Jordi Tinyena, bon dia.
Hola, bon dia.
Benvingut. Obrim el temps del punt de lectura
aquí al matí de Tarragona Ràdio.
El que passa és que avui li donem un format especial.
Vostès ja saben que Jordi Tinyena,
professor, escriptor,
aquest punt de lectura el comparteix amb nosaltres,
però no per ell sol, sinó que ve en nom
del col·lectiu d'escriptors del Camp de Tarragona.
Però en el cas d'avui,
li hem demanat que faci una excepció,
perquè a l'actualitat, una mica,
o al calendari, podríem dir,
ho veure així, ens ho suggereix.
Avui el Jordi Tinyena presenta
la ciutat de Tarragona, la llibreria La Capona.
Aquest vespre, concretament, la seva darrera
novel·la, El Marcant.
Clar, des d'aquí no podíem passar l'oportunitat de parlar-ne,
per tant, li hem demanat el punt de lectura avui,
fem un punt i seguit, un parèntesi,
i en tot cas,
si no et fas res, que jo m'imagino que no,
Jordi, parlem de la teva novel·la,
El Marcant. Aquesta novel·la
que molts lectors estaven esperant, no?
Ets un autor
de lectors fidels.
Sí, bastant fidels.
Que saps que és així. Sí, sí, és veritat.
És veritat. I en quant treuràs la propera novel·la?
A mi em sap greu, això, eh?
Vaja, no em sap greu.
Em fa feliç, però també em sap greu
perquè l'escriptor triga bastant a escriure una novel·la,
i després un lector se la poleix en dos dies.
Fins i tot en menys, si és molt hàbit.
Sí, perquè aquestes deixeix ràpid, eh?
Aquestes deixeix ràpid, sí.
I llavors diu, ostres, ara m'he d'esperar dos anys més.
Clar, no hi podem fer més.
Hi ha autors que escriuen més llibres en menys temps.
I jo també ho he fet, això.
Durant uns anys vaig estar sortint pràcticament tots els anys.
Les primeres quatre o cinc novel·les van sortir seguides.
Algun any van sortir dues novel·les, fins i tot.
Em sembla que en el 94 van sortir dues novel·les.
I a què respon aquesta periodicitat?
I a aquest canvi?
Descriure més ràpid, més lentament?
El moment personal, el moment creatiu?
Estrictament el moment personal, que és també el moment creatiu.
Jo penso que, no sé, veig, en el meu cas no ho veig a cap calendari explícit.
No em plantejo, ara faré una novel·la cada dos, ara faré una cada...
No.
És a dir, surten quan surten, no?
Hi ha vegades que tens ganes d'escriure i de vegades que no en tens.
Aquesta és la vuitena novel·la.
Aquesta és la vuitena.
I en principi, bé, i en principi i en final,
home afirma i qui l'hagi llegit veurà que trenca.
de forma gairebé radical amb tot el que havies escrit anteriorment.
Això significa també que t'ha costat més que altres novel·les que havies fet.
No ha costat totes les novel·les, costen molt, eh?
Ara, no menys tindrem la resta.
Però el fet de fer aquest canvi, de plantejar tota una sèrie de temes diferents,
ha suposat un esforç particular?
No.
En temps?
La veritat és que no.
Sí, de dir, la veritat no.
És a dir, la novel·la té el seu ritme de creació i el seu ritme d'escriptura,
però totes les novel·les el tenen i això no ha estat diferent de les altres.
Jo tenia ganes de fer això, quan m'hi vaig posar, tenia moltíssimes ganes de fer això,
perquè respon a una situació d'actualitat i jo, doncs bé, volia entrar-hi amb tota decisió.
el que sí que ha estat més complicat ha estat no tant l'acció d'escriure o la motivació per escriure,
sinó resoldre els problemes d'escriptura d'aquesta novel·la en concret, però no pel tema,
sinó per la forma que jo li vaig donar amb aquesta novel·la.
Llavors això ha plantejat una sèrie de problemes que les altres novel·les,
per la manera en com estaven construïdes, no plantejaven.
Però no té res a veure amb que el tema sigui més complicat o no.
En principi, aquesta novel·la, bé, suposo que el Jordi ens traçarà una mica la línia argumental,
perquè de fet moltes persones l'han llegit i la crítica ja ha publicat,
doncs una miqueta el que és la línia argumental.
