.
David Serra, molt bon dia.
Bon dia.
Com tenim la cartellera aquest cap de setmana?
Tindrem un greu problema si només podem anar una vegada al cinema?
Home, ja hi ha que ho té.
Jo, per exemple, tinc unes sobredosis de cinema que és massa.
Perquè pràcticament les has vist totes, ja, no?
Sí, però no totes, totes, perquè hi ha algunes, per exemple,
alguna benvinguda del Festival de Màlaga.
L'heroïna no l'has vist?
No, tinc ganes d'herola, per exemple, Chizada, tampoc.
Sí, però aviam, per exemple, has vist la pel·lícula del Reino de los Cielos?
Té una pinta, aquesta tele.
I ara me'n tocarà veure-la un parell de cops més,
perquè ja saps que una cosa és la primera vegada que la veus
i després hi tens compromisos familiars.
Tu al cinema fas una mica com allò, no?
Tu estàs a Tarragona i coneixes les muralles, per posar un cas.
I ve una visita, algú de fora, i calla que et portaré a veure les muralles.
Total, que tu al cinema fas el mateix.
Tu prima les vas a veure i després portes les visites a veure les teves.
Sí, sí, és un gran ventaja. La meva família va molt bé perquè fan la tria, no?
Diuen, a veure, què has vist, què no has vist? Pam.
Val la pena aquesta? Doncs bueno, doncs sí, val la pena.
Aquestes pel·lícules, que són pel·lícules molt desitjades,
aquestes grans pel·lícules que semblen aquelles produccions d'abans,
que se'n fan de tant en tant, clar, sempre vas al cinema amb molta por
perquè dius, tinc unes grans expectatives, vull xalar veient cinema
d'aquell coral, d'aquell cinema d'aventures, i a vegades s'ha de ser,
però en aquest cas dius que a tu t'ha agradat molt aquesta dels creuats.
Jo faig una mena d'exercici sent, que és intentar controlar aquestes emocions.
Arribo a la sala amb un estat anímic que em predisposa a disfrutar.
Vas molt neutre, no? Bé, sense prejudicis...
A veure, a mi m'agrada disfrutar amb tot, ja ho saps que els meus gustos
van des del fantàstic fins al que sigui, o sigui, no tinc un únic talant cinematogràfic.
En aquest cas, la veritat és que el tema ja m'agrada prou,
que és les creuades, i a més és una pel·lícula que està dirigida
per un director que sempre, sempre l'ha tingut amb molta estima,
tot i que és un director que m'ha proporcionat grans moments
i grans decepcions, que és en Ridley Scott,
i diguem-ne que tot el que hagués pogut ser l'Adiator en aquesta pel·lícula el compleix.
És a dir, l'Adiator, que era una pel·lícula fallida, almenys per mi ho va ser...
A mi no em va desagradar.
No, però per mi ho va ser fallida perquè per mi no es va complir
tot això que ens va prometre al començament de la pel·lícula.
Totes aquestes sensacions que semblaven...
Va fer les expectatives dels primers 20 minuts, no?
que eren magnífics.
Doncs vull dir que aquesta pel·lícula és la confrontació del Ridley Scott
amb el cinema èpic i surt molt ben parat.
Deixa'm dir al cartell d'actors que segur que ja tothom el sap,
però és que...
Ah sí, digues, digues.
És a dir, m'agrada, mira, pronunciar noms com el de Orlando Bloom.
Molt bé.
Com el de Liam Neeson.
Fantàstic.
O per favor, posem-nos de peu.
Jeremy Irons.
Jeremy Irons, que per fi...
Que també surt, tothom de peu.
Fa paper, o sigui, a veure...
No, i Ull, hi ha una protagonista femenina que també...
Sí, que no sé si és l'Eva Green,
que realment la pel·lícula Soñadores
era el millor de la pel·lícula d'Alberto Luchi
i que està molt bé la pel·lícula.
A veure, argument de les creuades
és un tema històric que s'ha d'estudiar, eh, nens?
O sigui, està ahí, és la nostra història
i és una pel·lícula que jo penso que faria també
les delícies del Pere Reverte, no?
