Un dimarts més saludem Jordi Tinyena des d'aquest punt de lectura que realitzem
amb la col·laboració del col·lectiu d'escriptors del Camp de Tarragona.
Jordi Tinyena, molt bon dia.
Hola.
Benvingut. Jo no sé si és perquè la setmana passada vam parlar d'aquest llibre
de les dones del Jaume Roig que posava les dones a baixar d'un roc, que diria
que aquesta setmana optes per un personatge absolutament diferent i un personatge femení.
Dic personatge, però en realitat no parlem d'un personatge, sinó d'una autora
de carn i os com és la Mercè Rodoreda.
Mercè Rodoreda.
No podia faltar en aquesta galeria que fem cada setmana.
Sí, no podia faltar. És una de les grans plomes del segle XX de la literatura catalana.
Qui era Mercè Rodoreda?
Doncs una escriptora que va tenir mala sort i que escriu molt bé.
No sé si perquè va tenir mala sort o potser hauria escrit millor si no n'hagués tingut.
No sabrem mai això.
Una gran escriptora perquè és absolutament reconegut per tothom que es tracta d'una novel·lista
de molt de tremp, amb novel·les molt ben treballades, molt complexes.
Però una persona amb mala sort, sobretot a la seva vida personal, però també pel període històric
que li va tocar llibre.
Clar, jo és el que t'anava a dir, que una mica aquesta mala sort compartida
amb gairebé tot un país, no?
Sí.
En aquest cas els intel·lectuals, els creadors, doncs, en van fer un camí molt concret,
tots plegats, o bona part d'ells.
El camí de l'exili, efectivament.
Mercè Rodoreda va viure molts anys a França i després a Ginebra, a Suïssa.
I la seva vida personal, dius, a banda d'aquesta qüestió més de l'entorn, també va ser difícil.
Sí.
No ho dient per tafaneria, sinó perquè marca molt després l'obra, no?
Sí, no, no. I a més a més, en el cas de la Mercè Rodoreda, no tots els novel·listes són iguals,
però en el cas de la Mercè Rodoreda, la seva biografia sí que d'una manera o altra està present.
Determina una mica el tipus d'escriptura que després va fer, no?
Els seus biògrafs apunten dos fets capdals.
Un, una infantesa feliç però solitària, no va anar a l'escola gaire,
es va criar a casa amb un avi molt interessat per la literatura
i que la va introduir en la literatura i amb les flors o pava del jardí.
D'una banda això, aquesta infantesa solitària,
i de l'altra un desafortunat i segurament
que no s'havia d'haver fet un matrimoni massa prematur,
amb un parent bastant més gran que ella
i guiat-la amb el qual no va ser feliç, en absolut.
I les coses que es portaven a l'època també, no?
Sí. Aquest és un fet, aquest d'una jove mal casada
que donarà peu a la primera novel·la de Mercè Rodoreda, lògicament.
Clar, és quan et deia, explica'ns una miqueta la seva trajectòria personal,
no per tafaneries, que realment després reflecteixen molt els autors
i en aquest cas l'autora, el que va ser la seva vida sentimental, emocional i personal,
a través d'aquests personatges femenins, no?,
tan plens de matisos emocionals, interiors...
Sí, hi ha dues coses que marquen clarament la narrativa de la Mercè Rodoreda.
d'una banda els personatges femenins, que són protagonistes sempre,
absolutament sempre, les seves novel·les,
i de l'altra la ciutat de Barcelona, i més concretament la part de Sant Gervàs
i la part alta de Barcelona, que és on ella va néixer i on es va criar.
Com va anar la cosa? Com deia, es va anar a l'exili,
i la seva producció literària va ser dilatada, va poder publicar,
es va publicar posteriorment...
Si parlàvem d'una trajectòria vital, parlàvem-se d'una trajectòria més creativa, més literària.
Va començar a publicar abans de la guerra, als anys 30, aproximadament,
cap a l'any 34, em sembla que és el primer treball que publica,
que es diu... No, el 32, soc una dona honrada, de 1932.
