És dimarts, ja saben que a aquesta hora del migdia,
al matí de Tarragona Ràdio,
dediquem una estona a parlar de literatura
des del punt de lectura,
l'espai que fem en col·laboració
amb el col·lectiu d'escriptors del Camp de Tarragona
i amb la companyia setmanal de Jordi Tinyena.
Bon dia, Jordi.
Hola.
És l'últim programa, el d'aquesta setmana,
de la temporada, espero.
Sí, i em donem vacances.
Donem vacances, que te les mereixes,
perquè la propera setmana, el dia 21 de juny,
s'escau el Dia Internacional de la Música,
i que, per tant, farem un programa especial fora de l'estudi.
En fi, ja els donarem els detalls quan arribi el moment.
I després ja pràcticament aquesta casa,
Tarragona Ràdio, encetarà la seva programació d'estiu.
Per tant, no ens hem adonat que ja ens ha passat
tota una temporada del punt de lectura.
Jo deia final de la temporada perquè confio
i així ho faig públicament per posar-lo una miqueta a un parany
que el Jordi ens pugui acompanyar
la propera temporada al matí de Tarragona Ràdio.
Però, en tot cas, ja en parlarem, no?
Sí, sí, ja en parlarem.
I la millor manera d'acomiadar aquesta temporada,
que ja hem deixat enrere, doncs, justament és parlant d'un llibre.
Afegint un altre títol, aquesta prestatgeria,
que hem anat omplint al llarg d'aquests darrers mesos.
El títol és un títol que probablement sigui conegut,
que coneixem la novel·la o la que hem llegit és una altra cosa,
Curial o Elfa?
Sí, ni el títol deu ser massa conegut.
Ni el títol.
No, perquè és una novel·la que, de fet, només es coneix en els àmbits acadèmics
o en els àmbits estudiantils, perquè algun any ha estat també lectura forçosa
als estudiants de batxillerat.
Però fora dels cercles estudiantils o acadèmics és un gran desconegut.
Com poden... jo no sé si ho intueixen, però el títol ja fa pensar que sigui una novel·la
que l'hem de situar a l'edat mitjana al segle XV, si no m'equivoco, no?
Sí, sí, la XV. És contemporània d'Àusias Marc, del Tirant lo Blanc...
En fi, el gran segle de literatura catalana que protagonitza, sobretot, valencians,
però en aquest cas no.
Ja parlarem del contingut de la novel·la, perquè abans el Jordi ens comentava
que bé que era molt curiós com s'havia trobat aquesta novel·la.
La situem cronològicament al segle XV, però no és fins al segle XIX que es descobreix, d'alguna manera.
Sí, és una novel·la que quan es publica és molt anacrònica
perquè se li ha passat completament el temps.
està, suposem, vaja, deduïm que està escrita a mitjans del segle XV
per com és la novel·la i pel que explica, però la novel·la no va ser publicada.
Suposo que hi ha molts casos d'aquests, alguns que ja s'han descobert
i d'altres que segurament encara estan per descobrir.
No sabrem mai si el Tirant, per exemple, s'hagués publicat
si no hagués anat a parar a les mans de Martí Joan de Galva
i aquest no l'hagués portat a la impremta per refer-se d'un préstec
que havia fet a Joan Martorell.
En aquest cas, l'autor del curial, ignorem per quina raó,
va deixar el llibre sense publicar.
Potser, en fi, no ho sé, és impossible, no val la pena especular.
En qualsevol cas, el cert és que no va ser publicada fins al XIX
quan un savi nostrat el va descobrir de casualitat
amb un racó de la Biblioteca Nacional de Madrid,
va descobrir el manuscrit i els va posar a estudiar-lo
i va tirar endavant la seva publicació.
Aquest seria un bon argument per a una novel·la,
intentar fer una regressió en el temps i saber quin camí va fer aquell manuscrit
per anar a parar a la Biblioteca Nacional de Madrid en ple segle XIX,
des del segle XV, 400 anys allà voltant pel món, aquest text,
que no en coneixem l'autor, no?
No, esclar, desconeixem absolutament tot el que gira a l'entorn dels accessoris de la novel·la,
per entendre'ns, perquè només hem conservat el text, exclusivament el text.
