Gràcies.
Jordi Bertran, molt bon dia.
Benvingut.
Avui en el temps de tradicions i cultura popular
no és que donem continuïtat a l'espai de la setmana passada
que vam parlar de les profecies,
anava a dir de Sant Malaquias,
però ara d'entrada.
No sé si portava el Sant o sense Sant,
perquè te'n recordes que vas explicar?
Era molt Sant.
Sant Malaquias, relacionat amb tot el tema dels papes,
doncs avui el Jordi es veu que li ha agafat afició
i una mica a instàncies del programa
en comentar alguns dels aspectes que no són transcendents
i que són més aviat anecdòtics
i que formen part d'aquesta cultura popular.
Sense anar més lluny,
i aquí jo, com una excepció,
i ara deixaré el Jordi això una mica parat,
no expliquem coses,
però jo recordo quan era petita
una veïna que va anar a Roma
explicant-se això.
És que ara que he vist aquestes fotografies que has portat,
ha vingut al cap.
Em va portar un ninotet de la Guàrdia Suïssa.
És que diuen que és l'element...
A més, era un nino d'aquells, saps que...
Clar, tu ets més jove,
però eren una mena de ninos que eren com un plàstic dur,
una roba així una mica grullera,
i les cames i els braços anaven lligats per dins,
per les seves interioritats,
amb gomes d'aquestes de pollastre.
Sí, sí, sí.
I clar, li estiraves una cama...
Ara s'haurà modernitzat una mica això.
Home, pera, jo aquí t'estic parlant de l'època juràstica.
És un dels souvenirs més...
No, anava a dir més comprats, no,
però més fotografiats al Vaticà.
Jo no tenia cap intenció de fer cap referència personal,
però quan he vist aquestes fotos,
escolta, ha estat un lapos...
M'ha vingut un remember d'aquest souvenir
que va portar una veïna de casa meva que va anar a Roma,
va portar també un rosari beneït,
d'aquells de Cristall de Roca,
que era el que es portava a l'època,
i el ninotet amb la Guàrdia Suïssa,
amb el seu vestidet de ratlles i tot això.
Normalment la gent es fa...
No el tinc ja, eh?
No el tinc.
No el tens.
Algú te'n pot portar a un altre,
perquè em sembla que és un lloc que hi va molta gent aquests dies.
Molta, molta.
Se n'han fet un tip de vendre souvenirs.
I a més diuen que va pujar al preu d'una manera extraordinària.
Sí, sí.
Doncs mira, nosaltres hem agafat aquest element del teu souvenir avui.
Bàsicament l'hem agafat
perquè realment és un element
que no deixa de ser pertanyent a la cultura popular,
jo diria, de la ciutat vaticana i del món.
I del món també, és el que t'anava a dir.
És d'aquelles coses característiques que poses.
Si parles d'Holanda, l'holandès amb els esclops.
Si parles d'Itàlia, et posen un gondolero
o un integrant d'aquesta guàrdia, no?
Sí, però aquest no ho sé si és un italià
perquè ja saps tu que el Vaticà és un estat independent.
Ja, però realment es posa com a imatge d'Itàlia, de Roma, més aviat.
Sí, sí, sí.
És una imatge local, més.
Sí, i és una mica un element d'aquestos bonics, no?
I que, bé, en tot cas sembla interessant de comentar-lo, no?
Jo m'ha semblat que eren una mica els armats del papa, no?
Els armats personals del papa.
Que li esqueia més romans.
Romans informats nostres, no?
És el que li esqueia més.
Hi ha una història aquí darrere,
una història que l'explicarem una mica avui, no?
Tot això remunta a una tradició històrica
que hi havia un historiador del període llatí
que era tàcit, no?
Que va fer una frase que es veu que va sentar càtedra,
ja que se'n diu, no?
Que la frase aquesta, la va fer lògicament en llatí,
la direm en català, no?
Diu els albètics,
els albètics són el poble que originalment vivia a Suïssa,
van ser un poble, una gent,
de guerrers famosos pel seu coratge com a soldats.
I aquesta frase, doncs, va sentar càtedra
i això que en l'època, doncs, hi ha tina, no?
Doncs, aquest historiador ho va dir,
molts segles després, cap als finals de l'edat mitjana,
doncs, es va reemprendre per part dels papes, no?
