.
Dos minuts serà un quart d'una del migdia.
Seguim amb tots vostès des del matí de Tarragona Ràdio.
Cada dilluns s'han desprès de les 12.
Iniciem el temps a quatre bandes molt ben acompanyats
per aquestes quatre dones que s'admeten a un interrogatori
o a una conversa agradable, segons es miri,
i segons elles vulguin, a un personatge de casa nostra.
Quan parlem de personatge, no parlem de persones
que tinguin una notorietat pública,
perquè hi ha moltes persones que es desenvolupen
la seva tasca personal i professional
d'una manera anònima i més aviat en discreta.
D'altres, per les mateixes característiques de la seva tasca,
doncs diguem que són persones conegudes
a través dels mitjans de comunicació.
Jo diria que avui tenim entre nosaltres,
tot i que a ella no li agradi una persona important.
Important no vol dir que sigui molt coneguda,
però important perquè ella ha treballat tota la vida
amb col·lectius més desfavorits.
Es tracta d'una dona que presentarem d'aquí uns moments,
però primer que tot em permeten saludar
les nostres entrevistadores.
Laura Román, bon dia.
Bon dia.
Benvinguda.
Carme Pedrol, bon dia.
Bon dia.
Rosa Gairal, bon dia.
Bon dia, bon dia.
Laura Picó, bon dia.
Hola, bon dia.
Núria Meronyo, bon dia.
Bon dia.
Aviam, jo dic important,
jo ja sé que dins de la teva condició
ets una persona modesta,
ets una persona humil,
i això que et diguin que ets important a la cara,
doncs no ho deus encaixar allò molt tranquil·lament.
Però bé, jo dic important
perquè la tasca que fas tu i moltíssimes persones més
és molt important,
una tasca que ve a substituir
el que probablement haurien de fer uns altres,
no ho sé,
o complementar
o en tot cas
és una opció de vida
que tu vas fer en un moment determinat
i que continues fent-hi, de fet.
Sí, sí.
La Núria és monja,
és monja,
badruna,
va sense hàbit,
i és una...
Parlem dels signes externs,
dels interns,
ja anirem parlant
a mesura que s'acosti,
a mesura que es vagi desenvolupant
aquesta conversa.
Com que aquest temps
és de les entrevistadores,
a mi només m'agradaria fer
una petita nota
i és dir que la Núria
ha treballat durant molts anys
en el desaparegut
en barri de l'Esperança
de Tarragona.
Sí.
16, 17 anys.
Sí, d'ençà que es va començar
fins que es va finalitzar
l'última casa,
que van tirar l'última casa.
Per tant,
uns 18 anys.
Una cosa així aproximadament.
Has estat a bona vista també.
A bona vista.
En un moment determinat
vas anar molt lluny a Venezuela.
També.
Vas tornar.
Ara estàs a Reus.
Ara estic a Reus.
I continues treballant
en tasques amb la comunitat.
Sí, amb la comunitat.
En aquest cas amb col·lectius
d'immigrants.
El barri Montserrat.
Molt bé.
Senyores, tota vostra.
Molt bé.
Bon dia, Núria.
Bon dia.
Encantada
i em sembla que parlo
per totes
de tenir-te aquí
i de poder-te plantejar
algunes qüestions
molt variades.
A mi m'agradaria,
com és una mica
a l'inici de l'entrevista,
plantejar-te una qüestió
dels inicis
de la teva vocació.
Molt clara.
Quan una persona,
en aquest cas tu,
directament, Núria,
decideixes
fer-te monja.
Jo et faria
moltes preguntes.
A quina edat,
en quines circumstàncies.
Ja ho aniré dient.
Explica'ns una mica.
A veure,
mireu,
jo soc de Sitges.
Sí, soc Sitgetana.
Sempre m'havien dit
que era una de les
poques vanyistes
convertides.
I, aleshores,
a casa ens vam traslladar
perquè la meva mare
era viuda
era viuda
i ens vam traslladar
a Sabadell
perquè érem noies
i va dir,
doncs,
trobarem feina
i totes grandetes.
Jo vaig anar-me'n a Sabadell
que deuria tenir uns
dotze anyets
o així.
I
allò de la vocació
va ser perquè
potser a Sabadell mateix
un se n'adona,
no tant a Sitges,
Sitges no,
però a Sabadell sí,
que ja començava
a haver barris.
I en els barris
hi havia,
doncs,
moltes nens
i nenes
i nois i noies
que degut
potser
a la seva poca preparació
treballaven ja,
o sigui,
amb dotze,
tretze anyets
ja anaven a treballar
a la fàbrica.
I jo sentia dir
que quan es té
més cultura,
o sigui,
quan un està més ben preparat,
doncs,
potser sí que té
més possibilitats
d'accedir
a altres llocs de treball.
La meva vocació
va venir bastant per aquí.
o sigui,
de dir
què es pot fer
per la gent
i vaig dir,
ostres,
doncs,
l'escola val,
l'escola,
la cultura aquesta
que es dona escolar,
doncs,
et prepara
i aleshores
jo crec que
sempre a l'inici
de la meva vocació
va ser una mica
tipus social.
I aleshores
vaig dir,
bueno,
doncs,
no està mal.
Vaig conèixer
mai,
mai,
als 12 anys
jo mai havia entrat
en un convent de monges
me l'imaginava
estil pel·lícula,
uns,
unes parets altes,
bueno,
així,
així.
I aleshores
vaig conèixer
les monges
perquè em van deixar,
em van dir
per fer esport,
vaig dir que sí
i de fet
elles eren
els que tenien
els camps
i me'n vaig anar
a fer esports allà.
Les monges
sempre deien,
hi ha una noia
que només fa esport
i mai ve
a parlar amb nosaltres
i aquesta era jo.
Home,
en aquella època,
Déu-n'hi-do,
eh,
Núria?
