.
Obrim el temps de la tertúlia aquí al matí de Tarragona Ràdio.
Fins al punt de les 10 del matí comentarem
algun dels aspectes relacionats amb l'actualitat de la jornada
i dels darrers dies, perquè ve a ser el mateix.
El panorama de l'actualitat s'escriu sota, podríem dir,
un únic denominador comú, que és el del fred
i les seves conseqüències, poques o moltes.
En fi, del fred i del que convingui, ens disposem a parlar tot seguit
amb Teresa Valls. Bon dia, Teresa, benvinguda.
Anna Pardó, bon dia.
Hola, bon dia.
Montse Jaraba, bon dia.
Bon dia.
I s'incorpora aquesta tertúlia i estem encantats que així ho faci.
Montse Grisó, bon dia.
Hola, bon dia a tot.
Presidenta d'Andalèura.
N'hem parlat alguna vegada aquí al matí de Tarragona Ràdio
d'aquesta entitat recentment, perquè a més van anar al Parlament.
No, al Parlament, no, vau ser rebuts pel president del Parlament,
per l'Ernest Benac, no?
Sí, la setmana passada.
Que us va fer molt de cas i us va escoltar.
Sí, sí, sobretot l'escolta.
Que això ja...
Això és molt.
Això és molt.
Sí, sí, sí.
Ah, pensava que potser tenia una mica de...
No, no, no, l'actitud.
Es nota, eh?
Es nota.
D'entrada d'escoltar.
Després, el segon passa és fer.
Però l'estrada és molt important.
La seva funció en aquest cas era escoltar, informar-se.
Això ho noteu en les preguntes que us fan, en general.
Quan aneu a presentar, en el vostre cas,
però a altres persones que també estan darrere d'enditats i associacions,
quan arriben a parlar amb el representant d'alguna institució,
amb la seva memòria sota el braç,
això jo imagino que noteu molt l'actitud en quant a les preguntes que us fan, no?
Nosaltres, com a treballadors socials,
estem acostumats a treballar amb les relacions amb les persones.
I llavors el que distinguem més i observem és l'actitud.
L'actitud i l'escolta.
I va haver-hi una sintonia.
I aquesta sintonia, per nosaltres, ja és suficient.
Ja és bo, no?
És el 90%.
Nosaltres d'allí vam sortir encantats de la vida
perquè hi ha poques persones
i moltes vegades institucions, malauradament,
que s'actitud i s'escolta no és d'a.
Bueno, doncs mira, ja està bé que diguem algun aspecte positiu,
que sempre tenim tendència a parlar malament de tot,
sobretot a les tartòlies.
Doncs ja està bé que sigui així.
Parlem del fred i ens ho traiem de sobre,
no el fred sinó el tema, perquè, aviam, no ens enganyem,
aquesta setmana a nivell internacional, a nivell nacional,
han passat coses molt importants, molt destacables,
però tots hem tingut al cap i les converses en el tema del fred.
Fa fred, evidentment, aquí a la ciutat de Tarragona
hem experimentat temperatures molt baixes,
però no hi ha hagut cap cosa que hagi interromput
la vida normal i quotidiana,
com altres punts del país que realment s'ha modificat aquesta vida.
Jo crec que fa un fred d'això de tertúlia,
per parlar de les tertúlies,
és a dir, que els cafès se'n parli,
que els ascensors, que és lo seu, no?
Es parli del fet que fa...
És l'escenari a dir, eh?
Ara, fa un fred per obrir no sé quants informatius
durant no sé quants dies seguits.
Home, doncs a determinats llocs
on aquest fred ha provocat un seguit de conseqüències
que realment han perjudicat la vida habitual i quotidiana
de moltes persones,
doncs potser és que està una mica justificat,
tot i que no ha passat cap cosa especialment greu,
doncs el que passa sempre,
que algunes carreteres estan tallades
i que la gent s'ha de posar cadenes,
però bé, però ha passat aquí a casa nostra
alguna cosa tan greu relacionada amb el fred
com per estar parlant, no parlant,
com que en parlin els informatius seriosos
o entre cometes cada dia,
no sé quants minuts.
No ho sé, voleu dir que no hem fet un gra massa?
Ara, parlar, parlar...
Ui, fa fred aquí a les tertúlies.