De Roma, i van, ara explicarem per què,
doncs, van decidir...
En l'època que els papes eren militars
i participaven de les batalles, no?
Sí, ens hem d'ubicar en un context històric
molt diferent a l'actual,
ens hem d'ubicar en una Itàlia inexistent,
en aquell moment, doncs, tot el món polític,
podríem dir europeu, està estructurat d'una manera
prou diferent a l'actual
i concretament, Itàlia com a estat no existeix,
sinó que existeixen una suma de diferents territoris
que estan continuadament enfrontats entre ells, no?
Hi ha nombroses batalles.
En aquestes batalles hi fan cap per diferents motius,
però, sobretot, per un tema de superpoblació
i de manca de recursos a l'estat suïss,
podríem dir, als territoris suïssos,
el que correspondria avui a l'estat suïss,
aquests territoris primitius albètics,
tota una sèrie de soldats mercenaris,
és a dir, aquells soldats que no lluiten per lleva,
sinó que lluiten perquè pertanyen a un remplaç determinat,
sinó que eren professionals de la guerra.
Soldats professionals.
Sí, sí, però ja en el segle XV.
Això s'ha de tenir en compte que era una cosa tan estranya.
Algú dirà, com és que el bècia, no?
Aquí es tenen aquests personatges i nosaltres no teníem.
Sí, sí, nosaltres també en teníem.
Hi ha un altre territori muntanyós,
potser un dels territoris muntanyosos
o l'únic territori muntanyós a cavall
de tres territoris històrics dels països catalans,
que són el País Valencià, de quatre, perdó,
no, de tres, de tres,
en el País Valencià, la Franja d'Aragó
i Catalunya, el principal de Catalunya,
que va ser la terra d'on provenien els almogàvers,
que són els famosos mercenaris
que van anar a la conquesta
precisament de la zona sud d'Itàlia,
Nàpols, i també dels ducats d'Atenes i Neopàtria,
a Grècia.
I entre els albessis i els almogàvers,
tu qui creus que tenia més força militarment parlant?
Segons diu la història, els albètics van...
Guanyar.
Van derrotar.
Sí, van ser uns triomfadors durant molts segles.
El que passa és que jo crec que se superposen una mica.
El mite dels almogàvers,
igual que el mite català, és un mite més aviat medieval,
i el mite dels albètics,
aquesta mitologia popular que envolta sovint
totes aquestes creences,
són uns mercenaris posteriors.
perquè realment, malgrat que hem donat aquesta cita
del coratge i de la força que ens donava Tàcid,
realment les primeres notícies
de personatges suïssos enrolats en exèrcits europeus
són de finals del segle XV, del 1474,
quan el rei francès Lluís XI
va contractar 1.500 soldats suïssos.
Per tant, eren uns soldats
que se'ls disputaven tots els exèrcits.
Vull dir, això era una de les realitats que teníem.
Bàsicament, podríem dir, d'una manera o altra,
eren uns personatges...
Ja veus l'aspecte tan inofensiu que tenen,
quan els veus allà desfilant i qui ets, aturats...
Sí, però una mica inofensius també ho eren,
perquè...
Perdona, però realment, una de les coses que deien
és que eren personatges que anaven a lluitar
sobretot en períodes estivals.
Les guerres tenien més...
Sí, sí, es feien més a l'època de l'estiu,
perquè feia més bon temps.
Amb el bon temps, clar.
I la gent es podia pagar millor, es veu, no?
Llavors, el que va succeir aquí realment
és que es va produir una mena de...
I anem a lluitar a què fa bo, no?
Era una feina de temporada, molt sovint.
És a dir, aquest personal sortia...
Això no és broma, és real, no?
I aquest personal sortia molt sovint
amb els períodes...
Quan dic estival, però podíem parlar
amb els períodes d'abonança, no?
I s'anaven, doncs...
Vull dir, era una mena d'economia,
una manera d'ingressar diners
per als territoris aquests...
Tarlings.
Sí, sí, que eren uns territoris
de difícil manteniment econòmic,
no podríem dir.
En tot cas, la qualitat que els estrategues militars
diuen que tenien, aquests personatges,
és que, malgrat que no tenien ni cavalleria
i que, en tot cas, tenien molt poca artilleria,
tenien una tàctica de moviment en el territori
que era absolutament superior a la resta de mercenaris.
