Com cada dimarts iniciem el temps del punt de lectura
en col·laboració amb el col·lectiu d'escriptors del Camp de Tarragona
i amb la col·laboració particular i setmanal de Jordi Tinyena.
Molt bon dia, Jordi.
Hola, bon dia.
Benvingut. Avui, a banda de parlar...
En aquest cas, avui dedicarem bona part d'aquest temps
a parlar d'una autora prou coneguda,
però també volem fer referència, ni que sigui de forma breu,
a alguna informació relacionada justament amb l'actualitat
no només del món de la literatura, sinó també del món editorial.
Algun dia vam parlar d'allò del suport genèric,
aquests ajuts institucionals que es donava per l'edició del llibre.
No sabia ben bé què passaria en aquests darrers dies,
doncs sembla que ja la Generalitat ha pres una decisió
del que farà amb aquest ajut, d'aquests diners.
Sembla que sí. De fet, ahir va sortir anunciat
que es posava en marxa un nou sistema de suport al llibre català.
El que passa és que jo encara no tinc els detalls d'altres coses,
perquè jo sóc un observador sobre això.
Tu no ets editor.
No, no sóc un protagonista d'això.
Em sembla que s'ha arribat, pel que em fa a mi la impressió,
sembla que s'hagi arribat a una solució de compromís,
que ni és el suport genèric anterior,
que recordareu que l'havíem criticat una mica
en el sentit que afavoria l'edició de llibres en català,
però també permetia l'edició de llibres que interessaven molt poc
i omplia els magatzems de llibres que ningú no volia,
ni tan sols les biblioteques.
Llavors, allò és evident que s'havia de canviar.
L'altre problema era trobar un sistema que satisfés a tots els sectors implicats
i que no discriminés injustament algunes editorials o algun tipus de llibre.
I fa la impressió que s'ha arribat a una solució de compromís,
perquè, pel que jo sé,
de tots els diners que es destinaran al suport del llibre,
la meitat aniran directament als editors
i l'altra meitat aniran, o no sé si són mitats exactes,
o l'altra part aniran a l'edició de llibres
sempre que es compleixin uns mínims de criteris
que sembla ser que hi haurà una tirada entre 1.000 i 3.000 exemplars.
En fi, no sé amb molta exactitud els criteris.
De totes maneres, s'anirà detallant els propers dies,
ja és ben segur,
i sortiran reaccions en un sentit o un altre també davant.
Sempre que hi ha un canvi,
doncs, sorgeixen reaccions com és natural.
Sí, jo crec que haurem d'esperar...
A veure, no tant el que diuen els editors com a gremi,
perquè, esclar, els editors com a gremi,
doncs, fins i tot els que no surtin gaire perjudicats es queixaran.
És un problema, en fi,
de la mateixa manera que el Pagès mai plou alhora,
doncs, pels editors mai no hi ha prou suport.
Per tant, és poc fiable.
Jo penso que haurem de veure
com reaccionen aquells editors
que estan publicant llibre que té poca sortida comercial,
però que és culturalment important,
perquè són els que els pot prejudicar o no el nou suport.
Les grans editorials es mouen amb altres territoris,
podríem dir-ho,
i tenen altres recursos per impulsar l'edició.
Un d'aquests recursos són els premis.
Evidentment.
Que donen molt de moviment a tot el panorama literari.
Hi ha un premi prou conegut aquí a casa nostra,
que és el Sant Jordi de novel·la.
Segurament el més conegut i el que ven més.
El Sant Jordi és un llibre,
el guanyador del Sant Jordi,
és un llibre que es ven...
Però Sant Jordi també ven, eh?
Sí, no, però Sant Jordi...
I tant, i tant, i tant.
Això ja ho sabem.
Els llibreters esperen Sant Jordi,
res, perquè no vlogui.
Però el guanyador del Premi Sant Jordi
és segurament l'estrella en llibre en català,
és l'estrella de la jornada de Sant Jordi,
sí, és el que es ven més,
fins i tot venent-se malament.
Enguany ha recaigut en un escriptor de les Terres de l'Ebre, no?
Sí, sí, sí, l'Emili Rosales,
un escriptor de la Sant Carles de la Ràpita.
Ja llegirem aquesta ciutat invisible.
Que sembla ser que és la seva,
que és la Ràpita.
Ah, sí?
Sí, pel que ell ha comentat
és una novel·la ambientada en aquesta ciutat
en la qual ha crescut i en la qual va niixer.
