És l'aventura de la vida.
Doncs sí, és l'aventura de la vida, com cada divendres,
aquí al matí de Tarragona Ràdio,
que compartim una estona de conversa tranquil·la, relaxada,
com per toca un espai que, com vostès saben,
el que pretén és posar veu als joves,
als nens i nenes de diferents centres educatius de la ciutat de Tarragona
que prenen part d'aquesta aventura de la vida.
Avui ens acompanyen un grup de nens i nenes
de quarta primària del Col·legi L'Estonac de Tarragona.
Bon dia a tots i totes, benvinguts i benvingudes.
I saludem el Jesús Blanco, que és el tutor d'aquest grup.
Jesús, bon dia.
No és la primera vegada que el Jesús ens acompanya,
perquè el dia que el programa el van protagonitzar els tutors,
els educadors que des de les aules s'enduen a terme aquest programa,
el Jesús va ser un dels tutors que ens va acompanyar.
Un grupet molt tranquil, molt relaxat, els veig, no?
Heu fet una mica de teràpia abans de venir,
de dir que a la ràdio no passa res,
mireu, jo estic intacte després del meu pas per Tarragona a ràdio,
vosaltres també podeu anar tranquils, no?
Molt bé, han treballat un tema d'aquells que jo crec
que els que no som tan nens també podem treure alguna conseqüència,
perquè això del que diuen els altres,
jo no sé per què li donem tanta importància,
sobretot quan allò que diuen els altres,
quan parlen des d'un sentit negatiu,
no ens hauria d'afectar.
I si als grans ens afecta, Déu-n'hi-do,
si als més joves els pot afectar això, no, Jesús?
Exactament.
Home, avui en dia tots, el que deies tu,
els grans, els petits, tots...
El que diran.
El que diran.
I si faig aquesta actitud determinada,
a veure com em veuen, com em etiquetaran, no?
La etiqueta que em posaran.
I moltes vegades deixem de ser lliures
i de respectar-nos i d'estimar-nos a nosaltres mateixos
per fer el que volen els demés.
I això va en contra nostre
i en contra de la nostra pròpia llibertat.
I el que és bo per nosaltres,
penso que hem d'intentar des de petits
i d'educar-nos tots plegats
de no patir el que nosaltres a vegades hem patit,
quan érem més petits,
que no ens ensenyaven aquestes tècniques
ni aquestes habilitats de prendre decisions
i davant d'una situació determinada dir
no, jo vull fer això,
diguin el que vulguin els demés
perquè és bo per mi
i els demés no han de marcar el rumb de la meva vida.
Evitar les pressions del nostre entorn
que després seran realment imprescindibles
per assolir l'objectiu d'aquesta aventura de la vida
que és la prevenció de determinats hàbits
que poden aportar a temes de drogodependències.
Evitar la pressió que tenim al voltant
i saber dir que no o que sí
quan nosaltres, després de fer una reflexió madura,
considerem que és correcte.
Tot això que sembla tan fàcil,
Déu-n'hi-do si ens costa als grans
portar-ho a la pràctica.
Aquests joves, com tu bé deies,
si tenen aquesta oportunitat d'aprendre-ho des de petits
i anar practicant-ho a través del joc
i a través d'experiències com l'aventura de la vida,
doncs estarà molt bé.
Però escolta, Jesús,
ni tu ni jo hem de parlar gaire avui,
són ells els que hi han de parlar,
que es presentin formalment
i després hi entrarem a treballar
i a comentar el tema que heu treballat a classe.
Em penso que és la Laia
qui farà una miqueta l'inici d'aquest espai, Laia,
quan tu vulguis.
Hola i bon dia a tothom.
Som els nens i nenes de quart B de primària
del Col·legi L'Estonacle Ensenyant-se de Tarragona
i estem aquí, a la ràdio,
per explicar-vos una activitat més
de l'aventura de la vida.
Aquesta activitat es basa en un conte molt divertit
titulat
Que diguin el que vulguin.
Aquesta història
ens ha fet pensar
i compartir les nostres opinions
entre tots els companys i companyes de la classe.
Avui, aquí,
ens trobem uns representants del nostre grup,
que som la Mireia, el Javier, l'Ester,
l'Hèctor, la Diana, el Joan, el Francesc i la Laia López.
També, com no,
volem anomenar els altres nens i nenes
del nostre curs que han fet possible aquest treball.
Els seus noms són
Des d'aquí,
els volem enviar una salutació.
