Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
podem estar sensibles sobre aquest tema,
però hi va haver gent concreta, amb noms, cognoms,
que aquest dia els va canviar absolutament la seva vida.
Jo em penso que això és una mica el que ha de passar més
en l'actitud de la gent,
de pensar que hi ha gent que realment ho ha sofert en primera persona
i que això ja no torna a ser per ells mai més igual.
I després hi ha totes les altres conseqüències
de per què, com, què es pot fer socialment
per lluitar contra aquesta situació perquè no es repeteixi.
Però avui jo penso que és un dia pel record més proper i punto.
Ja veurem a la nit com acaba la jornada.
El que és una mica lamentable és que hagin hagut d'avisar i anunciar
i dir per favor no utilitzeu els mitjans de comunicació de masses,
la televisió fonamentalment, de fer l'advertiment de
sisplau no utilitzeu aquelles imatges que tots sabem que no s'han d'utilitzar.
És molt trist que s'hagi de fer aquest advertiment, no?
Perquè és una discussió de sempre.
Però ja hauria d'entrar dins de la pròpia ètica de cada professional
i de cada mitjà de dir no, hi ha determinades coses que no calen.
No calen per fer-nos una idea de la dimensió de la tragèdia.
No calen determinades imatges, no?
És un tema de respecte, probablement.
És un tema que estem en una societat una mica del todo vale, no?
És una mica el problema de què signifiquen els mass media i com es pot utilitzar això.
I llavors, bueno, doncs ho veiem, no?
Que no hi ha una postura més o menys coherent i unitària i, bueno, a vegades s'ha d'avisar.
És que és molt... Suposo que hi ha cadenes que utilitzen això de forma, bueno, com a espectacle, no?
Sí, sí.
Us recordeu d'allò del càmping de Viescas?
Tinc una imatge al cap, que no se m'oblida en la vida, d'una persona aixecada amb un helicòpter despullat,
un home gruixot, que l'agafaven, estava mort, i el transportaven.
I aquella imatge és que no se m'oblida en la vida.
Tu poses en la pell de la família d'aquella víctima.
Exacte, i immediatament vaig pensar, i la mare d'aquella persona, i els fills, i la dona, i els amics.
Veuen com un tros de carn aixecat i totes les teles que ho han donat, totes les teles.
El que passa és que sembla que tothom vol la morbositat, no?, aquesta,
que sembla que és la que realment es convertirà en més espectacle i això vol dir més...
La que ven.
Clar, no, i sobretot més audiència, no?, perquè al final sembla que això és el que val.
I llavors la morbositat, o sigui, tots els àmits de la vida ja es porten a la morbositat,
sigui quin sigui, fins i tot la mort.
I la política, aquests dies, és un altre exemple, ben diferent de l'anterior.
La política convertida en espectacle i ocupant sistemàticament els primers llocs dels titulars de tots els mitjans de comunicació.
I no una política precisament edificant, no?, podríem dir.
No sé què us sembla.
Jo penso que ha arribat un punt, no?, en què la política moltes vegades ens intenta desviar de les coses importants, no?
És a dir, i que realment, bueno, es comencen a parlar certs temes que ocupen molts dies i molts dies i molts dies com primeres planes
o temes molt importants en tots els mitjans i realment s'estan anant d'altres temes que realment són els que preocupen, no?,
els ciutadans, precisament amb això, no?, que comentàvem aquí a micro tancant, no?,
i bueno, realment, amb tot el tema del 3%, es volia parlar del carmel, de les persones que estan patint,
que aquestes persones també estan patint, també s'han quedat sense cases per molts diners que ara els hi puguin donar,
que, bueno, després això també cadascú diu unes quantitats diferents, jo al final encara no m'he aclarit ben bé del tot com queda,
i això ha passat, això que era el tema important i que era realment les vivències de les persones i com se senten.
Era una prioritat, no?
