Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Normalment són contundents i avui vens molt carregada.
El primer llibre que poses aquí damunt la taula té pinta de ser...
Si diem assajos no se m'espantin, eh?
Estem parlant de llibres molt entretinguts de divulgació, no, Anabel?
Sí, sí, sí.
Això de l'assaig ha passat a la història aquella cosa,
només apta per ments privilegiades.
Això ja no té res a veure amb la realitat actual.
No, precisament és per trencar aquesta imatge que es té de l'assaig, no?
De, ah, quin rotllo, no? Si és un assaig.
perquè ara potser abans sí que ho eren.
Eren coses molt específiques.
I llavors, clar, potser al voltant d'una única paraula
feien un llibre de 500 pàgines i deies, doncs no.
Ara no.
Hi ha aquesta mena de vessant més divulgativa
d'aspectes més científics o més...
I també socials i històris, no?
La història, sobretot, agrada molt en aquest cas.
Sí, la història va ser potser de les primeres que va fer això, no?
De la divulgació de la història per més gent, no?
Però en realitat ho han fet altres disciplines.
I a més, amb això de la interdisciplinarietat, no?
S'han donat curiositats, no?
Per això també porto alguna que dius
mira, hem barrejat això amb allò
i trobo que el resultat és molt curiós, no?
El primer, per això, que he portat
és una història de l'esposa.
De fet, això, diguem que agafa la part aquesta
més de la història, o sigui que realment
no és una disciplina que sigui curiosa
la barreja d'assaig i divulgació amb disciplina
perquè és una història.
Sí, hi ha molts llibres d'història de la dona.
Això vol dir que, lamentablement,
hi ha d'haver molts llibres d'història de la dona, no?
Perquè sempre se li ha tractat de manera diferent.
La història de l'home, diguem que són tots.
La història de l'humanitat.
De la humanitat, tots.
De l'esposa en particular, o de la dona en particular.
Clar, perquè la història dels marits,
jo no n'he més cap com aquesta història de l'esposa.
Sí que hi ha història de la família, del concepte de la família,
de com ha canviat o les diferents maneres que es viu en la família,
perquè de famílies n'hi ha, de sistemes de parentiu hi ha,
bé, com a llengües, no religions,
no ens podem ni fer la idea de la quantitat de sistemes de parentiu que hi ha.
En aquest cas, aquesta Marilyn Jallom, que és una historiadora,
diu que és una acadèmica de l'Institut d'Investigació de la Mujer,
que això també fa por, no?
Sí que és un institut d'investigació de la dona.
Però és de la mujer i el gènere.
Llavors ho arregla una mica, no?
Llavors ha fet això, una història de l'esposa.
En realitat, del paper que ha tingut de la legislació que regia els deures i els drets
que tenia la dona en el moment de ser ja part del matrimoni, no?
O sigui, no és una història de la dona en general,
sinó de la dona casada.
I dones de, perquè també parla de dones de personatges cèlebres, no?
Sí, llavors tot això ho barreja molt amb anècdotes de personatges de la història
que et poden sonar, que pots conèixer.
Llavors, clar, fa aquella mena que et fa gràcia, no?
Perquè dius, mira, tu aquella...
Hi ha moltes anècdotes, no, Anabel, en aquest llibre?
Sí, sí.
A més, recull no només la part, diguem, social de la dona casada,
sinó aspectes religiosos, aspectes...
Moltes vessants.
No recull només allò, doncs, el paper que tenia la dona dins de casa, no?
Sinó a nivell social o a nivell religiós, a nivell moral, a nivell legislatiu.
Llavors toca moltes vessants i jo ho trobo molt complet en aquest sentit, no?
Perquè moltes vegades les històries aquestes de la família agafen molt només un vessant, no?
I aquesta trobo que agafa més parts.
Llavors t'adones més a la idea, te fas més la idea de realment el moment
o quina situació vivia aquella persona, no?
Perquè, clar, a veure, la teva vida no només és com vius dins de casa, no?
O com vius fora de casa de cara, la societat, aquí ho agafa tot.
L'esposa, allò de la senyora Dà, que es deia abans, doncs és aquest llibre,
a través de les diferents èpoques.
Sí.
Es titula i recordem l'autora?
Sí, Història de l'esposa de Marilyn Yalom.
I nosaltres ho tenim en una secció que inclou altres històries de la dona, història de la família, història dels fills,
de com s'ha vist l'educació dels fills al llarg de la història.
Que d'això també n'han fet assajos, òbviament.