Fer esport
i no parlar amb les monges
ni fer allò
una punta de coixí
ni res.
Perquè m'era desconegut,
m'era desconegut,
o sigui,
m'eran desconegudes,
no hi havia,
jo havia anat
a l'escola pública,
o sigui,
que era un tema
desconegut.
I aleshores
vaig pensar,
ah,
doncs,
no està mal
i em va agradar,
em va agradar allò.
recordo que quan
vaig dir-ho a casa,
vaig dir,
bueno,
prepara't,
vivo quan siguis gran,
perquè no em deixaran marxar,
no?
I vaig dir,
quan ja tenia 21 anys,
vaig dir,
mira,
mama,
hi he pensat això,
i la meva mare em va dir,
doncs,
no.
Vols dir-ho fer gràcia
als teus pares
que et facis monja?
No,
no,
van dir,
doncs,
no,
i vaig dir,
doncs,
sí,
perquè ja tinc 21 anys.
No us ho pregunto,
us ho anuncio,
no?
Tinc 21 anys
i llavors jo,
doncs,
he decidit fer això
i que a casa
no van entendre massa
per què jo decidia això.
Però sí que
van entendre,
potser,
eh,
potser,
que
ells no entenien
que el fet de ser monja
podies fer
una tasca social.
Potser,
Núria,
si hagués passat ara,
hagués tingut més opcions
amb ONGs
o alguna altra cosa
que llavors
només veies
mitjançant
la teva vocació.
Sí,
però jo estic contenta
de ser monja.
haguéss fet monja
també avui.
Sí,
sí.
Una pregunta
que li anava a fer,
no?,
mentre anava parlant,
que clar,
jo pensava
que després
de l'experiència
viscuda
des que es va fer
monja,
no?,
fins ara,
si ara,
si al moment actual
continuaria igual
fent-se monja
o passaria
a formar part
d'una ONG
perquè...
No,
no,
jo m'estic convençuda
de lo meu,
no?,
m'agrada
i m'ho he passat molt bé
i m'he realitzat.
i la cosa és
que és així
perquè la mare
cada cop que em venia a veure,
durant set anys,
abans no vaig fer els vots,
venia i em deia,
ja has vist tot
el que havies de veure,
Núria?
Jo li deia,
encara no.
a veure si és l'últim moment,
no?
Núria,
ja has vist tot,
no te n'adones
el que és
i ja has contrastat,
no?
Ja,
jo,
no,
no,
no,
no,
no,
no.
I després,
doncs,
al cap de,
quan vaig fer els vots,
un dia ma mare,
que tinc la carteta guardada,
em diu,
estic contenta
perquè és el teu,
eh?
Però,
els set o els vuit anys,
no?
Va dir,
ho has encertat,
no?
Estic contenta.
Però,
de fet,
ets una monja una mica atípica,
no?
Jo diria,
o no?
No.
No t'hi consideres tu atípica?
No, no.
Sí que ho és,
sí que ho és.
A veure,
no m'hi considero
perquè jo en conec moltes
de molt macos,
també,
i que pensen com jo,
i que,
o sigui,
no és un avis rari
d'aquestes
que...
No, no.
El que potser
sí que hi ha molta càrrega,
diguéssim,
als començaments,
doncs hi havia
aquesta cosa
que us he dit,
no?
I jo recordo això,
no?
Que deia,
ostres,
ara has anat a parlar
amb aquella hermana,
o has anat a parlar
amb aquell...
Núria,
igual tu t'estàs embolicant.
I jo deia,
bueno,
però,
bé,
jo mateixa sóc la que estic fent
el cap d'ell,
el dia que no ho vulgui,
trenco.
Em deixa fer una pregunteta,
i ja no m'hi poso més
a què sou vosaltres
que heu de preguntar.
Ara,
en l'actualitat,
han canviat moltíssim les coses.
El que diem abans
dels signes externs,
la Núria va vestida de paisà,
podríem dir-ho així,
o de civil,
va vestida com qualsevol de nosaltres,
quan,
en determinades circumstàncies,
per allò que està fent
en aquell moment,
doncs diu,
no, no,
és que jo soc monja,
soc religiosa,
sobte?
al seu entorn,
algú que no sàpiga
que vostè és monja,
o ningú hi para contra,
diu,
molt bé,
doncs com si és...
Sí,
a veure,
jo m'he trobat amb tot,
o sigui,
m'he trobat gent
que quan els dic,
ei, ei, ei,
que soc monja,
diuen,
què dius ara?
o sigui,
no?
Vostè no reflexa
l'estereotip de monja,
no?
Però després,
en canvi,
a l'hora de...
De parlar.
D'estar amb ells i tot,
clar,
ja ells mateixos noten alguna cosa,
no?
Que ensenyes una mica el plomero.
Clar,
clar,
perquè jo no hi tinc,
o sigui,
no me l'amago,
diríem,
no?
I aleshores,
a mi,
el que sí que em consta
és que de vegades
jo penso,
com és que no ho veu
o en que ho soc?
O sigui,
aquesta pregunta...
És que de fet,
clar,
evidentment ha de ser així.
Una cosa és l'aspecte físic
que et pot veure en aquell moment
i després hi ha una vegada
tractada la persona...
L'actual,
la manera de parlar,
la manera que penses.
Jo a vegades m'estranya
que l'altra gent
no ho descobreixin
que ho soc.
Hermana o monja?
Jo?
Sí.
Hermana.
Hermana.
Abans era mare, no?
No,
perquè monja,
jo dic perquè
a vegades la paraula monja
a les hermanes,
no els agrada gaire
que els diguin monges,
no?
Els agrada sempre més
que els diguin hermanes.
Per això,
bueno,
m'ho he preguntat.
Jo me'n diuen de tot.