La llegirem i ja en parlarem.
La llegirem i en parlarem, sí.
Perquè la que ja hem llegida,
ja fa uns quants mesos,
és l'anterior Premi Sant Jordi,
que va recaure en una escriptora prou coneguda
a casa nostra com és Carme Riera,
i aquí dediquem el programa d'avui.
Sí, una mica donar notícia d'aquesta novel·la,
i ja saben els que ens escolten
que no acostumem a parlar de novetats,
però aquesta novel·la ja té un any
i seria injust també no fer-ne esment
i deixar-la en l'oblit.
Es tracta d'una novel·la
escrita per una persona molt reconeguda,
com tu has dit,
en la literatura catalana,
que és la Carme Riera.
Segurament entre les dones novel·listes,
i en tenim un bon grapat,
la més reconeguda,
perquè primer que fa molt de temps que escriu,
va començar molt joveneta,
i ho ha fet ininterrompudament,
i ha estat traduïda, doncs no ho sé,
fins i tot al rus.
El grec, per exemple,
l'italià, naturalment,
l'erlandès, el francès,
l'anglès, el castellà, per suposat.
Això és una bona targeta de presentació,
perquè, francament,
en la literatura catalana costa moltíssim sortir,
costa moltíssim que tradueixin,
perquè normalment s'ha de passar primer pel castellà.
i el castellà,
ho hem comentat moltes vegades,
i ho seguirem comentant,
no està per aquesta feina.
Desgraciadament,
no està per aquesta feina.
Així que costa molt.
Trobar una autora que s'hi ha estat traduïda
a tantes llengües,
vol dir que ha estat valorada.
Jo m'imagino que l'editor primer ha de veure,
home, si en català ha venut tants exemplars,
potser ens podem arriscar.
Deu ser la reflexió que fan els editors,
i aleshores fer el pas més enllà,
passar-ho al castellà
i després, a partir d'aquí,
tirar milles, que es diu, no?
És molt probable que hi hagi reflexions d'aquest tipus,
però n'estic...
Vaja, ho sé.
No és que n'estic començant,
sinó que ho sé,
que no necessàriament és així.
És a dir,
el pas de la traducció del català al castellà
moltes vegades depèn de factors
que no són comercials.
Depèn de l'Albert Sánchez Pinyol,
és un cas d'aquests que jo et comentava.
Bé, aquest sí, aquest sí.
Però és un cas extrem, singular.
Sí, això és evident.
És a dir,
si hi ha un llibre que en català es ven molt,
és lògic que es tradueixi relativament aviat en castellà.
Ara, després hi ha molts llibres,
bons llibres que no es tradueixen,
i llibres molt normalets
que acaben sent traduïts
per raons que no tenen res a veure amb l'èxit comercial.
De fet, la meitat de l'ànima s'ha traduït al castellà.
Sí, sí, sí, la meitat de l'ànima s'ha traduït.
Aquest és un llibre que...
Home, aquí es va vendre bastant,
s'ha venut bastant bé,
ja hem dit abans que els Sant Jordis
es venen relativament bé,
quan, a més a més, van firmats per un nom conegut.
És que moltes vegades comprem l'autor més que el títol,
perquè típic, Sant Jordi, la meitat de l'ànima.
Ho sens, estàs a l'alt llibre i dius
dona'm el darrer llibre de la Carme Riera.
Bé, això és un comprador.
No dius el títol, dius
dona'm el darrer llibre de la Carme Riera.
Sí, però això és un tipus de comprador,
perquè després hi ha l'altre comprador que diu
dona'm el Premi Sant Jordi.
També.
Aquest també hi és, eh?
Aquest també hi és.
Però, esclar, quan es donen les dues coses,
que el Premi Sant Jordi és, a més a més,
el d'una autora, en aquest cas...
Coneguda.
Coneguda.
Doncs llavors és fàcil que el llibre funcioni.
I la veritat és que ha funcionat.
I, d'altra banda, perquè és un llibre
que ve a sumar-se a una tendència fàcil d'observar
en els últims pocs anys,
que és l'estol de llibres que ha sortit
en un rarafons de la Guerra Civil Espanyola.
Que n'hi ha hagut un bon grapat,
des de la miniteixidor fins al Jean Macabré
i ara la Carme Riera també.
oveix a un tema generacional.
Sí, sí.
Res més.
