Fins demà!
Fins demà!
A vegades hi ha aquesta cosa, dius empresària sí, però treballo molt, perquè ja la imatge aquella de l'empresària o l'empresària ja s'ha passat a la història.
Jo és que encara no l'he conegut, aquesta imatge d'empresari, de dir, ostres, tu ets la figura...
Diguem que no l'has conegut en la teva pròpia persona, des de fora sí que l'has observat alguna vegada.
Evidentment, és el que anava a dir, jo soc criada d'una manera, i quan vaig estudiar exactament igual, que a mi jo havia de ser manada, en la qual aquella figura del que et mana i l'empresari, evidentment, jo crec que no correspon gens a la meva figura.
Jo sempre dic que els meus treballadors, i ho poso entre parèntesis, són les meves companyes. No dic mai que és una treballadora perquè no m'agrada, jo treballo igual absolutament que ella, si em guanyo la vida igual que ella, és el contrari, que si em passés qualsevol cosa em quedaria sense res.
Aquí està la cosa. Per això que el tema d'empresari i empresària és ben diferent. Laura, hi vau tenir festa a la facultat? Hi vam anar amb la unitat mòbil, escolta.
Sí, senyora. Alguns pares o mares dirien, i això va el meu fill a classe, a fer festes i a...
Això és una tradició que va començar fa 3 o 4 anys, ara no ho recordo ben bé. I va començar arrel de la celebració del desè aniversari de la facultat. En aquella ocasió el que fèiem era celebrar els 10 anys de vida de la facultat.
Ja recordo que hi vam ser. Efectivament.
I vam ser fent un programa en directe. Tot un matí. A més, un programa molt ben articulat, va passar per la taula tothom de la facultat.
Tothom que havia tingut alguna cosa a veure, és veritat.
I com les festes agraden als estudiants, i els professors un dia...
I els estudiants també, menys.
Ja ens està bé. Aprofitar la benentesa.
Sí, ha sigut una tradició que s'ha... Bueno, tradició és ara, bueno, si podem parlar de tradició després de 3 anys, però és veritat que és una manera de primer celebrar lúdicament la convivència a la facultat,
i després també és veritat els alumnes d'últim curs de licenciatura o de diplomatura aprofitant també per organitzar la festa i treure alguns calerons per fer el viatge de Fidecarrera.
Sí, perquè poca broma, volen anar o a Punta Cana o a la Ribera Maia.
Bueno...
Jo, que el Josep, a través d'una unitat mòbil, però deia, on voleu anar?
No a Madrid, no.
No, ni a Mallorca.
Ni a Mallorca, exactament.
Ni a Lloret, que és on s'anava de viatge de Fidecarrera.
A Madrid ja els portem nosaltres ara. Ara farem d'aquí 20 dies, farem un viatge a Madrid.
Allò que sona tan antic, perquè això és antic, allò del pas de l'Equador ja no es deu fer, no?
Allò que es feia abans, fa molts anys, o encara es fa...
Mira, depèn del curs, eh?
Sí.
Hi ha un curs que no es perden.
Efectivament, hi ha algun curs que és molt animat, que és molt engrescador, que fa moltes coses i llavors en celebren el pas de l'Equador.
Normalment en forma de sopar o de dinar...
De viatget, res, perquè abans era un viatget, eh?
Sí.
Abans era un viatget.
Jo no havia fet.
Però ara ja el viatget no existeix, és allò...
El viatget.
I res de l'Interrail per a Europa, allò de vinga, amb la moixilla...
No, no, anem a Punta Cana, a Ribera Maia i en condicions, no?
Cocotero, la palmera...
Viatge cultural.
Viatge cultural.
Viatge cultural i de formació.
És que com ara ja som europeus, les nostres fronteres no són les d'aquí, les de la península.
Té raó.
Té raó.
Si vols marxar fora...
Has d'anar molt més lluny.
És veritat.
En fi, molt bé, molt bé.
La festa va anar molt bé.
Bé, nosaltres ho vau estar per allà.
Sí, vam estar al matí d'un idol ambient que hi havia, fins i tot jugaven un bingo.
Sí, però es fa de tot.
I mira com les senyores aquelles grans d'abans, no?
Allà el binguet.
Doncs el bingo té molt èxit, eh?
La veritat és que té molt èxit.
Vam assistir a la cantada del bingo, eh?
Ens van coincidir el tema i déu-n'hi-do l'speaker que hi havia...
Però es jugueu amb diners o no?
Es juga amb diners, sí, sí.
Tu compres un cartró...
Un cartró...
Simbòlic, suposo.