Perquè penso que fa un apropament inclús.
Hi ha molta aventura?
Molta aventura.
A més, hi ha un missatge que no és la pel·lícula,
sinó és el que, al cap i a la fi,
quan surts de la sala et dones compte
que per primera vegada, penso,
el senyor Ridley Scott, a banda de fer espectacle,
s'ha fet un plantejament, diguem-ne,
més enllà de la pel·lícula.
I s'es posa en plan una miqueta pedagògic?
Sí, però mitjançant les accions,
mitjançant el que estem veient.
O sigui, no és una pel·lícula pamfleto.
Llavors, la reflexió...
La reflexió està clara, o sigui, evidentment,
que aquestes guerres no aporten res,
no solucionen res,
i per un altre costat,
que són, precisament,
aquestes falses voluntats religioses,
aquests integrismes mentals,
d'un i de l'altre costat,
els que fan malbé tota una sèrie de relacions possibles,
a més, que es veu a la pel·lícula, no?
És que pel·lícules així,
d'aventures històriques,
en parlaves de Gladiator,
recordo, Troia,
algunes, com tu dius,
fallides,
amb unes expectatives,
aquesta, realment,
no sé per què intueixo,
que serà de les pel·lícules que se'n parlarà.
Jo he disfrutat molt,
hi havia algunes persones que m'ho comentaven,
o sigui, una mica, no sé,
totxo aquesta pel·lícula,
dic no,
la veritat és que jo he disfrutat
del primer fotograma fins al final,
i penso que és una pel·lícula...
I és una època molt atractiva
per al públic actual,
aquesta època de cavallers,
de les creguades,
de les invasions,
dels serraïns,
de tot plegat,
és una època molt atractiva i molt vistosa.
I veus el Jerusalem aquest,
que no ha sortit mai d'aquest malasma,
o sigui,
sempre ha tingut conflicte,
sempre ha sigut una ciutat
absolutament assetjada.
Doncs ens apuntem,
El Reino de los Cielos,
tot un espectacle cinematogràfic,
allò per esperits més intimistes,
aquells que ens agraden les pel·lícules,
dius,
per què t'agrada aquesta pel·lícula?
Dius,
perquè és bonica.
Res més,
també tenim una,
no?
L'última primavera.
Una pel·lícula deliciosa.
A veure,
per mi,
és el duet perfecte.
O sigui,
veus una pel·lícula
que és gran espectacle.
Una d'aventures.
Una d'aventures,
i de cop i volta
et trobes una pel·lícula
que els espectacles
són les emocions.
És una pel·lícula
sentimental en el bon sentit
de la paraula?
A veure,
en el millor dels sentits
de la paraula,
perquè en cap moment
es fa lacrimògene.
O sigui,
no arriba a complir
les expectatives
d'aquesta gent
que vol entrar al cinema
i començar a plorar.
Al contrari,
és una pel·lícula
de sentiments mesurats,
absolutament assimilables,
assequibles
per qualsevol espectador
i que en certa manera
estem parlant
del que moltes vegades
té que és el cinema.
Deixar uns personatges
que visquin
una sèrie de situacions
i que ens mostrin
una història,
no que no se l'expliquin.
És la gran diferència
moltes vegades
entre el cinema
i la literatura.
Jo no t'ho vull explicar,
sinó que vaig a mostrar
uns personatges
que viuen.
I tu ja faràs
el que et convingui.
I aquests personatges,
doncs bueno,
a veure...
Explica'nos una miqueta
l'argument.
A veure,
són dos àvies,
diguem-ne ja
amb les septogenàries,
o sigui...
Dos germanes.
Dos germanes
que estan en un moment
de la seva vida
molt delicat.
En el sentit que
ja comencen a veure
la fi
de tota una sèrie
d'experiències.
I a la Sassón
arriba un personatge
que és un polac
que ningú sap
d'on ha vingut.
Una mena de nàufrag,
mai millor dit,
és un nàufrag,
o sigui,
perdut en un món desconegut
que és el món
que le proporcionen
aquestes àvies
i llavors al voltant
d'aquest personatge
hi ha el desig.
