Dos minuts i mig, en dos quarts d'una, obrim el temps dedicat al cinema cada divendres aquí al matí de Tarragona Ràdio.
David Serra, molt bon dia.
Bon dia.
I jo certifico que el David Serra és una persona molt puntual, però la veritat el retard s'ha degut a una cosa d'aquelles que ens passa a tots sovint, que és el tema de l'aparcament.
Caminar.
Pobre, estava el pàrquing aquí col·lapsat, no hi havia lloc per aparcar, i clar, com que és una persona d'ordre, que es deia abans,
diria, jo aparco bé el cotxe o no pujo a la ràdio, i per això se'ns ha endarrerit una mica, però afortunadament,
però ja els dic que jo dono a fer, que és un home puntualíssim i molt formal, només faltaria, i no podíem renunciar ni volíem comentar alguna de les pel·lícules que s'estrenen avui.
Avui s'estrenen una pel·li que la podien haver estrenat el divendres passat, perquè s'esqueia amb el calendari.
Doncs sí.
Estem parlant de El sueño de una noche de San Juan.
Evidentment, aquesta va la pel·lícula.
Queda ser bonica.
Sí, i és llàstima, perquè m'hagués agradat poder fer un comentari en viu de la pel·lícula.
És que no l'has vista, aquesta.
No, però, a veure, és la mateixa factoria de Galícia que va treballar en El bosc animado,
una pel·lícula d'animació que tenia...
Patxin-patxam, eh?
Home, mira, era maca, era bonica, però era avorrida, diguem-ho tot.
O sigui, el problema d'aquesta...
Venim dels arrecs i aquestes coses i busques una miqueta més d'alegria, no?
El contrast és molt gran.
Llavors, tu vas a veure, per exemple, El Madagascar i te trobes una pel·lícula d'animació,
doncs, bueno, que és el que comentàvem, està tenint un èxit brutal.
És molt divertida.
És molt divertida, funciona molt bé, els nens ho passen de conya.
Els grans també.
Els grans també i, clar, el contrast és molt fort.
Jo, per exemple, el que moltes vegades demano jo quan un producte d'animació és estàndard,
com aquests productes d'animació, que tracten d'anar una miqueta, com t'ho diria,
en un camí que no és exactament el que segueixen les factories norteamericanes,
sinó es tracta de trobar una línia pròpia.
Clar, jo, per exemple, amb la visió d'espectadora, no pas de crítica,
dius determinats productes com el rec o Madagascar, que dèiem més recent,
si comparem amb el Bosque Animado, perquè aquesta no l'he vista, molt bé, impecable.
Però, clar, tot i que són pel·lícules per a tots els públics,
va adreçada fonamentalment a un públic més jove, més infantil.
Sí.
I aquests nens, aquests joves, viuen en una realitat
que també la volen trobar en aquestes pel·lícules.
No sé si m'explico.
Una certa modernitat en els plantejaments, en el llenguatge,
que trobin que és una cosa que els toca de prop.
El Bosque Animado era un conte massa conte.
Sí, era un conte...
Li faltava aquesta realitat, aquesta contemporaneitat,
que moltes vegades la canalla també busca, no?
Clar, jo penso que aquí...
De poder-se identificar amb alguna cosa.
Una és que, tecnològicament, es fa un cinema d'animació de molta qualitat.
Aquesta té una pinta, per l'animació, aquesta, boníssima, eh?
I és un treball que ja està venut en un munt de països,
i, a més, jo he vist el tràiler,
i és clarament diferent de tot el que es fa en el mercat.
Vull dir que l'aposta és arriscada.
Està basada en el Somni d'una nit d'estiu de Shakespeare.
I, a més, el que fa és revifar, en certa manera,
tot el que és les tradicions fèriques,
els contes de fades,
i té la seva gràcia en un món tecnològic,
amb un personatge una mica gruny, diria,
o hippie, segons quines lectures.
i aquesta entrada de l'home modern en el món màgic en una societat de consum al contrast,
doncs aquí resideix, jo crec, a l'encant, la màgia d'aquesta pel·lícula, d'aquesta proposta.
Pel que he llegit el Puc, personatge una miqueta central de l'obra de Shakespeare,
aquí es diu Perecho.
Perecho.
Perecho, li han posat un nom així continuant.
Sí, és molt gallegó.
Molt gallegó.
Molt gallegó, directament.
Sí, sí, és curiós.
Vé, l'està fet allà,
El sueño d'una noche de San Juan.
