Com cada setmana saludem Jordi Tinyena. Bon dia, Jordi.
Bon dia.
Benvingut. Cada dimarts hi ha col·laboració
amb el col·lectiu d'escriptors del Camp de Tarragona
en setem aquest punt de lectura.
Avui el Jordi vol aportar aquesta llarga llista d'autors i autores
en català de totes les èpoques,
un nom que probablement sigui desconegut.
Estem parlant d'un escriptor que es diu Joan Lluís,
és jove, és de Perpinyà, és escriptor, però també és periodista.
Em comentaves que precisament la gent que actua
com a autors a la Catalunya Nord encara ho tenen pitjor que aquí, no?
Ho tenen molt bonament, aquesta és la veritat.
Per això val la pena dedicar-los-hi algun espai.
Ho tenen pitjor per dues raons.
Una, perquè pertany, a la més important, òbviament,
perquè pertany a l'estat francès,
i l'estat francès és encara molt més centralista que l'espanyol.
De fet, és el que crea el centralisme que després es copia a Espanya,
afortunadament amb menys fortuna.
I, per tant, allà tenen molt poques possibilitats de treure el cap.
Per començar, la llengua no té l'estatus d'oficialitat que té aquí.
I, per tant, sempre estan en un terreny de tolerància, de permissivitat,
però mai de legalitat i d'obligació de respecte.
Per tant, ells ho tenen molt complicat.
Això fa que, naturalment, el català, la Catalunya Nord,
tingui una presència molt escassa,
que es perdi, vaja, que estigui en un procés de pèrdua
que ja veurem si és irreversible,
però que, en tot cas, està molt arrasat.
I ràpid, a més a més, no?
Sí, sí, home, ràpid no tant,
perquè el pas de la Catalunya, d'aquella Catalunya,
d'aquella part de Catalunya, sota sobirania francesa,
es produeix al segle XVII,
després del Tractat dels Pirineus.
Per tant, han trigat des del XVII fins ara,
doncs han trigat gairebé 300 anys a esborrar-ho
i encara no l'han esborrat del tot.
Els processos aquests són lents,
però, tot i així, està molt avançat
i em sembla que ara mateix, a la Catalunya Nord,
la majoria de la població no el parla,
és una obvietat,
però és que la gent que encara el parla
ja és gent molt gran.
La gent d'una generació, no ho sé, dels 40 anys,
és probable que l'entenguin,
però ja no el parlen,
per suposat els més joves ni l'entenen ni el parlen.
S'està fent com una mena de resistència lingüística, no?
Sí.
És aquesta la imatge que tenim des d'aquí.
Els costa molt, és un esforç titànic,
i, naturalment, hi ha col·lectius
i grups de la societat rosa-llonenca
i del Vallespí, del Conflent, de la Cerdanya,
que estan per la recuperació
i estan pel salvament de la llengua i de la cultura,
i, per tant, treballen,
però amb moltíssimes dificultats,
sense suports econòmics de cap tipus,
perquè, esclar, no n'hi ha...
I allò que dèiem abans,
en una societat en la qual la llengua
i aquesta cultura no té una oficialitat
o no està reconeguda de manera oficial,
tampoc no hi ha grups econòmics
que hi apostin gens ni mica.
Per tant, tot es fa des del voluntariat,
des de la penetració del català a l'escola
o als mitjans de comunicació,
tot es fa a partir de la voluntaritat.
Ho tenen molt difícil.
Aquí hi ha un factor afegit,
i és que, a més a més,
el centre cultural que els és propi,
que seria Barcelona, per entendre'ns,
se'n desentén totalment.
Això que t'anava a dir,
que des d'aquí sembla que adonem l'esquena,
no?, aquesta situació.
Sí, sí. Aquest és un procés,
de totes maneres,
que no pateixen només ells,
sinó tota la perifèria de Barcelona.
Barcelona és com una mena d'hidra
en el qual els braços se'ls posa a tots la cintura
i no toca res més que la pròpia Barcelona.
I, per tant, nosaltres ens queixem des de Tarragona
que estem fora i que estem ja a la perifèria.
Els valencians, no cal ni dir-ho,
Mallorquins és certament igual,
però els de la Catalunya Nord
estan absolutament fora.
En aquest context,
tu avui ens volies parlar
d'un escriptor, Joan Lluís,
desconegut aquí.
