Com cada dimarts aproximadament a aquesta hora,
donem pas al temps del punt de lectura,
l'espai que fem en col·laboració amb el col·lectiu
d'escriptors del Camp de Tarragona i amb la companyia
setmanal de Jordi Tinyena. Molt bon dia, Jordi.
Bon dia. Avui, Déu-n'hi-dos,
és com un viatge en la màquina del temps
el que ens proposen, tot i que
ara ho veurà, hi ha coses que han canviat,
evidentment, d'altres potser no tant.
Avui el Jordi Tinyena ens proposa recuperar
la figura i l'obra,
no sé si és l'obra o una de les obres,
que va fer un senyor que
es deia Jaume Roig,
el que podem assegurar d'entrada és que el programa
d'avui farà les delícies
de la nostra audiència més feminista, no, Jordi?
Per defecte.
No per accés. No per accés,
no, no, per defecte. Sí, sí,
es tracta d'un autor
ben conegut en el món de la gent
del gremi, no?, de la literatura
i molt, molt escassament
conegut pel públic en general.
Per dues raons. Una, perquè es tracta d'un
autor del segle XV
i, per tant, d'un llibre que ens queda ja bastant lluny
i, d'altra banda, perquè el
tema ha passat de moda radicalment, no?
I queda allí com una mostra d'una cosa
que en un temps va tenir un pes molt important
i que avui, desgraciadament, encara
coeja, com veurem, però
ja no és matèria literària.
El llibre en qüestió es titula
El llibre de les dones.
Entrarem immediatament en el contingut,
que és molt interessant,
és molt interessant i molt curiós.
I jo m'imagino que el que dóna peu és
molts comentaris i entrar
en un anecdotari molt particular.
Però qui era aquest home, Jaume Roig,
que té un nom molt contemporani i, d'altra banda,
per ser un senyor del segle XV?
Bé, els noms s'han conservat bastant.
El Jaume Roig era un
un patrici, allò que en diríem un bon ciutadà
del segle XV.
Un senyor com cal.
Sí, sí, un senyor com cal.
Era metge, venia d'una família de metges i notàries.
Era un home molt ben considerat
a la ciutat de València on va néixer
i on va morir.
Molt relacionat amb l'església
i amb alguns convents de monges del moment.
És a dir, conseller de la ciutat, també.
Una persona respectable.
Una persona d'ordre.
Sí, allò que en diríem, una persona respectable.
I per això sorprèn més el llibre,
perquè el llibre és l'antítesi d'un personatge així.
El llibre és una mena d'autobiografia literària
d'un personatge que, bueno, no té res a veure
amb el perfil de Jaume Roig.
És el llibre o un dels llibres?
Va escriure altres coses?
Va ser la seva única obra?
Aquest llibre dedica a la seva vida literària?
Sí, no se li coneix res més.
Doncs era una militància, pràcticament, no?
Bé, hi ha diverses hipòtesis.
Ja em parlaré després de com el podem interpretar.
A la millor, que no passa de ser una hipòtesi.
Al principi, el llibre sorprèn molt.
S'inclou dintre d'un corrent ben conegut a l'edat mitjana,
que és la literatura misògina
o la literatura contra les dones, d'atac contra les dones.
i aquest era un tema en aquell moment ben arrelat, no?
En tenim a tota la literatura europea d'autors tan importants
com, no ho sé, com el Corbatxo de l'Arciples de Talavera
o el Corbatxo també de Bocatxo
o, en fi, els sermons de Sant Vicenç Ferrer
o el nostre Eiximene.
És a dir, una mica n'hi ha per tot.
O fins i tot Bernat Metge amb l'Ussomni
també hi ha una bona endenada de prejudicis contra les dones.
Però és una tradició bíblica, pràcticament i molt típica de l'època.
Exactament, exactament.
Venia del pecat original, naturalment.
Eva és la culpable de tots els mals de la humanitat
i a partir d'aquí mutatis, mutatis, les dones.
Clar, és un troc molt potent, la de mitjana, encara, no?
