Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
I amb els freds, que també és un tema molt recordat.
I amb els freds, també, i les neus i aquestes coses, no?
A mi em va passar dimecres, eh?
Estava així, que si queia, no queia d'allò,
i quan vaig veure la neu vaig dir,
que d'un llit, i ja està.
Aquesta nevada que vam tenir a Tarragona, no?
Molt maca, jo sóc molt fonta amb aquestes coses,
bueno, eh, ho saps que jo...
Ah, no, no, doncs jo indignadíssima.
No t'agrada la neu?
M'agrada molt, però indignadíssima,
perquè no res, no ens va donar temps ni de gaudir-la ni un moment.
Ah, bueno.
Per això dic indignadíssima.
Això, el panorama, va ser el dia que a casa ens vam aixecar...
Fins i tot va haver qui va dir...
Clar, com que a Tarragona sempre ens deixen de banda, eh?
Tot algú que va dir això, perquè la neu no va aguantar.
Meteorològica.
No, no, però és molt maco.
Allò d'obrir la finestra i veure nevat...
És molt maco.
Jo més que vinc en un blanc i em vam tindre una mica més...
No, no, Núria, tu vas tenir més sort en això, eh?
Tu vas tenir un panorama allò nòrdic durant més estona.
Home, allò que deies que donava alegria, no?
Trencava una miqueta aquesta setmana de tensió.
Home, una setmana aixecant-te d'aquella manera,
te'n recordaries de tota la família meteorològica.
Però de tant en quant.
I a més, quan veus paisatges nevats per tot arreu,
que tot el dia comencen els informatius amb la notícia del temps,
que realment està sorprenent.
Quan te toca a tu, dius, jo també n'existo, no?
Fa la nieve, i dius, no sé, és una bona manera de començar el dia.
No, a més, per mi...
És una nevada molt voluminosa, que ha dificultat molt,
que s'ha enlaçat canonades,
si no, quasi allò bonic, va enfarinar...
Sí, però cada dia, cada dia, cada dia, cada dia,
que l'actualitat sigui el temps i les nevades,
vosaltres creieu que és normal?
Això vol dir una xoja, eh?
Cada dia, eh?
I no serà perquè els polítics no ens donen temes de conversa...
No, no, és que mitja plana la neu,
l'altra mitja plana la política i la gastronomia, alhora, no?
I les persones, on estan?
Les persones, ens afecta la neu, la política i la gastronomia.
Les persones estan a la pàgina de successos.
Això, això, això.
És l'únic lloc on no s'hi fiquen ni el temps,
ni... bueno, el temps sí, però els polítics no hi entren gaire.
Poc o molt tothom ha dit la seva,
i no parlo de polítics i periodistes especialitzats
en l'àmbit de la política, sinó la ciutadania,
en general, assistit a tot aquest procés,
doncs jo crec que amb la boca oberta encara, no?
Perquè encara tenim la capacitat de sorprendre'ns
que determinades coses es plantegin de determinades maneres.
Jo no sé, eh?
Vull dir, a veure,
que personalment és un tema que tinc bastant clar,
que un polític, quan parla com a polític,
quan no és una persona,
quan no parla com a individu,
sinó que parla perquè té davant un auditori,
una caixa de ressonància
que algú li ha donat a través dels vots,
ha de ser responsable del que diu, no?
Jo això ho tinc molt clar,
però l'altre dia parlant amb els joves,
amb els universitaris,
parlant de...
Perquè evidentment toquen comunicació política,
toquen aquest tipus d'utilitzar la comunicació
com una eina per explicar coses que vols fer
o que han passat a la gent que t'han votat, no?
I comentàvem això.
Vaja, la meva postura era dir
és que un polític ha de saber
quan parla com a polític
i ha de tenir,
ha de mesurar molt el que diu, no?
I els joves em deien que no,
que no, que no.
A veure, jo concretament,
i dient les coses pel seu,
no em parlava del tema
de les declaracions del Pasqual Maragall a Uruguai
dient que s'havia de posar una mica de vaselina
i esperar que el suflé català baixés
o algo així,
o repossés,
perquè baixar vol dir que s'ha fet mal bé.
Deu ser reposar.
I jo deia
és que un president d'una Generalitat
no pot anar pel món
dient
és que ens hem de posar una mica de vaselina.
No queda bé.
I en canvi els joves me deien que no, eh?
Els meus estudiants.
Me deien que no, que no,
que ells estaven tips,
no sé,
jo ho plantejo com un tema de debat,
que ells estaven tips
dels polítics
que deien les coses mesurades
i amb molt d'autocontrol
i que a ells els agradava més
aquest tipus d'expressions
que s'ajusten al seu llenguatge
i que ells entenen perfectament.