Sí, Joan Lluís Lluís.
No és un home desconegut en el món de les lletres.
Exacte, però sí pel públic, pels lectors.
Sí, pel públic, sí.
ell ha publicat,
llevat d'algun llibre
que va començar a publicar
a la Catalunya Nord
amb l'editorial Altra Bocaire
d'allí, de Perpinyà.
La resta de l'obra
l'ha publicat a la Magrana, a Barcelona.
I, per tant,
és una obra que s'ha distribuït a Catalunya
i que es distribueix
amb normalitat
i fins i tot ha tingut
alguna distinció,
algun premi.
Però la veritat és que ha circulat poc.
No se li ha fet la difusió
que es pot fer a altres altres.
Suposo que se li ha fet la mateixa difusió
que es fa a moltíssims llibres.
Aquesta és la veritat, no?
Però, esclar,
quan vius tan lluny,
doncs la disponibilitat que tens per venir
i per estar en el món literari
és més difícil,
és més complicada
i, per tant,
el ressò que pot obtenir
és molt limitat.
La veritat és que és molt poc conegut.
Doncs anem a conèixer-lo una mica, no?
A familiaritzar-nos amb aquest autor.
Sí, sí, efectivament.
És un autor de narracions.
Bé, hi ha dos tipus de llibres.
Ell va fer Història de l'Art
i després es va dedicar al periodisme.
De fet, encara treballa el periodista
al diari El Punt,
com a corresponsal i com a cronista
a la Catalunya Nord pel diari.
I és, a més a més,
regidor del poble on viu, de Terrat.
Pel que fa a l'obra,
hi ha dos llibres.
Hi ha un llibre molt conegut
amb un determinat tipus de cercles,
que diríem que són els cercles
no ben bé literaris,
sinó més de caràcter catalanista
o de caràcter més polític,
que és un llibre que es diu
Conversa amb el meu gos
sobre França i els francesos.
És un llibre d'assaig,
que com et pots imaginar,
passa a revista
els problemes de la Catalunya Nord
en relació a la seva pertinença
a l'estat francès.
Pel que fa a la literatura,
que és el que pròpiament ens interessa,
és un autor de set llibres,
per tant, no és un autor
que comenci ara, no?
Tot i que no és una persona d'edat, no?
No, no, és jove.
És jove, jove, jove.
Té set llibres publicats,
són llibres en general breus,
novel·les, especialment novel·les,
però novel·la breu,
molt concentrada,
fins ara només he escrit
aquest tipus de novel·la,
ambientada sempre
amb personatges que viuen allà,
és a dir, que són de la Catalunya Nord
o franceses directament,
i una mica explorant
diferents terrenys d'aquesta realitat.
Per exemple,
la primera novel·la que va publicar aquí,
abans havia publicat a Perpinyà
una narració que es deia
Perpinyard,
que estava feta en col·laboració
amb el col·lectiu Emili i Chatard.
Bé, però una vegada va començar
a publicar el 93 a Barcelona,
ho va fer amb el llibre que es deia
Els ulls de sorra.
Era un llibre que recreava
una història de repressió
a l'Argèlia francesa,
en el moment de l'alliberament d'Argèlia,
de la guerra d'independència d'Argèlia
contra França, no?
I era a base de la figura d'un argelí,
és a dir, aquell que havia estat la víctima
i aquell que havia estat el butxí,
aquell francès que havia estat el butxí.
Aquella novel·la suposava,
pel panorama català,
una novetat extraordinària pel tema mateix,
perquè, esclar,
només un català del nord
pot preocupar-se a la guerra de França-Argèlia,
com és obvi, no?
O un argelí, en aquest cas.
O un argelí, un argelí.
Era una novetat,
però una novetat també perquè posava sobre la taula
el tema de les repressions
i el tema dels fantasmes nacionals,
en aquest cas, doncs,
els de los pies noirs,
els pies noirs dels francesos,
i aquí va ser rebuda francament bé,
és a dir, la crítica la va rebre
amb elogis,
tot i que no va tenir una difusió molt, molt, molt gran.
Després va publicar
Vagons robats
al cap de tres anys.
És un autor que publica
amb una certa regularitat,
entre dos i tres anys va publicant alguna novel·la.
L'any 96 va publicar
Vagons robats
a la Magrana,
que també era una novel·la breu
i també passava allà.
