Jordi Tinyena, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Avui ens quedem a casa, i a més amb molt de gust que ens quedem a casa
perquè avui parlem d'una escriptora que, a més, aquests dies també és notícia
perquè ha tret un nou llibre, una nova novel·la.
Ens referim a Margarida Aritzeta,
també integrant del col·lectiu d'escriptors del Camp de Tarragona,
a banda de moltes altres coses, professora a la universitat,
i ara ha tret aquesta novel·la, El llegat dels Filisteus.
Per tant, avui dediquem el punt de lectura a Margarida Aritzeta, no?
Sí, de tant en tant.
sobretot quan hi ha motiu per celebrar-ho, com és l'aparició d'un nou llibre,
hem de centrar l'atenció sobre els escriptors més pròxims.
Margarida Aritzeta és una autora amb una obra publicada, diguem-ne, important,
quantiosa, no només novel·les, narracions, sinó també s'ha decantat
per la literatura més juvenil, llibres especialitzats,
perquè recordem que ella és professora a la Universitat Rovira i Virgili,
una dona amb una obra àmplia, no?
Sí, és allò, un tot terreny de la literatura, diríem.
És una persona que fa, tot i que és jove, fa molts anys que s'hi dedica,
perquè va començar molt i molt, molt joveneta.
Penseu que va, en fi, jove, jove, va guanyar el Premi Víctor Català
quan la pedra es torna a fang a les mans, que era un llibre narracions,
i a partir de llavors no ha deixat de treballar mai
amb una periodicitat i una regularitat extraordinàriament precisa, no?
I és un tot terreny perquè, a més a més, ha publicat de tot, tal com tu deies.
Efectivament, hi ha novel·la juvenil, hi ha novel·la policia,
que va pertanyer també al col·lectiu d'Ofelia Drax.
Ha fet novel·la de tot tipus.
Molt bé, i l'última novel·la, com dèiem, és el llegat dels filisteus.
No sé si vols que ens centrem ja immediatament en aquesta nova novel·la
que molta gent té a mitges perquè acaba de sortir al mercat fa no res,
una setmana o dues, com a molt.
O vols que fem referència a alguna de les seves novel·les anteriors?
Perquè amb aquesta trinca bastant amb el que havia fet anteriorment, no?
Bé, la novel·la aquesta és diferent. Jo penso que hem de parlar d'aquesta novel·la,
però abans deixa'm almenys citar alguns títols
perquè el lector que no la conegui s'hi pugui acostar una mica, no?
Hi ha llibres que li estan funcionant bé des de fa molts anys.
Jo vull destacar que aquí un de...
Hi ha un vessant també, amb això que diré,
hi ha un vessant de l'obra de la Margarida Ritzeta
que és, per dir-ho d'alguna manera, el vessant compromès, ideològic.
És a dir, novel·les que, a més a més de ser una narració o d'un argument,
pretenen també oferir una manera de veure la vida,
una manera de veure algunes realitats, no?
Compromès, en aquest sentit.
Per exemple, ell escriu novel·la juvenil, n'ha fet.
Són novel·les que funcionen molt bé.
A diferència del mercat dels adults,
el mercat de novel·la juvenil és un mercat molt estable.
Si col·loques una bona novel·la, doncs les novel·les funcionen.
I jo recordo ara una que diu Emboscades del Gran Nord,
que és una novel·la que surt força,
que és l'aventura d'uns personatges posats al Canadà.
Però amb els rarafons de la vida i el respecte necessari
a aquesta vida dels indígenes, dels americans, genuïns,
abans de l'arribada dels europeus, no?
Per exemple.
O més tard, novel·les policíegues, com El cau del Llop,
que està ambientada a Tarragona.
És una novel·la de lectura rapidíssima i altíssimament recomanable.
I ja més cap aquí, perquè algunes de les novel·les
ja fa molts anys que estan editades
i possiblement algunes no es trobaran,
no serà molt difícil trobar-les.
I ja més cap aquí, ella quan parla de les novel·les
s'acostuma a citar les últimes, que són Alvarí,
que és una novel·la que va editar no fa gaire l'any 2002
o una cosa així editada per Gossetània,
igual que aquesta última.