Després va seguir del com no pot fugir el 34,
un dia en la vida d'un home el 34 també,
crim el 36, i finalment l'home el 38,
que ja va ser premiada amb el Premi Creixeig.
Ella, de totes aquestes novel·les, només ha salvat
i només va incloure en les obres completes la de l'home.
Les altres les va rebutjar com a treballs d'inici i preparatoris,
però no les va reconèixer com a pròpies.
De seguida va ser reconeguda com una jove veu que tenia un futur.
Malauradament, ja veieu que els anys que estem parlant
són just els de la guerra, és a dir, comença a escriure
quan s'aprova l'Estatut, el 32,
i el 36 esclata la guerra, per tant estem en un món
que es trenca per tots, però també per la literatura en català.
Va frustrar moltes carreres literàries,
la guerra, una d'altres coses ja...
El que passa és que hi havia autors que els havia agafat
amb obre feta, amb obre consolidada, no?
La Marcea Rodoreda començava, just tenia una novel·la important
per entendre'ns que era l'home,
i llavors ve el trasbals de la guerra, el trasbals de l'exili,
i això fa que, malgrat tot, sigui una obra relativament curta,
pels anys que va viure i per l'aviat que va començar a escriure,
perquè no és que sigui curta, ja veureu que pel que fa títols
és una obra sòlida, que s'aguanta tota sola,
però en tenint en compte que va començar molt aviat a escriure,
molt joveneta, i que va morir relativament gran,
doncs era d'esperar que hagués tingut una producció més.
I va haver aquest període, però encara en vida
la seva obra va ser molt reconeguda
i posteriorment, a través del teatre,
a través de les versions que es van fer per la televisió
d'algunes de les seves obres més conegudes,
també va tenir un cert reconeixement pel gran públic, no?
Sí, sí, a Catalunya i fora de Catalunya
ha tingut un gran reconeixement,
però hi ha un parèntesi molt gran provocat per la guerra,
perquè estem parlant d'una última novel·la,
que és l'Home, de 1938,
i el següent llibre que sortirà publicat a Catalunya
serà l'any 58, que serà 22 contes,
és a dir, hem passat 20 anys.
20 anys sense publicar res, és un salt impressionant.
És molt.
Al mig, ella s'havia vinculat d'alguna manera
des de París i des de París, en aquest moment,
s'havia vinculat a la literatura de l'exili,
a aquella ficció d'aquell món literari virtual
que es feia fora de les fronteres espanyoles
i mantingut pels intel·lectuals i escriptors
que s'havien exiliats.
Formava part d'aquest cercle, ella s'hi relacionava...
Sí, sí, ella va marxar a l'exili amb un conjunt d'escriptors,
especialment dels del grup de Sabadell,
escriptors com Pere Caldés, Joan Oliver,
Armand Ubiol, Xavier Vangarel,
alguns d'aquests han estat citats a aquest programa també.
Doncs el Xavier Vangarel, per exemple,
és l'autor de la novel·la Els vençuts,
que és justament la guerra, en fi.
I després va participar també en els jocs florals,
en diferents edicions dels jocs florals
que es van anar fent a diferents ciutats
de Sud-amèrica i d'Europa.
De manera que es va mantenir vinculada a la literatura,
però, esclar, la vinculació des de l'exili...
És molt diferent.
És molt diferent, clar.
Sobretot per arribar al públic que llegeix en català, no?
Clar, Mercè Rodorell s'hauria d'haver alimentat
d'una literatura feta al país,
no va poder ser perquè no n'hi havia
i, a més a més, ella també estava fora.
Hauria ella també d'haver influït altres autors,
tampoc no ho va fer.
És a dir, el seu paper literari
va ser reconegut molt, molt a posteriori.
Ara, és veritat que quan entra a partir del 58,
doncs es va guanyant un nom i un prestigi
entre el món de les lletres.
I publica molt a partir d'aquell moment?
Escriu i publica molt,
perquè una cosa és escriure i una altra és publicar, no?
Bé, publica seguit.
Tampoc no és una escriptora que publiqui cada any.
Però bé, en un lapsus de 3-4 anys
van sortint diferents novel·les, no?