Això no fa res perquè la llegeixin, si no ho han fet encara.
En principi, si tu es amalmarcant en un escenari absolutament contemporani,
un escenari absolutament anònim, sense noms i cognoms,
amb la qual cosa deixes que el lector entri verge en aquest territori
absolutament terrible i angoixant.
Sí, la novel·la vol tenir, no diré el simbòlic,
no diré un caràcter simbòlic perquè seria excessiu,
però sí un aire metafòric, no?
Molt indeterminat, voluntàriament indeterminat o imprecís,
pel que fa a la localització geogràfica, els noms,
per tal que el lector, efectivament, pugui situar-lo i interpretar-lo
segons la seva experiència, segons la seva voluntat.
Jo em sembla que planteja un tema que és molt d'actualitat,
però més enllà del tema d'actualitat,
bé, el tema de l'actualitat és el de les presons secretes,
diguem-ho ja, planteja aquest tema,
però més enllà d'aquest tema n'hi haurà altre per darrere
que podria haver tingut argumentacions diferents,
que és el tema de com el poder, o de quina manera el poder,
és capaç de saltar-se les seves pròpies normes o les seves pròpies regles,
i de quina manera els ciutadans estem indefensos davant d'aquests poders governamentals
o poders importants, no necessàriament governamentals,
que ens prenen els drets de fet, no?
I que és molt difícil lluitar contra això.
L'escenari és contemporani però el tema és universal.
Sí, aquest tema en concret sobre les relacions de poder i ciutadà és etern.
És etern.
Jo l'he argumentat amb una història contemporània,
que és el d'un barc opressor,
que, esclar, remeta a Guantànamo i a les presons secretes
que sembla que la CIA deu tenir, o té, amagades arreu, no?
De totes maneres, quan jo vaig començar el llibre,
evidentment aquesta notícia no havia sortit.
Jo només coneixia el cas de Guantànamo, que no era secret,
que era molt visible.
Després, malauradament, quan hi ha la novel·la a punt de sortir,
han començat a aparèixer a la premsa sospites de coses d'aquestes.
Vaixells, avions...
Sí, sí, de tot.
Amb la qual cosa, doncs, ficció,
la meva ficció i la realitat torna a donar-se-la amb facilitat.
Tot parteix així, que sí que podríem resumir una miqueta
l'argument de la novel·la del que realment suposa
el malson d'una persona que comet un error, una equivocació.
Sí.
Clar, aquest és el punt de partida lògic.
Jo el que volia era posar...
destacar sobretot l'arbitrarietat d'aquests actes.
I no només l'arbitrarietat, sinó també allò que deia abans,
la incapacitat de defensa.
Llavors, perquè això sigui més net,
perquè això sigui més clar,
el ciutadà no ha de ser sospitós de culpabilitat en cap moment,
perquè ningú no tingui l'atemptació de justificar els actes
perquè és culpable.
No, no, no.
Aquest és un ciutadà net, un ciutadà americà,
un ciutadà que no té cap expedient de cap tipus,
és a dir, paga els impostos,
és un home ric, és un home...
Una persona d'ordre, que es deia abans.
Exactament.
Llavors, aquest senyor, doncs, per un atzars,
arriba molt atabalat en un lloc i es situa en un lloc que no hauria de ser.
Però no s'adona que està cometent un error,
tot i que l'hi diuen, eh?
Però està enfadat per una situació prèvia que no vol tirar enrere,
i a partir d'aquí es veu arrossegat en una situació imprevisible
i, efectivament, molt angoixant.
La falta d'informació de cadascun dels actors,
actors perquè només són homes que intervenen en aquesta novel·la,
només hi ha algun tret biogràfic del protagonista,
però de la resta de personatges hi ha una absoluta falta d'informació,
són com a ombres dins de la novel·la.
Això és conscient, és buscat i forma part justament de la voluntat
i de l'objectiu de llibre.
De la voluntat d'universalitzar l'experiència.
Per tant, els personatges no tenen nom,
ni uns ni els altres, ni els que governen el vaixell,
ni els que són presos al vaixell, no tenen nom,
perquè no volia que fossin de cap lloc en concret.
