Fins demà!
Fins demà!
Aquest espai era obligat a fer referència al REC, al Festival de Cinema de Tarragona,
perquè realment havia funcionat molt bé.
És una proposta que fa que se'n parli molt del cinema, de la gent que comença,
de pel·lícules que estranyament podríem veure si no fos en aquest festival.
Però clar, justament amb aquest desig que tiri endavant,
també hi ha coses com en tot, que no acaben de collar i que potser caldria modificar.
A través de la mirada de gent que està molt posada en aquest món del cinema, com és el David, no?
Sí, no, no, i a més una sensació agradosa, perquè si més no vam parlar el divendres, jo estava molt content.
L'alta participació de la gent, molt bé.
Molt bé en aquest aspecte. Home, el tema està una mica en l'àmbit dels jurats.
Els premis que es van donar, alguns molt justos, d'altres, indiscutibles, si més no, com sempre passa als festivals.
Però clar, hi ha una cosa que està clara.
O sigui, és un festival que no té un jurat especialitzat,
que això no venc de mèrit del Premi del Públic, que sempre ha d'estar en tots els festivals,
però en el cas concret d'autors de Tarragona, jo tinc una idea,
que creu que a vegades és bastant ajustada a la realitat,
que aquí va funcionar una miqueta aquesta forma, a vegades, provinciana,
a vegades de votar l'amic en lloc de votar en justícia el que realment mereixia la pena.
Home, no parlarem dels curs, però el curs que va guanyar era un curs d'un autonovell,
que començava, el Javier Gavilán, i el curs en competició del Jesús Monjaó, del Legado.
I el Legado és una obra magnífica, que de fet, inclús, podem dir perfectament,
que se li va demanar expressament d'aquests figures dins d'aquesta edicció.
Una obra que ha estat ja premiada a altres festivals.
Evidentment, i que ara ha sigut seleccionada precisament pels premis de la...
O sigui, pel DVD, els millors curs d'espanyols a la FENAC.
Jo penso que mai he discutit amb més la qualitat,
que és un dels curs que més m'agrada, i ho sap, a més,
simplement per les seves qualitats cinematogràfiques.
I, clar, a mi em va deixar una sensació, clar, formant part radicalment agredosa,
que és el que jo comentava, perquè em vaig adonar que va funcionar més
aquesta cosa patillera, de dir, vinga, va...
Sí, els criteris allò de que hi hagi un jurat especialitzat
que no té una votació així tan popular, sense desmereixer l'opinió del públic,
que és importantíssima sempre.
Evidentment, que sempre és un terreny que és perillós.
Però, clar, tu pots arrossegar més o més gent en un moment determinat, no?
Jo el que vaig veure va ser això, i a més, formant part del festival,
doncs és aquella crítica interna que a vegades tens que exterioritzar,
perquè si no sembla que tot se queda dintre i res surt,
però penso que és positiu fer aquestes crítiques perquè, evidentment...
I que està bé que es facin amb correcció perquè no es poden fer, clar.
Innecessàries. I és un qüestionament general que tots els membres de l'equip
ens tindrem que fer en un moment donat, perquè és un festival que està...
Justament per això, perquè serveix, perquè és vàlid, perquè ha de créixer més encara
i perquè comença ja a tenir un nom interessant.
Exactament. I aquest creixement és molt important.
En un festival que jo penso que serà, finalment, el Festival del Sur, de Tarragona,
que és un festival de cinema i d'audiovisuals en general,
que té molt de futur, sempre i quan es facin aquestes reflexions.
O sigui, no és tant l'obliguisme, sinó aprendre dels errors,
de les coses que hem de canviar,
i una secció tan important com els agraden els autors de Tarragona,
doncs li té que potenciar i, precisament, penso que la figura d'un jurat
aquí està justificadíssima i necessària per evitar, precisament, aquests problemes.
I sempre és necessari, després d'un certamen, com bé dius,
que ha crescut molt bé, aturar-se de tant en tant i fer una revisió.
Això és terapèutic, és higiènic,
i va molt bé, sobretot, quan es té molta voluntat de tirar endavant
i de créixer encara més.
Correcte, Jolanda.
I el que deies, no s'han de quedar les coses al pub, es poden dir?
No hi ha cap problema?
No, exactament, i a vegades hi ha por, no?, perquè aquí pot molestar o no.
No, a veure, amb tots els respectes...
Tu expresses una opinió, com a persona que, a més, hi creus molt en aquest festival.
Radical, molt bé.
Dit això, mirem una mica més enllà i parlem de pel·lis.
Aquestes no necessiten de festivals ni de res,
perquè hi ha molt de caleró darrere, vull dir, se'n van soles.
ja són aquestes que estrenen a les sales comercials
i que comentem amb el David.
Una de les estrenes, aquelles, doncs, diguem-ne, més espectaculars
i d'aquelles com plant sales de cinema, són d'aquelles pel·lis d'acció,
a l'estil de les de tota la vida de pel·lis d'acció,
una segona part del...
Espera, què és que...
