David Serra, molt bon dia.
Bon dia.
Encara et veig ballant?
Sí.
On vas anar-hi a la nit?
I ballaré molt.
On vas anar-hi a la nit?
Doncs bueno, de preestrena.
Que no pares.
A més, aquest Tarragona, que ja es cosiu, és la cosa...
Es va fer una preestrena, que tothom va sortir del cinema ballant,
que semblava a Bollywood, les Gavarres.
Era Bollywood, era Bollywood, exactament.
Era Bollywood total.
I és una de les pel·lícules que jo animaria la gent a anar al cinema
a disfrutar, com abans, amb un musical...
És que ja ens fan musicals, eh?
Bodes i Prejuicios.
Bodes i Prejuicios basada en una manera molt, com diríem, epidèrmica,
amb l'orgullo i prejuicio de la Jane Austen.
Ah, però imagina't la Jane Austen transformada en una pel·lícula musical
del tipus Bollywood, ha de ser una combinació.
Doncs mira, jo estava pendent una miqueta del tema
de com havia sigut rebut aquesta pel·lícula,
perquè, clar, un cinema musical al Bollywood
són pel·lícules molt llargues, durant tres hores.
Aquesta pel·lícula no arriba a les dues hores
i és una pel·lícula que se'n passa volant
i que jo no volia que s'acabés.
I és l'argument...
Molt musical, a més a més.
Molt musical.
No s'aturen els números musicals.
Sí, sí.
Chico se enamora de chica, chica, chica, chica, pierde chico...
O sigui, tot és tan clàssic, tan de guió de capçalera,
sense cap tipus, te diria, de pretensió,
més enllà que la gent s'ho passés bé.
Una farsa, és una farsa...
Un divertiment.
Un divertiment exagerat.
O sigui, tot ho porta al límit,
però, escolta, jo, a veure, és deliciosa.
Diria així de simple.
És una pel·lícula musical, balles,
amb el ritme aquest tan de moda que és el ritme hindú,
i que, escolta, ha fet molt bé.
Jo penso, a més, al final de la pel·lícula
sortien els títols de crèdit amb els descartes
i com s'ho havien passat,
tan típic de les pel·lícules de Jackie Chan,
i la veritat és que la pel·lícula
veies que la gent s'ho havia passat molt, molt bé
fent la pel·lícula, que es nota.
Que jo la recomano de veritat,
sense cap tipus de prejudici
que vagin a veure aquesta pel·lícula,
perquè, bueno, és una aposta absolutament diferent.
I per a tothom?
I per a tothom, evidentment.
Pel·lícula familiar, també?
T'explico una anèdota.
Això no s'ha de fer, no s'ha de quedar per la nit amb els nens.
Jo vaig anar a la criatura...
Però era un cas especial.
A veure, evidentment no és per nens de 4 anys,
però no es va avorrir.
I aquest matí s'ha aixecat ballant.
El color, la música, el ball...
S'ha contagiat de l'alegria d'aquesta pel·lícula,
per això ho deia,
i és una pel·lícula que, de veritat,
es té a veure.
O sigui, que vagin al cinema tranquil·lament,
perquè ho passaran molt bé.
Ja veig per on van les teves apostes aquesta setmana.
Això en el pla del divertiment,
de passar-s'ho bé...
Qui busqui alguna altra cosa a la pel·li,
ens recomanes-hi molt la intèrprete.
Sí, perquè, a veure, aquesta és una setmana
per animar la gent a anar al cinema,
però per diferents raons.
A veure, la intèrprete és una pel·lícula...
L'has vista, també?
Sí.
Bé, està el Son Pen, està la Nicole Kima,
no sé que jo estic convençut
que serà pel·lícula taquillera,
o sigui, no fa falta que ho digui jo,
perquè l'aliment anirà igualment,
però he de dir que el seu director,
el cine hipòleg,
ha tret tot el profit dels intèrpretes,
però a més d'una trama
que a mi em fa pensar
que estava esperant aquest regal
per tornar al cinema amb ganes.