L'únic que té nom és el personatge, efectivament,
i és americà per això que dic,
perquè ha de ser justament del país suposadament més lliure,
amb més garanties, el que es trobi en aquesta situació,
i també té nom al vaixell, però és un nom també ad hoc,
perquè es diu l'ombra, en realitat.
I, efectivament, el vaixell és això,
una ombra perduda al Pacífic, amagada de tothom.
De totes maneres, el perfil d'aquest ciutadà americà
és tan absolutament escèptic que,
sense adonar-nos-en,
ens hi posem a la seva pell.
I no volem, eh?,
perquè la situació és terrible,
no volem, però en aquesta novel·la
tens l'habilitat de posar-nos en la pell d'aquest personatge
i adonar-nos-en d'allò que tots sospitem,
però que no ens volem creure.
Jo penso que aquest era justament el repte de la novel·la.
Quan deia abans de la dificultat d'escriure-la,
era justament això.
És a dir, el ritme de la novel·la,
perquè la història és certament angoixant
i el ritme de la novel·la havia de crear aquesta angoixa.
O almenys jo intentava, o intento,
he intentat que la novel·la mateixa creï
aquest sentiment d'angoixa en el lector.
Això obliga a un ritme determinat
i obliga a una escriptura determinada.
Jo penso que aquest era l'element més complicat
a l'hora d'escriure.
Això ha obligat a ser molt sintètic,
a treure molt de material.
La novel·la, jo ho he comentat alguna vegada,
la novel·la era molt més llarga,
aquesta ha quedat una novel·la breu,
que es llegeix amb rapidesa, si on s'hi enganxa,
però era una novel·la molt més llarga,
perquè s'explicaven moltes més coses
del personatge principal
i dels altres personatges
que conviuen amb ell o el vaixell.
Al final, tot això va anar fora,
va anar fora buscant concentració,
buscant intensitat,
buscant accentuar aquesta sensació de tancament.
És un personatge que està doblement tancat,
d'una banda perquè està en una presó,
d'una altra banda perquè està en un vaixell
al mig del Pacífic,
i d'altra banda perquè no se'n tira amb ningú.
No parla la llengua de ningú amb aquell vaixell,
està més sol que els altres.
Ni que la parlés tampoc no se'n sortiria, segurament,
perquè la novel·la, com a moltes breu,
però té moltíssimes lectures,
és d'una gran intensitat,
i ve a reafirmar allò que tots sabem,
que ara som bons però demà podem ser endolents,
el bé, la por, la supervivència,
estàs parlant de coses fonamentals, no?
Sí, clar, hi ha molts temes laterals,
el tema principal era aquell,
però és evident que el personatge
també va assimilant aquesta situació
i va canviant,
i per tant també es posa en qüestió
la solidesa dels nostres principis
quan estem sota determinades pressions
o determinades circumstàncies, no?
Com reaccionaríem? Sí.
Doncs bé, el personatge, evidentment,
és col·locat amb circumstàncies molt dures
i per tant, doncs, ha de reaccionar.
No direm com, però ha de reaccionar.
L'únic respir que deixes en algun moment
és aquesta descripció d'elements
que des del punt de vista personal
deuen ser molt familiars,
que és tot el tema del mar,
de la navegació, del cel clar,
d'aquelles onades,
de tant en tant un pot agafar una mica d'aire, no?
Quan ens poses en contacte amb aquesta naturalesa.
Poc aire, poc aire.
Poc, molt poc.
Sí, francament poc, no?
Clar, ja es comprendrà que una novel·la
en qual el personatge no pot parlar amb ningú
i està tancat,
a no ser que expliquis records i coses d'aquestes,
dona poc acció, dona poc jo,
a no ser que la converteixi en una novel·la d'aventures.
Jo no volia que fos això, naturalment,
tenia una pretensió diferent.
Llavors, esclar, el moviment del mar
i les accions del mar,
sobretot al final,
que és quan la novel·la es precipita
cap a la solució,
home, donen molt de joc,
perquè, esclar, el mar és un mitjà
de divertiment, de plaer,
però també és un mitjà molt hostil,
situat en segons quines circumstàncies
i també en segons quines latituds del món,
és un medi molt hostil.
I aquest és un medi molt hostil
per la situació en què està el personatge
i, sobretot, perquè aquesta novel·la
passa al Pacífic,
però és el Pacífic més salvatge,
allò dels 40 bramedors,
és a dir, ja tocant el Cap d'Hornos
i, en fi, amb els mars més furiosos del món.
