.
David Serra, molt bon dia.
Bon dia, bon dia.
El David està aquí entre nosaltres disposats a proporcionar-nos bones estona de cinema,
o com a mínim algunes pistes perquè ens guiï,
per aquelles pel·lícules que potser val la pena deixar-se caure,
i algunes que ve, que si les podem evitar, millor tot això que ens estalviem,
que s'estalvia la nostra retina i la nostra butxaca, que no és poc.
Home, jo ara cada vegada més estic reflexionant sobre quines són les pel·lícules
acreditades per gastar-se escalers.
David està molt dura i, a més, freqüentat en el cinema com ho freqüento jo,
o sigui, fa calaix, o sigui...
I tant, parlarem del que hi ha i del que no hi ha,
perquè una vegada més hem de posar una creueta a alguna mancança
que tenim a la cartellera tarragonina.
El que passa és que avui, de bon començament,
i una de les pel·lícules que hem triat ens fa confessar una debilitat,
una gran feblesa que tenim per John Travolta.
Be Cool és la pel·lícula que s'estrena
i en la que John Travolta, amb la Uma Thurman,
reprodueixen amb uns anyets més en el cos,
però fantàstics, tots dos, aquella escena famosa de Pulp Fiction.
Sí, però, a més, jo penso que és una evolució
de l'escena famosa de Pulp Fiction,
perquè ho porten més lluny.
I, home, jo crec que és una de les parelles
amb més química de la pantalla actual, eh?
Sí.
No, no, tenen una química estupenda.
S'ho passen bé,
tenen aquesta capacitat de disfrutar,
i, clar, això se transmet a l'espectador,
que és el que jo, precisament,
rescataria de la pel·lícula Be Cool,
que és la continuació.
L'has vista, no?
Sí, és una pel·lícula que, a més, tenia moltes ganes,
perquè penso que el tràiler,
val que en Déu,
resumeix la pel·lícula, la condensa,
i la fa millor del que és.
I això és molt dolent.
Sense jo entrevolta, aquesta pel·lícula, què tal?
No, no, no pot existir aquesta pel·lícula
sense jo entrevolta.
I, a veure, ara s'afegeix una Thurman,
i la veritat és que
li dona molta garra
a la trama principal,
perquè, de fet,
la continuació de Com Conquistar Hollywood,
Com Conquistar Hollywood,
la primera era una pel·lícula fluixeta,
però que tenia la gràcia aquesta
de com un gànster s'introdueix
en el món de Hollywood
i intenta, mitjançant els seus mitjans,
triomfar en aquest territori.
Doncs ara va molt més lluny
i va al terreny de la música.
I aquí, precisament,
és on jo trobo les febleses.
Que la trama no és prou divertida,
els gags no estan ben trobats,
la majoria,
s'hi fan una mica peçadets.
No és una pel·lícula musical, eh?
No, no, no, absolut.
Tot i que hem posat aquesta cançó per iniciar,
ara hi ha moments de ball
sublí més.
I sí, hi ha moltes cançons,
hi ha molta música,
música actual.
Però no es concebeix com un musical.
En alguns moments...
És clàssic l'argument
i una miqueta tot el decorat
és musical,
òbviament ha d'haver-hi...
En algun moment t'agradaria
veure més escenes musicals,
que és el que veritablement
li dona el to a aquesta pel·lícula.
És que el Travolta, ballant,
ja sabem que no és un gran ballerí,
però té aquella cosa, aquella gràcia.
No, però Déu-n'hi-do, eh?
Tots recordem Toni Manero.
Sí, sí, sí,
però és un actor amb instint.
Jo penso que el ball ho porta a dins.
És d'aquests balladors,
però que no és un ballador professional,
però que ho porta bé.
És d'aquells que surten a la pista
i no es mouen casi
i escolti criden l'atenció, no?
No, i tant, i tant.
No acabes d'expressar molt bé.
El tema, el ton nostàlgic,
ens torna a sortir,
però no per iniciativa pròpia,
que aquesta setmana teníem el Jo en Travolta
i era inevitable.
Continuem parlant
de les que podem anar a veure
perquè de les que podem prescindir
la llista és prou generosa, també, no?