Per exemple, ja hem dit que els 22 contes del 58,
la passa al diamant ja és del 62,
aquesta serà la novel·la més coneguda,
entre altres coses, doncs,
perquè se'n va fer una pel·lícula.
Al 66 surt la següent novel·la,
que és El carrer de les Camèlies.
Al mig hi ha dos llibres de contes essencials,
el Jardí Borelmar i la meva Cristina
hi ha altres contes, que són del 67.
I després, al 75,
torna Mirell Trencat.
Fixa't que des de l'última novel·la del 66
passen nou anys fins que torna a publicar altra novel·la.
És a dir, tampoc és un ritme relativament...
Tot i que hi ha llibres de contes al mig, no?
Torna a haver-hi dos llibres de contes al mig,
del 79, semblava de ser d'hi ha altres contes,
i tots els contes,
i torna a venir una novel·la de l'any 80,
que és Quanta, Quanta Guerra.
Que, de fet, serà pràcticament l'última novel·la,
tot i que encara n'hi haurà altra,
i se'n publicarà també una d'apòstuma inacabada.
Bé, és un ritme sostingut, constant,
però bastant, en parèntesis.
Una cosa, diguem-ne, és la qualitat literària
des del punt de vista lingüístic, acadèmic, podríem dir,
i una altra, l'interès del lector del públic.
On raó l'interès per Mercè Rodoreda?
Quin és l'atractiu de l'obra de Mercè Rodoreda
pel gran públic o per aquell públic que l'ha llegit
i que la continua llegint?
Sí, jo penso que, sobretot, es basa en dos fets.
Un, el gust pels detalls.
És una escriptura que li agrada fixar-se en els detalls.
Quan hi ha un personatge,
no és que hi hagi descripcions exhaustives,
però sí que hi ha aquell element que permet identificar-lo.
Un personatge que porta, doncs, una agulla de pit,
o un personatge que té un gest...
Li dona una dimensió, no?
Sí, un personatge que, quan passa per un lloc,
doncs toca un objecte.
Aquest gust pels detalls, que són...
que captiven el lector, i és lògic que ho facin.
I, de l'altra banda, la recreació d'aquest món barceloní de preguerra,
sobretot,
i encara que la majoria de les novel·les s'allarga també fins a la postguerra,
però aquest món perdut,
el qual ell estimava tant i enyorava tant,
i que, de seguida,
es fa amic del lector, no?
El lector el reconeix com un món real i com un món possible.
Clar, jo ara penso, ho esmentàvem al començament de l'espai,
el puntal de l'obra de la Mercè Rodoreta són els personatges femenins.
Sí, sí, sí.
I no són personatges feliços, això és veritat.
No, no, tots són molt desgraciadets,
són dones realment molt patidores.
Per això dèiem abans que segurament està marcada per la seva biografia,
i pel fet que ella tampoc no havia estat feliç en la seva primera relació.
Després va tenir una relació amb un escriptor que estava casat,
era una relació de tres,
i en el qual va viure bastants anys a l'exili.
Per tant, aquesta segona relació també va ser difícil i complicada.
Bé, no era una relació...
Consentida en aquella època.
Sí, en aquell moment encara menys, no?
Però el que parlaves tu ara dels personatges és absolutament cert.
És a dir, els personatges de Mercè Rodoreta són femenins però són desgraciats,
i és perquè ella està convençuda que la relació amb l'home
és una relació de conflicte constant.
I que l'element màxim d'aquest conflicte és la sexualitat.
Clar, amb aquest plantejament, òbviament, la felicitat és una quimera,
és difícil que la dona aconsegueixi la felicitat.
Per tant, el resultat de tot això és la fabricació del mite de la infantesa.
Només quan s'és nen, o no, nena, s'és feliç.
A partir de l'adolescència ja comencen els entrabans.
L'adolescència ve a ser el temps perdut,
és a dir, aquell temps dels somnis que no es faran realitat.
La maduresa és, naturalment, la decepció,
i el conflicte, i la bellesa de la mort.
Les novel·les passen per aquest camí, no?