Ui, quin fred tenim!
Sí, això sí.
No sabia...
Sí, no ha tingut tant de fred a Tarragona.
És que es va dir molt, no?
Vull dir, els meteoròlegs van anunciar molt
que faria fred
i que tothom estava com molt preparat
i, per tant, si no haguessin dit,
potser sí que hagués passat alguna cosa més greu
perquè surti cada vegada,
però no, realment, aquí a Tarragona...
És que no ha nevat.
Jo crec que no es tracta tant de la prevenció,
que sí que és veritat,
que per això estan els meteoròlegs
i per això han d'estar els ajuntaments
i obres públiques per tenir en compte
el que pot passar a les carreteres.
Però jo estic totalment d'acord
en què s'ha fet un gra massa
i, a banda, sembla que t'estiguis congelat
a casa teva
o que t'ensenyen unes imatges de les platges
i, com que la televisió té aquesta sensació
de proximitat,
sembla que sigui aquí,
que estigui nevant a la rebessada
o al miracle
i què vols que et digui?
Tot això, crec que és que al final...
No em vull posar sèria,
que a vegades aquí sempre em passa,
però a veure, al final resulta que tenim
un homenatge
als 60 anys d'Àubits
i passa, entre cometes,
molt més desapercebut
perquè tothom estem parlant
que si tenim fred,
doncs escolta,
doncs què vols que et digui
a Tarragona amb uns guants i una bufanda?
No passa res.
Voleu dir que això
de tant parlar del fred
i tant parlar del fred
és que aquests temes,
a vegades,
com el que tu acabes d'esmentar,
i molts altres que hem llegit
aquesta setmana als diaris,
anem cap a l'Orient Mitjà,
anem cap a un munt de punts del planeta
i també de l'Estat,
parlem del fred perquè, escolta,
arriba un moment que dius
no mirem cap allà
perquè és insuportable
la visió de determinades coses.
Parlem del fred,
que és més inofensiu, probablement.
Sí, però quan això
utilitzant com a titular
els mitjans de comunicació,
una cosa és que la gent,
de tant en tant,
doncs, tips de tanta barbària
i de tanta tristesa
moltes vegades
a l'envoltant,
a l'ascensor,
que ha dit ella,
la tertúlia del cafè
amb unes amigues,
no ens comentis,
no ens fa molt de fred.
I una altra cosa
és la primera fulla dels diaris
o la primera pàgina dels diaris.
Durant tota una setmana.
Per favor.
Primera, segona, tercera i quarta.
Fulles dels diaris.
I dius, bueno,
a veure, és que n'hi ha...
Buscant aquella font
que s'ha glaçat,
aquella cosa
per justificar que fa.
Costa de trobar,
però pam,
la troba i la té el trofeu.
És que crec que n'hi ha
o uns temes tan greus
que la gent,
doncs,
volem fugir,
o uns temes a vegades
tan espessos
que dels que no ens acabem d'entrar,
el citadà de peu,
i que estan fora
dels nostres interessos,
fins i tot a vegades,
doncs,
dels interessos quotidians,
que com que per uns
ja els anules
perquè dius,
ai, mare de Déu,
no sé de què estan parlant
i tampoc sé el que s'estan dient
i a més a més
estan escridesant
i no n'hi ha manera
que prenguin
que no s'han d'escridesar
i a l'altra banda
veus barbàries
i llavors acabes parlant del temps.
I això a nivell de tertúlia,
bé,
però a nivell dels mitjans
de comunicació
jo trobo que estem arribant
a un grau de banalitat.
Montse.
A veure,
jo aquí,
està,
a veure,
jo d'acord
amb el que estic dic,
però jo en el tema
del temps
i hi ha que separar
el temps,
els informatius
en relació al temps,
que sí que és un fenomen
que no és que perjudiqui,
però que sí intervien
en el funcionamiento diario
de todas les persones.
Des de una obra
si tienen que hormigonar
hasta un hotel
para sus reservas.
Els colegios,
el transporte,
inciden en la vida
de todas les persones
i el fenomeno
de la meteorologia
facilita
o perjudica
ese trànsito diario.
Eso,
por una parte,
y sí que no estamos preparados,
parece que todo está hecho
en función
de que todo tiene que ser
bajo unos conceptos,
unos paràmetros normales,
buen tiempo,
sol,
nubes,
y a partir de ahí
todo es anormal.