Per tant, desconeixem qui va ser l'autor, per què no es va publicar,
com va anar a parar aquest manuscrit a la Biblioteca Nacional de Madrid
i qui el va portar, en fi, desconeixem absolutament tot.
Si algú vol fer una novel·la aquest estiu pot fabular, per exemple,
al voltant d'aquest tema es podria fer una bona novel·la, no?
No ho sé.
Explica'ns una miqueta com va anar la cosa i com va anar la publicació,
perquè fins i tot les males llengües deien que no era ben cert, això, no?
Sí, esclar, en un llibre que es presenta en la seva aparició pública
de manera tan fascinant, no?
És a dir, un manuscrit trobat després de tants segles,
un manuscrit trobat a la Biblioteca per un savi.
El savi era Manuel Milai Fontanals, un vilafranquí,
un vilafranquí que és el pare, per entendre'ns,
el pare intel·lectual de tots els filòlegs d'aquest país.
Ja en aquell moment era una autoritat universitària
i filològic que havia estat el primer a rescatar els trobadors,
també, en fi, una persona de rigor i de nivell intel·lectual indiscutible.
I aquest senyor, treballant a la Biblioteca Nacional de Madrid,
va trobar el manuscrit,
va ser el primer que se'l va estudiar, que se'l va llegir,
i que em va estimular la publicació.
Des de llavors s'ha publicat moltíssimes vegades
i avui dia és un llibre que es pot trobar tant en la seva versió original,
tal com es va trobar, com amb adaptacions modernitzades.
Que és la manera més recomanable de llegir-ho, següentment.
Doncs sí, per un lector no especialitzat val més que recorri a una adaptació.
Hi havia qui deia que ho havia fet ell, aquest llibre, no?
Bé, hi ha hagut, clar, l'autoria...
Quan no coneixem l'autor, comença a haver-hi...
Que lleig dir això, tot un filòleg, eh?
Tot tipus... No l'hi ha dit? Bueno, sí.
De totes maneres, resulta divertit, eh?
Jo crec que és una broma, que és una autèntica.
Allò que en diuen els francès és una botat, una cosa per provocar el públic.
Però sí que ha estat dit, no?
És a dir, l'autoria s'ha formulat de moltes persones diferents.
S'ha atribuït, per exemple, entre els nostres, a mossèn Gràs,
que és autor d'una traducció d'un fragment del Lancelot,
al català, s'ha atribuït a Ramon de Parellós,
que és un autor del qual vam parlar aquí,
que havia escrit El viatge al purgatori.
Se l'hi ha atribuït, en fi, a més gent, no?
Però l'atribució més divertida
és la que li va fer Jaume Riera-Sants,
que és un arxiver,
que, doncs, en una reunió,
en un congrés,
va apostar perquè l'autoria
era del mateix Milai Fontanals.
És a dir, que es tractava d'una falsificació pura i simple.
Segons el Riera-Sants,
el fet que la literatura catalana
tingués tan poques mostres de literatura de Cavallers
del XV hauria forçat o hauria portat a Milai Fontanals
a inventar-ne una,
de manera que la literatura catalana
quedés més farcida del material del segle.
A mi em resulta divertit
imaginar-me el senyor tan seriós com el Milai Fontanals
amagat a la Biblioteca Nacional,
falsificant un llibre amb paper original del XV,
perquè el que és evident és que el manuscrit sí que és original,
el paper és de l'època.
Llavors, me l'imagino buscant paper d'aquella època
per després falsificar el coreal.
Resulta divertit.
És molt poc creïble.
Els arguments que es donen
són molt espuris,
són molt circumstancials,
i per tant això s'ha d'entendre com el que és un acudit.
És possible, Jordi,
que s'hagin quedat per descobrir
molts textos originals
de l'edat mitjana, per exemple?
De totes les èpoques, no?
De totes les èpoques, no?
De totes les seguretats, sí.
Sí, sí.
Esclar, hem de pensar que
durant moltíssims anys
els llibres s'han passat copiant-los
fins a l'aparició de la impremta de Gutenberg
en plena edat mitjana,
doncs tot el temps anterior
s'han passat copiant-los a mà.
I per tant han circulat pocs exemplars
de llibres que no fossin de caràcter sacre,
de caràcter religiós,
que sí que es copiaven preferentment als monestirs,
doncs hi pot haver hagut molts llibres
que hagin quedat pel camí,
que se n'hagin fet còpies i s'hagin perdut.
