinema,
o sigui...
Jo moro
i allà hi ha el muntador
a banda de l'altre personal,
del tanatori,
que treu el xip.
I correcte,
i llavors te fa la neteja
i fa com una mena de...
Com t'ho diria?
Un àlbum familiar
amb els teus millors moments
de la vida.
O sigui,
fa una pel·lícula
de la teva vida
pels teus deudos.
Això és com a bonic,
no?
És bonic,
però clar,
la nostra memòria
també amaga...
Ho guarda tot.
Ho guarda tot.
El fosc
i el menys fosc.
Los luminós
i la foscor
dels moments aquests
que tots tenen
inconfessables,
suposo.
Doncs bueno...
És ciència-ficció pura.
És ciència-ficció pura,
però això és una idea
que el senyor Bill Gates
en cert moment
va acariciar, no?
Què dius ara?
A veure,
et diré que...
Quines coses...
No, no, no.
Pensa que ara mateix
als Estats Units
hi ha en circulació
un collaret
amb un aparell
que el que fa
és gravar
tot el que passa
durant el dia.
Una càmera.
Llavors tu fas el volcat
a l'ordinador
i llavors pots tindre
la memòria
en tots els teus moments...
Vas escrivint
la teva pròpia
en biografia,
en imatges,
a més a més.
Que és una idea,
és una reflexió
sobre la memòria.
Un deia,
home,
això estava bé
perquè si et perds
les claus del cotxe
o qualsevol cosa...
Nires la peli
i ja saps
que les vas deixar.
Exacte.
Oi, les ulleres,
on les tinc?
Bueno,
aquí hi haurien
molts conflictes ètics
i moltes coses
a reflexionar.
El plantejament
de la pel·lícula
realment és innovador
i és interessant,
clar.
Problema.
El director
està més preocupat.
Això en la peli,
jo pel que he vist,
ho fa,
diguem-ne,
que només tenen accés
les élits,
no?
Sí,
molt potent.
El que passa
és que dirigeix
aquesta pel·lícula
cap al costat,
diguem-ne,
més triat.
Fa un thriller.
O sigui,
al començament
de la pel·lícula
tu dius,
ostres,
que interessant,
al final va derivant
cap a un thriller
que és un thriller
que, bueno,
diguem-ne...
Perquè la intenció
d'aquest personatge
és passar la pel·li
com si diguéssim
el dia del funeral,
passar una mica
la memòria del difunt
en l'acte del funeral
i a partir d'aquí...
I el Robin Williams
troba un costat fosc
amb una història
i...
jo diguem-ne a mi
la pel·lícula
em va agradar,
vaig sortir del cinema
i em va dir
home,
està força bé...
Però et va agradar
més la idea
que la pel·lícula,
probablement.
I el Robin Williams
està molt bé,
o sigui,
és una pel·lícula
que jo la recomano
d'entrada,
però vaja,
jo penso que
hagués pogut agafar
una altra línia,
una altra branca,
més fidel
al que era
la idea original.
La massacre
de Toolbox.
Pel·lícula,
mira,
Top Hooper,
amb això ho dic tot,
és una pel·lícula
de psico-killer
basada en un fet
menys o menys verídic,
tot este que dic,
evidentment,
passat pel cedazo
del senyor Hooper,
doncs,
les dosis d'hemoglobina
estan assegurades
i és una pel·lícula
de terror
d'abans dels hipopilos.
Sí,
sí,
dels seus moments.
No és la més gore
que s'ha fet,
però vaja,
és una pel·lícula
que es pot recomanar
per abans del gènere.
A més,
expliquen allò
que està basat en fets reals,
que això ja et posa
el cos una miqueta...
Bueno,
és una línia
que està sobreexplotada,
penso pel cinema nord-americà
i que, bueno,
que està aquí...
Se pot recomanar o no,
depèn dels gustos
dels consumidors.
I que és allò,
assassino en sèrie...
Sí, sí.
Molt lineal.
Tinc que dir
que va ser estrenar
el 2003 a Sitges
i arriba ara,
o sigui,
Déu-n'hi-do.
No és de les millors
del gènere.
No, no, no.
A mi em va deixar
una mica també fred.
Bob Esponja.
Mira, divertida,
perquè una pel·lícula
que he vist
de dibuixos animats,
molt simple,
molt lineal.
Però per nens o per adults?
Per nens,
és una mica com
el nen que volia ser os,
que encara està
a les nostres cartereres.
A tu et va agradar
el nen que volia ser os?
No.
Bueno, no,
a mi no m'ha agradat,
però és a aquelles pel·lícules
que són plenes.
I problemes de visió,
perquè tot era blanc.
Sí, sí, sí.
No distingeixo les figures.
Perdona,
jo ja sé que és poc cinematogràfic
que parla així, però...
Aquí no tindràs aquest problema
amb Bob Esponja.
És un personatge
que jo em va sorprendre
quan m'ho van dir
no, vols venir a veure
la preestrenada de Bob Esponja?
