Com cada dimarts aquí al matí de Tarragona Ràdio,
camí de la una del migdia, saludem Jordi Tinyena.
Bon dia, Jordi, benvingut.
Hola, bon dia.
Avui al punt de lectura, aquest espai que fem en col·laboració
amb el col·lectiu d'escriptors del Camp de Tarragona,
ens ocupem d'una figura desconeguda per la majoria,
oblidada per a molts, però realment interessant i atractiva.
La proposta que ens fa avui el Jordi Tinyena
es diu el rector de Vallfogona.
Sembla que sigui, no sé, el títol d'una cançó de la trinca
o...
Bé, la trinca em va fer una cançó.
És que sí, és que a mi em sonava per això, veus?
Sí, sí, em va fer una.
Fixa't que trist, eh, que diguem que ens sona per una cançó de la trinca
tenint en compte que aquest mossèn, que era doctor,
segons tenim entès, va fer molta feina, no?
Sí, i va ser avui, efectivament, té molt poca presència en lloc
i, per tant, és molt desconegut.
Fins i tot ha estat retirat de la literatura, pràcticament,
de la literatura escolar, no?
Però, en el seu moment, va ser un personatge autènticament popular
i una vegada mort gairebé llegenda durant dos segles.
Va ser un home molt especial.
Era doctor en teologia?
Sí, era capellà, sí.
Era el rector de Vallfogona.
Capellà, capellà.
Sí, sí, sí.
Feia les seves misses, les seves coses.
Clar, efectivament, va estudiar al seminari de Vic,
va ser ordenat sacerdot i al cap de poc, doncs,
li van donar la rectoria de Vallfogona de Riu Corp.
I si s'hi va, a Vallfogona de Riu Corp, que ara està a la Conca Barberà,
abans estava posada a la Sagarra,
doncs, allí hi ha un balneari,
i a dintre del balneari hi ha un monument commemoratiu, el rector,
i tot el poble, a tots els carrers,
hi ha una placa amb versos del rector de Vallfogona.
No n'estan poc que ho feu, i així.
Que són molt sucosos, per cert.
Ja ens ho aniràs explicant,
perquè, com bé deies, és un personatge oblidat.
L'hem de situar cronològicament al segle XVII?
XVII, sí, pertany al barroc,
i és rigorosament contemporani dels grans autors
del segle d'or espanyol barroc,
de López, de Calderón, de Quevedo, de l'Hongora,
i de tota aquesta...
Però poc té a veure amb l'obra dels seus contemporanis castellans, no?
Bé...
Bé, algun aspecte, potser.
Clar, mira, contestaré amb algun títol
de les edicions de l'obra de rector de Vallfogona
que es van fer al segle XIX.
Mira, per exemple, com el presentaven.
Un títol és, per exemple,
Poesies jocoses...
Jocoses, eh?
Jocoses de riure, deu vol dir, no?
Clar, clar, de jocoses del castellà.
Jocoses.
És com dibucadill, eh?
Deia ser el mateix.
És un castellanisme.
Poesies jocoses del cèlebre doctor Vicenç Garcia.
Però aquest estil abunda, eh?
Poesies festives i satíriques del doctor Vicenç Garcia.
Poesies festives, cuentos i xistes...
Cuentos i xistes, està molt bé.
Del doctor Vicenç Garcia.
Doncs, esclar, com que aquest és un to,
és una determinada línia de creació literària del rector,
doncs és obvi que aquesta poc té a veure
amb la via més coneguda,
més cultarana dels Góngora o d'aquests, no?
Potser una mica en la satírica de Quevedo,
però molt poca,
perquè això té un altre to,
té un to molt popular
i té un to molt poc elevat.
Però, en canvi, clar,
com que té aquest tipus de poesia,
també hi ha edicions que posen
poesies sèries del doctor Vicenç Garcia.
Clar, per distingir-les de...
De les que eren, allò, jocoses.
Clar, de les altres, no?
Clar, quan parlem de les poesies sèries,
que diuen el XIX,
doncs sí que estem parlant de sonets,
estem parlant de dècimes,
estem parlant, efectivament, de gèneres cultes
i d'un to barroc,
vull dir, ben treballat, ben mesurat,
carregat d'hiperba.