Penseu que és una època que hi ha...
Hem parlat dels Almogaves,
però hi ha altres territoris.
En aquestes guerres que parlàvem d'Itàlia,
hi ha altres grups de petits territoris
que participen en aquestes batalles, no?
Hi ha alguns de llocs curiosos, no?
Però a mi sempre hi ha una cosa que em fa gràcia
quan es parla d'aquestes,
perquè no sé si recordeu la pel·lícula Xocolat, no?
Sí.
Doncs aquesta pel·lícula passa amb una població
que es diu l'Askenet, no?
Sí.
Que és on hi fa cap, no?
Que, si no ho equivoco, és una població de Normandia, no?
I, precisament, en aquest territori,
això, quan es veuen sudadets de plom
d'aquestes diferents èpoques,
té uns mercenaris del segle XVI i segle XVII
molt importants, no?
És un altre territori també, doncs,
en què hi havia tot una, diguéssim...
Ah, el tema fronterer en tota aquella zona anava...
Sí, però, de totes formes, sempre és curiosa, no?
Aquestes relacions, no?,
que s'estableixen entre a vegades
entre el cinema modern i el Xocolat,
doncs, és una pel·lícula realment que sobta, no?
Després de veure que, històricament,
la població tenia aquesta vinculació tan militaritzada, no?
Però bé.
Bé, en tot cas,
aquests personatges que se'ls llogava a tothom, no?
Va haver un moment determinat que...
No hi havia atur en el sector mercenari en aquesta época, eh?
Pel que veiem, no.
Nivells d'ocupació els hi passen.
De fet, és bo que quan hi havia poca feina...
Ja la provocaria algú per trobar feina.
No, a vegades d'això, els llogaven,
els personatges dels suïssos, els albètics,
els llogaven tant als exèrcits francès com espanyol,
perquè instruïxen els seus soldats.
Vull dir que els més destacats sempre tenien feina.
Vull dir, aquests eren uns personatges a tenir en contra, no?
Diuen que un dels rècords guines de mercenaris albètics fora del seu territori
va ser l'any 1521,
quan es va arribar la xifra de 16.000 soldats a les ordres del rei de França.
Vull dir, que és una xifra ja considerable per un grup de mercenaris.
Algunes característiques que els van identificar
a banda d'aquesta capacitat de moure's.
Diuen que un dels elements divertits que tenien entre ells
és que les ordres sempre es donaven amb la seva pròpia llengua,
que sabeu que a suïssa ja es parla en diferents llengües,
aquestes es parlaven en alemany.
I els oficials albètics sempre se dirigien uns als altres en alemany,
la qual cosa a vegades havia estat motiu, fins i tot dins de l'exèrcit,
com una mena de dificultat de saber els moviments
que feia aquesta mena de tropa d'elit.
És a dir, tenien una cadena de comandaments
que a vegades se'ls donava una autonomia diferent.
I sempre es regien per les seves pròpies lleis,
que eren les lleis dels cantons suïssos,
que com sabeu són un territori que sempre han tingut
les seves costums, la seva consuetud pròpia, el seu dret...
Que han anat per lliure, vaja.
Exacte, i això els va caracteritzar.
En fi, per què aquests personatges albètics?
Sí, perquè treballaven per aquell que els hi pagava,
que els contractava...
Què va passar? Que el papa és el que va pagar més o no?
Doncs bé, la realitat és que...
Ja hem dit que a finals del segle XV ja es coneix
que hi ha algunes vinculacions dels guàrdies suïssos,
dels eclesiets suïssos, amb els papes.
De fet, es veu que es van construir fins i tot algunes barraques,
perquè amb alguns allotjaments així molt rudimentaris,
amb alguns altres papes anteriors als de la fundació,
perquè realment es veu que aquest cos es va fundar com a tal
al servei del papa Juli II el 22 de gener de l'any 1506,
quan 150 soldats van travessar la famosa Porta del Pòpulo
i van anar a la plaça de Sant Pere i allà Juli II els va beneir solenment.
I ja s'hi van quedar.
I des d'aleshores, amb diferents problemes,
perquè com eren uns mercenaris sovint a l'estat del papa
enfrontat amb altres exèrcits,
fins i tot els mateixos exèrcits d'altres territoris italians,
doncs se'ls volia prohibir, no?
