Com cada dimecres, aquí al matí de Tarragona Ràdio,
ens corem en salut en col·laboració amb la xarxa social i sanitària
de l'Hospital de Sant Pau i Santa Tecla.
I com cada setmana saludem el director gerent de la xarxa,
el doctor Joan Maria Tzarà. Molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
Avui ens acompanya també Sílvia Ferrer,
és la directora d'Infermeria de l'Hospital.
Sílvia, bon dia.
Hola, bon dia.
Benvinguda. Avui volem conèixer i volem explicar als oients
què fan i deixen de fer, més aviat que fan,
infermeres i algun que altre infermer, en el dia a dia,
quan arriba l'estiu, perquè se'ns dubta
aquest canvi d'estació també implica un canvi
en el que és la tasca quotidiana de tot el personal d'infermeria,
en general de l'hospital, però també d'infermeria,
que és el tema que ens ocupa avui, no?
Sí, una mica avui volíem portar una vessant
per trencar una mica, una mica més humana
del que és la vida cada dia dins dels nostres centres sanitaris, no?
I una mica la reflexió col·lectiva
i quasi quasi un homenatge en aquest contingent de persones
que jo crec que s'ho mereixen,
que fan que realment nosaltres estiguem ben servits sempre, no?
Quan un ara avui aquests dies fa la fotografia,
parla amb els companys, parla amb les famílies,
va pel carrer, doncs jo ara he marxat de vacances,
jo ara torno, les escoles, doncs evidentment el mes de juny
van acabar, no reprendran la seva activitat fins al mes de setembre,
uns estan explicant que van, envien els, o envien, bueno,
els nois, la gent, els joves i nois fan colònies d'estiu
i tot el carrer té una altra vida, té una altra vida
i sembla que a l'estiu no hagin de passar res
i no hi ha de malalties i les coses poden tancar
i més o menys, doncs, podem anar de vacances,
fins i tot els restaurants, alguns dels restaurants,
segons quines zones,
o sigui, d'aquí 15 dies anem a Barcelona,
trobarem mig Barcelona tancada als restaurants
perquè la gent, doncs, lògicament,
tanca i van als restaurants a l'estiu
i llavors, en contraposició d'aquest ambient,
perquè és un ambient que també vivim tots a l'escala,
a l'escala amb els companys,
hi ha unes organitzacions com les nostres
i sobretot els hospitals, jo diria que encara en més mesura
que l'atenció primària de salut,
que això no pot ser,
perquè nosaltres tenim el dret, tots,
un dret normal i lògic
que quan tenim un problema,
doncs, anem, piquem en una porta
i que està oberta 24 hores, 365 dies de l'any,
faci fred, faci calor
i allí hi ha un contingent de gent
que, a més a més, han de ser, i són,
però han de poder estar simpàtics,
que han de poder atendre't amb la delicadesa
que tu necessites,
però que aquest contingent també té calor,
també té fills,
també ha d'intentar col·locar la mainada
amb els avis, pares i quan no feina rai,
té torns de treball.
Pensar en tot això
i pensar en que aquestes persones,
doncs, generosament dediquen els esforços de la seva vida
a dedicar a la cura dels altres,
doncs ja és un acte important de reconeixement,
però si s'afegeix que quan tothom està de gresca,
doncs allò no es pot tancar i s'hi han de repetir,
jo crec que la seva feina encara és més dura,
des d'aquesta vessant,
i més sacrificada,
i doncs una mica per veure la foto,
per donar,
posar la foto avui a l'antena
de quina és la realitat també de les persones
que estan al servei de les persones
i per això portàvem a la direcció d'infermeria.
Important perquè, aviam,
quan penetrem en el món hospitalari,
que és el cas que ens ocuparà majoritàriament avui,
sabem que darrere hi ha una organització molt complexa
amb molts professionals,
però la cara visible d'aquesta organització
és la infermera.
Dic la infermera perquè la majoria són dones,
no? Encara, Sílvia?
Sí, sí, sí.
Infermers que podeu tenir a l'hospital.
Unitàriament el personal d'infermeria és femení.
Suposo que hereda la tradició de tota la vida
del que es tracta l'infermeria,
del seu fons,
que és tenir cura de les persones.
I suposo que socialment,
i des de, jo crec que des del principi,
la humanitat,
la dona ha fet aquest paper, no?