Ah,
si em diuen mongeta,
per exemple,
la mongeta,
sempre em diuen,
la mongeta,
la mongeta,
la mongeta...
És carinyós.
Sí,
clar.
A veure,
la Yolanda ha dit una cosa,
no?,
del vestí,
no?
De les cinc que estem aquí,
ella és la que va més deportista.
Vull dir,
les altres anem més
classicones
i ella és la que va més deportista.
Vull dir que,
clar,
que si ara entrés algú
dintre d'aquest estudi,
de fet,
no sabrien qui és la monja
fins que no parles.
Jo penso,
Núria,
que el que tenim nosaltres
són molts estereotips
i llavors,
les monges típiques que coneixem
són les monges que donen classes,
que,
en fi,
llavors les monges que treballeu al carrer
i que heu anat a fora
són les que menys us veieu,
habitualment,
perquè feu tanta feina,
tanta feina una mica per sota,
que nosaltres no veiem,
que estem en el nostre món
i no ens hi fixem,
no?
I això suposa que molt gratificant.
Molt.
Sí,
jo m'ho passo molt bé.
Molt bé.
I a més a més,
disfruto
i...
Però no són situacions agradables
les que deus viure,
Núria,
en molts casos.
Parlem del barri de l'Esperança,
les persones que tenen ja una certa edat,
els més joves no el deuen recordar,
perquè què fa?
Que es va tirar a terra
més de 10 anys?
Sí.
12,
14 anys,
més o menys,
recordo jo.
Mira,
es va iniciar el 76
i el 85
potser es va tirar l'últim.
Vivia en famílies molt humils
amb molts problemes,
la majoritàriament
eren d'ènia gitana
i això provocava molts problemes
amb ells
i amb l'entorn més immediat.
Sí, sí.
No que ells provoquessin problemes,
sinó que l'entorn,
la situació,
provocava problemes.
Però saps què passa?
Que quan...
Almenys jo allà,
no?
O sigui,
he tingut sort
que no m'angoixi
pel que deig.
és una sort,
jo ho reconec.
I com ho fas?
Per no angoixar-te?
Deu ser manera de ser,
o sigui,
no m'angoixa a mi la misèria
ni la pobresa,
ni...
No m'angoixa,
perquè jo crec,
no?
Deu ser,
que sempre penso
que aquella gent se'n surt.
O sigui,
no penso
que...
Ai,
pobresa!
Ai, no!
Hi ha moltes maneres
de sortir-se'n
de les coses
quan te fan mal,
no?
I jo personalment,
quan hi ha una cosa
que em pot preocupar,
penso,
ei,
a veure això,
com ho afrontes?
Com ho portes?
Com ets capaç
de sortir-te'n,
no?
I jo crec
que aquesta facultat,
la gent,
la gent senzilla,
la gent pobra,
la gent que passa,
la té.
I se'n surt.
I aleshores,
doncs,
jo ho he vist,
això.
O sigui,
allà l'esperança,
jo no m'he angoixat.
Hi ha molta gent
que sí que diu
que s'angoixaria.
Però això està molt bé
perquè jo trobo
que a vegades
l'angoixa paralitza
i llavors és un problema
perquè et veus incapaç
de sortir-te'n.
Aleshores no serveixes per res,
no?
No pots fer allò
que vols fer.
A mi no em fa pena,
per exemple,
haver-me un nen
i no me n'ha fet,
un nen descalç,
un nen no sé què,
un altre...
No,
no, no,
per què?
Perquè he parlat amb ells,
ens hem tractat,
veig que ells
ho porten molt bé
en el sentit
i que ho porten, no?
És que a vegades
l'error que tenim
és pensar que tothom
ha de ser exactament
com nosaltres
i si nosaltres
els nostres fills
els veiéssim bruts,
descalços i demés...
Però, Nore,
no creus que està creant
una angoixa social
constantment
quan aquestes imatges
les tenim als diaris
a tot arreu
d'aquestes criatures,
d'aquestes famílies,
d'aquests grups
de persones
que estan patint,
no crea aquesta paralització
social d'angoixa
que tu dius?
Sí.
A nivell de mitjans
de comunicació?
Sí, sí, sí.
No, jo dic que sí, no?
I de fet
quan ho posen
ja ho posen
perquè, doncs,
la gent queda difrapat.
O sigui,
aquí hi ha la cosa, no?
Ara, una cosa és
el moment crític
en què allò està passant.
Una altra cosa
és quan...
És una cosa habitual.
Deus?
Quan és una manera
de viure, no?
Que és el que passava
a l'esperança.
L'esperança era
una manera de viure,
no era un xoc.
És una manera.
Va, doncs,
si és d'aquella manera
de viure,
doncs, per exemple,
jo sempre deia,
jo, si soc...
Per exemple,
jo vaig estar
uns anys sense dormir
i jo sempre ho he dit.
Em bec una copa
de xampany
amb una felicitat,
però també
em menjo
unes habitualilles
allà al Quinto Pino
amb la mateixa felicitat.
No...
No soc més ni menys,
no?
Si no cal que tens
ho vius.
Si pots menjar
un tros de pa,
no el menges.
si et vols veure un...
Doncs passes.
Vull dir,
cada cosa
s'ha d'anar portant.
I això no és ser conformista,
això és ser valorista.
Valores el que tens,
no et conformes
amb el que tens,
sinó que valores
el que tens.
Llavors,
doncs,
no...
Aquesta gent que viuen...
A veure,
que viuen així,
està mal dit,
no?
Perquè volen.
No.
O sigui,
si els hi donessin
una altra cosa
ho agafarien
o ells ja estan bé
com estan?
No,
tampoc.
No, no, no.
ni ho volen
ni estan bé com estan.
A veure,
el model social
no dona
per estar bé com estan.
Dona,
i sobretot,
no la tele i tot,
vols ser feliç?