O sigui,
una pel·lícula que m'ha recordat molt,
el clàssic Sem Nostàlgis del Hitchcock,
l'home que sabia demasiado,
doncs l'intèrpret és la versió femenina
de la pel·lícula del Hitchcock,
amb unes distàncies, evidentment, radicals.
És un cinema molt modern,
és un cinema també amb un espírit narratiu...
Però no és un remake.
No, no, no, en absolut.
O sigui, va per un altre camí,
però el que diu la frase de l'intèrpret
és que d'acord amb el que realment és la pel·lícula,
que és com una dona veu, coneix un secret,
però d'una manera...
Això ho podríem pensar amb l'informe pel·lícula,
no també, una pel·lícula que s'ha vist fa poc,
a menys per televisió,
i que a partir d'aquest moment
les coses no són el que sembla,
tot i que comencen a embolicar,
comença a ser un thriller,
és a dir, una persona amb molt de perill,
i tot és sorprenent.
O sigui, hi ha un missatge, diguem...
Res és el que sembla, a més a més.
No, res és el que sembla,
i a més el missatge polític,
o sigui, el que diríem, el que hi ha darrere,
la filmació, per exemple, d'un atemptat als Estats Units,
que ara és una cosa que es mira amb uns ulls,
diguem-ne...
Pocs directors s'atrevirien.
S'ha de ser molt atrevit per fer alguna cosa així.
I fer aquesta pel·lícula alhora,
i que no és gent s'avorrida,
al contrari, amb una tensió dramàtica potent,
poderosa...
A més és una pel·lícula d'un dels directors
d'aquells que ja en queden pocs a Estats Units,
d'aquells de tota la vida,
que ja deu tenir una edat també aquest home, no?
A veure, el cine hipòleg ja és gran,
el que passa que penso que el cap el té molt lúcid,
i és impecable la direcció d'aquest filme,
perquè, bueno...
L'interdirector de Robert Redford.
Sí, senyor.
Estan íntimament lligats.
Molt bé, doncs aquí està.
La interprete,
Bodas y Prejuicios...
Sí.
Quina més vols que parlem ara?
Vols que parlem del fràgil,
de Juan Mabajo Joa?
A veure,
el fràgil de Juan Mabajo Joa,
també la recomano,
perquè la vaig veure a Sitges,
és una pel·lícula,
una aposta arriscadíssima,
molt, molt arriscada,
no té gens a veure
amb el que podríem esperar
del Juan Mabajo Joa,
de si anem amb la idea
que tenim de la madre muerta,
ales de mariposa,
i aquella pel·lícula
que era una gran broma total,
que era l'Airbag,
que era una gran berrada,
feta imatge...
Divertida.
Molt divertida,
i sense cap tipus de pretensió,
més que la gent s'ho passés bé
amb aquesta història,
doncs Juan Mabajo Joa
porta molt temps sense rodar,
ha abordat una història
que és una perversió
dels contes infantils,
per dir-ho d'una manera,
el conte dels princes enamorats,
la realitat va por un altre camí...
Prianderacs, bruixes,
tots els personatges aquests...
A veure,
no,
perquè està ambientada
en el món actual,
o sigui,
les fantasies
més aviat
estan lligades
al tema
de la relació sentimental
d'un petó
que es prolonga
amb el temps,
és a dir,
aquest record
que tu pots tindre
distorsionat
d'algú que t'ha donat un petó,
i a partir d'aquí,
diguem-ne,
des del punt de vista
de la publicitat,
la tirania
del ser perfecte,
de ser maco,
de ser prim.
Tot està dins d'aquesta pel·lícula.
Jo diria,
ser una mica crítica
d'en Volcai,
doncs, bueno,
és molt atractiu,
però la resolució
de la pel·lícula
potser s'ha quedat curta,
i jo crec que ha sigut més
per culpa
de la manca de mitjans,
perquè ha tingut molts problemes
per rodar aquesta pel·lícula,
ha tingut que...
el pressupost és no baix,
baixíssim,
vull dir,
és una pel·lícula arriscada
per aquest temps,
dins del tema de...
