Donem pas a un nou punt de lectura, a aquest espai que, com vostès saben,
fem amb la col·laboració del col·lectiu d'escriptors del Camp de Tarragona
i amb la companyia setmanal de Jordi Tinyena.
Molt bon dia, Jordi.
Hola, bon dia.
Jo no sé si és per la proximitat o el ressò que encara tenim d'això del Dia de la Dona,
o no, jo intueixo a pensar que és el o no.
Avui parlem d'una escriptora del que tu em deies que es podria considerar
la primera novel·lista en llengua catalana, Maria Belllloc.
Sí, absolutament la primera.
Almenys que en diguem rastre i que publiqués l'obra,
sense descartar la possibilitat que abans hi hagi hagut alguna dona que l'hagi deixat al calaix,
que això també amb tota seguretat haurà amassat.
Devia passar.
Sí, perquè la gent escriu molt, hi ha molta gent que escriu,
no tothom publica el que escriu, per tant és molt probable que n'hi hagués.
I en el cas de les dones, ara Déu-n'hi-do, si hi ha dones que escriuen
i el que és més important se'ls publica l'obra,
una cosa que ara ens pot semblar molt natural,
fa uns quants anys, si no vull posar el nombre,
no és que no fos habitual, sinó que era gairebé impossible.
Bé, jo diria que és el signe dels temps.
Va ser el signe dels temps llavors i són els signes dels temps.
En el segle XIX hem de recordar que algunes il·lustres novelistes,
tant en català com en castellà,
van haver de recórrer els pseudònims masculins per publicar,
no és el cas de Fernan Caballero,
però és el cas de Víctor Català, en el cas de la nostra literatura,
que com tothom sap és Caterina Albert, una senyora,
que es va vestir amb un nom d'home per publicar.
Per poder publicar la seva obra.
Però Maria Belloc no és aquest cas,
Maria Belloc va publicar amb nom femení,
va publicar amb aquest nom, el 1878.
Per tant, la situem en plena renaixença.
Sí, la situem a l'ernaixença en el moment en què les lletres catalanes
tornen a revifar després d'un llarg període de silenci forçat.
Qui era aquesta dona? D'on sorgia?
Com podem intuir que era?
Doncs és una persona vinculada, com és lògic,
és a dir, això no podia ser de cap altra manera,
vinculada als sectors que van protagonitzar l'ernaixença,
els sectors més joves.
Perquè l'ernaixença, clar, han passat a la història
els noms més consolidats,
que acostumen a ser els de la gent més gran.
Vull dir, aquí n'hem parlat alguna vegada d'Antoni Baufarull,
que és l'autor de la primera novel·la de la renaixença,
de l'orfaneta de Benargas, que en vam parlar un dia.
Esclar, aquest ha passat a la història i és conegut
en els llibres de literatura,
o Víctor Balaguer o Joan Cortada,
són els noms de la gent gran.
És la generació que va impulsar
el restabliment dels jocs lorals
i que va impulsar la revista de la renaixença
i que va impulsar, per tant, el reconeixement.
Però al darrere d'aquests van venir els altres,
van venir els més joves,
els que van trobar ja un mínim lloc
on posar el pauet i dir,
doncs escrivim, fem-ho i fem-ho en català,
amb totes les dificultats del moment,
però es van atrevir.
I amb aquesta generació jove és molt menys coneguda,
entre altres coses perquè després de publicar
en el seu moment ja han deixat de ser publicats
i han estat oblidats del tot.
Vegem, estic referent a noms que no li sonarà a ningú,
Antoni Careta, per exemple,
o Faliu i Codina.
Faliu i Codina va ser un home que va tenir molt de renom
en el seu moment,
va ser un autor de novel·la popular
i en canvi avui no s'encanta ni gall ni gallina.