I després els perfils d'honora,
de la qual ella estava molt, molt satisfeta,
una novel·la ambiciosa,
que no va tenir el ressò crític que segurament es mereixia.
I per citar-ne una altra també,
que a ella li té una especial estimació,
és L'herència de Cuba,
que és una novel·la que té alguns anys
i que narra en forma novel·lada
una història que és la història de la seva família.
Aquí estàs molt personal, literalment personal.
És la història del seu avi, una mica la història del seu avi.
I ella, esclar, té una estimació especial
perquè, a més a més, va ser una novel·la
que la va viure molt intensament,
es va desplaçar a Cuba, però és qui no l'han fet?
Doncs bé, aquest seria una mica el recordatori
de les últimes novel·les o d'algunes novel·les de la Margarida.
De fet, aquesta experiència personal
i algun d'aquests viatges també es reflecteix
en la darrera novel·la, és el cas del Sàhara,
és una gran amant del desert, dels camps de Tinduf, Argèlia,
i també està present aquest paisatge, aquest decorat,
en aquesta novel·la del llegat dels Filisteus.
Sí, aquí tenim una novel·la llarga, força llarga,
pel que és avui dia la mitjana de les novel·les,
que no acostumen a ser a 200 pàgines,
tirant llarg 250,
i aquesta ens movem a l'entorn de, no sé si,
400 escats o quasi 500 pàgines,
de mida de lletra no gaire gran.
És a dir, és una novel·la de llarg recorregut,
i és una novel·la, jo penso que molt ambiciosa, també,
en el sentit que pretén abraçar amb una mateixa novel·la
un conjunt de subgèneres novel·lístics
que normalment van per separat.
Clar, això ha hagut de suposar un esforç molt important per ella,
i suposa un important esforç del lector,
perquè ha d'anar-se situant a la novel·la
en funció de com la narradora va conduint-lo
a través d'aquests subgèneres.
Per exemple, la novel·la té un aspecte polític buscat,
volgut, deliberat, que és el rarafons del cas Carot,
és a dir, de l'entrevista que va fer el Carot
amb membres d'ETA a Propinyà, ja fa alguns anys,
i l'enrenou posterior que aquesta visita va causar.
Doncs bé, aquest rarafons polític,
Margarida Ereseta l'agafa pel coll
i el col·loca dintre la novel·la sense...
Una actualitat periodística, gairebé, no?
Sí, sí, el col·loca dintre la novel·la sense disfresses,
és a dir, aquí el Carot Rovira es diu Carot Rovira,
i és un personatge de la novel·la, i apareix com a tal,
i apareix a Tarragona, i viu a Tarragona,
i és de Cambrils, i va veure sa mare a Cambrils,
és a dir, aquests no tenen disfresses.
És clar, aquest és un rarafons que es va mantenint
puntualment a la novel·la, te'l vas recordant,
però, és clar, és un personatge viu,
és un personatge real, i, per tant,
juga un paper relativament secundari
des del punt de vista de la ficció,
perquè no arriba mai a protagonitzar res,
no? Ella no s'atreveix a fer-li fer coses
que a la millor no faria,
o que no s'atreveix del tot a afabular amb el Carot,
però sí que és un referent polític que el tenim col·locat.
D'altra banda, hi ha
un món de...
Ara tu citaves el Sàhara, i és l'entorn
d'aquest tema on gira
el que diríem una subnovel·la d'aventures,
que en aquest cas és
la defensa
i l'intent
de trobar,
de mantenir, de preservar
una peça
històrica dels pobles
dels Filisteus, que és el llegat dels Filisteus,
i que, doncs, té l'origen
allà, al Sàhara,
o amb el poble...
Ella imagina que té l'origen
entre els saharauis,
i bé, allò és una novel·la d'aventures,
amb assassinats,
amb viatges...
Sí, sí, i desaparicions,
i xilaves que...
Sí, sí.