Compra't un cotxe.
No, no, no, no.
i el que no pot
s'aguanta, no?
Després també jo crec
que hi juguen molt també
els valors
de la nostra societat.
Quins valors hi ha?
Quins valors tenen?
Què és el que ells creuen
més immediat?
Però, mira,
a nosaltres sempre ens cridava
l'atenció
i dèiem
el que per nosaltres
és important
com a col·lectiu,
no?
Per exemple,
el paio,
no?
No és el mateix
pel gitant.
Aleshores,
com que
ja hem de partir d'aquí
i el que diu gitant
ho diu la gent senzilla,
la gent humil,
la gent pobra,
doncs aleshores
hi ha moltes coses
que a vegades
no les entenem.
Un diu,
jo sóc feliç
tenint casa,
ben arregladeta,
cotxe,
i llavors comencem
a dir tot el que
la nostra societat
ens diu
que hem de tenir
per ser feliços.
Però,
jo sempre recordo
que hi havia
una noia
que treballava
treball social
que quan feia
les preguntes
i em deien
Núria,
que em podries
fer que pogués
fer unes preguntes
amb els gitanos,
no?
I jo els deia
vale,
qui vols?
Mira,
un parell de senyores
per fer unes preguntes
i el primer
que els preguntaven
era pel pis,
no?
I la casa
i tal.
I ara que vives
aquí en Campo Claro
te parece mejor
como estás viviendo
o tal,
dice.
I sempre deien,
la gitana
sempre deia,
si me parece
muy bien
que tengo
un mejor
piso,
pero ahora
no puedo
bajar
con la sillita
abajo
y encontrarnos
todos
como en la esperanza
hablando,
comiéndonos
aquellas sardinitas
allí con aquellas bra...
O sigui,
què és lo que valorava?
Es valora molt
pues
el parlar,
no?
El passar
pel carrer
i que et diguessin
eh,
mira que tengo
unos chorizitos
súbete
que nos
tomamos
unos chorizos
no?
Una àvia
que m'agrada
dir-ho aquí
que es deia Agustina
que jo crec
que tenia
d'ella
diré
8 nets
per dir un número
però que cada dia
la cebolla
em menjava 20
perquè hi anava tothom
o sigui
tot això
pues et fa
que la misèria
a mi per exemple
no m'angoixiava
perquè veia
també tot això
no?
Aquestes mateixes situacions
són les que també
vas viure
per exemple
a Venezuela?
Sí
Perquè al final
diuen que tots
som iguals
eh?
Sí
no, no, no
és cert
això eh?
és cert
a Venezuela
jo vaig estar
bueno
jo he estat
a Venezuela
i a Puerto Rico
i a altres llocs
no?
També a Colòmbia
i he estat a Cuba
i a més llocs
encara
no?
Però a Venezuela
va ser molt bonic
perquè vaig estar
vaig anar
a el que seria
a viure
just on comencen
els ranxos
no?
on comencen
els ranxos
i
i he estat
en el temps
doncs
de tota la vaga
que es va fer
contra Chaves
i tot allò
no?
Ho vaig viure
molt de prop
eh?
A la nit
se'm posaven
els pèls
de punta
quan senties
a les 8
feien
la picada
de casseroles
per l'oposició
eh?
I llavors
tot era
des del cerro
cap a baix
que t'acri
que t'acri
totes les casserolades
molt bé
i a les 10
la feien
els xavistes
i que era
tot el cerro
llavors a les 10
aquells cerros
s'anaven a baix
i se posaven
els pèls
de punta
no?
perquè
allà hi havia
tota la força
no?
i en aquest cerro
doncs hi havia
una escola pública
bolivariana
molt
molt bé
i quan hi vaig anar
doncs les hermanes
mateixes
em van dir
Núria
em sembla
que a tu
t'agradarà
anar a aquesta escola
i vaig dir
molt
sí, sí, sí
i vaig anar
i llavors
em vaig presentar
a l'escola
doncs mira
soc una mestra
vinc d'Espanya
a veure si em voldríeu
doncs
per ajudar-vos
i ens van dir
sí, sí, sí
em van obrir
les portes
i llavors
em van dir
què fas
dic mira
doncs
jo també soc mestra
d'educació especial
si voleu
puc agafar els nens
doncs què els hi costa més
doncs molt bé
molt bé
molt bé
i em van posar
una classe allà
petiteta
i amb nens
obertura total
una preciositat
de gent
no
i després
vaig tenir
una altra experiència
molt bonica
que va ser
que me'n vaig anar
a l'estado sucre
en un poble
que només viuen
del pescar
del que pescaven
no
guaca
es diu aquell
guaca
i allà tenim
una comunitat
i
la feina
que em van encarregar
va ser a mi
de Núria
doncs tu
pots sortir
i llavors
aquí a guaca
hi ha molta gent gran
i molta gent malalta
però com que no tenen diners
doncs no poden anar al metge
ni ningú
que els vagi seguint
a més a més
allà
pots comprar-te
una pastilla
només
una pastilla
si et trobes malament
però a vegades
no es poden comprar
ni una pastilla
i aleshores
serà qüestió
d'anar visitant
saber on hi ha malalts
anar-los a veure
i jo recordo
que vaig arribar
allà
i l'endemà al matí
em penjo la motxilla
em vaig comprar
encara me'n recordo
uns pantalons
d'aquests
com
de curts
de pirata
de marinero
perquè allà
tothom era marinero
vaig dir
uns pirates
la motxilla
a dintre
l'aparell
de prendre la pressió
i em vaig tirar
al carrer
i anava saludant
la gent
i anaven dient
què?
ah mira
aquí sóc
una hermana
aquí hi ha algú malalt
i ells mateixos
m'anaven dient
mira en tal sitio
hay un viejecito
en tal sitio
hay una viejecita
que iràs a ver-la
sí
llavors entrava
i clar
era bonic
bonic
perquè
si tenien el que tinguessin
t'ho compartien
no?