És un fenomen que és natural
i que correspon, doncs, precisament,
a aquestes generacions,
que són les que es decanten
per situar les seves històries
en aquests escenaris de la història més recent.
Sí, és la generació o les generacions,
perquè no són ben bé una única generació,
perquè el Jean Macabré i la Carme Riera
sí que podrien considerar que són del mateix moment.
El teixidor és més gran.
És més gran.
Però, en tot cas, són gent que hi ha...
que no va viure directament la guerra, però que...
La postguerra.
Sí, que va viure els anys més foscos de la postguerra
i que n'han sentit parlar molt de la guerra.
D'alguna manera, han estat molt marcats
per aquesta experiència,
tot i que ells no l'han viscut directament, no?
Clar, són gent que està a l'entorn dels 60,
50 i pocs, i 60.
Què podem dir de la Carme Riera i així en general?
Perquè la seva obra és àmplia, no?
No gaire.
No, sorprenentment, no.
Quan t'acostes a l'obra de la Carme Riera,
t'adones que no ha escrit tant.
Ha estat una dona més celebrada que productiva,
per entendre's, no?
En canvi, ja ha dit que havia estat traduïda
a totes aquelles llengües,
i per tant això ja és una nota de coneixement.
I després ha estat molt premiada.
Premiada en premis...
Bueno, pràcticament en els premis més importants,
en els que s'hagi presentat.
Suposo que no en té més,
que no en té més perquè no s'ha presentat a més, no?
El 74, i ja va ser,
amb pràcticament la primera narració important,
que era Tadeix a Mor, la Marc com a Panyora,
ja va obtenir el premis de Francesc Puig i Lleixer.
És un dels títols famosos.
Sí, és un dels primers títols.
Això el 74,
però és que després el 80 va guanyar el Prudència Bertrana,
amb una primera per a Domènec Guarini,
que és clar, el Bertrana també és un dels premis soleres,
en aquest cas a Girona,
però és un dels premis soleres de la novel·la.
Després va guanyar una cosa,
un dels aspectes de la Carme Riera
que el públic no coneix és que ella és professora d'universitat,
i és professora de literatura espanyola,
especialista en la generació poètica dels 70,
la gent del Guaiti Solo i tot aquest...
Valente.
Jaime Gil de Piezma,
tota aquesta gent, no?
Llavors va guanyar, l'any 88,
va guanyar el Premi Anagrama d'Assaig Literari,
en castellà, naturalment.
És una faceta desconeguda dels seguidors.
Bueno, és la seva feina, ella és professora.
Ja hem dit moltes vegades que aquí,
fins i tot la Carme Riera o qualsevol altre,
és molt difícil viure de la literatura,
així que tothom es guanya la vida amb altres feines.
Professors,
el Jaume Cabré és professor,
la Carme Riera és professora,
o, en fi,
alguns han fet el saló del periodisme,
el Villatoro,
després saltat a la política, en fi.
Programes de televisió, moltes vegades.
Sí, sí, esclar,
la gent es guanya la vida, no?
No es viu només de sopa de lletres,
podríem dir,
també mengen els escriptors,
no li han de pagar factures.
Malauradament no es pot viure de la literatura només,
dic malauradament perquè és un dèficit,
s'ha d'entendre com un dèficit.
Bé, ella és professora de la universitat,
i mira, aquí teníem el Premi Anagrama.
Va guanyar també el 89 el Ramon Llull,
amb joc de miralls.
Clar, el Ramon Llull, el 89,
quan el va guanyar ella,
no era encara el Ramon Llull actual,
perquè ara el Ramon Llull és el premi més important
quanta d'adoptació econòmica,
que es dona en català, no?
Perquè, en fi, no arriba als 60.000 euros, em sembla.
Però ja era el Premi de Planeta, vaja.
Després, el 94, el Josep Pla,
de l'editorial Destino,
amb segurament la seva millor novel·la,
que era Dins el darrer blau,
una història de jueus a Mallorca.
Una novel·la magnífica.
Magnífica, sí.
Segurament la millor.
Amb aquesta mateixa novel·la,
que, esclar, com que és bona, de veritat,
no només va guanyar el Josep Pla,
que va al 94,
sinó que va guanyar el Creixells del 95
i li van donar la lletra d'or de la literatura
també al 95.
I a fora d'aquí també va ser premiada,
perquè alguns anys després,
el 2000, li van donar un premi a Itàlia,
a l'Elio Vittotti,
a Siracusa, a Sicília.