Un cartró en 70.
Un cartró en 70.
Un cartró en 70.
Un cartró en 70.
Un cartró en 70.
Un cartró en 70, era?
Un cartró en 80 cèntims.
Entre 50 i un euro, també depèn del bingo.
Molt bé.
I sí, sí, i bueno, en una afluència massiva.
És que aquí els de la ràdio són com el Juliver, estem a tot arreu.
I ell també hi érem a la facultat amb aquesta jurídica on gresca.
Bé, ja estava bé començar la tertúlia així amb un aire més distès.
Hi ha diferents notícies.
Avui, aviam, del panorama local, m'imagino que no us en desvetllaré res
si continuem tots amb el tema de la 340, que no ens en sortim.
Ningú se'n s'obre amb aquesta qüestió del panorama internacional.
Què dir?
Com està el tema de la salut del papa, d'aquesta noia nord-americana
que finalment ja ha mort després d'aquests dies.
I que estan una miqueta revifant totes aquestes qüestions socialment,
a nivell internacional, però també molt individualment.
I l'aprovació de la possibilitat que les parelles homosexuals
puguin adoptar criatures.
O puguin formalitzar la situació de maternitat i paternitat que tenen.
Perquè aquesta qüestió potser val la pena aturar-se una mica.
Ara les parelles homosexuals aniran a adoptar nens.
Probablement ho faran algunes,
però d'altres el que reclamaven era legalitzar o normalitzar
una situació de vida quotidiana que ja feia molts anys que tenien.
Parelles d'homes i de dones que tenien fills d'anteriors matrimonis,
o fruit de tècniques de reproducció assistida...
que havien adoptat criatures...
Exacte, per tant, són situacions...
Això més que, a banda d'obrir la porta,
aquesta possibilitat el que fa és regularitzar.
Situacions que eren com aquesta,
una mica en una mena de limbo administratiu, probablement.
Era no voler veure una realitat.
El fet de no legalitzar-ho no vol dir que no existigués.
A vegades hem parlat aquí de la prostitució i aquestes coses,
són coses que existeixen, però que fem veure que no existeixen i legalitzar.
És una reflexió que he sentit aquest dia,
de dir, pots estar d'acord o no, des del punt de vista ètic,
en funció del teu plantejament ideològic,
que fins i tot religiós o ètic,
però que ningú pot dubtar que és una realitat.
I tant que ho és.
N'hi ha moltes.
A més, amb això d'adocir monoparentals, n'hi ha moltes.
Sobretot allò de dir, adopto una criatura,
la hi poso als meus conoms i tot això,
però a l'hora de la veritat,
jo convisc amb un home o amb una dona,
per tant, aquesta criatura està convivint allí.
Li fa de pare o mare.
Pots sobtar.
Pots sobtar.
Jo no dic pas que no sobti,
però tampoc ens hem d'esglaiar.
Però probablement sobta quan li dones aquesta categoria legal,
perquè en la vida quotidiana,
jo m'imagino que a l'entorn d'aquestes famílies,
d'aquests nens i nenes,
a ningú li deu sobtar.
Ho diuen veure normal.
A veure, si un nen se cria amb un home i una dona,
ho veu normal.
Si es cria amb una dona sola,
ho veu normal.
I si es cria amb un home sol, també.
Llavors, si és amb dos homes o amb dues dones,
jo entenc que també ho deu veure normal.
Jo crec que sí, però...
Potser és l'entorn que no li fa veure normal.
Ara, és el que anava a dir jo ara,
però no ho virem,
que evidentment,
sobretot depèn les edats que t'agafin,
els nens són molt cruels
i potser aquella figura de pare i mare
que tots els nens tenen
i que ell no té,
allò li deu sobtar.
Sí que ell ha crescut amb això,
però els nens, ja t'ho dic,
no deixen de ser molt cruels
i que li fan veure una realitat que ell no té.
Ell l'accepta.
I està encantat de la vida.
Si no és que tingui problemes psicològics,
diem-ho així,
o que això li faci,
però sí que els altres li fan veure
una cosa que realment ell no té.
El que passa és que,
jo crec que la situació ara és tan sumament heterogènia,
i ara exageraré,
i ho diem sense cap valor estadístic,
que el que comença a ser singular
és aquell nen o nena
que té un pare i mare
normalitzats entre cometes.
Amb això també té raó.
Ja comença a ser els casos més singulars
i més estranys.
Sí, sí, sí, és veritat.
