.
Un altre dimarts fem un cop d'ull aquest punt de lectura
del matí de Tarragona Ràdio en companyia de Jordi Tinyena
i amb la col·laboració del col·lectiu d'escriptors del Camp de Tarragona.
Jordi, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Benvingut. Avui tornem a la poesia,
perquè aquest començament de l'any 2005 sigui un bon presagi per aquest gènere.
No tenim descuidat aquest àmbit de la literatura ni de bon tros, no?, el punt de lectura.
No, no, no. Jo soc molt mal lector de poesia, em sembla que ho havia comentat alguna vegada.
Soc més bon lector i més fidel lector de narrativa,
però vaja, la poesia és cert que permet aquestes lectures curtes
en moments en què tens ganes de fer-ho
i la veritat tenim poetes bons que val la pena conèixer.
Home, lectors, lectors de poesia,
persones que llegeixin fonamentalment poesia en deuen haver-hi poques,
però tots sempre tenim un poema o un auto a mà quan el necessitem.
Sí, sí, això és veritat.
És com una cançó, com un espai, com un paisatge.
Sempre hi ha un poema o un autor que ens atreu més que d'altres.
Sí, el que passa és que s'ha d'insistir altra vegada,
ho hem fet moltes vegades amb aquest programa i seguirem insistint,
que només agrada allò que es coneix.
Per tant, la feina fonamental és donar a conèixer
el patrimoni literari, en aquest cas poètic, de la nostra literatura.
Perquè insisteixo que, desgraciadament,
els mitjans de comunicació no ocupen cap espai, absolutament mai.
No es llegeixen poemes enlloc, no es publiquen poemes, no?
A revistes o diaris o no apareixen a televisió o coses d'aquestes.
I d'altra banda, a l'escola, també ho hem comentat alguna vegada,
l'atenció és molt, molt, molt petita ara mateix.
L'últim poeta que ens va acompanyar aquí al Punt de Lectura
va ser Miquel Martí Pol.
Miquel Martí Pol, sí.
L'any passat, ja.
I teníem una assignatura pendent,
perquè el poeta que avui ens ocupa ha sortit alguna vegada
quan hem parlat de temes més generals.
El teníem pendent, el Punt de Lectura, que és en Jurep Carné.
Sí, un dels grans poetes del segle XX català.
I conegut.
I conegut, i conegut.
Dels lectors actuals.
I respectat, i que, en fi,
en posa d'acord absolutament a tots els crítics.
perquè no sempre és fàcil, això, eh?
Sí, sí.
Què podem dir així per conèixer una miqueta l'autor
abans d'entrar en la seva poesia?
Bé, el primer és situar-lo.
És un home del, deia que és un home del segle XX,
és un home de la primera meitat del segle XX,
tot i que moren bastant més tard,
però és un home que fa la carrera literària,
fonamentalment la fa entre 1906 i la Guerra Civil Espanyola.
Després continua escrivint i continua viu i tal,
però el seu moment daurat, per entendre'ns,
és durant el període que coneixem amb el nom de noucentisme
i que abraça, doncs, aproximadament entre 1906
i la dictadura de Prima Rivera, 1923 o una cosa així.
És fidel a aquest corrent?
Sí, sí, és pagès.
No és que sigui fidel, és l'estandard d'aquest corrent.
És a dir, aquí hi ha dos grans personatges,
o tres grans personatges del període,
que són l'ideòleg, per entendre'ns,
l'home que dibuixa el perfil del període,
que és Eugeni d'Ors, també un altre pes pes pesant molt conegut,
un polític que es fa ressò del programa cultural d'aquesta gent
i que posa els mitjans econòmics perquè tirin davant,
que és Prat de la Riba, i l'home en comunitat de Catalunya,
i un poeta, que és evidentment Josep Carné.
És company de files d'un poeta del qual vam parlar aquí,
al Garau de Lliost.
Ah, sí?