De cuidadora de la família.
I jo crec que arrel d'aquí
s'ha desenvolupat aquesta professió
i penso que no deixarà de ser mai
una professió majoritàriament femenina.
Teniu infermers, però.
Sí, sí, sí.
Poquets, però n'hi ha alguns.
Pops, però n'hi ha, sí.
Tu veus diferència
entre la manera d'actuar dels infermers i les infermeres?
Tu que tens una certa experiència.
No, en general no.
El que sí destaca,
que moltes vegades,
però no és cap fet contrastant
ni tinc dades estalístiques.
És percepció del treball quotidià té.
Sí, que a l'home es dedica més,
li agrada més les àrees
on el treball és més tècnic.
Vull dir, es decanta més
per zones de quiròfan,
zones de...
Que no l'assistencial, pròpiament dir.
Sí, però ja t'he dit
que és una percepció
quasi subjectiva.
Clar, com a percepció subjectiva
jo tinc la sensació
que sovint els pacients
i sobretot les persones grans
s'estimen més la presència d'una infermera
que no pas d'un infermer, no?
O no?
No sé.
No...
Bueno, ella, com que és la directora d'Infermeria,
ens ha de dir que tots són bé.
Jo estic d'acord amb tu, eh, Iolanda?
I, a més, diria una altra cosa afegida.
Jo crec que hi ha un sec sentit.
La dona, filogenèticament,
és l'última esleó de l'escala,
per tant, és la més intel·ligent.
Això, sens dubte.
Això no ho dubtem pas, eh?
Sens dubte.
Eh, Silvia, això?
És la més ben organitzada.
Vull dir, que és el que...
Al final...
Diguem que allò que diuen
intel·ligència pràctica,
per necessitat ho tenim més a desenvolupar.
Diguem-ho així.
Jo crec que aquest paper que explicava
i la gran dificultat que hi ha hagut
al llarg de tots els segles de la humanitat
on convoyar la tutela de la maternitat
amb realment després treure endavant
això des de les bestioles
fins nosaltres que som bestioles,
jo crec que ha fet que la dona necessàriament
desenvolupa unes habilitats
que no les té l'home.
I això és així.
En molts aspectes i l'altre és aquest.
També en altres àmbits de la sanitat
està arribant això.
Avui el 70 llarg percent
de les facultats, de les escoles de medicina
són dones.
Fa 15 anys, si jo recordo,
quan jo vaig començar a donar classes a la facultat,
era majoritàriament masculina, la facultat,
però...
I ara s'ha invertit totalment, no?
Era un 70% nois i un 30% noies
i en aquest moment és totalment contrari.
També s'hi afegeix un altre fet.
La nota mitja que s'exigeix per entrar a medicina
és molt alta
i són les noies avui les que en el batxiller
obtenen més bona qualificació de nota
i, per tant, al final aquesta exigència fa
que la dona madura més aviat.
en el batxiller
no és el mateix
amb la pobertat aquella
els ocellets que tenen al cap
els nois que són bastant més immadurs
que una noia que quan arriba al batxiller
li han explicat clarament
que ha d'estudiar
i ha d'intentar treure bona nota
i l'acaba traient.
El que passa, a vegades ens agradaria
no ser tan fantàstiques i tan intel·ligents,
perquè aquesta intel·ligència ens porta a sumir
i a tocar massa tec.
No, jo crec que ha arribat un moment
que jo crec que el convoyar
la vida familiar i la vida laboral
amb l'aspecte ara
amb el que jo estic a l'hospitalari
és molt difícil
i jo crec que ens exigim moltíssim
i últimament
el que així s'ha notat
i cada vegada més
la dona demana permisos a l'estiu
per cuidar dels fills
perquè no hi ha llocs per col·locar-los
i ha de decidir
entre dedicar-se als fills
o treballar.
I ara últimament
hi ha molta...
Això ho heu constatat.
Sí, sí, molt, molt, molt.
Una problemàtica que ens podria ocupar
i que segur que li trobaríem també
la seva vessant sanitària
no només des del punt de vista laboral
i professional de les infermeres en aquest cas.
Però centrant-nos en la vostra professió
i en la vostra tasca a l'estiu,
com s'organitza una jornada normal
a l'hospital
des de la perspectiva d'infermeria?
Com organitzeu una jornada sencera
a la vostra feina?