Però també amb els primers pàssers de la impremta,
també, efectivament.
I són tirades curtes, d'exemplars curts,
que la gent devia valorar relativament.
I per tant és molt fàcil
que hi hagi hagut molts llibres desapareguts.
Sempre ha fascinat molt, no?,
el camí que han fet els llibres
al llarg de la història,
els manus que ells fèiem,
i una mica de broma
que seria bon argument d'una novel·la,
en aquest cas,
però de fet n'hi ha novel·les
que expliquen el trajecte que han fet
llibres, títols, històries
i que fabulen.
És una faula
o està dins de l'imaginari de l'autor
de pensar quin camí
i per quines mans ha anat passant aquest text.
Aquest és un filó,
el fet d'imaginar
què amaguen els llibres
en el seu interior,
igual que els quadres, no?
Vaja, un dels últims bestsellers,
aquest del Codi de Vinci,
està basat justament
en un quadre de Leonardo, no?
I a partir d'aquí
han sorgit un munt de llibres
basats en els quadres, justament.
Això estimula la imaginació.
Doncs nosaltres,
deixem-nos estimular
per les novel·les de Cavallers,
perquè de fet,
Corià Leuelfa
és una novel·la de Cavallers,
similar a la Tirant l'o Blanc?
Bé, relacionada pel que fa a l'època,
perquè estem davant
d'una novel·la del XV,
i relacionada també pel que fa
a la novetat
que suposava llavors
apartar-se
de la fantasia
dels llibres de Cavalleria
per entrar
en el retrat de la realitat.
El Tirant ho fa
i el Coriàl també ho fa,
i efectivament
això situa
la literatura catalana
com la primera
o una de les primeres
de l'entorn europeu
de fer aquest tipus de novel·la,
d'haver apadrinat
el naixement
d'un tipus de novel·la
de Cavallers,
però al mateix temps
és bastant realista.
Planteja
un amor
romàntic,
més cortesà,
tret d'aquella part
tan eròtica,
marcadament eròtica,
que podia tenir
el Tirant l'o Blanc,
que també trenca
en aquesta línia
en l'època, no?
Sí,
les dues novel·les
per raons diferents
són molt innovadores
en el marc en què es fan,
perquè hem de pensar
que en el moment
en què apareixen,
en el que s'escriuen,
perquè aquesta apareix
molt més tard,
i vam dir,
però en el moment
en què s'escriuen,
la novel·la de Cavallers
és encara,
sobretot,
una novel·la fantàstica,
una novel·la de dracs
i de misteris
i coses d'aquestes.
Llavors,
aquests inauguren
un nou aire
a la novel·la, no?
Per raons diferents,
en el cas del Tirant,
doncs, efectivament,
la mirada
que té
Joana Martorell
de la societat
és una mirada
molt divertida,
molt divertida
i molt erotitzada.
Aquest autor
desconegut del Corial
no té aquesta mirada,
és un autor
més seriós,
és un autor
més distanciat
de la realitat,
més curialesc
en el sentit
de més cortesà,
es mou sempre
en àmbits
molt cortesans,
però, en canvi,
aquest llibre
incorpora
un element
molt important
que és
el dibuix
d'un perfil
de cavaller
que, en certa mesura,
és molt nou,
és molt, molt, molt nou,
perquè el Tirant
és un cavaller
de capa i espasa,
encara,
és a dir,
és un cavaller
com Déu mana.
És un guerrer.
És un guerrer,
és un guerrer,
un home que ocupa
una posició social
i no es mou
d'aquesta posició social.
En canvi, el curial
és el contrari,
és un home
que prové
d'una classe social
molt inferior
i que es va fent
al llarg de la novel·la
fins a assolir
el màxim grau
possible de la cavalleria
i un grau
dintre de la noblesa.
És, per tant,
la història
d'un self-made man,
l'home que es fa
si mateix
amb ajudes.
És absolutament
innovador
en una època
en què la societat
està molt jerarquitzada
i el moure's
d'un lloc
cap a l'altre
en l'escala social
és molt difícil.
És difícil, sí,
però ja és possible
i la novel·la
recull aquest canvi
justament, no?