Que aquest no era tan conegut, eh?
No, no, sí, no era tan conegut.
Precisament va ser parlant d'aquest poeta
que va sortir el nom de Josep Carné,
i vam comentar que ja en parlaríem més endavant,
perquè precisava d'un espai sencer per ell.
Com és la seva poesia?
Bé, jo, per resumir-ho molt ràpidament,
diria que és una poesia d'arreu clàssica,
de gust clàssic,
que vol dir de gust per la perfecció,
molt ben construïda,
ordenada,
molt ordenada,
molt ben mesurada,
molt ben rimada,
amb un domini de la llengua extraordinari,
amb un horror extraordinari
per la inharmonia,
i per tant la voluntat
que tot quedi ben lligat i ben trebat,
i que sigui elegant,
que sigui bonic,
encara que sigui a costa
de posar sordina els sentiments.
Per això t'ho dic,
probablement aquesta fidelitat estaticista
fa que perdi una miqueta de passió i sentiment
d'aquesta poesia.
pròpia de l'època, d'altra banda.
Sí,
no, no,
és el període,
és a dir,
els períodes clàssics tenen una certa tendència
a dominar les passions,
a dominar els sentiments,
a diferència dels períodes romàntics,
que són més exaltats,
i aquest és una mica,
l'accés de passió és considerat amb el gust,
i per tant l'exhibició dels sentiments
també s'ha considerat amb el gust.
La mesura,
la cosa allò,
mesura,
ordre,
canon clàssic de bellesa,
harmonia,
simetria,
totes aquestes conceptes.
I els temes,
els clàssics de la poesia?
De tot,
Carné escriu de tot,
Carné és un home,
a més a més té una,
a veure,
estem davant d'un gran poeta,
una altra cosa és que
a alguns lectors els pot semblar fred,
els pot semblar poc sincer,
també,
massa extern,
massa superficial,
però és un gran poeta,
és un home capaç de fer,
n'he portat,
seleccionat un parell de diferents
perquè els veieu,
però és un home capaç de fer
un poema a un llençol
que s'està jugant al sol.
Clar,
això pot dir,
home,
a mi això no m'interessa
des del punt de vista del tema.
Cal escoltar-ho,
o llegir-ho per saber.
Clar, però,
com a exercici poètic
és impressionant,
perquè és clar,
és molt difícil
fer un poema a determinades coses,
no?
Llavors,
ell,
hi ha un llibre,
entre els molts llibres que va escriure,
n'hi ha un que es diu
El cor quiet,
que jo l'he triat com a títol
perquè defineix molt bé
la seva poesia,
El cor quiet,
és a dir,
aquest cor que sembla
que no glateixi,
que no s'altera per res,
bé,
naturalment és una paradoxa,
perquè el cor no pot estar quiet
per definició,
senzor estaria mort,
però aquesta idea
de la persona que ho observa
sense prendre massa partit,
sense alterar-se massa
per la realitat,
seria una mica
el tipus de poesia
que ell fa,
no?
Llegim un primer poema
i això ens donarà peu
a fer algun altre comentari?
Sí, sí,
en llegeixo un del cor quiet,
precisament,
d'aquest estil
que us comentava ara,
que és,
en aquest cas,
un raig de sol,
no sé què es pot dir
d'un raig de sol,
però mireu el que diu
el carnet,
diu,
hi havia cada dia
un raig de sol
que t'esperava aquí
i em feia companyia
amb un dolç aire
de venir per mi,
dava un reflex al sostre
com un aiguatge
de mil ulls movents,
en un joc de cristall
s'emmirallava,
tots els seus grans de pols
eren contents,
durava encara,
encara,
de tacadir el peu,
ja començava a dubtar,
a plaret,
cada porta resseguia,
dissimulant
que s'estirés enllà,
era tan viu
que em creia
de sentir-hi
el burinot que brum,
mos ulls
deixaven aviat el llibre,
em coïa de llum,
lent,
decebut,
el raig de sol partia,
i jo,
tombat,
li endevinava a Ullcluc
aquella cara tota seriosa
que fa
els enterraments,
greu i feixuc,
de cua d'ull,
eren vesprit o en pena,
diagonal em contemplava el raig,
i feia un salon fora
abans de dir,
me'n vaig.