O se'ls extingia com a cos.
Però aquest és el que es dona com a data de fundació oficial
del Corpo de la Guàrdia Suïcera Pontificia,
Cors Helvètica.
És a dir, això és la data de fundació.
I fins ara, fins a l'actualitat, no?
Hi ha algunes anècdotes d'aquelles curioses, no?
D'aquests mercenaris.
Ves per on un dels personatges o un dels més universals
que ha tingut el territori català,
que són els papes Bòrgia,
els famosos papes Bòrgia,
molt vinculats als països catalans,
perquè el seu origen era aquí,
tot i que van establir una de les seves universitats
i una de les seves seus fonamentals
amb una població que encara avui en dia
és seu universitària,
que és Camerino,
que és com si estiguéssim a Roma,
però a l'altra banda a l'Adriàtic,
toquen a l'Adriàtic,
en lloc del Mediterrànià.
Bé, doncs,
aquests personatges van ser uns dels que van fomentar més
el que s'han anomenat les guerres italianes,
és a dir, les guerres entre els territoris italians,
i precisament en aquestes guerres
els soldats suïssos
sempre hi estaven d'una manera o altra present,
normalment a primera línia de batalla.
Curiós de veure aquesta vinculació ja fins i tot
anterior, jo diria, a aquesta data fundacional,
és a dir, el papa Borges és un papa anterior,
però vull dir, ja la presència,
o sigui, va ser un català el que va posar la banca allà també
per poder llogar aquests personatges.
Després, es dona la casualitat que, precisament,
en una d'aquestes expedicions dels papes Borges,
concretament una expedició que es va fer contra el territori de Nàpols,
el regne de Nàpols,
hi havia un cardenal, que era el cardenal Juliano de la Robere,
que va ser, precisament,
posteriorment el papa Juli II,
que va ser el que es va adonar, precisament en aquesta expedició,
que aquells eren els millors individus
que podien, d'una manera o altra,
defensar la ciutat vaticana
i defensar concretament el papa.
Per tant, jo diria que aquí els catalans van tenir bastant a veure.
I, per contra, els espanyols aquí van tenir tot el contrari.
La relació dels espanyols amb els suïssos
va ser més aviat negativa, diria jo,
perquè, doncs mira, els espanyols es van carregar
un dels més famosos capitans de la Guàrdia Vaticana,
que va ser Caspar Roist,
i això...
Però en una guerra, en una batalla.
En una batalla, no?
Home, la guerra és la guerra, no?
Sí, sí, sí, però, bueno,
va generar una certa extensió.
És a dir, no hi va haver molt bon rotllo
des de les hores amb aquest tema, no?
Diuen que un dels problemes més grossos
que va patir aquesta Guàrdia Vaticana
va ser l'any 1527,
quan van morir 147 guàrdies
defensant el papa en el famós episodi
dels saqueig de Roma,
en què es van expoliar fins i tot les tombes dels mateixos papes.
I en aquest expoli van participar destacadament
diferents tropes, no?
Hi ha una altra frase d'aquestes extraordinàries, no?
que va dir el prior dels Agustins d'aquella època,
diu, els alemanys eren dolents,
els italians, se refereix a la resta de territoris italians,
eren pitjors.
Però els pitjors de tots, els més cruels,
van ser els espanyols.
Això va quedar registrat per aquest prior dels Agustins
amb aquests incidents del saqueig
de la ciutat del Vaticà
d'aquesta època de l'any 1527.
Curiosament, el papa es va escapar
a través d'un corredor
que encara es pot veure avui en dia,
que és un corredor que...
una mena de passatge que connecta
la ciutat Vaticana
amb un castell que,
si vostès van a Roma,
veuran que és un dels llocs més emblemàtics de Roma,
que és el castell del Sant Àngelo,
el castell de Sant Àngelo, no?
Perquè, precisament, aquest castell de Sant Àngelo
va ser, si no recordo malament,
per l'emperador Adrià,
em sembla que es va muntar
per ser el seu, diguéssim, mortuori, no?
La seva gran tomba, no?
I a partir d'aquí
van haver tota una sèrie de llegendes
vinculades...