Sí, és tot un sistema d'aparentiu en general, de fills, pares, dones.
I entra dins d'aquesta línia que dèiem de divulgació senzilla per a tots els públics?
Vull dir, no necessita...
Sí, sí, es pot llegir fàcilment.
Un cop d'ull que l'he donat així abans que comencessi, m'ha semblat que...
Sobretot que hi havia molta anècdota, que això és molt agraït quan llegeixes aquest tipus de coses, no?
Exacte. Perquè, clar, per trencar aquesta idea dels assajos, són curiosos, són entretinguts.
Doncs, clar, s'ha de mirar aquest tipus d'assaig, no?
Que té un fonament totalment científic, o sigui, aquesta senyora està molt documentada,
treu les coses de fons, no és allò, mira, trec aquí les meves opinions i s'ha acabat.
No, és un treball documentat i fomentat, fonamentat, però explicat d'una manera més lleugera
que no pas estrictament històric, no?
Molt bé.
Molt bé.
En aquest sentit, un altre assaig que aquest sí barreja per mi dues disciplines molt curioses
és un llibre que es diu El ombligo de Adán.
El ombligo de Adán és un llibre que barreja la sociologia amb l'anatomia.
Però això també va cosa de gènere, eh?, pel títol, no?
No, no. De fet, és una història, ell inclús com a subtítol posa història natural i cultural del cuerpo humano.
Ah.
Llavors fa de totes les parts del cos, però no de la dona o de...
Sí que hi ha un apartat dels pits, per exemple, no?
Hi ha un tros del llibre que parla del pit, però no diferencia homes i dones, no?
Sinó que parla de l'anatomia del cos.
Parla de la cara, perquè, per exemple, els raïs de la cara són els ulls i la boca, no?
Sempre es parla molt més dels ulls i la boca i la boca i els ulls.
Llavors, això ho acompanya en què han dit els artistes i la literatura sobre aquestes parts del cos,
per tant, una història cultural,
però també que han dit els científics.
Llavors, aquesta barreja, que diuen, doncs, els evolucionistes, la biologia pura i dura,
i com això s'ha viscut socialment i culturalment,
fa moltes referències a l'art i a la literatura, sobretot,
però molta, molta literatura científica.
Llavors, trobo que és una barreja molt curiosa sobre l'anatomia humana,
i nosaltres, per exemple, ho tenim dins d'anatomia,
perquè és que és un assaig sobre anatomia,
i va parlant de les cames, de la cara...
Però va donant aquesta dimensió més àmplia, no?, a cadascuna de les parts del cos.
Exacte, però no és un llibre purament d'anatomia,
perquè, clar, si vols saber com funciona realment...
Vaja, que no és lectura mèdica, per entendre's.
No, no ho és, no ho és, però, clar, és exactament això,
una barreja entre sociologia i anatomia,
o la sociologia de l'anatomia, o una cosa així, no?
I és un llibre molt, molt curiós.
Es diu L'ombligo d'Adán.
A més, l'autor, que és Michael Sims,
és un senyor que és un editor i llibreter,
però veu que la part científica és la seva part que li agrada.
I llavors fa temps que col·labora a programes de ràdio i a premsa,
a programes de divulgació científica.
O sigui que és la part que també li agrada,
però com a personal, no?
No és un científic pur i dur, no?
Ah, molt bé.
Llavors, clar, aquesta part també li dona aquella dimensió de...
Jo ho explico per la gent com jo, no?
Més pagana en aquest sentit.
Molt bé.
Un altre assaig es diu Mentiras en directo.
La història secreta de los telediarios.
Aquest llibre...
No s'ha escrit mai sobre aquest tema, no?
De la tele.
L'autora és Mariola Covells,
que ja va fer un llibre que es deia Mira-me tonto.
Sí, aquesta noia havia estat guionista o productora, no?
Sí, sí, és redactora, reportera...
Coneixia tot aquest món des de dins.
No parlava des de fora, sinó des de dins.
No, no, no, des de dins.
Ha sigut de tot, guionista, reportera, ajudant de direcció...
Ha estat per diferents llocs dins de les televisions, no?
I el 2003 va treure aquest llibre, que era Mira-me tonto,
que parlava del concepte aquest de telebesura.
Els reality shows i tot això.
Els reality shows, com funcionaven, com es fabricaven, etc.
Jo, què es pagava, què no es pagava i com...
Sí, perquè a vegades, dèiem,
no és possible que la gent així existeixi, efectivament.