Hi ha un coneixement notable
de la terminologia marinera,
de les tècniques,
això és un tema personal teu?
És un tema personal.
No, no, és un tema personal.
Perquè es nota que hi ha un coneixement, no?,
de tot el que és la terminologia tècnica.
Sí, a mi m'agrada molt,
soc navegant, m'agrada molt el mar
i surto amb, vaja,
amb periodicitat absoluta,
molt assiduament al mar, no?
Per tant, era un tema que m'era molt grat
també, d'altra banda, de fer-ho.
Tenint en compte, doncs,
que llançaves el llibre a la línia de flotació
i mai millor dit directament,
esperaves la reacció,
les reaccions que t'han arribat,
no només de la crítica especialitzada
i tot plegat,
que suposo que anirà arribant
en els propers mesos,
sinó dels lectors,
perquè sabem que a tu t'agrada molt
contactar amb els teus lectors,
que tens una sèrie de lectors,
abans dèiem lectors fidels,
que sí que et poden transmetre
la seva opinió.
Tenies una certa recança,
alhora,
o una certa por també,
fins i tot,
esperar la reacció dels lectors,
precisament per allò que comentàvem
al començament, no?,
que sursen del que és habitual
en els teus temes
i en les teves novel·les.
Doncs la veritat és que sí,
perquè efectivament
és una novel·la diferent,
clarament diferent de les altres.
Les altres,
que tenien un aire
majoritàriament històric,
doncs són novel·les
amb molt d'argument,
amb personatges
que entren i surten,
amb un to més o menys amable,
quasi sempre.
Bé,
aquesta no és així,
aquesta no és gens amable,
no és una novel·la feliç,
no és una novel·la
que et pengi un somriure als llaves,
sinó que tot el contrari,
és una novel·la que busca impressionar,
que busca apel·lar a la nostra ràbia,
a la nostra indignació,
a base de crear solituds,
angoixes,
pors,
i naturalment,
jo tenia...
No,
por seria excessiu,
però no estava massa asseguda
si havia encertat el to per transmetre això,
i si això seria ben rebut
pels lectors habituals,
tot i així jo havia deixat la novel·la
com sempre faig,
havia deixat la novel·la
a uns quants lectors,
més d'un,
més de dos,
més de cinc,
abans de publicar-la,
i havia ja rebut impressions diverses,
majoritàriament havia rebut bones impressions,
n'hi havia hagut alguna que no,
però majoritàriament havia rebut bones impressions,
tot i així,
estava molt dubtós,
tenia molts dubtes,
m'he anat tranquil·litzant,
la novel·la fa un mes que està al mercat,
més o menys,
i jo m'he anat tranquil·litzant
perquè he vist que les crítiques
que han sortit especialitzades
han estat bones,
i perquè he vist també
que els lectors amb els quals he parlat,
que no són tots,
com és obvi,
però bé,
n'he parlat amb bastants,
doncs en general,
han rebut bé la novel·la
i estan satisfets d'haver-la llegit.
I modestament,
les persones que conec l'han llegida,
realment els ha agradat molt,
és molt inquietant aquesta novel·la.
Sí.
No és una novel·la còmoda de llegir?
No,
jo tenia la percepció abans de treure-la,
i per tant em creava un cert neguit,
tenia la percepció que és una novel·la
que no hi haurà indiferència,
que no provocarà indiferència.
Hi ha moltes novel·les
que quan les agafes,
també les meves,
les llegeixes i dius
mira, no està malament,
o m'agrada molt,
mira, no està malament,
no hi ha ningú que digui
no m'agrada gens,
però n'hi ha gent que diu
mira,
però ja està bé,
sense més.
Jo pensava i penso
que aquesta no és una novel·la d'aquest tipus,
que és una novel·la que
quan obris,
si a les 10 pàgines
t'has enganxat a la novel·la,
segur que la llegeixes d'una tirada
i t'agrada la novel·la.
Però en tensió tota la zona,
empungit, eh?
I que si no,
doncs la tancaràs,
perquè diràs,
ostres,
tu jo vull riure,
i això no és per riure,
i ho tancaràs.
Tenia aquesta percepció,
però estic molt content
de com està funcionant.
és necessari
parlar d'aquestes coses
a la literatura,
no?