Lúria
ja feieu apostolat
o no?
o era només
no
o era ajudar la gent
i no teníeu temps
de gaire més
és que per mi
això ja ho és
ja és clar
amb el teu exemple
no?
la Laura una mica
és aquella imatge
del missioner d'abans
que encara
potser hi ha gent
que té
vull dir
d'evangelitzar
en situacions
de crisi
que disortadament
sempre n'hi ha
sabem que
les persones religioses
que fan tasques
humanitàries
no marxen mai
o són les últimes
a marxar
i realment
vull dir
allò d'abans
del missatge
evangèlic
que allò mentre vaig
no es dona
com es deia abans
no?
vull dir
era l'apostolat
a través de l'exemple
el que en tot cas és
però aquí jo
per exemple
de fet eren ells
els que
tu anaven dient
no?
jo dic
si una cosa he tret
per exemple
d'aquest estado sucre
el que vaig portar-me
cap aquí
després de sis mesos
era que
a qualsevol paraula
que jo deia
o no deia
adiós
esta mañana
i ells me contestaven
si Dios quiere
oi
como te encuentras
bien
gracias a Dios
oye mira
y que tienes
el para comer
de momento nada
pero yo creo
que a mediodía
o a la tarde
o a la noche
algo llegará
veus?
Dios proveerá
és com una cosa
així tan diferent
no?
clar
i aleshores
clar
això
quedaves
de pedra
tu
per tant
mira nos tienes
acojonados
jo és que
estaves dient
això de sucre
de ara no tinc
res al vespre
i visualitzava
els nostres congeladors
i la nostra previsió
he de treure
un bistec per demà
això una mica
jo crec que enllaça
amb la idea
del valor
de la vida
que es té
en els diferents
puestos
el valor
de la vida
en països
amb
problemes
reals
és petit
és a dir
per ells
dia que passa
és èxit
aconseguit
en canvi a nosaltres
sembla que
si no tens
no sé quantes coses
no pots tirar
i a més era bonic
perquè per exemple
anaves a un lloc
i et regalaven
i em regalaven
un peix
la sardina
me la donaven
així
amb bosses
anaves a la platja
i jo ja ho feia
expressament
ja sabia l'hora
que arribaven les barques
te'n vas
i abans
mitja hora
abans
ja pots estar allà
seies amb els pescadors
t'expliquen la vida
de seguida
sabien que era hermana
i automàticament
no tenen pressa
no tenen pressa
t'asseus allà
allà amb una barca
encara ho recordo
aquella barqueta
allà al mar
que et toca
i allà a Santa Deta
i aquell home
anaves t'explicant
la seva vida
arribava al barco
et donaven peix
i llavors
clar
el bonic era
que tu anaves
a veure una àvia
tienes algo
mira hoy no
mira pues
jo
te doy
me han dado dos
te doy uno
però anaves
a un altre lloc
i un altre
et deia
mira
jo tinc això
ara t'ho passo
oye
espérate
toma te ahora
un cafecito
i ara
toma te un jugo
i així
era un donar
i rebre
donar
i rebre
tot el dia
i l'allorament
no el senties
en cap moment
no perquè sabia
que tornava
quan us vau conèixer
vosaltres
us vau conèixer
a Bona Vista
a l'escola
a l'escola
no vaig tenir enyorament
primer que
m'agradava
el que estava fent
però també
jo sempre he dit
que també m'agrada
el que estic fent ara
aquí
i
i no valoro
tampoc
més allò
que el que he fet
d'acord
aleshores
jo dic
l'important és
que estigui un bé
no
si tu estàs bé
fent la tasca
que estàs
jo aquí estava molt bé
i allà també
però no era més important
una cosa que l'altra
perquè
crec que no hi ha
és com tu
ho vius
però de fet
aquí tenies
més condicions
estaves més còmode
no?
més
sí però
cotxe cap aquí
cotxe cap allà
i en canvi allà
no
allà
allà m'ho passava bé
perquè
allà se'n diuen
bossetes
els cotxes
que són de línia
de la gent
no?
i deuen ser bossetes
i aleshores
doncs
va 6, 7, 8, 9, 10
tots empratadets
i llavors
és bonic
o sigui
a veure és bonic
jo m'ho passava bé
o sigui
potser havia de
volia trucar per telèfon
sí que és cert això
no?
o volia anar a comprar una cosa
m'havia d'esplaçar
30 quilòmetres
i llavors
després agafaves
però era la manera
de conèixer el país
i de conèixer la gent
agafaves la bosseta
i agafava la bosseta
i llavors
després anàvem bosseta
però
això sempre m'ha agradat
no?
o sigui
la societat aquesta
que tenim
nosaltres
que bueno
que clar
quan parles tu
és que t'assomple
la bueno
és que és una passada
la podem considerar
racista
o classista
amb la gent
dènia
o gitana
o els emigrants
que venen de fora d'Espanya
mira
racisme
sempre n'hi ha
en aquell
que li estan robant
alguna cosa
o que ell creu
que li roben
i es fa racista
perquè
un gitano
si veu que ve
una altra persona
a prendre-li el seu lloc
també es farà racista
eh?
quan fa falta
les coses
per tant
són racistes tots aquells
que se senten
diríem
amenaçats
amenaçats
els que tenen por
els que tenen por
eh?
o sigui
no importa
hi pot haver una persona
molt rica
que pot ser una racista
perduda
i a vegades
aquests ho són ja
per
per intel·ligència
pels seus maneres
de pensar
eh?
conceptualment
i tot això
no?
però la gent d'Apia
que contínuament
s'estan allà
tocant unes amb els altres
són els que a vegades
surten per la tele
i aleshores
sempre diuen
el racisme
el racisme
el racisme dels pobres
no
no?