Una altra salutació i una abraçada ben forta
a tots els companys i companyes
que no han pogut venir avui
perquè ho expliquem cada setmana
per raons òbvies,
d'espai fonamentalment i de temps,
doncs no tots poden intervenir
en aquesta aventura de la vida.
Però, com que és una aventura molt llarga,
hi haurà moltes ocasions
perquè vinguin altres companys vostres
aquí a la ràdio.
Us sembla que escoltem el conte
i després en parlem?
Doncs vinga.
Hi havia una vegada un nen que es deia Sergi.
Aquest nen sóc jo
i us explicaré la història següent.
Diu l'aventura de la vida.
Que diguin el que vulguin.
Bé, nois, tinc molt bones notícies per donar-vos.
A més dels tallers d'esports i música,
a partir d'aquesta setmana
el col·legi us ofereix dos tallers nous.
El taller de pintura i el taller de ceràmica.
Taller de ceràmica? Fantàstic!
La ceràmica sempre m'ha agradat molt.
M'havia de decidir.
Continuava entrenant amb l'equip de futbol
o m'apuntava al taller de ceràmica.
El Sergi al taller de ceràmica?
Està sonat.
Els tallers de ceràmica són per les nenes.
Malgrat els comentaris dels meus amics,
em vaig decidir pel taller de ceràmica.
Era el que de debò volia fer.
Però, a mesura que passava el temps,
les seves crítiques eren més dures.
Voleu dir que el Sergi no ha decidit canviar d'equip?
I si demà li agafa per posar-se faldilles?
T'ho imagines?
És molt estrany.
Jo no canviaria el futbol per res del món.
En canvi, un dia,
quan els meus amics van veure
el que les meves mans podien fer amb el fang,
es van sentir uns altres comentaris.
Has vist quina lluna tan bonica
ha regalat el Sergi a la Marta?
I tant!
Li deu haver costat molts diners.
No li ha costat ni un cèntim.
L'ha fet ell mateix al taller de ceràmica.
Quina passada!
Tinc una idea.
No deus pas pensar a inscriure't al taller de ceràmica.
No.
Penso en el nostre campionat de futbol.
No ho entenc.
Ja ho veuràs.
L'equip de futbol de l'escola tenia de tot.
Bons jugadors,
bon entrenador
i bones oportunitats per guanyar.
De tot, menys samarretes.
A l'Hèctor,
se li va ocórrer que si veníem llunes de ceràmica
podríem aconseguir els diners
que ens calien per comprar les samarretes de l'equip.
Tu fas les llunes i entre tots les venem.
Aprofitem que s'acosta a la festa de final de curs.
No et sembla una bona idea?
Una idea excel·lent.
Sabia quant tendries.
Però abans de res,
el Xavier i tu m'heu de pagar el que em deveu.
Et devem alguna cosa?
Una disculpa.
I molt gran.
Que m'agradi la ceràmica no vol dir que sigui una nena,
com heu estat comentant.
Et demano disculpes.
Te les accepto si em convides a un gelat.
Te'l mereixes.
Som-hi.
Pago jo.
Que diguin el que vulguin,
és un conte per xerrar de l'aventura de la vida.
Tornarem amb un altre.
Fins aviat.
Diu l'aventura de la vida.
Aquest era el conte.
Per cert, Gerard, no facis aquesta cara, home.
Que sí que hem pensat en tu.
El que passa és que la Laia,
com anàvem de pressa per escoltar el conte,
no l'he donat temps a dir el seu nom, no, Laia?
No.
Però i tant que estava el Gerard a la llista.
Només faltaria.
I hem vist, no?
Jesús que posava el Gerard a la llista.
I a mi, que no em diuen?
Home, i tant que et diem.
Només faltaria.
No ha de ser el Gerard a la classe
escoltant aquí l'aventura de la vida.
Abans que vosaltres comenceu a explicar
una miqueta com heu treballat aquest tema,
a partir del conte, Jesús,
em penso que vas col·locar unes etiquetes,
és a dir,
vau fer físicament,
vau treballar el conte
perquè a partir d'aquell moment
ells parlessin de les seves experiències, no?
Exactament.
Prèviament, el conte, inclús, abans,
el primer que vam fer la dinàmica
és que ens van situar a la classe,
vam recollir totes les taules,
vam fer dos sectors
i cadascú no podia dir
què tenia escrit,
encara que a algú se li va escapar.
La norma era
no podem dir què té l'altre posat al front, no?
