Saludem, com cada setmana, Jordi Tinyena. Bon dia, Jordi.
Hola, bon dia.
Bé, cada setmana no, que la setmana passada fèiem festa amb això de Tots Sants
i no vam tenir la dosi del punt de lectura de cada setmana,
aquest espai que realitzem en col·laboració amb el col·lectiu d'escriptors del Camp de Tarragona.
I avui precisament parlem d'un escriptor del Camp de Tarragona,
un escriptor molt estimat, jo diria,
des del punt de vista personal, també des del punt de vista literari, no, Jordi?
Sí, jo penso que segurament, vaja, no, segurament, no, amb tota seguretat,
un dels més estimats, sí.
Una personalitat en el seu lloc de residència, una autèntica personalitat,
i en conjunt al Camp de Tarragona, una persona molt estimada,
i a la literatura catalana, també.
Parlem del Xavier Morós, que no podia faltar en aquest punt de lectura.
I per què no hem parlat abans del Xavier Morós?
Home, perquè hem d'anar dosificant autors i escriptors
perquè aquest punt de lectura desitgem que duri, doncs,
molt de temps aquí al matí de Tarragona Ràdio.
el Xavier Morós té moltes envasants,
des de cronista, novel·lista, poeta, no sé, assaig,
és que jo no sé en quants espais el podríem ubicar el Xavier Morós, no?
Més tot el perfil cívic d'animació cultural, polític també,
va ser senador, és a dir, sí,
és una autèntica personalitat en molts camps
que ocupa per mèrit propi indiscutible
un lloc central de literatura aquí al Camp de Tarragona.
I, a tall d'anècdota, poques persones poden dir
que una biblioteca porta el seu nom.
Efectivament, sí, sí, sí, clar.
Rebre reconeixements en vida és formidable.
Xavier Morós té aquesta sort.
És d'aquelles persones que, clar,
que allà on va, doncs, tothom el tracta molt bé
perquè sempre ha tingut molt bona presència
dins de tots els àmbits culturals.
Potser per la seva vessant d'activisme cívic,
de participació ciutadana,
més enllà de la seva vessant literària?
Amb tota seguretat, aquest és un element que pesa.
Clar, ell ha estat vinculat sempre
al moviment cultural i catalanista i social de Reus.
Ha estat sempre vinculat al centre de lectura
des d'Espanya, des que jo el recordo, sempre.
Doncs, com que és un personatge molt ampli,
i perquè no se'ns dispersi gaire, si et sembla,
podríem centrar una mica la seva figura i la seva evolució.
Sí, des del punt de vista personal
l'estem davant d'un escriptor
que es comença a formar just amb els anys anteriors a la guerra,
just llavors era molt jovenet,
i que comença a produir en la immediata possella.
A partir dels anys 40, si no recordo malament,
és quan comença a escriure.
Per tant, estem davant d'un autor
que encara, tot i ser més jove,
encara és dels escriptors relacionats amb el món de la guerra,
que han conegut els dos mons,
el món anterior i el món posterior a la guerra,
i que evolucionen amb aquest.
És a dir, una persona que ha tingut contacte
i relació amb gent de l'exili,
que ha tingut contacte i relació encara amb els vells nouscentistes,
i per tant, una persona d'una amplia mirada
sobre el món cultural català.
Ja ens remet a una època molt intel·lectual,
des d'aquest punt de vista, molta tertúlia.
Sí, clar, uns anys, efectivament, molt de tertúlia.
Ell també, a més a més, va participar,
i va participar a Tertúlies de Reus, ben conegudes,
i fins i tot a Tertúlies de Tarragona.
Era un dels participants.
Llavors era ell el més jove, segurament,
i era un dels participants de la tertúlia del senyor Gramunt,
el que ha fet a Tarragona,
amb persones com el del Clos, en fi,
i els del Guàrdies, que també anava aquí a Tarragona,
a Reus, doncs també.
Home, és una sort, perquè és un referent
dels que queden pocs d'aquella època vius,
que en puguin parlar.
Sí, sí, sí.
Clar, a més a més, després,
és dels que viu el moviment poètic,
intel·lectual, català de la repressió,
és a dir, de la clandestinitat.
Pensem que, per exemple, fins i tot,
si no recordo malament, es va treure...