I tan potent, tan potent, tan potent
que, doncs, s'arrossega encara el present
amb actituds ja no legals, per suposat,
ni tampoc amb actituds socialment admeses,
però, en fi, els maltractaments i tot això
són coetades òbvies d'una actitud de menys preu que per les dones.
D'entrada, aquest llibre, pel que m'explicaves abans,
una mica el que ens ve a dir que aquest bon senyor,
aquest Jaume Roig va tenir una vida molt desgraciada
i la causa van ser les dones, directament, no?
De totes les seves desgràcies.
Però no pas ell, és a dir, hem d'entendre
que el llibre parla d'una autobiografia d'un personatge de ficció,
no pas de l'autèntic Jaume Roig, no?
El que sorprèn és que ell, que a un se l'imagina
una persona, doncs, moderada,
sigui tan violent en el llibre,
perquè el llibre és molt violent, eh?
Probablement és un dels textos,
perquè no m'atreviria a dir l'únic,
perquè és probable que no els conegui tots, com jo sap dir,
però un dels textos més violents
dintre de la literatura més agente europea.
Ens deixes ara així una mica parats, la veritat.
No, no, violent per la contundència de les acusacions
i per l'acumulació d'acusacions,
perquè aquí no se salva ningú.
Ara en faré una mica un resum, no?
És una mica esquizofrènic, és molt exigerat,
molt al límit.
Bé, és molt al límit, sí, és molt al límit,
però segueix una tradició molt sòlida,
vull dir, no s'ho inventa el Jaume Roig, eh?
Pensem, avui ens pot semblar estúpid,
però de la mateixa manera que l'Àra Mitjana
es discuteix o es va discutir en el seu moment
si els indígenes americans tenien ànima,
això al segle VI s'havia discutit sobre les dones,
ho havia discutit un concili dels catòlics,
si les dones tenien ànima.
Per tant, home, hi havia corrents de pensament
ben sòlides dintre del món cristià
que anaven en aquesta direcció, no?
Jaume Roig s'hi apunta,
s'afegeix a aquest tronc,
el que passa és que ho fa al segle XV,
que vol dir que ja existeix un coixí
de ciutadans a València,
i per tant de burgesos,
que els agrada un tipus de literatura,
perquè hem de pensar que aquest llibre
és estrictament contemporani
del Tiraló Blanc de Joan Martorell
o del Corià Léhuelfa
o dels llibres aquests de Cavallers.
El tractament a les dones és diferent, no?
I tant diferent, no?
Mentre allò és un llibre de lluïment,
el Tiraló és un llibre de lluïment,
d'aventures, d'erotisme i tal,
aquest és un llibre per riure a homes
tancats en una habitació.
Homes grullers amb ganes d'en fotre-se'n d'això,
amb ganes de riure d'això, no?
Per tant, esclar, però això és contemporani, no?
I és evident que si a la lectura del Tiraló
hem de suposar que és de dones
i és de Cavallers,
aquesta és de taverna i de gent de lletra,
però de lletra, burgesa, de ganes de riure
i de tancar-se...
Jo crec que n'he fet una campanya d'expectació magnífica.
Entrem en el contingut del llibre,
m'estem tots esperant.
Sí.
El llibre explica la vida d'aquest personatge
que des del seu naixement, pràcticament, no?
I com és desgraciat a casa seva,
com és expulsat...
La mare, segur que d'entrada ja era...
Com és expulsat de casa seva.
Una bruixa.
Es ve obligat a marxar de casa,
se'n va a París,
a París li passen les mil i una,
per culpa de les dones sempre,
torna a casa,
es troba sa mare a casar dura altra vegada,
ho torna a passar fatal,
fins que torna a marxar,
entra en una colla de bandolers,
ho vaig molt de pressa,
però l'argument és aquest,
va en una colla de bandolers,
allí li tornen a passar moltes coses
per culpa d'una dona,
que és la desposa del bandoler,
que el desitja, ell xin nega,
però llavors ella l'acusa de que l'ha violat...