El que passa és que una cosa
és que hi hagi unes separacions
amb pares
i que els nens es criïn
amb el pare o amb la mare,
i l'altra,
que dintre del nucli familiar
hi hagi dues persones del mateix sexe
educant aquella criatura.
Ho dic pels altres,
i et dic no per la pròpia criatura,
perquè aquella t'estarà a encantar la vida,
al contrari.
La capacitat d'adaptació dels nens,
Déu-n'hi-do.
Jo ho deia més que repos
per l'entorn,
que evidentment xoca, xoca,
i que la gent som crítics
i dolents moltes vegades de mena.
Ja és clar.
Aleshores,
sense voler,
estem criticant
una quantitat de fets
d'altres persones
que potser tu,
en un moment determinat,
els pots fer,
però que no et diguin res.
Sí, això passa.
Aleshores,
només per aquest fet,
jo crec que la gent
ens encanta
posar-li el dit a la llaga.
Jo, en altre aspecte,
ja que tenim la Laura,
se'n parla molt de...
No, no, no aprofundirem
en temes legals,
però clar,
parlem de drets,
de drets de dir
les parelles homosexuals,
les parelles que tinguin
determinades característiques,
tenen dret.
Jo,
i això sí que és una opinió
absolutament personal,
diria que més aviat
els que tenen els drets
són els nens
de ser adoptats
o de ser tutelats
per persones que tinguin
tota una sèrie
de garanties legals.
Els drets són dels menors,
dels nens i les nenes,
no dels pares i les mares,
probablement, no?
Sí, sí, efectivament.
I amb això del dret
i sense entrar
en qüestions molt jurídiques,
perquè són extremadament
avorrides,
però amb la paraula dret
és veritat
que es fa sempre un ús,
jo diria,
expansiu de la paraula dret
i jurídicament parlant,
dret és una qüestió
que comporta obligacions
i deures
per al seu titular.
i també privilegis,
però vull dir
que a vegades
tothom té dret a tot,
els nens o els pares
o no sé què,
tenim dret,
tots tenim dret,
bueno,
els drets estan recollits legalment,
que és una mica
el que ha fet aquesta llei,
però...
Cap problema,
ja estan trobant,
Laura,
que no comencis ara
amb el tema legal,
doncs sí, sí,
volem,
estem molt interessats
a conèixer.
No,
jo de tota manera
una mica
al fil del que estàveu comentant ara...
Sort que no tens
l'Antes Muerta
que senzilla,
com a politono,
perquè si no
t'asseguro...
Ara t'esprec.
Tens un so molt normal,
molt discret.
Escolteu,
una cosa,
que jo,
una mica al fil del que comentàvem ara,
jo crec que aquesta llei
el que ha aconseguit
és una mica
regularitzar legalment
certes situacions
i aconseguir
certs drets particulars
per a les parelles homosexuals.
A mi em sembla
que falta un gran pas
que és regularitzar socialment.
I una mica
és el que ella hi deia.
I jo en aquesta qüestió
sempre penso,
com en moltes altres,
penso que això
és una tasca
que ho correspon
als pares.
És a dir,
que els nostres fills
vegin o visquin
aquestes situacions
de forma normalitzada...
per a tots els pares heterosexuals.
Correcte.
No, no, efectivament.
Nosaltres,
efectivament,
quan dic pares,
ara m'estic mirant a mi mateixa.
És a dir,
que el meu fill
visqui
i vegi
aquestes situacions
com a normals
dependrà
de la visió
i la reflexió
que jo li pugui donar.
Estic convençuda,
per molt que ho tingui al costat.
Tot depèn una mica
del que se sent a casa
i del que es pensa a casa.
Per tant,
i aquí jo crec que
encara es falta
un gran pas,
un gran pas
perquè som molt hipòcrates.
Molt, és el que et deia.
Cara a l'exterior
tots ens sembla bé,
tot és meravellós,
tots hem de ser iguals,
som excessivament...
Tot ho acceptem,
però després,
cara a cara dins,
a vegades la imatge
no és tan bonica,
no és tan flexible.
Jo crec que cada vegada
som més crítics.
Sí, vols dir?
Jo crec que sí.
La gent,
jo estic totalment d'acord
amb el que diu la Laura.
La gent donem una imatge...
Jo vull ser positiva.
Aquesta llei
que es va aprovar ahir al Parlament,
si fem un exercici de memòria,
tu imagina't
que aquesta mateixa llei
s'hagués aprovat
fa 10-15 anys.
Ahir es va aprovar...
Tu has vist
algun estirabot,
algun titular,
algun comentari,
alguna cosa...