No sé, d'altres, que en penseu
com a argument
per utilitzar,
per dir-los a aquests nois
dir les coses clares
no vol dir segons què, no?
Sí, no, no.
Jo, els universitaris
que també impartim classe
al món de l'educació
a la universitat
en els meus,
concretament,
que són d'educació,
sí que això ho veuen així
i a més t'hi pots comunicar molt ràpid
però després fan punt i a part
o punt i seguit
i ara anem a per coses serioses.
Vull dir que bé,
això ja els està bé per parlar-ho,
per parlar-ho informalment,
per fer, en fi,
per contrastar-ho,
però després,
bueno, i ara anem per feina.
I llavors utilitzen
un llenguatge més mesurat,
ells i tot?
Ells també tenen
una dinàmica, diguéssim,
el llenguatge,
el mantenen
amb una certa informalitat,
però sabem distingir
perfectament
d'allò que poden contrastar
i que fer un contraste
de parells
i parlar-ne
i després hi haguéssim
de passar el procés
per donar-se
d'ensenyament
i aprenentatge
més seriós
si a ells els interessa
rebre una informació,
sistematitzar-la
i després contrastar-la.
Però això també va
per carreres,
també.
Sí, no els meus
són els guerreros,
jo ja ho reconec
que són els guerreros.
Jo sí que estic d'acord
que hauríem d'intentar
entre tots
mesurar els llenguatges
i fer-los una mica
més homogenis.
Un exemple
que em ve ara al cap,
el dia,
la primera roda de premsa
després que se'nsorress
el túnel del Carmel,
dia el conseller Nadal
fa una roda de premsa
i amb el tall de veu
que vaig veure jo
de la televisió
que podien ser 20 segons
va dir 5 vegades
la paraula estintolar.
Ara,
la gent del Carmel
no ho sé
però jo no sé
què volia dir.
Llavors,
o fem que parlin
un llenguatge
que entenguem tots
o no ens hi posem
o això que dèiem
de la vaselina,
doncs possiblement
per la gent joa
per la gent en general
és molt més fàcil
entendre
que has de posar vaselina
en un lloc
perquè la cosa
vagi més suau
que no pas
que et facin
una cosa
molt més pomposa
i que et donin
un llenguatge
molt més allò de...
Però creieu que és un tema
de llenguatge?
Perdoneu,
creieu que és un tema
de llenguatge
o de contingut
d'allò que es vol dir?
Moltes vegades
les paraules
amaguen
moltes coses, no?
Però com
l'única manera
de comunicar
els continguts
és a través del llenguatge.
Per això justament
el llenguatge
ni exageradament
per una banda
ni per l'altra
senzillament dir
allò que s'ha de dir
en cada moment.
Exacte, jo estic d'acord
amb el que dic
utilitzar-me
la paraula normal.
Però d'una manera planera
que entengui tothom.
El que no pots anar dient
és el primer que et passa
pel cap,
però sí que ho has de dir
d'una manera
que sigui
el llenguatge
que parlem tots.
Però del llenguatge
que entenen tots
a la grulleria
hi ha un...
Efectivament.
Efectivament.
A veure,
que potser és molt fineta
a la frontera,
però hi és.
I de la grulleria
l'insult
tres quarts d'una vegada.
Jo entre les declaracions
del sufler
i unes que vaig sentir
l'altre dia
que l'entrevistava
el president
una televisió uruguaiana
i que feia un accent
com uruguaiano
que més aviat
semblava com de macarra
d'allò.
No sé amb quines me quedo, eh?
Perquè a mi que elles
de veritat
que a més anava
a un concert a Barcelona
i em vaig quedar així
i dic, hòstia,
no ho he sentit bé.
Si les vaig tornar a posar...
Per què els polítics
quan viatgen fora
agafen accent
del lloc on van?
Perquè no és el primer cas
que es dona.
No sé, en general.
Sembla que allò
el mimetisme que es crea...
Jo crec que és una bona voluntat
d'encaixar més,
de comunicar-se més...
Per tant,
de simbiosi...
Aquella identificació
amb l'anfitrió
és una mica exagerada, no?
Abans que quan parlava
del llenguatge com en català
jo també penso
i com teixis tu també, Yolanda,
que a vegades
també les paraules
les fem servir
per enmascarar,
fem molts eufemismes, eh?
Això també ens hauríem
de revisar una miqueta
i potser també
tots aquells que tenim
una certa responsabilitat
i diguem-ne
i, bueno,
en els llocs que estem, no?
Acabem que utilitzem la paraula
que ens va molt bé
perquè és allò que diu
aquella paraula neutral,
aquella paraula tècnica, no?
Si serà per paraules,
si serà per paraules
que en tenim tantes,
potser no cal dir termes
que jo tampoc sé
que vol dir això
que has dit tu ara
ni m'atreveixo a repetir-ho.