Assatjament i tot,
per part de les dones,
és que toma un desgraciadet,
eh, pobret.
I llavors, com que es fa ric,
llavors té un somni,
que és el somni burgès,
de tornar a València i casar-se,
reposar,
tenir una família
i convertir-se en algú d'ordre,
i torna a València amb aquesta intenció,
es posa en mans d'algú suposadament
savi i honest
perquè l'aconselli per casar-se.
I aquí comença el segon llibre,
que és els quatre matrimonis
del personatge.
o quatre matrimonis desgraciats.
Quin és el pitjor?
Doncs seria molt difícil de dir-ho, no?
En tot cas,
passa a revista Totes les dones.
I aquesta és una de les característiques del llibre,
que l'universalitza absolutament,
perquè el llibre passa a València,
però passa a París,
passa a tot arreu, no?,
una miqueta.
I després tots els estats de les dones
també hi van passant.
Amb la primera que es casa
és una donzella, eh?
Aquesta donzella
li fa passar l'esdecaïn.
I a més a més
acaba descobrint
que no és donzella.
Que l'enganya, segur.
Sí, per suposat.
Però quan aconsegueix desfer-se d'aquesta
i anul·lar el matrimoni
perquè no era donzella
i a més a més estava casada,
ja,
doncs llavors es casa,
se'n va.
Llavors se'n va,
que està fart de la situació
i se'n va
i deixa a cura de casa seva
una veguina.
Una veguina,
recordem que és una persona de religió
que no té ordre.
és a dir,
que dedica la caritat,
ajudar els altres i tal,
però no és cap monja,
no té ordres.
I doncs se'n va a València,
se'n va de València
i quan torna decideix casar-se
en la veguina
perquè pensa,
bé, aquesta que és una senyora de religió.
Aquesta no en farà el salt d'entrada.
Clar, aquesta es portarà bé, no?
Bé, descobreix molt aviat,
molt aviat
que aquesta és encara pitjor que la primera.
I li fa les mil i una també,
des de fer-li passar gana,
en fi,
de tot, de tot, de tot, de tot.
tot plegat.
Acaba que s'allibera de la veguina
i llavors decideix casar-se
amb una viuda
que li proposen,
li diuen,
mira, aquesta és una dona
que ja ha estat casada,
que ja sap com funciona tot,
aquesta no et donarà problemes.
Es casa amb la viuda,
però la viuda té un problema molt seriós.
I és que vol tenir un fill.
Ui!
Però no té edat.
I llavors,
l'han enganyat amb l'edat també,
li han dit que era més jove.
I llavors,
fa passar el fill d'un altre
per fill seu,
en fi,
en déu les castigues,
mor el nen,
ell es suïcida,
d'un desastre total i absolut.
I llavors promet mai més
que tornar-se a casar,
que ja n'hi ha prou,
però es deixa convèncer
una altra vegada
i es casa amb una novícia.
Perquè pensa,
bueno, aquesta sí...
Aquesta sí que no està,
no ha passat per mans de ningú,
és descens...
Vol ser monja,
aquesta és una santa,
així que decideix casar-se
amb una novícia,
la treu del convèn
i es casa amb ella.
I aquesta és la pitjor de totes.
Perquè és orgullosa,
és presumida,
és lleugera,
té el cap ple de pardals,
només pensa en el seu cos
i amb la seva figura.
En fi,
un desastre total i absolut.
I a més a més,
després quan
hi ha gairebé
al final d'aquesta part del llibre,
llavors ella es deixa anar
amb un report suculent
dels pecats
del convent de Monges,
del que fan dintre del convent,
de quants homes hi entren,
de quants nens
són enterrats a dintre en secret.
Els passadissos famosos
que sempre hi ha hagut, no?
Una diatriba contra
els convents de Monges
terrible, terrible, no?
Que ha passat que pel que dius, Jordi,
jo tinc la sensació
que està escrit d'una manera
que en algun moment
et deus competir
d'aquest personatge, no?
Perquè realment
no són idees que té,
sinó coses
que li passen
per culpa de les dones, no?
Tal com va fent el relat.