I era el prioritari que s'havia de solventar, doncs això ha quedat, no sé en quines planes dels diaris i no sé en quines notícies de les ràdios, no?
Sí, el que passa és que això també és responsabilitat dels mitjans de comunicació, és a dir, jo penso que és una responsabilitat...
Fan d'altaveu, eh?
És a dir, van allà on troben que trobaran aquell titular, quan realment potser haurien de, o hauríem de, hem de ser molt autocrítics tots plegats.
No, però per exemple tot el que s'estava plantejant aquests dies a partir d'una situació en la qual, com tu deies, havia de parlar del tema del Carmel,
es va acabar parlant d'un altre tema perquè, bueno, va sortir aquest altre tema i després la conseqüència d'això una mica també s'ha posat en tela de judici de dir,
bueno, si aquest altre tema que va sortir sobre el tema de les condicions i tot això és cert, com és possible que ja no els polítics no hagin tret que hauria d'haver estat també una de les seves funcions,
és a dir, els partits plantejar-ho, si realment això és així, sinó també els mitjans de comunicació, com és possible que hi hagi hagut un silenci tan brutal en els mitjans de comunicació,
aquesta mena com de pacte del silenci de tothom.
Tothom ho sap però ningú diu res, no?
Llavors és bastant greu també, és a dir, els mitjans de comunicació només fan d'altaveu, els mitjans de comunicació haurien d'anar a tractar els temes que interessen a la societat,
que són problemàtics, buscar precisament els temes de reflexió, és a dir, no només fer d'altaveu d'uns interessos determinats,
d'uns grups determinats o d'uns partits determinats, sinó plantejar coses que interessen a la gent.
Una mica el que parlàvem a Microtancat, que la política per una banda i segurament els interessos socials i la vida de les persones va per una altra banda.
I els mitjans per una altra?
Els mitjans acompanyen aquest altre aspecte que s'està muntant.
Llavors és una mica problemàtic, no? Jo diria que en algun lloc s'han de trobar o bé no es trobaran i llavors hi haurà, penso jo, un altre moviment de part de la societat
que dirà en un moment determinat, bueno, n'hi ha prou, potser a lo millor hem de muntar una altra manera de fer les coses o potser a lo millor els partits,
els mitjans de comunicació, qui té aquests poders reals s'haurien de replantejar a veure com es reflecteix socialment i d'una manera coherent el que està passant, no? No ho sé.
Jo penso també que hi ha una espècie de tesi perversa i a més insultant per la gent de peu, que és que només ens agrada o el que ven més és tot allò que és morbós, tot allò que és la notícia, la corrupció, tot això.
Però això no és cert. Primer, la gent està farta. Segon, és claríssim, i ho heu vist en segons quins programes tele escombraria,
que si li poses a la mateixa hora un programa interessant, amb un sentit de l'humor, amb una línia diferent...
La gent s'apunta.
La gent s'apunta a aquest programa, perquè està fins dels nassos.
I majoritàriament, eh?
Sí.
I no s'ha de tenir por a això.
És que a vegades em sento insultada una mica en la meva curta atenta l'illància, perquè penso, ostres, és que m'estan tractant de ruc.
Jo penso que la gent està en aquest sentit reaccionant.
A mi em sembla positiu que es plantegin aquests temes, perquè la gent llavors ens manifestem sobre això,
sobre la veritat o no d'aquesta situació, o sobre l'assumpció o no d'aquesta situació, no?
Jo penso que cada vegada hi ha més gent, i jo penso que és bo que hi hagi més gent conscienciada o que reflexioni sobre això
i que tingui criteris sobre aquests temes.
És a dir, a mi em sembla bo que hi hagi una disputa.
El que no em sembla bé, una disputa, una discussió o interrogants, no?
El que no em sembla bé és allò del cefalograma plano i tothom continuem assumint una situació que no és real,
és a dir, que està molt allunyada de la realitat, però que com que és la que hi ha, doncs l'assumim.