Estem, clar,
estem a meitat del 15
que vol dir
que estem a les acaballes
de l'edat mitjana
i al començament
del renaixement
o l'avançala
del renaixement
a l'humanisme
i, per tant,
aquests canvis socials
ja es van produint,
van madurant
i aquestes coses...
I es reflecteixen.
Clar,
el que té d'interessant
la novel·la
és la captació
d'aquest nou aire
sobretot en el perfil
d'ell, del curial
perquè el curial
efectivament
d'una banda
és el cavaller
però és el cavaller
que es fa ell mateix
provinent d'un sector
que no és noble
i, d'altra banda,
és també el cavaller
que és un intel·lectual
perquè el curial
no només és un cavaller
que ho és, eh?
Sinó que també
és un home
que dansa,
que toca instruments,
que sap poesia...
Un ànima sensible
que diríem ara...
Sí, és un home complet,
no?
És aquest home
arnaixentista
aparentment.
Després ja veurem
que la novel·la
no acaba de dibuixar-lo,
però...
I el perfil femení
també es dibuixa
tan marcadament
en aquesta novel·la?
La huelza,
el personatge femení?
El personatge femení...
personatges femenins
que podem trobar
a les altres novel·les
de l'època o no?
Bé,
hauríem de comparar
novel·la per novel·la.
Jo crec que la huelza
és més estereotipada,
és un personatge
més ajustat
als cànons coneguts.
És una dona noble,
molt jove,
molt, molt, molt jove,
que es queda viu
de joveníssima
i que, d'alguna manera,
empara a curial,
el protegeix
i l'ajuda
en la seva ascensió social,
però, esclar,
li exigeix fidelitat
i es comporta
com una senyora,
en el sentit
no educat,
sinó en el sentit medieval
de la paraula,
no?
És una mica més estereotipat
el personatge de la huelza.
Jo crec que,
tot i que hi ha personatges,
hi ha un parell de personatges,
hi ha tres personatges femenins
que tenen relació amb curial,
una és la huelza,
que és la que el protegeix
i amb la qual acabarà,
l'altra és la quesis,
que és una jove
que és el desig
i la temptació,
que no serà per ell,
i una tercera,
que és Camar,
que és una mora
de Tunis
i que mora per ell,
suicida per ell
i li facilita la llibertat
quan està captiu,
doncs les tres dones
de fet
no acaben d'arrencar el vol
com a grans personatges
perquè el personatge és ell.
També és normal,
no?
En l'època dins de la literatura
no es podia patir
que tinguessin aquest protagonisme,
sinó que més aviat
envoltessin el personatge.
El personatge sempre és masculí.
Que no sé què donava aquestes dones
perquè, escolta,
tres dones així darrere d'ell
i com era aquest curial,
què feia,
quina era la història
de la seva vida
dins d'aquesta novel·la?
Curial és un cortesà,
la paraula curial
ja vol dir en català
exactament això,
relacionada amb la curia,
amb la curia.
Vaja,
que et pregunto
per l'argument,
més ni menys.
L'argument
és un argument
bastant senzill
perquè amb això
sí que no s'allunya gaire
dels prototipus
de les novel·les de cavaller,
és a dir,
comencem presentant-nos
el personatge
però amb l'avantatge
que aquí
tenim un perfil biogràfic
des del començament,
no?
Per exemple,
en el cas del tirant,
la biografia del tirant
és la biografia del cavaller,
quan el coneixem
és quan es fa cavaller,
és un home gran,
bueno, jove,
però en aquest moment.
El curial no,
el curial el coneixem
de benvenut,
coneixem com es queda orfe de pare,
com veu que
amb la situació familiar
i social que té
no anirà enlloc
i com pren la decisió
de buscar-se un futur
i marxa de casa
contra la voluntat de sa mare
de molt menudet
i se'n va a un castell
a buscar protecció d'un noble
a veure si així pot prosperar.
I efectivament
li cau en gràcia
al margès de Montferrat
i li diu
doncs vinga va,
et quedaràs a casa meva.
I allí comença
la seva ascensió,
la seva preparació
com a cavaller
fins que el protegeix la Huelfa.
A partir de llavors,
doncs,
la novel·la és
d'una banda
la relació
que hi ha
entre curial i Huelfa
i de l'altra
el creixement de curial
com a cavaller
i com a persona.