Doncs vinga,
vale, va a fer.
El Bob Esponja
és un personatge
molt simpàtic
i dins d'aquest univers
doncs, bueno,
que els nens que són
fidels a aquest canal,
no?
Doncs es trobaran
amb una aventura
molt a la línia
del Bob Esponja,
fins i tot divertida,
però que no té res a veure
amb animació Pixar
ni Disney,
és animació plana...
És més tradicional,
però que també ha agradat
aquest tipus de dibuix
que vols que et digui, no?
Però escolta,
no, no,
però està fet amb certa gràcia.
O sigui,
és una pel·lícula
que jo penso
que es pot veure.
No és avorrida.
Són 90 minutets,
passen volant
i mira, està bé.
Entrevivir i sonyar.
Entrevivir i sonyar.
Bueno,
aquí tenim
otra vez
el dueto
Albacete Menques.
Jo,
me fa molta poca,
a vegada que vaig a veure
una pel·lícula d'aquesta parella
doncs,
tinc la por
que vagin al punt de...
a un punt histriònic
que són molt addictes
al gènere de la comèdia
però la comèdia
portarà més enllà
del vers semblant.
Molt histèrica.
Jo sempre he dit
que es fan comèdies histèriques.
En aquest cas
he de dir que
m'ha sorprès
perquè sembla
que han fet
com una baixada de nivell
al gust potser
de la Carmen Maura.
Se n'ha sossegat,
com si diguéssim.
Absolutament.
I tenim
una Carmen Maura
que fa una interpretació
d'una professora de cuina
que amaga un secret,
un enamorament,
un petó
des de l'adolescència.
De fet,
la història
tampoc no és res
de l'altre món.
No,
però és aquest viatge a París,
trobar-se el món dels somnis,
és una...
de la mort
de l'adolescència.
Que el busca,
aquell amor perdut.
exactament,
el trobo,
evidentment,
i bueno,
és una pel·lícula...
Però que al final
no sigui que el troba.
Ja l'has dit.
No,
però bueno,
si mira,
veus,
és la recerca,
és la recerca,
i és la intensitat
d'aquest primer amor
i la sorpresa.
Tinc que dir
que al començament
de la pel·lícula,
jo quan va començar
vaig dir,
mare meva,
perquè dius,
no,
a veure,
ja comencem malament.
Però la pel·lícula
s'estava refent.
De mica en mica,
com més més s'apropen
a París,
més es soluciona.
i és una pel·lícula
amb un guió ajustat
que funciona
i que penso
que es pot recomanar
perquè és un cinema
de casa
ben fet
amb una història
que sorprèn
perquè és amable.
Hi ha una altra pel·lícula
que estrena,
jo no sé què tal
deu estar la pel·lícula,
però el títol
mira que és bonic,
el títol és molt poètic,
molt romàntic,
es titula
Largo Domingo de Noviazgo.
És una fàbula.
És una fàbula.
És del mateix director
d'Amelí.
Una pel·lícula,
a Melí,
que a tots s'ha de dir,
que és d'aquelles
o entusiasmen
o no se suporten.
Exacte.
És una pel·lícula
que divideix el públic
però de forma radical.
Els seguidors
incondicionals d'Amelí
i allò que diuen
que no es pot aguantar
tanta tonteria.
És curiós, eh?
Hi ha poques pel·lícules
que hi hagi aquesta radicalitat
a l'hora de jutjar-la.
Hi ha poques
i aquesta imagino
que aniria pel mateix.
Jo no l'he vista,
l'aniria a veure
perquè jo soc molt
dels contes de fades.
A tu t'agrada, Melí?
Sí, jo alterno
l'horror més horrible
i els contes de fades.
Ets un tipus raro, eh?
Sí, a mi m'agraden
les contradiccions.
I aquesta pel·lícula,
doncs, bueno,
tinc moltes ganes de veure-la
perquè ja ens l'hem posat
amb Carmel a la boca
a tots els que anem
a les sales cinematogràfiques
perquè el tràiler
l'hem vist
i revist moltes vegades.
I, evidentment,
ambientada
a la Primera Guerra Mundial,
a l'Escar de les Trinxeres,
doncs,
un entorn
poc amable
i la recerca
d'una dona
de buscar
el seu amor.
O sigui,
la veritat és que
espero que sigui
una sorpresa agradable.
El títol és bonic,
Largo Domingo de Naviatgo.
Les imatges són meravelloses
i la ficció
que té el genó
a fer aquest tipus de cinema
que està al límit
entre el conte
i la realitat,
doncs, a mi,
personalment,
m'agrada.
Del que tenim ja
la cartellera,
Closer,
ha estat un èxit
extraordinari.
Arrasant,
i a més,
és una pel·lícula
que està funcionant força bé.
La pel·lícula,
l'Aviador,
ha baixat
en la seva segona setmana,
o sigui,
ja està en un segon joc.