És un títol...
XXX2.
Curiós.
XXX2.
Doncs, bueno, XXX2 és una pel·lícula d'acció com la primera,
però millor.
A veure, des del punt de vista...
De les estigerades, no?
Sí, a veure, és una pel·lícula...
Perquè els prelis d'acció han de ser així.
Aniria...
Així com l'acció del Sàhara,
és una acció sàhara amb la Penélope Cruz
i el Matthew Donahue és una acció naïf...
No, no et va agradar aquesta pel·lis.
No, no, no em va agradar.
Aquesta, doncs, té la gràcia, potser,
de comptar com a protagonista el Ice Cube,
que a banda d'actor és rapero,
o rapero i és actor,
o sigui que no se sap ben bé,
i que substitueix el Vin Diesel
i ho fa...
A veure, dintre d'aquest àmbit ho fa molt bé.
O sigui, és una presència justificadíssima dins d'aquest gènere,
però, d'una altra banda,
és una miqueta el mateix de la primera.
O sigui, accions ben dirigides,
aquesta vegada sí,
malgrat més que la primera pel Lita Mahori,
que va dirigir precisament l'últim capítol del James Bond
i que li dona una certa força
des del punt de vista visual.
D'una altra banda, el tema també és curiós, no?
O sigui, el perill aquesta vegada ve de dintre.
O sigui, no són ni els russos, ni els comunistes, ni res,
ni els taoistes, per posar una cosa extrema.
No els falten mai enemics, eh?
No, no, sempre hi ha un enemic i tal.
Ara ens anem directament a la Casa Blanca
i el perill està dintre,
que és el subsecretari del president,
que vol ocupar el poder
i ho vol fer d'una forma molt radical.
És una pel·lícula curiosa, si més no,
entretinguda o és una estona llarga.
A vegades pot cansar una mica.
Jo amb això estic totalment d'acord amb tu.
És una pel·lícula que té una buïdor completa
des del punt de vista intern.
És una pel·lícula visual, eh?
Sí, és un Dragon Khan elevat a la segona potència, per exemple.
A les jungles 1, 2 i 3 i coses d'aquestes.
Sí, però les jungles encara tenien una certa conya.
Aquesta conya aquí es veu totalment difuminada.
Hi ha humor, tot això.
Ah, hi ha també la Samuel L. Jackson,
que això també se n'oblidava,
que repetés el seu paper.
I va ser un personatge substitutiu del 007,
perquè m'entenguis.
Va ser com una mena de revanxa des dels Estats Units
a un personatge carismàtic del cinema britànic.
Molt bé.
Doncs aquesta pel·lícula està vista,
no aporta gran novetat,
però pur entreteniment per als demans del gènere.
Coses que ha fet antes de los 30.
Aquesta m'ha agafat una mica tard.
Oh, els 30, els 30.
M'ha agafat tard aquesta pel·lícula.
Quina edat, els 30.
Els 30.
Més mitificats.
Aquesta pel·lícula va una miqueta del mateix,
o sigui, de lo mitificat, no?,
del canvi d'edat.
Llavors, té una certa gràcia també,
perquè és una historieta de personatges
que es troben precisament
a punt de complir la trentena
i que han compartit tota la seva vida
jugant a futbol, fent esport,
i amb aquesta intimitat
es trobarem amb el dilema
de què farem quan arribem allà.
Hem llegit alguna cosa
que té una certa resminiscència
tipus dies de futbol,
però amb un rotllo anglosaxó britànic, no?
És una pel·lícula, a veure,
no m'ho va entusiasmar,
però sí que puc dir
que en principi és força honesta.
O sigui, els personatges te'ls creus,
els faig perfectament,
o sigui, a banda de tot això,
la sexualitat, l'esport,
el que farem després,
tot té una importància,
jo penso, una mica sobredimensionada,
però no hem d'oblidar que és cinema
i que aquestes coses al cinema
és molt propi,
o sigui, el sobredimensionar
els personatges
i les seves preocupacions quotidianes.
És una pel·lícula que passa a l'estoneta,
tampoc és que t'aporti gaire cosa més,
o sigui, no és entre copes
ni una pel·lícula semblant,
però té la solvència del bon cinema britànic.
Ho saben fer, ho fan bé
i passes l'estona
i, bueno, és agradable.
No tens sorpreses amb aquesta pel·lícula,
estàs perfectament,
doncs, amb aquesta fitxa,
el que vas a veure.
S'estrena també a Tarragona,
Ormigues en la boca,
com dèiem abans,
l'última pel·lícula de Mariano Barroso.
amb tot aquest estar-sístem espanyol, no?
Actors i actrius coneguts.
Sí, l'Ariadna Gil,
que el torna a recuperar,
que està molt bé.
Un gran actor.
Que està molt bé
i que precisament ser i lleix, penso,
el protagonista absolut de la funció.
El Mariano Barroso és un director
que, d'entrada, m'agrada.
No tant com a guionista,
sinó com a director.
Penso que és millor director que guionista.
