Bona nit
Jordi Bertran, molt bon dia
Bon dia, bona hora
Benvingut a Corpus, aquests dies
Jo anava a dir tal dia, però no m'atreveixo
Corpus ha de caure en dijous
No aquesta setmana, la setmana vinent
Exacte, però la festa, perquè
encara manté aquesta vessant tradicional
i popular, s'intenta, o es passa
de fet, a un diumenge, un dia festiu
perquè tothom engaudeixi, no?
Sí, hi ha llocs on la festa realment
és festa, diguéssim, major
llavors, amb aquests viatges que fem per terres
diverses dels països catalans
trobarem algunes poblacions en què
encara es fa el dijous, no? Un exemple
després escoltarem algun tema
és la població de Berga, que es fa
l'Apatum, però hi ha moltes altres
poblacions a la resta de l'estat en què encara es fa
aquest dia festiu. Escoltem alguna coseta
que ens ambienti en això
del Corpus?
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Clar, si diem la paraula corpus i esmentem la festa de corpus
a la vessant més popular, més de carrer,
de seguida, què visualitzem tots plegats?
Les cireres, les coques amb cireres,
l'ou com balla, fins i tot, també, també,
però també el que reté la nostra memòria i la nostra retina
és la imatge dels gegants i dels nanos.
Sí, avui hem decidit fer un viatge per algun d'aquests personatges
que, per exemple, a la ciutat de Tarrona no surten per corpus,
però en altres poblacions sí que surten
i un dels casos que estem escoltant és una tonada del grup El Jup,
que és un grup valencià que reinterpreta tonades populars
amb un disc recent que es diu Escarbant la memòria
i apareix aquesta tonada dels nans del País Valencià,
inspirat en diferents tonades que participen
en algunes de les processons de corpus del País Valencià,
que són molt variades.
Potser la més emblemàtica i més coneguda
és la de la ciutat de València.
Ara bé,
dins dels elements comuns que podríem trobar tot arreu
tenim aquests personatges.
I una de les característiques essencials quan trobem aquests personatges
és que aquí estem sentint una música que serveix per acompanyar-lo,
però com veieu és una música també molt animada,
que serveix per ballar als nans.
I és una de les característiques que en el País Valencià
va quedar fossilitzada des de temps remots,
des de l'edat mitjana fins a l'actualitat.
És a dir, els nans del País Valencià ballen.
jo diria gairebé sense masses excepcions.
I aquesta notícia és especialment important
perquè, a diferència de les terres catalanes,
els nans que allà es diu...
Són més estàtics, passegen, caminen...
Bueno, hi ha poblacions...
Després tenim tonades que també ballen,
però el que sí que és cert és aquesta apreciació que tens tu
és que hi ha poblacions que ho fan i hi ha poblacions que no.
I sobretot el que és més important
és que són unes incorporacions molt més tardanes a la festa catalana
i, en canvi, a la festa valenciana ho són des de l'edat mitjana.
Curiosament, ja en les descripcions d'edat mitjana,
en els corpus valencians apareixen aquests personatges
que no són anomenats nanos sovint,
sinó que moltes vegades tenen altres noms com cabuts, cabessuts i altres.
Però, bueno, aquests són...
Cabessuts també una mica, com en castellà diuen, cabessudos, no?
Sí, sí, sí.
Però, diria, són apreciacions d'aquestes, no?
De locals, no?
En alguns casos són castellanistes i en altres són...
Són dialectes, clar.
Exacte, paraules pròpies del dialecte, doncs, valenciana.
Paraula cabut seria un exemple clar.
En tot cas, a l'edat mitjana,
aquests personatges apareixen com uns personatges d'entrada
absolutament contrastats amb les altres figures, doncs, clàssiques,
que són les altres figures, diguéssim, humanes, que són els gegants, no?
O sigui, en els seguissis festius hi ha molts tipus de figures,
però a nivell de representació d'imatgeria,
de les imatges que veiem,
de seguida trobem dos que són personatges humans,
que són gegants i nanos, no?
O gegants i cabuts.
Aquests personatges humans són molt diferents,
els gegants dels cabuts,
perquè normalment, doncs, els gegants...