Sí, però el relat,
tal com està plantejat...
Et fa com a llàstima,
pobre home,
dius que fixa't,
pobreta, eh?
Jo crec que no ens el podem
prendre seriosament.
Quan llegim el llibre,
jo no he estat capaç
d'aprendre-me'l seriosament.
I vols dir que la intenció
del Jaume Arroig podria...
D'això parlaria abans
d'acabar la sessió d'avui
perquè hi ha una possible
interpretació en aquesta línia, no?
És difícil que,
pel to del llibre
i per la manera com està escrit,
és difícil
prendre-se'l seriosament.
Jo sembla un joc,
un joc bàrbar,
però un joc, al cap i a la fi, no?
Bé,
el llibre tercer,
la tercera part del llibre,
llavors és un somni.
Ell decideix no casar-se,
deixar-ho córrer
i escolta, tu ja ho farem.
Però té algun dubte, no?
Té algun dubte.
I llavors se li apareix
al savi Salomó,
el savi, eh?
En persona.
Sí,
per aconseguir-li,
però què fas,
ruc,
que penses encara tornar-te a casar?
Oblida les dones.
Ja n'has tingut prou
d'aquest color.
I llavors,
al savi Salomó
li dona una lliçó,
la lliçó de Salomó.
I la lliçó és naturalment
un repàs
des de la primera dona,
des d'Eva,
i anar passant
per tota la història,
un darrere a l'altre,
mentint,
intergiversant la història,
en fi,
fent el que vol
el Salomó
per explicar
els pecats de les dones,
un darrere a l'altre.
No es salva ningú,
ningú.
Només se salven dues persones,
una tal Pellicer,
que curiosament
és el nom de la dona
Jaume Roig,
que la salva,
i la Mare de Déu.
I per si el llegeix
la meva dona,
que...
I la Mare de Déu,
que també queda al marge.
Les altres dones
totes estan xafades.
I llavors, clar,
s'acaba la part
despertant-se del somni
i dient,
doncs,
no em caso,
i aquí el que he de fer jo
és dedicar-me
a la vida contemplativa
i s'ha acabat.
I la quarta part del llibre
ja és aquesta vida
de tranquil·litat
i de pau
sense presència
de les dones ben a prop.
Home,
no l'hem llegit,
però, clar,
de tan exigerat
com és tot,
apunta,
fa pensar
que sigui,
doncs,
justament tot el contrari
el que volia explicar,
que sigui un joc,
una diversió,
un joc irònic...
Sobre la base
que és un llibre misògin,
d'això no hi ha
cap mena de dubte,
però això no és
una novetat
ni és un fet
que caracterisi jo
marrot,
sinó que és el normal
al cel de 15.
Ens ho hem d'aprendre així,
no?
Llavors,
a partir d'aquí,
l'accés,
perquè és evident
que és un accés,
i jo penso que s'ha d'entendre
com un joc d'enginy
i un llibre
que està fet
i pensat
com una
juguesca
entre mascles.
I jo em sembla
que s'ha d'entendre
exactament així,
no?
Perquè, a més,
el llibre opta
per la forma més difícil
d'escriure'l,
perquè, esclar,
estem parlant del 15,
el 15, la prosa
és ja el gènere
de la novel·la
i, per tant,
aquest llibre
hauria d'haver estat
escrit en prosa
si s'hagués volgut
fer una narració.
Igual que en aquell moment
escrivien prosa
pràcticament tothom,
i el vers
és per la poesia
i exclusivament per la poesia.
I, en canvi,
aquest continua
escrit en poesia,
no?
És a dir,
potser buscant
el recurs
d'aprendre's versos
per després recitar-los
en plan de...
Sí, sí,
frases fetes,
refrans...
Sí,
dintre d'una reunió,
no?
Potser amb aquesta intenció,
però és que, a més a més,
està escrit
amb noves rimades
partides.
Les noves rimades
són versos
de vuit síl·labes.