Cadascú tenia una etiqueta
i posava una acció determinada
què havia de fer l'altre
quan el veies,
però que ell no li podia dir res.
Simplement actuar.
i quan més mímica utilitzes, millor.
Llavors, per exemple,
on posava
somriu-me
i llavors quan se trobaven aquella persona
que estava anant en dos cercles contínuos,
llavors somreia.
Un altre...
Bé, hi ha diferents etiquetes
que després els mateixos comentaran.
Després van fer una rotlla en el terra,
van seure
i cadascú havia d'explicar
què havia sentit,
quins eren els seus sentiments
davant de l'actuació dels altres
quan es trobaven amb ells.
Llavors, després treia l'etiqueta,
la mirava
i moltes vegades quedava sorprès
i entenia el per què
l'actuació dels altres companys
que li tractaven d'aquella manera
sense que ell sàpiga res.
Com una teràpia, eh?
Com una teràpia, eh?
Déu-n'hi-do.
Els grans també s'aniria bé.
Sí, no, no.
Has donat una idea molt bona, eh?
I s'ho vam passar molt bé.
Mira que ens gastem diners
en jocs de taula
i això ve a ser com un joc,
però escolta que li pots treure
la seva cosa.
Héctor, quina etiqueta duies tu?
Suplica'm.
Ui, això ja comença forta la cosa.
Javi, i tu?
Jo?
Fes-me burla.
Fes-me burla.
Tu, Joan?
Sonriu-me.
Francesc?
Ignora'm.
Ester?
Dona'm una abraçada.
Mireia?
Doncs posa't molt content de veure'm.
Laia?
Riu-te de mi.
Diana?
No em miris i marxa.
Quan vau començar a fer...
És a dir, quan la persona
que teníeu davant
actuava seguint les instruccions
de l'etiqueta,
què sentíeu?
Podeu intervenir quan vulgueu, eh?
Doncs mira, coses...
A vegades...
Perquè tu, la teva quina era?
Què et feien a tu?
Fes-me burla.
Fes-me burla.
Tu com et senties?
Doncs malament,
perquè de vegades
semblava que se't riguessin
d'una part del teu cos, no?
I no feia gaire...
Et molestava molt, clar.
Només faltaria, eh?
I la resta?
Aviam, qui vol...
Vinga, Hèctor, animeu-vos, eh?
Que aquí ja veieu
que el micro no fa res.
Ara, ara ja es comença a animar la cosa,
ja veig mans aixecades.
Va, Hèctor.
Doncs jo em sentia com un rei
perquè tothom em suplicava
i jo volia, doncs,
que ells estiguin tan bé com jo,
contents i animats.
A tu t'agradava
que anessin suplicant-te a cada moment?
Per favor, ajuda'm,
per favor, dona'm.
No.
No, et senties incòmoda, potser?
Bastant.
Millor que m'ho demani normal, no?
Sense tanta història.
Joan.
Bé, jo em sentia com un sant
perquè tots em reien.
T'has de ser una bona persona, no?
Sí.
Tothom em mira bé, eh?
I tu, Francesc?
Doncs sense amics,
perquè m'ignoràvem.
Ignora'm.
I tu et senties l'home invisible?
Sí.
Pràcticament, no?
Sí.
Esther.
Doncs jo plena de vergonya
perquè tothom m'abraçava
i no sabia què fer.
Quina gòbia, no?
Sí.
Allò que anaves pel passadís,
per la classe
i tothom fent-te abraçades.
Sí.
Però millor això
que el que li passava al francès,
que tothom l'ignorava.
Sí.
Mireia.
Doncs jo, com si fos una famosa
perquè tothom semblava
que m'aplaudissin
perquè estaven molt contents de veure'm
com si hagués fet una cosa molt bé.
I què tal l'experiència?
T'agradava sentir-te així tan protagonista?
Bé, sí,
però als altres també li hauria agradat.
Laia.
Doncs jo em sentia...
Quina etiqueta portaves, perdona?
Riuta de mi.
Riuta de mi.
Ui, aquesta és dura, eh?
Ja em sentia una mica malament
perquè tothom...
tothom s'enreia de mi
i no sé,
com si tingués alguna cosa...
Com el Javi et senties una mica, no?
Que ell deia també allò de...
Sí, més o menys, sí.
Fes-me burla, eh?
Era una mica semblant.
Però malament, no?
No, no m'agradava
perquè semblava que tingués alguna cosa
que els altres no tinguessin.