L'adolescència és l'home, la maduresa és mirall trencat,
Ai, perdó, la plaça del diamant i la bellesa és mirall trencat.
Justament esmentaves abans la versió cinematogràfica,
que també va passar per televisió de la plaça del diamant,
amb un èxit impressionant.
L'espectador ubicava perfectament aquella història
com una història en una època determinada,
però en relació al que comentaves ara d'aquest món d'emocions
i al que diu la Mercè Rodoreda pel que fa a la felicitat,
no fa gaire vam veure aquí al Teatre Metropol,
una versió teatral, molt diferent, molt encertada,
francament, també les actrius eren de primera categoria.
Clar, el que plantejava aquesta plaça del diamant
que ens presentaven en versió teatral
volia ser com una obra intemporal, universal, molt actual.
Una cosa, el que ens diguin a l'escenari,
però si nosaltres ara agafem, per exemple, la plaça del diamant,
i dic la plaça del diamant perquè probablement és la més coneguda,
tota aquesta anàlisi que feies en quant al que pensa la Mercè Rodoreda
és actual?
Sí.
Lliga perfectament amb el pensament d'ara?
En el fons continua sent vàlid
sempre que el situem en el nou consell.
Que no necessitament ho ha de ser, no perd valor literari,
però dic per l'interès del lector o la lectora en aquest cas.
L'interès, sí, l'interès, sí.
Això és evident, allò són experiències personals,
per tant els personatges viuen la seva vida,
no cal que tu la visquis, no?
Però aquestes vides poden emocionar
i poden fer reflexionar sobre aspectes de la teva pròpia vida
que s'hi poden semblar
o que estan a les antípodes i et fan ser més feliç,
si és el cas de la felicitat,
o més trist, si és aquest el cas, no?
En el cas de la versió teatral que deies,
allí es va notar molt
una de les virtuts tècniques de la plaça del diamant,
d'aquestes coses que passen desapercebudes
però que són les que faciliten la lectura i enganxen el lector,
i és la veu del narrador,
és a dir, la plaça del diamant està narrada
amb una veu única,
que és la mateixa protagonista,
la Natàlia, la Colometa,
que ho explica el lector,
és a dir, tu estàs en realitat
davant d'una persona que t'està explicant la seva vida,
i aquest és el truc de la novel·la,
que portat al teatre naturalment es fa realitat,
perquè tens el personatge al davant,
i aquest personatge va creixent davant teu,
i et va dient el que pensa quan és jove,
el que pensa quan es casa, quan té fills,
quan ve la guerra, quan mor el marit,
etcètera, etcètera, etcètera.
I clar, això és un recurs fonamental.
Totes maneres, no la passa el diamant,
que efectivament és una novel·la,
la més coneguda, la més d'això,
té una anècdota curiosa.
Aquesta novel·la es va presentar al Premi Sant Jordi
de l'any 1960,
i no va guanyar.
El jurat la va considerar com una novel·leta cursi.
A veure-se.
Sí, sí, sí.
I el Premi se'l va emportar un altre escriptor,
un escriptor que no sembla haver fet més que aquella novel·la.
Que deia ningú el recorda, probablement.
No, no, és que no ho va fer només que la novel·la
que allà va guanyar el Premi, no.
No solia ser res més.
És que fixa, esmentaven la plaça del diamant
fins al punt que la Colometa, per exemple,
és un personatge o és un perfil
que ha creat un estereotip
que s'ha incorporat perfectament
a la vida quotidiana de la...
Ai, mira, sembla la Colometa.
Quantes vegades no hem sentit aquesta expressió
partint i fent referències a dir
que ha sigut capaç de crear estereotips.
No tots els autors són capaços de crear personatges
que s'incorporen a la vida general de les persones.
El imaginari públic.
Exacte.
Li devem la publicació de la...
I ho dic perquè és un acte de justícia,
perquè després d'haver fallat amb el Premi,
imagina't, aquesta senyora estava fora,
estava a l'exili, envia la novel·la al Premi Sant Jordi
i li diuen que és una novel·leta cursi.
Clar.