D'entrada els diferencia a l'alçada.
Això, d'entrada, no?
I és prou notable.
Sí, no els caps, perquè sovint els cabuts...
Sí, són més petits, més grans que els dels gegants, és cert.
Poden arribar a ser.
I després hi ha solucions intermitges,
que el reaprofitament, el reciclatge,
també ha arribat al món aquest de la imatgeria,
i de sobte veiem com un cap de nano, de cabut,
apareix dalt d'una estructura de gegant.
Això hi ha notícies diverses.
O sigui que hi ha tot un joc, no?
Però el que és cert és que, evidentment,
hi ha una aparència física diferent.
Hi ha una altra aparència, jo diria,
que va més enllà de la simple imatge,
que és el tipus de personatge que són.
O sigui, normalment, els personatges, doncs,
els gegants medievals són uns gegants més altius,
més solemnes, no?
I els cabuts ja representen una vessant,
podríem dir, més popular, no?
Més humana, no?
Més propera a la gent, no?
En tot cas, el que sí que hi ha alguna característica
que els uneix és l'exotisme, podríem dir, no?
Sovint els gegants i els nanos d'aquella època
representaven les diferents races del món,
els diferents pobles coneguts,
que potser no eren els mateixos que ara,
però sí que hi havia una varietat àmplia.
I això és una característica que es manté
al llarg de la història,
perquè es fa una idea en guany,
els gegants de Reus,
doncs, fan 200 anys,
els gegants més antics,
i aquests gegants encara representaven
fa 200 anys aquesta estructura de races, no?
Concretament les tres parelles més antigues.
La cosa continua,
perquè els negridus tarragonins,
per exemple, no són altra cosa
que una versió actual
que es fa a mitjans del segle XIX,
per tant, també ja fa una bona colla d'anys,
d'uns gegants negres anteriors.
Per tant, aquesta imatge de...
les races existeixen als nans,
passa exactament el mateix.
Aquesta visió exòtica,
no podríem dir que tenen, no?
Pels nans sembla que s'hagin incorporat
altres personatges, no?
Sí, bueno, després...
Hi ha hagut incorporacions més tardanes,
però d'altres...
Això és molt més tardar, clar.
Després, paral·lelament,
al País Valencià s'estructura aquesta dansa
i sonen aquestes tonades
que nosaltres escoltàvem, no?
O sigui, hi ha unes tonades de ball.
A Catalunya la cosa és una mica diferent.
És a dir, a Catalunya el que passa
és que els nans com a tals,
els nanos no s'estructuren
en comparsa, podríem dir,
en grup,
fins a una època molt, molt, molt recent.
És a dir, estem parlant
del segle XIX aproximadament
quan podem parlar d'unes estructures
de nans en grup.
Fins aleshores, el que havia existit
eren alguns personatges
amb aquests caps mastodòntics, no?
Enormes,
que es dedicaven a fer espai a la festa, no?
Fer espai per diferents danses.
Algunes d'elles podien ser gegants,
però en altres casos no tenien per què ser-ho.
I hi ha personatges que s'han mantingut,
doncs, sobretot a la zona nord de Girona
i hi ha en alguns, no?
És a dir, a Catalunya Central també,
per exemple, a Vic n'hi ha un,
a Figueres n'hi ha un altre.
Hi ha personatges que són aïllats
que servien per, bàsicament,
fer aquestes funcions d'obrir espais.
És una funció molt comuna
amb altres tipus de personatges.
Per exemple,
en una població que és Mollà,
hi ha un personatge que es diu
el Pollo de Mollà,
que no és altra cosa
que un antecedent d'aquests nanos,
que són, podríem dir,
és un personatge amb una màscara, no?
I que amb una mena de,
doncs, ara sembla que actualment
porta una pell de conill,
va colpejant a la gent
per obrir espais, no?
El pas.
Diuen els investigadors
que aquests primitius nans aïllats
són realment unes màscares evolucionades
que podien anomenar-se esperriots, no?
I esperriot és un personatge
que es dedica a passejar,
obrint pas pels carrers.