Ell es permet, algunes vegades,
algunes bromes amb això,
és conscient de les exageracions.
Ara recordo un poema,
em feies ment,
perquè m'ha vingut al cap ara,
recordo un poema
que fa broma,
que fa joc sobre els poemes
que canten la bellesa
de les dones del barroc.
Vosaltres ja recordareu
quan estudieu que,
en fi, ells es van cansar
fins a l'avorriment
i fins a fer-ho inútil
de fer metàfores sobre...
Aquella metàfora,
les de Góngora,
allò no s'acabava mai.
Però després van acabar
estereotipant un conjunt de metàfores,
del cabell negre com el carbo,
els ulls de cel,
els llavis roses...
Com els rovins, eh?
Sí, sí.
Llavors, això va arribar
a estar tan estereotipat
que ja ho estava en aquell moment
que el rector se n'enfota
amb un dels poesiers
i diu, bueno,
deixem tranquil·les les mines,
simplement és maca.
Aquest és el rector, també.
Aviam,
podem pensar
que, com que era un rector,
feia coses molt relacionades
amb l'església,
amb l'esperini de bon tros,
l'home,
doncs,
conreava
tots aquells temes
que calien.
També el clargat
de l'època
era molt diferent
al clargat
que coneixem ara.
M'imagino que sí.
La cosa anava
una mica més a l'ample.
Sí, sí.
Anava una mica més a l'ample.
Almenys,
a veure,
no ho sé,
des del punt de vista religiós
i social
pot ser que fossin
molt estrictes
en moltes coses,
perquè segur que ho eren.
Però portes en dins.
Sí, no,
i portes en fora
hi ha altres temes
que els tracten
amb més llibertat,
amb tota seguretat.
Perquè, per exemple,
jo ara recordo
un document
del segle XVIII
en el qual un bisbe
ve a donar una volta
per les diòcesis
i diu que la intenció
és comprovar
si és veritat
que els capellans
estan vivint
amb les sagristanes.
Les majordomes.
Les majordomes,
d'això,
ara em sortia la paraula.
Amb les majordomes, no?
Dius, ostres,
ho acceptava
com un fet
que devia ser habitual, no?
Ho devia conèixer tothom.
No ho sé.
El que és clar
és que el rector
Vallfogona
té, per exemple,
una gran quantitat
de producció
poètica
de to burlesc,
de to jocós,
que
és escatològic,
és a dir,
allò que
cul merda caca pipí,
no?
Sí, sí.
I, esclar,
jo suposo
que devia fer
riure
un determinat sector
de la població majoritària.
I el sexe
i la picardia
i totes aquestes coses.
I el sexe
i aquestes coses, no?
Que continuen sent
avui una font
fàcil
de broma, no?
Parlarem dels seus
xistes
i cuentos.
D'aquí un moment,
del personatge en si,
en sabem alguna cosa?
En sabem poc,
perquè, a veure,
és un d'aquests personatges
que la llegenda
l'ha tapat,
perquè, clar,
com que es va fer tan popular,
se li va atribuir
absolutament tot.
tothom que es veia
en cor d'escriure
una barbaritat
l'escrivia,
la publicava,
la penjava a una paret
i la firmava
com el rector de Vallfogona.
S'ho carregava tot.
Sí, sí,
s'ho va carregar tot, no?
De manera que
hi ha una gran quantitat
d'obra apòcrifa
que se li ha atribuït
i que la critica
doncs ha anat
a poc a poc
posant-la en el seu lloc, no?
Però és una feina difícil
de fer.
I, esclar,
a partir d'aquí,
com et pots imaginar,
s'ha creat
tota una sèrie
d'episodis
que no deuen ser veritat
sobre la vida
del mossèn
i, per tant,
és molt difícil
treure el gra de la palla,
tot i que hi ha
alguns llibres
i alguns investigadors
que ja s'hi han posat
i han tret
treballs meritoris, no?
Però és veritat
que la llegenda
tapa una mica la realitat.
