El matí de Tarragona Ràdio, un dimarts més parlem de llibres
i el nostre llibreter particular, perquè ens entenguin,
és en Jordi Tinyena, que ens porta cada dimarts, cada setmana,
a aquest espai que es diu Punt de Lectura.
Jordi, què tal? Molt bon dia.
Hola, bon dia.
Avui, ara ho comentàvem, volem parlar de l'Olga Xirinax.
Sí, que és una autora prou coneguda aquí a Tarragona,
que ha publicat moltíssim, però que encara no li havíem dedicat cap espai.
Sempre va bé tenir una visió externa per acabar d'aprofundir.
Sí, i sobretot per a aquells que no el coneixen,
o que el coneixen poc, doncs, traçar una mica el perfil
i oferir-los alguns títols d'obligada lectura.
Què en dessecaríem, primer que tot, de l'Olga?
Jo crec que el primer que s'ha de dir de l'Olga és, sobretot,
que és una professional de la literatura, en el sentit més noble del terme.
Nosaltres acostumem a entendre el terme professional
en el sentit de guanyar-se la vida amb una activitat.
Que ja és important.
Que és important, però en el cas de la literatura això no és ben bé així,
perquè no és gens fàcil.
No és gens fàcil en cap llengua guanyar-se la vida en la literatura.
Vull dir que la majoria dels escriptors de la majoria de literatures
han de fer activitats d'un altre tipus, periodistes, professors,
en fi, la majoria són gent dedicada a aquestes professions.
Per tant, quan parlo de...
En el cas de la literatura catalana encara menys,
per raons de mercat i de públic potencial.
Per tant, quan parlo de professionalitat,
em refereixo a l'actitud que l'escriptor té davant de l'activitat literària.
És a dir, aquell que se l'aprèn tan seriosament
que hi dedica tot l'esforç que pot dedicar
més enllà de la feina.
I l'Olga és, efectivament, una persona així,
que ja ha dedicat moltíssims anys,
que ja ha dedicat moltíssima atenció
a una varietat de registres extraordinària.
I, per tant, el resultat, després de molts anys d'esforç i de treball,
és una obra densa, completa i molt, molt, molt variada.
Abans parlaves de títols, per ressurgir-hi de l'Olga Xirinax.
Què demanaríem per aquella gent abasada possiblement a l'Olga Xirinax,
que, per exemple, li ha caigut el seu últim llibre a les mans,
i l'ha interessat, Neòfits, quins títols destegaries?
Jo penso que hi ha títols per tothom, en el cas de l'Olga.
Per això que dèiem abans, l'Olga ha escrit poesia,
l'Olga ha escrit novel·la, ha escrit narració breu,
ha escrit novel·la per joves i per infants,
que està funcionant bé a les escoles i als instituts.
Per tant, hi ha un perfil tan ampli de lectors
que qualsevol pot trobar el llibre que li agradi
en funció dels seus interessos i en funció dels seus gustos.
D'altra banda, pot ser-ho amb la garantia
d'estar davant d'una obra no només consolidada
en el sentit que ja fa molts anys que escriu,
sinó que ha estat reconeguda, i no reconeguda aquí,
sinó reconeguda arreu.
Jo no voldria avorrir ningú, però sí que voldria fer un repàs
perquè veieu l'entitat dels premis que ha arribat a guanyar l'Olga.
Perquè, esclar, hi són tots, tots els més importants de literatura catalana,
tant els de poesia com els de novel·la, per exemple.
En el cas de la novel·la, ha guanyat el Premi Josep Pla,
ha guanyat el Ramon Llull, ha guanyat el Sant Joan,
la Ciutat de Palma o el Sant Jordi de novel·la.
Són els premis més importants de Catalunya.
En el cas de poesia, doncs, ha estat flor natural dels Jocs Florals,
viola dels Jocs Florals, flor natural, l'altra vegada,
ha guanyat el Premi Carles Riba, que és el més important, també.
Per tant, també té un premi, si i tot, de novel·la negra.
Per tant, estem davant d'una obra reconeguda,
reconeguda per jurídica.
Hi ha diferents àmbits.
Hi ha diferents àmbits, efectivament.
Per tant, és molt possible trobar llibres
que interessin a lectors molt diferents.