Que després en el dia a dia
i en el detall
hi hagi algun cas
determinat
i en determinats ambients
on aquell remelasso
que dèiem...
Sí, sempre n'hi ha.
Però socialment,
com a conjunt de societat,
sembla que tothom
ho accepta
molt tranquil·lament.
Cara a l'exterior,
com tu deies.
Sí, jo també.
Jo crec que a nosaltres
queda molt bé
ser molt progre
i ser molt obert
i que tot ens sembla
perfecte i meravellós
i a l'hora de la veritat
jo crec que encara no.
Jo crec que encara hi ha
molt conservadurisme,
exacte,
dintre de la població.
amb la mateixa cultura
que tenim, evidentment,
però jo crec que, evidentment,
ens falta molt per arribar.
Jo soc més de l'opinió
de la Yolanda.
Jo no.
Suposo que és molt segons
amb qui estàs
o amb l'entorn.
Vull dir, jo...
És un tema que amb la feina
hem parlat vegades
i ningú està en contra.
Hi ha gent...
Ningú, no,
i ho parlem allò,
prenent un cafè amb la qual cosa
no ets prò, Kirit.
Més aviat,
al començament
que es començava a parlar,
havia gent
que dubtava dient
si era això
bo per als nens?
I després és la segona part.
És una cosa
que els nens
ja ho estan vivint.
Per tant,
regulitzem-ho.
Jo,
com deia abans,
que si nosaltres,
els nostres fills,
els obrim els ulls
amb això,
els obrim els ulls
amb una altra cosa...
Jo me passo d'aquí
amb un altre tema
perquè ahir l'aïda,
ma filla,
quan vam sentir
que hem arribat a la tarda
a casa
i estaven fent les notícies
i va sentir
la mort d'aquesta
nord-americana.
I ma filla em diu
llavors l'han matat.
Ella,
tal com va sentir
la notícia,
l'han matat.
I jo li vaig fer
la reflexió.
No,
realment era una persona
que per a mi,
veig el meu punt de vista,
ja estava morta.
L'aguantaven.
Un cop li has explicat
i tot això,
diu,
ah,
doncs si esclar,
si havia de dir així...
tu,
si el teu pare
fos un altre,
tu a la teva filla
li haguessis dit
sí,
sí,
l'han matat.
L'han matat,
clar.
Exacte.
Jo,
sota el meu pare
que penso
que la vida
s'ha de viure
quan tens una condició
per a viure-la
i que és molt trist
arribant a veure
que una persona
després de 15 anys
ha quedat així,
doncs li vaig donar
una explicació
i ella la va entendre.
Però el primer cop
la seva imatge va ser
l'han matat.
Doncs penso que
amb el que parlem
dels nens adoptats
és el mateix.
Si els informes,
si els hi dius,
els hi dius,
a veure,
dona igual
que siguin els pares
mentre s'estimin,
mentre els cuidin,
mentre els hi donguin
aquell amor
i tot això
i tu no et cuides
de la casa de l'oïc?
Hi ha una cosa
que probablement...
Penso que
que anirem avançant...
Però jo continuo dient
que hi ha molta galeria.
que hi ha més gent
que potser és cara
a la galeria,
però que no sé
si és que s'adapta
a les circumstàncies,
això és el que deia.
Fa 15 anys no.
Però és un problema
d'estereotips,
això que diu l'Eli.
No m'aguantant.
Aviam,
si parlem clar.
Parelles homosexuals.
El primer que visualitzem
amb els estereotips
amb els quals hem pujat
doncs una parella
d'un home
i això ho diem
amb tots els respectes,
ho estem dient
per posar-ho en situacions extremes.
Un home que pot tenir
un aspecte afeminat
segons el criteri
aquell de tota la vida
amb un altre
que van adoptar
una criatura.
És un estereotip.
Avui, per exemple,
en un diari
de Besnacional
surt un cas concret.
Dues noies,
adolescents,
ja comencen una relació
quan tenen 16-17 anys
a l'institut.
Després de fer els seus estudis
decideixen anar a viure juntes.
Un cop estan vivint juntes
decideixen tenir fills.
En tenen dos,
un de sis,
un d'un any o de tres
a través de les tècniques
de reproducció assistida
i acaben a l'entrevista
que els van dient
no, no,
tenim un pis a Barcelona,
una bona situació econòmica,
una casa al camp amb jardí,
un gos i un monovolument.
Diu, res d'especial,
com a qualsevol altra parella.
I dius,
ja,
molt bo, molt bo.