Si ens remuntem a la nostra zona,
més immediata,
això podríem dir
que es va substituir
una època determinada
pels diables burlescos,
que són aquests personatges
que, per exemple,
acompanyen el ball de Dames i Vells
o el ball de Pastorets a Tarragona,
que fan espai
perquè puguin ballar
la resta de personatges, no?
És una evolució
d'aquests primitius personatges.
A la cultura basca,
per exemple,
això ho fa
els zaldicos,
que són uns cavallets aïllats,
que fan anar a fer aquest espai vital
perquè pugui evolucionar la dansa, no?
O sigui,
diríem que,
mentre al País Valencià
són entonades
com aquesta que escoltàvem inicialment,
que és un ball de Nànsia,
en canvi,
a Catalunya hi ha uns personatges
que fan la funció
d'obrir espais
més o menys sagrats
en el terme festiu, no?
En els espais
perquè la gent
de les danses
pugui desenvolupar la seva acció
al voltant de la festa
i conviuen aquests dos models
absolutament diferenciats, no?
A partir del segle XIX
la cosa canvia
i hi ha una explosió
de grups de nanos
o de nans
a Catalunya,
al Principat de Catalunya, no?
Potser dels més espectaculars
o que continuaran vigents
es troben els grups dels nans
de la Patum de Berga,
per exemple,
que també tenim una tornada aquí
ara
que podríem, doncs,
també deixar anar a punt, no?
És una de les marxes boniques
de la Patum, no?
de la Patum de Berga,
de la Patum de Berga,
de la Patum de Berga,
de la Patum de Berga,
de la Patum de Berga,
de la Patum de Berga,
de la Patum de Berga,
de la Patum de Berga,
i la Patum de Berga,
de la Patum de Berga,
de la Patum de Berga,
Ara, mentre escoltàvem aquesta tonada,
és de la Petum de Berga, em deies, no?
Amb la banda de Berga.
Clar, jo li feia algunes preguntes al Jordi,
perquè la referència nostra són els nanos de casa,
els nanos de Tarraona.
Escolta, els nanos generalment són un dels col·lectius més nombrosos
dins de la festa.
I em deies que segons la població, no?
Sí, aquí a Berga hi ha dos grups de quatre personatges,
és a dir, que no són col·lectius nombrosos.
Ja veus que va, que va.
Al contrari, no?
Són quatre.
Realment, jo crec que representava molt bé aquesta petita evolució
que va haver dels que feien Espai,
que acostumaven a ser un,
a uns grups una mica més nombrosos,
que van ser aquests de quatre.
Aquí són uns personatges que ja,
a diferència d'aquests nanos valencians
que representaven les races i tot això,
i els nanos catalans inicialment,
el que representaven únicament, jo crec,
és una figura molt propera a la ciutadania,
és a dir, un personatge que,
a diferència de tota la resta d'elements
que són majestuosos, alts, tal,
aquests estan en un nivell baix,
en un nivell planer.
Això és una influència molt clara
del nou règim com a posició a l'antic règim,
és a dir, el nou món que neix en el segle XIX
que busca una societat més igualitària,
si vols, dins del romanticisme,
una societat més idílica.
I d'aquí que es vesteixen i adopten personalitats
de gent quotidiana, no?
Exacte.
I aquí acabem on dius tu, exacte,
que és a partir d'aquí,
en la segona meitat del XIX,
hi ha alguns casos emblematis,
com són el cas de la ciutat de Terrà,
en aquest cas,
en què els nanos deixen de ballar,
a diferència de Berga, per exemple,
i adopten una estructura més
de comparsa de desfilada, no?
Aquí en tenim molts de nanos.
Aquí hi ha el grup dels vells,
que és el grup inicial,
és un dels grups més nombrosos de Catalunya,
el Joan Amades diu que era
però, sens dubte,
és la comparsa més magnífica de les que hi ha.
Són 13,
i això també és bastant curiós perquè...
I però no van per parelles.
Van per parelles menys un que queda desaparellat.
Exacte, queda desaparellat.
Però el que està clar és que són caricatures de l'època, no?