Clar, aquest és un vers
que sona molt bé
a l'orella
i que un es pot aprendre
de memòria,
però el de Jaume Roig
està en partits,
és a dir,
el que surt
són tetrasíl·labes,
són versos
de quatre síl·labes.
Això fa el llibre
extraordinàriament difícil
de composar,
d'escriure,
però extraordinàriament
difícil de llegir,
perquè a l'hora
de fer versos
de quatre síl·labes,
ell es va obligat
a suprimir
totes les conjuncions,
una gran quantitat
de preposicions,
és a dir,
la sintaxi
està forçada
fins als límits
més extrems,
de manera que
el lector
ha de fer
un autèntic esforç
per reconstruir
exactament el que vol dir
el text,
perquè no és gens
fàcil de llegir.
I sobre aquest aspecte
també hi ha una interpretació
de per què va optar
per aquesta fórmula?
Jo crec que s'ha de llegir
alhora,
és a dir,
que la forma
que s'ha triat
i el fons
del llibre
jo em sembla
que poden ser interpretats
com una joguesca,
com un repte
i com una joguesca,
és a dir,
qui sap?
Un es pot imaginar
que efectivament
Jaume Roig
era un home amargat,
perquè podria passar
que un home
tan respectable públicament
després estigués amargat
per raons X
i es vengés,
tragués tota la fel
amb un llibre com aquest.
Podria ser.
Però també podria ser
que això fos un joc d'enginy
a l'estil
de l'escola satírica valenciana
que en aquell moment existia,
de Bernat Fanollà
i d'altres autors
que efectivament
construïen textos
satírics,
de per riure,
una mica
amb aquest estil.
Això podria ser,
doncs no ho sé,
per excés,
per elevació,
per excés,
és possible que sí
que fos això
i que fos, per tant,
un repte de dir
bueno, jo faré un vers,
el faré en versos
de quatre síl·labes
si sóc capaç
i sobre un tema
que és segur
que pot donar origen
a comentaris
i que sigui, doncs,
motiu de converses desvegades.
És possible que sigui això
i potser no.
No ho sabrem mai.
És complicat saber
el ressò
que va tenir
en l'època, no?
Home, en el seu moment
no em va tenir
més enllà
del que
del que pogués córrer
el manuscrit
perquè el llibre
va estar escrit
a la segona meitat
del 15
i en canvi
no es va publicar
fins al 16,
fins la primera
tarda del 16.
Per tant,
és evident,
ja no estava viu
el seu autor
quan es va publicar.
i més...
Posteriorment
ha estat objecte
de...
Ha estat editat
i reeditat
algunes vegades
però no massa.
No és un llibre
que hagi corregut massa.
De totes maneres
hi ha alguna cosa curiosa,
no?
Per exemple,
la primera edició,
el llibre ara el coneixem
amb aquest títol
de l'Espill
o llibre de les dones.
En realitat,
el llibre de les dones
ho tenim quasi
des de la primera edició,
no des de la primera
sinó des de la segona.
Però Espill
és un títol molt modern
que li van donar el XIX,
un estudiós de la literatura
que el va trobar
o el va recuperar.
El va titular Espill
perquè el llibre
efectivament
comença parlant d'Espill.
Vol ser un Espill de costums
i teòricament
està adreçat a un nebot
perquè n'aprengui.
Diu, ei, vigila
que a mi m'ha passat això.
I per tant,
doncs,
hem recuperat
aquest nom d'Espill.
Però en el seu moment
no va sortir així.
Va sortir amb el nom
d'Espejo
o Espill de...
Ai, no,
Espill de bons costums,
de bons costums.
Clar,
és a dir,
que es va presentar
llibre de bons costums.
Com un manual pedagògic, no?
D'allò exemplificador
que es feia molt a l'època.
Llibre de bons costums.
I, esclar,
a un se li posen ara
en perspectiva
els pèls de punta
que al segle XVI
algú pensés
que aquest llibre
contra les dones
amb aquesta violència
pugui ser un llibre
de bons costums,
de bons consells,
perdó,
ara, ara.
Un llibre de bons consells.