Aquell és l'estereotip
de la parella heterosexual,
però és que aquesta parella
és homosexual.
podem estar d'acord o no,
insisteixo,
però sí que hem de reflexionar
i intentar trencar els estereotips
que probablement tenim
d'aquest tipus de relacions,
no?
Sí,
però és que això va passar
quan va arribar el divorci.
Vull dir,
a veure,
els primers divorcis van ser un trauma
i quan un se divorciava
i es casava amb un altre,
ho compartia
i tenia fills amb un altre,
aquell nen li deien
ui,
i quants...
Doncs sí,
jo resulte que...
Sí,
jo tinc un germà
que és de pare i mare
i un altre germà
que és de pare
i un altre germà
que és de mare.
I una cosa tan normal com aquesta,
quants anys ha tardat
a que realment
la societat ho accepti?
Sí,
però jo penso que...
Però ara s'accepta,
sí.
Però quants anys ha tardat?
Ho dic perquè tot el temps
que estem parlant
de l'eroparental,
evidentment,
tardarà el seu.
Això és el que estic dient,
que ara per ara,
evidentment,
és una cosa que encara...
Ha de fer un procés.
Ha de fer un procés,
això és el que estic dient.
Però els temes avançats.
Sí,
sí,
però no.
Ha avançat en aquest allò.
Vull dir,
hem tingut moltes coses,
hem passat això,
hem acceptat els casaments...
No ho sé,
has començat a viure-ho
d'una altra manera
i sempre quedarà el que...
Però encara...
Jo crec que encara ha de passar...
No veieu que és tan conservadora
encara la nostra societat.
Jo crec que sí.
Com a mínim ha de passar...
Jo crec que sí.
Jo crec que tot depèn,
clar,
amb qui et relaciones.
Jo crec que nosaltres tenim una...
Podríem dir,
imatge esbiaixada.
Per què?
Perquè em relacionem possiblement
la majoria de nosaltres
amb gent que pensa com nosaltres
i per tant em sembla
que això és la norma.
A veure,
jo només dic una dada.
La gent que són votants
del Partit Popular,
a nivell nacional,
en fi,
més o menys,
la meitat de la població,
no ens hem d'enganyar.
Sí, sí, sí, correcte.
Vantos penseu
que estan d'acord
amb aquesta llei de...
No,
jo crec que alguns
estaran d'acord.
Clar,
però n'hi ha dintre
del Partit Popular
i hi ha nomos sexuals.
Clar,
alguns,
sí,
però estan d'acord
amb el divorci
i es divorcien també.
O no?
Sí,
però jo el que em refereixo
és a dir,
a mi em sembla
un pas importantíssim,
a veure,
que no s'entenguin malament.
Jo el que dic
és que penso
que falta regularitzar socialment.
Penso que falta
assumir això
en l'interior de les persones
i penso que a vegades
es fa un discurs hipòcrita.
Tants els d'una banda
com els de l'altra.
No veig una situació realment...
I amb això
jo accepto plenament
aquest tipus
de parelles homosexuals.
penso que és bo
que tinguin els drets
aquests drets
iguals que les parelles heterosexuals
i a més
la gent que m'envolta
pensa el mateix que jo.
Quasi tota,
vaja,
no tota,
però quasi tota.
Ara també tinc la sensació,
és una sensació
perquè possiblement
amb els altres
tampoc no tinc l'oportunitat
de parlar tant,
tinc la sensació
que tampoc
no és tan bonic
entre cometes
com possiblement
ho veiem nosaltres
en el nostre entorn.
Tinc la sensació.
Els canvis necessiten temps
només cal fer una mirada
a la història humana
de l'antropologia
a les diferents cultures
com ha anat canviant
el concepte de família
la poligàmia
la monogàmia
el matriarcat
el patriarcat
tot necessita
el seu temps
de maduració
i això probablement també.
Això perdoneu,
penso que la societat espanyola
ha avançat
per descomptat
sobretot si ens comparem
amb els anys 70 i 80.