No,
tenemos que incorporar
que también es normal,
pero con todas las dificultades
y eso en este momento
sí que es noticia.
Y yo esta semana
me he sentido,
y no salgo,
o sea,
yo no viajo,
pero sí que me he sentido
protegida
porque se han promovido
aquellas medidas
para prevenir,
pues sí que es verdad
que si pasa algo
se produce la noticia
de qué ha pasado
y entonces el remomborio.
Y yo me he sentido protegida
y no viajo
y no cojo el camión
y no llevo a mis chicos
en el autobús.
Me he sentido protegida
porque se han tomado medidas,
se han tomado medidas
en relación también
a la gente que está sin techo,
también se toman medidas.
Bueno,
pues muy bien,
ojalá eso fuera siempre
esa prevención
y ese cuidado
y esa protección.
Eso por una parte.
Por otra parte,
el tema
de otras noticias
que se tenían que abordar
no solamente
desde la noticia,
el tema de Auschwitz,
abordarlo
no simplemente
desde la noticia
que se da en los diarios,
sino de qué significa
y por qué se hace.
Se hace y se dice...
También es prevención.
Y es prevención.
Eso sí que es prevención
y de la prevención interesante.
Y entonces,
a partir de ahí,
qué se está haciendo
para prevenir
y eso es ahí
donde yo no veo.
Es ahí donde yo no veo.
Se está diciendo...
Es que una cosa
que es significativa es...
Ahí ya se me escapa,
ese tipo de prevención
se me escapa.
Ahí se me escapa.
Ahí se me escapa.
Ahí se me escapa.
Ahí se nos van posar
molts ejemplos
en molts discursos
de camps de concentración
que hay en la actualidad.
Exacto.
Que pertanyen
a países,
estats,
que precisamente
participaban
en aquests homenatges
y se va a hacer
un listado llargísimo
que no cal que les mantémos.
Per tanto,
dios,
bé,
molt bé,
miremos la historia,
hacemos actos commemorativos,
pero probablemente
on s'ha de posar
un certo énfasi
i és en el futur,
en aquest sentit.
Present i futur.
L'èmfasi s'ha de posar
en no perdre
la memòria històrica
i en l'educació.
L'han perdut,
eh,
l'han perdut la memòria històrica
pel que es veu, eh.
Però, a veure,
jo crec que l'únic,
a veure,
de lo poc que es pot fer,
o bé,
l'únic que es pot fer
és intentar que no es repeteixi.
Per desgràcia,
s'està repetint.
Però la millor manera
d'intentar que no es repeteixi
mai més
és l'educació.
Els homenatges
duran un dia,
dos dies,
dues setmanes,
com a molt,
quan van començar a dir
que es faria
quan van tenir
aquell incident desgraciat
d'un príncep
que va tenir més rebombor
i potser que l'acte aquest
que va ser importantíssim,
però a veure,
duran dos dies els homenatges
a l'ensenyament a la canalla,
el no perdre la memòria,
el transmetre la història
tal com va ser,
i això és el que és important.
Perquè és evident
que els nostres nens
no saben què va passar.
I si no saben...
I, a veure,
hi ha coses
que quan ells explicava
a una criatura
dius, a veure,
això ho haig d'explicar,
no ho haig d'explicar,
això és molt fort,
no és molt fort...
Jo crec que ben explicat
es pot explicar tot.
Estan preguntant els nens
aquests dies
perquè a la televisió ho senten, eh?
I ahir estava
el Telenotícies posat
i el meu fill
estava mirant
i jo li vaig dir
però tu saps què és això?
Perquè, clar,
passaven unes imatges esgarrifoses
que en un moment...
I de nens també, com ells.
Això no ho miris,
però jo t'ho explicaré.
Això va passar,
va haver-hi una guerra
en un país,
no uns ciutadans d'un país, no.
En un país hi havia un senyor
que manava
i uns quants que manaven
que tenien aquesta política
perquè, clar,
tampoc és qüestió
de demonitzar
a tots els elements del món.
Molts d'ells van ser víctimes.
I explicar-los la complicitat
que va haver, etcètera, etcètera.
S'ha intentat explicar
una mica bé
i al seu nivell...