Per exemple,
se li atribueix
un anà de Madrid
a la cort
i se li atribueix
que va conèixer
l'OPE de Vega
en un parc
i jo ara sento,
no recordaré els versos,
però...
I estava l'OPE de Vega
mirant un noi
que estava dormint
sobre una taula de marra
i el rector de Vallfona
s'hi va acostar
i llavors l'OPE de Vega
li diu
una cosa així com
o el joven és de goma
o la mesa és de plumes
o una cosa així, no?
I el rector de Vallfona
li va contestar en vers
que jo no reproduiré
perquè no me'n recordo,
però li va contestar en vers
dient-li no,
el que passa és que jove
no té preocupacions,
però li va fer en vers, no?
Sí, sí, sí.
I llavors l'OPE va quedar
molt impressionat
i li va dir
ah, tu ets
el repte de Vallfona.
Fins a tu si era famós
a Madrid
que el L'OPE en un parc
el reconeix simplement
perquè s'ha versificat
en facilitat.
L'hem de recuperar
per la iconografia catalana,
això del repte de Vallfona.
Segur que és mentida, això, eh?
Saps jo com l'estic visualitzant
que segur que m'equivoco?
Aquells familiars,
aquells tets,
tets graciosos
que hi ha a totes les cases,
saps que sempre té
la paraula a punt,
el vers allò punyent,
la coseta aquella,
el veig així, mira, però...
Sí, havia de ser un home
molt ocorrent,
amb una gran facilitat versificadora
i molt...
vaja, molt hàbil
a l'hora d'explicar
codits i facècies.
Sempre va ser rector
a Vallfona, no va tenir altres...
Sí, sí.
No, no, no,
es va...
va adquirir la rectoria
de Vallfona,
així va quedar,
es va morir allà.
Va tenir també capacitat
de...
de riure-se
del propi col·lectiu
al que pertanyés,
a dir, l'església,
perquè en aquella època també
tot el que era el clargat
era objectiu
moltes vegades
de crítica,
de versos...
Aquí no.
Això és un tema
que ell se manté
bastant fort.
De totes maneres,
sí que hi ha algunes coses,
al marge d'aquesta vena
riallera
i, en fi,
i porca,
també,
de vegades,
del rector,
sí que és veritat
que és un home
que algunes vegades
et sorprèn,
amb alguns sonets,
amb aquesta capacitat
de sotmetre a crítica
al mateix moviment
barroc-cultarà,
de dir,
bueno,
quins accessos són aquests,
és maca,
de sotmetre això,
o, per exemple,
de crear
o d'innovar,
perquè, esclar,
hi ha algun poema,
hi ha un poema en concret
del rector,
que fa com una mena de...
no és ben bé,
però una mena
de cal·ligrama.
Esclar,
cal·ligrama
trigaria encara tres segles
a que Pol Guinera
el posés de moda
en la literatura.
Ell és capaç
de fer-lo
jugant amb les lletres,
amb la mida,
amb la tipografia,
amb l'orientació
en l'espai
de les lletres,
i, per tant,
sí que era un home
que,
a part de ser
graciós,
era,
aviam,
prou culte
i prou inquiet
en la literatura.
Fem referència
a alguna d'aquestes obres,
a algun d'aquests versos?
Sí,
jo us he portat
alguna mostra
de la seva poesia.
Primer,
una d'aquesta
de toa graciós,
he buscat una
que es pugui llegir
a la ràdio.
Per què dius?
Perquè són massa fortes?
Home,
hi ha de tot, eh?
D'algunes,
les escatològiques
ja, ja, ja.
És el lloc
de la canalla, no?
Sí, sí, sí.
De les paraulotes
com més gruixudes, millor.
Exactament,
i això suposo
que fa riure,
el feia riure
en un sector
dels televisors.
Encara, eh?
Només cal mirar
determinats programes
de la televisió.
Sí, sí,
segur que fa riure, no?
Avui el gran problema
del rector Baixfona
perquè pugui tenir èxit,
són, bueno,
el gran problema, no,
dos grans problemes
són, d'una banda,
el desconeixement,
és a dir,
el fet que aquest senyor
no surt enlloc ni sol.
Hi ha gent que l'ignora,
que no sap que existeixi.