Per això ara
cara a la galeria
ara podem dir
que sí que ens agrada molt
i que tot és molt bonic
que abans ni a casa
ni cara a la galeria
ens tancavam i ja està
vull dir ara
ja ens atrevim
a ser molt moderns
diem-ho així
i realment no sé
si pensem això
i tampoc m'hi poso jo
ni molt menys
i jo m'arredeixo
però el dia a dia
a mi em fa veure això
vull dir que realment
ara
volem
vols i dolts
perquè dius
ostres sí
perquè així que moderns
i la societat
però lluny de mi
el tema
és una mica com el racisme
i potser no és comparable
però és així
no, no, jo no soc racista
jo no soc racista
però hi ha una sèrie
però jo no visco
en els llocs
on viuen persones
nouvingudes
això és exactament igual
jo crec que realment
estem donant
una imatge
que no diré que tothom
també com diu la Laura
però que realment
no és la real
la imatge
és una mica falsa
però que realment
amb el temps passarà
i els nostres fills
evidentment
creixeran ja
amb aquest prototípic
que realment
ells ho veuran
com la cosa més normal
del món
almenys això ja ho espero
almenys així ho espero
d'aquí a un temps
probablement serà molt normal
que un fill
o una filla
arribi a casa
amb el seu nòvio
o nòvia
que sigui del mateix sexe
i es vegi molt normal
que avui en dia
és allò que molts pares
i més diuen
ho accepto
perquè és el meu fill
i la filla
i l'estimo
però que el normal
probablement seria
o veuria aquella persona
que vingui amb una persona
del sexe contrari
i em té que costi molt
l'acceptar més
potser a nivell teu intern
que et passi a tu mateix
ahir va sortir la tele
també
per molt oberts que siguem
per molt que hagi canviat
la societat
nosaltres hem estat educats
en un tipus de societat
i de cultura
i això
mal que no es veurà
ho portem a dins
llavors sí que
avances i acceptes
i entens
i treballes
treballes per canviar
la teva mentalitat
efectivament treballes per això
però bueno
quan t'ho posen en pròpia
en primera persona
i penses
si el meu fill o filla
fos homosexual
a veure quines reaccions
hi hauria anar a la família
ja no parlo pare i mare
família
eh?
família
avis, tiets
llavors
jo sincerament penso que
no seria tan senzill
no?
no seria tan senzill
ahir han acceptat
nosaltres ahir fèiem una
a l'hora de dinar
estàvem parlant
i va sortir el tema de sitges
no?
jo la primera vegada
que veia anar a sitges
de veritat
que semblava de poble a poble
i jo ho accepto
però
de veritat
anava pel carrer principal
de sitges
que ho veus tot
i de veritat
que jo és que
em vaig quedar meravellada
i la gent et mirava
ells mateixos
a tu et miraven
com si tu fossis una estranya
no?
perquè et deien
i tu per què mires
i jo entre mi pensava
si jo
a mi em està bé
que si hi hagi dos homes
o dues dones junts
però a mi em sobta
allò se li donava
una projecció
com de gueto
perquè eren persones
que no podien manifestar
les seves relacions
vull dir
això
cada vegada
t'estic parlant
de fa molts anys
t'estic parlant
la primera vegada
i no heu vist pel carrer
noies agafades de la mà
en una actitud de parella
però jo la primera
t'estic parlant
de fa molts anys
la primera vegada
que jo vaig anar
a ver
t'estic parlant
potser de fa 10 anys
tampoc no estem parlant
dels anys 50
t'estic parlant
dels anys 90
no havies nascut
no havia nascut
evidentment
però me refereixo
que jo fa 10 anys
que potser
la primera vegada
que jo havia anat a Sitges
allò em va sorprendre
malgrat
jo ho acceptava
o ho accepto
i cadascú faig el que vulgui
al contrari
mentre s'estimin
i respectin
uns als altres
que facin el que vulguin
però a mi em va sobtar
perquè jo
no estava acostumada
a veure-ho
jo vivia a Tarragona
i a Tarragona
jo estava acostumada
a anar passejant
per la maneta
un home i una dona
no dos homes
i donant-se'n petons
pel carrer
jo això no estava acostumada
a veure-ho
i allò em va sobtar
tot això que estem parlant
és més o menys el mateix
fins que no t'acostumes
perquè a la quinta vegada
que vaig anar a Sitges
ja ni m'ho mirava
i em vaig a Sant Agu
una terrassa
però el primer que has de fer
és un procés
d'analitzar
és el que tu penses
primer que tot
com tu ara deies
jo confesso
que realment
em sobtava
i de mica en mica
vaig fent
però la diferència
és que els nostres fills
això ja ho veuran
i ho trobaran ja normal
per això et dic
que ha de passar la generació
algunes sí
però jo
però nosaltres
som molt importants
en l'educació
és això que deia
jo penso que
per molt que ells
estiguin acostumats
o estan acostumats
a veure aquestes situacions
com més normals
és veritat
que la tasca també
és a casa
vull dir
és que a banda
després els pares
parlin també
normalitzadament
d'aquestes situacions
i algú s'ha fet la reflexió
del favor
diem-ho així
si es pot dir
d'alguna manera
que li estem fent
amb aquesta criatura adoptada
sigui qui sigui
perquè doncs
bueno
som capaços de juzgar
si són homes
si són dones
si són parella
si és un
tot això
ho podem juzgar
però realment
el favor social
que estem fent
algú
hi ha pensat
en això
de dir
deixa-ho estar
és el que deies tu
abans Rosa
mentre l'estimin
efectivament
mentre li donguin
un carinyo
i mentre li donguin
un bé
estar a la societat
aquella criatura
que era una desgraciada
algú ho pensa?