Estinturar.
Jo no ho sé,
no ho sabia, vaja.
Vol dir alguna cosa
semblant aguantar.
No em facis dir què
perquè no,
però el tema de la vaselina
tampoc.
És clar,
és que hi ha un terme a mig, no?
Home, nosaltres
jo vaig comentar amb un amic
i em diu
home, nosaltres que som castellers
aquí ho tindríem claríssim
que falcaríem
i nos tintolaríem, no?
Dic, val,
ja estic d'acord.
Clar, clar, clar,
si el llenguatge
també és territori, eh?
Sí, sí.
Ho hem tingut claríssim, eh?
Micropilotatge.
Això també em va arribar a l'ànima,
el micropilotatge.
Sí, però ara el fem a tot arreu, eh?
Ara tots tenim la casa
de micropilotatge.
Ara ho fem a tot arreu, eh?
Qui no té un micropilotatge
a casa seva
no està al món.
Micropilota?
Qui no és micropilota?
El tema dels universitaris
tenint en compte,
sobretot temes de comunicació,
la política surt.
Aquesta setmana
els teus alumnes
han parlat de política
i què en pensen?
O quina conclusió
treus del que han comentat?
Bé, doncs a veure,
jo diria que
lligant-te una mica
amb el tema d'aquest estudi
que hi ha hagut
sobre com són els universitaris
o com són els nostres universitaris...
Clar, aquest estudi
és molt interessant
i el podríem comentar
precisament perquè toca
molts aquests temes, no?
Un estudi que s'ha publicat...
Jo diria que estem tots
no sé,
és la impressió que jo tinc, eh?
en què em sembla
un estudi molt positiu,
molt...
És que els estudiants...
A veure, és allò que dèiem, no?
Que quan tens 20 anys
has de ser d'esquerres.
Quan tens 40 ja no ho sé.
Llavors ja cadascú...
Però als 20 anys
ho has de canviar tot
o has de voler canviar-ho tot.
Has de voler revolucionar el món, no?
Jo he de dir...
El meu món serà millor
que el que m'ha tocat a mi.
Escolta, però es pot revolucionar
des de moltes bandes, eh?
Perquè també si l'esquerra
està instal·lada en el poder
sistemàticament...
No.
Vale, doncs llavors
ha sigut una paraula mal triada
d'acord, això està d'acord.
Bé, jo he fet un sinònim
que potser no era el més adequat,
però mira...
Veus les paraules?
Veus com les he de mesurar, Nànic?
A vegades ja ens traeixen,
a vegades ja ens traeixen.
Ara entraríem en un debat
que no veu...
No, no, precisament això,
precisament que deies
que són edats
que quan un és jove
doncs que...
En principi has de voler canviar el món, no?
Has de voler canviar el món,
l'establert, la llei, no?
L'has de voler modificar
perquè no t'agrada.
Vale.
Però a part d'això
jo els hi trobo dues coses
que no acaben de xutar.
Una és el que comentàvem
abans d'entrar a la tertúria
amb la Iolanda,
que potser estant a casa
és molt fàcil i és molt còmode.
Amb la vida fàcil
és fàcil voler canviar el món
o tenir només la preocupació
de dir
vaig a fer un món en teoria,
tot canviat i tot modificat.
I per altra banda també
que això els implica
a ells una falta de maduresa,
de responsabilitat,
que per posar-los una falta
és el que jo els hi posaria,
perquè a mi m'encancen,
abans ho parlàvem amb la Natàlia,
amb la Carme, perdona,
però el que trobem a faltar
és això, no?
Vull dir que són molt macos,
que són gent molt sana,
que són gent que rejuveneix
perquè entres a classe,
per lo menys jo,
amb la moral baixa
i surts amb l'autoestima pel cel
perquè són gent molt macota,
però que jo els hi trobo
una mica de falta de responsabilitat.
Algun defecte
havien de tenir, pobres, no?
No és com a defecte,
sinó, sincerament,
com dius tu,
potser encara no han tingut l'oportunitat,
el que em pregunto jo
és que per això
no han tingut l'oportunitat real
de posicionar-se
per denunciar alguna cosa.
Tinc la sensació
que no tenen l'oportunitat.
Clar, és que estem parlant
d'un perfil,
aquest recordem
que és una macroenquesta
que ha fet la Fundació BBBA,
que surt a tots els mitjans
de comunicació
perquè és molt àmplia,
apunta moltes dades,
totes d'elles,
importants
per poder valorar-lo
en el seu conjunt.
El 74% dels universitaris
viuen amb els pares.
És que jo era un tema dels que anava...
Hi ha un percentatge altíssim
que es planteja
que quan acabi la carrera,
ara ho trobaré,
ho trobaré i ho direm
per no parlar així
sense les dades,
hi ha un percentatge molt alt
que diu que
quan acabi aquesta carrera
en farà una altra.