Sí, absolutament,
absolutament,
però és evident
que té un públic
que se'l llegiria amb gust.
I després l'altre
que sí que és
difícilment salvable,
no?
Que sé que algú
es decideixi actualitzar-lo,
és la llengua,
la llengua del rector.
Avui la llengua
que gastava el rector
Baixfona
al 17 ens queda
molt, molt, molt lluny.
Ara ho comprovereu.
Està plegada
a castellanismes,
en fi,
s'arrossega bastant.
No és una llengua
que avui faciliti
a l'actura,
ni que sigui agradable
va llegir.
Molt bé,
doncs a veure
que ens explicàvem
altres moltes coses
el rector Baixfona.
Sí, això és una epitàfia
amb bevedor.
Té la seva gràcia.
Diu,
Ic jacet
lo qui cregué
ésser preservat de gota.
Puig d'aigua sols
una gota,
si no ardent,
mai la begué.
Gota la gota
i tregué d'esta vall
de plos i crits.
I per segles infinits
està sencer son cos.
Que cuc no hi ha,
que hi don mos
perquè el guarden els mosquits.
És un joc.
Està bé, està bé.
de seriós
perquè veieu
que també hi havia uns sonets.
Que no només era de la broma.
Sí,
que també feia sonets
com calia.
Aquest és un clàssic
de les descripcions
de la bellesa
de les dones.
Les titula
A una hermosa dama
de cabell negre
que es pentia
en un terrat
amb una pinta de marfil.
Oh, quin títol més llarg.
Sí,
quan tu comptes
els castellanismes
que hi ha aquí
només el títol
i ja...
Diu,
amb una pinta de marfil
polia sus cabells
de finíssima tzeveja
a qui los dormes fit
tenen enveja
en un terrat
la bellaflor
un dia.
Entre ells
la pura neu
se descobria del coll
que amb son contrari
més campeja
i com la mà
com l'homarfil
planqueja
pinta i mà
d'una peça apareixia.
Jo,
de lluny
tan atònit
contemplava
el dolç combat
que amb extremada gràcia
aquests dos contraris
mantenien
que el cor
enamorat
se m'alterava
i temerós
d'alguna gran desgràcia
de prendre els treves
ganes m'avenien.
Aquest és un sonet bonic.
És bonic.
Però no fa per un rector
aquesta contemplació
i adoració
de la bellesa femenina
de les dones.
Sí, perquè és un tòpic
de la literatura del moment
i per tant
ell s'ho pren
com el que era
un canon literari.
Per tant,
tampoc no s'ha de suposar
que ell
està cantant
la bellesa.
Ningú posa en dubte
la honorabilitat
i els vots
de aquesta edat
del rector.
Només faltaria
que nosaltres
ara poséssim en dubte
això.
es pot trobar
l'obra del rector
de Baix Fogona?
Es pot trobar
a tot arreu
perquè tot i que
ara no se'n parla massa
ni és una persona
coneguda
s'ha editat
perdó
s'ha editat
interrompudament
i poc o molt
sempre està
i a més a més
es poden trobar llibres
sobre la vida
i les gràcies
del rector
igual que sobre
les rondalles
perquè
a part dels poemes
que és l'obra més completa
i després
tant els seriosos
com els que són
divertits
o humorístics
també és autor
d'alguna obra
de teatre
d'una comèdia
geogràfica
de Santa Bàrbara
que explica
la vida de la santa
esclar
i també és autor
de rondalles
i contalles
de caràcter popular
i es troben
amb això
de totes maneres
abans de tancar
a mi sí que m'agradaria
llegir-vos un altre poema
l'he guardat pel final
perquè és un dels
que m'agrada més a mi
i és perquè
per una raó molt senzilla
perquè és
la mostra
que el rector
era prou hàbil
com per fer les dues coses
alhora
és a dir
de fer un sonet perfecte
un sonet molt ben mesurat
i molt ben creat
i al mateix temps
ser un sonet
que
que canvia
que altera
absolutament
les normes
dels sonets de bellesa
ara hem llegit abans
un de bellesa
doncs ara
en marcarem un
a la lletió
és un can a la lletió
que això és una cosa
que incorpora al barroc
la possibilitat
de trencar els tòpics