És a dir, són en aquella època Bernat Berderol,
que va ser el suposat escultor que els va fer,
tot i que també hi ha hagut un ampli debat sobre això,
però vaja,
el nivell d'escultura, de construcció,
la claretat de trets en què estan fets,
molt propers en alguns casos en els gegants,
i la magnífica combinació que acaben tenint entre uns i els altres,
sembla apuntar que segurament va ser Berderol,
tot i que els finalment es van construir
físicament amb un taller de Barcelona,
però sembla que el disseny original i els monllussos
va fer el Berderol, no?
Però va tenir alguna ajuda,
i ell no ho dirà perquè és molt modest,
però el Jordi Bertran té un conte publicat...
Això és broma, això és broma.
Home, ja sabem,
perquè és un conte,
en principi és un conte infantil,
que justament explica una miqueta
com va anar el tema...
Una possible llegenda...
Una possible llegenda de l'escultor Berderol...
I hi ha tot un...
Realment hi ha un mite,
sembla que se li va donar molt poc temps per fer-los,
i la magnitud de l'obra
genera tota una sèrie de sospicàcies
i aquest nano desaparellat
també té una sèrie de sospicàcies
que serien llargues d'explicar.
I si volen,
doncs aquest llibre segur que el poden trobar
a la biblioteca o allà on sigui
i ho poden llegir,
que està molt bé.
Sí, bueno...
I cada fici és seu, no?
Però jo ho dic jo.
No, en tot cas,
estàvem amb aquesta idea dels nanos
que són caricatures, no?
I realment és el que acaba passant en el 19, no?
O sigui, es fan unes caricatures
dels diferents estats socials
que hi ha a la Tarragona
de la segona meitat d'aquell segle, no?
Per tant, hi ha des de, podríem dir,
l'autoritat màxima, no?
Municipal, l'autoritat màxima nobiliària fins a...
Amb la seva vara de mando també que porta allà.
Sí, i les classes treballadores pròpiament, no?
O sigui, hi ha tot un estrat
que a més a més, curiosament,
quan surten es veu aquesta evolució
des de desfilada, jo diria,
dels personatges des dels mils més baixos,
econòmicament parlant, fins als més alts,
amb la independència del capità de la comparsa
que desfila al mitjabat.
No parlo de Tarragona exclusivament,
sinó una mica en general.
És probablement un dels grups festius
que permet més incorporacions.
És a dir, que no és tan estricta
per incorporar nous elements,
nous personatges,
justament per aquestes característiques
de proximitat amb la realitat.
Aquí hi ha hagut, bueno,
una època ja en el segle XX
que va anar bé...
En el segle XIX ja es va posar de moda, també.
Van haver els que podríem dir els grups...
Els motllos que van generar grups,
diguéssim, continuadament repetits.
Si els oients van a Mataró,
van a Montblanc i van a Manresa,
veuran tres comparses diferents de nanos
que són exactament la mateixa,
vestida d'una manera lleugerament diferent.
Per què?
Doncs perquè són uns motllos
que van néixer en una època determinada
i van reproduir-se.
Això va passar el mateix en el segle XX
amb un taller,
un obrador que es deia,
com es diu,
l'Ingénio,
que està a Barcelona,
que també va vendre
amb moltes comparses de nanos.
I finalment,
ja més cap aquí,
també en el segle XX,
però més a finals del segle XX,
es van produir dos processos.
Una, la incorporació de personatges
que el cine i la televisió
estaven fomentant.
Això, doncs,
en poblacions que no tenien grups de nanos
es va agafar aquest model.
O, per altra banda,
poblacions com Vilafranca del Penedès
van anar substituint
aquestes comparses,
jo diria,
més comunes,
que havien fet uns determinats obradors,
uns determinats constructors,
doncs,
per personatges molt locals,
seguint una mica el cas de Tarragona,
de fer a cent i pico anys,
no?
O sigui,
si van a Vilafranca del Penedès,
els nanos,
hi ha els caugressos i els nanos,
que són dos sinònims realment,
però els caugressos
és una comparsa de quatre,
fixa,
determinada pels nanos,
cada any van incorporant
un personatge,
doncs,
de la realitat vilafranquina
de l'any,
això permet que,
com dius tu,
no tingui
pràcticament,
doncs,
cap límit,
més enllà que el personatge
sigui més o menys
conegut o reconeixible,
que és una de les característiques
que el Berderó,
la Sela XIX,
ja va fer,
jo diria que és un procés,
evidentment,
creatiu i innovador,
no?