Clar, dius, home,
com és possible
que algú pensi
que això és un llibre
de bons consells?
Però devia ser un humorista
Clar, perquè en principi
el que penses
és que el contingut
ha de ser molt diferent
el que ens expliques, no?
Quan el llibre de les dones
és que les enfatitza,
les afalaga i no, no?
Tot el contrari.
No, no, no,
és tot el contrari.
El llibre és molt enganyós.
Podem sentir algun verset?
Sí, ara us en feia una mostra.
Jo prefereixo pensar
que el llibre
és una joguesca
de Jaume Roig.
I d'una banda pel vers,
ja ho he dit,
i de l'altra banda
per l'accés,
perquè està tan concentrat
i tot tan volgut allí
que...
No és possible tant.
Home, hauria de tenir
molt mala fe, francament.
No sé si hi hagi
amb tanta mala fe.
I després,
per la mateixa broma
de dir-li espill, no?
Perquè, esclar,
això s'inscriu dintre
d'una tradició literària
i allatina
que és els espèculum,
que efectivament
són llibres de mirall,
de bons costums,
ho són,
en el qual aprendre
coses sobre la moral,
sobre el comportament social i tal.
Llavors,
que ell li digui espill
a aquest llibre,
home,
és una broma.
Doncs sí,
són molts aspectes, no?,
els que poden fer pensar
aquesta hipòtesi
de que realment
el que estava
era fent una broma,
en definitiva, no?
Bé,
de més o menys mal gust,
però una broma.
Una broma de molt mal gust,
esclar, sí.
De totes les meves,
perquè veieu el to
del llibre,
us n'he preparat
un fragment
que explica,
a partir del fet
que les dones menstruen,
com ho lliga
amb molta mala fe, eh?
diu,
com que des de la...
Ho llegeixo en prosa ja,
amb una versió prosificada.
Diu,
com que des de la primera
totes les dones
han estat així de cruels
i horribles,
Déu ha castigat
el seu cos
no ben tancat
amb tots els mals nocius.
La seva natura
és podrida
i corrupta d'humors.
No ho dubtis,
per la seva ferida
sempre viva
van i volen
entre els draps
que s'hi posen
sargantanes,
serps,
granotes,
rates,
pinyades i llimacs.
S'hi fan tumors
i crancs grans
com ronyons,
grans bunys
de formes
i monstruosos.
L'anafra fresca
amb la vena
es fa putrida
i s'hi fan cucs.
Mare meva,
quina interpretació
de la biologia
més estranya.
Ja veieu el to, eh?
Clar,
no era el cas,
però imagina't
que un jovenet
agafa aquest llibre
sense experiència ni res
i jo crec que veu
una dona pel carrer
i s'amaga,
perquè realment
és una petita mostra,
només.
Efectivament,
una petita mostra
del que ja
del que ja.
I ara us enllegeixo
un fragment molt minúscul
en vers amb l'original
perquè veieu
el ritme que d'això
que és molt difícil, eh?
És una història
molt divertida
perquè,
per això et dic que
jo penso
que és una broma,
perquè dintre del text
i a banda
de la història
de la misogínia,
de l'atac contra les dones,
hi ha una gran quantitat
d'historietes,
de petites històries
que es van comptant.
la culpa d'aquestes històries
sempre la tindrà una dona,
però algunes d'aquestes històries
són molt divertides.
En la línia...
Hi ha humor.
Sí, sí, sí.
No és un llibre de la mate.
No.
Hi ha hagut qui l'ha comparat,
el Jaume Vidal-Alcuber,
que havia estat catedràtic
de literatura aquí a Tarragona,
va dir una cosa
que a mi em sembla
molt assenyada
sobre aquest llibre, eh?
I és,
de la mateixa manera
que el de Camaró
l'entenem
com un llibre de dones
perquè parlin les dones
a costa dels homes,
perquè totes les històries
són d'enganys d'homes
i l'home és sempre enganyat,
és ruc, és carallot, etcètera.
El llibre de Jaume Roig
sembla tot el contrari.
És a dir,
un llibre perquè malparlin els homes
de les dones.