De altra banda,
hi ha l'element també aquell que dèiem
una mica compromès,
que en el cas d'aquesta novel·la,
doncs té dos eixos,
un, la defensa del Carot,
i de l'actuació del Carot,
i, de l'altra banda,
la defensa d'un món,
que és el món saharauí,
el món perseguit,
el món d'aquesta república saharauí,
que és més virtual que real,
i la reivindicació,
en el fons,
en el fons,
d'allò que se suposa
que signifiquen els Filisteus,
d'un poble, doncs,
civilitzat,
sotmès,
que desapareix en la història
justament per aquesta voluntat
d'integració
amb tots els pobles que li arriben
i aquesta voluntat d'entendre'ls a tots.
Clar, vist des de fora,
algú pot pensar,
home,
la situació del poble saharauí,
el tema de polític aquí a Catalunya
i també, doncs,
arreu de l'Estat,
com es poden combinar, no?,
aquestes històries,
i a més a més,
afegim històries personals i sentimentals
de tota una galeria de personatges
que també ens poden sonar
com a molt propers, no?,
des del punt de vista personal,
sinó com a estereotips
d'aquesta societat actual, no?
Sí, és que l'altre element
i l'element que en realitat
dóna gruix a la novel·la
i que ocupa la història central
i lliga totes les altres
és la història d'un personatge
que és un llibreter,
que és el que es veu
ficat en tota la història
de trobar aquest llegat dels Filisteus,
que en principi ell no sap ni què és,
no sap el que busca, tampoc,
acaba sabent què busca
i acaba desplaçant-se a ell,
la nòvia,
en fi,
acaba desplaçant-se
a tot això
amb un ex-legionari dolent pel mig,
acaba desplaçant-se cap al Sahara
i tornant, no?
Però bé, aquesta història central,
que de fet és la que ocupa més pàgines
i la que té més història,
que és una història que recorda molt
els trucs del Folletó,
ho dic amb total respecte pel Folletó
i naturalment per la Margarida.
És a dir,
en el sentit que tenim un personatge
amb una marca d'origen,
que és la marca del naixement,
de no conèixer el pare,
i, per tant,
a través de la novel·la
ell no només s'enfronta
a buscar aquest llegat dels Filisteus
per encàrrec directe del Carrat Rovira,
que passa per ser amic seu,
passa per ser amic seu a la novel·la,
sinó que també s'enfronta
a descobrir els seus orígens,
a veure qui és son pare.
No us desvetllaré res
perquè la història s'ha de llegir,
però la sorpresa és monumental
amb la història de qui és son pare
i com es va teixint.
A mi em crida l'atenció
i alhora la veritat és
que trobo molt atractiu
el que fa la Margarida Ritzeta
i que fan molts autors,
que és els personatges centrals
de les novel·les,
donar-los aquesta feina
de llibreters, bibliotecaris...
Està bé, no?,
que parteixin justament
d'aquestes professions
relacionades amb el món dels llibres
i la literatura.
Sí, és una deformació professional.
Està molt bé, no?
No és l'única, no és l'única.
Hi ha tot un gran gruix
de novel·les
que tenen com a protagonistes escriptors
o bé, en aquest cas, llibreters.
Es reivindica d'alguna manera
o indirectament
aquesta majestuositat
d'històries, d'aventures en aquest cas
i de coses que hi ha darrere d'un llibre.
És una novel·la completament diferent
com dèiem a les que anteriorment
havia publicat Margarida Ritzeta.
Totes les novel·les són diferents,
una de les altres,
però ella que va passar
pel matí de Tarragona Ràdio
es mostrava particularment il·lusionada
amb aquest llibre.
Potser perquè també explicava
que era la primera vegada
que també havia fet una mica
de periodista
i que havia dedicat,
havia esmerçat moltes hores
i molt de temps
en la seva construcció.
De tota manera,
a mi no em sobta
gens ni mica
que la Margarida
estigués il·lusionada
perquè és una dona
il·lusionada
permanentment
i, per tant,
tots els llibres
els agafa
com si fossin
com el que són,
autèntics fills.
Per tant,
ostres,
és perfectament comprensible
que estigués il·lusionada.