Pocs tenen la perspectiva
o pocs
o una part no tan àmplia
té la perspectiva
de buscar una feina.
Altres volen viatjar,
vull dir que
no estem parlant
d'entrar
en el món laboral
amb les dificultats
que això implica,
etcètera, etcètera,
sinó una vida
còmode,
no?
O sembla còmode,
no ho sé,
és que jo no ho sé,
és molt perillós això també.
Jo també podria ser això
amb els nostres estudiants
i més no pels que tinc jo a prop.
Moltes treballen,
viuen a casa,
és cert,
fan petits treballs,
per tant,
diguéssim,
contacte amb el món laboral
sí que el tenen
i dureja d'aquest món laboral
que són contractes
a curt termini
amb unes condicions
que, en fi,
realment difícils,
etcètera,
sí que la tenen,
però això no és la fórmula
que teníem abans,
que acaba bé
una persona a una carrera
i pensant en un lloc
més estable.
Ara ho compaginen bastant,
si més no,
jo pels que tinc,
no sé,
els aliments que tens.
I el que no treballes
perquè no troba
allò que solia haver-hi.
Però també jo treballo
en un bar
i diuen,
escolta,
ara faré un torn de dia,
ara faré un torn de nit,
és a dir,
que la dureja del treball
també la troben.
El que passa,
pot ser que ve minorada,
perquè això que comentem,
que viuen a casa,
que tenen unes altres oportunitats
i unes altres facilitats.
És a dir,
jo crec que no ho podem comparar.
Mira, aquí està,
expectatives a la que val,
50% busca feina,
31% més estudis,
un 11% a l'estranger.
Són les perspectives de futur.
Generacions anteriors
en què en moment
es podrien plantejar això,
sinó que,
el que tu deies,
com fan altres joves,
han de buscar la feina
perquè s'han d'assegurar
el plat de taula cada dia.
Però és que és molt diferent,
perquè el que deia la Carme,
sí que treballen,
tenen treballets i se'ls busquen,
i entre ells se'ls passen
i els encanta.
Però per què volen els diners aquells?
Per comprar-se un cotxet,
per anar de viatge,
per comprar-se coses seves.
Però la llum, el gas,
el plat a la taula
i la samarreta
per posar-se al dematí,
això ja ho tenen en cobert.
Les necessitats baixos
és molt diferent.
I això, òbviament,
marca un caràcter i un tarannà,
no als joves,
a qualsevol persona,
en funció de les seves circumstàncies,
té una actitud a la vida
o té una altra,
moltes vegades.
Aquí veig diverses coses.
Però, veritatament,
els diners aquests
que s'obtenen amb el treball
no són el de la manutenció,
el de la seva vida
i el que deia ara la...
Ai, perdoneu, eh?
Sí, no, tranquila.
O sigui, són els diners per ajudar,
per subsistir,
per sortir el dissabte,
pel que sigui.
A part, la societat,
tot estem atreçant la joventut.
Abans tu acabaves els...
Als 16 anys et posaves a treballar
si no estudiaves
i als 21-22 acabaves una carrera
et posaves a treballar
i t'agafaves,
et casaves,
no t'ajuntaves perquè no tocava,
i et posaves a comprar un pis
o un lloguer i no sé què
i tenies crius als 26-27 anys.
Ara estem veient qualsevol dels estudis,
a mi em fa gràcia,
dissabte bé,
estar en un congrés,
precisament,
doncs,
de la branca dels joves del sindicat,
en el qual la proposta
era augmentar els anys
fins als quals et consideraves jove.
Per què?
Però és que en aquest moment
fins als 35 anys
et consideren jove.
Dius,
home,
als 35 anys
la meva mare
ja feia uns quants anys
que em tenia a mi.
I, clar,
atrecem,
no accedim al lloc de...
no accedim a un habitatge
i, llavors,
aquí ho compliquem
quan accedim al món laboral
que no tenim una feina estable.
La precarietat encara ajuda més
a que no s'agragui, no?
Nosaltres, precisament,
al sindicat vam muntar
una branca juvenil.
Per què?
Perquè ens trobàvem
que ens venia la gent jove
i deies,
molt bé,
tu en treballes,
en un bar,
molt bé,
doncs,
te'n vas al sector
de l'hostaleria.
Al cap de dos mesos
aquest senyor
et feia de repartidor de pizzas.
Canvia't i te'n vas
a transports
perquè aquests reparteixen.
al cap de 15 dies
petava d'aquí
i se n'anava
a una fàbrica
a fer cargols.
Llavors,
no,
tu te'n vas cap al matall.