A mi em sembla bé que hi hagi algun revolució i alguna cosa que mobilitzi la societat.
El que no veig massa clar és cap a on anem i com s'hauria de fer, no?
Però a mi em sembla bé que hi hagi...
Clar, de totes maneres, pel amb això que dieu ara, aquests dies que hi ha hagut tot aquest enrenou polític
dins de l'àmbit de la política catalana, segur que heu parlat amb persones que estan al vostre voltant de tot el que passa.
Allò, la sensació que tots coneixem una miqueta com pensen els nostres amics, els nostres companys,
independentment de la inclinació política de cadascú, jo el que he trobat és que hi ha una certa unanimitat,
insisteixo, independentment de la inclinació política, d'aquesta mena d'avergonyiment, no?
De dir, escolta, això no està bé, vingui de qui vingui, més igual, sigui el partit que sigui,
aquesta manera de fer general a la que hem assistit aquests dies no està bé.
Jo aquest comentari l'he sentit molt, i insisteixo, de totes bandes, no?
Per part de la ciutadania, no per persones que estan dins de l'àmbit de la política.
Sí, jo estic d'acord, Iolanda, i a més a més diria que hi ha una part de la població que pensarà que no,
que no és correcta, i una altra part que fins i tot passarà perquè arriba un punt que estàs tan saturat de...
Ja no saps a qui creure, no saps què pensar, perquè sempre es va liant la troca d'una forma important,
que al final dius, mira, que facin el que vulguin, no?
I és com si anessis a part, o sigui, el que hem dit abans, la política per un lloc i les persones per un altre, no?
I jo crec que una de les coses que falta en gairebé totes les notícies és el seguiment de les notícies, d'acord?
Perquè realment estem en una societat que fem moltes portades, però puntuals, no?
I es parla d'allò durant dos, tres dies, quatre, dues setmanes si el tema sembla que s'hagi de parlar,
però després, ara mateix aquest tema del 3% es tancarà avui i no tornarem a sentir a parlar del 3% fins no se sap quan.
Ni tampoc sabrem si això al final és veritat, ara diuen que faran una comissió d'investigació,
però sabrem si al final és veritat o no és veritat, sabrem si realment algú dels dos tenia raó,
qui estava dient, no ho sabrem, això es quedarà una mica...
Jo confio molt, no, jo confio molt que això realment no només s'arribi a saber,
que més que saber, sinó que realment s'articulin tota una sèrie de sistemes
perquè s'eviti una altra vegada aquesta situació.
És a dir, a mi el que em preocupa no és...
Em preocupa molt, eh?
Em preocupa que els partits polítics es comportin d'aquesta manera,
facin aquest tipus d'actituds, etcètera,
però el que em preocupa més és que si realment existeixin problemes,
que no surtin a la llum i s'esclareixin.
Això em preocupa molt més com a ciutadana.
És a dir, a mi, en definitiva, que es barallin el senyor Mas i el senyor Maragall,
doncs trobo...
A veure, tots els parlaments del món es barall a la gent.
El Parlament anglès, si té fama per alguna cosa és perquè es tiren els trastos al cap
i és el lloc on es tiren els trastos al cap i no passa res.
És a dir, la política es fa allà.
Aquí no estem acostumats, eh?
Però, bueno, jo trobo normal.
És això, per això estan.
Estan al Parlament per discutir, per proposar,
per reflexionar, per pensar, per barallar-se
i per treure'n conseqüències d'això
i coses positives de cara a la societat.
A mi em sembla que estan per això, eh?
A mi m'és igual que siguin molt amics o no siguin molt amics.
I millor allà que no en els mitjans o...
No, és que estan per allà.