Com a persona
es va formant amb tot,
ja ho he dit abans,
amb literatura,
amb art,
es va formant amb tot.
I com a cavaller,
doncs,
primer es forma
teòricament
i pràcticament
el castell
i després comencen
les aventures exteriors
que són les
que li donaran fama,
honor i projecció exterior
i llavors aquí hi ha
una mica el catàleg
del que podia fer
un cavaller al XV,
no?
I és des d'anar
de cavaller a Ran
conduint donzelles
i barallant-se parelles
al mig del bosc
amb qualsevol altre cavaller,
participar a tornejos
ajustes
o participar...
Quina vida més dura!
Sí, sí,
o participar
amb judicis de Déu
per defensar la innocència
d'una dona
que ha estat falsament acusada,
que també ho fa, no?
Sí, sí.
Clar, això ens pot semblar
molt lluny
però això és autènticament veritat,
és a dir,
històricament
aquestes coses les feien.
Clar, és que si no
quina altra feina
podíem tenir?
Sí, sí.
Si no era aquesta, no?
Realment és que no hi havia
res més a fer, no?
Per això es preparaven,
de fet.
Llavors,
el fil d'aquests dos eixos,
d'una banda les armes
i de l'altra la relació
amb la Huelfa,
doncs se li complica la vida,
això també és un clàssic, no?
És a dir,
arriba un moment
que està a Alemanya
i a la cor d'Alemanya
doncs hi ha una noia,
una jove,
que és l'Alaquesi,
de la qual queda fascinat,
per la qual queda fascinat
d'una gran bellesa
i és la temptació,
la Huelfa ho sap
des de Montferrat,
li arriben les notícies
que el Corial fa el ruc
i s'enfada
i acaba dient-li
doncs mira,
li retira la protecció.
Et deixo de protegir,
sí.
I llavors entrem
en un capítol també
molt tradicional
de les novel·les de cavallers
que és,
doncs,
la purga, no?
És a dir,
aquest senyor,
aquest cavaller,
n'ha fet malament,
segons el codi
i ara ha de pagar.
I la Pènec
sempre acostuma a ser
la mateixa
que és,
doncs,
un naufragi
i un captiveri interne
de moros
que devia ser,
doncs,
la imatge més clara
en l'època, no?
I això li passa
a Partinobles,
i Oriol també s'embarca,
naufraga,
s'embarca per anar
a visitar els llocs sants
i per una naufraga
i llavors és captiu
i es passa set anys
d'esclau
en terra de moros
fins que l'amor de Camar
fa possible
que torni ric,
que torni
amb el tresor de la mora,
amb el tresor de Camar.
I llavors es presenta
a la cort
d'incògnit,
amb tota la llarga barba
i tal,
d'amagat
per fer-li pagar
a la guelfa
la seva actitud.
I després diuen
de la tele.
I després diuen
de la tele.
Però és molt entretinguda,
està molt bé.
I és curiós,
de fet,
el que marca
el ritme
vital d'aquest home
són les dones.
Una perquè s'enamora,
l'altra s'enfada
i com que s'ha enfadat
i ha de fer la penitència
se'n va
i és una altra dona
la que resol el conflicte.
Vull dir que,
de fet,
el temps li van marcar
aquestes relacions
amb les dones, no?
En efecte,
les dones són les que marquen
el ritme.
De totes maneres,
el títol és molt enganyós
perquè quan es parla
de Curià l'Ewelfa
un té la temptació
a Clara Romà i Julieta
o tants altres.
Un té la temptació
de pensar que estem
davant d'una novel·la
amorosa,
i no és això.
No és això.
El títol hem de dir
que tampoc no és un títol
que li donés l'autor
sinó que li va donar
a Milai Fontanals.
Li va donar
perquè són els dos protagonistes
i ho són.
És cert que ho són.
Però la novel·la
no és una novel·la d'amor.
És sobretot
la història
d'una ascensió social.
Sobretot,
i d'un home
que es fa en bona mesura
per ell mateix
perquè és veritat
que l'Ewelfa
el protegeix
però també és veritat
que les grans decisions
a la novel·la
es pren sempre el personatge.
No espera
que li donin permís.