Per un costat,
el desig d'ajuda
però també
l'atracció
d'aquests personatges
cap a aquest personatge
que és el desconegut,
que rompeix en la vida
i canvia
absolutament
totes les perspectives
que aquests personatges
tenen de la vida.
Es nodreixen
d'aquesta nova sàvia.
Una cosa et volia preguntar,
és una pel·lícula
que entre altres
moltes coses
també parla
de la bellesa?
Sí,
perquè és una etapa
de la vida
que no s'agorda molt
al cinema avui en dia
on tothom és tan magnífic
i tan jove.
Un detall,
les dues actriques
que són la Judy Dance
i la Maggie Smith
que són dos monstres
cinematogràfics
extraordinaris,
o sigui,
recordarem
la Judy Dance
per exemple
en Chocolate,
bé,
però és que són actrius
de teatre
i de cinema,
vull dir,
la trajectòria
d'aquests dos monstres
és brutal.
té una vessant
molt interessant
i complicitat
cap al seu director
que és el Charles Dance.
Charles Dance
també és actor,
vull dir,
és un veterà actor
que havia treballat
també en segones unitats,
que havia tingut
molta relació
també amb l'ambient
del cinema nord-americà
en pel·lícules secundàries
i algunes no tant
com el Ghost for Park
i que ha esperat
precisament
a superar els 60 anys
per posar-se
darrere de les càmeres.
Vull dir,
aquesta reflexió
que deies tu
de la bellesa
està inscrita
inclús en la voluntat
de fer aquesta pel·lícula.
És que sí que se n'han fet
pel·lícules
que han tingut molt de ressort.
Ara penso
passeant al mig d'Eixi,
per exemple,
una altra pel·lícula
que abordava
des d'una perspectiva diferent
totes les emocions
i els sentiments,
però no és precisament
un espai
i uns personatges
que abundin al cinema.
No,
però clar,
és una triangulació,
o sigui,
moltes vegades
és molt interessant.
Passeixant al mig d'Eixi
també te'n recordo
moltes vegades
altres pel·lícules
com, per exemple,
Los tomates verdes fritos,
un altre,
un altre.
El pensar en la memòria,
l'interior de les persones
quan es fan grans,
que no es fa tan gran
com la seva cronologia física,
no?
És el que deus
moltes vegades.
I aquí està molt bé
perquè la triangulació,
curiosament,
la joventut té un pes,
però curiosament
és la joventut,
la música,
perquè aquest jove,
a més,
és un virtuós,
que és el misteri
de la pel·lícula,
aquest jove virtuós
que té aquest do,
per dir-ho d'alguna manera,
i en unes persones
que han fet
de la seva vida
uns rituals
i han fet
de la seva vida,
per exemple,
tota una sèrie de ritus,
aquesta irrupció
gairebé salvatge
d'aquest personatge
provoca una sèrie de canvis.
És el que jo et deia.
Com la bellesa
no és un territori
ja
invariable,
sinó que encara
pot evolucionar
i encara pot
descobrir coses noves.
Per això és una pel·lícula
per mi intensa.
Vull dir,
ja estimada la versió original,
vista en versió original
a canviar d'edat
s'ho poso molt.
Hi ha pel·lícules
que no,
però hi ha d'altres
que sí que es nota.
Aquesta és una pel·lícula
delicada,
els actrius
estan prodigioses
i jo de veritat
la recomano.
Aquella fotografia,
aquella cosa
tan suau,
no?
tant de color pastell
però sense en bafà
que també...
En cap moment,
en cap moment.
Al contrari,
és una pel·lícula
i inclús al final
té un toc dur
que s'agraeix.
Bé,
vinga,
aquesta també me la quedo,
també me la apunto.
A veure,
més,
aquesta no l'has vist,
la d'heroïna.
No,
però podem parlar
perquè de fet
és una pel·lícula...
Estaves a l'han fet real?
Sí.
propers a...
Gerardo Herrero.
Jo amb el Gerardo Herrero
tinc una relació,
ho puc dir,
no?
D'amor o l'hí.
Home,
segons com sigui
aquesta relació.
Amb carinyo.