Però jo crec que s'ha d'explicar
perquè aquests menys
ho han de saber.
Els hem sentit xupant
una sèrie de pel·lícules
superviolentes,
uns arguments estrambòtics
de no sé què
i a vegades ens passem
de la ratlla de dir
això no l'expliquem,
que això és molt fort.
Si són molt sensibles.
No, no, no.
No, a veure,
si és capaç de no sé què
li hem de poder explicar
amb ben explicat
d'una manera intel·ligible
per a seu nivell
estalviant-li determinades coses
però explicant-li una mica bé
a altres
doncs una cosa tan terrible
com aquesta.
Sabeu que alguns centres escolars
s'estan recuperant aquests dies
sobretot a primer d'ESO
el diari d'Anna Franca
un clàssic
que està molt bé
perquè no hi ha imatges cruels
no hi ha descripcions morboses
però aquest sentiment
de patiment de les persones
arriba a aquests preadolescents
o adolescents
d'una manera tranquil·la.
S'estan recuperant
aquests llibres
que hem llegit tots
i probablement s'ha d'apostar.
Per exemple,
ahir hi havia
un dels programes
que van passar sobre el tema
hi havia una senyora
que parlava
que a mi em va
em va impressionar
no?
Aquesta senyora
que no hi havia estat
en un camp de concentració
però sí que havia patit
les conseqüències
em sembla que era
estava a Barcelona
aquesta senyora
per tant havia perdut
em sembla que eren 80 membres
de la seva família
vull dir, bueno
un desastre
i explicava
que clar
aquí a Europa
ens pensem que som molt guapos
i molt xulos
perquè tenim molta cultura
i ves un país
com Alemanya
amb la música
jo em veu sentit molt afectada
que casaven
i que hi ha
que siguin capaços
de fer una massacra
com aquesta
i que ens pensem
que aquí això
no pot tornar a passar
perquè som
esperem que això passa
a Àfrica
passa no sé on
allà lluny
però no
la gent de lligos
l'havia de passar
fa quatre dies
no va passar
en les proporcions
i la magnitud
però
en un nivell cultural
que se suposa
que la gent
reunem
i que hi ha una sèrie
de coses
que aquí no poden passar
i que passen
i que van passar
per tant això
penso que és molt important
que s'expliquin les escoles
molta gent
molta canalla
és que jo tracto amb gent jove adolescente
i tu me'n prometo
que no saben res
aquesta és la idea
que jo volia recuperar
perquè
tu has parlat
de la importància
de la família
i després
explicar els fills
jo crec que aquest tema
jo que considero
que la família
és el nucli
d'educador
per excel·lència
i que els pares
no poden demitir
i posar l'educació
dels nostres fills
en mans de les escoles
que també han de ser
una part molt importante
però els primers responsables
de nostres fills
són nosaltres
jo crec que aquest tema
és un tema
d'humanitat
és a dir
això ha d'estar
en les escoles
ha d'estar
permanentment present
s'ha de recordar
ha d'estar
com una assignatura
perquè la gent
ha de ser conscient
que la barbària existia
però la industrialització
de l'amor
l'intentar exterminar
un poble
d'una manera
entre cometes
industrialitzada
amb un plan preparat
amb trens
amb cambrers de gas
amb la producció
del famós ciclo B
tot aquest sentiment
que jo crec que és el moment
més baix
amb el que vam arribar
com a humanitat
sistematitzar
l'amor
industrialitzar
fer una indústria
de l'amor
això ha de quedar
molt clar
ha de quedar
molt clar
que existia
ha de quedar
molt clar
els detalls
no només
de l'amor
sinó de les condicions
de vida
el perdre l'ànima
el perdre l'esperança
el perdre la dignitat
els experiments
en humans