Francesc Pelaibriz, per exemple,
que va ser un entusiasta de la renaixença
i un dels animadors culturals del moment,
editor de clàssics,
va ser el primer que va publicar l'Espilla Jaume Roig,
recuperant literatura medieval,
novel·lista, autor teatral,
agitador,
fundador de diaris...
doncs aquests homes se'ls ha menjat el temps,
s'estan coberts de pols.
Doncs entre tota aquesta generació jove
hi ha una senyora,
que és la Maria Balloc,
que llavors era una noia molt joveneta,
devia tenir 16 o 17 anys,
quan va començar.
Estava vinculada familiarment
a la gent que participava
en el moviment de la renaixença.
És que si no,
fora impensable, eh?
Clar, és impossible.
Que estigués allà en aquell enviant.
Sí.
Ella ho devia viure
perquè les reunions que es feien a casa seva,
la gent que coneixia,
doncs estava vinculada
i devien parlar d'això,
devien escriure tots.
Clar, familiarment, per exemple,
el seu germà era folclorista,
un folclorista molt reconegut.
Clar, ella, a veure, no ho he dit,
és que Maria Balloc és un pseudònim també,
encara que sigui femení,
és un pseudònim.
Ella es deia Pilar Maspons,
Maspons i Labrós.
Doncs el Maspons i Labrón,
son germà,
era un folclorista conegut
i, per tant,
un participant de la renaixença.
Però el seu cunyat també,
perquè el seu cunyat
era aquest que anomenava ara
el Francesc Laiuriz,
que era una figura,
en el seu moment,
molt combativa de la renaixença.
Per tant,
el seu món de relacions
ja era aquest.
Així que s'hi va sumar,
suposo que amb naturalitat.
Clar, aviam,
es corre el perill
de caure en els tòpics
que ens han arribat,
però costa d'imaginar
una dona
en aquests ambients intel·lectuals
majoritàriament masculins.
Ara fa dos segles, no?
Doncs a mi no em costa molt, eh?
No?
No, perquè...
No, perquè dic
perquè tenim molt presents els tòpics
que ens han volgut transmetre.
Sí,
però jo penso que en aquell moment,
més que després,
potser després sí que fó més difícil,
però justament en aquell moment,
perquè era tot nou,
perquè era justament
l'inici de la renaixença
i hi havia un entusiasme
per recuperar les lletres.
La ment estava oberta a tot,
fins i tot a la participació
de les dones, no?
Exactament,
perquè és un moviment
que es mou entre la literatura,
però també entre l'amor a la terra,
l'excursionisme,
l'amor a les rondalles
i el folclor.
i aquí sí que hi tenen cabuda
els dos sexes, no?
Tot i que naturalment
va haver-hi un predomini evident
dels homes.
Doncs allà la imaginem,
als salons,
envoltada de persones
que parlen d'art,
de cultura,
de literatura,
en definitiva.
i allà, doncs,
anar xuclant tot allò
que anava rebent, no?
Sí.
I, a més a més,
va participar-hi
d'una manera molt activa.
És a dir,
no és una comparsa,
no és una persona
que faci alguna cosa
i després ho deixi estar,
sinó que és una persona
que es manté activa
al llarg del temps.
Mira,
sobretot és una narradora.
Va escriure,
sobretot,
una novel·la,
una novel·la llarga,
i després va escriure narracions,
llibres de narracions,
tot i que també va treure
alguns volums de poesia,
en concret,
dos volums
que es van titular
Salabrugues
i poesies catalanes,
que són de l'any...
del 74 al primer
i del 1888 al salón.
Però,
llevat d'aquestes dos incursions
en el món de la poesia,
la resta són...
són textos narratius,
però lligats fonamentalment
al folclor,
a llegendes,
tradicions,
costums i coses d'aquestes
que llavors
estaven tan de moda,
perquè és el moment
en què en tot Europa
s'estan recollint,
és el moment
que els germans grins,
o una mica més tard,
però a la mateixa època
els grins estan recollint
els contes
del Centre Europa,
no?