Per exemple, si anem a parlar de títols,
doncs, si hem de parlar de poesia,
home, jo començaria per l'últim,
pel Sol a les Vinyes.
O aquest a Sol a les Vinyes o a Sol a les Vinyedos, no?
Sí, ha sortit, efectivament.
Ha estat publicat en versió bilingüe.
Hi ha una versió catalana i una versió castellana,
a Carades, no?
O sigui, el mateix poema està editat amb les dues llengües,
després el següent.
A més, Olga Xirinacs destacava
que no es tracta d'una traducció més o menys maldestra,
sinó que es tracta, en la versió castellana,
d'una autèntica reconstrucció dels poemes
perquè tinguin sentit en si mateixos.
Sí, la traducció, hi ha un vell adagi
que diu allò de traductora i traditore.
El traductor és un traïdor.
En el cas de l'Olga, això no es pot afirmar,
perquè la traducció al castellà l'ha fet la mateixa Olga.
És a dir, sobre uns poemes originals en català,
ella mateixa n'ha fet la versió en castellà.
Per tant, aquí no hi ha traductor, aquí hi ha autor
que versiona i passa amb una altra llengua.
Deia que en el cas de la poesia jo començaria per l'últim,
perquè és una manera d'aproximar-se al moment de l'Olga.
Els últims llibres sempre són allò que està interessant a l'autor
en aquell moment en què el publica
i, per tant, el que ens acosta al personatge més directament.
Per tant, si és poesia, jo apostaria pel de l'Olga,
pel de Sol a les Vinyes.
Bé, en parlem després, perquè la presenta ahir.
i pel que fa a novel·la, aquí hi ha...
En fi, és un bosc tan extraordinari.
Perquè, esclar, estem parlant d'una autora
que té més de 40 novel·les, 40 obres, vaja.
Per tant, decidir-se per quina és difícil.
Totes són al mercat i, per tant,
totes són relativament fàcils de trobar,
si no a les biblioteques.
Si a molt li agrada la novel·la negra,
doncs, home, s'hauria de començar per no jugar al cementiri,
que va ser un premi de sèrie negra del 2002.
És una novel·la molt llegidora, relativament breu,
i, per tant, és una bona manera d'entrar a l'autora.
Al costat hi ha les grans,
és a dir, les que...
Música de cambra, El meu cap onellosa,
Enterrament en difunts,
Zona marítima, en fet,
les grans novel·les que van mereixer els premis més importants.
Perdó, he dit Enterrament en difunts,
és interior en difunts.
Tot una vegada.
D'aquests títols, són les grans novel·les,
i l'Olga Xirinex també ha cultivat,
abans ho esmentaves,
novel·les juvenils,
altres tipus de novel·les,
i que també, a més a més, han funcionat molt bé.
Sí, estan funcionant molt bé els centres.
Una, per exemple, de les que funciona i llegeix bastant,
és Xocolata,
que és una novel·la que agrada força als nois.
Després té llibres per infants, també.
Va publicar també una gran quantitat de contes a l'Avui,
va estar molts anys publicant contes a l'Avui,
alguns dels quals han estat recollits en volum després.
Em sembla que són 250 contes en total, vull dir.
És que estem parlant d'unes dimensions de l'obra
realment extraordinàries.
Obres diferents i que, a més a més,
han tocat temàtiques diferents amb registres diferents.
Sí, temàtiques diferents i registres diferents.
Ell explica quan se la convida a un institut
o quan es fa una xerrada, pel tipus de públic que sigui,
ell explica que la majoria dels arguments
són el resultat de coses que veu,
coses que veu a la televisió, que llegeix en un diari,
fins i tot diu que hi ha gent que li guarda notícies estranyes.
I a partir d'aquí ella comença a afabular.
Si jo no recordo malament,
i em sembla que ho recordo molt bé,
una de les últimes novel·les
partia d'una notícia de diari
que havien trobat una noia morta davant del piano.
Em sembla recordar.
I a partir d'aquí ella comença a afabular.
És una mica un procediment,
però sí que ens situa molt bé
davant d'aquesta voluntat novel·lística
d'un apartar-se massa de la realitat,
és a dir, de concebre la ficció
com una recreació de la realitat.
I això és el que fa que les novel·les siguin molt pròximes,
que el lector les pugui sentir molt pròximes.
