Fins demà!
Ja el tenim aquí, David Serra. Molt bon dia.
Bon dia.
Benvingut. Tenim una cartellera amb novetats cinematogràfiques a les pantalles tarragonines, com diem sempre, perquè és que ens agrada queixar-nos.
Som d'aquesta manera i en algunes absències, però bé, no parlarem de les absències, sinó més aviat de les presències.
I parlant de presències, tornen els japonesos i les seves pel·lis de por.
Que tant li agraden al David, no sé si aquesta dià i dos li agrada o no li agrada, jo imagino que sí.
Jo ja et dic que millor que ens l'expliqui, si més no, servidora ja m'ho permetrà, senyors i senyores, perquè jo no l'aniré a veure, tot i que m'agradaria.
Doncs mira, t'hi perdrà, és una pel·lícula, a veure, d'aquestes que hem parlat tantes vegades, de por, fantasmes tan típiques i tan prototípiques,
però clar, aquí hi ha una cosa que està claríssima.
De i dos és un títol trampós.
Sí.
No és la segona part de i dos absolut.
Mira, perdona, estic veient aquí uns fotogrames que tenim un desplegament de papers a la taula i les cares d'aquestes noies a mi ja m'esgarrifen.
La cara de patiment que posen, eh?
Doncs, a veure, és una mica el territori de Nai Salaman, com parlàvem del sexto sentido.
Aquests són els directors, que són molars.
Doncs veus, aquesta jo la vaig poder veure sencera i em va agradar, eh?
Però aquesta va precisament pel, doncs, bueno, del tema de jo veieu fantasmes, no?
O sigui, la capacitat de poder veure els morts.
A menudo veieu muertos.
Sí, doncs massa menys, no?
En aquest cas estem amb una noia que de cop i volta comença a entrar dins d'aquest territori, diguem-ne...
Noia normal, vida normal...
Sí, però ve aquestes persones que, bueno, que estan al límit, diguem-ne...
Però conviuen en el seu mateix espai, eh?
Com el nen del 6 de sentit igual.
Exactament.
El que passa és que dins del territori del cinema nipó, doncs, bueno, aquests dos germans
fan una autèntica profundització en alguna cosa que ja havien explorat en la seva primera pel·lícula.
Diai.
Exacte.
I l'han transformat en una altra història.
O sigui, l'han apropat més al territori del sexto sentido.
La primera era més original des del punt de vista que era una operació.
Era un canvi d'ull, el que podia proporcionar segons els ulls que et posessin.
En aquest cas és una cosa que realment, doncs, bueno, no té gaire justificació,
però que es veu, es suporta precisament per la qualitat creativa visual.
Por, por, feia.
Jo és que recordo que la vaig deixar de veure perquè m'avorria una miqueta.
És avorrideta, és avorrideta, però és el ritme que tenen aquests personatges.
Està bé? Diu el Lluís que està bé.
No, jo no la vaig acabar de veure perquè m'avorria una mica.
Dic, abans que m'espanti molt, m'estimo més deixar-la.
És un ritme.
És el ritme que té precisament el cinema.
I aquesta té el mateix ritme?
Doncs és més àgil.
Si, per exemple, t'has queixat d'avorriment, amb aquesta pel·lícula difícilment queixeries,
perquè ja pràcticament des del primer fotograma ja comença el desassossec,
o sigui, ja comença a treballar en aquest territori.
Els fantasmes que veus són fantasmes normals?
Bé, normals, tot el normal que pot ser un fantasme.
No són gaire normals, diguem-ne que són...
No, però allò fent encara el paral·lelisme amb el sis de sentit,
sortien uns vestits d'època molt colla i així d'aquella manera.
No té res a veure en aquest àmbit.
És la cosa oriental japonesa, que és una altra cosa.
I després està el tema del fetus, però això no comptarem.
No, però això deu ser...
La sorpresa...
Després m'ho expliques a mi, perquè jo no l'aniré a veure.
Ja t'explicaré.
A veure, aquesta està vista.
Recomanable pels amants del gènere?
Pels amants del gènere, sí.
El que passa és que cada vegada m'estic distanciant més del cinema.
Estic esperant un gran canvi.
Del cinema oriental o del cinema...
Sí.
En concret, ja que està vessant del fantàstic,
perquè em sembla que és molt reiterativa.
Clar, però això passa sempre, ja saps tu.
Hi ha modes, hi ha temporades, hi ha collites.
Ara toca això fins que surti una altra cosa.
I va haver un allaut de pel·lícules dels Països de l'Est,
de les exrepubliques soviètiques,
que és això que també vinga i vinga i vinga i hi havia de tot.
Doncs això imagino que passa el mateix.
Són fenòmens naturals.
Sí, són històries de modes que a més s'han implementat i ho han fet molt bé.
11-14, destino fatal.
A veure, aquesta és una pel·lícula que, curiosament...
L'has vist?
Sí, aquesta pel·lícula, podríem dir que és una pel·lícula moderna,
que utilitza una cosa molt antiga.
Cinem alternatiu i tal.
Sí, amb el tema, per exemple, del...
