Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Avui abordem una qüestió que està estretament relacionada amb el dia de la dona.
Es va escaure ahir al llarg de la setmana.
Doncs s'estan tractant amb diferents temes que tenen a veure justament a diferents problemàtiques que presenta la condició femenina en aquest cas.
Parlem avui de violència domèstica i violència de gènere.
Sembla en principi les mateixes coses, però bé, tenen els seus matisos.
I per això tenim dues persones que ens en poden parlar des de la seva experiència.
D'una banda ens acompanya Carmen Juárez, és la responsable directora de treball social de la xarxa.
Carmen, bon dia, benvinguda.
Hola, i Pilar Herrero és treballadora social de l'Hospital.
Pilar, bon dia, benvinguda.
Hola, bonos dies.
Gràcies per venir.
Dèiem sobretot que la Pilar, fonamentalment, que parlarà des de la seva experiència, que probablement sigui el més indicatiu,
perquè al llarg del dia d'ahir, fins i tot avui, hem assistit a moltes estadístiques, moltes xifres, moltes informacions formals, podríem dir,
però probablement el que sigui com a molt més eloquent, moltes vegades és l'experiència.
I d'això en veniu a parlar avui, fonamentalment, de l'experiència de com, des de la perspectiva de la xarxa i des de la perspectiva de l'hospital que rep el primer cop,
una frase poc afortunada però prou indicativa, com s'atenen aquestes persones, dones, en la seva majoria.
Sí, sí, a l'Hospital de Sant Pao i Santa Tecla, per la seva ubicació a la ciutat, rep una...
durant la setmana, normalment en franges horaris nocturnes, que és un moment en què les treballadores socials no hi són,
i són la primera rebuda per part del personal sanitari.
Però després, doncs, amb la coordinació de les treballadores socials, de la seva experiència,
doncs, i mitjançant els seus protocols ja elaborats, s'atenen aquestes persones i la seva demanda.
Ara parlarem des del punt de vista en un marc més ampli d'aquest pla integral de violència de gènere
que implica tots els sectors, no només el sector sanitari, sinó tota la societat en general.
Però, en tot cas, anem a conèixer aquesta experiència des del treball que fa la Pilar dins de l'hospital.
Jo deia, violència domèstica, violència de gènere, ve a ser el mateix, però té els seus matisos, no?
Sí, la definició és molt parecida, però, bé, la vam concretar un poquit.
La violència domèstica se define como los malos tratos o agresiones físicas, psicológicas, sexuales o de otra índole
infligidas por personas del medio familiar y que van dirigidas generalmente a las personas más vulnerables.
En cuanto a la violència de gènere, este término hace referencia a la violència específica contra las mujeres.
Es utilizada como instrumento para mantener la discriminación, la desigualdad y las relaciones de poder de los hombres sobre las mujeres.
Per tant, important aquest matís perquè dins de l'àmbit de la violència domèstica
entendríem els maltractaments als menors i als avis i les àvies.
Són les víctimes més silencioses encara que les dones, no?
Sí, sí, sí.
Probablement més encara que les dones, que Déu-n'hi-do.
Sí, sí.
Estamos ante un problema que es considerado un problema de salud pública de primer orden,
porque comporta unos graves riesgos para la salud, tanto física como psicológica.
Abans, deia la Carmela, arriben moltes vegades de nit,
per la vostra experiència, arriben més de nit cada dia, més els caps de setmana que durant la setmana?
Sí, sí, sí.
Per què creieu? Heu buscat alguna explicació?
Potser perquè durant el dia aquestes dones estan més soles a casa?
Sí, o és igual quan se hace més vida familiar, no?
O a últimas horas de la tarde.
Hay més contacto, no? Con l'agressor o el presunto agressor.
Sí, sí.
¿Cómo es? Llega normalmente y nos referimos concretamente a la experiencia que tenéis en el hospital.
¿Són mujeres que llegan soles? Llegan acompanyadas?
Hay de todo.
Alguna vez vienen con alguna amiga, otras veces vienen solas, alguna vez tienen apoyo familiar.
Eso es un dato que al trabajador social nos interesa mucho conocer qué apoyos sociales o familiares tiene esa persona,
porque en función de estos datos podremos intervenir de una manera o de otra.
Necesitará unos recursos o necesitará otros.