Ell va estudiar, va fer la xillerata a Reus,
al final se'n va anar a Barcelona,
i llavors el va sorprendre la mort del seu pare
i va haver de tornar a casa per fer-se càrrec
del negoci familiar,
i no va continuar estudiant.
No va tornar a estudiar fins molts anys més tard,
i es va treure, entre altres coses,
es va treure el títol de mestre de català,
que era, ho expliquen ells,
que es feia clandestinament,
i anaven a examinar Barcelona en un tribunal,
si no recordo malament,
que presidia el Boigues,
i que, a fet, es feia d'amagat, no?
Doncs, clar, tot aquest periple,
o, per exemple, la relació amb escriptors
del món literari català de l'exili.
Ell va escriure una obra a teatre
que es diu Història sentimental,
i que es va estrenar, si no recordo malament,
fora d'aquí, també.
Des del punt de vista literari,
quin va ser el punt de partida
o els punts de partida de la seva obra?
Xavier Brous és, sobretot,
almenys al principi,
és sobretot un poeta,
no és un poeta d'una obra massa llarga,
massa extensa,
però sí molt sòlida,
que en un període que abraça,
doncs, des dels anys 40,
que comença a escriure,
fins pràcticament als 80,
que tanca la producció poètica.
En posterioritat,
s'ha publicat algun llibre de poemes inédits.
En concret, l'any 2000,
ara l'ho va publicar
un llibre de poemes inédits,
però ja estaven escrits amb anterioritat.
Per tant, el primer període és poètic,
després escriu i entra...
En general, ja ho havia fet abans,
segurament,
però és a partir de quan tanca la producció poètica
quan el trobem com a prosista.
Especialment d'una prosa,
no ben bé de ficció,
sinó més aviat de caràcter memorialístic,
de caràcter durs a la pressió de la realitat.
Molt de crònica, no?
Sí, molt de crònica.
És a dir, uns llibres que són essencials
per reconstruir la vida de Reus,
del Baix Camp i una mica més enllà.
Ha estat un home bastant reconegut en vida, també.
Això que deies tu d'haver-li posat
el seu nom a la Biblioteca Pública de Reus.
És fill il·lustre de Reus, també.
Però més enllà dels reconeixements locals,
que són inevitables i són positius,
i dels quals ell ha d'estar
i pot estar legítimament content,
ha rebut també reconeixements
a la seva obra literària.
Per exemple, l'any 1958 a Argentina
va guanyar ja els Jocs Florals
de Llega Catalana, que es va fer.
Ja sabeu que durant els primers anys de l'exili
els Jocs Florals es van mantenir,
es van mantenir itinerants en diferents...
I sense internet, eh?
Sí.
I sense internet i déu-n'hi-do la participació que hi havia.
Efectivament.
Doncs bé, ell hi va participar
i l'any 1958 es va emportar
el Premi Santiago Ursenyal dels Jocs,
a la ciutat de Mendoza, Argentina,
que és aquesta de la ciutat de Mendoza
on va estrenar també l'obra teatre,
aquella que dèiem abans,
de la història sentimental.
Després també va ser premiat
a les festes Pompeu Fabra de Cantoni Gros,
que també aquest...
El nom de Cantoni Gros,
per la gent que estudia literatura catalana,
també és un nom referent
de la literatura de la postguerra, no?
Això a l'any 63.
Després va rebre el que és,
sense que hem de dubte,
el Premi Estrella de la Poesia Catalana,
que és el Carles Riva,
també l'any 1964,
per a tots nosaltres.
Un títol que es va suprimir,
que la censura va suprimir, per cert,
i que es va haver de canviar.
I després va obtenir també,
ja l'any 83,
un reconeixement institucional,
que és el Premi de Poesia
de la Generalitat de Catalunya.
Per tant,
estem davant d'una persona
que ha tingut la sort de ser reconeguda.
No tothom la té.
És el que t'anava a dir,
que no ho diem així molt alegrament,
perquè no és habitual,
que en vida es reconegui...
Sí, no és fàcil, no és fàcil.
...l'obra d'un autor.
Això no l'ha fet immuner
a la figura aquesta
que aquí ha sortit algunes vegades
del crític carnisser.
Que també se l'ha encarregat
més d'una vegada, no?
Sí, sí, també.
El que és carnisser
va sempre amb el davantal posat
i la destral
i va trinxant tot el que toca.
Amb ell també,
algun d'aquests crítics carnissers també.
Com és la literatura
del Javier Amorós?