o sigui
no
no és tan racisme
sinó supervivència
no
i no creus que hi ha una mica
a veure
abans ho passava més
amb els gitanos
ara passava amb els magravins
en parlo general
i és un problema
que la societat
i avui s'han dit
moltíssimes vegades
per la ràdio
quan obren els micròfons
els telèfons
eh?
que diuen
no no
si ells venen de fora
ells s'han d'adaptar absolutament
a els nostres costums
cultura i demés
i això passava abans
amb els gitanos
quan se'ls donaven els pisos
on feien
no podien fer fogueres
que és dels que volien
o fogueres o el que fos
que volien fer
i ara passa amb els magravins
que hi ha aquest problema
de
amb els veïns
i demés
no?
què hem de fer
aquesta societat
perquè tot això
ho puguem pair
d'una altra manera?
no
doncs
a veure
hi ha tòpics
no?
i aquest és un
no?
o sigui
el dels gitanos
mira
jo he fet
jo he fet
i no fa massa
oi que sembla
que ara ja són els magravins?
perquè el gitano
no surt
amb el cul
no surt
no surt
amb el que abans sortia
que els periodistes
amb això
han fet una tasca
molt bona
és que et posaven
Antonio
Martínez
i en gitano
d'acord?
això
s'ha protestat molt
i s'ha tret
no?
i ara ja el posen
com un ciutadà
què passa
amb el magraví?
doncs que
ho posen
i si no ho posen
tu llegeixes
pel nom
que és molt diferent
no?
i aquí
doncs
o sigui
el fet d'acceptar la gent
et ve donat
molt
molt
és que
no ens venen
a la por
també
és el mateix
no?
o sigui
no ens venen
a prendre res
venen a treballar
venen
en certa manera
a buscar
allò
que els convé
perquè ells també
tenen desitjos
i ells diuen
ostres
però si
jo puc marxar
del meu poble
a més
això doncs
m'agribís
clar
si es pogués parlar
hi hauria
tota la
la política
d'immigració
i del rei
i del govern del Marroc
aquí seria on jo
m'hi posaria
el govern del Marroc
llavors
clar
quan un ho sap
així una mica
i sap
que hi ha zones
del Marroc
que el rei
doncs
estaria
en la mateixa situació
que està
ara actualment
amb allò de l'Estatut
Espanya i Catalunya
i això també passa
al Marroc
i altres
el Barber
llavors
tot això marca
tot això marca
molt
aleshores
que vingui gent
és normal
que vingui
i que tenen dret
tot
tot
quin tipus de tasca
o quines primeres necessitats
tenen aquesta gent
quan arriben aquí
els immigrants
a veure
depèn
per exemple
nosaltres
reus
no ara
actualment
intentem també
donar un cop de mà
no
aleshores
hi ha diverses coses
o sigui
una cosa és
la gent que arriba
que en diuen
subsaharians
no
aquest
es necessiten
una cosa
i en canvi
els del Marroc
que arriben
ja és una altra
per què?
perquè els del Marroc
ja tenen
família
coneguts
d'anys aquí
penseu que aquí
hi ha
hi ha gent
que ja porta 20 anys
15
20
anys
per tant
és la crida
petita
no és el govern
que fa la crida
són ells mateixos
i aleshores
el Magrebí
quan arriba aquí
normalment
ja té
família
o coneguts
i aleshores
és
anar fent
el tràmit
de tot
i llavors
és qüestió
d'ajudar-los
amb el que ells
vagin dient
actualment
ara m'han demanat
a Reus
a Ponigol
la Fundació Ponigol
si puc anar a fer
classes d'adults
Magrebí
se'ls hi han apuntat
70
i tenen
30 dones
amb la qual
un diu
bueno
doncs
senyal
que
què és el que volen
doncs aprendre l'idioma
català
català
i castellà
perquè si no
moltes dones
són les que estan
sustentant les famílies
i es dona també
el fenomen
que venen les dones
i després ve el marit
i els fills
no?
s'està donant
també aquest
en Magrebí
no
això més
de sudamericans
en Magrebí
no
primer ve l'home
ve l'home
i després ve la dona
jo penso
Núria
que a vegades
que la diferència
ens espanta
estic fent una mica
buida
d'educat del diable
i llavors
quan venen
i ho dic per gent
molt propera
quan venen
sudamericans
colombians
etc
els veiem més propers
són catòlics
etc
quan ve algú
d'una cultura
molt diferent
com a exemple
o subsaharian
o magrebins
etc
tot ens espanta més
perquè hem de fer
tots un esforç
que no fem
amb l'altra gent
jo no sé
si ens espanta
o és que
desconeixem
i llavors
clar
fa por perquè
desconeixes
no coneixes
però és que
ells tenen
la mateixa
efectivament
ells tenen
la mateixa
hi ha vegades
quan em diuen
és que t'enredaran
és que t'han enredat
em pensava igual
que
t'enreden
que si això
que si allò
i ells
per què m'han de creure
jo sóc tan desconeguda
per ells
com ells
per mi
però quan els coneixes
i parles amb ells
què és el que els preocupa realment
perquè hi ha aquesta
havíem tots
en discursos
més o menys arreglades
sobre que
estem molt d'acord
i que tots som molt
liberals
i ens situem
en una superioritat moral
que pensem que
que bé
però després
quan treballes
quan prens un contacte
directe real
amb ells
realment
què és el que els preocupa
què és el que els amoïna
què els agrada
i què no els agrada
de la societat d'acollida
a veure
primer
els preocupa els papers
d'acord
aquesta
i llavors
depèn de les experiències
que hagin tingut
la societat d'acollida
és o no és
però
sempre depèn
de l'experiència
i sobretot
les primeres
per això nosaltres
intentem
sempre
sempre
s'intenta fer acollida
no?
