Fins demà!
És un quart de dotze del migdia, continuem parlant de llibres, però des d'una vessant diferent.
Hem conegut una miqueta, només una miqueta, aquest viatge d'Olga Xirinax,
que es presenta demà al Consell Comarcal del Tarragonès.
I ara parlem d'altres novetats literàries des de l'espai que dediquem a la Biblioteca Pública de Tarragona.
Aquesta setmana ens acompanya en Abel Lambea. Bon dia, Abel, benvinguda.
Bon dia a tothom.
Has portat uns quants llibres.
És la cosa de ser una mica miope des d'aquí.
No arribo a veure, és dolenta, me'ls posa lluny perquè no els vegi.
Què ens has portat? Unes quantes coses ben diferents, no?
Sí, sí. Saps que jo sempre intento agafar una cosa de cara.
Per tots els gustos.
Que no hi hagi...
A veure, en primer lloc, com a novel·la, novel·la, vull el que he portat.
No he portat el llibre, però...
Perquè mira que agraden les novel·les, és el que més es llegeix.
Ara ho deia l'Olga Xerinex, el que mou en definitiva la maquinària de les editorials
i del món literari són les novel·les, que és el que demanda més la gent, no?
Sí, suposo que...
Perquè hi ha aquesta vessant de la lectura com a evasió.
Clar, evasió, esbarjo, clar.
Per molt que després hi hagi gent que li agrada les coses més reals o les històries,
però no és la meva vida.
Els assaig, aquestes coses que poden estar molt bé...
Per vides normals ja tinc la meva, no?
Que diria que ell...
No, no, és una pel·lícula que és molt de la vida real.
Jo, escolti, vida real tinc la meva i la de la veïna.
Exacte.
Doni'm una vida una mica diferent, probablement.
Doncs suposo...
Home, per això fan les anàlisis aquestes,
doncs perquè la gent s'enganxa a los culebrones, no?
Doncs quan tothom veu tant de plàstic que és allò, no?
Doncs perquè hi ha una part que sí...
Però hi ha una altra que no, és horrorós que la nostra vida fos com un culebron, eh?
Que se'ls quedin, que se'ls quedin a la ficció, no els volem.
Però si tenen una part de gent que s'enganxa a aquest tipus de...
Doncs a la literatura, el que més tira,
clar, evidentment és la narrativa, no?
La ficció, la narrativa, clar que sí.
Més agafa un ventall d'edats,
en canvi la poesia doncs és més minoritària, el teatre...
Tu pots fer compatible, eh?
Però la majoria de lectors es decanten cap a la novel·la,
això és un fet estadístic, eh?
Sí, potser l'atenció que et requereix
els coneixements o el que sigui de la poesia
no és el de la narrativa.
I després narrativa i això, no?
A mi m'han arribat a demanar d'anar-me un llibre per la platja.
Un llibre de vacances?
Ai, jo...
Com ha de ser molt...
No vull pensar, no vull...
Ja et dius, mira, ha de ser molt gruixut...
Això és, aviam, tots quan agafem vacances
busquem un llibre que ens duri.
Que ens duri, perquè dius,
tantes hores que tindré per llegir que em duri una mica, no?
Perquè, clar, és allò a pes, a mida,
els llibres a mida afortunadament es poden fer.
O això, no? Això de per l'estiu.
No vull pensar, no vull plorar,
una cosa fresca, una cosa...
Divertida o no, o un drama,
perquè m'agrada molt plorar i em desahogo, no sé.
Però bé.
Per això tu ens fas aquesta selecció.
Una novel·la.
Vinga.
Jo he trobat una novel·la molt curiosa,
molt curiosa, es diu
Postdata te amo.
És una autora que té 22 anys,
és superjoveneta,
les crítiques l'han deixat molt bé,
que ja saps que les crítiques no et pots fer...
Són part interessada, sempre.
Però m'ha semblat curiosa la història,
perquè te la presenten com una novel·la romàntica,
però irònica...
Pel títol és el primer que penses, eh?
Però divertida, dura...
Allò que dius, a veure, això de què va, no?
L'aspecte sí que és molt de novel·la romàntica, no?
Però no romàntica, jo, pastís, no?
No molt...
I la història, per mi, és tremendament curiosa,
perquè és una parella que es coneixen des de l'institut,
allò que són...