Com definiries, no?
Perquè això de les definicions...
I mira, que ets professor,
però això de les definicions
ho deixem per les aules, eh?
Això és molt difícil.
Jo crec que són dos mons diferents.
És molt homogènia
en quant a estil,
en quant a maneres de fer,
es veu canvi, evolució...
Més o menys...
Penso que es veu canvi.
És a dir,
els que l'han seguit més de prop
i la gent que ha parlat
de la seva obra
veu diferents moments, no?
Jo penso d'entrada
que és diferent
l'Amorós de la poesia
que el memorialista.
El memorialista
és un observador agut,
molt plener,
amb un llenguatge molt directe,
molt plàstic,
on veu exactament allò
que està veient el Xavier Amorós,
ho veu,
perquè és un home
que és capaç,
amb la prosa,
de transcriure,
de refletir...
Amb una ironia amable,
podríem dir, no?
Una ironia amable.
Allò que en diem en català
que no s'hauria de perdre
aquesta paraula de l'abonomia,
que no exclau la ironia en absolut,
sinó que gairebé la necessita.
Doncs bé,
clar,
quan escriu Memòria
hi ha un parell de llibres
que són els temps estranys,
el cicle aquest de temps estranys,
clar,
Obscurs en la llarga,
Pols Guerra Reusenca,
llibre primer o llibre segon,
que abracen des de 1941 a 1960,
i que són dos llibres
que seran imprescindibles
i que ho són.
Ja per entendre
la ciutat en aquell moment.
Però com a poeta,
la gent que hi entén
més que jo,
ja saps tu,
que a mi la poesia
és un...
Si és d'aquells gèneres
que no cal.
És una signatura pendent,
encara,
desgraciadament,
jo soc molt mal lector de poesia.
Doncs la gent que n'entén
i ens hem de refiar d'ells,
parlen de tres moments
de la poesia
de Xavier Moró.
És un primer moment
de poesia simbolista,
que de fet
és lògic
en el sentit
que en el context històric
aquest és el tipus de poesia
que havia d'enlluernar
un jove amb inquietuds.
Després
parlen d'un segon moment
en el qual
ja hi ha
una actitud més personal,
el jo
pren protagonisme
a l'entorn de temes
essencials de la literatura
com el pas del temps,
la mort, la vida,
el cansament,
la solitud.
I un tercer moment
que
segurament ja
coincideix també
amb les necessitats
dels temps
en què està escrita
que ja és una poesia
de compromís cívic,
de compromís social
davant de
de la vida
i de la situació
franquista espanyola
que s'estava vivint,
franquista i postfranquista
que s'estava vivint.
De manera que
aquests tres moments
marcarien
una mica
l'eix de la poesia
dels llibres.
Articulista
també, no?
Articulista
també.
Des de la premsa.
Infatigable.
La llista d'articles
és tan extensa
que, vaja,
val més
no començar-hi.
Ara, llibres,
per exemple,
que surten directament
d'aquesta activitat
de presència,
doncs, esclar,
n'hi ha
des de les columnes
del Reus Diari
que es van publicar
el 1987
i que és un recull
d'això
de totes les columnes
que havia publicat
i després
una gran quantitat
de llibres
de reculls
i de llibres
d'aquests
d'observació,
no?
Doncs,
simplement per anar
directe,
doncs,
de Reus Estan
publicat
als 95,
Històries de la plaça
del Prim
al 97,
Tom de Ravals
al 98.
La producció
memorística
d'aquests últims
anys
és molt extensa.
Ja té una data
el Javier Amorós
també, no?
Sí,
però tot i així
no defuig
de prendre compromisos
encara quan se'ls demanen.
Aquesta és una actitud,
per exemple,
quan es va crear
aquesta comissió
per la dignitat
per reclamar
els papers de Salamanca
se li va demanar
a ell també
i ell va estar disposat
també a col·laborar.
L'activisme,
la creació literària
ser cronista
d'una època
una vida ben plena,
la de la Javier Amorós
de la que n'ha gaudit
moltíssim
i que també
ha sabut compartir
amb l'altra gent
que l'envolta, no?
Sí,
jo crec
que pot estar content.
Doncs avui
l'hem volgut
també tenir aquí
el punt de lectura
en Jordi Tinyena.
Gràcies per acompanyar-nos
i ens retrobem
la propera setmana.
Adéu-siau.