acollida
i què és l'acollida?
doncs
que seure
prendre
un cafè
unes herbetes
un suc
que no es trobin
que no es trobin
no donem
mira
nosaltres
a Ceuta
tenim una comunitat
jo hi he estat
sis mesos allà
rebent
tots aquests
que salten
la tanca
i
dels que
tiraven
les criatures
nosaltres n'hem tingut
dels que tiraven
les criatures
quan no era tan alta
i l'altre cantó
hi havia l'altre
que les entomava
no?
i allà
què fan?
per exemple
què fèiem?
i això mateix
és el que estem fent aquí
acollir
acollir
i acollir
i acollir què vol dir?
allà no donem res
els acolleixes
els deixes que es dutxin
que es rentin la roba
que acompanyar-los a la policia
que sempre puguin venir a parlar
perquè el que necessiten és parlar
parlar
parlar
parlar
i explicar-te tots els temors que tenen
no?
si em faran fora
si m'agafaran
si ara tal
i si surto al carrer
i si em troben
i si
o sigui la por
la por
o sigui tenen molta por
quan ja tenen els papers
per exemple
que els que nosaltres tenim ara
més o menys
ja està
amb papers
doncs et venen
amb una cara de felicitat
i et diuen
ja lo tengo todo
i llavors comences
ahora poquito a poco
todo lo demás
però clar
necessiten
nosaltres entenim
que venen
cada setmana
a veure'ns
per parlar
i s'asseuen
prenen un suquet
no no
clar
a parlar
perquè ells diuen
vosaltres
nostra família
perquè
totes les subsaharians
per això es deies diferent
normalment
no tenen massa famílies
no?
i
no es poden trobar
ells no tenen aquí
normalment venen nois
i venen bastant preparats
bastant preparats
i aleshores
des del punt de vista acadèmic
i professional
sí
bé gent preparada
és que l'acolliment
per la convivència
és fonamental
i llavors és bonic
per exemple
molt bonic
és que nosaltres mateixes
quan anem a un lloc
si et sents ben acollit
no t'hi sent
a un lloc
i no hi tornaré
que s'han cregut
com m'han tractat
és que
entra entra passa
i després
païllam-me nosaltres
ho fem tres o quatre vegades l'any
que païllam-me per Nadal
per Pasqua
les festes nostres
no?
els convidem
a dinar
i llavors s'ho t'omple
aquest any
per exemple
hi havia
onze nacionalitats
a casa
no?
dinant
això és a Reus
sí, sí
a Reus
dinant
el dia de Nadal
i llavors
bueno
amb bones nacionalitats
i després
tothom
ells entre ells
nosaltres intentem
que es coneguin
no van haver-hi discussions
com els dinars familiars
de Nadal?
que sempre s'acaba discutint?
no, no, no
ells entre ells
es coneixen
com és que
vau triar l'opció
d'un pis
i no l'opció
d'un convent?
com és que viviu
amb un pis
i no amb un convent?
o es pot triar això?
sí, jo crec
sí, sí
t'ho deixen
jo et dic
que a mi no
et deixen
et deixen
jo ho faig
com quan li vas dir
a la teva mare
jo ho faig
sí
jo escolta
quan la gent es queixen
hi ha monges
que a vegades es queixen
ai, per què tal
jo dic
jo a mi no m'han dit mai res
que no
perquè
el que demanes
ja ho volen que ho facis
a veure
igual també és sort
però nosaltres
per exemple
a mi
em truquen
a vegades
per exemple
anar a Amèrica
o anar aquí
a mi em trucava
la general
i em deia
Núria escolta
que necessito
una germana
per anar
i he pensat en tu
què et sembla?
sí, sí, sí
escolta
pensa tu
no
ja
no hi vaig
no hi ha problema
o sigui que
perquè ets una persona
molt predisposada
ets una joia
ets molt predisposada
i aleshores
per exemple
quan jo vaig dir
d'anar
a l'Esperança
per exemple
a mi em van trucar
i em van dir
Núria
em va trucar la provincial
Núria
necessitaríem una
una germana
per l'escola pública
i vaig dir jo
tu què és
sí, sí, sí
bueno
doncs
doncs
me'n vaig anar a l'escola
pública
i contenta
i a més
sempre més
i sense cap cosa
o sigui que no
tu deixa'm fer
jo el dia recordo
que van dir
les hermanes
que vulguin
se treuen l'hàbit
i les que no
i jo recordo
per això us deia
jo me'n recordo
del dia
i era la vella Pasqual
i jo era
Sant Saturní
i vaig anar
i vaig dir
bueno
doncs
com que ja es pot
no masturbava
a mi l'hàbit
perquè anava
tot arreu
on va
ningú m'havia dit
re
però vaig dir
bueno
doncs ara
doncs
me'l trec
per fer de mestra
l'esperança
me'l vaig treure
i llavors
vaig agafar
vaig agafar el vel
i vaig donar
unes tisorades
i aquell dia
me'n vaig anar
que per cert
em va tocar
cantar
el pregó Pasqual
a l'església
Sant Saturní
i les senyores
diuen
és la Núria
o no és la Núria
la veu
ho és
però clar
no porta
no porta
totes aquí
que hem anat
a col·legi de monges
jo recordo
que era un gran misteri
que duien les monges
sota el vel
si tenien pèl
si no tenien pèl
quan ets una criatura
totes aquestes coses
i la primera vegada
que veus la monja
vestida de carrer
és impressionant
avui en dia
no és tan estrany
però fa uns quants anys
d'univí
la bateria de preguntes
aquelles curtetes
del final
sempre queda curtes
estem al final
pràcticament
jo només volia dir
una cosa
que això
a veure
ens ho sembla
a les quatre
i la gent
doncs perquè
per desgràcia
no la veuen
però rediu
una cara de felicitat
la Núria
a part de la manera
que parla
perquè no són les coses
que li fan feliç
i de tranquil·litat
provoca enveja i tot
enveja
no provoca enveja
tranquil·litat
i seranò
a més sempre estem dient
no perquè si s'allarguen
molt hem de tallar
i estem les quatre
movades
sense tallar
absolutament res
amb un punt
de preguntes
si fa sermons
en el bon sentit
de la paraula
i sense preguntes
sense voler
veus com que si fa sermons
sense voler
jo el volia preguntar
és que no ho sé
potser no és la paraula
que s'ha de dir
però tota aquesta gent
després
quan no ho tenen tot arreglat
i solucionat
i papers
i treball i tot
són agraïts
ja dic
potser agraït
no és la paraula
perquè doncs
com que es fa
amb gust de feu
però després
aquestes persones
doncs
corresponen
continuant l'amistat
o no ho sé
l'amistat sí
però depèn dels dos
també
perquè jo també
haig de saber
perdre el temps
per anar-los a visitar
o sigui
a vegades depèn
perquè no són ells
que han de venir
no?