Que un acaba les frases de l'altre,
que es coneixen perfectament,
i mitja en broma sempre van parlant
de què faria un...
Com continuaria la vida un sense l'altre, no?
I en broma,
ell decideix que podríem fer una llista,
una llista de coses que podríem fer
si un dels dos li passava alguna cosa, no?
Van rient, va sent una broma, això,
però resulta que ell, efectivament,
té una malaltia terminal i acaba morint.
Llavors, ell es rep un paquet,
amb tot un seguit de cartes i cada carta,
tot el que ha de fer durant aquell mes,
i al final de cada carta és el títol del llibre,
postdata, te amo.
Llavors, clar, a mi em resulta interessant
perquè, clar, parteix d'una història ja trencada, no?
Clar, clar, clar.
Dius...
És curiós, sí.
I com es diu aquesta autora?
Es diu Cecilia Arendt.
No, Arendt, no ho sé.
Amb H, amb H.
Però l'H val...
Se l'han d'anar a comprar o a buscar?
AERN.
AERN, amb H al mig.
De fet, el títol és una novetat d'ara,
ha sortit ara,
i comenta molt de...
He llegit moltes crítiques de la Marian Keyes,
que fa un tipus de literatura
com tipus el diari de Bridget Jones.
Mira, ara he estat a punt de dir-t'ho,
perquè em fa cara d'això d'una cosa molt lleugera.
Ha fet un xuxi per a principiantes.
És una persona que fa literatura molt així,
molt fresqueta,
que té aquella part divertida...
Allò que dèiem,
d'evasió per passar l'estona sense més pretensions.
En canvi, clar, la història d'entrada ja sembla dura, no?
Dius, home,
i trobo que és un bon moment d'aquesta novel·la,
perquè hi ha una demanda de llibres,
doncs de com portar l'amor de la gent que t'envolta,
doncs és una manera divertida de veure aquella part, no?
Tot té la seva part divertida.
I amb aquesta línia, això és novel·la, novel·la,
i amb aquesta línia, una altra novetat,
és un llibre d'una autora brasileña,
que es diu Lía Luft,
és una traductora d'anglès i alemany,
que, a part, fa novel·la.
I llavors ara ha tret un llibre que es diu
Perdues i guanys.
Llavors, ahir, al principi del llibre,
ja diu que no és una novel·la,
no és un assaig,
no...
Diu el que no és.
Però no diu el que és,
diu el que no és.
És aquelles definicions negatives.
No sé què és,
però us diré el que no és.
No és ben bé una novel·la,
no és ben bé un assaig,
no són ensenyances.
Ella ho defineix com
parlar a l'orella del lector,
explicant-li coses que ella ha viscut,
coses que ella ha entès després.
Aquesta senyora té 66 anys.
Llavors, la seva visió és que ella
viu plenament la maduresa,
que la maduresa és un món
que ha conquerit moltes coses amb la maduresa,
però que les ha conquerit gràcies als guanys,
però també gràcies a les pèrdues.
Intenta explicar la seva visió del món
des del punt de vista d'ara
i d'una manera molt optimista.
No us veu això un puntet del llibre d'autoajuda?
Sí, però si et mires el format,
no té aquest aspecte.
No és davant d'això he de fer allò.
No, per res.
Simplement reflexions, deia,
sobre la família, sobre els amics.
Una vegada, de petita,
el meu avi me va dir tal cosa i això.
doncs no me'n vaig tornar a recordar
fins que no tenia no sé quants anys
perquè em va passar tal cosa, no?
Però no tot és tan autobiogràfic.
Va fent una barreja.
Suposo que per això la dificultat de dir
és una novel·la.
No, perquè no hi ha una història
d'algú que li passen coses,
però no és un assaig
perquè tampoc parla d'una cosa determinada.
parla de l'estat en què està ell,
amb l'edat en què està
i que una persona madura
pot viure molt plenament la vida,
però tenint en compte...
O sigui, diguem que la seva aportació és
que no només perdem al llarg de la vida,
sinó que també guanyem coses
i que de les pèrdues guanyem
i és un discurs molt...
Positiu, d'entrada, eh?
Molt positiu
perquè allò que es diu,
de les crisis, sempre sortim guanyant
i si estàs en crisi
és molt difícil de veure això.