Un membre del jurat va ser el que va salvar la novel·la
de l'oblit i la va fer pública,
que va ser el Joan Fuster,
el valencià Joan Fuster.
Amb ell sí que li va agradar la novel·la,
llavors es va posar en contacte amb l'editor i novel·lista
Joan Sales, l'autor d'Incertes Lògia,
que es porti aquí,
perquè edités la novel·la.
I efectivament el Joan Sales
va editar La Passa el Diamant
amb moltíssim èxit,
perquè és la novel·la que s'ha editat més
i que s'ha traduït més.
Esclar, pensem que...
Parlem de la Mercè Rodeda,
que ha estat traduïda...
Deixeu-ho llegir la llista sencera perquè impressiona,
impressiona.
A part del castellà i del basc,
pel que fa al país,
ha estat traduïda l'italià,
el francès,
l'alemany,
el neerlandès,
el suec,
el portuguès,
l'eslovac,
búlgara,
eslubè,
finès,
serbo-croat
i fins i tot el xinès i el vietnamita.
Bé.
Això ja dona una dimensió del que és la novel·la.
Vol dir que la novel·la connecta amb gent de cultures molt variades i molt llunyanes i molt diverses.
Clar,
expressar-se en termes de bo i dolent,
quan parlem de material sensible com aquest,
que és la literatura,
és complicat.
Però tot i així,
tu diries que és la millor novel·la de la Mercè Rodeda?
O té d'altres que són perfectament,
exactament igual de bones,
d'intenses o d'atractives?
No,
jo no crec que sigui la millor novel·la de la Mercè Rodeda.
Mira,
el trencat.
Mira,
el trencat,
jo crec que és la millor.
És el que t'anava a dir,
no?
Sí,
sí.
Possiblement és la que se n'ha fet més divulgació.
És la més complexa,
és on els personatges són més de carn i ossos.
Ara,
clar,
l'encant de la colometa,
la ingenuïtat aquesta d'aquest personatge,
que ha captivat els lectors,
doncs no la té cap personatge de Mirell trencat,
que acostumarà a ser més retorçat.
Ja,
ja,
és una altra cosa.
És que els dolents i la cosa així,
té més atractiu,
no ens enganyem,
si més no,
en l'àmbit de la literatura.
La Mercè Rodoreda,
podríem dir amb tots els respectes,
que és d'aquelles autores que forma part del fons d'armari,
que té qualsevol lector,
avui en dia.
Sí,
sí,
ha d'estar a qualsevol llibreria.
I a més,
es publica,
és fàcil de trobar les seves obres,
no com d'altres autors que hem parlat,
que és gairebé impossible trobar segons quins títols.
En el cas de l'obra general de la Mercè Rodoreda,
és molt fàcil.
Hi ha qualsevol llibreria,
no?
Sí,
i tant.
Què més podem dir ja per acabar,
pràcticament, Jordi?
Bé,
només que si ens fan cas
i s'acosten a llegir per primera vegada
a la Rodoreda,
agafen el llibre que agafen,
si volen agafar,
doncs la Passa al Diamant,
el Carre de les Camèlies,
o el que sigui,
doncs que estiguin atentes
als petits objectes i als petits detalls,
i a les flors,
perquè un dels components d'aquesta novel·lística
és els símbols.
Tots aquests objectes,
no només estan allà per donar ambients,
sinó que són sempre,
simbòlics,
estan associats a un personatge,
estan associats a uns sentiments.
Reforça la història,
sempre aquell detall,
no?,
que s'està explicant.
Atenció,
perquè són aquests,
doncs,
aquesta recerca de complicitat amb el lector,
que si on està atent la troba,
i és satisfactòria.
Mercè Rodoreda,
segurament vostès ja,
doncs,
han tingut contacte amb aquesta autora,
si no és així,
doncs,
sempre és un bon moment,
per descobrir autors
que resten en la nostra memòria,
i alguns d'ells,
com dèiem,
és molt fàcil tenir-hi accés.
Jordi Tinyena,
moltes gràcies,
fins la propera setmana.
Adéu-siau.
Adéu-siau.