Aviam,
d'acord,
potser no té
la passió que ha de tenir,
però el que sí que és cert
és que la bellesa
de les paraules
la notes
en aquest tipus
de poemes,
i el ritme,
aquesta capacitat,
qui diu,
home,
sense passió
no hi ha poesia,
home,
caldria parlar-ne,
no?
No hi ha poesia lírica,
això és veritat,
no hi ha poesia lírica,
però poesia sí que n'hi ha,
i Carné és un mestre
pel que fa al domini
de la llengua
i pel que fa al domini
del vers,
però és clar,
els seus versos són preciosos,
és a dir,
són versos que
tots tenen el ritme
que han de tenir,
és un home amb un do especial,
segurament si hagués nascut
en un periodo romàntic
doncs hauríem tingut
una poesia rebatadíssima
i molt ben feta també.
Probablement és un bon moment
de parlar d'això
i de Josep Carné
en uns temps
que diuen
que cada cop
utilitzem menys paraules
i moltes vegades
no ens aturem a pensar
justament en això
que dèiem ara,
la bellesa de les paraules,
paraules que per elles mateixes
són velles,
que no cal que diguin
o que expressin
un sentit de la història,
sinó senzillament
escoltar-les,
com pots contemplar
qualsevol altra cosa,
contemplar una construcció
de paraules és...
El gust per la llengua,
és això.
Si us heu fixat
en aquest programa
del corquim,
no hi ha cap paraula
que no sigui de lèxic comú,
no cal agafar el diccionari,
a ningú no li cal agafar el diccionari
per llegir.
No, no,
són paraules
absolutament entenedores
i la construcció
és perfecta,
és el que deies allò.
Sí, sí, no.
Clar, ell,
a veure,
al darrere d'aquesta poesia
hi ha una concepció
molt clàssica
del que és el treball,
no?
És a dir,
per Carné la poesia,
a diferència de Maragall,
per exemple,
que dintre ja
d'un espirit més romàntic,
la poesia
la definia Maragall
com la paraula viva,
és a dir,
en el moment en què
el poeta està exaltat,
en aquell moment
ha d'escriure,
i allò és la paraula viva,
i després retocar-la
ja és matar-la,
s'ha de deixar com ha sortit.
Clar, Carné,
això s'horroritza
davant d'un pensament així,
no?
I el que diu és
no, no, no, no,
la poesia és un treball,
és a dir,
és el resultat
d'una idea
però el resultat
a treballar-la
i treballar-la
i ara ajusto
i ara canvio això
i ara modifico
i ara faig,
és una mena
d'un treball de laboratori
constant,
tenàs,
i el resultat
és una poesia perfecta,
que és el que es busca,
no?
L'exquisidesa
en el ritme
i amb la mètrica
i amb tot.
I darrere hi ha un esforç
amb aquelles coses
que sota l'expontaneitat
moltes vegades
colen com a poesia
i dius
calla que tampoc
no em diu gran cosa,
no?
No, clar,
és a dir,
darrere de les poesies
de Carné
i dels poetes del període
hi ha homes
d'una cultura extraordinària,
homes que han llegit molt,
que coneixien llatí,
grec,
en fi,
d'una cultura
molt, molt ample,
que no han deixat la poesia
com una cosa espontània,
d'allò que s'ha,
a veure què s'ha macut,
sinó que la poesia
és el resultat
de moltíssimes lectures
i de conèixer molt bé
les tècniques literàries
del vers.
Comentaves que té
una obra extensa, no?
Molt extensa, sí.