També és premi de la crítica a Serra d'Or de l'any 2001,
amb Cap al cel obert,
i finalment li van donar un premi que, en fi,
distingeix molt pocs escriptors catalans,
que és el Nacional de Cultura de Literatura,
el 2001, amb Cap al cel obert.
Més Carme Riera també té una projecció,
diguem-ne, a banda del que són els seus llibres,
doncs com a persona molt activa i activista,
fins i tot dins de l'amit literari,
signant manifestos, apareixent en tertúlies, col·loquis,
és una persona que es manté molt activa
en tots aquests cercles literaris, diguem-ne, mediàtics, no?
Sí, clar, a veure,
amb un perfil com el que estem definint,
i al qual caldria afegir que l'any 2000
se li va atorgar la Creu de Sant Jordi, també,
a la Generalitat, no?
Per tant, amb una persona distingida amb aquests honors
i amb aquests premis,
doncs tothom la busca perquè
sigui una mica l'estandard
de determinades reivindicacions literàries, no?
Per tant, no ens ha d'estranyar
que si s'ha de fer un manifest també ja la truquin
perquè signi, no?, entre els primers.
després signarà moltíssima gent, ja saps com baixa dels manifestos, no?,
però entre els primers, aquells que destacaran
amb lletra grossa a la notícia del diari,
doncs naturalment a la Carme Riera
se li demana, habitualment.
Aquells que ens estan escoltant
i mai no han llegit un llibre de la Carme Riera,
més enllà d'aquest currículum més formal,
a grans trets, com definiries la seva manera de fer
el tipus de literatura que fa?
Home, jo diria dues coses, sí, no, no,
dues coses, per animar el lector a llegir,
perquè un llibre és un calaix, s'ha d'obrir,
i has de veure que hi desa i veure si t'interessa,
i si no t'interessa el tanques
i el tornaràs a obrir d'aquí un any,
que potser pot ser que t'interessi.
El llibre no canvia, però tu sí.
Clar, clar, clar, no s'ha de tenir cap pressa, no?,
els llibres estan allí, no?
La Carme Riera és una persona que escriu d'una manera fàcil,
és un tipus de literatura que arriba a qualsevol tipus de lector.
Segurament jo tinc la perspectiva
que arriba més a un lector femení que a un lector masculí,
però això no és un problema, sinó tot el contrari,
perquè està demostrat que la majoria de les persones
que llegeixen novel·la a Catalunya són dones,
i per tant això és una virtut, en lloc de ser un hàndicam.
És un tipus de literatura molt basada en les emocions
i en els sentiments, més que no pas en l'acció.
d'en aquell que busqui coses que passin ràpid
i que passin moltes coses s'equivocarà de llibres,
perquè no són aquí.
Són llibres en els quals passen coses quotidianes
o relativament quotidianes
i molt ben explicades, no?
Només hi ha un parèntesi amb aquest criteri
que estic fent servir jo,
que és el de Regló.
El de Regló és una novel·la radicalment diferent
dintre del món de Carme Riera.
Allí sí que hi ha acció.
Allí sí que passen moltes coses
i allí sí que hi ha un tema
que recorre la novel·la de punta a punta.
I jo penso que sí...
A veure, és un llibre ambientat a l'ada mitjana,
però si algú vol acostar-se
a un llibre important,
pot començar tranquil·lament
amb el...
dins del darrer blau de la Carme Riera.
I un altre llibre que es llegeix molt bé,
molt bé, molt bé,
i que ha entrat...
i que ha entrat...
que ha tingut èxit sempre,
és el primer.
Vull dir, ha estat un llibre que s'ha llegit,
no s'ha deixat mai de llegir,
fins i tot ara està entrat als instituts,
és lectura obligatòria de batxillerat,
que és el que deixi a mort la mar com a penyora.
Tret del darrer blau,
jo quan anaves explicant allò,
la literatura de la Carme Riera
és aquella imatge també molt poètica,
d'estar en un ambient tranquil,
assegut mirant per una finestra,
i coses que et van passant cal pel cap,
i allò i anar pensant,
i els sentiments i les emocions,
i aquest del darrer blau és una altra cosa,
té com a més nervi en aquest sentit.