A veure, nosaltres organitzem
el personal d'infermeria
especialment a l'estiu
en àrees.
És a dir...
Diguem, de bon matí
a quina hora començaria el torn
d'una infermera?
Diguem, agafem un perfil estàndard
i quin seria el seu tarannà
d'un dia normal?
Bé, una infermera comença
el torn de treball
aproximadament a les plantes
d'hospitalització
a dos quarts de vuit del matí
i la seva tasca...
Bé, la primera que fa...
Hi ha unes rutines, m'imagino,
que ja estan predeterminades, no?
Sí, sí, sí, és predeterminat.
Al principi, bé,
rep el torn de l'infermera anterior
i ja comença la dinàmica habitual
de l'hospital,
que és, doncs,
des de tenir cura del malalt
quan se desperta,
que tingui la medicació que toca,
que ajudar a la higiene,
començar les mobilitzacions,
vamos, posar-lo ja despert
i en preparació
del que se li hagi de fer
i, bueno, a part d'administrar els tractaments,
passar visita amb el metge,
parlar amb les famílies...
Bé, no acabaríem de...
I aguantar la pressió, moltes vegades, no?
Perquè, clar, endavant d'una situació,
d'una malaltia,
en casos greus,
les persones, evidentment,
ens comportem d'una manera determinada
i això també fa que ens adrecem
a infermeres, en aquest cas,
a allò que dèiem que sou la cara més visible
de tota una organització,
a vegades no amb la cura que caldria.
A veure...
O, en general, el pacient, diguem-ne,
que és respectuós,
perquè a vegades potser s'exagera
en un sentit o en un altre.
Bueno, de fet,
hi ha de tot, no?
Tracta amb les persones,
doncs és difícil
i crec que tothom que treballa
cara al públic
és difícil
i més jo crec que en una situació
de malaltia
que genera ansietats,
que genera pors,
que genera un trasbals familiar,
jo crec que això
encara és un motiu més
perquè la persona estigui
més susceptible,
més ansiosa
i, bueno,
que això formi part
de que la relació
infermera-pacient
pugui tindre algun moment de més...
És que, clar,
entrant en el terreny cotidia,
allò que dèiem,
quantes vegades,
no, escolta,
hi ha estat,
que em van operar,
home,
una infermera més simpàtica
és el primer que diuen,
després parlant del metge,
de la malaltia,
o una infermera més seriosa,
escolta, no li podies dir res.
Aquesta és la referència real
quan estem hospitalitzats,
la infermera,
i després parlem del quiròfan,
de l'anestesista,
del metge,
de la malaltia,
però la primera referència
sempre és la infermera.
És que el personal d'infermeria,
qui diu infermera,
diu l'auxiliar,
i diu tothom
que està al voltant del malalt,
som els que estem 24 hores al dia.
Per tant,
jo crec que la foto
d'aquells que estan allí
tot el dia a peu de llit
és normal
el que sigui la primera
que un malalt explica.
L'estiu és diferent, no?
Sí.
El treball de cada dia
és diferent.
Per quines raons hi ha?
Què ho noteu?
A banda de tors de vacances
i aquest tipus de coses.
Bé, nosaltres,
el que és els tors de vacances
a la major part de la infermeria,
que és la hospitalització,
no ens afecta directament
el fet que tinguem
que incorporar personal de substitució,
perquè tenim organitzades
els tors de treball
amb autosubstitució.
Això vol dir que
des de l'1 de gener
fins al 31 de desembre
tenim organitzat
els 365 dies de l'any
amb tot el personal d'infermeria
que ha de treballar
durant tot l'any
i fan vacances
des del gener
fins al desembre.
Vull dir que el personal
s'organitza en tot l'any.
Això, clar,
ens impacta poquet
el fet que hi hagi
períodes vacacionals
que tinguis que substituir
a la gent, no?
i al rest de l'hospital
en segons quines àrees
l'activitat quirúrgica
baixa una miqueta
llavors es reorganitza
el personal
en funció
d'aquesta mínima
davallada d'activitat.
Unitats com urgències
on rebem
l'augment de població
que ve de les vacances
als desplaçats
i normalment a l'estiu
tenim un increment
d'urgències
del que es diu
urgències banals
d'incidents quotidians
i de...