La més bonica, una de les més boniques,
és precisament la que té a veure amb el nom, no?
Perquè diu que,
amb un motiu d'unes grans epidèmies,
quan fins i tot el papà
et va sortir a fer unes rogatives
perquè s'acabessin,
i tal,
precisament el símbol
que s'acabava en aquesta època
de mala estrogança
va ser l'aparició
d'un Sant Àngel, no?
Sobre la torre,
sobre el torreu principal
del castell aquest,
d'aquest castell d'origen,
podríem dir, romà.
Bé, en tot cas,
va ser gràcies a través
d'aquest corridor secret
que es va escapar
i aquest monument
encara es pot veure
avui en dia, no?
A Roma, si ja vostès van allà.
Bé, no ho sé,
i després podem explicar
alguna anècdota d'aquelles...
Jo el que penso
que ara
la Guàrdia Suïssa-Vaticana
no va a la guerra,
però sí que té tasques
de vigilància,
de manteniment de l'ordre,
o una mica de servei secret,
també,
tinc entès, no?
No, no tant, eh?
No?
Té la fama.
A la ciutat Vaticana
hi ha diferents cossos
de seguretat.
Però no formen part
del que és la Guàrdia...
Home, evidentment,
tot està lligat,
però bàsicament
fan dos tipus de servei,
que són servei d'ordre
amb els actes multitudinaris
i la custodia
pròpiament de la Guàrdia Vaticana.
Però es conté una cosa,
jo, per ser mosso o mossa d'esquadra,
aquí ja sabem
quins són els requisits
que s'han de reunir.
Per ser, d'entrada,
és una Guàrdia masculina,
només n'hi ha noms,
lògicament.
No sé si està en traducció,
que el català segur que no troba.
No, no, jo per l'edat
no podria, tampoc.
A l'espanyol, em sembla que sí,
i si no, en anglès segur que ho troben.
Web recomanada d'avui,
la web vaticana,
www.vatican.ba
Però si no està en català
ni en espanyol,
potser estar en llatí.
Hi ha un capítol,
perquè m'ha cridat molt l'atenció,
sí, estan molts idiomes
en llatí també, sí,
que es diu
els requisits d'admissió
a la Guàrdia Suïssa.
Vinga, va.
Llavors,
si algú vol ser Guàrdia Suïssa
haurà de ser
té algun problema
els nostres ullets,
perquè bàsicament
el primer requisit que hi ha
és que ha de ser un ciutadà suís,
és a dir,
nacionalitat suïssa,
amb la qual cosa...
Has de ser suís.
Has de ser suís.
En pedigrí suís, a més a més.
No empadronat i ja està,
no, no, suís.
No ho sé,
potser es pot fer trampa.
No ho sé, no ho sé.
Però penseu que és una Guàrdia
que està al servei de Déu
i per tant ens vigila.
Vull dir que
això una cosa,
l'altra
has de ser catòlic,
has de tenir uns principis morals
que suposo que s'ha de fer
una declaració d'aquestes jurades bàsiques,
has de ser membre d'haver assistit
com a mínim a les acadèmies militars suïsses,
has de tenir entre 19 i 30 anys,
medir 100...
Bueno, metro 74 d'alçada,
no està casat i...
És a dir,
que el celibat també es contempla
com els capellans?
Textualment diu
I'm not married,
és a dir,
no ser casat.
I després, doncs,
tenir una titulació mínima
de diploma professional
o, bueno...
Un batxillerat.
Un batxillerat, sí, més o menys.
Però són els requisits.
Home, doncs són uns quants, eh?
No sé si has de portar la foto
perquè normalment diuen
les noies que van a Roma
com a mínim quan...
Que són guapos,
que són ben plantats,
com a mínim.
Totes les noies
es fan la foto amb els guàrdies suïssos.
Sí, però també ho fas a Londres
i no és que siguin tots magnífics
aquells soldats londinecs, no?
Diguéssim que...
El guarniment que porten
també deu d'ajudar una mica, no?
En tot cas,
si els volen veure tots alhora,
la millor manera de fer-ho
és intentar aconseguir
una acreditació
cada 6 de maig
perquè és la festa
de la Guàrdia Suïssa
que és precisament
el dia que va passar
aquesta anècdota
que els explicàvem
que van aconseguir...