A mi el que més em preocupa és que si surt un problema com aquest,
que, de fet, o sigui, si la gent llegim als diaris només les notícies
o escoltem una mica, resulta que el que sembla veritat
és que hi ha una problemàtica real en això
que té a veure amb el finançament dels partits,
que té a veure amb la claretat en el finançament dels partits
i que això és una qüestió que tothom accepta que sigui així.
Home, doncs a mi no em sembla normal.
A mi com a ciutadà em preocupa això.
Em preocupa això.
Em preocupa que es clarifiqui això.
Dos, que si hi ha d'haver un finançament dels partits sigui un finançament clar.
Que es digui qui finança cada cosa i per què i de quina manera.
I que, a més a més, l'obra pública estigui ben feta
i que es faci amb els diners que jo pago.
És a dir, a mi com a ciutadà el que em preocupa és això.
Llavors trobaria molt greu que llavors aquí,
amb aquesta comissió, amb el que fos, no s'esclareixi aquest tema.
A mi no em fa por que s'esclareixi
que realment hi ha comissions en l'obra pública
i en altres qüestions.
A mi no em fa por com a ciutadana.
Prefereixo saber-ho, sincerament.
Sí, però jo crec que amb això estem d'acord.
L'única cosa és que realment arribarem...
Jo em qüestiono, eh?
Quanta temps fa que es parla del finançament dels partits polítics?
No és una cosa nova.
Arribarem a saber al final, no?
És a dir, que una cosa és el que hauria de ser...
Totes les donacions als partits polítics...
Això en els Estats Units no és precisament el paradigma...
Sí, però parla amb l'assignatura.
Tothom sap qui paga aquí.
Tothom sap qui paga.
Això és l'ològic, a més a més, no?
I després passant la factura.
Però tothom sap qui paga.
Es pot seguir...
A veure si passa la factura o no prou.
Per tant, a mi, si això serveix
per realment arribar a una clarificació en aquest sentit
i articular mitjans, perquè això sigui clar,
a mi em semblaria bé,
malgrat que hagin donat un espectacle deplorable.
Però a mi em semblaria bé.
És a dir, a mi em semblaria bé...
Perquè tinc una finalitat a aquest espectacle.
Una finalitat positiva, no?
Però és que referent al to dels parlamentaris.
Per exemple, al Congrés dels Diputats de Madrid
el to és molt més agressiu i molt més tal,
però fan més coses?
Això serveix perquè facin moltes més coses
i ajudin més a la gent i treguin més conclusions?
No.
Simplement jo penso que el to és més agressiu
perquè tenen un...
És el caràcter, una manera de fer.
Els mitjans polítics de Madrid no tenen res a veure
o ben poc a veure amb els mitjans polítics d'aquí
a l'hora de ser més agressius.
I jo, a mi, en sèrio, potser sóc una mica...
com ho diu això...
Innocent amb això.
Però a mi m'agrada allò...
Aquesta frase molt criticada des de Madrid
de l'OASI català.
Molta gent l'ha criticat.
Però a mi m'agrada que...
No sé, potser estic acostumada...
Diuen que ara van de tornar de l'OASI català.
És la frase que se sentia més aquest matí, no?
Després de la passió d'ell.
Sí, però a mi m'agrada que el to sigui dintre d'una correcció.
No et dic que sigui en cefalograma plano,
però dintre d'una correcció a Madrid
es diuen coses molt gruixudes
i jo penso que tampoc cal.
Igual que en una discussió amb amics
pot tenir diferents idees
i no cal agredir l'altre.
Sí, a mi també em sembla bé.
Jo crec que les formes s'han de guardar.
Les formes s'han de guardar
i és molt important...
Però això m'és preocupa amb allò que no es fa...
A mi em preocupa més
que guardant les formes
no es digui la veritat,
que dient la veritat
en un moment determinat
puguis ferir una certa sensibilitat
però que ho puguis fer d'una manera correcta.
El ideal és les dues coses, no?
Dintre d'una correcció i actuar.