O sigui,
jo Gerardo Herrero
és un personatge
que penso que
des del cinema espanyol
ha fet grans coses
però,
clar,
a mi em dóna la sensació
moltes vegades
que és massa,
massa sèptic
i me fa por.
Me fa por
tot i que és una pel·lícula
que a Màlaga
ha funcionat molt bé.
El festival.
Sí,
millor direcció
i el premi
del millor guió.
Llavors,
clar,
amb una Adriana Ozores,
un Javier Pereira,
Maria Boz,
és la història precisament
que és el món de la heroïna,
de la droga d'una mare
que no m'ha donat.
D'un tràfic a llec, eh?
Perd precisament
ja un fill involucrat
dins d'aquest àmbit.
Pocs detalls més
puc parlar d'aquesta pel·lícula
però tinc aquesta sensació
que, a veure,
premis justificats,
no tot és qüestionable
però de totes maneres
és una pel·lícula
que m'aproparé amb ella
aquesta setmana
amb moltes,
amb moltes ganes.
I l'Adriana Ozores
és molt bona actriu, eh?
És una gran actriu,
aquesta dona.
Com a actriu
és indiscutible.
Les altres dues pel·lícules,
Hechizada,
bueno,
a veure...
Aquesta no l'has vist?
No l'he vista
però és pel·lícula
per l'adolescència
una mica amb el personatge
aquest d'embrujada.
Està molt bé
que estiguen també
però són aquell entreteniment
és el que dius
de joves, no?
Sí, exactament.
I després,
altres golpes de la fama
que tornem al bèisbol,
que és per l'America per excel·lència
que jo sempre dic
que són pel·lícules...
Som l'avorida
les pel·lis de bèisbol.
Sí.
Vaja, a mi m'ho semblen, eh?
Amb Bernie Mac
que és un dels...
Perquè a més, com que és un esport
que la gran majoria d'aquí
ni sabem les normes,
no coneixem...
No, no, acabes de dir
una altra cosa
també és veritat.
Jo amb els pel·lícules de bèisbol
sóc bastant
una mica reaccionari, eh?
O sigui, jo ja d'entrada
em costa gaire.
Jo és que no les entenc
i m'avorreixo molt.
Ai, em costa gaire.
I mira que fan
telefilms
per la tele de bèisbol, eh?
Sí, sí, sí.
I rompem-se amb unes ganes.
Si nosaltres fessim el mateix
amb el futbol,
Humble o qualsevol cosa
d'aquestes...
No donis idees.
Ja estic d'acord.
I del que tenim
a la cartellera,
tot i que bé,
amb aquestes dues
jo crec que
el que no hem vist
pot esperar.
Doncs,
tornem una altra vegada
al que vam dir
la setmana passada.
Si volen anar a veure Reines,
Reines ja està pràcticament
a punt de sortida.
O sigui, sembla que ja només
hi ha un horari únic
per poder veure aquesta pel·lícula
i que l'XXX2
Estat de Sitio,
doncs, bueno,
hi ha fins i tot
dificultats a vegades
per aconseguir entrar.
De què està arrasant o què?
Bueno,
està funcionant molt bé.
Taquilla.
Està passant el mateix...
El gran golpe
ha baixat molt
i, de totes maneres,
les pel·lícules
que estan funcionant
ara mateix,
doncs, bueno,
Sahara,
omple també taquilla,
el cinema,
diguem-ne,
d'acció
és el que ara mateix
està portant
el gat a l'aigua.
Doncs,
jo diria que
El reino de los cielos
arrasarà.
Arrasarà, segur.
Ens podem equivocar,
naturalment,
només faltaria,
però té tan bona pinta
aquesta pel·li, David.
Arrasarà, segur.
Una qüestió,
l'intèrpret encara la fan,
aquesta sí que recomano
que la vagin a veure,
té molt bona taquilla,
però és el cine
i pol·la
que l'he estat de Gràcia,
amb una Nicole Kim
aquesta molt bé
i un Sompin
que està dos vegades bé.
Però no marxarà aquesta.
Exacte, perfecte.
Són les altres pel·lícules
de la setmana.
David Serra, gràcies.
Si no hi ha novetat,
ens retrobem al proper programa?
Segur que sí.