Hi ha vegades que sí, però hi ha vegades que no és possible,
que tot està més que manyat i més que pagat i organitzat i interpretat, eh?
Actors i actrius meravellosos,
perquè fan uns papers que dius
que en la vida real no poden existir aquest tipus de persones.
Tot i que de vegades allò passa que la realitat superarà ficció.
A lo millor el que penses que no és veritat,
és veritat, clar, mai saps distingir, no?
Que és un actor pagat o que és de veritat un testimoni real, però en fi.
Sí, sí.
Doncs ara ha fet això, mentiras en directe,
i justament parla exclusivament dels telediaris,
de com es fan les notícies.
De tots.
De tots.
El que passa que...
D'uns més que d'altres.
En particular, parla més d'unes televisions en concret.
De les privades.
De les privades.
No, no ben bé de les privades.
Parla sobretot d'Antena 3, Televisió Espanyola.
Sé que parla de l'època de Fred Ordazzi.
De fet, és que el té fins i tot a la portada.
Ah, sí, està a la portada així en una televisió una mica difuminada, borrosa, no?
Llavors, a veure, i el que fa és explicar sistemes,
es posa casos que han passat, no?
Reals, no?
Coses molt, molt...
Potser molt...
De vegades molt concretes, com, per exemple,
doncs el dia tal...
Davant de tal notícia.
El Castillo va anar a inaugurar tal cosa, no?
Va passar això.
Jo tinc imatges, un company té imatges, no sé què.
Resultat, a Televisió Espanyola donen aquesta notícia,
a Antena 3 donen aquesta, aquí no es parla.
De vegades és aquí, d'aquesta notícia, no fan cap comentari,
aquí exclusivament fan aquest comentari,
i aquí fan tot un seguit, no?
I a base d'exemples així veus que realment...
Des a quin punt es pot manipular?
Una notícia.
Exacte, vull dir, amb una persona que l'estan abutxeant,
l'estan escridassant,
i llavors al telediari et diuen
entre los aplausos de la gente,
i llavors just quan li estan cridant,
jo què sé, barbaritat, si vols, no?
I el públic allà reunit estava entusiasmat.
És quan el reporter entra i no se sent ni aplausos,
ni abutxos, no se sent res,
doncs aquestes explica molts, molts exemples, no?
I llavors, sobretot, ella va intentar contactar
amb tota la gent que realment no deixa bé el llibre,
no deixa gens bé,
de tots només li contesta un,
ho explica, no?
Qui li contesta,
amb qui li dona,
qui fa una entrevista amb ella,
quines respostes li dona,
i està molt bé això,
com a realment per veure
que la informació que et donen
te l'has de mirar.
Amb esperit crític, eh?
Sí, per davant, pel darrere
i per tots costats, no?
I com a mínim això és la prova
de coses que potser ja saps, no?
O que ja tens clar, no?
Però a més a més,
t'expliquen els mecanismes,
com funcionen,
què hi ha al darrere,
o qui en un moment determinat
determina què és notícia i què no.
Molt interessant.
Sí, és molt, molt...
Està molt interessant, sí.
Mentiras en directe,
Mariola Covells, no?
És aquesta l'autora.
Molt bé.
Un altre llibre ben diferent als anteriors
i també és un assaig.
Sí, sí, també és un assaig.
El que passa és que, clar,
també és un moment que tots hem...
És història molt recent.
Tenim molt al cap, encara, això.
Perquè tot el que parla
és el moment del govern del PP,
de l'11M,
vull dir, coses molt que...
Molt recent.
Personatges que te'n recordes perfectament.
No sé jo,
cada vegada es dius, ostres...
Si no és com aquella història de l'esposa...
La transició, dius,
home, d'un sí per d'uns altres no.
Això...
Tot és molt present a la memòria.
Tots els noms saps qui són, no?
Molt bé.
Un altre es diu
Aprender a Vivir.
L'hibre d'autor ajuda o assaig?
És assaig.
És un...
A veure, l'autor és
José Antonio Marín,
és un filòsof.
D'ell diuen que
és filòsof
de vocació,
però científic
per mètode.
De professió.
Científic per mètode,
perquè utilitza molt el mètode científic
aplicat a la filosofia, no?
Llavors, en aquest cas,
aquest llibre,
Aprender a Vivir,
que és dels últims,
partèix i està enmarcat dins d'una campanya
que va fer la FAT,
que és la Federació d'Ajuda contra la Drogadicció, no?