Clar, agafa un tema molt dur,
que és la persecució dels jueus a l'edat mitjana,
i per tant, doncs, esclar,
quan una població es sent perseguida i amenaçada,
passen coses,
forçosament passen moltes coses.
entre l'obra que feia reparts ràpid de l'obra que he fet,
allò que em deia si havia escrit molt,
doncs no, la veritat és que no he escrit molt,
hi ha un, dos, tres, quatre textos de narracions,
el Tedeix a mort la mar com a penyora que hem citat,
el Jo post per testimoni a les gavines,
també molt conegut,
l'Epitalist tendríssims,
aquest és el que ha anat a batxillerat,
l'Epitalist tendríssims, del 81,
la història,
l'amor, l'exemplar història del gos màgic i la seva cua,
i contra l'amor en companyia hi ha altres relats.
Són cinc o sis llibres.
Pel que fa a novel·la,
doncs n'hi ha cinc més,
una primavera a Domenico Guarini,
qüestió d'amor propi,
joc de miralls,
dins el darrer blau,
cap al cel obert,
i aquest, la meitat de l'ànima,
del qual parlarem ara mateix.
I després hi ha el prosa de no ficció,
d'una banda els cementiris de Barcelona,
que és un llibre de fotografies també,
amb el Joan i Maric,
i de...
un dietari,
temps d'una espera,
i després hi ha una obra en castellà,
hi ha un conjunt de llibres escits en castellà,
més des del vessant professional.
De Sats.
Sí, més del vessant professional.
El Grupo Poético de Barcelona,
l'obra poètica de José Agustín Lo Vaito Solo,
en fi,
l'escuela de Barcelona, en fi.
Doncs ja per acabar,
parlem de la meitat de l'ànima.
Parlem de la meitat de l'ànima, sí.
Dèiem que era un llibre
que estava ambientat a la Guerra Civil,
i es presenta com una mena de carta,
de llarga carta oberta,
d'una persona,
d'una narradora,
a tots els lectors possibles,
com a mecanisme per trobar explicacions
a un gran enigma de la seva família.
És a dir,
ella es presenta,
la narradora es presenta com una escriptora,
que en un moment determinat
se li costa a algú
i li diu que li vol parlar,
ella està cansada,
és el dia de Sant Jordi,
no en vol saber res,
i ell li dona una targeta
i li diu,
bé, doncs truqui'm,
perquè jo li puc dir coses
que li interessaran
i li deixo una carpeta amb papers.
ella no en fa cas,
està molt cansada,
diu, i ara aquest què vol,
vinga,
va,
i es tripa la targeta
i se'n va a casa.
Al cap d'uns dies, però,
mirant papers,
troba aquesta carpeta
i quan l'obra,
comença a trobar coses
que li interessen,
que fa que té més interès
perquè estan relacionades
amb la seva mare.
Són cartes,
i llavors ella comença
a reconstruir
aquesta personalitat
de sa mare
que ella desconeix.
Sa mare que ja no existeix,
que és morta.
Sí, sí, que és morta.
I llavors comença
a intentar
reconstruir
la imatge
d'aquella mare
que ella no recorda
perquè es mora
quan ella és molt petita,
molt petita,
per tant,
i la comença a reconstruir
les relacions amb son pare,
si tenia mans,
si no en tenia,
quin era el paper
que va jugar en la guerra.
Qui era el seu pare.
Sí, qui és son pare.
Clar, comença
a reconstruir coses
d'història personal
molt importants
per a tothom, no?
I, esclar,
no en treu l'entrellat
i el que necessites
és parlar amb aquest home
que li ha portat els papers
però no sap on trobar-lo.
De manera que
comença a jugar,
no a jugar,
a intentar descobrir
qui és aquest senyor
i on pot trobar-lo
i on poden estar
les pistes
que li veigin les coses.
I comença a veure gent
i tal,
però no se'n surt.
Clar, és que davant
de la història
que t'ha explicat el Jordi,
jo crec que
en aquest cas
sí que podem dir al final,
perquè ella mateixa
ja ho diu
a l'inici de la novel·la.
Vull dir, no se'n surt.
No, no, no se'n surt.
Que ningú esperi
un final tancat
ni de bon tros
perquè no se'n surt
la protagonista.
Com que t'ho diu
la mateixa autora,
podem dir que
llegeixin la novel·la
però no se'n sortirà
la protagonista.
ja ho apunta
la ficció de la novel·la.
La ficció de la novel·la
és justament aquesta
que escriu el llibre.