Llavors,
aquesta persona
no hi podia tindre
ni un conveni,
ni podia tindre mai
una estructura sindical,
ni podia mai
tindre clar
que era el món del treball
amb la magnitud d'una empresa,
sinó,
com que anava saltant,
vam haver d'agafar
i dir,
fem una espècie aquí
com d'aquestes coses
que fem.
Col de sac,
com de col de sac,
que siguin els joves
en els quals,
doncs,
puguin accedir
a moltes coses
i sempre tinguin
més o menys
un sostre.
Recordem que parlem
d'universitaris,
no de joves.
Només aquest estudi
reflecteix
el tarannà
i la manera de viure
dels universitaris,
que evidentment
no és la totalitat
dels joves d'aquests països.
Hi ha molts joves
que estan treballant
en una precarietat,
hi ha joves
que estan treballant
i que surten
de cicles formatius
i tenen un bon lloc
de treball
en unes condicions favorables.
Parlem només
d'aquests universitaris
que a més
es manifesten
en un percentatge
elevat,
a prop d'un 50%,
com a progressistes d'esquerres,
com deia la Nani,
valoren molt poc
el paper de l'Església,
valoren més
el paper
de les ONGs
i en quant
a les institucions
els donen
la nota
d'un aprovadet just.
Jo imagino
que no sorprèn gaire
aquest perfil
que es traça.
Jo diria
que és el perfil teòric,
el de llibre,
el que toca.
Exacte,
jo també estic d'acord.
A la pràctica
si n'agafes un per un
vaig parlant amb ell
i llavors vas veient
que matitzi
moltes qüestions...
Això a tots els estudis
que generalitzen molt,
un perfil exactament
el que, bueno,
en alguna manera
tothom ja està d'acord.
Ara, si després
vagi a la realitat
la cosa canvia força.
Però bé.
I una altra cosa,
perdoneu,
vosaltres que ho controleu més
el món universitari,
no és compatible
amb el món laboral.
És compatible
el món universitari
i els horaris
amb fer feinetes,
no pas amb una feina.
Cada vegada menys.
Cada vegada menys.
Matins o tardes.
Bé, perdoneu,
però perdoneu,
aquí se'ns oblida una cosa,
jo dic sovint els estudiants
d'algun que em ve
amb aquest plantejament.
A Catalunya tenim
la gran avantatge
que tenim dues universitats
públiques a distància
i això no se'n fa gaire.
No pots cursar.
Perdona,
jo soc alumne de la UOC
i si vols t'explico
el que em costa.
Però també,
si volen,
hi ha també el model
de l'Estat,
també existeix.
I també he sigut
alumne de la UNET
i també t'explicaré
com funciona.
I les carreres
que es poden fer a la UNET.
També t'ho explicaré
com funciona.
I els viatgers a Tortosa.
Perdona,
jo fa 30 anys
que estic a la universitat
durant classe
i us prometo
que els primers anys,
els primers 20 anys,
deixem-ho dir així,
he tingut alumnes
que treballaven fixes.
És a dir,
que treballaven en un lloc
o en una empresa
o en l'ensenyament
i on fos.
I sincerament,
ja ho hem arreglat.
Però és que ara,
insisteixo,
tu abans ho parlaves
lligant tu
amb la joventut,
és que ha canviat el món.
No puguem fer una repetició
del segle XX.
Estem al segle XXI,
estem en un món globalitzat
on la gent treballarem
en molts llocs,
tindrem moltes feines,
tindrem moltes professions,
però això tampoc
no ens hem d'estranyar
que facin més d'una carrera.
Jo als estudiants
que hi ha classe
els comento
que al llarg de la seva vida
faran moltes professions.
Per tant,
és lògic
que es vulguin formar bé ara
en un primer estadi
per després tindre més recursos.
La Carme,
el món canvia,
però hi ha coses
que no canvien
i caldria que canviessin
justament per donar suport
i facilitar la vida
de les persones
a aquesta gent gran,
que t'hem d'explicar
que no sàpigues,
a aquests joves
que sí que estan a casa,
però hi ha els pares
que estan pendents dels joves,
però també dels seus propis pares
sense trobar una sortida
per la gent.
Vull dir que
està molt bé que canviï
i que siguem tan moderns
i que tot vagi tan de pressa,
però que hi hagi
una miqueta de canvi també
per sostenir
determinats...
És fàcil, eh?
I aquesta formació
hauria d'anar lligada
amb benestar social,
amb qualitat de vida
i per sobretot
amb que la gent
vagi repercutit
els seus coneixements
a l'hora
de cobrar la nòmina
i això no està passant.
A veure,
no sé...
Tu has de saber fer de tot,
però després
et paguen com...
Efectivament,
això és un problema.
Bé,
potser...