I tu, Diana?
És com si els hagués fet alguna cosa malament,
com si ja no siguessin amics meus.
Home, una estona,
tot i que saps que és una ficció,
vull dir que no és real,
però imagino que en aquell moment
podia arribar un moment,
Jesús, com van reaccionar?
Vas haver d'aturar una mica la pràctica o...?
Jo el que vaig veure és que ho van fer
i van interpretar el treball
que havien completament centradíssims
i s'ho van prendre molt en seriós.
És a dir, una seriositat enorme
i ho van fer
que jo me'n vaig quedar una meitat
o acabadat
perquè en moments determinats
podries pensar
potser perden el control
i a veure si...
No, no.
Van continuar
i es van ficar,
com si fos una obra de teatre,
dintre del seu paper,
del que havien de fer.
Van ser molt conscients.
Vosaltres, aviam,
això ja sé que no és fàcil, eh?
Però en algun moment
vau sentir que en la vostra vida quotidiana
us havíeu sentit,
com us vau sentir
mentre fèieu aquesta experiència?
Per exemple, Javi,
tu alguna vegada,
perquè això ens ha passat a tots,
allò...
Tinc la sensació
que s'estan burlant de mi,
i et sents fatal.
Tu alguna vegada
t'has sentit així
perquè has tingut la sensació
que algú s'enreia de tu?
Sí, una vegada
estava jugant
amb les nenes
a un joc
i a mi me deien
que era una nena
perquè estava jugant
amb elles
i al final
tots els nens
van vindre a jugar amb elles.
Et passava una miqueta
com el Sergi del Comte
amb la ceràmica.
Sí.
I diria,
ai, això de ceràmica
és cosa de nenes.
Vosaltres creieu
que hi ha coses de nenes
i coses de nens?
No.
No.
I per què creieu
que encara hi ha aquesta idea
de coses de nenes
i coses de nens?
Doncs perquè
alguns nens
es creuen
que són els millors
o algunes nenes
es creuen
que elles
són les millors.
Llavors no volen
que vagi a jugar
amb elles
i això.
A què jugàveu,
Javi,
aquell dia que jugaves
amb les nenes?
A matar.
A matar.
Bastant divertit.
Home,
ni femení ni masculí
és el joc aquell
de pilota
de tota la vida,
no?
Però el fet
que estigués
i s'hagués triat
la companyia
de les noies
doncs va fer això.
Però mira després
com va anar.
Tu com vas actuar
en aquell moment?
Tu recordes
com vas actuar
i com et vas sentir?
Home,
jo no els hi vaig dir res
però a veure,
em sentia una mica així
perquè a veure,
ells tornaven
i abans
m'havien insultat,
no?
Se n'havien rigut de tu.
Se n'havien rigut de mi
i ells van vindre.
Però tu vas seguir jugant?
Jo vaig seguir jugant.
Molt bé.
Déu-n'hi-do,
eh?
Javi,
enhorabona.
S'ha de ser molt valent, eh?
Gràcies.
Héctor,
què deies tu?
Aixecaves la mà?
Digues,
explica la teva experiència.
Doncs jo,
a vegades i ara també,
quan era petit
i ara,
portava el cabell així
com ara,
una miqueta llarg
i els meus amics,
alguns,
em deien nena.
Però si portes un cabell xulíssim.
Ja,
però...
No,
i doncs
perquè com que jugava
amb un amic meu
a Daniel,
que és un amic meu,
doncs m'ho continuaven dient.
Jo hi continuo
tenint el cabell normal
i doncs
de vegades
jugo amb el Daniel,
amb les nenes
i m'ho continuo
passant bé.
I en algun moment
et vas plantejar,
li vas dir
als teus pares
que et tallessin el cabell?
No.
Un altre valent.
Si és que tenim aquí
un grup de valents i valentes
que déu-n'hi-do.
Laia.
Doncs que jo,
al pati,
abans sempre jugava
amb les nenes,
però un dia
em vaig decidir
de jugar a futbol
i molts nens
em deien
que jo semblava un nen
perquè m'agradava el futbol
i m'agradava el bàsquet.
Jo diria que
sembles qualsevol cosa
menys un nen.
Tens una cara de nena
i unes trenes precioses,
com pot semblar
un nen físicament?
No ho sé,
físicament no,
però m'ho deien
perquè, clar,
jugava a futbol i a bàsquet
i es pensaven
que allò només era masculí.
I ho vas deixar?