Fa ràbia, eh?
Clar.
Fa molta ràbia
que no se'n surti.
Però és aquesta la ficció.
Escric el llibre
perquè els lectors
m'ajudin
a acabar la història.
I ho demana
explicitament.
Clar, si vostè
que està llegint aquest llibre
li sonen aquests fets
i aquestes persones...
Truquim.
Exacte.
Truquim perquè això
s'ha d'acabar.
L'hem de tancar,
aquesta història.
En aquest sentit
això és molt original.
I és un joc, no?
Sí, és un joc.
I aquesta complicitat
amb el lector
de que entri directament
a la seva història.
Sí, jo crec que del llibre
hi ha dues coses a destacar.
Una és aquesta opció narrativa
de l'autor dirigint-se al lector
perquè el lector
l'ajudi a tancar la història
jugant amb que allò
que s'està explicant
és veritat
i no novel·la.
Això és una troballa tècnica.
I després l'altra
és el joc d'ambigüitats
constants
al llarg de la narració.
És a dir, aquí tenim una persona
que la sabem relacionada
amb el bàndol franquista
que ha guanyat la guerra
però que la sabem també
relacionada amb el bàndol republicà
que està exiliat a França
i amb la resistència
del Maquis
als començaments
dels anys 40, no?
I bé, doncs
quin paper juga la mare?
On estava la mare?
Perquè la veiem relacionada
amb els dos.
Bé, aquest joc d'ambigüitats.
No direm qui és l'amant
perquè això no ho vull dir.
Perquè s'ha descobrit.
No, no, això sí que fa gràcia.
Però també l'amant
qui és l'amant, no?
Ho sabrem fins molt avançada
la novel·la
i no ho sabrem del cert
sinó que a ella
arriba a la conclusió
que podria ser aquest.
Ho apunta
com una probabilitat.
I per tant
el dubte que ella té
de si aquell amant
realment és son pare
o el que li va fer de pare
és realment son pare.
En fi, hi ha un joc d'ambigüitats
molt ben calculat
que fa que la novel·la
doncs vagi tenint
llaços
per lligar constantment.
Resol molt bé
el que és
l'itinerari
de la història personal
amb l'escenari
d'aquella època
de postguerra.
Vull dir,
hi ha un equilibri
no queda cap d'elles
una per sobre de l'altra.
Es manté aquest equilibri
al llarg de la novel·la?
Sí, jo penso
que és una novel·la
que és molt versemblant.
És a dir,
està ben documentada
i el món aquell
dels anys 40
i pocs
i previ
i anterior.
O sigui,
la novel·la
juga amb diferents temps
perquè la narradora
està en un temps
que és el present,
el nostre.
Els fets que rememora
són fets rememorats
referits a
la postguerra més immediata,
la primera postguerra,
i està molt ben documentat
de manera que
totes les èpoques
resulten clarament creïbles.
Jo penso que això
és una virtut.
Ella, a més a més,
ho ha dit alguna vegada
en alguna entrevista
que es documenta
molt a fons
a l'hora de fer les novel·les
perquè,
per respecte al lector,
diu,
ell és veritat.
És veritat,
el lector
mereix que no s'hi jugui
i que allò que posi
a la novel·la
sigui cert.
Històricament cert.
Doncs, aviam,
no farem una recomanació única.
En tot cas,
poden començar
per la meitat de l'ànima,
que és una novel·leta molt...
novel·leta ho dic
en el sentit de la mida,
del tamany,
és curteta,
es llegeix en dos dies...
I un advertiment
amb la meitat de l'ànima,
jo crec que és una novel·la
que es pot llegir
independentment
de que a molts
els agradarà molt,
a molts els agradarà una mica
i a alguns no els agradarà,
però és una novel·la
que li has de donar
les primeres 15 pàgines,
que els hi has de donar.
Perquè les primeres 15 pàgines
són una mica desconcertants
i un no sap a què se juga
i hi ha la temptació
en algun moment
de deixar-ho estar.
Doncs bé,
doneu-li les 15 pàgines
perquè després
la novel·la
es redreça
i arrenca bé.
I jo molt modestament
recomano
el darrer blau,
que no se la perdim
perquè és una gran novel·la.
Jordi Tinyena,
com sempre ha estat un pla
i que ens hagis acompanyat,
si no hi ha novetat
ens retrobem la propera setmana.
Molt bé.
Adeu-siau.
Adeu.