No ho sé,
aquí no acabo de tenir clar
i això no acabo de tenir clar
perquè un senyor
que fa d'advocat,
evidentment,
ha dedicat uns anys
de la seva vida a estudiar
i això d'alguna manera
ha de tenir una compensació,
evidentment,
no?
Però perquè un senyor
ha de...
Un advocat ha de cobrar dos
o deu,
posem-ne,
i un guixaire
n'ha de cobrar cinc.
Quan el treball del guixaire
jo considero que és molt dur
i que l'advocat
ha triat la seva feina
i això també és una cosa
que s'ha de valorar.
I el guixaire o potser no, eh?
Vols dir que hi ha gent
que diu
jo m'hi vull passar
tota la meva vida
posant tiguis?
Els universitaris mal pagats
argumenten
i havíem,
i molt ben argumentat
que han invertit
moltes hores de la seva vida
de lleure,
de joventut,
de moltes coses
i una gran inversió econòmica
per després rebre un salari
molt justet.
És el que argumenten,
també.
Sí,
però tampoc...
Però amb aquest argument
no cal justificar-ho tot, eh?
No cal justificar
que un cambrer
per ser cambrer
ha de cobrar una misèria
i que un...
jo què sé,
un periodista...
Bé,
els periodistes ja cobrem
una misèria
que no cal...
Has posat un exemple
poc afortunat,
ho penso, eh?
Jo t'ho dic
lligat amb el que deia la Natàlia,
eh?
De que t'has d'anar formant
constantment,
has de tindre sempre d'això
i dius,
sí, sí,
però jo
l'augmentar amb coneixements
i el tenir,
doncs,
ser molt més polivalent,
que és la paraula de moda
dins de la meva empresa,
sigui la que sigui,
això ha de vindre compensat
d'una manera o altra.
Això és el que us comentava
dels canvis,
que sincerament,
això ho hem de revisar
perquè no ho tenim clar,
sortim d'un model
i encara no hem acabat
de dotar-nos tots plegats
de quins són
aquests punts de referència.
És que,
com dèiem abans,
és que el món canvia,
evidentment,
no podem jutjar
el món d'avui
amb el paràmetre
que teníem naltros
fa 20 anys
o fa 30 anys
o quan sigui
que érem estudiants,
no?
Però hi ha sectors
de la societat actual
que han millorat,
però n'hi ha
que han anat enrere
i el món del treball
és un claríssim.
Jo no sé
per part han de tenir de culpa,
evidentment.
Igual que jo
que m'individo
que tinc un vot
i el fa i servir,
també tinc la meva part
de culpa i l'assumeixo.
Però que el món del treball
ha anat a pitjor,
però galopant,
així com la sanitat,
jo trobo que ha anat a millor.
Avui en dia
es curen moltes més coses,
tenim una qualitat de vida
que quan tenim un encostipat
tenim tot un ventall
de possibilitats
per drogar-nos
o automedicar-nos,
no caldrien tantes,
però que ens tallen
els mocs,
la tos,
el mal de cap,
el no sé què
i el no sé quantos,
oi?
Vull dir que en aquest sentit
o nens que neixen
i que sobreviuen
i abans no sobrevivien.
Però el món laboral,
el món del treball
ha anat a pitjor,
galopant cada vegada.
Hi ha una gran incertesa
i no només econòmica
i de seguretat,
sinó la filosofia del món laboral.
Jo també diria
quina inversió ha fet
la societat en sanitat
i quina ha fet
en dignificar,
per dir-ho així,
el món del treball.
Més que no,
cap, evidentment,
no, gens.
A veure,
potser els sindicats
sí que haurien d'aixecar
la bandereta de tant en quant
i dir,
estem aquí, eh?
Que és que sembla que siguin...
Parlem molt de l'estat
del benestar
i allà hi posem
ensenyament
i posem sanitat
i posem, doncs,
totes aquestes coses
i, en canvi,
no hi posem el món del treball
a dintre del benestar.
És benestar,
és un lloc
on tu
vas estar...
És bàsic,
és pilar.
Perdona,
vol dir que no hauríem
de parlar d'invertir
en benestar
de qualitat de vida
per a totes les persones?
Però sí,
parlem de la vivenda,
d'aquí és molt cara,
d'acord,
dignifica el treball
i la vivenda ja no serà tan cara
i jo penso que amb el treball
no s'ha invertit
i no s'ha fet res.
És el que et dic jo.
S'ha anat perdent,
perdent,
perdent,
perdent,
eh?
Ha sigut allò
que s'ha deixat una mica
en mans de l'atzar,
dels déus,
del fat,
a veure...
La pitjor, filla,
s'ha deixat en mans empresaris
amb escrupus
o sense escrupus.
Jo no ho deia,
jo no ho deia.
Ah, jo sí?
No?
Què tenim...
S'ensura jo l'àmbita?