Vas deixar de jugar
a futbol i a bàsquet?
No.
Continues jugant?
Sí.
L'Esther aixecava la mà
també abans, no?
Sí,
que jo ara jugo a bàsquet
i alguns nens
d'un altre curs
em diuen que
al ser tan baixeta
no puc jugar a bàsquet,
però jo continuo jugant a bàsquet.
O clar,
és que no sé què té a veure...
No jugues a la lliga professional
d'aquella americana, no?
No.
Jugues al col·le.
Sí.
Tu passes bé.
Sí.
T'agrada jugar.
Sí.
Doncs no sé,
i tu continues
i continuaràs jugant.
Sí.
Ja se'ls ha passat,
ja no et diuen res
o continuen?
Sí,
alguns encara m'ho diuen
però no els hi faig cas.
No respons de cap manera.
Què fas?
Els ignores?
Els hi dius alguna cosa?
Els ignoro.
Francesc?
Doncs jo jugava a futbol sempre
i de vegades
m'anava a jugar amb els nens
amb altres coses.
També em diuen coses.
I per què?
Què et deien, per exemple?
Doncs que tenies d'anar a jugar a futbol,
coses així.
És a dir,
que havies de jugar allò que jugava
al que ells consideraven
que era la majoria.
Sí.
I tu, Joan,
tens alguna experiència en aquest sentit?
Doncs mira,
jo quan estic sempre
amb el meu germà
i quan estic jugant a futbol,
quan jo li dic
no vull jugar més,
comença a riure de mi
com si jo pensava
que em reia de mi
perquè estava content.
Però era al revés,
que estava enfadat amb mi,
que pensava que era un cagat
i una nena.
Algú més per aquí
vol explicar?
Mireia?
La Laia t'ha aixecat,
la mà et fa la feina.
Digues.
De vegades
estic a la plaça
amb les meves amigues
i hi ha una baixada
que no m'atreveixo
a baixar-la amb els patins,
de vegades riuen de mi
perquè no m'atreveixo
i una vegada
em vaig caure.
Però si tens por de caure,
doncs tu has de fer
allò que consideres
en cada moment, no?
Sí, llavors
quan elles riuen de mi,
doncs me'n vaig
amb una altra amiga
que amb una amiga meva
ja ens anem
a un bosc que hi ha
perquè allà
ens ho passem
molt millor.
Probablement,
no ho sé, Mireia,
això ho dic jo,
però ets tu qui?
Penses que
no val la pena
passar una mala estona
de por
a caure
només perquè
se't deixin de riure,
no?
Jo he pensat
que riguin,
però jo tranquil·la.
Clar.
Vosaltres creieu
que
ens importa massa
el que pensen els altres?
Aviam,
al matí,
quan m'aixeco,
m'he de vestir,
jo m'imagino
que ja comencem
tots a tenir una edat,
que allò
que ens posa la mare
no ens agrada del tot
i que ens agrada més
aquell altre jersei.
Eh, que sí, Diana,
ja et veig, ja que...
I dius,
m'ha posat aquella jaqueta
que no l'aguanto,
ara que no em mira
la canviaré a l'armari
i em poso allò altre.
Però resulta que allò altre
té un color,
Déu-n'hi-do,
i té uns dibuixets
que Déu-n'hi-do.
Si ens la posem un dia
i algú ens fa
algun comentari a classe
i que ens agradi molt,
ens la deixem de posar,
ho dic perquè nosaltres
ho fem, això, eh?
Vosaltres què feu?
No, jo me la seguiria posant.
Sí?
Sí.
I tu hi continues?
Hi hi continuaria.
Jo de vegades.
Depèn,
depèn com vagi la cosa.
Depèn com dinguis el dia,
no dius, mira,
avui estic per aguantar
o avui no aguanto res,
miri,
o que no provoqui, no?
Això.
Més opinions per aquí.
Heu posat un exemple
molt senzill,
però segur que n'hi ha molts més.
Digues, Esther.
També continuaria
posant-me aquella jaqueta.
Tu tens clar
que t'agrada jugar al bàsquet
i que et posaràs la jaqueta
que vols i que t'agrada.
Sí.
Per què creieu vosaltres
que els companys o companyes
en un moment determinat
es posen amb nosaltres,
s'enfaden,
ens ridiculitzen
o es riuen de nosaltres
per fer-nos mal,
perquè se senten insegurs,
perquè estan enfadats,
perquè se senten
que us aneu cap a un altre lloc?