evident
suposo que
ho hem pensat molt
amb això
per això et dic
que són capaços
de juzgar
absolutament tot
quan deies
el dels drets
i el dret de la criatura
que no té dret
a ser feliç
aquella criatura
sigui en qui sigui
si realment
està amb les mans
adequades
evidentment
no perquè siguem
d'una societat
o d'una altra
no vol dir
que els maltractaments
no siguin
que això ja està demostrat
sigui com sigui
la parella
tot el que ha de passar
una persona
que vol adoptar
una criatura
si ho hagués de passar
alguna
per tindre el natural
no sé si ho faríem
perquè jo ara tinc
una amiga
que està en procés
que jo no sé
quina fórmula
s'hauria de fer
però una mica
és un terme
parlant de les criatures
i dels drets
jo tinc una amiga
ara
que està en un procés
d'adopció
que és monoparental
i la veritat
des de mirar-li
la casa
de dalt a baix
des de mirar-li
el salari
des de mirar-li
les amigues
que té
els parents
com són
el no sé què
informes
no no no
m'hi refereixo
quan vols adoptar
el procés
sí sí
independentment
de la teva situació
tu tens una criatura
pel mètode artesanal
exacte
i resulta
que a la millor
no te'n cuides
de la pobra criatura
i per a que et posin ma aquí
sí
que vinguin
i que ho vegin
i a mi això a vegades
m'he dol molt de dir
a veure
vigilem molt
aquests nens adoptats
que quan una persona
decideix adoptar
i saber tots els tràmits
que ha de fer
és que realment
volen aquella criatura
i els tràmits biològics
a vegades
ni te n'has enterat
allò que dius
oh
mira
m'ha vingut
i a part
el qüestionar
la capacitat
o idoneetat
dels pares biològics
exacte
perquè ho hauríem de fer
moltes vegades
perquè hi ha vegades
que veus pares
que dius
Déu-n'hi
de pobra criatura
però vas dir
que idoneetat
també haurien d'haver
si nosaltres mateixos
almenys
tots aquí som mares
i nosaltres mateixos
dubtem
a vegades
això ho estem fent
bé o malament
i creiem
que estem dintre
d'una família
normal i corrent
dubtes positiu
o en dubtes
que realment et preocupes
jo dubto molt
vull dir
quan tu la teva criatura
t'arriba
amb una certa edat
dubtes perquè
et preocupes
exacte
per això et dic
dubtes positiu
perquè a vegades
et preocupes
i sempre que tens un dubte
doncs amb la feina
a vegades
estem mutants
i coses d'aquestes
perquè et vols millorar
vols fer les coses bé
i et preocupes
el que no dubta
el que tot li sembla bé
el que d'allò
aquest sí que passa
rotundament de tot
i hi ha criatures
amb pare i mare biològiques
i que són unes desgraciades
hi ha criatures amb molts problemes
molts
i ningú mira
perquè com que són biològiques
exacte
i després n'hi ha d'aquestes
que arriba a l'estat
els hi pren
les donen adopció
no no adopció
amb acollida
que jo això ho trauria
la de l'acollida
perquè em sembla
que li estàs fent un mal favor
a aquella criatura
i després de 5, 6, 7 anys
adaptada
i amb la nova vida
es reclamen
els drets dels pares biològics
pensem
amb el pare o mare biològica
que diu que ja està bé
i que prenen aquella criatura
sense pensar
que s'ha criat
en un altre entorn
i aquí raó menestir
perquè és allò que dèiem sempre
el Rosse fa el carinyo
i tu amb el que estàs
el contacte
si fixeu que d'aquests temes
no se'n parla gairebé mai
no sé per què
no sé per quina raó
no se'n parla gairebé mai
no, no, no ho sé
no, no
però és que és una cosa
que tenim al dia a dia
i el dret del nen
on t'està?