Doncs ells també
s'hi dedicaven aquí
i ella en concret
va publicar...
va participar
amb el seu germà Francesc
en la publicació
Constant del Rondallaire,
que era una publicació
que anava recollint
i aplegant rondalles
populars catalanes,
no?
Doncs ella hi participava
entre 1871 i el 75.
Va publicar també
narracions i llegendes,
va publicar els volums
Montseny,
llegendes catalanes,
en fi,
i a vegades que els títols
remeten a aquest món
del folclor.
Ara,
com a novel·lista
ens ha deixat
la primera novel·la catalana,
ens ha deixat
una novel·leta
que es diu
Bigatans i botifles,
que com el seu nom indica
és històrica,
perquè llavors
ja no n'hi havia,
i a més a més
utilitza els dos termes
que en el seu moment
van ser utilitzats
per designar
els partidaris
de l'Arxiduc Carles
o de Felip V
a la Guerra de Successió.
I aleshores,
aquesta diguem-ne
que és la novel·la
més llarga que va fer
o l'única novel·la
que va fer?
L'única novel·la.
L'única novel·la.
Sí,
només en va fer una,
va ser aquesta.
I a més,
a més d'escriure
la poesia que hem dit
i els volums de narracions
que també he esmentat,
va col·laborar assiduament
a la majoria
de les revistes
de l'època,
la il·lustració catalana,
la veu de Montserrat,
la veu de Catalunya,
va participar
als jocs florals
com no podia ser
d'altra banda
i va ser premiada
en algun cas.
Però
l'única novel·la
va ser Viguetant,
i va ser una novel·la
que va sortir publicada
també molt del gust
de l'època
com a fulletó,
és a dir,
per capítols,
per entregues,
per lliurements.
I va sortir publicada
en una revista
que havia fundat
el seu cunyat,
que era el Francesc Pelaibriz,
que és l'ho guai
i l'ho guai saber.
Perdó.
L'ho guai saber.
Quina valoració
es pot fer
d'aquesta novel·la?
Home,
avui ens resulta...
Tenim en compte l'època,
eh?
Sí,
no,
en el moment
en què la fa
és una novel·la
que ha de ser considerada,
que ha de ser estimable,
estimablement considerada,
veia,
perquè
s'ajusta molt
als models
i als patrons
que ella podia tenir
i per tant
és una novel·la molt
de la seva època
i després
perquè
donada la situació
de tradició
estroncada
de la literatura catalana
ella no podia tenir
models catalans
a l'abast.
Simplement no els tenia,
estaven inventant.
És a dir,
a tots els primers novel·listes,
aquests primers novel·listes
els passa el mateix,
no tenen una tradició
al darrere,
no hi ha cap coixí
ni cap llibre
al qual referir-se.
Tota la seva formació
per tant
és estrangera.
En aquest sentit
jo crec que hi ha dos,
ens hem de situar
a l'època,
la novel·la és de 1878
i llavors estan triomfant
dos grans noms
en el programa literari
internacional.
N'hi ha un que ja comença
a triomfar
que és a Palsac
però aquest
encara no és referència
per aquests novel·listes.
Aquests novel·listes
són de la fornada romàntica
encara que siguin
del 70
perquè
en Catalunya
ve un pèl retardat
en relació a Europa
en aquest moment.
Llavors,
els dos grans noms
que triomfen
en la novel·la romàntica
històrica
són Walter Scott
i són Alexandre Tomàs.
Esclar,
dos models diferents,
Walter Scott,
el model medieval
i una mica arqueològic
i l'altre,
el Dumes,
l'aventura trepidant
i vinga,
corre mosqueters
per a moni per a vall.
Sobre aquests dos models
són els que han de treballar
els nostres novel·listes,
s'han d'inspirar en això.
Sobretot en Dumes
perquè Dumes era més modern,
era més pròxim.
Més atractiu
per a l'actu
també molt més atractiu,
sí.