Els nanos nous de Tarragona,
que realment comencen
a finals dels anys 60,
amb la incorporació dels pescadors,
després,
amb motiu del centenari
del club gimnàstic,
amb la incorporació dels nanos
del gimnàstic
i finalment,
amb la incorporació dels dos nanos
dels xiques de Tarragona,
fet que acaba determinant
l'any 91-92
una separació dels nanos vells,
que són els originaris,
dels nanos nous,
però,
fixa-se que fins i tot
en aquest cas
hi ha una diferència
en el grup de Tarragona,
perquè els nanos vells de Tarragona
són a tots els efectes
caricatures
concretes
en personatges
d'una època determinada,
però estan fets
amb idea de caricatura,
realment el verdorol,
en alguns casos
els arriba a satiritzar,
la imatge de l'art aquí,
de fora...
Hi havia esperit de sàtira,
mentre que els altres
una mica de representació
de determinats personatges.
Exacte,
ja és purament,
jo diria...
Sense aquest substrat
de sàtira,
d'iruria...
Exacte,
els nanos pescadors
marquen una mica això,
en el sentit que
ja no van ser
pròviament caricatures,
sinó que van ser
còpies molt fidedignes
de personatges del Serrallo,
i, a més a més,
fets amb un concepte
diferent,
que no era el concepte
d'imatgeria catalana,
sinó que van ser
fets per artistes
fallers,
tant el cas
dels nanos del Serrallo
com el cas
dels nanos del gimnàstic.
Mentre que,
potser després,
amb els nanos
de Ciques de Tarragona,
s'adopta ja novament
la idea
d'incorporar
escultors catalans,
però el nano
fallent en aquest cas
no
no deforma
el personatge
ni de casualitat,
al contrari,
el que busca és una caricatura,
perdó,
una fotografia
més que una caricatura,
que és la gran diferència.
Si mirem
els nanos
del Verderó del XIX,
hi ha casos
més extrems
que d'altres,
però sí que hi ha
un cert aire.
Ja parlàvem
amb un dibuixant
d'aquí,
Tarragona,
l'Hugo Prades,
que ens deia
és que són caricatures,
realment,
realment els nanos
caricaturits
en una època
i hi ha alguns investigadors
que han dit
que fins i tot
amb una manera...
Que tenen noms
i cognoms.
Sí, sí,
però fins i tot
amb un sarcasme
que tenia
a darrere
el fet
que sortissin
aquests personatges
i no els altres,
vull dir que hi ha
tota una concepció
darrere
del Verderó del XIX.
No es pot
concebre una festa
major sense gegants,
però tampoc
sense nanos.
No, avui
com era nava de cor,
m'ha semblat de...
Possiblement els personatges
o un dels personatges
més propers
i, bueno,
a més,
com curiosament
aquí a Tarragona
ja no surten per cor,
o no,
tampoc és que haguessin
sortit molt per cor,
però no són dels personatges
que més documentats
estan per cor,
doncs...
És una excusa
perfecta
per parlar-ne.
Per viatjar pels països.
I tant que sí.
La propera setmana
una miqueta més de cor,
potser,
que la festa dona
molt de sí
i és aquest diumenge
que se celebra.
No, l'altre.
L'altre diumenge,
que el proper diumenge,
no és el 22,
sinó el 29.
Exacte.
Exacte.
Ara, mira't amb el calendari...
Excepte en alguns llocs,
com aquests que us hem dit,
per exemple,
la Patum de Verga,
doncs,
aquestes tornades
sonaran
aquest dijous,
no?
L'altre.
Dímecres i dijous.
En parlarem,
Jordi i Bertran,
moltíssimes gràcies
per acompanyar-nos
i ens retrobem
el proper dimarts.
Molt bé.
Adéu-siau.
Bon dia.
Bon dia.
.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.