Sí, és una setmana de molta estrena
però molt irregular.
Mira, hi ha una pel·lícula
que jo tenia debilitat,
que vaig veure el tràiler.
Ui, tenia, tenia.
Vol dir que no la fan?
Sí, no, no, no, aquesta sí, aquesta sí.
Home, ja parlarem de les ausències
perquè Déu-n'hi-do.
Però aquesta pel·lícula Reines,
de Manuel Gómez Pereira,
que torna una altra vegada.
Fa bona cara, aquesta pel·lícula, no?
Fa molt bona cara,
tot i que he de dir
que va sortir força decebut del cinema.
força decebut
perquè és una pel·lícula
que li dóna tant protagonisme als actors,
o sigui, amb la...
Diguem-ne que tot el potencial
de les actrius masculines
i de les actors masculins,
la Verònica Forque,
la Carmen Maura,
la Marisa Paredes,
la Merced de San Pietro,
aquesta extraordinària.
El Una Sugalde...
No l'ha fet en modòbra, aquesta pel·lícula.
No, no, no.
I el Luis Omar...
T'ho li parles a les actrius
perquè són totes aquelles clàssiques...
Mira, jo penso que Manuel Gómez Pereira
ha sabut estreure el millor
i ha deixat el pitjor també en pantalla.
O sigui, és una pel·lícula desequilibrada.
És una pel·lícula que a més parla
de matrimonis,
de matrimonis homosexuals,
de matrimonis ortodoxos...
És una reflexió i una sàtira
de tot el que podria ser
aquest nou, diguem-ne,
univers...
De la parella.
De la parella.
Una ampliació amb molt sentit de l'humor
i amb molta conya,
però que a l'aposta resulta desequilibrada.
Per tant,
si se senten atrets per aquests actors
i aquestes actrius
que tenen molta tirada a la pantalla...
Sobretot les actrius van molt de divas
i hi ha un moment que no saps ben bé
la meva apreciació és
si anaven per lliure
o si realment hi havia un director.
És que clar,
ha ajuntat unes quantes reines d'aquestes,
i no deu ser fàcil treballar.
No, i el Manuel Gómez Pereira
és un director guionista molt intel·ligent.
I l'Ugalde, bé?
Unes Ugalde.
Perquè és...
Potser és el millor, diguem-ne,
de tot el grup.
Jo em quedaria amb la interpretació
d'unes Ugalde.
Si tinguis que destacar
de totes les interpretacions,
la d'unes,
que és molt convincent.
Molt bé.
També ens estrenen una pel·li
d'aquelles que anirà moltíssima gent,
cinema familiar, etcètera, etcètera.
Un canguro superduro.
Bueno...
Gran campanya promocional, publicitària.
Tornem una altra vegada
al tòpic d'agafar un actor muscular.
Que aquest home era el de les històries de Riddick.
Sí, és el Vin Diesel,
que és un actor, diguem-ne...
Les cròniques, no les històries.
Sí, les cròniques de Riddick,
i bueno, va fer la pel·lícula Pits Black,
que va ser precisament
la inauguració de la saga.
És un actor musculat, convincent.
Des dels que jo diria
que pot arribar,
i arribarà segur, ja t'ho dic ara,
junts dins el món de Hollywood,
perquè em sembla molt intel·ligent.
A les poques vegades
que li he sentit parlar,
m'ha donat aquesta sensació
de que aquest sap,
com el Schwarzenegger i l'Estalone,
cap a on ha d'anar.
I de fet, ara està treballant
amb un personatge
que li va molt bé,
que és l'Aníbal,
i vol fer precisament
amb el Mel Gibson,
que posarà els calets,
vol fer la versió d'Aníbal.
Ah, sí.
Però això ja ho parlarem.
Ara aquesta és la pel·lícula familiar...
Gairebé un Walt Disney
d'aquells d'abans,
de fer pel·lícules
amb personatges de cariosos,
en aquest cas és un mueble total,
i la història,
doncs bueno,
és gairebé el personatge de XXX
ficat a fer terelles domèstiques.