Tot això nosaltres
per atendre
ho reforcem
amb personal d'infermeria
l'àrea d'urgències
vull dir que
ens organitzem l'estiu
en funció
de l'activitat
concentrada
per les zones
que tenim
per atendre.
Després hi ha factors
característics
de l'estiu
de les persones
que estan hospitalitzades
la calor
la inepetència
determinades
malalties
que justament
amb les altes temperatures
són més molestes
tot això
també ho teniu
molt en compte
no?
Sí
a veure
evidentment
el malalti
lletat
que ha de suportar
les 24 hores
de nit
les persones grans
penso nens petits
sí
clar
el fet
de la calor
el fet
del moviment
de l'estiu
no és
una temporada
que sigui
molt agradable
de passar-la
a l'hospital
no?
Tothom dirà
ombra
les vacances
aquí
ficat a l'hospital
quan
potser
el gener
o el febrer
doncs ja
no és igual
no?
però sí
que viure
a l'hospital
a l'estiu
té les seves
petites diferències
de l'hivern
no, no
deia que
responent una mica
al que es comentava
sí que és cert
que la gent
el malalt
quan és a l'estiu
i quan el seu entorn
és tan inòspit
com l'entorn
d'ara de la calor
està
diguem-ne
més demandant
o sigui
ell mateix
no es troba a gust
i quan una persona
independentment
de la malaltia
està en disconfort
perquè no es troba bé
i la calor
és molt pesada
i en un hospital
encara ho és més
i estan
doncs
en un llit
i més amb dolor
i la suor
i tot plegat
acaba fent
que la persona
si nosaltres mateixos
en el nostre entorn
del carrer
o anant
anant a passejar
ens estem com
més crispats
doncs
això
allí és exactament igual
i això comporta
doncs aquesta
petita pressió
que suposa
doncs
trucar el timbre
i
quasi quasi
l'exigència
de com és que ha trigat tant
no?
i busques el que no trobes
ni on te tens
i hi ha un cert nivell
de descàrrega
que és comprensible
i és humana
contra el dia
matar el mensajero
no?
la famosa frase
el que ell que ve primer
aquesta impotència
fa que
el teu mal caràcter
salti contra aquella persona
que probablement
no és responsable
de la teva situació
no?
no?
exacte
i el damunt
està allí
per ajudar-te
no?
vull dir
que això
és comprensible
per totes les bandes
i el professional
que és professional
ja ho interioritza
diferent
i entén
que no
que segur que és una reacció
d'aquest estil
i no va
no va directament
contra ell
ni la persona
però també és
per molt professional
que sigui
també és persona
no?
llavors s'estableix
una situació
més complicada
diguem-ne
a l'estiu
que a l'hivern
per tot aquest conjunt
de factors
és que ara penso
que la vida comunitària
en una planta
d'hospital
com a la vida
de qualsevol comunitat
no és fàcil
de governar
des d'una escala
de veïns
fins a una comunitat
de propietaris
imagino que en una planta
d'hospital
aquell que té
la televisió
massa alta
jo em trobo malament
tenim la porta oberta
perquè fa calor
i em queixo
per favor
digui que baixi
la televisió
no la baixo
perquè l'estic escoltant
aquestes coses
que
explicades així
semblen coses
superficials
i banals
i que no tenen importància
poden arribar a crear
un estat
una miqueta estressant
no?
més enllà
del que és la pràctica
de la medicina
va una mica més enllà
de tot això
com tu dius
és una convivència
acotada amb el temps
però una convivència
vull dir
i amb tots els factors
que
com diu ell
les temperatures elevades
el que tothom està de vacances
el que jo estic aquí
el que no?
vull dir que
que és un
els marits
els novis
els no sé què
massagent a l'habitació
com és que jo estic
no pots coincidir amb mi
en les vacances
què passa
perquè
sí que estan organitzades
de primers d'any
però
llavors falta que la conciliació
perquè parlem de la conciliació
de la vida familiar
i parlem només dels infants
dels nens
dels fills
però també hi ha la parella
i la parella
per poder coincidir
amb èpoques de vacances
també
tampoc és fàcil
perquè si tots dos
treballen
i treballen segur
que en empreses diferents
en llocs diferents
doncs quan s'adona el mestre
i tots els respectes
pels mestres
o per un altre
els professors d'universitat
que tenen tres mesos
o dos o tres mesos
sense aquella cadència
de les classes
a la porta
tindrà algú esperant-lo
ja l'aviso
amb això dels tres mesos
de la casa
no ho trobo fantàstic
però
tot això es dona
llavors
l'altre va a treballar
i a casa queda la parella
i encara
llavors almenys els nens
els fills poden estar
tot aquest conjunt
de circumstàncies
fa que l'estiu
sigui molt complicat
i per part dels pacients
pensem en els desplaçats
abans la Sílvia comentava
la problemàtica
del desplaçat
és que
què fa?