No siempre cuando llegan a que les atiendan desde el punto de vista sanitario deben explicar la causa de aquellas lesiones, ¿verdad?
Aquí entra un poco vuestro trabajo.
Sí, y entra también el trabajo de todos los profesionales de urgencias, que son los que tienen que detectar qué indicios hay de malos tratos, aunque la persona a veces no los verbaliza.
¿Cómo se desarrolla todo esto?
Yo un poquito quería hacer hincapié en que la atención a las mujeres maltratadas requiere un abordaje integral por profesionales de diferentes ámbitos.
Está el ámbito sanitario, que es donde trabajamos nosotros, pero está el ámbito social, estaría el ámbito policial y el ámbito judicial.
Todos requieren que desde su ámbito, con sus responsabilidades, hagan un trabajo coordinado para que sea efectivo.
Tiene que haber una gran coordinación entre un sector y otro.
El sector judicial, el policial, el sanitario y el social.
Tiene que ser como un engranaje.
Pero muchas veces el hospital debe ser el primer escenario de la actuación, que es cuando la dona llega con las sus lesiones, que pueden ser de diferentes gravetades.
Ahora se está trabajando, sobretot en las últimas conferencias que estamos asistiendo, y se está trabajando con esta coordinación.
Porque si no es absurdo, cuando tienes una persona y le has dado la información, después no te los recursos adients y no te encuentro el recolzamiento tanto a nivel legal como a nivel de seguridad,
que ahora están potenciando mucho todo este tema.
Sobretot aquí a Tarragona concretamente, hay un COS que conocemos perfectamente, que hemos trabajado conjuntamente.
y a mí m'agradaría...
Es la moment.
Exacto.
L'equip de dona i menor, ¿no?
Exacto, ¿no?
Doncs les responsables són persones que estan treballant molt i s'interessen molt.
Intentem fer reunions amb elles, coordinacions, perquè és important...
En un treball extraordinari, eh?
Sí.
I és important tindre aquest contacte.
Nosaltres a l'hospital, doncs, clar, és l'atenció més sanitària i potser, doncs, psicològica, d'informació, d'assessorament,
però, clar, l'hospital té un flux de pacients diaris i no podem després fer un seguiment exhaustiu.
Llavors depenirà de les nostres companyes, tant de serveis socials com dels professionals judicials
i totes les altres organitzacions que se dediquen a tot el tema de la violència,
que en facin un cop de mà i ens ajudin.
L'hospital és un punt en què podem donar aquest assessorament, aquesta atenció directa sanitària,
però després la persona necessita un recolzament.
El que passa és que és un moment molt important, perquè és molt important com es estableix la relació
del primer contacte de la víctima amb el personal d'urgencies, per exemple.
És molt important que ella es sienta escuchada, que es sienta comprendida,
perquè d'aquesta manera igual ella expressa millor el que li passa.
A vegades es el que no diu el motiu de les lesions.
Però si ve que el ambient se le està escuchando, igual da pie a que ella pugui expressar.
¿En què moment interviene la trabajadora social?
Sí, bueno, en un principio, los profesionales d'urgencia se hacen la detección de la violència doméstica,
hacen el diagnóstico, hacen...
¿Se ponen en contacto con las autoridades también, desde el hospital?
Sí, sí, sí, sí. Se hace el tratamiento de las lesiones físicas, psicológicas,
y entonces el asistente social interviene a demanda, o bien de la víctima que dice
quiero hablar con el trabajador social, o bien de los profesionales que atienden a esta persona.
Entonces es un poco cuando intervenimos nosotros.
Un poquito, si queréis, comento las funciones de lo que hacemos.
El trabajador social en un primer momento sería el soporte emocional a esa persona.
Sería ofrecer la información, el asesoramiento, tanto personal como familiar.
Hay que realizar un diagnóstico social, por lo que decíamos, hay que saber qué situación tiene esa persona,
porque en función de esa situación se elaborará un plan de actuación o otro,
o se tomarán unas decisiones o se tomarán otras.
Se realiza un seguimiento.
Una vez que la persona sale del hospital, el trabajador social normalmente intentamos,
donde se ha derivado, hacer un pequeño seguimiento de cómo está el tema.
Y lo más importante, diría yo, bueno, todo es importante, ¿no?,
pero sería desde un servicio de urgencias que están y luego tienen que darles el alta,
sería la derivación y la coordinación con otros recursos sociales externos al hospital
y recursos especializados.