O sigui, la conya va per aquí.
Com té que protegir una família
i ser envoltat per tot aquest...
És una comèdia...
Sí, i abans has dit una cosa
que se'ls correspon,
que és cacacudope de pis,
que és veritat,
és això.
És una cosa familiar
d'aquelles que...
Bueno, una tonteria,
però simpàtica,
que es pot veure...
Entretingudeta,
per portar la canalla?
Sí.
Què? Com ho veus?
Mira, jo cada vegada
em fas més gran i perfecte.
Què vols que et digui?
Aviam, estrenen també...
Aquí, la veritat és que
si hem de ser sincers,
em val a dir que hi haurà
persones que tindran
molts perjudicis fundats
o infundats.
Ja.
Hot Milk.
Hot Milk.
De Ricardo Bofill.
De Ricardo Bofill.
És que no saps ben bé.
Tu l'has vista ja, també, no?
Mira, és una pel·lícula
que el Ricardo Bofill...
És aquella que fa molts anys
que feia, no?
Estava fent pel·lícula.
Va néixer fent aquesta pel·lícula.
A veure, jo diria
que és una tonteria psicodèlica.
Si tinc que donar-li...
No puc parlar gaire més...
Jo recordo que va venir a Tarragona
a presentar una novel·la
que va fer.
Ah, unic.
La va presentar a la Capona
i vam anar,
vam parlar amb ell
i vam llegir la novel·la.
Ajà.
I fins aquí puc llegir.
Vale, perfecte.
Doncs la pel·lícula
podríem dir el mateix.
Sí, doncs, escolta,
parlem d'una altra.
Sí, sí.
Què sembla?
O si vols...
Si no, parlem del Coach Carter,
per exemple.
Però aquesta no, el Hot Mill,
que a veure...
A veure, el Hot Mill
és una pel·lícula
per incondicionals
de Ricardo Bofill.
És per persones
que realment aposten
per un cinema alternatiu
o que simula ser alternatiu
i no ho és,
perquè en realitat
té tots els tòpics.
I, a banda de tot això,
és una pel·lícula
que el guió
se va escriure a mitja tarda.
O sigui, dóna la sensació,
sincerament.
No es pot dir
que amb aquesta pel·lícula
s'ha treballat una història
perquè ja saps
que jo soc molt del guionatge.
Doncs no.
No, no, no.
O sigui,
no té guió,
aquesta pel·lícula.
Coach Carter.
Doncs té guió,
però és un guió
de telefilm dolent americà.
O sigui,
és una pel·lícula que...
És americana, la pel·lícula?
Sí.
El Samuel L. Jackson,
amb un paper,
jo penso que gairebé
fent un favor
al director,
a qui sigui,
la història
d'un professor d'institut
amb el món
del bàsquet nord-americà.
Per a veure,
les categories inferiors,
precisament,
no és la NBA,
per d'una manera.
I a més,
és una història
de perdedors
però que no té
cap tipus d'encant.
És una pel·lícula
absolutament prescindible,
alimentícia,
o sigui,
jo no es pot defensar
per un lloc.
Per tant,
prescindim d'ella, eh?
Sí,
pel Samuel L. Jackson,
però poca cosa més.
Belleza prohibida.
Doncs més del mateix.
A veure,
és una pel·lícula
que tenia tots els números,
ha sigut una pel·lícula d'època.
Estava pensant
dels protagonistes,
no me'n recordava el nom,
però el Billy Kudrup
i la Claire Danes
dèiem abans
de la química
entre el Travolta
i la Uma Thurman.
Aquí la química
tornem al mateix,
aquí no existeix.
O sigui,
si no fos
per Rupert Everett,
aquesta història
que torna a ser
una miqueta
com el Shakespeare in Love,
però revisitat.
Bonica, eh?
Molt bonica.
Molt bonica.
Amb aquest món masculí
de les comèdies,
de les tragedies
espirianes,
que són per mi
un puntal,
o sigui,
un referent
en quant al cinema
clàssic,
britànic,
aquest cinema d'època.
Ho fan molt bé,
que això ja ho tenen,
però és una pel·lícula
que surt del cinema
sense que t'hagi portat
cap cosa.