Llavors,
aquesta associació que fa 20 anys,
18 anys,
que fa moltes coses per prevenció,
diguem que tenen un...
Van engegar una campanya
que es deia
Ensenyar a Vivir,
l'educació en lo es todo,
i van anar ell,
aquest senyor,
el José Antonio Marina,
fa molts anys que col·labora
amb aquesta federació,
i volien un cos teòric
per argumentar
per què s'ha de prevenir
mitjançant l'educació, no?
Llavors,
dins d'aquesta campanya,
el que ha fet aquest senyor
és tot un assaig
per intentar respondre
què volia dir
Aprender a Vivir,
si realment es pot ensenyar
a viure
i qui, com i quan
s'ha d'ensenyar a viure
treballa molt
el tema d'infància
i d'adolescència.
Llavors,
si és un assaig...
Molt oportú aquest tema,
amb els temps que corren,
molt oportú.
Sí,
i a més fa tot un repàs de
mira,
els conductistes
han dit això,
a més,
ell mateix diu
aquí hi ha dos nivells,
perquè jo,
la seva pretensió
és fer un llibre científic,
però,
que pugui ajudar
els especialistes
de pedagogia i psicologia,
però també
a pares,
a docents
i a gent que li interessi
molt el tema
de l'educació
i que pugui aplicar-la
a la seva vida,
no?
Per tant,
ha fet el llibre
en dos nivells.
Recomana que la gent
que no és molt especialista
en el tema
llegeixi
el llibre normal.
I el que ha fet
és treure
totes les notes
i posar-les
i posar-les al final.
Ah, molt bé.
Per tant,
si a tu un concepte
t'interessa,
el vols ampliar,
llavors,
la bibliografia.
Exacte,
que te'n vas a la nota
i a la nota
ell explica més.
Però no necessàriament
està interrompint
la lectura
amb les notes aquelles.
Llavors ell
ha volgut fer
aquests dos nivells
perquè tothom,
tu el pots llegir,
però si dius
aquest concepte...
Ell explica
totes les paraules
que posa,
en tot moment
explica què són.
En tot moment.
El que passa
és que pot donar
una explicació
més simple
i tota una explicació
molt complicada
de quin llibre
parteix,
de quina teoria
pertany.
Però ha fet
aquests dos nivells
i jo el trobo
molt útil.
José Antonio Marina,
molt útil
per a tothom,
no només per professors
i pedagogs,
sinó per a tothom
que estigui interessat.
Qui té fills.
Oh, mira,
Déu-n'hi-do.
En edat prepavo.
No és llibre d'instruccions,
més aviat
és una orientació.
Sí,
no és un llibre d'autoajuda.
No és un llibre d'autoajuda
per res del món.
Que tampoc no serveixen
per res,
probablement serveix més
aquest tipus d'assajos
que, bé,
donen idees
que pots tenir en compte.
Realment perquè entenguis
el funcionament
o els mecanismes
que tenen d'aprendre
les coses d'on ho treuen
i què pots fer tu
per intervenir
en tot aquell
munt de coses
que envolten els nens.
Que bé que ens ven
els assajos l'Anabel, eh?
Tots els que està dient
venen ganes de llegir-los.
Més, més, més.
Que volem més encara.
Entens alguna cosa més, no?
Sí, tinc alguna cosa més
que ja heu per completar.
Un,
que ben bé no és un assaig
realment,
però com que tampoc
és narrativa pura i dura,
és l'últim llibre
que ha fet l'Ignaci Riera
i es diu
La revolta dels avis.
Aquest senyor explica
que amb ell
el dia que li van comunicar
que estava a punt
de ser avi
va començar a mirar
allò al seu voltant
i va
veure com viuen
els avis,
no?
La condició
de ser avi.
Que canvia la vida, no?
Sí.
Llavors,
ell diu que ha fet
una mena de cursa
accelerat
per sobreviure
a l'experiència
de ser
neoavi.
Perquè, clar,
no són igual
les relacions
actuals
entre els avis
i els nets
que fa
molts anys, no?
I és un llibre
molt curiós,
és divertit,
parla molt
d'altres llibres,
d'altres autors,
de coses també
molt actuals.
Doncs,
a tal dia
vaig llegir
a la premsa
tal notícia, no?
o tal columna.
Llavors,
parlar molt,
per exemple,
del llibre Angelets,
de si són o no són
Angelets els nens.
Llibre molt dur,
d'altra banda.
Sí.