Què creieu vosaltres?
Ja sé que és molt difícil
aquesta pregunta, eh?
Per què creieu
que actuen d'aquesta manera?
Javi?
Home, de vegades,
poques vegades
tenen enveja
o estan enfadats
amb n'altres
perquè un altre amic
li ha dit una cosa
que no és
o, mira,
de vegades
per coses
que no són veritat.
Joan?
Per mi,
per mi seria,
doncs,
si no fas
el que ells diuen,
doncs, mira,
s'enfaden així
i així
te van insultant
i te peguen
i per això
no són amics teus.
Esther?
Jo crec que ells creuen
que quedaria millor
amb, no sé,
amb aquella xaqueta, no?
I clar,
s'enfaden amb tu
perquè ells creuen
que ja no ets amic seu
perquè has dit allò,
així.
Mireia?
Doncs de vegades
també ho poden fer
per enriure's
i se'n riuen de tu,
per fer...
per jugar,
per jugar amb tu.
doncs jo crec
que a vegades
ho fan
perquè, clar,
som amics, no?
I ells es pensen
que potser
poden manar més
o que són més forts
i si no fas això
et peguen
o et deixen de ser amics
o alguna cosa així.
Tu, Diana?
Doncs de vegades
juguen
amb unes nenes
i després
juguen amb nosaltres
i aquelles nenes
doncs s'enfaden amb mi
i...
I al contrari.
I al contrari.
Aviam.
Ara,
mirem-ho des de l'altra banda.
Alguna vegada
ens hem enrigut d'algú
o li hem dit a la companya
jo estic amb la Diana a classe
i dic
calla, mira la Mireia,
no sé què...
no sé...
eh?
O la Laia
o la Mireia ha dit
alguna cosa de l'Esther del francès.
Posa un exemple, eh?
No dic...
Mireia, no miris així
que jo sé que tu no has dit res
ni la Diana ni jo
t'estem criticant, eh?
Posa un exemple.
Mirem-ho des de l'altra banda.
Vosaltres ara heu parlat
de la vostra experiència
quan us heu sentit malament
quan algú us ha dit alguna cosa
o s'ha enrigut
per l'activitat que fèieu
o perquè jugàveu amb nenes
o perquè portàveu el cabell
o una roba determinada.
Penseu si alguna vegada
vosaltres no heu fet el mateix
amb altres companys.
Hèctor.
Sí, que hi ha vegades
que hi ha un nen
quan jo era petit
li diuen tomaquera
perquè ell anava a plantar tomàquets
amb el seu pare
doncs jo quan era petit
li feia
i ara estic pensant
doncs mira que
que a mi no m'agradaria
que li fessin
i ara estic parant de dir-li
bueno, ja fa temps
que he parat
però m'agradaria
que
que s'ho passés millor
amb els companys i tot.
doncs sempre s'està temps
eh, d'una disculpa
això tota la vida
Javi?
Jo a l'Ester
també de vegades
li diuen baixeta
l'Ester, l'Ester
està aquí present, home
l'Ester li diuen baixeta
i mira
jo a mi no m'agrada
perquè
no ho trobo gaire bé
i
de vegades
me'n vaig amb ell
a jugar
de vegades
sou bons amics
l'Ester i tu
Joan, alguna vegada
tu també has actuat
ximpun ximpun?
home, sí
a primer
quan l'Ector
el portava així
com deia abans
que el tenia llarg
el cabell llarg
a vegades li deia nena
tu ets dels que
li deies nena
perquè portava el cabell llarg
i tu Francesc?
doncs el Gerard
expliquem les misèries
eh?
que era baixet
i li deien baixets
i tot
el Gerard
el Gerard que no és aquí
que és a classe
no?
que abans
s'ha anat a Andorra
s'ha anat a Andorra
vaja, està a Andorra
deu ser un altre Gerard
doncs
no aquell que esmentàvem abans
el Patufet
ah, li diu el Patufet
justament perquè
és petitet d'alçada
ja no?
vinga, va
Esther
que jo alguna vegada
ho he fet
ho he deixat de fer
perquè
penso que
no m'agrada
que ells m'ho diguin
i doncs
jo ho deixo de fer
és a dir
quan a tu et diuen baixeta
que no entenc
perquè cadascú té a l'alçada
que té i és com és
i no té res a veure
has dit
ui, si a mi em molesta
segons què
ho has deixat de fer per això
no?