Tu te'n recordes el raó del món de l'Aquila Kurosawa?
Sí.
La manera de narrar la història, la manera de contar...
Doncs aquesta història, diguem-ne, que treballa un accident,
d'aquí el nom, Destino Fatal,
i aquesta reconstrucció d'aquests moments...
A mi em fa ràbia, aquestes pel·lis que comencen pel final, eh?
Sí, però aquesta el que fa és desmuntar absolutament la història
i llavors t'ho està portant cada vegada,
cada cop del tren que closques, t'aporta una informació.
Això ho fan moltes pel·lis, de començar pel final i dius ja...
Al final és de les coses agraïdes.
Jo és que sóc molt simple, David, pel cinema, eh?
No, és una manera de contar una història que potser si contés
d'una forma cronològica, doncs no tindria la mateixa força.
La Hilary Swag és la protagonista d'aquesta cinta,
tinc que dir que és anterior precisament a la pel·lícula
de One Million Baby, i jo et diria que ho fa molt bé.
És que a tu t'agrada molt aquesta actriu.
Sí, cada vegada més.
Jo recordo quan vaig veure la de Boys Don't Cry
i penso que es transforma i té una gran capacitat
per treballar dins d'àmbits molt diferents.
Penso que és una mica camaleónic, eh?
La recomanes també.
Però pels amants d'aquest tipus de cinema...
Clar, és un cinema alternatiu, intel·ligentment construït,
a vegades potser recargolat.
Potser és la paraula, però és atractiu.
Hi ha una altra pel·lícula que déu-n'hi-do la campanya
que se li està fent al seu protagonista, Diego Peretti,
i ja se l'anomena el Budial Emportenyo.
No s'esbo sóc jo.
Doncs mira, jo aquesta pel·lícula no l'he vista.
Potser serà de les que m'apuntaré
dins de l'àmbit que tenim a la carterera de les primeres,
perquè precisament...
Diuen que és el substitut natural del Ricardo Darín.
Ho he sentit, ho he sentit.
I jo l'únic que puc dir, a veure, d'entrada,
el que faria un comentari de persona cinèfila
habituada d'anar al cinema
i parlant des d'un coneixement relativo.
Perdona, una mica allò que deies del cinema japonès i oriental
també està passant amb la comèdia argentina,
que arribarà un moment que ja esgotaran el model, no?
Acabes de treure'm, doncs, bueno, la idea, el concepte
que tenia cada vegada a dir.
Però a sí m'agrada, Iolanda, aquest diàleg ràpid,
perquè precisament és això.
O sigui, jo trobo que, veritablement,
el cinema a Latinoamèrica està portant
unes grans dosis de credibilitat.
Sí, però sobretot l'argentí.
Alguna pel·lícula mexicana també, però sobretot l'argentí.
I crec que aquesta pel·lícula, doncs, bueno,
jo d'entrada és aquella que pots recomanar.
Sí, criden l'atenció.
Són atractives, no?
És una comèdia.
Veus, moltes vegades és el que dèiem,
no es tracta tampoc de veure les pel·lícules,
això no són les intuïcions desenvolupades,
que poden ser traïdes després pel producte.
Però, bueno, això és una altra història.
Sí, ens deixem emportar per la intuïció
aquesta d'Un rei en la Habana, no sé jo, eh?
Doncs, bueno, jo, Un rei en la Habana...
L'has vist?
No l'he vista.
Vaig estar dubtant, per circumstàncies,
no vaig poder anar a la prestrena.
Però, bueno, l'Alexis Valdés,
que precisament, doncs, bueno,
és una pel·lícula personal,
és una història, és una comèdia,
i pel que he sentit,
que és una miqueta d'aquelles pel·lícules prescindibles.
Una més.
Una més, una més, que no porta res.
90 milles.
Ben al contrari que 90 milles,
que està parlant precisament d'un fet,
i el fet és precisament aquestes 90 milles...
També l'ha anat amb Cuba, a més a més.
És que, curiosament, s'han apropat...
Que s'estrenen aquestes dues, no?
Ja és curiós, no?, aquesta història.
Doncs, bueno, en tot cas,
el que podríem dir d'aquesta pel·lícula
és que, com les pel·lícules britàniques,
són pel·lícules necessàries
perquè ens narren realitats molt properes.
i són pel·lícules que, a vegades,
ajuden a reflexionar sobre fets socials.
Molt bé.
Doncs, bueno, tenim una cartellera...
A veure...
Després tenim coses de l'altre...
No, però havíem arregladeta
perquè continua l'Arsen Lupin,
El gran golpe,
El reino de los cielos...
El reino de los cielos,
que està darrere de la pel·lícula
de l'episodio 3
i que està lluitant
amb una pel·lícula taquillera
que està recent.
Se va arribar estrenant quatre sales.
Imagina't.
O sigui, quatre sales pel senyor Lucas,
és la qual, també, la veritat...
Però, bueno, de totes maneres està funcionant.
I Tapes,
que, curiosament,
està en el tercer lloc de la cartellera.
És a dir,
està en una pel·lícula
que està realment defensant
el seu caché.