aquests dies
encara en recorden més
els experiments
del doctor Mengel
amb bessons
tot això
és una responsabilitat
de l'Estat
perquè
ha d'educar
els seus ciutadans
perquè tot això
no torni a passar mai més
el que s'apunta molt
és que és el plantejament
ideològic
que va portar això
el que realment preocupa
perquè
aquest camp
està com a museu
i com a homenatge
a molts d'aquests camps
la ideologia
és el que probablement
és més perillós
perquè la ideologia
pot continuar latent
i pot provocar
en el futur situacions
com algunes
que estem vivint
probablement no amb aquestes dimensions
però Déu-n'hi-do
però és que ara n'hi ha partits
anem a Ruanda
fa uns anys
que va passar a Ruanda
i ara a Europa
hi ha partits que diuen
que són racistes
jo trobo que és això
aquí
aquí
aquí
aquí tenim la responsabilitat
en fer veure
a tota la joventut
que això
és completament incorrecte
i que es comencen
per les paraules
i que s'acaben els fets
i que és tan pervers
anar-hi amb una bandera
dient jueus fora
o gitanos fora
o negres fora
és tan pervers
i tan perillós
com una agressió física
i sembla que ara
donem per suposat
en aquest sentit
de la democràcia
que jo valoro moltíssim
que la gent pot dir
que és racista
i que és xenòfona
i que no passa res
i que no passa res
estem en hechos consumats
estem parlant
d'hechos consumats
i de cara al futur
que és el que ens importa
i jo em preguntaria
i és un fet
també constatat
i partim
de que l'educació
és la base
que les assignatures
humanistes
no s'encontran
en les escoles
les universitats
estan perdent
la formació humanista
no hi ha humanitat
en la formació
se primen las carreras técnicas
se primen las carreras técnicas
entonces me parece
que aunque estemos hablando
y estamos haciendo florituras
si no hay base
y la ideología
no es más que una formación humanística
luego hay muchas vertientes
pero eso va de formación
formación de valores
si eso no se da desde abajo
y luego cuando subes
tampoco se da
y se da por el olvido
me parece que el futuro
está muy negro
no es valora
sí, pero yo también
una mica amb el que deia l'Anna
pot passar això
però si a casa ho parles
si des de petit o mames
si des de la família
inculques uns valors
jo sé que
els valors que li inculcarem
des de casa
als meus fills
li arribaran
i els de l'escola
no sé si li arribaran tant
però els de casa segur
i això està comprovadíssim
perquè tots els nens
reben la mateixa educació
a l'escola
en canvi
la diferència segurament
és l'educació
que se'ls ha donat a casa
i per això
determinats nens
tenen determinada manera
de comportar-se
i altres d'un altre
malgrat l'educació escolar
és la mateixa
per què?
perquè el que realment
el que arriba realment
a la criatura
és l'ambient familiar
això és més que evident
llavors determinades coses
determinades mancances
que pot tenir el sistema educatiu
és evident
que no és que les haguem de suplir
és que d'entrada
ja correspon
a la pròpia família
a la pròpia educació
perquè l'educació
és un terme molt ampli
també inclou això
de l'humanisme
però jo parto
ja de que això és bàsic
claro
però
siendo realistas
tu llegas a la universidad
inculcada con esos valores
i dices
jo me t'ho que guanyar la vida
¿vale?
i dic
jo vaig a fer la carrera
de filosofia
que és conocimiento
és conocimiento
i desenvolupament
de la persona
i de la història
espèritu crítica
i de l'eserrollo
del espèritu crítica
i me diuen
¿dónde me voy a colocar?