No, no, no,
jo us estic escoltant.
El que passa
és que no hem d'oblidar
allò de donar la culpa
a tothom està molt bé
però tots ens som corresponsables
d'aquesta situació laboral
i de tot plegat.
Jo quan aquests dies...
No només d'això,
sinó de tot en general.
Jo quan aquests dies veig
el que ahir va sortir
o ens deia un següent dia d'aquests
el que ho havia guanyat telefònica,
jo quan ahir vaig veure
que la Generalitat
els obria una expedient
a totes les companyies telefòniques
d'això,
tu quasi obro una ampolla de cava
i dic a veure si és veritat, no?
Ah, l'ampolla de cava
l'hauries d'obrir
quan s'acabi l'expedient, eh?
Sí, veritat, la veritat.
Però ja és un pas,
ja és un pas,
que no ens hi havíem posat
perquè és un escàndol també
el que passa.
I qui et diu això,
dius que la setmana passada
el Santander hispano
no sé quantes lletres té
també van treure
no sé quan havien guanyat
i dius
jo estic indefens davant de tot això, no?
Home, jo crec que és interessant
que tenim la Carme aquí
i ella ho ha apuntat
tímidament en algun moment
en ella ja no,
hem guanyat en qualitat de vida
en segons quines coses
en altres no
i també se'ns ha afegit
una nova classe social
a la nostra societat
de riquesa,
d'opulència,
de grans beneficis.
La Carme,
com a presidenta de Càritas,
ho té claríssim això, no?
El món de la pobresa
cada cop és més ampli.
Exactament,
i hi ha moltes noves pobreses
d'aquella persona
que, per exemple,
avui està en bones condicions de vida,
que té un treball,
que està pagant un pis,
que té fills,
que la dona en un moment
per una situació familiar
arriba una situació de divorci.
Aquest home,
i em sembla que si vols
els diaris
la vigília de Nadal
això va sortir a Tarragona,
aquell home,
pel que sigui,
bueno,
el matrimoni és divorciar,
la dona es queda amb els fills,
es queda amb el pis,
l'home ha de fer front
amb aquella hipoteca
que encara s'està pagant,
perd el lloc de treball,
llavors està en total fragilitat,
cau en la drogodependència
o en l'alcoholèmia,
i en cinc mesos
aquella persona
d'estar en una situació,
diguéssim,
de supervivència,
però normalitzada,
passa ara
a ser una persona
completament marginal.
Hi ha molts casos,
cada cop més.
Això està passant cada cop més.
I per això
quan els mans us parlava
que deia
que hi ha tantes coses
que hem de repensar
perquè si no anirem
per aquest primer món,
però que aquest primer món
serà minoritari
perquè hi ha un quart món
a dintre
que si no ens ho plantegem bé
acabarem,
en fi,
no vull dir ser catastrofista
dir-ne que acabarem malament,
però sí que tindrem
grans problemes
perquè són molt insolidaris.
Perquè això,
Clara,
comentaves tu
de tots aquests beneficis
que tenen les grans empreses
i hi ha molta gent
que, escolta,
que ha fet un gran esforç
per sortir de la seva situació
de precarietat
i llavors
el seu accet a la vida
és poder sentar-se
com un accionista
d'aquest món.
Això potser
ens hauríem de revisar
quins són els nostres esquemes
de valors.
És molt important,
sobretot,
aquesta pobresa,
cada cop l'engreixen més
famílies normalitzades,
la típica família
de classe mitjana
com a qualsevol
dels que estem aquí
o que ens puguin estar escoltant,
un dalt a baix a la vida
que el té qualsevol
i ràpidament,
i d'aquí no surts ja,
no?,
que és el més preocupant.
Això és el més difícil de sortir,
home,
ara vull dir,
si em permeteu,
amb el tema de càriter,
el que fem
és intentar fer una reinserció laboral
i amb això estem més
que fer tasca assistencial
el que intentem
és treballar
per la reinserció laboral.
Però, sincerament,
hi ha moltes dificultats
com deus tu,
no és fàcil.
S'ha de veure gent
que ha quedat,
entre cometes,
no sé si entre cometes,
obsoleta pel món del treball,
coses,
gent que,
no sé,
un exemple
que em ve ara al cap,
un conductor d'autobusos
que ha estat un munt d'anys
conduint amb això,
amb la dona,
amb la canalla,
amb el no sé què,
després d'estar
no sé quants anys
conduint,
que acaba
una èrnia discal,
una invalidesa
perquè no pot seguir
conduint
i no sé què,
i et diuen
no, no,
però tu tens una invalidesa,
no pots fer de xofer,
però pots fer
moltes altres coses.
Aquest senyor
que ha estat
30 anys conduint,
diu,
què puc fer?
D'administratiu.