Realment, dius,
com puc treure alguna cosa bona
que hagi mort un amic, no?
Dius, doncs sí que n'hi ha.
El que passa és que està al final, no?
No ho veus al principi.
És una mirada positiva i optimista
al voltant de la vida
que no està gens malament, eh?
Amb els temps que corren.
A més, com sempre,
sempre parteix de què has de treballar.
que no és una cosa que et ve
perquè sí.
Si vols guanyar d'una pèrdua
has de posar...
Llavors, no s'autoajuda,
però sí que veus que hi ha gent
que treu coses bones de...
Pèrdues i guanys.
Pèrdues i guanys.
Un altre títol.
Molt bé.
Llavors, com a assaig,
he agafat un que acaba de sortir ara.
La Nabel ens porta llibres a vegades insòlits
que si ella no els posés damunt la taula
ens passarien desapercebuts
i realment tenen el seu què, eh?
Sí.
Doncs aquest, a veure,
n'hi ha molts estudis d'aquest tipus,
però ara ha sortit aquest,
es diu La caja sucia,
Telebasura en Espanya.
En aquest cas l'ha fet un sociòleg
de la comunicació,
que es diu Lorenzo Díaz,
que té moltíssims llibres,
molts llibres, allò de la ràdio en Espanya,
de tal any en tal any.
Un expert.
Molts, a part té llibres de gastronomia,
llibres sobre Madrid,
biografies,
o sigui, he escrit molt.
I a més a més fa molts anys
que treballa a ràdio aquest senyor.
Llavors el que intenta fer
és un anàlisi de la situació
de la televisió tal qual.
Ell parteix de la pregunta del millón,
que diu ell,
que és si tenim una ràdio a Espanya
que la tenim de qualitat
i tenim una premsa escrita de qualitat,
com és que hem deixat
que la televisió no ho sigui de qualitat.
Bona pregunta.
La resposta la troba?
Cau llegir el llibre?
A veure, dona claus,
intenta fer una mica d'història
de com han anat creixent
aquest tipus de programa.
Intenta definir Televassura,
com han anat creixent,
inclou estadístiques dels...
Per exemple,
jo la que he mirat així molt curiós
em ha resultat
els programes preferits dels nens.
no específicament per nens,
sinó per nens.
Quins eren els més vistos
dels últims anys,
allò per cadenes de televisió i tal.
I intenta això,
analitzar què ha passat,
per què això,
i qui és el responsable,
perquè aquí es van tirant la pilota,
això és el que demana l'usuari.
Els altres diuen,
no, és que els productors
només volen produir aquest tipus de...
i llavors intenta esbrinar
a veure què passa,
no, aquí,
com és que no hem apostat
per una qualitat de...
una televisió de qualitat
quan realment
als altres mitjans de comunicació
sí hi ha una qualitat.
Reflexions en veu alta
que podem trobar en aquest llibre,
també pels interessats
pel tema,
que m'imagino que són tots aquells
que es miren la televisió
unes quantes hores,
si no el dia a la setmana.
És un llibre,
jo,
amb molta il·lustració,
que sempre...
Ha entretingut,
planer,
no és un anàlisi.
No és un totxo,
no intenta ser...
És un anàlisi,
jo trobo que ha encertat
i que va dient,
no,
va donant claus,
però no és allò
un macroestudi
d'aquells supes
molt, molt espès,
no,
dona estadístiques,
dona coses,
però molt orientatives
i molt fresquetes,
no.
Molt bé.
Després,
aquest,
que a mi m'ha fet molta gràcia,
que és aquest,
que també l'has portat físicament.
Sí,
aquest l'he portat físicament.
A mi m'ha fet molta gràcia
i després,
quan he mirat bé el contingut,
encara l'he trobat millor,
no?
El llibre es diu
En busca del tio imperfecto.
Amb N.
Amb N.
N.
I N imperfecto.
In guió perfecto.
Llavors diu,
vicios, virtudes i habitat
de los hombres en edat de merecer.
Que això m'ha fet molta gràcia.
Està fet per homes,
no?
Sí.
Està escrit per homes.
Són quatre periodistes,
joves,
tots estan en la dècada dels 30,
entre 30 i 40,
i intenten fer una anàlisi
de la seva generació
i de com ha de ser,
com ha de viure un tio de 30 anys ara.