no són
ells ja tenen
vinga
preguntetes d'aquestes
ràpides
de respostes breus
ja
mira quina hora
eh Rosa
mira quina hora
jo no he vist la boca
pobreta de mi
i ben preparada
que venies
Rosa
no calia
bueno va
porti una llibreta
amb punys
a veure
Núria
a qui li hauria agradat
entrevistar
en mi?
sí
tenir una conversa
amb ell
tenir una conversa
amb ell
per exemple
aquest
el d'Amèrica
el bisbe
casal d'Àliga
el bisbe
sí
sí
sí
gràcies
coneixes la Belén Esteve?
hòstia
ho he hagut de pensar
però eh
no
molt bé
millor per tu
no?
a veure
tres coses importants
per viure feliç
tenir la consciència
tranquil·la
estimar molt
a tothom
i ajudar
però tu ets
deu ser molt feliç
sí
sí
que ho saps
Núria
quina va ser
l'última vegada
que vas anar al cinema?
ui
fa molt poc
vaig anar
amb el meu nebot
i la meva neboda
i vaig anar
a veure
aquestes
a veure com era
ja me'n recordaré
de la pel·lícula
el que passa
que després
bueno
totes aquestes últimes
que han hagut
de los anillos
i tot això
ja ho he vist
totes aquestes
totes
primera
segona
però
després
una
també he vist
de l'Almodó
totes sobre mi madre
totes aquestes
també
totes les
tu no eh Carme
però aquestes no
Carme
després
per exemple
una també
la del pianista
aquella
molt bonica
no sí
no no
acostuma a anar
bastant
però sempre
ens trobem amb algú
perquè anar al cine
sola és molt avorrit
s'han de comentar
les pel·lícula
just
i llavors
sempre
vinga
jo li dic tres noms
i vostè em diu
tres paraules
que se li vinguin al cap
en aquest moment
escrivar de Balaguer
respecte
Pere Casaladàliga
estimació total
i
el senyor
que visbe de Tarragona
no el conec
següent pregunta
què li demanaries
al rei
quins reis
els d'Oriente
els d'Oriente
els d'Oriente
Pau
tres cosetes
Pau
bueno
la Pau sí
enteniment
pels homes
perquè només
es maten
i només
es pensen
que amb la guerra
han d'arribar
a la Pau
i és al revés
i després
també els demanaria
felicitat
a la gent
molt bé
una cosa
o un fet
o una persona
que l'emocioni
o que l'hagi emocionat
els infants
els infants
sempre me'ls miro
als ulls
i sempre
m'emociona
m'emocionen
però penso
en aquella benaurança
que diu
benaurats
els nets
d'acord
perquè veuran Déu
i llavors
aquesta es viu
amb els crios
ara sortim
una mica
la releta
de monja
sí
però jo crec
que li podem perdonar
jo crec que li podem perdonar
eh
que una miqueta
aquesta és bona
una miqueta
havia de sortir
encara tenim temps
de fer alguna pregunteta més
si teniu així amagada
l'última
una persona
que hagis conegut
i que t'hagi impressionat
t'hagi impactat
durant tota la teva vida
a veure
n'hi he conegut moltes
n'hi he conegut
i amics
per exemple
jo crec que m'ha fet molt bé
les amistats que he tingut
els mestres
dintre dels mestres
doncs per exemple
puc dir
el Joaquim
el Joaquim
una persona
molt complerta
dintre
de les monges
que també
n'hi he hagut moltes
que m'han fet molt bé
una tal Mercè
molt bé
molt bé
d'amigues monges
que han estat
i que no han estat
per exemple
a tres de sala
també m'agrada
els gitanos
els gitanos
els gitanos
les dones gitanes
t'impressionen
la seva manera de ser
sobretot les dones
i també
un home malalt
que vaig
va impressionar
que vaig conèixer
a Venezuela
8 anys al llit
i encara somreia
la Núria sí que ens ha eclipsat
avui
avui el dia de l'eclipsi
de veritat
que ha sigut un ple
molt molt molt
poder parlar amb tu
i a més és el que he dit abans
aquesta cara
que ràdies de felicitat
i d'estar bé amb tu mateixa
és molt important
Núria
et convidarem de col·laboradora
aquí al programa
Núria Meronyo
és el que dèiem
probablement no sigui
una persona famosa
popular
la feina que fa
i l'empremta que va deixant
jo modestament
crec que sí que ho és d'important
gràcies Núria
fins a sempre
ja ho sabeu
i gràcies Laura Román
Carme Padrol
Rosa Gairal
Laura Pico
ens retrobem la propera setmana
tindrem un convidat molt diferent
no diem res
molt diferent
sorpresa
sorpresa