Va seguir el 97 Sirera,
va seguir el 2000
El crim de l'escriptor cansat
i el 2004
El dia de l'os,
que és la que em volia entretenir
perquè és l'última.
És l'última.
I d'altra banda
és una de les novel·les
que estan més ben rebudes
perquè aquí
l'atrítica ha estat gairebé unànim
a destacar-ne el valor
i fins i tot va arribar
el Premi Joan Creixells
que és el premi
que dona l'Ateneu Barcelonès.
És un premi una mica especial
perquè no es dona novel·les
que es presenten
sinó que es dona novel·les publicades.
Allí no es presenta cap autor
ni hi ha pressions d'editorials
ni hi ha cap tipus de joc d'aquest.
Però són altres criteris
els que els han decidit.
Sí, els senyors de l'Ateneu
agafen les novel·les
que han llegit de l'any
i diuen
és aquesta la que ens ha agradat.
Doncs és un premi important
des d'aquest punt de vista.
no massa ben dotat econòmicament
em sembla que són 6.000 euros
no és cap per veritat
però en canvi
pel mecanisme del premi
de donar-ho a novel·la publicada
doncs està bé
està bé
perquè vol dir
que al darrere
no hi ha cap
malament amagat.
I de quan dius
que és aquesta novel·la?
Això és el 2004
és l'any passat.
Ah, d'això que és molt recent.
És molt recent.
Jo ho dic perquè
em consta que hi ha noients
que de seguida apunten
i diuen
calla
que no sigui una novel·la
que sigui una novel·la
que es pugui trobar
amb una certa facilitat.
Sí, sí, es pot trobar
que encara està en circulació
es diu El Dia de l'Os
i és una història
que succeeix
que es desenvolupa
a Prats de Molló
i a l'entorn de
aparentment
a l'entorn de la festa
del Dia de l'Os
que es fa a Prat de Molló
que és una festa
que surt a les televisions
gairebé cada any
que hi ha uns joves
que es disfressen d'os
el baixen de la muntanya
els lliguen
i al final el maten
que rememora
doncs
el final dels ossos
al Pirineu.
Bé, Joan Lluc Lluís
construeix una novel·la
molt breu
realment es llegeix
en una tarda
en una sentada
és molt breu
però molt intensa
molt intensa
i de fet
és una història
sobre la repressió
sobre la repressió
de la societat
d'una determinada
maneres d'entendre
la societat
sobre els ciutadans
llavors
també juga
amb clau
una mica
metafòrica
perquè barreja
el moment actual
el personatge
es mou
en el terreny actual
mentre està a Barcelona
i tan aviat
com es trasllada
cap a Prat de Molló
estem en una època
molt anterior
és a dir
immediatament
després de l'ocupació
francesa
del Vallespí
en aquest cas
en el qual
els pagès
encara estan obligats
a tenir un soldat
o dos a casa
i mantenir-los
en fet
on encara
l'exèrcit
juga un paper clau
en els destins
en el regiment
de les viles
on encara
els mestres
són els agents
de l'ocupació
i de la francesicació
ràpida i forçada
d'aquelles comarques
en fet
juga amb dos temps
la veritat és que
no grinyola gent
al principi
et sorprèn una mica
perquè aquell personatge
surt d'un lloc
on hi ha antenes parabòliques
i fa de guia turística
a Barcelona
però és en l'actualitat
sí, sí, sí
en l'actualitat
i de cop i volta
després de passar amb el tren
es troba a Prats
on hi ha un exèrcit
que ocupa les cases
i dius
bueno, a veure, a veure, a veure
fins que no llegeixes
una mica més
no acabes
després funciona
amb moltíssima normalitat
i hi ha aquests dos nivells
de temps
temps d'espai
que funcionen francament bé
però sorprèn una mica
al començament
i llavors
és la
és una història
en la qual
apenes hi ha
apenes hi ha acció
i per tant
esclar, el ritme aquí juga moltíssim
si no podia ser molt pesada
la novel·la
perquè gairebé no passa res
i ell aconsegueix sortir-se'n
amb molta traça
naturalment
la novel·la és breu
forçosament breu
però se'n surt amb molta traça
perquè en cap moment
no decau l'interès
és a dir, tu estàs posat
en els pensaments
d'aquella jove
que en el seu moment
va ser expulsada
del poble
d'una manera violenta