Jo crec que, a més a més,
ella,
aquí hi ha un component personal,
ella no és cap secret
que està casada
amb un diputat
d'Esquerra Republicana
que havia estat
alcalde de Valls també,
no és cap secret
que són amics
amb el Carot
des de fa molts anys
i, per tant,
amb ella,
quan tota la història
del Carot
la va adoldre
no només políticament
com pot haver
dolgut altra gent
a Catalunya,
ni tan sols
com a catalana
després de les barbaritats
que es van arribar a dir,
sinó també
de manera personal
perquè estàvem parlant
d'un amic seu.
Per tant,
això és normal.
i d'aquí jo crec que neix
la voluntat
de sortir en defensa.
Ella explica una cosa
que és molt reveladora
de com estan les coses
i amb quin espet ho feia.
Diu,
jo quan vaig escriure la novel·la
estava convençuda
que el Carot
quan sortiria la novel·la
ja s'hauria acabat,
jo estaria parlant d'història.
Clar,
i és veritat,
amb dos o tres anys,
amb dos anys
de perspectiva
tu podies pensar,
home,
quan sortir la novel·la
d'aquí dos anys
això s'haurà acabat
i allò ja serà més fred,
no?,
parlem d'un fet passat.
Desgraciadament no és així.
Va coincidir la sortida
amb un altre d'aquests pics,
que s'han despertat
en les últimes setmanes
d'Espanya,
vers Catalunya,
aquest tipus de coses.
Ara, vull dir,
ho mires amb els ulls d'ara
i dius,
ostres,
però si sembla
que no hagi passat el temps.
Sí, s'ha aturat el temps.
Clar,
estem cada dia rebent bufetades
de totes,
no,
d'algunes emissores
i d'alguns diaris
bufetades constants
contra tots nosaltres,
agafant una excusa
o una altra.
El Carot va ser una excusa
en bona part
en aquell moment
i ja se'm va sentir dolguda
i la novel·la volia ser,
vol ser una defensa.
Aquest potser és
l'element de la novel·la
que jo crec
que està posat
amb menys naturalitat.
És a dir,
el que passa
és que ocupa un lloc
que,
tot i que argumentalment
és central,
perquè tot es descapdella
a partir
que una persona
visita el Carot,
en realitat,
des del punt de vista
de la narració,
ocupa un lloc
molt a l'ombra,
molt lateral
de la novel·la
i, per tant,
no juga un paper central.
Però aquest és,
potser,
l'element,
la inclusió del Carot
que li pot portar
alguna mala crítica
perquè hi haurà gent
que pot veure-ho oportunista
o que pot veure-ho
massa partidista.
De fet,
a Barcelona
li presenta el llibre
al Carot.
Sí, clar.
Aquí a Tarlonà
el Canó.
A veure,
si li passa això
que li pot passar,
a veure,
és un efecte buscat
perquè,
efectivament,
a Barcelona,
ahir,
el dia 12,
ahir,
li va presentar
al Carot la novel·la
i l'editorial
la presenta
com el cas Carot.
Vull dir,
que això és buscat.
Clar, clar.
Jo penso que els lectors
han de saber
que això existeix,
que allí és la novel·la
però que ocupa
un paper secundari.
Hi ha altres coses
de la novel·la,
aquestes aventures,
aquests personatges.
Aviam,
si els nostres oients
ja han llegit
Margarida Aritzeta
amb el llegat dels Filisteus,
trobaran una altra
Margarida Aritzeta
que probablement
no havien descobert,
si no l'han llegit mai.
És un bon punt de partida
i després retrobar-se
amb altres títols
com el que ens ha esmentat avui
Jordi Tinyena,
que com sempre
li agraïm molt
que ens hagi acompanyat
i la setmana vinent
em temo
que hauràs de ser
un dia o altre
també protagonista,
tot i que ja sabem
que no t'agrada
però també tens
la teva nova novel·la
al mercat
i ja és hora
que la presentis,
la presentaràs
la propera setmana
si no hi ha novetat
i esperem que passis
també per aquest programa,
Jordi.
Ja, per ser.
Fins la propera setmana.
Adéu-siau.
Adéu-siau.