renaixentistes de la bellesa
doncs ell s'hi atreveix
que s'hi atrevia tot
no no ja el deia
em queda un home molt acusat
i si atreveix
ja ho veureu
amb una dosi d'imaginació
de mala bava
també
molt gran
però
però
però
amb una gran
mestria
a l'hora de fer el sonet
es titula
A una mossa
gravada de verola
molt diferent
a la de la pinta
de marfil
com deia ell
que es pentinava
el terrat de casa seva
molt diferent
doncs vinc a veure
aquesta mossa
diu
mala pasqua
us do Déu
monja corcada
bresca sense mel
trapada es alusia
formatge aullat
correl fisonomia
amb més puntes i grops
que té l'arada
d'alguna fossa
us han desenterrada
per no sofrir-los morts
tal companyia
quan eixa mala cara
se us podria
i estava ja de cucs
mig rosegada
però si sou de bermes
escapada
perquè si heu menjada
les cucales
que de mal en pitjor
la sort us porta
mantinga-us Déu
la negra burullada
i adéu si ho au
que emparquen naixant ales
i entorbo corp
després que pic
ter morta
preciós eh
preciós
sembla del Jaume Roig
aquell autor que ens vas comentar
fa un parell de setmanes
tan misogin
però més allà
de la brutalitat del soner
no no està
és perfecte
és un joc
és un joc
és el negatiu
dels poemes de la bellesa
deies que
bé que ara no és molt conegut
però de fet també
em comentaves
abans d'iniciar l'espai
que fins al segle XIX
vull dir
va estar molt present
dins del món
de la literatura
i la literatura oral
i així com a més popular
no?
sí
mira
va ser tan popular
que per exemple
encara l'any 1879
esclar
aquest home és del 1600
i fins al 30 o el 40
no recordo ara
però han passat més de 200 anys
doncs el 1879
l'associació catalanista
d'excursions científiques
va decidir commemorar
el 250è aniversari
de la seva mort
i li van fer tot un homenatge
va anar-hi un munt de gent
però va participar tant de gent
que fins i tot
en Toni Gaudí
va dissenyar les carrosses
que havien de participar
en la festa
o per exemple
durant el segle XIX
hi havia més d'un seminari
que es va titular
van agafar el seu nom
com a capçalera del seminari
l'Oroctor de Bafú
eren seminaris satírics
burlescos
que van adoptar el seu nom
però va ser matèria literària
també
per Serafí Pitarra
també és un personatge
del qual haurem de parlar
algun dia
i que va crear
una obra teatre
només un drama
en tres actes
que es titulava
justament
l'Oroctor de Vallfagona
i també
una mica més tard
cap al 1880
el Josep Feliu Codina
que és un novel·lista
que ara ningú no coneix
però que en el seu moment
va ser molt conegut
com a autor
d'un tipus de novel·la
que avall entre el costumisme
el fulletó
i la novel·la històrica
tota una barreja
li va dedicar també
una novel·la
titulada
amb el mateix títol
l'Oroctor de Vallfagona
que és una ficció
a partir de les llegendes
generades sobre la vida
del rector
una ficció
sobre la seva vida
tot un personatge
avui
li hem tret la pols
podríem dir així
l'Ajuntament de Barcelona
el 82
el va
el 1882
el 1882
estem parlant del 19
que és quan
és el que va ser
més popular
l'introdueix a la Galeria
de Catalans Il·lustres
amb un retrat a l'oli
bé bé
doncs tot un personatge
sí
doncs ja ho saben
si tenen curiositat
tenint en compte
que estem parlant
d'un personatge
del segle XVII
pot ser una experiència
curiosa
i divertida
trobar-se amb l'obra
del rector de Vallfagona
i com que tenim
molt a prop aquí
podem anar a Vallfagona
de Riu Corb
i fer una bona passejada
pels carrers
perquè com deies
doncs podem trobar
els seus barcets
obrint pas
als carrers
d'aquest poble
Jordi Tinyena
moltíssimes gràcies
fins la propera setmana
adeu
adeu