té la família aquí
li han xafat les vacances
perquè s'ha posat malament
ves quina poca
sort que tinc
un 15 dies
que tinc de vacances
o un mes que tinc de vacances
content no està
aquell no
i llavors
ara resulta que he tingut
un mes posat malalt
i tinc que estar a l'hospital
perquè no
m'ho fan més ràpid
que tinc que estar aquí
perquè m'han de fer unes proves
o m'han d'operar
doncs
que ho facin ja
perquè jo tinc les...
o si no
doncs no voldria tornar
repatriar-se
en el cas dels estrangers
anar al seu país
tot això també porta
una tramitació complexa
de veure
primer que
el personal facultatiu
doncs cregui
que està en condicions
de poder-se repatriar
després que
a destí
allà on sigui
Anglaterra
Alemanya
França
allà on sigui
hi hagi un centre
que el recepcioni
perquè no dirà
marxi
i marxa
doncs
amb una intervenció
pendent
amb una tracció
amb una cama
perquè ha tingut una fractura
o qualsevol cosa
i quan allí tens algú
que el recepciona
això vol dir
fer totes aquestes gestions
ara munta el viatge
i a veure
si és
a través d'una societat
com el RAC
o alguna cosa així
que el transporti
o com es fa
tot aquest conjunt
de coses
que són
inhabituals
diem-ne
a l'hivern
és la vivència
de cada dia
és la vivència
de l'estiu
per tant
és molt més complicada
jo diria que
és molt més dura
la feina
a l'estiu
Clar
algú pot pensar
que aquesta problemàtica
dels nens
que no tenen escola
d'intentar
conciliar
la vida laboral
la vida familiar
afecta totes les professions
i no hi ha dubte
que afecta totes les professions
que tots els treballs
són importants
però quan es treballa
en material tan sensible
com són les persones
tota aquesta pressió
deu ser difícil
d'aportar
no Sílvia
una persona
que fa una feina
diguem-ne
més individual
més mecànica
que no té aquest tracte
amb la gent
que aquella persona
doncs no s'hi juga a res
com si diguéssim
la pressió és molt diferent
a la vostra
que esteu tractant
amb persones
i persones que estan
en un moment delicat
que no són elles mateixes
la pressió que genera
tot plegat
com la porteu
tot i que
com deia el doctor
ara sou professionals
esteu preparades
i tot plegat
però també sou persones
no?
Sí, sí
evidentment
a veure
jo crec que
que hi ha una part
una part de la professió
que és aquesta
la d'exercit
la professió
i la que et permet
d'alguna manera
establir
un cert
un cert espai
entre el malalt
i tu
entre la seva
situació
i la teva
i poder
separar
que aquella és la situació
d'ell
entendre
com a professional
que aquella és la seva situació
i que tu l'has d'ajudar
no?
Diguem que aquesta
és la vessant
la vessant
més freda
de la situació
i la que
d'alguna manera
tu t'has de protegir
i t'has de
t'has de
defendre
d'aquella situació
no?