pues chico
búscate la vida
pues fíjate
que lástima
no se potencia
és que no s'ha d'arribar
a la universitat
però jo el que vull dir
és que de la base
a veure
jo estic totalment d'acord
amb tu
és a dir
estic totalment d'acord
de la importància
primordial
insubstituïble
de la família
i efectivament
l'escola
arriba a tothom igual
i tots els nens
no surten iguals
perquè la part
que els diferencia
és l'actitud dels pares
però
si nosaltres
obviem la història
si no la ensenyem
si resulta
que hi ha gent
de 14, 15, 16 anys
que això no sabia
que existia
i ara te n'adones
perquè resulta
que te surten nens
perquè aquests dies
com que el tema
està de moda
quan el tema
deixa de passar de moda
quan l'homenatge
hi ha passat
que és el que jo deia
la setmana que ve
hi haurà
hi haurà un altre tema
ha de quedar
ha de quedar
amb l'obligació
i deixaria molt parada
que això els llibres
que estudien els nens
de secundària
no hi sigui
perquè això hauria d'estar
perquè això és l'història
del segle XX
que fa gaires anys
els nens
hauria d'estar
dos pàgines i mitja
dos pàgines i mitja
poden tenir
dintre de la història
de la humanitat
perquè la meva
ara ja està a la universitat
i perquè llegís
jo me'n recordo
que li vaig començar
a donar els llibres
que jo havia llegit
en aquell temps
i devien ser dos llibres
que la veritat
és que no em fa vergonya
dir-ho
no devien ser
el millor
en aquell moment
però era en Odessa
i en 2018
i jo me'n recordo
que la meva filla
amb el poquíssim
que tenia
li vaig dir
escolta ma
Oriès
que no és això
és que va haver-hi
molt més
darrere tot això
va haver-hi
la mort sistemàtica
i industrialitzada
se van crear
trens de l'amor
s'aprofitava el cabell
se li estrenen
i sobretot
s'experimentava
és a dir
perquè mira
jo potser
el que més esgarrifants
em pot arribar a fer
és sentir aquests dies
que amb aquestes condicions
com la que vam veure ahir
la gent aguantava dreta
o quants cops
aguantava un nadó
de culatazos
abans de morir
això
és el que no podem oblidar
i això de veritat
que ara
els llibres
no hi és
i els llibres
són la nostra memòria històrica
no, no, això és evident
d'aquestes maneres
no calen els exemples
concrets
per fer-nos idea
de la dimensió
correm el perill
moltes vegades
a més estem en una cultura audiovisual
que aquestes imatges
estan impactants
com podien ser les del tsunami
fa poc temps
la imatge
ens arriba d'una manera
que banalitzem el dolor
i aleshores
no entrem en profunditat
al fet en si
per tant
trobar aquest equilibri
entre imatge concreta
i la problemàtica estructural
que aporta
a coses com aquestes
s'ha de dosificar molt bé
però això ho ha de fer
l'educació
per això s'ha de saber
ensenyar
perquè tendim a banalitzar
el dolor
a base de veure
moltes imatges
per això
i l'han de no és suficient
amb la notícia
del Telenotícies
que és el que anàvem
que seria això
la imatge
jo per això
quan el meu fill
van començar a parlar
d'això
no cal per entendre'ho
això no cal que us miris
jo t'explicaré això
perquè vull que ho sàpigues
i el mateix passa
amb altres desgràcies
i a vegades
és que estan
tan acostumats
a sentir
desenes de morts
de milers de morts
de centenes de milers de morts
que a vegades penso
aquesta mateixa setmana
no sabran
assumir
que són persones
com ell
com l'altra
com la migueta
posem un exemple pràctic
un Telenotícies
a les 3 de la tarda
una hora
normal per tothom
imatge
després de fer un indicatiu
per tallar l'anterior notícia
una imatge
una criatura de 4 anys
amb la mortalla posada
es diu
X
van dir el nom
té 4 anys
i és la nova víctima palestina
la imatge
un primer pla d'un cadàver d'un nen
aquí no respectem
que és un menor
no respectem nens
perquè és palestí
perquè ha passat fora
i és el que tu dius
és una imatge més
no sé
no sé fins a quin punt
tantes imatges
i tantes imatges
causen l'efecte contrari
del que es pretén
sí
té imunitza
que ja no és novetat
mira els crios ploren
en una pel·lícula
que es mor a un gosset
que els posen a plorar
les pel·lícules del Disney
Jolanda
i senten que hi ha
desenes de milers de morts
i es queden indiferents
alguna cosa
no estem fent
perquè si tu comptabilitzes