a qui vaig jo
per això ho en parlem
dels drets dels pares biològics
però els drets dels nens
aquells
que tenen una vida normalitzada
i que doncs
li treuen aquesta vida
i li donen una altra
jo ho he pensat sempre
sobretot quan surten casos
com per Andalusia
me'n recordo
fa algun temps
que va sortir una nena
que sí
i ara aquí
i ara allà
i del centre de Manon
i la mare biològica
i els pares d'acolliment
i aquí i allà
i parlàvem tant
d'aquella mare biològica
i tenint aquells drets
jo pensava
i la criatura
ningú pensa
en aquesta criatura
que va com una pilota
d'aquí cap allà
i jo
és veritat
penso que
les parelles siguen
monoparentals
som homosexuals
jo les veig igual
som pares i mares
i en el moment
en què la criatura
està ben atesa
i estimada
jo sempre dic el mateix
que podran ser bebès
podran ser petits
però no tontos
i que ells realment
dintre de la seva capacitat
per edat
diem-ho així
se n'adonen de les coses
exacte
i hi ha un altre tema
per què no demanem
la seva opinió
perquè doncs
és allò de
clar com és menor d'edat
tu penses per ell
bueno perdona
jo la meva filla
que té 8 anys
em dirà si vol fer la comunió o no
per dir alguna cosa
perquè li dèiem
això
és una tonteria
no
però vull dir
de la mateixa manera
que potser donem opinió
per depèn de quines coses
jo crec que evidentment
de tornar a dir-ho mateix
són petits
però no són tontos
si els fem raonar les coses
amb l'edat que correspon
et sorprenen
a mi la meva filla
m'ha sorprès molt
i tant
i tant
et foten unes reflexions
a vegades elles de tu
que et deixen una mica
descol·locat
perquè dius
a qui parlo ja
n'hem parlat dels col·legis
i penso que els col·legis
també tenen part important
en tot això
hem parlat
abans quan diem
si nosaltres com a pares
eduquem els nostres fills
que tots siguin bons
vull dir que tots són
siguin com siguin
però no només
amb el nivell
de fills homosexuals
o d'immigrants
sinó que tots
tenim capacitat
i hem de veure tot arreu
el col·legi
té una part molt important
la educació
que es doni al col·legi
la formació
la forma de dir-li
a veure
doni igual
que el nen
que vingui
sigui d'un país
sigui d'un altre
perquè aquí a vegades
és curiós
hi ha nens adoptats
per espanyols
que són estrangers
i els mirem
d'una altra manera
a l'immigrant
d'aquella mateixa nacionalitat
que per fesomia
són exactament iguals
un ve fruit
de la immigració econòmica
i l'altre és un nen
que s'ha adoptat
en un país estranger
i el mirament social
és diferent
d'aquelles criatures
perquè l'adoptar
és una cosa mediàtica
que existeix
i que és molt bonic
acceptar-ho
perquè nosaltres
jo per exemple
a la classe del meu fill
hi ha una nena
xineta
que és una monada
i és molt bonic
acceptar-la
ara no l'estic criticant
és un tema
de discriminació econòmica
no és un tema
de racisme
les barrenes
sempre són les mateixes
ara es trobem
la veus d'aquesta nena
i tot és aquesta nena
i em dóna
aquella sensació
que aquesta nena
no diré que sigui al centre
però ja t'ho dic
és com una pressió mediàtica
que tens
que és molt bonic
i després és el que dèiem
llavors tens els altres
i tens els del tutelar
que també te'ls porten
i aquells nens
no
no són tan bonics
no passen a la classe dels nens
però sí de la nena
són tan monos
que són ben anals
del tutelar
i aquests no
home la diferència
hi ha que hi ha col·legis
que no s'obten
ni els immigrants
correcte
hi ha col·legis
que posen
els seus reparos
d'acceptar immigrants
precisament avui
s'obre aquesta oficina
d'informació
per la preinscripció
que entre altres coses
batllarà
perquè el decret
de matriculació
es reguli
i es faci en condicions
si no fem guetos
i si no aneu al col·legi
del Serrallo
per evitar aquest frau
que s'ha donat moltes vegades
aquí a Tarragona
tenim col·legis
que estan plens
d'immigrants
però plens vol dir
el 90%
de la col·legi del Serrallo
és pràcticament
d'immigrants
hi ha molts
sí, sí
i bueno
i Saavedra
jo he escollit
i en canvi
hi ha col·legis
sobretot
els concentrats
heu ensatat
un tema important
just a les 10
un altre dia
el tractarem
perquè a més
el tractarem
i és important
i a més dilluns
comença el període
de prematriculació
per tant
n'haurem de tornar a parlar
Laura Roman
Rosa Martínez
Elisenda Pujol
un plaer de veritat
fins la propera
gràcies
adiós
adiós
adiós