però també
és veritat
que som
persones
que tenim
el nostre cor
i que
també
plorem
amb el
malalt
que plora
i que també
te'n vas a casa
potser amb la pena
del que has viscut
una situació
desagradable
i una situació
que t'ha fet
que t'ha
impactat
i que
realment
no se'n sortirà
que la persona
evidentment
som professionals
i sabem
establir
aquesta
distància
necessària
crec jo
per desenvolupar
una professió
com aquesta
però que
sí
que la part
humana
i la part
de sentiments
i la part
d'involucrar-te
amb la persona
que està
patint
també passa
també
no voldria
entrar en temes
així molt
formals
i molt d'actualitat
però
la qüestió
que tractem avui
en els darrers mesos
s'ha parlat
de normatives
iniciatives
una mica
per protegir
els drets
de les persones
de metges
infermeres
davant de
determinats
moments
d'agressivitat
per part
de pacients
casos puntuals
insistim
en aquestes qüestions
és terrible
generalitzar
casos puntuals
que es donen
a vegades
s'ha dit
que ja
assoleixen
una importància
vital
agressions
verbals
agressions físiques
que es poden donar
des de la pràctica
quotidiana
Sílvia
sempre
no estem generalitzant
sinó que
tot el contrari
particularitzem
es donen molts casos
d'aquests
o la balança
diguem-ne
que va cap a l'altra banda
cap a persones
que són sensates
que són sensibles
que entenen la vostra feina
i que diguem-ne
que tenen la paciència
que han de tenir
perquè entenen
el cas sistema
que tenim
és el que tenim
etcètera
Mira
hi ha de tot
però
situacions
agressives
i situacions
de
agressions
verbals
n'hi ha
n'hi ha
i
jo crec que
el professional
la majoria
de vegades
gairebé
sempre
opta
per
no entrar
però
sí
n'hi ha
n'hi ha
jo crec que hi ha
un element
que avui
formava part
una mica
del
del
del
del programa
d'avui
no
és que
jo crec que
és una mica
feina de tots
estic pensant
en quasi tots
els
les persones
que estan al
servei de les persones
des del xòfer
d'autobús
sí sí
també
i
que és allò
el mensajero
no
al final
la culpa
de l'embús
és del xòfer
de l'autobús
que no ha obert
tancat la porta
però
com el personal
d'infermeria
el que
nosaltres
creiem
crec que
hem de fer
entre tots
és
que la societat
valori
aquesta feina
el que no pot ser
és que
hi hagi
una sensació
que jo crec que ha anat canviant
però existia abans
i encara queda
per part de certes persones
creus en el dret
per una cosa
tenir el dret
a l'assistència sanitària
perquè
aquest país
afortunadament
el reconeix
com un dret
fonamental
i per tant
vagis on vagis
t'atendran
i t'atendran
molt professionals
i per tant
ells
sense que tu els demanis
pel seu propi
orgull
de la seva pròpia feina
t'atendran correctament
però
aquesta és la vessant
que cal importar
la persona
aquella persona que està
exposa al teu servei
una cosa
el servilisme
posar-se al teu servei
i l'altra
que sigui el teu servent
no és el mateix
la persona que
treballa
i està treballant
i treballa
en un ofici generós
com aquest
que és atendre
la gent malalta
no està
al servei
de les persones
però no
és un criat
d'aquesta persona
llavors
la cortesia
la delicadesa
el donar les gràcies
el sentir-se
que no cal
que les donguis
però
amb el gest
n'hi ha prou
el sentir-se
que l'altre
que està
treballant
i està treballant
s'està esforçant
els seus problemes
els ha deixat
a casa
o intenta deixar-los
a casa
ni que els porti
a dins
però
té l'obligació
d'estar content
i intentar
fer-te la vida
fàcil
això és d'agrair
molt
no és una obligació
és la seva
professió
i per tant
jo crec que
necessitem
programes de ràdio
i mitjans
per fer arribar
a tothom
que realment
les persones
que estan al servei
també necessiten
que se'ls reconegui
la seva feina
perquè hi ha un plus
sobre el tecnicisme
que és saber
punxar
i saber donar
la medicació
i saber
interpretar
un registre
de qualsevol
vena
d'electrocardiogràfic
tocobro
etcètera
hi ha un plus
de tota aquesta tècnica
que es pot aprendre
els llibres
però hi ha un plus
que és aquest plus
del servei
a les persones
és allò que plenerament
diem que això
no va amb el sou
hi ha coses
que no tenen a veure
amb la remuneració
ni amb els drets laborals
i que aquestes persones
no són els teus servents
que és molt diferent
jo no sé la percepció
que teniu
però s'ha passat
de fa 30 anys
que el que deia
el senyor metge