Però si realment arribessin a esclarir aquest tema
els ciutadans ens assabentaríem
i quantes portades ocuparia aquesta notícia.
Això és el que vull dir, no?
És aquest seguiment.
I aquest seguiment també ha estat
amb la comissió de l'11M, no?
És a dir, bueno,
a què hem arribat exactament?
Quines conclusions hi ha?
Això també ha sigut un panorama...
Això no s'ha explicat bé, no, Sònia?
És el que deies del seguiment de les notícies.
Exacte.
Vull dir, realment,
jo em referia a això, no?
És a dir, quan hi ha notícies
que en un moment donat tenen molt d'impacte
però després d'aquesta notícia,
com va evolucionant,
aquí ja ens perdem.
I jo crec que això és important
perquè llavors deixa de ser important.
I, bueno,
això ha passat amb l'11M,
passarà amb aquest fet,
per molt que la Pilar,
clar que vol saber què ha passat, jo també,
però que vulguem saber què ha passat...
No vol dir que ho sabrem.
No vol dir que ho sabrem.
I d'aquí un any,
a veure on estan les investigacions
del 3%,
a veure qui té realment,
si existeixen o no,
quins són els que sí, els que no,
tot això no ens arribarà a la població.
Per això deia que, a veure,
els polítics tenen una part de culpa,
que em sembla que és molt real,
perquè a més a més,
ells són els que fan la política,
o els que estan a la política,
però que els mitjans de comunicació
tenen una part important
i per això deia,
a veure,
els mitjans de comunicació
s'estan deixant portar
per aquesta mena de sensacionalisme,
una mica,
de dir,
això és notícia ara,
però deixa de tenir interès,
perquè hi ha una altra
que llavors donarà,
vendrà més,
tindrà més èmfasi,
posarà més morbositat,
que deies tu,
en l'ambient,
i en canvi aquesta altra,
encara que continua
havent gent perjudicada,
continua havent gent
que estan patint,
continua havent gent,
temes sense resoldre
ja ens ha deixat
de tenir interès.
i per altra banda,
socialment també,
és a dir,
jo penso que la societat
també té d'empenya,
és a dir,
allò que cada quatre anys
votem i no,
a mi em sembla
que cada quatre anys votem,
però s'ha d'haver també
un seguiment
i hi ha d'haver
una articulació
d'aquest vot
que digui,
bé,
fins aquí sí,
fins aquí no,
a mi m'interessa,
no m'interessa
i que una mica
també recondueixi
i doni plataformes
per poder expressar
el que a tu t'interessa
i amb el que estàs d'acord
i amb el que no estàs d'acord.
Jo crec que també socialment
s'ha d'articular
aquestes possibilitats.
És allò del xec en blanc,
quan diposites el vot,
realment haurien d'existir
si no existeixen ja,
però no coneixem
els canals les maneres
de dir,
sí,
jo li vaig donar a vostè
el meu vot
però vostè no està fent allò
que havia dit
que havia de fer,
per tant,
reclamo,
és allò de dir,
jo tinc dret
allò del dret a reclamar,
doncs igual que
quan compro un producte
i, perdonin la comparació,
no dona el resultat
que m'havia promès
la publicitat,
doncs també hauria
de poder reclamar
i no manifestant-me al carrer
dia si dia també,
no?,
probablement.
Escolteu,
una cosa és que divendres passat
les persones
que van participar
en aquesta tertúria
em van fer un retret
i em van dir,
escolta,
no has parlat del dia
de la dona,
del 8 de març?
Dic, bé,
si més no farem
una mica de referència
en la propera
i jo no sé
si aquestes alçades
és que hem de parlar
del 8 de març
com a memoració
del dia de la dona.
No sé què en penseu,
perquè clar...
Jo després de les dades
que es van publicar
penso que s'ha de continuar
parlant del dia de la dona.
jo personalment,
a veure,
em molesta molt
el tema...
S'ha de canviar la mirada,
no?,
aquest dia.