És a dir,
quan comencen
les seves aventures
cavalleresques
ell se'n va
ho fa
anant a defensar
a Alemanya
una dona
que ha estat
falsament acusada
d'adulteri.
Doncs és una decisió seva
la d'anar-hi
demanar permís
a l'Ewelfa
perquè està socialment
obligat a fer-ho
però efectivament
ho ha decidit ell.
igual que quan comença
la novel·la
és ell qui decideix
marxar de casa
i anar-se'n a buscar
la fortuna.
Jo crec que
aquesta és sobretot
la gran novetat.
Tenim un personatge
que ascendeix socialment
que és capaç
d'arribar
als graus
de la noblesa
i que ho fa
en bona mesura
per la protecció
però sobretot
per una voluntat
decidida
de fer-ho.
Més enllà
de l'entreteniment
que pot provocar
la lectura
d'aquesta novel·la
tal com
ens va presentar
tota la història
ens permet també
conèixer d'una manera
fidel
l'època
aquestes estratègies
aquest ordre social
aquesta vida quotidiana
també
que es podia
de l'època
no tant com d'altres
no tant com el tirano
d'altres
perquè aquí
les escenes interiors
són molt poques
a diferència del tiran
que n'hi ha moltíssimes
dintre del palau
de l'emperador
i tal
i pots veure
perquè parla de convits
aquí tenim un narrador
que és molt moderat
a l'hora de les descripcions
i a més a més
ell ho diu
no em parlaré
perquè ja ho sabeu
no em parlaré
que ja n'he parlat prou
i
moletilles d'aquestes
habituals
per
defugir
el que és
entrar en els detalls
dels convits
és limitat
i només us diré
que hi havia molts convidats
tota la noblesa
i s'hi va servir de tot
ja teniu prou
efectes de detalls
n'hi ha pocs
alguna vegada
alguna vegada
hi ha alguna mirada
més còmplice
amb la realitat
amb algun episodi
però són escassos
ara n'hi ha un
per exemple
que és divertit
que és
quan Corià l'acompanya
aquesta donzella
que en realitat
la donzella
és una carabina
que li ha posat
l'agüelfa
perquè Corià
l'agüelfa
quina l'agüelfa
Corià
se'n vol anar
també d'aventura
a cavallar
a un torneig
i llavors l'agüelfa
diu
sí però t'acompanyarà
la meva donzella
de fer l'hi porta
un vigilant
però esclar
una vegada
la porta pel camí
es converteix
en un cavaller arran
que condueix
una donzella
i per tant
qualsevol cavaller
li pot intentar prendre
segons les normes
de la cavalleria
i esclar
la festa
per exemple
és un personatge
d'aquests menors
secundaris
que en canvi
tenen una gran vitalitat
de vegades molt més
que els nobles
perquè festa
és una dona divertida
que es nega
que l'agafi
però bueno
què s'ha pensat
aquest cavaller
que em vol agafar ara
i en algun moment
per exemple
doncs
arriben a un
a un monestir
de monges
i allí
trobem
una part molt important
de la novel·lesa francesa
vestida d'àvid
això era també habitual
que alguns
dels fills
de les grans cases nobles
anessin a parar
els monestirs
doncs
trobem
grans noms
de Foix
en fi
en Armagnac
grans noms
de la novel·lesa francesa
en aquell monestir
però totes
s'enjugassen
i serotitzen
amb la idea
d'un cavaller
i una donzella
solitaris pel bosc
i demanen
que els hi expliquin
i riuen
i fan festa
és un dels pocs moments
de la novel·la
on el novel·lista
es deixa portar
per una mirada
més còmplice
en el terreny pràctic
la versió actualitzada
podem llegir-la
amb facilitat
és una lectura
plena
perquè com que estem
a les portes de l'estiu
més enllà dels bestsellers
i tot això
doncs no estaria malament
fer un cop d'ull
aquest tipus de lectura
és
en fi
n'està fet
amb la llengua actual
no hi ha cap dificultat
per llegir-la
amb una versió
no hi ha cap dificultat
i es troba perfectament
es troba a totes les llibreries
perquè les versions
són relativament recents
vaja
n'hi ha alguna
i jo en tinc una
per cert
que fa
fa 10 anys
o una cosa així
que està feta
però se'n troben
perquè
aquest any
per exemple
encara és lectura obligatoria