Llavors,
esclar,
la novel·la de bigatants
i botiflers,
que és una novel·la
que es pot trobar,
és una novel·la
que encara
que deu estar a les biblioteques,
però que després de molts anys
de no haver estat publicat,
perquè es va publicar
el 78,
immediatament després
es va publicar
altra vegada
el mateix any,
primer els diaris
i després amb volum,
però després
es va deixar de publicar
i va estar
molts anys
que no va sortir.
L'any 87
n'hi va haver-hi
una edició
a Corial Edicions,
que era una edició
barata.
Corial va fer l'intent
de treure
una eclosió
de novel·les
i novel·letes
de finals del XIX,
que no va acabar
de reixir,
es va pagar
al cap de 10 o 12 llibres.
I després
n'hi va haver-hi
encara un altre
l'any 92
una edició
de Barca Nova,
més escolar,
però que també
el text era íntegre
i es podia llegir.
Però vaja,
que la trobaríem
fonamentalment
a les biblioteques.
Sí, sí.
Home,
jo suposo
que la de Barca Nova
si es demana
a les llibreries
deu estar activa.
La de Corial
les podria provar,
però em temo
que des de l'any 87
a tal
haurà anat
a baralla de guillotina.
Desgraciadament.
Tenim una llarga
llista de lectures
pendents tots
els oients
del punt de lectura
servidora.
Aquesta no sé
en quin lloc
de la llarga llista
que estem acumulant
l'hem de posar.
Imagino que,
no sé,
per això t'ho pregunto
perquè em corregeixis,
que és una novel·la
que podríem llegir
una mica per curiositat.
Sí,
és una novel·la
que es llegeix bé.
Es llegeix bé,
em refereixo.
Vull dir,
que no seria una cosa
que faré,
l'esforç no cal tant
per fer un gran esforç.
La llengua en sona
una mica allunyada
perquè, esclar,
és la llengua
de finals del XIX,
però no tan allunyada,
la pot llegir qualsevol.
I després,
des del punt de vista
de la història,
doncs home,
és una novel·la romàntica.
Per tant,
aquí hi ha,
d'una banda,
el patriotisme
perquè això s'ambienta
a la guerra de successió
com Catalunya
per la independència,
pràcticament.
Per tant,
els bons són els que defensen
l'arxidu Carles,
són els bigatants
i els dolents són els botiflers,
els que defensen el borbó
i que són els que van guanyar la guerra,
no?
I al mig,
doncs,
hi ha uns personatges modestos
que pateixen,
que pateixen molt.
I tenen també les seves vides,
no?
Petites vides,
de tant dels grans esdeveniments.
Clar,
córrer de la mà del fulletó
i de l'aventura
és una persecució,
és a dir,
la novel·la es basa
en un argument molt senzill.
Dos persones,
dos nobles,
han de portar una carta
de l'arxiduc Carles
als defensors de Barcelona.
I els francesos
les volen interceptar,
aquesta carta,
la porten ells,
no?
I al mig,
un personatge molt modest,
molt modest,
molt del poble,
que acompanya aquestes dues senyores.
I a partir d'aquí,
correm barrancs amunt,
muntanya avall.
I llavors,
doncs,
esclar,
té tots els recursos
que feien servir
els fulletonistes de l'època,
misteris,
secrets,
trampes,
dones maleïdes
que viuen amagades,
dones que es fan monges,
desenganys.
Fa bona pinta,
fa molt bona pinta.
Hi ha una mica de tot això.
Més,
un tercer component,
que és el que ella ja havia tractat
amb altres llibres,
que és l'èxtasi novelístic
davant del paisatge,
de la terra,
dels costums,
que això...
Ah,
el corrent de l'època,
clar.
El corrent de l'època,
no?
I per reafirmar més els valors patriòtics,
no?
Sí, sí, sí.
Justament del territori propi.
Sí, sí.