Sí, sí,
però, bueno,
jo crec que encara
s'ha de fer una crida
perquè hi ha realment
una situació de desigualtat,
no?,
jo penso que sí,
que continua havent-hi
una situació de desigualtat.
S'ha posat molt l'èmfasi
en el tema salarial enguany,
no?
Clar, sí, sí,
amb les dades que hi ha.
Jo faria un...
bueno,
un record,
no?,
que sempre,
a més,
el dia de la dona pot passar
i encara més,
el dia de la dona treballadora,
ens oblidem de les dones
que treballen a casa.
Jo faria un record,
no?,
a que realment
aquestes dones
que no cobren
a nivell salarial
i que no tenen
cap tipus de remuneració
ni cap tipus
moltes vegades
de valoració,
reconeixement,
exacte,
a nivell personal,
realment treballen
i treballen molt
perquè tots els altres
funcionin, no?
I inclús,
crec que,
doncs,
el dia,
el dimarts,
no?,
realment van sortir
estadístiques
dels salaris,
de la diferència,
de llocs,
de càrrecs directius,
de...
Bé,
realment van sortir
dates,
com tots els anys,
no?
Però que d'aquestes dones
moltes vegades
ens oblidem,
no?
Mira,
jo d'aquell dia,
no del dimarts
perquè hi havia
un plenari municipal,
no van fer programa,
però sí que van fer l'endemà,
va coincidir que dimecres
un grup d'alumnes
de la URB
van estrenar
un documental,
un treball que han fet
realment
que està molt bé,
sobre la història
del bloc feminista
de Tarragona,
em van explicar
dues alumnes
que van venir,
que es van manifestar,
joves,
feministes,
etcètera,
m'explicaven que
el primer que els va sorprendre
és la falta de documentació
i d'informació
que hi havia
respecte al tema,
diu,
tractes qualsevol tema
de l'època
i trobes moltíssima informació
a l'hora de buscar material,
què van fer?
Doncs van anar a les fonts,
perquè afortunadament
estem parlant
d'un parell de dècades enrere
i les fonts estan
i estan en actiu
i són persones prou
conegudes
de la nostra societat
més immediata
i van fer entrevistes,
van estar parlant.
Després jo els preguntava,
vosaltres com a joves
i com a dones,
unes maneres
de plantejar
el ser dona ara
i una d'elles
em va dir,
aviam,
a mi em sembla molt bé
que es reivindiqui
el salari,
que es reivindiqui
a estar els consells
d'administració
de les grans multinacionals,
però jo com a dona,
com a persona,
vull un altre tipus
de societat
en la qual
no sigui tan important
pertanyar
a un consell
d'administració
d'una multinacional.
És una altra
de les reflexions
que s'haurien d'afegir,
realment,
el que afegien
aquestes joves
és que elles
no volien
els drets
d'aquest actual sistema,
sinó el que volien
era transformar-ho.
És a dir,
que hi havia un missatge
com a més,
com diria jo,
més jove,
més de trencar esquemes,
no?
És que l'èxit
una mica està,
l'èxit no radica,
o jo no ho entenc,
no radica
en estar en una multinacional,
és a dir,
jo no vull estar
en una multinacional.
Però vols tenir
l'oportunitat
de ser-hi.
Això mateix,
jo penso que és un problema
d'igualtat,
de la possibilitat.
Per exemple,
dintre la meva feina,
jo us dic exemples pràctics,
jo hi ha dues hores
a la setmana
que no vaig a treballar,
perquè vull estar
amb els nens,
i doncs què passa?