Que fan com a jornada
portes obertes una mica.
Sí, fan...
Juren les noves incorporacions
i conmemora precisament
aquest suport en l'escapada
a través del castell de Sant Àngelo
del papa.
Bueno, hem dit que es va escapar el papa
però al final va haver de claudicar, eh?
Vull dir, el que va aconseguir
és que no el matessin, bàsicament.
Que ja està bé.
Ja està bé.
I bàsicament,
jo diria que en aquest acte
podran veure, doncs,
des de la cerimònia
del jurament
que hi ha un moment
en què, per una banda,
doncs,
s'agafa la bandera
de la Guàrdia Suïssa
però, d'altra banda,
s'aixequen
els tres dits de la mà dreta,
si no m'equivoco,
al cel
representant aquest poder
de la Trinitat, no?
I es fa el jurament, doncs,
amb nom del pare
del fill
de l'Esperit Sant, no?
I tot això, doncs,
acompanyat
de la banda
que és de Timbals,
diuen que són uns timbalers
dels més...
També suïssos.
També suïssos,
però dels més importants
que hi ha al món.
I una de les coses
més curioses d'aquest jurament
que està tot previst
és...
A mi m'han creat dues coses
de la Guàrdia Suïssa
del jurament.
Una,
que es jura
el papa
que és present,
el que està,
diguéssim,
manant en aquell moment,
els seus possibles successors,
és a dir,
ja es preveu
que amb dos anys
puguin haver més d'un canvi,
perquè...
No seria la primera vegada,
ja va passar.
Bueno, això m'ho oblidat a dir
perquè em sembla
que només es pot prestar servei
dos anys
a la Guàrdia Suïssa.
Ah, és a dir,
que no és una feina
per tota la vida.
No, no,
és només per dos anys.
Doncs amb els requisits
que fan,
que demanen
una mica de...
I si hi ha algun dubte...
De continuïtat laboral.
I si hi ha algun dubte
també jures
fidelitat
al Col·legi dels Cardenals
en els períodes
d'interpapado.
És a dir,
que tot quebra.
I per acabar,
els tres sentets
oficials
de la Guàrdia Suïssa.
Però trobo
que no és cap...
Que no és cap xollo
si em permets l'expressió, eh?
Jo pensava
que era una feina allò
com a...
No sé si està ben remunerada o no,
però...
Home, suposo que sí, no?
Imaginem que sí.
Abans de això dels sentets,
la toella és el que han portat
tota la vida?
Bueno, també hi ha una llegenda,
això no ho he explicat.
La llegenda diu
que aquest indumentari
la va dissenyar
un famós artista
que va ser
Miquel Àngel Buonarroti, no?
És que tot lliga.
Però això diuen
aquest llegenda, eh?
Diuen, no sé si és veritat o no,
el que sé és que és
molt atractiva, no?
I de totes formes
no ens estranya perquè...
I poc militar,
d'altra banda, eh?
Sí.
Bueno, és militar,
podríem dir,
de l'època del Renaixement.
en aquest sentit sí que lliga.
Des de la nostra perspectiva d'ara.
Curiosament,
ara et donaré una sorpresa,
els alabarders,
que això es diu els alabarders,
eren molt estessos
en moltes cerimònies.
Fins i tot a la ciutat de Tarragona,
els alabarders de protocol
els tenim documentadíssims
i no dic que fossin tan guapos
com la Guàrdia Suïssa,
però hi havia un gremi
que se n'encarregava
específicament d'aquesta feina.
T'has buscat la ruïna.
Haurem de parlar
dels alabarders de Tarragona
en propers programes.
Els tres sentets.
Els tres sentets.
Sant Martí,
Sebastià,
Sant Martí 11 de novembre,
Sant Sebastià 20 de gener
i ves per on
un que no m'ha explicat mai,
que és Sant Nicolau de Flú,
que és un sant suís
que es veu que és
el pedigui dels sants suïssos.
Per tant,
i és el 25 de setembre.
I són els patrons.
Sí, sí,
els patrons de la Guàrdia Suïssa.
És el dia 25 de setembre,
el dia de la Cori.
Per tant,
ves a saber,
si mai els de Reus potser...
Vingulació de Reus.
Reus, París, Londres,
s'han deixat Roma.
Vàticà.
Vàticà.