els morts
que surten cada dia
en un telediari
entre conflictes
atemptats
ara allò del tsunami
al principi van dir
6.000 morts
jo me'n recordo
la primera vegada
que ho vaig sentir
van ser 6.000
després ja van dir
10.000
ara resulta
que anem
a prop de 300.000 persones
hi ha un moment
hi ha un moment
en què portes
pam
i dius
300.000 de aquí
els 31
que han caigut
de l'helicòpter
no sé quants
de l'atemptat
i dius
els morts ja són
per tants milers
per tants milers
que ens acostumem
ens acostumem a sentir
i a veure
que això és la quotidianitat
i que és la normalitat
i això no hauria de ser
la normalitat
però això és el que hem parlat
moltes vegades aquí
que en aquest moment
tota la responsabilitat
de l'educació
cau a l'escola
vull dir això
jo ho he comentat
també és d'una tertúlia aquí
i no és això
vull dir
tota la responsabilitat
és a l'escola
que els ensenya
i no els ensenya
bueno hi ha una altra part
que és a casa
això estic d'acord amb tu
això és culpa
vull dir que és
que és la manera de fer
que fa que aquella persona
sigui així o aixà
vull dir
sí però clar
també
les coses han canviat
les tecnologies
la televisió
amb aquest poder
d'ensenyar
totes les desgràcies
del món
deu tenir virtuts
perquè ens expliquen
de forma instantània
el que passa al món
però també
té aquesta cosa perversa
que dèiem
de banalitzar
l'amor
de persones
abans què passava
no hi havia tele
l'amor que experimentaves
al costat de casa teva
era una mort pròxima
i era una cosa sentida
i la mort tenia un valor
i era una cosa impactant
i provocava dolor i tristesa
i la mort provocava això
i com que eren persones properes
però és que clar
ara l'amor
s'estava analitzant
i és evident
que a les criatures
malauradament
quan els toca de prop
els toca no
però
dius
i sabran valorar després la vida
la vida dels altres
no la dels pròxims
i això és lo fotut
saldrà valorar la vida
dels altres
ha tocat un tema
muy bonito
muy bonito
vamos a ver
lo tenen entès
perfectament
Montse
en quins antitud
eies
entre cometas
porque dice que
se banaliza la muerte
pero se banaliza
la muerte de fuera
la que nos toca
sin embargo
la muerte propia
o la de los cercanos
no está
no
a ver cómo lo puedo decir
no estén preparados
para el dolor
no estamos preparados
para ese dolor
y eso es una
contradicción
para nosotros
y eso sí que
a mí me preocupa mucho
porque digo
fíjate hasta qué punto
cuando
yo tengo que reconocer
que alguna vez
cuando hay algún accidente
digo
dónde ha pasado
dónde ha pasado
fíjate
lo que es la cabeza
dónde ha pasado
y me dicen
en tal sitio
digo
y me dicen mis hijos
pero mamá
digo
uy perdón
uy perdón
como diciendo
sin embargo
de cara a los nuestros
a los próximos
es como un rechazo
decir no nos va a tocar
no nos va a tocar
y no sabemos
cómo lo vamos a sobrellevar
y eso
no sé
en qué pregunta
o en qué ítem
me lo tengo que poner
para empezar a trabajármelo
pero sí que es una asignatura pendiente
que tenemos
ahí que
la muerte es en asignatura
naces y mueres
si no valoren
l'amor
dels altres
tampoc
valoren
la vida
dels altres
claro
pero eso es otra
yo creo que un dels déficits
de la societat actual
es que
la família estensa
no existeix
ara en aquests moments
tot són famílies
molt reduïdes
i la convivència diària
la fas
entre
el teu marit
i els teus fills
els teus pares
per sor o per desgràcia
ja queden
en un altre pla
per molta relació
que tinguis
estan en un altre pla
però no comparteixes vida
i sobretot
no es dones
en les grans ciutats
la convivència
de tres generacions
llavors quan t'arriba un amor
per molt acostumat
que estiguis per la tele
per tot això
que tot això es banalitza
perquè queda llum
perquè no te toca
quan te toca a tu directament
tu t'adones
tu t'adones que no estaves
no estàs preparat
per aquest dolor
no saps com gestionar
el dolor
perquè tot allò
aquests valors importantíssims
que transmetia la família
que transmetien els avis
que tu ja ho havies viscut
de petit neta
per exemple
la mort d'una tieta
d'una àvia
i tu ja havies vist
que gestionava
la teva família
el dolor
i les imatges
del dol familiar
ara gestiona el tanatori
sí
no gestiona la família
aquest dolor
no no