I, bueno,
que a mi em fa una certa alegria
perquè, veritablement,
són pel·lícules amb una certa simplicitat
i que, a vegades,
doncs, bueno,
és una alternativa clara i directa
al megaespectacle de Hollywood.
Curiosament,
dic curiosament
perquè no sé jo
si la cosa els funciona gaire,
continuen fent Sàhara.
Sí.
Bueno,
es defensa.
Sí.
Hi havia gent que no l'havia vista.
Això sempre passa.
Però més pena que glòria, no?
Sí, home,
ara ja està una...
Clar,
és que a més està
amb les galàxies
i los cruzados
i tot això.
És el mateix que el Gran Golpe.
Són pel·lícules que ara estan...
I després,
per exemple,
la pel·lícula francesa
també ha entrat bastant bé
sullogueto per l'aspecte,
diguem-ne,
eròtic.
Quina dius?
La de...
L'Enix?
Ah, sí, sí, sí,
que la vas comentar
fa un parell de setmanes.
Exactament.
Natalí X.
Natalí X.
Perdona.
Natalí X.
Que és allò de la proposició indescent,
però...
Sí, correcte.
Que és una pel·lícula
que jo el que he pogut veure
és precisament
que ha entrat molt bé,
que la gent, per exemple,
que l'ha anat a veure,
doncs, bueno,
surten contents de la sala
perquè, bueno,
és una alternativa
directament a tot el que més
que tenim en cartera.
Jo no sé si estan fent encara
és la de Les dos àvies,
que és una pel·lícula
que la vam defensar
l'altre dia.
Sí, que vam dir
que això s'acabava,
s'acabava,
doncs em penso que s'ha acabat.
Com és d'ella?
Fixa't que no recordem
el títol.
No, no, no.
Jo me falten dosis de cafeïna,
pots comprendre
que porto una sobredosi
brutal de títols.
Però aquesta pel·lícula
m'ha fet molta gràcia
precisament pel fet del pianista
que es va trobar
en aquest sanatori.
Que automàticament
va relacionar
les dues històries.
Sí, que vam comentar
si no formaria part
d'una campanya
que tenien allò
promocional de la pel·lícula.
Però, bueno,
és una llàstima
perquè jo confiava
en aquesta pel·lícula
des del punt de vista
d'un poc
a los chicos del coro.
Sí, però fixa't
que tothom ha parlat molt bé
fins i tot
la crítica especialitzada
i tothom ha parlat molt bé
i els espectadors
han parlat molt bé
però allà la tens,
que ja l'han tret
de la cartellera
perquè potser no hi anava
el públic.
Correcte.
En fi, doncs, digues-li.
És Filogira,
el documental,
que jo també pensava
que potser tindríem
la sort de trobar-lo
aquí en cartellera.
No, no, la tenim aquí.
Són pel·lícules necessàries
que a vegades...
Ja no me'n recordava
de l'Old Boy,
però bueno...
L'Old Boy de quin any és?
Aquesta ja ha passat
a la història.
Jo ara només espero
que surtin aviat.
De què anava,
a l'Old Boy?
Mira que la reivindiques
cada setmana.
No la veurem al cinema,
ja, en DVD...
a la que se li tinguin comunicat
durant 15 anys
sense sàpiguer mai el motiu.
Ja està en DVD, encara no?
No.
Arribarà abans el DVD.
La gràcia d'aquesta pel·lícula
és que és una revisió moderna
del conte de Montecristo.
L'altre dia ho comentàvem
precisament amb uns companys
i deia, ostres,
la manera de reinventar
el conte de Montecristo
i dir també que l'Old Boy
és un còmic,
un còmic nipon,
un manga,
molt bo
i que la idea
d'aquesta història,
doncs, bueno,
una vegada traspassada al cinema,
la vegada...
Jo podria dir,
des del meu parer
que reinventa el cinema
en alguns moments,
o sigui,
tampoc tenim que
divinitzar res,
però...
Alguna cosa deu tenir
perquè cada setmana
la reindiques,
jo crec que a la cartellera
no t'hauràs de conformar
amb el DVD quan arribi.
És una mica
com veus les pel·lícules
del Sam Peckinpac
i veus clarament
el legado
del Sam Peckinpac
i del Tarantino
i molts directors
de cinema orientals
perquè és que és
el gran alliçonador.
Però, bueno,
són pel·lícules
que directament
el que t'estan aportant
és quelcom diferent.
Una vegada tens
les retines
absolutament col·lapsades
per guerres de les galàxies
i companyia,
doncs aquestes pel·lícules
són aire fresc.
Doncs de moment
ens quedem amb aquestes estrenes,
no són moltes,
però ja són algunes
i diferents,
això sí,
no ens podem queixar
que hi ha varietat.
Ja va bé,
o sigui,
una miqueta de relaxament
i restarem atents
que la propera setmana
s'incorporin nous títols
a la cartellera terragonina.
No tots,
que no ens acostumem malament,
sinó alguns
dels nous títols
de les pantalles
a tot l'estat.
David Serra,
gràcies,
fins el proper divendres
i bon cap de setmana.
I bon cinema.
bim.