Plana.
sorprenentment plana.
O sigui,
molt curiós, eh?
Molt curiós.
Que no tenim
la darrera pel·lícula
d'Evin Venders
que esperaven
moltíssimes persones
i aquí a Tarragona
no ens ha arribat
aquesta setmana.
Clar,
quan no arriba
la setmana de l'estrena,
com ha passat altres setmanes,
fa sospitar
que no arribi.
No crec que arribi,
no va arribar
tot el boi,
o sigui,
són pel·lícules
d'aquelles
que un
se fa l'esperança...
No és cinema elitista,
ni a cinema.
És un cinema
que li agrada ja a tothom.
No és com abans,
o com passava
fa 20-30 anys
que hi havia un cinema elitista.
Ara hi ha pel·lícules
que...
Infinitament més entretingudes
que inclús
alguna de les primeres
pel·lícules de carterera.
És curiós.
Jo quan vaig parlar
d'Olor Boi
vaig dir
que era una pel·lícula
diferent,
però que tothom
pot arriscar-se
a veure el cinema
i passar-ho bé.
Què té aquesta pel·lícula
que tothom en parla tant
i també...
Doncs bé,
possiblement
és la maduresa
d'un director
que sap parlar
de personatges,
que ho fa
amb elegància,
una elegància extrema
de dir
agafem una història
i la presentem
amb una safata,
amb una presentació
estupenda
però intel·ligent.
Tinc intel·ligència.
A veure,
que és una mancança
habitual
a les sales de cinema.
Per exemple,
jo l'altre dia
deia The Ring,
que és la pel·lícula
que es va estrenar.
Doncs mira,
The Ring
és una pel·lícula
poc intel·ligent.
És un exemple
de cinema comercial.
No et va agradar?
No,
perquè ja ho has comentat
em sembla,
però aprofundim
és una pel·lícula
que ara es farà
a la cartellera
però com a pel·lícula
de por
millor ens apuntem
al tren de la bruixa.
No, no, no.
Te'n recordes
que parlàvem
del cinema
japonès i tal.
És a dir,
que aquesta jo
la puc anar a veure?
Sí.
Sí, dona, sí.
Té dues escenes
que una és
descaradament
una còpia
de l'escena
dels micos
de l'exorcista
que és l'escena
dels bambis,
que jo dic els bambis,
que està molt bé,
que és una escena
mosqueta el seu punt
i després té un munt
d'escenes inversemblants
que així com
el cinema japonès
pur i dur
de Japó,
aquestes orientals
o coreà,
li perdones tot
perquè té
aquests ritus
de mal somni,
aquesta pel·lícula
està plena
de forats negres
que no saps
per on agafar-la.
En tot,
el penalti
més gran del món
continua en cartera,
continua en Habana Blues,
la pel·lícula
Ja no som os dos
és la pel·lícula
recomanable
de la setmana
en diferència
junts amb l'undimiento,
que va a caminar
de convertir-se
en los chicos del coro,
en las películas
més vistas,
Déu nido,
el hundimiento
i a partir d'aquí
i Holanda,
doncs,
bueno,
los robots,
aquesta pel·lícula
famílica.
Aquestes pel·lícules
que ha esmentat
el David
són pel·lícules
que ja es va estrenar
fa unes quantes setmanes,
alguna la setmana passada,
de les que s'estrenen
la setmana,
en tot cas,
ni que sigui per nostàlgia,
apostem pel Bicol,
i mentre veiem
un John Travolta
ja a Maduret
que ha passat el temps
se'ns veia
aquella imatge
d'aquest John Travolta
vestit d'Odeblan,
Toni Manero,
rei de la pista.
Oh, que gran.
El recordem, David?
Sí, el recordem.
Doncs vinga,
recordant-lo,
t'agraïm molt la teva companyia,
ens esperem,
ens trobem la setmana vinent.
Bailant, bailant.
Bailant, bailant.
Bailant, bailant.
Bailant, bailant.
Bailant, bailant.
Bailant, bailant.
Bailant, bailant, bailant.
Bailant, bailant.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!