i fins i tot
tu no tens experiència
a casa diria
no s'ha mort cap
de fer
entre comètes
me van ensenyar
doncs estimar
la meva filla
és a dir
això no s'ensenya
però jo havia viscut
l'amor de la meva mare
per naltros
i l'amor de la meva tieta
per les meves cosines
i havia viscut l'amor
però en canvi
ningú m'havia preparat
per un amor
llavors davant de l'amor
et quedes
com aquella frase
de Frida Kahlo
davant del dolor
tothom estem sols
i davant de l'amor
ara estem més sols
que mai
perquè no sabem
com gestionar
aquest dolor
perquè ens aboven
no sé la paraula
com dir-ho
ens deixen com
en sensació
d'una espècie
de catatònic
davant de la tele
quan tant us mors
mentre menges
i quan tu has de recollir
aquesta sensació
de pèrdua i de dolor
no saps com gestionar-la
no saps com situar-te
perquè per desgràcia
ningú t'ha
t'ha ensenyat
una mica
és una mica així
una imatge
una mica bèstia
però és cert
que els pobles
on s'ha mantingut
una mica
l'acostum
de ballar
a casa
el dol
de ballar el mort
tot a casa
doncs
potser les criatures
han passat
per allí
han vist
tota la família
plorar
li han dit
potser és una animalada
però
vine a veure
la tieta
no sé quantos
que mira
i dius
ui
vols dir
però bueno
aquella criatura
ha vist
tota aquesta cerimònia
com una cosa
natural i normal
i l'ha anat veient
com una cosa
més de la vida
integrada a la vida
que la gent
va morint
i que passa això
i que la família
es reuneix
i pateix
i plora
i que es plora
perquè s'ha de plorar
i acostumar-se
a les èpoques
de dol
és a dir
de saber
que si va morir
la seva àvia
la seva mare
o l'altra persona
i tot això
ens deshumanitza
ens ha sortit
una tortulia
avui
de veritat
però
difícil
en el sentit
que poques ganes
de riure
queden
però és necessari
és necessari
per allò que dèiem
perquè parlem
els joves
l'educació
primer ens hem de reeducar
els adults
per poder educar
els joves
sempre parlem dels joves
però Déu-n'hi-do
en definitiva
són el que nosaltres
volem que siguin
volíeu parlar
de la boqueta aquesta
o bocassa
segons s'esmiri
perquè jo sé
que hi ha gent
que està a favor
i gent que està en contra
de la imatge corporativa
de la campanya
d'on acorda el català
que és aquesta boca
carregada de dents
a l'Anna no li fa gaire el pes
si una cosa té
és que tothom en parla
que tothom en parla
i és un èxit
dels publicistes
que l'han creat
efectivament
és una bona campanya
perquè tothom en parla
i jo que
fixa't si és bona
que hi estic parlant català
vas fent un gran esforç
Montse
que jo ja ho veig
no t'he dit res
però dic Déu-n'hi-do
la Montse
ja té excel·la campanya
home doncs jo que
realment
doncs soc de família
castellano parlant
i que
doncs ja
he agafat el català
com la meva llengua
no t'hi diré materna
però per mi
és la meva llengua
més important
i la que parlo
en tota societat
i és la llengua
en la que visc
a mi
tot el que es faci
per la llengua
a favor
la veritat
és que
el modelet
que han escollit
tu l'haguéssit
més suau
tu l'haguéssit
més suau
jo jo he fet
una llengüeta
més morrito
una cosa
agradable
si tu fas
una campanya neutra
molt correcta
d'un noi
que diu
parla el català
o com l'última
que havíem fet
que ja ni la recordem
passa desapercebuda
almenys
han creat polèmica
però a mi
tampoc m'acaba
d'acord
és que és molt lletxeta
a més és una cosa d'acord
ara tots anem en piles
i allò m'acorda
això és bonic
i jo l'estem
sempre l'he trobat
com una cosa
més aviat agressiva
que vols que diguin
no trobo
a veure
jo estic totalment
a favor de la campanya
jo estic totalment
en contra
del model
que s'ha escollit
el contra
el trobo espantós
me fa com una mena
de poies
que arriben
fent clic
a mi me sona
una dentadura
d'aquestes postisses
estic tremenda
si és la imatge
que molta gent
diu
i sembla una dentadura
postissa
la campanya
la trobo molt bé
si amb la dentadura
la gent acaba parlant català
sigui per la campanya
fins i tot
malgrat la campanya
doncs perfecte
són les 10
se'ns ha acabat el temps
nosaltres sí que no tenim més corda
són les 10
arriben les notícies
Montse Grisot
Teresa Valls
Anna Pardo
Montse Jaraba
moltíssimes gràcies
fins la propera
adeu
adeu
t'otros
됐
las
tienes
te
le
la