i que ara el retorn
una vegada retorna
i retorna
per un fet dramàtic
a la família també
topa
de nou
amb totes les pors
del poble
que acaben convertint-se
novament en violència
i en amenaça
és a dir
la violència
com una forma de defensa
davant de la por
temes universals
anem a parar sempre
allò que ens interessa
i tot això
doncs ben adobat al mig
amb una llegenda
que és la llegenda de l'os
una llegenda
en la qual se suposa
que l'os
ha de venir a alliberar
el bellespí dels francesos
però això només passarà
el dia que l'os
rapti una verge
i la facis
Quina manera
de jugar amb tradició
modernitat
contemporaneitat
història
no és fàcil
no és fàcil
no és un llibre fàcil
i per tant
s'ha de valorar
amb el que
amb el que val
no és un llibre fàcil
en quant a
la seva elaboració
la seva concepció
però pel que expliques
sembla fàcil de lecturar
no fàcil
sinó allò amé
un llibre d'aquells
que t'enganxen
és un llibre que es llegeix
amb moltíssima facilitat
i que manté
un punt d'interrogant
constant
per veure
què és exactament
el que està passant
i què és el que passarà
i fent no el desvetllo tot
seria una barbaritat
que ho fes
però
fins i tot
hi ha al final
hi ha una pirueta
que queda ben coherent
el llibre
per explicar
per què aquesta noia
resulta que està de Prats
que no és el que et penses
o no és exactament
el que et penses
durant tot el llibre
sinó que és per una altra cosa
Ens aconsellaries
per acostar-nos
a la manera de fer
del Joan Lluís Lluís
aquest llibre
si ens agrada
anar buscant els títols
jo si hagués de triar
triaria aquest
el dia de l'os
i el primer
que va publicar
aquí a Catalunya
que era
els ulls de sort
aquesta història de Regal
és una història molt dura
també
però que està molt ben explicada
des del punt de vista lingüístic
tindrem dificultats?
no
cap ni una
escriu un estàndard
perquè a vegades
això hi ha qui
diu
ui
un autor de la Catalunya Nord
i això a vegades
és una equivocació
és una equivocació
però saps que tenim
una miqueta perjudicis
en determinats tòpics
de desconeixement
és un problema
de desconeixement
la gent hauria de saber
que les diferències dialectals
del català
són menors
que les del castellà
és a dir
si un senyor
de Valladolid
es pot entendre perfectament
amb un senyor
de Càdiz
doncs nosaltres
hem de pensar
que les nostres variants
són encara menors
és a dir
no tens cap tipus
de dificultats
són molt molt molt petites
al lloc de la lectura
per exemple
del dia de l'os
trobaràs
de vegades
alguna expressió
per exemple
a l'encop
que de totes maneres
és una única paraula
i en el context
descobriràs què és alhora
i ja està
o trobaràs
les formes dialectals
verbals
en lloc de som
doncs sem
perquè això passa
desapercebut
quan portes 15 pàgines
naturalment
és molt poqueta cosa
no es nota gens
gens ni mica
és que jo això
t'ho volia comentar
perquè a vegades
se sent això
ui no no calla
que és que no ho entendré
moltes vegades
és aquest desconeixement
per tant
val la pena de dir
que no hi haurà
cap dificultat
i d'altra banda
hi ha paraules
que ells encara utilitzen
però que eren comuns
al territori
i que un
encara
les pot identificar
perfectament
encara que no les utilitzi
per exemple
nin
nin
home un nin
és un nen
és una obvietat
o per exemple
mainatge
per parlar de la canalla
el mainatge
doncs esclar
tenim mainadera encara
sí sí
mainada
sí sí
per tant no
no tindrem
cap dificultat
ni una
absolutament
doncs es donen
les condicions
perfectes
per acostar-nos
a la lectura
i incorporar
un altre autor
dins dels que tots
ja comencem a tenir
interioritzats
Joan Lluís Lluís
autor de Perpinyà
primer llibre
amb el qual
podem prendre contacte
el dia de l'os
Jordi Tinyena
gràcies per venir
si no hi ha novetat
ens retrobem
la propera setmana
no que és festa
sinó que ja seria
l'altra
adeu-siau
a la
Ani
Mm
n

a