Jo no he agafat
un paper i un boli
amb la meva vida
i un ordinador
encara molt menys.
Hi ha molts casos,
persones 45,
50 anys,
que en aquesta,
ja,
teòricament,
i segons ens diuen ara,
no és útil laboralment.
Déu-n'hi-do
si una persona
en 45 o 50 anys
no és útil
en el món laboralment.
Com deia abans la Núria,
fins als 35
gairebé no s'hi posa,
perquè entre una cosa
i una altra,
cada vegada més,
cada vegada ho fem més curts.
Mira,
jo una vegada
vaig llegir un estudi
fa molts anys
que van fer els suecs
que van dir
que només farien
25 anys de vida útil
a la nostra vida.
Jo em vaig esgarrifar
perquè llavors
no tenia 20 i tant.
I vaig pensar,
uuh,
i sincerament,
si anem mirant
al nostre entorn,
això està passant,
i a més,
això allarga
l'esperança de vida,
ne'n farem 20
i explica'm
què farem allà.
Natàlia,
però teix que fins als 35
no cal la teva formació
mínima,
per dir-ho així,
que després sempre
et pots seguir formant
i t'has de seguir formant
i als 50 em prejubiles.
Exacte.
Que estàs 15 anys.
Exacte.
Aquí vaig.
I com viurem els jaietts
de 15 anys de vida?
Què farem?
On t'herem a parar?
Quan siguem jaietts naltros?
No, i llavors,
escoltes,
si també si no tens formació
ets molt manipulable
i torna'm a ser.
Per això és important
pensar en aquest concepte
de formar al llarg
de tota la vida,
que la gent estigui preparada
per anar-se formant
perquè si no després
aquest gruix
de persones grans
que tenen una certa qualitat
de vida,
una certa nivell
de supervivència,
si no tenen formació
són molt manipulables.
Això també.
Però encara que no sigui
el món de la universitat,
el món del treball
també exigeix
una formació contínua
durant tota la vida.
Tota, tota, no?
Jo em referia a tota.
La gent avui ha de pensar
que entrar a l'escola,
dic-me així,
ho llegia ahir
que ho deia
la consellera d'ensenyores,
els 0 anys
i que no en sortirà mai més
del sistema educatiu.
Però tothom, eh?
Tothom.
Perquè si no,
sincerament,
tampoc no tenim capacitat
per informar-nos,
no tenim capacitat
per decidir
i per abans
no podem exercir la llibertat,
que això és molt important.
I estem com a molt depres.
Jo m'estic estressant
per moments.
M'estic estressant
per moments,
ja us ho dic ara, eh?
Com el dia.
Mira quina cara
se m'està posant
d'escoltar-vos.
Perquè realment,
aviam,
i dèiem que els polítics
no tenen temes
per tractar els parlaments
i aquestes coses
i els diaris
no tenen temes
amb els quals
posar les seves portades.
Déu-n'hi-lo, eh?
Jo, a les joves universitàries
que volem arreglar tot, eh?
Bueno, això
que no ens ho tregui ningú, eh?
L'esperança
que hi ha alguna...
Us veig com diu l'Araní
amb el progrés.
Sí, amb el progrés a totes.
Jo, que soc del maig francès,
que nosaltres no soc,
això és molt més avançant
que jo ho tinc.
Moltes gràcies,
querida Mia, però...
No, no,
jo sí que soc del maig,
però...
Del que no hi ha dubte
és que tot funciona
a velocitats diferents,
que els esdeveniments
es mengen,
que aquesta macroestructura
que és el nostre propi sistema
es mou, però molt lentament
i els canvis són molt ràpids.
No sé, haurem de fer
alguna mena de...
Bueno, que ens deixin
una tertúlia
i un micro de tant en quant,
eh, Jolana?
Sí.
Per poder dir la nostra,
per poder, com a mínim,
el dret a la pataleta, no?
No ens agrada el món que hi ha,
ens agradaria d'una altra manera.
Jo crec que hi ha una responsabilitat,
així em permeteu
que estic al xarxa de comunicació,
que feu això, eh?
Feu una tasca molt important
perquè ribeu molta gent
amb un llenguatge
que parlàvem abans
molt entenedor
però trasplegats
i aquest tipus de tertúlies
ajuden moltíssim
a la formació continuada de la gent.
Aquesta tertúlia
ens ha quedat estintulada
i micropilotada, eh?
I tant, eh?
I no hem dit
cap paraula inconvenient.
No, no, no.
Jo ara repassaré mentalment
però jo diria que no,
que hem estat molt correctes
totes quatre.
I no hem parlat de cuina.
Ni del 3%.
És veritat, veus?
Ni del macramé.
Molt bé, Nani Rodríguez,
Núria Pellà i Carme Borbonés.
Ha estat un plaer.