Que a més a més
es troba amb facilitat
a les llibreries
perquè a diferència
d'altres Carné
no s'ha deixat mai
de publicar.
Potser, entre altres coses,
perquè els seus llibres
recorrentment
tornen als programes
de literatura
dels cursos alt
del batxillerat
de la literatura catalana
opcional,
optativa,
any sí, any no
apareix algun llibre de Carné.
Per tant,
alguns llibres com aquest
Alcorquiet
o Auques i Ventalls
o Als arbres,
aquests són fàcils de trobar.
Una de les garanties
que un autor
pugui romant
en la memòria
d'un poble
és justament
que estigui en
les manuals
de literatura
de les escoles, no?
Efectivament.
És la manera
d'assegurar-se
aquest trosset de glòria
perquè un cop
desapareixen
dels manuals
de literatura
ja...
I ara no hi ha manera
de trobar-los.
Ningú se'n recorda.
Home, i aquí se'n recorda,
ara per exemple,
ho escoltarem al final
del programa,
hi ha una formació
coneguda
aquí a Catalunya
Tornet CC
que han fet
un disc
en doble
dedicat d'una banda
a Salvador Espriu
i d'altra banda
a Josep Carné
amb una selecció
de poemes
que han musicat
i que escoltarem
al final de l'espai.
Això de música
i poesia
feia temps
que no ho feien
en alguns grups, eh?
Hi va haver un moment
que se'n feia molt
i ara...
N'havíem parlat
quan vam parlar d'Espriu
en aquest mateix programa.
Espriu sí que és un home
que ha tingut fortuna
pel que fa
a la musicació
dels seus poemes
perquè hi ha molta gent
que els ha fet.
Però efectivament
a Carné
no ha tingut massa sort.
Un altre poeta
que se'l va a musicar
també al principi
va ser a Salvat Papacet.
En parlem un dia
també de Salvat
que és molt diferent.
Vicenç Andrés Estellers
també
amb el desaparegut
Ovidi Montlló
que va dedicar
part de les seves cançons
a aquest poeta
del País Valencià.
Continuem parlant
de Carné.
N'has preparat
algun altre poema, no?
Sí, us em volia llegir
un altre
d'aquests
tan bonics, eh?
D'aquests que et dius
que bonic que és.
Sí, és d'un llibre
que es diu
Els fruits saborosos
que és un llibre deliciós
independentment
del que pensis
i el que fa
és agafar
un fruit
diferent
i associar-lo
a uns personatges
i a uns sentiments
determinants.
Però ho fa
al llarg de tot el llibre?
Tot el llibre és igual
sí, va passant
de fruit a fruit.
Cada poema és un fruit.
Les taronxes,
les castanyes
i llavors
a l'entorn d'aquest motiu
construeix uns personatges
una petita història
una mini història
per deixar en evidència
un moment de la vida
una etapa de la vida
la joventut
l'adolescència
la maduresa
la bellesa
I el plantejament
del llibre
és harmoniós
Sí, sí, sí
és molt ben construït
és un llibre molt pensat
molt pensat
Bé, jo us he seleccionat
un dels més bonics
que tots
que és el de la bellesa
va destinat a la bellesa
a la bellesa de l'edat
bé, baixa
i es diu
bueno, porto dos
primer llegeixo
el de la bellesa
i si dóna temps
després llegirem
el de la infantesa
i es diu
La por masculina
aquest és molt bonic
de veritat
són versos molt llargs
perquè és una història
són alexandrins
diu
fixeu-vos els noms
també perquè els noms
ja són de factura
molt clàssica
aquí els personatges
es diuen
Alider
ella
i Lamont
ell
no es diuen
ni Josep ni Anna
no, no
bé, diu
Alider s'ha fet vella
i Lamont és bellet
i més menuts i blancs
s'estan sempre a la vora
ara que són al llit
els ves el solellet
plora Alider
Lamont
vol consolar-la i plora
o petita Alider
com és que plores tant?