Por eso es muy importante cuando salen del hospital que salgan con el informe de urgencias
y les recomendamos que realicen la denuncia.
Hay que explicarles dónde se pueden dirigir para hacer esta denuncia,
que bueno, puede ser ir a unos mosos de escuadra, ir al juzgado de guardia,
ir a la Policía Nacional y también informarles de todos los recursos con los que cuenta,
recursos especializados con los que cuenta en su localidad.
El Instituto Catala de la Dona, la Oficina de Atención a la Víctima, el EMUME,
la Asociación ADARA, que es una asociación que ofrece apoyo psicológico,
los servicios de información y asesoramiento a la mujer,
todos los servicios sociales de atención primaria,
y bueno, también hay, por ejemplo, el servicio de información telefónica,
24 horas gratuito, que salga con todo tipo de información.
Per tant, després de la pràctica, és un circuit que està claríssim,
que està molt ben senyalitzat, si ho marquéssim com un passadís.
Però és clar, aquestes dones estan en un estat de vulnerabilitat.
que això que nosaltres expliquem, home, doncs és molt fàcil, no?
Dius, expliques, et diuen, van cap aquí, tu poses la teva denúncia,
trobes aquest suport, trobes aquesta ajuda,
però clar, aquí afegim aquest estat emocional de la víctima,
que això que a nosaltres ens pot semblar tan senzill en la pràctica,
se'ls hi deu fer una muntanya, no?
Sí, por eso, por ejemplo, hay muchas, hay causas por las que se demora la denuncia
de la violencia doméstica.
La violencia doméstica tiende a ser repetitiva,
con una media de seis incidentes por año.
Para la mayoría de mujeres pasan entre cinco y diez años
desde el inicio del maltrato hasta que se realiza la denuncia.
¿Por qué se tarda tanto en denunciar?
Pues bueno, hay muchos motivos.
Pues a veces la esperanza en que la situación cambie,
el miedo a las represalias en ellas y en los hijos,
la vergüenza ante la sensación de fracaso culpa,
es una sensación que a veces tampoco se entiende.
És el que em pideix moltes vegades, no?
De fer el pas, sentir-se aquest sentiment de culpabilitat.
Segur que he fet alguna cosa malament i per això no em funciona la meva vida, no?
Sí, también existe una tolerancia a los comportamientos violentos,
porque como han sido tan repetitivos, hay una tolerancia...
Sí, una dependencia también a l'agresor.
Sí, una dependencia.
Tanto psicológica como económica.
Sí, sí.
Y quizás ahora más psicológica, porque el tema económico, pues...
Sí, poco o mucho s'intenta...
Cada vez se va paliando más, ¿no?
Sí, el sentimiento de inseguridad, también.
La por, ¿no?
Sí.
De pensar...
Luego también, yo creo que un poco el miedo al aparato judicial, ¿no?
Que se ve un poco complicado.
Pilar, partint una mica de la teva experiència, sovint, i això s'ha dit moltes vegades,
però no està de més en recordar-ho, sovint es pensa...
O quan sentim converses com les que moltes dones poden estar sentint en aquest moment,
parlar-ne i dir, a mi això no em passaria, no?
I des de la societat en general hi ha aquesta miqueta d'incomprensió cap a la dona maltractada
que com si la menys tingués alguna vegada.
I dir, no, a mi això no em pot passar.
Quan les circumstàncies moltes vegades, doncs, no saps mai en quina situació et pots trobar, no?
Són dones que, en principi, doncs, no són...
Hi ha dones que potser es donen una sèrie de condicions que sí que podrien, diguem-ne,
ser susceptibles a patir aquests maltractaments,
però a vegades són dones que, en principi, no diries mai que poden ser víctimes de maltractaments
i també ho són.
No hi ha un perfil determinat.
Per tant, en això la societat ha de ser més generosa a l'hora de prejutjar les dones maltractades
que hi ha una miqueta, a vegades, veus aquesta tendència de dir, no, no, a mi això no em passaria.
Bé, no ho sabem mai, no? Exactament.
Qui pot ser víctima d'un maltractament? Exactament.
Déu-n'hi-do.
El circuit aquest que comentaves, tot i que no és el tema que ens ocupa avui
i que, si ho trobeu oportú, podríem comentar un altre dia
en el tema de la violència domèstica, quan es tracta de menors o persones grans,
el circuit és similar?