I tot i que hi ha una col·laboració,
aquesta història,
jo penso que és fallida.
És fallida, però s'interessa.
A veure si m'ho puc explicar,
perquè, clar, aquestes coses són molt personals.
És una història que a Mestres Correlles
se'n la van, diguem-ne,
per revolucionària
i parla d'un personatge
que, en el fons,
era un creient de tot aquest àmbit,
diguem-ne, polític,
i que ha fet un robatori,
ha sigut traït per la seva companya
i, en certa manera,
és la recerca d'aquesta companya
per demanar una mica
comptes al destí,
si em vols entendre.
És una novel·la,
pràcticament,
és una pel·lícula
que és una mica cinemà negre.
Ho dic una mica
perquè jo penso
que no acaba de trobar el to,
el to adequat
per a aquest gènere.
Què t'aportes a casa
quan has vist aquesta pel·lícula?
Doncs una direcció solvent,
una interpretació notable
a totes dues bandes,
convincent des del punt de vista tècnic,
però penso que fallida
des del punt de vista argumental.
La història mai arriba a la intensitat,
per exemple,
d'aquest títol,
que està llogradíssim
i que precisament penso
que és tot el cridaner
que necessita...
Jo quan ho he llegit
ja m'he esborronat,
i amb aquest títol
aquesta pel·li ha de ser...
I així com estrenes
no tenim res més, no?
El Messier,
que ara, com que no l'he vista,
no me'n recordo el nom,
el Messier Batignol.
No l'has vista aquesta?
No,
és pel·lícula francesa
i a més he sentit
parlar d'ella
ni bé ni malament,
sinó parlar una miqueta
d'aquest personatge
que es veu que va viure
a lo que va ser
l'etapa nazi,
a l'ocupació francesa.
Però no tinc gaires dades més,
o sigui,
és pel·lícula que segurament
serà la primera de la setmana
a veure.
Puc dir, per exemple,
que els robots
està a punt de marxar,
o sigui,
aquella que a vegades
parlem de...
Molt bé.
Els Reines,
una pel·lícula tan ben fallida,
però a la vegada
moments molt divertits
si l'ho veuràs interpretativament.
Encara fan un milió dòlars, baby.
Se manté bé.
El que és sorprenent
és que encara fa...
Encara està fent calés.
Perquè és una gran pel·lícula,
o sigui,
les coses com són.
És una mica el que va passar
a Los Niños del Coro,
a una magnífica pel·lícula
que es va mantindre en cartellera
d'una forma radical.
Lesos, eh?
Mesos.
I que jo penso
que és el que dèiem,
que a vegades...
El boca a orelles
és el que funciona.
Sí, funciona,
però se les ha de donar
l'oportunitat a les pel·lícules
i crear com una mena
d'unitat ubi,
de manteniment.
Deixar-les allà
un temps més,
donar-los una oportunitat.
Que jo crec que
és un invent
que es tindria
que dur a terme,
que és muntar
aquestes sales
de resistència cinematogràfica.
Però del que tenim ara
que està funcionant
el Bicul,
el Gran Golpe...
El Bicul va baixant
una miqueta,
el Gran Golpe
està funcionant molt bé,
El Sahara
és la primera...
El canguro superduro
arrasa, no?
El canguro superduro
seguirà arrasant,
va baixant també.
Home,
en realitat
tenim molta pel·lícula
taquillera,
jo recomano
la intèrprete
del cine Lómez,
no, perdona,
el cine Pollack Lómez,
un altre gran director,
però Pollack
ha fet aquí
possiblement
la seva darrera obra mestra.
Una pel·lícula intensa,
magníficament interpretada
i que val la pena.
I Millones,
Millones,
que és l'altra pel·lícula
que van dir
per tota la família
que és deliciosa.
I la fan,
la fan,
la fan,
la fan.
I no es la tenen pena.
La setmana passada
i es manté.
Un conte...
Em penso que només en una sala,
però es manté.
Doncs d'aquestes
que jo penso
que sí que es té que cuidar
perquè és una pel·lícula
de l'UBI
que jo penso
que qualsevol persona
que vagi a veure
així com per equivocació
sortirà gens ni un mica
de sabut,
al contrari,
entusiasma
per una pel·lícula
que és delicada,
té instint
i dues interpretacions
infantils
d'Òscar.
Doncs jo crec
que ho tenim claríssim,
el tema de la cartellera
ja ho tenim organitzat,
ara d'aquí a un moment
organitzarem
activitats a l'aire lliure
amb el Pep Calvet.
Hem estat encantats
com sempre
que ens hagi acompanyat
el David Serra,
que ens hagi comentat
aquestes pel·lícules
i esperem
que tot vagi
d'una altra manera.
Allò que dèiem
a l'inici
del programa
que el Festival de Cinema
de Tarragona
tiri endavant
i que sigui capaç
de revisar-se ell mateix
per millorar sempre.
És necessari.
Molt bé.
David, gràcies.
Bon cap de setmana.
I bon cinema.
Adéu-siau.
Béu-siau.