S'estrena, hem començat per aquesta pel·lícula d'animació,
però, clar, l'estrena de les estrenes del món mundial
és La guerra dels mons, aquesta versió,
Steven Spielberg,
protagonitzada per Tom Cruise,
Dakota Fanning i Tim Robbins.
I el Tim Robbins, que està...
Sempre ho fa bé aquest home, no?
No ho pot fer malament.
Doncs estem realment en una de les pel·lícules
que confirmen el talent immens
de l'Steven Spielberg,
del seu guionista David Coype,
que tenia moltes esperances
en que fes un bon treball
amb aquesta adaptació directa,
no és de la pel·lícula,
sinó és una adaptació directa
del llibre d'H.G. Wells,
i amb aquesta relectura d'un padre
que ha de fer de pare
i que ha de lluitar
per la integritat dels seus fills,
però a la vegada recuperar
l'autoestima perduda.
Vull dir que el que fa molta gràcia
d'aquestes pel·lícules...
Aquesta pel·lícula necessita,
aquesta obra,
passar del cinema,
necessitava de molts efectes especials
i només ho podia fer aquest home, no?
I exactament,
i trobar a la vegada
el contrapunt humà,
que això és molt important.
Perquè el fet és el mateix
que en la relectura d'H.G. Wells,
de les adaptacions,
però directament
la implicació
de Tom Cruise
en una història personal
i amb aquest talent evident,
per sobre de qualsevol dubte,
que té l'Esperger per narrar,
fins i tot jo diria
que és una de les seves millors pel·lícules
per damunt de,
per exemple,
Minority Report
o inclús de l'adaptació
aquella tan controvertida
de la pel·lícula del robot.
O sigui,
jo penso que l'Esperger
cada vegada s'apropa
a un món,
a un univers més fosc,
però a la vegada
més sensible.
És una pel·lícula
que jo penso
que l'Esperger
la fa directament
amb les vísceres.
Jo tinc ganes
de veure-la,
però de totes maneres
no renuncio
a aquella clàssica
dels anys 50.
No,
perquè té un encant
naïf brutal
i a més és una pel·lícula
de recol·lecció.
Clar,
si vas a mirar aquesta
i immediatament
l'endemà mires
la dels anys 50
la trobaràs
potser una mica
pobra,
però lògicament...
L'anècdota és la mateixa,
però no té res a veure,
ja tot és segur.
O sigui,
l'espectacle
va per davant de tot,
però a la vegada
el que jo vull ressaltar
per la gent
que l'anirà a veure
és que és una pel·lícula
que el detall
està precisament
en la part més humana.
O sigui,
vull dir,
els efectes especials
clar que està al servei
d'una història,
però el contrast
està en agafar
aquest punt de vista
que és el de Tom Cruise
i fer una història
tan humana,
tan directa
i tan ben portada
per a l'espectacle,
tot i que
té el seu punt feble
sobretot cap a la part final.
Que és que
jo sempre dic
que l'espectacle té un problema.
És llargueta, és llargueta.
Sí,
però no es fa tan llarga
com les pel·lícules
que hem mencionat abans.
Ja.
O sigui,
jo penso que ja no...
Abans deia
no sap acabar la pel·lícula,
és que resisteix
i s'abandona la pel·lícula.
És aquella sensació
que tens a vegades
que va allargant,
va allargant
perquè està buscant
una alternativa de final
i al final com que no la troba
fa un plis-plàs?
O no tant?
Gairebé.
Gairebé ets apropat.
Però de totes maneres
ja et dic
la sensació que tens
quan surts del cinema
és molt alta,
molt bona.
Acabes creient
que tard o d'hora
arribaran els extraterrestres
per acabar amb el món?
Hi arriba un moment
que la pel·lícula
estàs tan ficat
que tens por.
Que dius,
calla,
que quan surti
i em trobaré un marciano
aquí a la porta.
És com quan l'encuentro
és una tercera fase
que tothom surtia al carrer
i mirant els estels
o quan vam veure tiburó
que tothom mirava al mar.
Atenció,
un moment nostàlgic
de l'espai de cinema
de cada setmana
que surt de manera espontània.
Tu te'n recordes
quan érem molt joves
que deien
que qui portava
el dit petit de la mà
així estirat
era extraterrestre?
Sí, sí, sí.
Me'n recordo
i tant que sí.
Per això fa molts anys.
Home, les sèries
de los invasores
eren increïbles
aquelles sèries de televisió.