Sí.
Més o menys ve a ser...
Sí, el que passa és que hi ha altres recursos en els que compta.
Hi ha un tractament diferent.
Sí, exactament.
I amb el tema de menors és més acurat, perquè, clar, ja hi ha...
Normalment, en el moment que hi ha una agressió a un menor
o es detecta que hi ha una lesió que pot ser causa d'un maltractament,
i, evidentment, el metge forense, si no m'equivoco, no, Pilar...
Ja s'intervien, ja s'avisa al médico forense.
Ve directament i in situ fa... és molt ràpid.
Sí, i al ser menor, també, bueno, hay que tener...
Pues, a veces, no se puede dejar a ese menor que vuelva a su domicilio
porque él no puede responder por él.
Una mujer mayor de edad, cuando dice no quiero denunciar,
también hay que respetar su intimidad y su confidencialidad.
I si diu vull tornar a casa, no li pots prohibir, clar.
Una cosa es que puedas dialogar con ella,
pero no, hay que respetar su confidencialidad, su intimidad y su decisión.
Lo que pasa que en un niño, en un menor, la cosa cambia,
porque tiene que...
Hi ha una responsabilitat per part dels sanitaris, també, no?
Sí, sí, clar, la decisió no la primer.
Tiene que prevalecer el bienestar de ese niño.
És una mesura de precaució, de prevenció,
que aquell menor, doncs, pugui tornar a patir aquests maltractaments.
I en tema de gent gran, ja és...
I és una altra dimensió.
És una altra dimensió i no està tan clar.
Són persones adultes però que no es poden defensar
i ja iniciem també.
Són persones que poden tenir algun tipus de demència,
llavors, però no estan incapacitades.
Llavors, clar, és un altre món...
Hi ha molts interessos al voltant, moltes vegades, no?
Sí, i clar, és un tema molt ampli
que cada vegada ens detectem més,
però que és molt complicat abordar
per moltes, per molts punts, eh?
No, no hi ha signes tan evidents moltes vegades, no?
No, perquè clar, hi ha caigudes,
els avis que cauen, després diuen, no?
Potser hi ha una demència
i el que diuen no és la realitat,
la família t'explica una versió, ells una altra...
Llavors queda una mica diluït.
És un treball complicat.
I amb el tema d'avis, doncs, es fa una mica complicat.
Insistim una mica en el tema de l'experiència, Pilar.
D'un temps cap aquí, tu, les dones amb les quals
has hagut de parlar,
perquè han arribat en aquestes disortades circumstàncies
a l'hospital, sense generalitzar, evidentment,
però veus que hi ha una tendència a entrar
en el tema de la denúncia,
en el tema d'intentar solucionar el seu problema,
amb un percentatge més elevat que fa uns anys
que la majoria tornaven a casa?
Jo crec que sí, jo crec que...
A mí me da la impresió que los medios de comunicación
han hecho aquí una...
o están haciendo una labor muy importante.
Yo no creo tanto que hayan aumentado
los casos de violencia doméstica,
sino que creo que han salido a la calle los problemas.
Los problemas que estaban antes
entre las cuatro paredes de una casa,
ahora, pues bueno, se dan a conocer
y se les está dando la importancia
que realmente tienen.
Y bueno, yo creo que sí,
que los medios de comunicación
están haciendo una labor importante
y en general, pues bueno,
sobre todo, pues que la persona
que sufre violencia doméstica
que se informe, que conozca sus derechos,
que sepa a dónde dirigirse,
que tenga toda la información.
Luego la decisión de lo que va a hacer o no va a hacer,
la tiene ella, pero con la información.
Primero que se informa,
que vaya al servicio de atención a la víctima,
o que vaya,
pero que tenga toda la información.
Y bueno, el que vaya a un servicio
y se informe no significa
que tenga que tomar un camino, no.
Lo tomará después cuando tenga todo.
Quan conegui totes les toques maneras.
Totes les maneras, tots els professionals,
doncs, tenen una sensibilització
que potser...
Que abans no hi era, no?
Ara està molt fóndip.
Anem adquirint tots, tant per part dels sanitaris
com per treballadors socials, educadors,
tots els cossos de seguretat
estan adquirint una sensibilitat
molt gran en aquest problema.