o la senyora infermera
s'havia de creure
i no es podia discutir res
i hi havia
l'altra part
allò de dir
no, no, no
que ha passat
de l'altra banda
que vull dir
que a vegades
se salta
aquesta barrera
del respecte
entre les persones
sí, jo dic
el tall del que vostè deia
per tant
el problema
forma part d'un tot
no només es doni
als hospitals
aquest tipus d'actituds
poc respectuoses
que per altres
segurament que no
per això li posava
el xòfer d'autobús
també
però crec que el tema
molt clar
és a dir
aquella frase
que a vegades
se sent que dius
escolti
vostè
m'han de fer això
perquè jo pago
que li faci un altre
i a més
vostè té el dret
que jo la tingui
jo també tinc el dret
d'escollir en qui hi ha d'atendre
per tant
vagi a buscar
tocant una altra porta
aquest jo pago
que lleig que queda sempre
però jo pago
però hi és
però hi és
llavors jo crec que
s'aconfon
i és el tema
important
s'aconfon
el que a gust
s'ofereix a tu
estar al teu servei
perquè està treballant
per ajudar-te
es confon
amb que
tu pagues
una sensació
d'una
d'una
servitud
que està
com un
diguem-ne
com
mal dit
però perquè se m'entengui
com un criat
escolti
aquest és un professional
i al damunt
jo el que voldria
és homenatjar-lo
el professional
i demanar a tothom
que entengui
primer que tot
sempre és així
però que
simplement crec
que és més
és més important
fer aquesta
conscienciació
col·lectiva
i aquest estat d'opinió
parlar-ne
i posar-lo
sobre la taula
i seguir-nos dient
per canviar aquestes actituds
que vostè comentava
si es donaven
les activitats o no
canviar aquesta actitud
és més important
anar al fons i a l'arrel
i parlar de tot això
que no treure moltes normes
perquè la relació individual
verbal
o física menys
però la verbal
d'aquesta
i de despreci
o de descortesia
davant de la gent
només ho canviarem
no amb normes
de sancionadores
sinó només ho canviarem
generant un estat d'opinió
diferent
sobre
de reconeixement
de les persones
que estan al servei
de les persones
s'ha d'atendre
que en determinats moments
de col·lapse
hi hagi persones
que necessitin
ser ateses
o que se sentin
que s'estan darrer
en el seu cas
i hem d'entendre
que s'apliquen sempre
criteris de prioritat
en funció de l'urgència
s'ha d'entendre
que una persona
pugui arribar
a un punt
realment de nerviosisme
perquè està en una situació difícil
però clar
no tot està justificat
i determinades coses
determinades agressions
ja siguin físiques
o verbals
per molta pressió
que tinguis
doncs és millor
evitar-les
i estalviar-les
a tothom
sí
això
les dues coses
no tothom
com deia la Sílvia
es comporta igual
també
diem-ne de
i a l'altra cara
també està
i tant
també està
la gent agraïda
i la gent amable
i la gent
que t'agraeix
que li donis
un cop de mà
un copet a l'esquena
o que li facis un somriure
o que estiguis tres minutets
allà al costat del llit
i expliquis les històries
de la seva jove
i del seu cunyat
i aquestes coses
i això encara existeix
i tant
existeix i que segurament
és la majoria
i és important
per les dues bandes
és aquell reconeixement
que reclamem des d'aquí
cap a aquestes persones
que un ho farà fàcil
si l'altre li torna
i llavors aquesta relació personal
jo diria que és el més bonic
del nostre ofici
vull dir el més bonic
és la dificultat més gran
que té
atendre la gent
perquè
és difícil
atendre la gent
però la ciència
amb un raconet
i tancat
amb un ordinador
i d'això
no necessites aquest plus
i la pots fer igual
mentre que el més maco
d'aquest
ofici nostre
és parlar amb les persones
esperem no
haver-nos de trobar
aquesta història
en aquesta situació
de relacionar-nos
amb les infermeres
perquè si no voldrà dir
que som a l'hospital
però si disordadament
hem de caure a l'hospital
doncs en tot cas
que serveixi una miqueta
de reflexió
i com deia el doctor
Batzerà
també d'homenatge
perquè tot i que segur
que teniu la vostra festa
patronal i tot plegat
no és el mateix
que de tant en tant
fer memòria
i parlar en aquest cas
dels professionals
les professionals
en majoria
que són les infermeres
gràcies per venir
avui a la ràdio
com cada dimecres
doctor Batzerà
i Sílvia Ferrer
directora d'Infermeria
de l'Hospital
de la Xarxa Social i Sanitària
de Sant Pau i Santa Tecla
gràcies per venir
i dins de tot
bon estiu
gràcies a vosaltres
adéu-siau