Bé,
es troba a faltar
aquestes coses.
Inevitable,
o sigui,
sempre que liem el mateix.
Home, això es deia
i miraves les mans
de la Geni Calla
aviam si estic sopant
amb un marciano, no?
No, no, no.
Els detalls
són importants.
Déu-n'hi-do.
Aquella memòria.
Però, bueno,
que pel·lícula és?
Directament
el millor que tenim
a la cartellera.
Bé, doncs
public adult
més aviat
perquè són desgràcies
i escolta,
no sé,
com ho sé.
No, a veure...
Home, adult em refereixo
que si tenim un nen
millor el portem a veure
a la pel·lícula
del Senyor de la Noche de San Juan.
Directament, directament.
Home, Adagascar,
que encara ha de fan.
Home, Adagascar.
Són les úniques estrenes
que tenim,
si no la xerrada.
Em penso que no els estrenes
res més
perquè la cartellera
té coses, no?
Com sempre,
ocupa quatre llocs.
Però jo et parlaria
directament
de lo bé
que està funcionant
en el Batman Begins,
que ja han dit
que és la pel·lícula adulta
del Batman.
Lo dolenta que és
Deten,
que és de por aquesta, no?
Sí, de por,
però una pel·lícula
que s'hagués...
De por en el sentit literal
de la paraula.
Sí, una anècdota
que hagués servit
per fer un curtmetratge potent.
O un videoclip.
O un videoclip.
Però bueno,
que és una història
curiosa
que està basada
en aquella dona
que apareix a les carreteres
i que se te la troba.
Ah, la gent d'aquesta urbana
que és d'aquesta senyora
que deien
que estava a les costes de Garrac.
Exacte.
Imagina't.
Tres lladada
als boscos de França.
Quina gràcia.
Però a partir d'aquí
és entrar en una carretera
que no et sembla
no tindre fi
i a la vegada
és el fi d'una família.
Amb desgràcia.
Però de totes maneres
és una pel·lícula tan dolenta
que jo...
Prescindint.
Prescindint.
El Calentito,
la pel·lícula de Xux,
que és una pel·lícula,
és un clar intent
nostàlgic
de parlar-nos
de lo que va ser
la transició
i la moguda madrilenya.
Simpàtica,
es deixa veure,
però que li manca
intensitat
per totes bandes.
I què més?
La Gascar,
que continua
a dir repassar la cartellera.
perquè com que no hi vam ser
la setmana passada...
Correcte,
era a ratlles per nens
que potser
és el doblatge
de goma espuma
de les mosques cojoneres,
m'he dit.
I és una història simpàtica
d'una sebra
que es converteix
en unes de les carreres
però que s'aguanta
precisament
per aquest doblatge
en aquest cas
que és molt força curiós.
I a partir d'aquí
m'assembla
que, bueno,
dir només que...
ja està.
Ja està.
No sós vos,
no sóc jo,
aquesta dirà adeu.
Ja porta quatre setmanes,
potser,
quatre o cinc.
Però ha funcionat molt bé
aquesta pel·lícula,
el cinema argentí.
Sortia com a favorita també.
Clar, clar, clar.
Però s'ha entrat molt bé
i és una pel·lícula
que es defensa per si mateixa
i tapes,
que es manté.
Es manté
i aquesta no marxarà, eh?
No, no, no.
Aquesta en principi no marxa.
Aquesta es quedarà perquè...
I el reino de los cielos
que ja la podrien donar
ja directament la puntilla
perquè...
A tu ja t'estorba.
Ja m'estorba la cartellera.
És la típica pel·lícula
que porta tant de temps
i no l'acabo d'entendre.
Que dius, calla,
ja l'ha vist tothom,
ja la poden treure, no?
Clar, hagués pogut estrenar
altres pel·lícules
molt interessants.
És que s'ajuntarà
amb la versió del DVD, eh?
Com si ho veiés.
No, no, segur.
Ja està, ja està.
David Serra.
Molt bé.
Moltíssimes gràcies
per orientar-nos
en aquest món
de triar la pel·lícula
que veurem
al cap de setmana
a les sales tarragonines.
La decisió és ben clara
o les decisions
perquè són dues opcions
si l'altre ja ho tenim vist,
que és la pel·lícula
més infantil,
més de públic familiar
o aquesta versió
de Spielberg
de Tot un clàssic.
Moltíssimes gràcies
i bon cap de setmana.
I molt bon cinema.