Després hi ha naturalment la prosa de l'Olga,
és a dir, aquella prosa que es fa llegir
i que es fa elegant sense ser pesada,
sense ser pedant,
i que no obstant això,
doncs és una prosa que sona molt bé a l'oïda
quan la llegeixes en veu alta.
Molt clara, molt directa,
però no per això és simple.
No, no, en absolut.
És a dir, la senzillesa és el resultat sempre
de despullar d'allò que sobra,
però això suposa un gran coneixement.
Només aquell que sap allò que sobra
és capaç de deixar-ho simple i elegant,
perquè si no el resultat és la pobresa,
no és el cas en absolut.
En Jordi va estar a la presentació d'aquest
El sol a les vinyes,
aquest últim llibre de l'Olga Xirinacs
del qual acabem de fer referència.
Què hi vas veure?
Com va funcionar aquest acte?
Bé, va funcionar molt bé.
Jo voldria destacar que aquest és un llibre
que no és ben bé nou,
tot i que ho és,
és a dir, m'explico.
És un llibre que ja existia,
que havia estat publicat,
no, publicat no,
que havia estat presentat a un premi
fa bastants anys
i del qual se n'havien publicat alguns poemes,
però no havia estat publicat íntegrament.
Ara l'Olga ha tingut l'oportunitat
de publicar-lo,
l'ha repisat de dalt a baix,
ja n'ha fet la traducció al castellà
i l'ha posat a les llibreries.
En aquest sentit és nou
perquè efectivament respon
a l'última mirada de l'Olga,
que és la mirada d'ara mateix,
encara que l'impuls inicial del llibre
fos de fa alguns anys.
I és un llibre
que no amaga mai les seves intencions.
Jo crec que és un llibre molt honest,
que pot interessar moltíssima gent,
independentment de la seva ideologia,
perquè es presenta davant del lector
amb una honestat absoluta.
És a dir,
el llibre va dedicat,
es diu El sol i les vinyes,
i va dedicat d'una manera clara i explícita
a l'Evangeli de Pierpà o Pasolini,
a la pel·lícula que havia fet Pasolini
de l'Evangeli de Sant Mateo.
Els que recordin la pel·lícula
i els que no valria la pena
que la tornessin a mirar,
l'Evangeli de Pasolini
és la millor obra de la vida de Jesús,
considerada així per la crítica unànimament,
sense cap tipus de fissura.
És una pel·lícula que es va rodar al 64,
que estava fet en blanca i negra voluntàriament,
que tenia uns actors absolutament desconeguts,
entre ells hi havia la mare del mateix Pasolini,
que feia de Mare de Déu ja gran,
amb uns espais d'una solitud, d'una sobrietat
i d'una aridesa extraordinària.
En fi, en una pel·lícula que explorava sobretot
el cantó més humà,
aquest cris revolucionari
que alguns moviments de base cristians reivindiquen,
encara reivindiquen.
El Déu, però el Déu arrelat a la Terra
el que es va fer home i va viure com a home,
amb una gran paradoxa
que era saber que estava aquí
per donar vida espiritual
i al mateix temps que estava condenat a morir.
Una pel·lícula molt més psicològica, per entendre's,
juny de la gran espectacularitat
que han fet les megaproduccions de Hollywood.
Exactament, molt lluny d'això
i també molt lluny de la geografia religiosa convencional,
que la veu sempre com el...
I s'ajunyant al tòpic, és definitivament.
Clar, aquella era una pel·lícula
que només podia fer Pasolini,
i que era una paradoxa ja en aquell moment, no?
Que és que la millor visió sobre la humanitat de Crist
la fa un ateu, un marxista
i un pecador, un homosexual,
un pecador, per tant, de cara a l'Església.
Bé, jo crec que tant en aquell cas
com en el que reivindica l'Olga en aquest llibre,
és aquesta mirada humana sobre la figura de Crist
i que, per tant, la pot fer qualsevol,
independentment que hi cregui o no hi cregui.
És a dir, la figura històrica està allà
i llavors tant Pasolini,
ara sota l'estela o darrere de l'estela de Pasolini i l'Olga,
ens el presenten exactament així,
com l'home que va patir, que va ser estimat,
que va predicar,
que li van fer cas, que no li van fer cas
i que el van acabar matant.