o Lamont
perquè em sé tan vella
i tan corbada
i sempre sec
i em vejo
les nores treballant
i quan els nets
em venen
em troben tan gelada
i no et sabria peixa
com en els temps florits
ni fondre't l'enyorança
dels dies que s'escolen
i tu vols que t'abrigui
i els braços em tremolen
i em parles d'unes coses
on m'ha caigut l'oblit
Lamont fa un gran sospir
i li diu
home vida
meus peus són balps
i sento que se m'enva la llum
i et tinc a vora meu
com la poma escollida
que es torna groga i vella
i encara fa perfum
el nostre vol
ningú no és dolç
amb la bellesa
el fred ens fa tamensa
la negra nit horror
criden els fills
les nores ens parlen
amb es presa
què hi fa
d'anar caient
si ens n'aduem l'amor?
és maco, eh?
és preciós
és preciós
a més
per aquests versos
no passa el temps
no tenen data de caducitat
no, no
és una historieta
és un poema
que és clar
explica uns sentiments
de la bellesa
en positiu
sempre en positiu
els ulls de carnet
són aquests
sempre en positiu
explicant una petita història
a partir d'un parell de personatges
tot el llibre és igual
i va passant
a les diferents etapes de la vida
tots són molt bonics
i aquesta etapa de la infantesa
quin fruit li atorga?
sí
en el que llegiràs
n'agafa uns quants
clar, el de la poma escollida
està molt ben triat
perquè efectivament
la poma tradicionalment
havia estat utilitzada
per donar olor als armaris
també
és a dir
que és un fruit
que efectivament
s'arrugava a casa
dintre de
i es mantenia en el temps
sí, de l'àmbit familiar
la idea és la mateixa
un personatge femení
en aquest cas de nens
i que es diu
també no es diu Maria
ni Joaquima
sinó que es diu
Iris i Mirtila
diu Iris a Mirtila
amiga
jo no sé
tants del barcocs
li deixes el vell al barcoquer?
o Iris
però m'agrada menjar-ne pels camins
fent festa a la dolcesa
que em raja boca en dins
però l'hivern arriba
i per el foc rebent
sentim a la taulada
ballar teules i vent
i bellitzar
la mare veient-nos entristits
i com freguem els nassos
i com bufem els dits
ens porta a riolera
quan cau la neu a flocs
un pot en confitures
de préssecs
i el barcocs
és un regal
és un regal
i deies a l'inici
del punt de lectura
home
només agrada allò
que es coneix
i nosaltres t'agraïm molt
que ens hagis donat
a conèixer Josep Carné
allò de com a mostra
un botó
jo crec que ha estat
una mostra
prou significativa
perquè ens prenem
la molèstia
de buscar un llibre de Carné
a mi aquest m'ha agradat
particularment
recordem el títol?
sí
aquest es diu
Els fruits sabrosos
Els fruits sabrosos
molt senzill
de recordar el títol
Jordi
et sembla que per acabar
escoltem un altre poema
de Carné
però en aquest cas
musicat
de fet l'has triat tu
entre les propostes
que ens fa
torner a CC
amb aquest disc
que es titula
L'arbre de l'esperança
concretament
ens has dit
que podíem posar
la cançoneta incerta
la cançoneta incerta
doncs
escoltem la cançoneta incerta
i com sempre
t'agraïm molt
a la teva companyia
Jordi Tinyena
fins la propera setmana
Adéu-siau
Adéu-siau
Adéu-siau
A aquest camí
tanfí, tanfí, tanfí,
A aquest camí, tanfí, tanfí,
qui saabon mena,
es a la viila hoi, tanfí, tanfí,
és a la viila hoi, tanfí, tanfí, tanfí,
Que a mi tan fi, tan fi, qui sap on mena, és a la vila o és alpí de la carena.
Liri blau, color de cel, diu, vine, vine, però no passis d'un vel de terra n'yina.
Fins demà!