I, bueno,
a partir d'aquí,
el que és molt sorprenent
és que El Grito,
bueno, sorprenent,
no es ha de sorprendre res,
és la pel·lícula
que està funcionant
també molt bé.
Pareixerà previsible.
Però, va, ja,
El Grito,
o sigui,
la maldició
ja la va veure tothom
i es torna a veure
la mateixa pel·lícula.
Però tu saps millor que jo,
les persones que són
a mans d'aquest gènere
mai no tenen prou.
Ja.
i són col·leccionistes
de pel·lícules realment,
no s'han perdut ni una.
Jo penso que
el mercat,
la mercat de la tècnica
també fa el seu,
o sigui,
El Grito s'ha venut molt bé,
en les mans de la Bàfrica
a The Vampires
doncs hi ha
un bon grapat
i de seguidors
i és una pel·lícula
per al mercat adolescent
però que no aporta
res de nou
a la nostra història.
Penso que
Los Increïbles
ja s'han perdut.
Jo el que he llegit
del Grito
després de dir,
oi,
és que ara
és una producció americana
un director,
el mateix director
de l'Andre
és que fa molta por,
David.
Més enllà de crítiques
molt cinèfiles
diuen que fa molta por.
Sí,
home,
la por que té que fer
una pel·lícula de por
la por necessària
però bueno...
Acabo de dir una bajanada
perquè una pel·lícula de por
ha de fer això por
si no ja no ho seria.
Sí,
però bueno,
a veure,
és el que comentàvem,
la de la maldició
la va veure pràcticament tothom.
Mira,
estava mirant
si estàvem fent
Los Increïbles
i he vist que ja
no hi és aquesta setmana.
Ja no és,
però Déu-n'hi-do,
ha estat nou setmanes.
Ha costat molt de temps.
Nou setmanes
a la cartellera.
Només nou setmanes?
Hem pensat,
nou setmanes són més de dos mesos,
tens raó.
No, no,
Déu-n'hi-do.
Per cert, David,
deixant cartellera a banda,
estem preparant nous cursos
a l'Escola de Narrativa,
de Cinema,
de la Mediterrània.
A partir d'aquest mes de febrer
comencem a volir matrícula
una altra vegada.
A més,
faim un curs
de quatrimestre
fins a finals de juny
en el qual fem la introducció
al guionatge.
Llavors,
en aquest curs,
evidentment,
els preus s'han baixat,
o sigui,
una de les coses
que jo he anat captant
al llarg d'aquests anys
era l'interès de la gent
pel món del guió,
però a la vegada,
gent que no s'entrevia
a fer un curs potent,
no?,
de guionatge,
de dir,
escolta,
vaig embarcar tot un any
amb l'aprenentatge del guió.
Doncs, bueno,
ara tenim la possibilitat
de fer un curs tast
de guionatge.
I...
Quatre mesos de durada?
Sí, aproximadament.
O sigui,
el que farem serà
un curs d'introducció al guió,
tocarem una mica tot
el que és important
dins del guió,
i després introduirem,
doncs,
les diferents tècniques
que es permeten
des d'arribar
des del curtmetratge
fins al que podria ser
fer una TV Movie,
una sèrie de televisió,
no sé,
inclús els documentals
també penso que farem
una mica d'introducció
en el món del documental.
Obriu ara
el termini d'inscripció?
A partir de ja,
o sigui,
diguem-ne que ja han començat
aquest mes de gener
a fer les prescripcions,
i farem grups molt petits,
farem grups de màxim
8 persones,
vull dir,
i penso que la possibilitat
és obrir dos cursos,
en el qual,
doncs,
penso que la gent
s'aproparà
a aquest
pot conegut món
del lliurista,
que he de dir
que a més,
cada vegada
hi ha més demanda,
hi ha més productores,
el que vam parlar
el més desitjament.
Cada cop hi ha
més televisions locals,
cada vegada hi ha
més productores cinematogràfiques,
per tant, clar.
Hi ha sortides
i és una tasca professional
que, a banda de tot això,
té un atractiu
molt potent.
Per tant,
és ara que sobre la inscripció
les places són limitades
en el sentit
que es volen fer
grups reduïts
on s'han de dressar.
Doncs mira,
donarem el següent,
donarem un número de telèfon,
que és el
656
8-4-1955
5-6-6-8-4-1955
i, a banda de tot això,
doncs, bueno,
hi ha la possibilitat
d'inscriure's
via web,
que la web
és més complicada
i, en tot cas,
ho deixaré aquí
la nota
per si algú toca
la missa.
Si algú està interessat
que ens truqui a la ràdio
i nosaltres ho facilitem
per línia interna.
Això de la web
quan ha dit
per telèfon
és complicadíssim
perquè ningú ho sap.
No, no,
millor ho deixem aquí,
ens deixes aquí
totes les dades
i si algú està interessat
doncs que ens truqui.
David Serra, gràcies.
Fins la propera setmana.
Molt bon cinema.
Adeu-siau.