De les dones.
Perquè aquí
les dolentes són sempre les dones
i la víctima
és sempre l'home.
El que passa
és que el bocatxo
té un to festiu
i en canvi
aquest té un to terrible,
però amb històries d'humor.
Us llegeixo un fragment
només perquè veieu
com sona el vers
i us explico aquesta història
perquè veieu també
com funciona.
A mitjorn
era passat bunyol
i pos-lo sol
fui en requena.
Per bona estrena
t'obriga en festa
prou deshonesta
no coneguda
més avenguda.
Una esposada
ja desflorada
anys de casar
l'ujor d'arrà
aparellada
ben emparlada
saber fingir
mostrant tenir
el cos
diable espaventable
torcent la cara
pres una vara
mou tots de brega.
Aquest és el rime
del llibre original.
És molt difícil.
Molt difícil.
És molt difícil.
Bé, aquesta història
que explica
aquest fragment
que he llegit
és una d'aquestes
històries divertides
que explica.
que un dia
arriba a un poble
i troba una boda
troba un casament
i aquesta dona
a mig casament
es fingeix endimoniada
bé, no es fingeix
això ho descobrirem
al final de la història
però comença a caure
a cridar
i tal
tothom s'esvera
tothom s'espanta
el capellà s'hi acosta
el marit li diu
que faci alguna cosa
comença un exorcisme
de la dona
surt
dimoni
surt
i llavors ella
girant el cap
i totes aquestes coses
que se suposa
que fa una endimoniada
li diu al capellà
no sortiré
d'aquest cos
que he posseït
si no és trencant
i és queixant
i que hi hagi sang
i bueno
el marit diu
bueno
doncs que surti
però que surti
jo la vull fora
i llavors
el capellà l'exorcissa
i llavors ella fa
una sèrie de moviments
oi veus
i tal
plava
es desmaia
i quan retorna
llavors
ja el dimoni
ja ha sortit
diu
per on ha sortit
doncs ha sortit
pel sexe
i d'aquesta manera
tapa el fet
que no era donzella
quan es volgués casar
quan es volia casar
és que són males
les dones
són dolentes
dolentes
dolentes
fixa't quins invents
no és que no sigui verge
sinó que el dimoni
ha sortit per allí
és clar
tot ho agafa
per l'abesant sexual
no?
sí, sempre
és a dir
no altres defectes
d'altres aspectes
no, això també hi és
també, però el tema
l'abesant sexual
és molt present
i és molt present
de totes maneres
hi ha algunes coses
que són d'una llarga tradició
hi ha per exemple
un altre episodi
quan ella està a París
que va a un hostal
i en aquest hostal
fan uns pastissos de carn
extraordinaris
tothom s'enllipa els dits
i ell també
al final es descobreix
que els pastissos de carn
estan fets d'homes
que maten les urinaleres
jo ho sento molt
però jo crec que aquest llibre
s'ha de llegir
amb aquest bon humor
i posant-lo en la seva época
posant el temps
però realment
és curiós
en aquest sentit Jordi
per acabar
el podem trobar
en aquesta versió
de, diguem-ne, actualitzada
sí
hi ha versions
originals
del llibre
en vers
que es poden trobar
amb normalitat
i almenys jo conec
dues versions
que
prosificades
que es poden trobar
al mercat
sense cap problema
doncs vostès ho demanen
així com el llibre
de les dones
de Jaume Roig
seguim tranquil·lament
però devanin una versió
perquè si no
una versió
sí sí
perquè aquesta
que has llegit ara
és impossible
ens quedaríem
amb més de la meitat
del llibre
sense assabentar-nos
exactament
què volia dir
aquest bon home
aquest senyor
com cal
respectable
del segle XVI
que va
fer aquest llibre
i que donava
aquesta visió
del sexe femení
Jordi Tinyena
com sempre
ha estat
un plaer
hem fet una
descoberta
curiosa
singular
si més no
interessant
si no hi ha novetat
t'esperem la propera setmana
gràcies
bon dia
adeu