el batxillerat
i l'hem passat també
per tant
s'han tornat
s'han tornat a editar
i està en el mercat
no hi ha cap problema
per fer-ho
molt bé
doncs el darrer capítol
de la temporada
del punt de lectura
ha arribat una mica
com començava
amb un títol
digues
digues Jordi
no
volia afegir només un detall
perquè
no sabem qui és l'autor
i la història
no passa a Catalunya
sinó que passa a Montferrat
el que avui és Itàlia
i a centre Europa
i al Moro
i a Tunís
però
en canvi
hi ha un dels personatges
secundaris
que en algun episodi
es converteix
en el protagonista central
i del qual es fan
elogis extraordinaris
és un rei català
que és el rei Pere
però el gran
d'aquestes
es fan uns grans elogis
i surten
com a personatges
molt ben valorats
i molt
positivament presentats
un conjunt
de noms il·lustres
de la noblesa catalana
de l'època
catalana, aragonesa
i valenciana
perquè
hi ha un
un dels avisors
era el torneig de Malú
i amb aquest torneig de Malú
Corial lluita
juntament amb els catalans
i aragonesos
sota la bandera
del rei Pere
i això s'ha interpretat
com una
com una actitud política
de l'autor
el rei Pere
ja feia molts anys
que era mort
quan es va escriure la novel·la
però
era una actitud
de l'autor
de defensa
d'un
d'un perfil
de monarca
en contra de l'actual
el segle XV
que era Alfonso el magnànim
que es distingia justament
per no estar mai aquí
perquè se'n va anar cap a Nàpol
i es va quedar
a Nàpol
aquí va deixar país
i dona
i ho va deixar tot
i no va tornar mai
llavors aquesta deixadesa
de la monarquia
sembla que seria criticada
per la presència
d'aquest altre model
de rei
no només des de
l'esperit crític
però
des del punt de vista
de situar
cronològicament
els personatges
és habitual
que les novel·les
de cavalleria
d'aquella època
es donin referències
reals de l'època
sí
és perfectament
habitual
és un dels elements
que abonen
la semblança
d'aquest tipus de novel·les
el fet que els personatges
portin noms
de la noblesa
possibles
en aquell mateix moment
i d'episodis
de la guerra
ja per exemple
Curial
és un cavaller
ja ho hem dit
és el perfil
d'un home intel·lectual
d'un home
que té èxit
amb les dones
d'un gran cavaller
però li falta
una altra peça
que també la té
naturalment
que és un militar
clar
el segle XV
ja ho vam comentar
quan fèiem el Tirant
avui ho fem
amb el Curial
el segle XV
home
la cavalleria
no tenia massa sentit
si no era útil
i la utilitat
era forçosament militar
i llavors
també Curial
com diran
també Curial
acaba sent un capdill
de l'exerci cristià
que derrota els turcs
per acabar de fer
el perfil
el perfil necessari
i esclar
això és
perfectament contemporani
perquè justament
és el XV
començament del XV
quan Constantinople
cau en mans dels turcs
tant el gran perill
de la cristiandat
viscut així en aquell moment
era l'abans
dels turcs
cap a Europa
per tant
això és perfectament
ajustat a l'època
el que no és ajustat
a l'època
i és un anacronisme
és la referència
a aquest Pere
perquè aquest Pere
és del XIII
és a dir
l'autor escriu el XV
però hi col·loca
un personatge
autèntic
real
històric
del segle XIII
ja feia novel·la històrica
l'autor
sí, sí
ja feia novel·la històrica
li col·loca
sí, sí
ens has deixat
els prestatges plens
aquest estiu
no ens faltarà
lectura
esperem que tornis
després de Santa Tecla
com es diu habitualment
aquí a Tarragona
perquè els tindrem mig buits
i els hem de continuar
omplint
amb aquests noms
i obres
de la nostra literatura
de la literatura catalana
en la qual
no ens n'hem seguit
un ordre cronològic
però jo crec que sí que
ens has anat
aportant diferents títols
per fer-nos una idea
de quina és la riquesa
patrimonial
d'aquesta literatura
Jordi Tignena
gràcies
a vosaltres
de veritat
i bon estiu
gràcies
Gràcies