O sigui,
va traient moltes coses,
molts llibres i autors,
i, per exemple,
parla de
l'avi català
per excel·lència,
no?
A veure.
Ah, doncs
deu ser un llibre
sobretot divertit,
aquest, no?
Sí,
sí,
és curiós,
és divertit,
però no és un to
totalment de mofa,
sinó que
té el seu...
Fa una anàlisi,
exacte.
Sí, sí.
De la seva perspectiva,
la seva manera de fer coneguda,
doncs,
sobre aquest fet de ser avi.
Jo diu, escolta,
tinc una amiga que diu,
escolta,
li he dit als meus fills
que faré d'àvia
dos cops a la setmana,
dos dies a la setmana
per fer d'àvia,
i la resta de la setmana,
per mi,
només faltaria.
I diu,
no vegis com s'han posat.
No, no,
i té raó,
aquesta avi encara té sort
que té dos dies per ella.
I llavors dius,
no,
aquí passa,
i fa tot un repàs,
de dir, a veure,
anem a veure què passa aquí
amb els avis i amb els nets,
no?
Que, segons ell,
diguem que els pares d'ara
són com els més,
des del seu punt de vista,
són els que han sortit pitjor.
Diu,
perquè els avis i els nets
ens ho podem passar molt bé,
i els pares són els que són,
han hagut de ser supermoderns,
superpreparats,
superno sé què,
són supertal,
i estan agobiats.
I estan superagobiats,
també per aquesta mateixa raó.
No, no,
un llibre curiós.
Sí, està molt divertit.
Molt divertit.
Com es titula,
Anabel,
d'Ignasi Riera?
Es diu La revolta dels avis.
La revolta dels avis.
Molt bé.
I si vols,
Sí, ja per acabar.
Per acabar,
jo he portat
La història de la belleza
de l'Humberto Eco,
que és un llibre
maco.
Maco,
maco.
Maco...
Maco
que és bonic
de mirar-s'ho.
És un llibre
ple d'il·lustracions,
ple, ple,
no és una història de l'art,
sinó que és una història
del que s'ha considerat
bonic,
de la bellesa,
des de Grècia fins ara.
Però en tots els ordres.
Sí, en tots els ordres.
El que passa és que, clar,
utilitza molt l'art,
no?
Molta pintura,
molta fotografia.
Ui, sí,
de un dos hi són tot il·lustracions.
És totalment il·lustrat.
També hi ha molt de text,
però bastant...
No el seu vessant aquell que té molt espès l'eco,
perquè té un vessant que costa molt,
és d'orillo,
i no,
aquí explica molt...
Llavors parteix de la Grècia,
de la Grècia clàssica,
fins a l'actualitat,
que s'ha entès per bellesa en cada moment.
I com s'ha...
Però no només a nivell d'art, eh?
O sigui, utilitza molt la il·lustració,
utilitza molt l'escultura, la pintura,
però perquè realment és una manera de veure que vei...
Sí, el que es manifesta com el cànon de bellesa d'aquella època.
Però no parla exclusivament d'art,
sinó de per què s'entenia com a bonic allò
i no una altra cosa.
Té un capítol que parla de...
La belleza de lo monstruoso,
que també hi ha hagut...
que té el seu encant.
Parla de la religió, de la bellesa,
quan allò...
quan arriba a ser una religió, no?
És un llibre maco, maco.
És curiós, és bonic,
és un llibre d'aquells que dius,
per regalar, jo trobo un llibre...
Per tenir-lo a casa i agafar-lo,
desar-lo, no?
Anar mirant de tant en tant.
Inclús és un llibre que dius,
ostres, doncs t'aporta a mirar altres coses,
aquest quadre, de qui és?
Perquè hi ha il·lustracions molt conegudes,
però hi ha altres, potser jo, personalment,
no tan conegudes,
que és d'agrair també,
perquè arriba un moment que dius,
sempre veus els mateixos...
quadres, les mateixes escultures,
i realment hi ha coses molt, molt, molt conegudes,
però també hi ha altres que dius,
ostres, i aquest pintor, qui era?
I és un llibre molt maco,
realment encertat total.
Un magnífic fi de festa d'aquests assajos
que ens has portat aquí,
realment vas passant els fulls i agafant ganes,
de comprar-lo.
Sí, sí, és que és maquíssim el llibre,
realment...
Doncs hem pres bona nota,
Anavel Lambea, moltíssimes gràcies per acompanyar-nos,
fins al proper programa.
Adéu-siau.
Adéu.