Hi ha alguna perla
que hagis trobat
que t'hagi cridat l'atenció?
A veure,
cada un d'ells
ha agafat una vessant
d'aquest tipus de tio,
no?
Llavors un fa
l'estètica
del tio imperfecto,
un altre fa la casa,
un altre fa les relacions,
i un altre fa l'oci
del tio imperfecte.
És molt divertit aquest llibre, eh?
Llavors, clar,
ho recomanen
per a 30 anyeros
perquè així veuen un retrat
com un manual,
com una guia,
de dir,
si voleu ser perfectes...
Sí,
però no,
més que el que heu de fer
és som així,
fem això,
et passa això,
tens aquests problemes,
no?
És més un retrat,
no el que has de fer,
sinó com són,
no?
I el recomana per a elles
per poder entendre
aquesta generació d'homes,
no?
Clar,
i a part ells de la idea
que, clar,
què és un tio,
què li passa ara
a un tio de 30 anys,
no?
Clar,
que moltes vegades s'enfrenta,
que és una època
de canvis importants
molt de cop,
no?
Doncs moltes vegades
comença la primera hipoteca
que ha de ser capaç
de decorar-se la casa
el més fashion possible
per a l'hora...
Per a exigències del guió,
exacte,
però a l'hora també ha de tenir
sentir la música
més alternativa que pugui,
anar a veure el cinema
més així
i a més a més
doncs arribar
amb un compromís
seriós
amb la parella
i...
Parla d'esclavitud,
doncs,
més o menys,
no?
Llavors,
jo he agafat un trosset
que m'ha fet molta gràcia
perquè he pensat
si realment
és que és així
i parla
quan parla de la casa,
no?
I diu
decorar espacios mínimos,
clar,
ell va parlant
d'un dels programes
que parles
d'emancipació,
no?
Què fem?
A què ens enfrontem?
Comprem?
Llugem?
Cap a on anem?
Què trobaràs,
no?
Llavors,
clar,
diu,
una de les primeres
fórmules físiques
que s'aprenen
al col·legio
és que l'espacio
és igual
a la velocia
por el tiempo.
El problema
de la física,
com el de las
assignatures
de ciencias
on se habla
de asuntos
immaterials,
és que no se nos dava
ejemplos
pràcticos
de las cosas.
Clar,
i ara parteix
de molt bé,
perfecte,
però ara què faig?
Amb un pis
de 40 metres quadrats,
de 40 milions
de peles.
Clar,
si l'omples molt
et quedes
sense pis.
Clar.
Si no poses res,
no pots posar
les coses en lloc.
Llavors,
allò acaba
en conclusió,
llença tot
el que no necessitis.
La teva vida
serà millor.
O sigui...
Sí,
va posant
en situacions
quotidianals
i va fent així...
Diu,
a veure,
antes el piso
más pequeño
tenía 65 metros
cuadrados,
ahora los hacen
de 40 metros
cuadrados.
Se nos habla
de que hay muchos
solteros
y de que las parejas
no tienen hijos.
¿No será que vivir
en 40 metros
cuadrados
provoca discusiones
de pareja
y lleva rupturas?
Per exemple,
una de las causas
podria ser aquesta.
I llavors,
clar,
a veure,
realment un problema
real,
no?,
de què es troben,
no?,
que,
clar,
no poden viure
a la ciutat
o al centre,
han d'anar-se...
Una sèrie de problemes
que són molt reals
i, a més,
des d'un punt de vista
d'ells mateixos.
No és cap persona
de fora,
sinó que cada un
ha agafat
la seva part
i ha explicat
com es troben,
no?
En busca del tio
imperfecto,
un llibre entretingut,
un llibre distret
per passar l'estona
i que bé
que pot ser curiós també.
La veritat és que sí,
que és molt curiós.
No, no fa bona cara
de ser el que tu dius,
entretingut sense més pretensions,
la mirada d'aquests joves
al voltant de la seva pròpia vida,
eh?
De fet,
què més tenim,
Anabel?
Bé,
i llavors
s'havia portat
un parell de coses.
Jo veig un parell de llibres
que són inclassificables.