perquè t'has sentit que
no et senties còmode
quan et tractàvem d'aquesta manera
Mireia
doncs
de vegades
doncs
m'enric d'algú
no sé
si té alguna cosa malament
des del seu aspecte
o si ha fet
alguna cosa malament
l'escrita
primer li dic
m'enric
i després li dic
el que ha de fer
i deixo de fer-ho
i tu Laia?
doncs que jo a vegades
doncs
el primer any
que
a bàsquet
hi havia vegades
que
persones
hi havia nens
que la podien ficar
perquè anaven sols
i la fallaven
llavors jo me n'enreia
i moltes vegades
ara penso
que a mi allò
m'ha passat també
molts cops
i no tinc per què
enriure'm
tu em penso
que ets molt esportista
no Laia?
que t'agrada molt
la cosa de l'esport
ja es veu
i tu Diana
jo m'enreia
d'una nena
que li dèiem
que li dèiem
el gat de la classe
perquè es garrapava molt
i ara
m'empenedeixo
jo crec que són
pecadets venials
no
Jesús
si utilitzem aquest terme
i perdoneu
però vaja
Déu-n'hi-do
el que és important
jo imagino
i això ho deus
veure molt a classe
és aquesta capacitat
que tenen
de posar-se
en el lloc de l'altre
que és fonamental
per assolir aquestes habilitats
d'agafar seguretat
aprendre a dir
que no
que no t'influixi
la pressió
i el que diguin
els altres de tu
Exactament
aquests roleplays
que són més que res
una empatia
empatitzar l'altre
el posar-se
en la situació
que l'altre està vivint
et fa pensar
i canvia l'atitud radicalment
però això també els grans
si nosaltres tinguéssim
més simpatia
amb els altres
ja entendríem
serien més tolerants
més respetuosos
i possiblement
les coses ens aniran millor
a nivell de tot
Vosaltres creieu en general
i ara entrem en el món
una miqueta dels adults
que sempre ens agrada fer
no no
és que ens agrada
conèixer la vostra opinió
perquè sou observadors
imparcials
la majoria de vegades
vosaltres creieu
que les persones grans
estem massa pendents
del que diuen els altres
malparlem excessivament
dels veïns
dels amics
dels coneguts
ho dic perquè vosaltres
moltes vegades
esteu allò a casa
amb l'ordinador
o jugant
com qui no vol la cosa
però sempre teniu
l'orella parada
sempre està l'antena
i el radar en funcionament
i sabeu moltes més coses
de les que ens podríem imaginar
per tant sou
uns observadors
privilegiats
perquè els grans
no hi parem compte
que esteu allà
i Déu n'hi do
si sabeu coses
si volguéssiu parlar
el que podríem explicar
no us demanaré
que ho expliqueu aquí
sinó ens trobarem aquí
totes les vostres famílies
a la porta
i la meva
inclosa
esperant-nos a la porta
però
vosaltres creieu
que els adults
moltes vegades
no reaccionem
com us demanem
a vosaltres
que reacciono
davant d'aquestes situacions?
Bueno, sí
de vegades
la meva mare
em demana
moltes coses
i després
ella no les fa
Això ens passa a tots
en penso
Sí
Joan
Bueno, la meva mare
sempre
Podeu posar els pares
també dic per variar
Digues, digues Joan
Els pares
doncs em diuen
fes això
fes això
i jo els dic
no
i com que a ell
no els agrada
i diuen
fes-ho això
o et castigo
i ho he de fer
per desgràcia
sí
És la dita aquella
que està
que diu
donde manda patron
no manda marinero
Esther
com ens comportem
els grans
en quan
no
no criticar
els altres
no malparlar
d'aquell
prendre les decisions
sense que ens influeixi
la pressió
del voltant
què en penses tu?
Pel que tu veus
Bueno, cal
mi pare i la meva mare
No cal personalitzar-ho
eh
no creu situacions
incòmodes
Digues, digues
Esther
Però alguna vegada
jo estic a l'ordinador
i alguna vegada
ho sento
I ho sents tot
i dius
mira
tu pren nota
per això en un moment determinat
has d'utilitzar
aquesta informació privilegiada
Digues, Diana
que jo de vegades
estic veient la tele
i els meus pares
estan parlant
per telèfon
de la meva germana
i jo escolto
mentrestant
tot el que diuen
I te l'enteres de tot
A veure, l'Héctor
que també vol intervenir ara
Doncs que jo
quan jugo a bàsquet
doncs
el meu pare
a vegades
em fa pujar una cinta pel cap
perquè
com que porto els cabells llargs
i així
doncs
diu que no puc veure la pilota
i me l'aprenen
i doncs
a mi no m'agrada portar-lo
perquè em queda malament
i a vegades em critiquen
però
Però què havíem dit, Héctor
ens és igual que ens critiqui
Si això és bo per tu
per jugar al partit
és bo
i s'ha acabat, no?