No hi ha dubte que hem millorat, en aquest sentit,
d'uns anys cap aquí.
I precisament en el camí de la informació
que deia la Pilar,
d'aquí la importància d'establir plans integrals,
de dir,
em poden ajudar i fer-me entrar en el circuit
des de l'hospital,
però també des d'un centre cívic,
des d'una escola,
des de qualsevol altra problema.
Això és el que s'està treballant.
La Generalitat va fer un projecte de prevenció
que ara, del 2000-2004,
amb unes mesures,
sobretot amb el tema d'educació,
tot el tema de prevenció de violència domèstica
abans que es produeixi.
Això passa per fer educació als col·legis,
als nens,
des de les sèries bàsiques de la nostra organització,
es fan programes conjuntament amb els col·legis,
amb els instituts,
per fer sessions informatives,
tot una mica dirigit, evidentment,
educativament cap als nens i adolescents,
perquè tinguin una consciència clara
de la violència de gènere
o la violència domèstica.
És molt important també,
el que diu Carmen,
en els col·legis,
ensenyar als nens
com a resoldre els conflicts
a través de la comunicació.
Jo diria que és una assignatura
per a els nens,
fantàstica,
perquè el que els ensenyen
és a resoldre els seus conflicts
en un futur,
a través de la comunicació,
a través del diàleg.
I està vivint aquests valors en igualtat,
sobretot de drets,
per a tothom que no...
Déu-n'hi-do,
dins d'aquest pla,
així hi ha grans trets,
Carmen,
podríem fer un disseny ràpid?
El que intenta la Generalitat
i estan treballant
és fer un pla interdepartamental,
tant a nivell d'ensenyament
per nens,
adolescents,
com a nivell de sanitat
amb tots els hospitals,
sèries bàsiques de salut.
Intervé tot el tema
d'atenció a la dona,
els mitjans de comunicació,
una mica el que es pretén,
així com a interior,
evidentment,
per tots els corsos de seguretat,
que hi hagi una coordinació,
que és el que parlàvem
al començament la Pilar,
una coordinació entre tots
i amb uns plans
i unes mesures
que tothom tinguem clares.
Doncs cal tenir-ho clar
i sobretot pensin
que els centres d'atenció primària,
els hospitals,
de fet,
poden ser el primer lloc
on es pot iniciar
aquest camí no de tornada,
sinó aquest camí cap endavant,
d'acabar amb els maltractaments.
És el lloc on detecten,
en primera instància,
els signes físics de violència
i es pot iniciar aquest camí
que és llarg,
que és difícil,
que és complicat,
que ningú pensa.
Si ens escolta alguna persona
que pateix aquesta situació,
ningú pensa que sigui fàcil
i que es pugui solucionar
d'un dia per l'altre.
Però, de fet,
sembla que les línies,
els mapes,
per allà on ens hem de moure,
estan clars
i comença tothom
a orientar-se una miqueta
per on s'ha de tirar.
Alguna cosa més per acabar, Pilar?
Un poquit antes
decías que si se comunicaba
desde urgencias al juzgado.
Queria un poquito explicar esto.
En el servicio de urgencias,
cuando se atiende
a una mujer maltratada,
el profesional,
el facultativo,
realiza tres informes.
Uno es un parte judicial,
otro es un parte
de lesiones duplicado,
que va también,
uno de ellos al juzgado,
y otro va a la trabajadora
social del hospital.
Y luego se realiza
un informe de atención
o informe de alta,
que es el que se entrega
a la paciente
con la atención
que ha recibido.
Per tant, queda una constància
ben clara
amb posteriors accions judicials
que es poguessin
dur a terme
en aquest sentit.
Caldrà continuar parlant
justament per difondre
tota aquesta feina
i perquè tothom sàpiga
quins són els canals
de la violència domèstica
i de la violència de gènere,
que és la que avui
ens ha ocupat
de manera principal
en aquest espai
que realitzem setmanalment
en col·laboració
amb la xarxa social i sanitària
de l'Hospital de Sant Pau
i Santa Tecla.
Carmen Juárez,
directora de treball social
de la xarxa,
gràcies, bon dia.
Gràcies.
Pilar Herrero,
treballadora social de l'Hospital,
moltíssimes gràcies per venir
i enhorabona
per la feina que feu.
Molt bon dia.
Gràcies, bon dia.