A veure,
un és
una petita secció
que hem començat
a comprar ara
perquè realment
hi havia una mena de demanda,
això amb les noves teràpies
i aquestes coses,
doncs una de les parts
que de fet
era una cosa
que hi ha estudis seriosos
d'això,
però llavors hem comprat,
diguem,
l'estudi seriós
i llavors
les coses més lleugeretes,
que és la teràpia dels colors
o el poder dels colors.
Hi ha llibres
que només parlen
allò de
com has de pintar
l'habitació d'un nen
perquè no...
Perquè estigui relaxadet,
per exemple.
Si el nen no és relaxat
ja la pots pintar
del color que sigui.
Exacte,
o sigui,
no és que canviï
la teva vida
però sí t'ajuda
a adequar
un lloc de treball,
no l'has de pintar
del mateix color
que una habitació de jocs
que pot ser
d'una altra manera,
no?
Del poder dels colors,
fa molts anys
que s'emparra
de la psicologia
dels colors.
Això ho hem sentit
tota la vida, clar.
I llavors
ara hi ha una vessant
d'aquesta part
que és la cromoterapia,
que han fet,
han aprofitat
això que ja era seriós.
I han posat un nom
així de teràpia,
posant teràpia darrere
que sembla
que té molt d'afecte.
N'hi ha molts
que a més a més
els barregen
amb les pedres,
perquè ja és
la gemoterapia
barrejada
amb els colors,
però bé,
el fet és que sí
que hi ha estudis seriosos
de com afecten
els colors
als estats d'ànim.
Molt bé.
I com t'has de vestir
per sentir-te millor
o què diu de tu
que vagis vestida
de determinada manera.
Coses que bé,
aquestes coses sempre...
Que fan gràcia,
a més a més fan gràcia.
Sí,
són...
Sí,
però també te les has de mirar
sempre amb pinces,
eh?
O sigui,
sí,
això...
Aquest llibre és maco,
com a llibre,
aquest que has portat,
que diu
Poder de los colores.
És bonic,
és un llibre
amb un format preciós,
eh?
A més,
aquest per exemple
és allò,
clar,
barregen moltes coses.
Aquests llibres barregen moltes coses
perquè et parlen d'allò,
dels xacres,
no?
I dius,
els xacres,
ara me'n vaig a buscar
un llibre de xacres,
no?
S'ús de la biblioteca,
amb el carret de la compra.
Però també parla,
doncs,
això de per què les flors
són de colors,
per què la natura
té determinats colors,
per què utilitzen
la natura
determinats colors,
o els colors
segons les religions,
no?
Hi ha religions
que són allò
que utilitzen molt més el blanc,
nosaltres que utilitzen
molt més el groc.
La simbologia
de cada color.
Exacte.
I així,
el poder de los colores.
Sí.
Però n'hi ha,
jo et dic...
Més diu,
subtitula,
aprovecha l'energia sanadora
i creativa del color.
Clar,
però sí,
aquesta vessant més
de cromoterapia,
però també hi ha
que simplement
parlen més de
com decorar una habitació.
Hi ha una pàgina
que sembla,
saben aquells catàlegs
quan t'has de pintar la casa,
que et donen
tota la seqüència,
però després hi ha dibuixos,
anècdotes
al llarg de la història,
de la força,
del color,
curiositat,
com dius,
des del punt de vista físic,
i des del punt de vista químic,
també,
és un llibret molt maco,
molt curiós.
Sí, després hi ha
el poder de los colores.
És purament cromoterapia,
que això,
jo no he apostat
per comprar aquest tipus de llibre
perquè no trobo que,
a part de la cromoterapia,
que m'expliquin
per què.
Si m'has de dir
que m'ha pintat
el despatx de verd,
digue'm per què, no?
Clar,
perquè si no,
jo ja,
el senyor que m'ha de pintar
ja m'ho pinta i s'està.
I també hi ha el mercat,
d'aquest tipus de llibres.
t'has de fer un despatx de verd,
no ho dic,
perquè sigui de verd,
no ho sé,
però com a molt pautat,
fes això, fes allò,
i aquest intenta explicar
per què has de fer això.
Atenció a l'últim títol.
Elogio de la lentitud.
Sí,
aquest llibre és,
bé,
és curiosíssim,
la veritat és que,
et dic la veritat,
no sé a on anirà a parar
aquest llibre,
a quina secció anirà a parar.