A les novel·les.
Aviam,
no caurem ara en el top
i per estar en un moment
que és el que deies,
el que volem majoritàriament
és riure,
sentir-nos feliços,
i tot i que sabem les coses,
no ens agrada que ens les diguin,
no?
Vens una mica aquí
a tocar la pera
i per donar l'expressió,
a dir,
sí, sí, sí,
ja sabem que hi ha,
això no ens ho diguis.
No ens agrada
que ens diguin el que hi ha,
no?
Dic jo,
i la literatura
és un bon lloc
o un espai
per dir les coses?
Sí,
la literatura
és també com qualsevol altra.
El que passa
és que és veritat
que estem poc acostumats.
Últimament,
dic, eh?
Molt poc acostumats.
No, no,
últimament i en general
estem molt poc acostumats.
La literatura catalana
parla molt poc
dels problemes,
dels problemes
del nostre món,
de la nostra actualitat.
És veritat
que en parla molt poc.
És a dir,
davant dels nostres ulls
s'han esdevingut
coses molt importants
i en canvi
això no ha tingut reflexe
en general
en la literatura.
Vull dir,
parlo des de la guerra a Bosnia
fins ara,
doncs hi ha hagut fets
internacionals molt importants
o fets polítics a Espanya
molt importants
i en canvi
no han tingut
en general reflex
de la novel·la.
Però és circumstancial,
vol dir que això
no ha interessat
a cap autor,
ja està,
no és ni bon ni dolent.
Segurament,
quan hi hagi un autor
que li interessa un tema
doncs el tractarà,
però la literatura
s'ocupa
i es vol que s'ocupi
de qualsevol cosa,
esclar.
El Marcant es presenta
aquest vespre
a la llibreria La Capona.
no faràs embolus
en principi
o no tens intenció
de fer-ne,
no?
Allò que feu els escriptors
una mica també
perquè forma part
de la dinàmica
de les editorials
i dels llibres.
A mi m'agrada molt poc,
la veritat,
la gent que em coneix
ja sap que m'agrada
molt poc això.
Sé que hi ha
un tribut inevitable
obligatori,
quasi que quan treus
una novetat
doncs has de fer
alguna cosa
per promocionar-la,
però jo soc molt reaci
i sobretot
m'horroritza
començar a moure
amunt i avall
del país,
no?
Ho he fet alguna vegada
jo, en fi,
no em resisteixo
tant com puc.
Aquí a Tarragona
sí,
a casa vull presentar-la
perquè els amics,
companys i lectors
tinguin l'oportunitat
de parlar amb mi
si ho volen fer,
però a fora,
en fi,
suposo que m'hi deixaré
arrossegar
alguna vegada,
una miqueta,
una miqueta,
però molt poques, eh?
Doncs Jordi,
a mi parlar dels llibres
que acaben de sortir,
com que m'agrada llegir,
em costa una mica
perquè no,
crec que no ens hem d'allargar
molt per no desvetllar
moltes coses
i crec que hem dit
massa coses i tot
o no?
Què et sembla?
No.
Jo crec que no, eh?
Que amb el que hem dit
perfectament
es poden deixar sorprendre
i inquietar,
com dèiem,
amb aquesta novel·la
al mercant
de Jordi Tinyena.
Bé que dir-te que gràcies
per venir una setmana més,
avui el punt de lectura
doncs l'hem deixat
una mica
davant de la seva
estructura habitual,
però la propera setmana
ens la trobarem, no?
Tornaré, tornaré, sí.
Gràcies, Jordi,
i enhorabona.
Per cert,
no et preguntaré
per quan la propera novel·la
has començat.
No, no, encara no, no?
Veus, veus?
Ai, ai, ai, ai.
Estic, estic, estic treballant.
Bé, així ens agrada
perquè aquesta
és molt breu, eh?
És breu, bé.
I falten pàgines.
Tampoc no és tan breu,
la gent es pensarà
que és una novel·la molt breu, no.
No, a veure,
ho direm perquè...
Ho direm exactament.
170 pàgines o...
159.
159.
O està malament.
No, és una novel·la breu
perquè normalment
avui s'estilen de 200,
que ja són curtes,
però sí,
és una novel·la breu.
Gràcies, Jordi.
A tu.
Adéu-siau.
Adéu.