Pràcticament és una pel·lícula
que està rodant mitjans,
no amateurs,
però curts,
molt curts.
Fotogràficament
és molt luminosa,
trenca una miqueta
la idea que teníem
del Falma Bajo Jóa
de la foscor,
la foscor va per dintre,
vull dir,
i és una pel·lícula
que està feta amb la pell,
vull dir,
amb el cor,
les tripes,
i jo he fet la pel·lícula
amb el que he pogut,
amb totes les carences,
però intento
que arribi al públic.
A tot va agradar,
per als que veig,
no?
A mi em va agradar,
perquè vaig trobar
que era una pel·lícula
sincera
i autèntica,
i a més amb una mentalitat
que és la del Juanma,
que penso que és
un dels autors,
malauradament,
no es prodiga,
madurs,
del cinema.
Querido Frankie.
Ah,
Querido Frankie.
Querido Frankie
és d'aquelles pel·lícules
també que a vegades
sorprèn que arribin
a les nostres cartereres,
ja que no es van escatimar
l'All Boy,
doncs,
tenim una pel·lícula
en la qual,
doncs,
una relació entre mare i fill
i a més amb un fill
que és sordo-mudo,
o sigui,
ja té una mancança
fisiològica,
doncs,
no és una relació
tot lo recte
que podria ser.
La mare intenta
amagar al fill
un munt d'informació
i és una pel·lícula
d'aquelles que jo
veria fàcilment
en una filmoteca
una mica,
diguem-ne,
dura,
però que no és rodona,
però recomanable
una mica pel mateix
que deia del fràgil,
o sigui,
són d'aquests productes
que,
aunque no tenen
l'acabat arrodonit,
doncs,
pots veure-les perfectament
al cinema
i pots treure
algun profit
d'aquesta pel·lícula.
S'estrena també
a Tarragona,
no diré que ens estranyi,
però no són tampoc
pel·lícules
que vinguin habitualment,
una pel·lícula
que té molt bona cara,
té molt bona pinta,
es titula
Los Educadores.
Bé.
I és una experiència
molt singular,
no sé,
jo no l'he vista,
he llegit molt
d'aquesta pel·lícula,
però no l'he vista,
i fa bona cara.
Fa bona cara,
és pel·lícula,
mira,
jo et diré
la meva opinió personal.
És molt diferent
del que s'està fent
en l'actualitat.
No té res a veure
amb el que s'està fent
en l'actualitat,
a més,
trobo una altra vegada
el mateix,
o sigui,
jo no sé,
a vegades se m'escapa
al món de les distribuidores
com aconsegueixen
posar,
compren un producte,
ho porten a la pantalla
i altres
se queden pel camí.
Ha tingut sort
aquesta pel·lícula,
s'ha estrenat molt bé
i a més
és una pel·lícula
que en realitat
dona per a un debat.
O sigui,
és una mica
tot el que podríem dir
les reflexions
del maig del 68
portades a la pantalla
d'una forma
bastant anàrquica,
inclús des del punt
de vista
de la filmació,
no és pel·lícula
per a persones
que busquin
un cinema
que és contra
de principi a final
i d'una forma
clara i plenera,
o sigui,
va més
cap als modells
del tema.
L'has vist també.
Sí.
Jo, segons
si en tinc entès,
la Rument
és un grup
de joves
antiglobalització,
no violents,
evidentment,
que busquen
transformar la societat
però a través
de la no violència,
però que estan
una miqueta
amb aquests moviments,
antisistema,
etcètera,
que es proposen
transformar la societat
educant els rics
i amb aquest objectiu
entren en una casa
i segresten
un senyor multimilionari,
però que va ser
un progre
en la seva època
i molt d'esquerres
i tot plegat.
Exactament.