Sí, tens raó
Si ens critiquen
que ens critiquin
pitjor per ells
Joan
No, no
El Joan ja li he vist
que aixecava la mà
Se t'ha oblidat
Ara faré memòria
Francesc
Tu també se t'ha oblidat
Francesc
Algú més
allò
que ens doni una opinió
sobre com veuen
les persones més grans
si realment
es deixen influir
pel que diuen els altres
Ja s'han recordat
el Joan
Ja ha fet memòria
Jo sempre
quan veig una mica a casa
li dic
vinga
juguem
espiar a veure
què diuen la meva mare
o el meu pare
És un professional
Francesc
Sí, quan ma mare parla
per telèfon
agafo l'altre telèfon
i l'escolto
a veure què diu
No vull pensar
quan arribeu a casa
avui, eh
Laia
Jo a vegades
a la nit
estic a l'habitació
estic estirada al llit
ja
i sento
la meva mare
que està parlant
per tot el fons
des de l'altra punta
i jo sempre parlo
l'orella
de les seves coses
van parlant
i tu Mireia
També pot ser
que els grans
facin
alguna cosa
que nosaltres
ens diuen
que no les fem
i ells la fan
de vegades
Ja ho tenim això
Jesús
els adults
que a vegades
l'exemple
no és el més
a tots
imagino
perquè també
està claríssim
que independentment
de l'edat
són éssers humans
i també ens podem equivocar
però està bé
que ells també
tinguin aquesta oportunitat
de dir que els grans
tampoc no ho fan
tot tan perfecte
Exactament
i una cosa
que és molt important
que fa referència
és el que veuen ells
que nosaltres
els grans
no estem
tan moltes vegades
tan preparats
per dir no
possiblement
perquè ens hem etiquetat
nosaltres mateixos
al llarg de la trajectòria
de la nostra vida
i en un moment determinat
que vols canviar
o ser més tu
o ser més autèntic
perquè la vida
l'important és ser autèntic
i fer el que tu realment
penses que has de fer
moltes vegades
tens més perjudicis
quan més
jo penso que ells
tenen una gran oportunitat
perquè comencen a fer
unes habilitats
des de petits
i això els ajudarà
a prendre decisions
el que deies tu abans
en el moment
que tinguin una pressió
tan mediàtica
com dels companys
a decidir
el que volen
i què és bo per ells
nosaltres no hem tingut
tantes oportunitats
i possiblement
hem quedat més etiquetats
i ens costa més
hem de fer
possiblement
els grans haurien de fer
més teràpia
per sortir-nos
i ser més autèntics
autoestimar-nos més
i ser en definitiva
més feliços
la veritat és que
aquesta aventura de la vida
és teràpia per als grans
que ara us estan escoltant
a través de la ràdio
aprendre a dir no
tenir clar allò que volem
i els altres
que diguin el que vulguin
que aviam
nosaltres hem de tenir
claríssimament
el que volem fer
ha estat un plaer
la vostra companyia
de veritat
Héctor, Javi, Joan, Francesc
Esther, Mireia, Laia, Diana
Laia, què volies dir?
També volem aprofitar
l'oportunitat
per donar les gràcies
a Tarragona Ràdio
per deixar-nos compartir
la nostra experiència
amb tots els oients
i acabem
aquesta presentació
amb aquesta frase
tots tenim
la llibertat
de dir el que sentim
i fer el que creiem
i els altres
que diguin el que vulguin
que jo ja estic content
que deia la cançó
Jesús Blanco
moltíssimes gràcies
enhorabona
a tu
i a tots els autors
de tots els centres educatius
que esteu fent
aquesta feina
de l'aventura
de la vida
que tornarà
el proper divendres
aquí al matí
de Tarragona Ràdio
i gràcies
a la Patricia
la Marissa
i el Francis
que avui també
hi eren silenciosos
i són cada divendres
allà asseguts
escoltant
però moltíssimes gràcies
són ara
tres quarts
de dotze del migdia
i un minut
us explicarem
mil històries
per poder xerrar
és l'aventura
de l'aventura
de la vida