Va passar,
i a més em va passar
la setmana passada,
havíem de fer una reunió
amb un altre advocat,
i em diu
que anem a les sis,
dic no,
a les sis no puc,
i diu,
dic jo,
doncs a les set,
i em diu,
no, no,
que a les set haig de donar classe,
i dic,
és que a les sis jo no puc
perquè tinc el festival
de no sé què del nen,
i em diu,
i em diu,
home,
jo no puc faltar a la classe
per donar el nen
que vagi al seu pare,
i vaig pensar,
escolta,
ja quedarem demà
a les 8 del matí,
si vols,
però per mi és tan important
que tu vagis a la classe
segon que jo hagi d'anar això,
i aquest poc reconeixement,
després,
això no passa només
amb els col·legues homes,
és que passa també
amb les dones
que no tenen fills,
per exemple,
et tracten com vulguen dir,
no, no,
és que tu,
el meu nivell professional
no és el teu,
però clar,
tu no pots dedicar
a les mateixes hores,
això no és...
I això,
t'has preguntat
si no vull dedicar-les.
Exacte,
és aquesta la falta
de sensibilitat
que jo reivindico,
no que jo,
és que no necessito
estar en un consell
d'administració,
i si una persona,
si una dona vol estar
al consell d'administració,
que tingui les mateixes
oportunitats que un home,
però les que no volem
estar al consell d'administració...
No vol dir que no hagi triomfat
a la vida,
perquè diguem-ne
que el teu èxit
el valores d'una altra manera.
És un tema de model
de la societat,
és a dir,
d'acceptar una sèrie
de qüestions,
i en aquest sentit
que deies tu,
per exemple,
de la dona que no treballa
però que fa una tasca,
és pensar
en un altre model
de societat.
I també pot ser
una opció,
cadascú tingui el seu paper,
però tingui el seu paper
pel seu valor en si...
Estar a casa
és una opció,
o sigui,
és bo,
és una opció personal.
Exacte.
Vull dir,
el que passa
és que encara
estem en una societat
patriarcal
i masclista,
vull dir,
per molt que sembli
que ens haguem rentat la cara,
la societat és patriarcal
i masclista.
Llavors,
en el moment que...
I sobretot es veu
sobre l'hora
quan apareixen els fills.
La majoria
de persones
que quan apareixen els fills
dintre la família
decideixen
reduir
o decideixen,
no,
o han de decidir,
perquè jo...
El problema és aquest,
que hagin de decidir,
perquè jo he decidit
perquè vull,
però el problema és que ho hagin de decidir.
El que passa és que
moltes dones
no tenen l'opció
de jo decideixo quedar-me,
sinó jo haig de decidir quedar-me
perquè el meu marit
cobra més
i llavors aquí
ja tenim...
I fixa't que a vegades
quan fan aquests bonics reportatges
de suplement de diumenge
que dic jo,
surt
Pepito
o qui sigui,
doncs ha quedat a casa
i la seva dona
perquè guanyava més salari.
És notícia,
és una situació insòlita,
no és habitual,
tot i que es donen casos,
però justament per això
són excepcionals, no?
Que hi hagués aquesta opció
d'entrar
en una altra manera
de concebre la vida familiar,
la vida laboral,
que és aquest el gran repte
que tenim no les dones
sinó tota la societat en general.
A mi em fa molta gràcia
quan van sortint les lleis,
i van dient que ara les lleis
ofereixen a les dones
conciliar la vida familiar i professional.
A mi em fa molta gràcia
perquè realment no crec
que sigui un problema de dones,
és un problema de societat,
de conciliació.
I és un problema
de l'home
i de la dona
i de la parella
i de la família,
no de la dona.
No és que ara
et facin un favor
i et redueixin la jornada
perquè així et pots ocupar de tot,
de allò de dintre
i allò de fora.
A veure,
no sé,
però em fa molta gràcia
perquè tots els missatges polítics
van enviats així, no?
Ui, se'ns ha acabat el temps,
sempre que va ser igual.
Pilar Sada, Laura Picó,
Sonia Navarro,
moltes gràcies per venir.
Bon cap de setmana
i fins la propera tertúlia.
Adéu.
Fins la propera tertúlia.