I a partir d'aquí
doncs mira,
van fent, no?
Bé,
la pel·lícula precisament
va d'això,
ho has dit molt bé
i a més té una cosa
que està clara,
o sigui,
els mitjans que utilitza
van una mica
en la línia d'això,
o sigui,
intenta ser precària
fins i tot
amb la imatge,
o sigui,
pel·lícula
que es podria veure
perfectament en vídeo
i no perdria
gens ni mica.
Ara bé,
objectius aconseguits,
doncs què vols
que et digui?
No aconsegueix
el que pretén?
No,
jo penso que
és una pel·lícula
que li manca
tindre,
primer,
les idees més clares,
perquè parla de tot
i acaba no parlant
de res,
o sigui,
no acabes d'entendre
molt bé
quina és la voluntat
final d'aquest grup,
o sigui,
el que tu has comentat
és el que tu penses
que va a la pel·lícula
i la línia,
però finalment
no saps
quin és l'objectiu
del director
o del guionista,
malauradament,
tot i que
la puc recomanar
sense cap tipus
de problema
perquè és pel·lícula
de debat,
és un ridicule
per anar al cinema,
per veure una cosa diferent,
a més,
per tota la gent
que va a la Filmotec,
per tota la gent
que li agrada
aquest tipus de cinema
al límite,
o sigui,
que estaríem
una miqueta
en frontera,
doncs és la pel·lícula
idònia,
eh?
Idònia.
Tenim alguna cosa més?
Sí,
tenim In Good Company,
que és una pel·lícula
de la qual
parlaré molt ràpidament,
a mi em va agradar,
però em va agradar
per la interpretació
del Dennis White,
és una pel·lícula
precisament
d'un home a la maduresa
que arriba un moment
en què
tota la seva vida
s'hi posa en qüestió,
un home,
un empresari,
un dissenyador,
una persona creativa
i que arriba un moment
i això passa
a un segon pla
i que arriba
el jove triomfador,
a més,
amb tota la canallia,
o sigui,
tot el canallia
que pot ser
un jove trepa
i en certa manera
se li posen
les coses complicades
en tots els àmbits.
Pel·lícula
que val la pena
sobretot
per la interpretació
del Dennis White,
és una pel·lícula
perfectament visible,
però que el Dennis White
fa una interpretació
superba,
o sigui,
en aquest àmbit
vull dir que
és l'aïn
del Dennis White,
està claríssim.
Tenim una cartellera
molt variada,
no?
Correcte,
molt correcte,
molt potent.
Per ser que em comentaves
que aquesta de 20,
10,
un superduro canguro
o canguro superduro
està passant,
no?
És duríssim,
és duríssim,
o sigui,
està funcionant molt bé.
Home,
jo et diré una cosa,
ara,
ara,
sencilla,
entretinguda ho és
un rato largo,
no?
Clar,
però és que el cinema
també perfectament
es pot anar a entretenir-se,
eh?
El veículo ha baixat una mica,
però es manté bé,
l'anillo va molt bé,
no té problemes,
és una pel·lícula
que no té problemes.
Ara bé,
el Reines
flugeja
i la pel·lícula
que jo recomano veure
en plan
la darrera oportunitat
és
Habana Blues.
O sigui,
si algú
se l'ha anat deixant,
és el moment
de recuperar aquesta pel·lícula
perquè sortirà
gairebé segur
de cartell
aquesta setmana.
Sou es va anar
i, bueno,
encara hauria pogut
aguantar una setmana més,
jo crec,
però la pel·lícula
de Benito Zambrano,
pel·lícula deliciosa,
per una altra banda,
hem de portar la banda
sobre un dia,
hem de portar un tret
d'aquesta pel·lícula,
doncs vinga,
com vulguis,
estarem encantats
de sentir-la.
Molt bé.
David Serra,
moltíssimes gràcies,
ens retrobem la propera setmana.
Molt bé.
Moltíssimes gràcies
i bon cap de setmana.