I això, independentment que un el cregui Déu
o el cregui una altra cosa.
Llavors, ella no se n'amaga d'aquest deute amb Pasolini.
Se n'amaga tampoc
que la dedicatòria és el Pasolini a la portada de llibre,
però és que dintre, en el primer poema,
quan recorda la figura de Jesús
i el presenta sol, trist, etcètera,
i el presenta segons ens el mostra Pasolini,
ja ho torno a dir.
I el tercer poema està dedicat a Pasolini.
Per tant, aquest és el rastre que hi ha
i el llibre, efectivament, segueix aquesta estela.
Llavors, a partir d'aquí,
el que hi ha és una sèrie de poemes
que com una mena de diorama
que van passant seqüències de la vida de Crist
a partir del record dels seus deixebles.
Però sempre el recorden,
no el recorden mai fent miracles,
no és aquesta la visió, no.
Sempre el recorden com l'home que està sol,
com l'home que està meditant,
com l'home que té temor,
com l'home que els crida
i ells no s'atreveixen a anar.
I, en fi, no és mai.
Vaja, ben lluny, per exemple,
per citar algun cas,
aquí tindríem la pel·lícula Pasolini en un cantor
i la del Mel Gibson a l'altre,
a la Passió de Cristo.
Clar, són dos visions tan allunyades l'una de l'altra.
L'una és la sobrietat en persona
i l'altra és fer sang i fetge
des de la primera seqüència.
Un llibre, aquest,
El sol a les vinyes,
que es pot trobar ja a les llibreries
i que, afortunadament,
Olga Xirinax és dels pocs autors d'aquí,
del Camp de Tarrona,
que té la sort de poder gaudir
d'una distribució ambajable,
no només a casa nostra,
sinó també arreu del Principat.
Sí, sí, el llibre està ja a les llibreries.
L'ha editat una editorial a l'Omicron,
una editorial petita
a la qual s'ha d'agrair que es dediqui a això
perquè, amb els temps que corren,
ja queden ben pocs editors que publiquin poesia.
Esclar, novel·la en publica tothom,
però poesia hi ha molt, molt, molt poquets editors
que s'atreveixin.
Aquesta editorial,
que és una editorial de Badalona,
s'ha atrevit
i, per tant, doncs, enhorabona
tant a l'Olga com a l'editorial
i espero que els hi vagi força bé.
Alguna última cosa de destacada de l'Olga Xirinax?
És més enllà, òbviament, d'animar la lectura d'aquest llibre?
Bé, el seu mestratge.
Jo penso que és una figura,
a part del reconeixement que ha tingut,
abans dèiem els premis literaris,
això forma part de la feina,
però després el seu mestratge aquí, a Tarragona,
que l'ha fet mereixedora
d'una gran quantitat de distincions.
Tampoc no vull fer la llista completa
perquè és extensa, no?
Però, en fi, ha estat homenatjada
per la Diputació de Tarragona,
té un monòlit amb un poema seu
situat al Parc del Miracle des de l'any 79
per decisió de l'Ajuntament,
és medalla de plata de la ciutat de Tarragona,
en fi, ha estat homenatjada
pel Gremi de Llibreters de la ciutat, també,
i té la Creu de Sant Jordi
donada per la Generalitat.
Això marca un perfil personal, també,
no només literari,
sinó un perfil personal de persona
que ha estat sempre a l'abast de tothom
i que s'ha mogut en allò que,
en el terreny literari i cultural,
sempre que li han demanat.
I, per tant, una persona,
la presència de la qual ha estat
i és constant
en les manifestacions culturals de la ciutat.
La seva accessibilitat es posa de manifest.
Per exemple, en aquesta nova edició
de la Tardor literària,
la gent que té la sort de conèixer-la sempre explica.
Sí, jo no crec que hagi dit mai que no
a col·laborar amb qualsevol cosa d'aquest tipus.
Jo penso que quan la truques
i li dius
escolta, mira, que fem una xerrada,
que fem una tala rodona,
l'Olga sempre diu que sí.
Jordi Tinyanà,
moltíssimes gràcies per traçar-nos aquest perfil
de l'Olga Txerinex
i, si et sembla, ens la trobem dimarts vinent.
Molt bé, adéu-siau.