Novel·la d'aventures,
novel·la històrica
i novel·la costumista
i folclòrica al mateix temps.
I amb la singularitat
que si a vostès els agrada ser originals,
ho seran si llegeixen aquesta novel·la
i després ho expliquen
a les seves amistats, eh?
És molt ingènua,
a més a més és una novel·la
molt ingènua
que et deixa un somriure als llavis,
perquè, esclar,
hi ha coses que des de la perspectiva
del segle XXI
ens fan somriure.
De totes maneres,
jo tinc la sensació
que hi ha algun editor
o algú que escolta
modestament aquest espai,
perquè a mi no m'estanyaria
veure d'aquí un temps
veure que rediten
aquesta novel·la de Maria Belllloc.
Se'n recorden vostès
que fa uns quants capítols
el Jordi Tinyena
va parlar, i molt,
i molt bé, a més a més,
d'una novel·la
que semblava que estava
una mica oblidada,
Incerta Glòria,
de Joan Salles.
Doncs ara resulta
que la tornen a editar,
que es tradueix al castellà
i que fins i tot
s'està plantejant
fent una pel·lícula
d'aquesta novel·la
que ho va comentar el Jordi,
però aquests dies
també ho podíem veure,
els suplements
de les pàgines de cultura
de determinats diaris
que diuen que és
de les novel·les
més precises,
més exactes
i amb més qualitat
que relaten
a l'època de la Guerra Civil Espanyola.
I si la pel·lícula
es fa amb cura
serà una excel·lent pel·lícula
perquè el material literari
és molt bo.
Aquest home
comença a tenir
alguna cosa de visionari,
si fixa't,
no és la primera vegada
que parla d'un autor
o una novel·la
d'aquests una mica
injustament oblidats
i que afortunadament
es recuperen,
que això està molt bé.
Sí, home, injustament,
jo no sé si injustament
és l'adverbi millor
per posar perquè,
esclar,
anem acumulant tanta història
que forçosament
hem d'oblidar coses,
no?
i no sé si injustament,
però, esclar,
els Sales jo crec
que es mereix un lloc.
Què acabes de dir?
No, no,
el que acabes de dir
és que ara a mi em fa pensar
i per què ara la treuen?
I no la van treure abans,
la van treure després,
Sí, no, no,
jo he reivindicat aquí,
ja ho saps tu,
aquí he reivindicat
alguns actors
que em sembla
que sí que injustament oblidats.
Els Sales, per exemple,
seria un d'aquests
que sí injustament oblidats
perquè la seva
és una obra molt sòlida
que hauria d'estar
permanentment editada,
no?
Igual que, per exemple,
l'Espriu ho he dit aquí
o el Foix
que vam parlar la setmana passada.
L'Espriu ara ha passat
un aniversari
i ha passat sense pena
ni glòria,
aquests dies.
Aquests autors
han d'estar permanentment editats.
Ara, aquest que parlem avui
de la Maria de Batlloc,
home,
això té un altre nivell,
és que és molt antic,
això és molt antic,
és com un nen
que comença a caminar,
és el començament
de la novel·la contemporània catalana,
escrit per una noia molt jove
que tampoc no tenia ofici,
per tant,
la novel·la és simpàtica,
la novel·la és agradable,
però no és cap obra mestra.
I és curiós,
és curiós,
doncs,
ha llegit la noia
jo quan parlava d'injustament
em referia a Joan Sales
més aviat.
Sí, sí.
I no pas a Maria Batlloc
amb tots els respectes del món
cap a aquesta escriptora
que ja fa,
doncs,
que va fer la seva novel·la,
recordem-ho,
en ple segle XIX.
Sí, sí,
a finals del XIX.
A finals del XIX.
A l'últim terç del XIX.
Doncs avui hem afegit
un altre personatge
a la nostra galeria
del punt de lectura.
Jordi Tinyena,
gràcies.
Si no hi ha novetat,