Elogio de la lentitud,
un movimiento mundial
desafia el culto a la velocidad.
Això em penso que té a veure
amb l'estrès, no?
Sí,
més que amb l'estrès,
perquè ha arribat un moment
que realment hi ha un,
volem fer moltes coses
a totes hores,
currir el temps,
correm a tot arreu i a tota hora.
I clar,
llavors diu,
doncs no,
les coses,
hi ha coses que requereixen
el seu temps,
llavors no hem de perdre.
I és incompatible amb la ràdio
aquest llibre,
perquè sempre anem callant
mirant el rellotge,
impossible.
Bueno,
però ja,
parla de tota la teva vida.
Ha arribat un moment
que hi ha gent que viu
d'una manera totalment accelerada,
no?
Que no té temps per...
I això,
hi ha molta gent que es queixa,
no?
És que no tinc temps per llegir,
és que no tinc temps per...
No tinc temps per res.
I allò,
clar,
ens acaba donant
aquella sensació
d'agòvio,
d'estrès...
És una frase
que tots pronunciem diàriament,
com a mínim,
cinc vegades,
com a mínim, eh?
i llavors diu,
bé,
doncs sí,
vivim en aquesta...
a l'era de la velocitat,
però hem de buscar espais
i a coses que necessiten
el seu temps
i hem de voler aquest temps
per aquestes coses,
perquè si no deixen
de tenir la qualitat
que tenen,
no?
si jo necessito,
no sé,
per llegir un llibre,
clar que puc fer
lectures verticals
d'aquelles de...
Aquest llibre me l'he llegit,
però si no has disfrutat,
no has gaudit
d'aquella lectura,
realment has tret
el que...
Vés a dir una mica
aquell paradigma,
no?
I aquí que ens proposa
analitzar una miqueta
les causes,
intentar modificar
el nostre comportament,
o...?
Et diu que és
un libro persuasivo,
o sigui,
que intenta,
doncs això,
no?
que...
elogia realment
que hi ha coses
que necessiten
el seu temps,
no...
és elogio
de la lentitud
per allò de...
no d'anar
pel darrere,
sinó...
No de dormir-te, eh?
Parar-te,
no és allò
de que paren el mundo,
que yo me bajo aquí,
doncs hi ha coses,
no el mundo,
però sí que hi ha coses
que dius,
no...
Calma.
Exacte.
Això,
ho vull...
Necessito el meu temps
per això, no?
Penso que signaríem
tots una mena
de manifest
que fes aquest senyor,
d'anar una mica més
a poc a poc.
Com es diu
Carl Honoré,
es diu.
Elogio de la lentitud.
És un periodista,
eh?
Aquest home és un periodista
que és de Canadà,
que sembla que...
És que al Canadà
van més tranquils
que no pas aquí, eh?
Clar,
jo també he pensat,
ostres,
que Canadà...
És un altre món,
el Canadà,
home,
per favor.
Però viu a Londres.
Bé,
ja té una mica més
de credibilitat,
veus?
Clar,
té aquella vessant
de vinc d'allà
que és tot com
més tranquil
o la imatge
que tenim,
que les coses
són més pausades,
més lentes,
més organitzades.
Però, clar,
aquest senyor viu a Londres,
que és una ciutat
molt organitzada,
però, clar,
el ritme de vida
és molt diferent
amb una altra,
no?
Vull dir,
realment hi ha una velocitat
a la vida
de Londres,
no?
Molt organitzada,
molt...
però velocitat.
Al cap i a la fi.
Doncs aquestes són
algunes de les incorporacions,
podríem dir,
dels nous fitjatges
de la Biblioteca Pública.
Constantment es va nodrint
aquest fons
i de tant en tant
bé l'Anabel
i altres companyes
i companys de la biblioteca
per plantar-nos aquí
un aparador.
I l'Anabel,
doncs,
té aquesta cosa
que de tant en tant
li agrada portar-nos
allò de picar,
de cada zona
de la biblioteca
alguna mica
de llibres diferents
i avui ja ha vingut aquí
a presentar-los.
Nosaltres estem molt agraïts
i esperem que vingui
un altre dia.
Anabel,
gràcies, eh?
De res,
molt bé.
Adéu-siau.
Adéu.
Adéu.