...
Jordi Bertran, molt bon dia.
Bon dia, bona hora.
Benvingut. Avui et veig molt musical.
Sí.
S'escau Santa Cecília un dia d'aquest, si no és avui.
I jo no sé si és casualitat.
Bueno, una mica tenia a veure amb el tema,
però per no explicar la vida...
De la Santa, per anéssim cop.
Ens hem anat a un programa musical, però d'un altre tipus.
Molt bé. Un programa musical en el qual
no és que vulguis defensar una tesi, no es tracta d'això,
però sí ensenyar-nos com de quina manera
la música tradicional, el cantarem com a música d'arrel
en els darrers anys i a través de la feina que han fet
amb molts músics i també institucions o entitats
que els han donat suport, has devingut allò que anomenem
música de consum, en el bon sentit del concepte, no?
Sí, sí, sí. Farem una petita evolució
arran d'una publicació de llibre disc
que ha sortit aquest mes amb la revista Enderrock.
És un llibre dels músics i cantants en valencià
que plega, doncs, una bona mostra d'aquelles persones
del país valencià que parlen i canten, doncs, en valencià.
Entès el valencià, doncs, evidentment, com un sinònim absolut del català
i aquí sempre hi ha aquell punt de vista, no?, que crec que molts filòlegs tenim, no?,
que a mi no em sap greu que algú digui que parlo valencià del nord,
igual que espero que a molta gent no li sàpiga greu
que li diguin que parla català del sud, no?
I, per tant, doncs...
Complicat que és tot plegat.
Anem a fer aquest viatge per les músiques valencianes, no?
Sí, perquè la música sembla que ens internacionalitza una mica a tots, no?
Ens uneix a tots una mica.
Bé, de fet, veurem una mica aquest procés d'internacionalització
i partirem de temes, doncs, molt, molt, podríem dir, autòctons
i molt atàvics, molt ancestrals
i veurem a poc a poc com es pot anar, doncs, evolucionant
i flirtejant amb altres coses, no?
Hem començat, per exemple, triant una peça d'un grup que es diu la Beniterrània,
un jugant a Mediterrània-Beniterrània
i, doncs, que se'n va pel que es diu per allà per jotes i fandangos, no?
Doncs escoltem-ho.
Bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé.
Verdes cañes que me lluguem.
Donem algun detall biogràfic des del punt de vista musical d'aquesta banda?
Bé, avui no farem, tampoc, miracles de biografies a ningú.
No, però diria, home, doncs, aquest grup són...
No, però la Beniterrània és una formació que està basada, sobretot,
amb el que podríem dir el cant d'estil valencià.
És una de les músiques que hi ha als països catalans, molt ancestral.
Hi ha gent que diu que flirteja, fins i tot, amb músiques aràbiques.
Algun dia també ens generaríem amb aquest flirtej aràbic, amb alguna suma de peces.
I, bàsicament, és una formació que combina un cantador i unes...
Bé, veieu que aquesta formació en què la dolçaïna té un pes molt important per damunt de tot, no?
N'hem portat un parell d'aquesta...
Estaríem dins del primer grup de peces així més pures, no?
Podríem dir-ho d'alguna manera o altra.
Ara, un altre que tenim, que és una jota molt tranquil·leta, en aquest cas,
que és del Cau del Llop.
La Marieta té novio, la Marieta té novio, molt bé platàt i bon home,
i ja hem pensat en casar-se, i esperen la nit de noces, i esperen la nit de noces.
La Marieta ja és mare, la Marieta ja és mare, i pareix que està xiquet.
On han quedat ja aquells temps que la mateixa orquestra feia la ballada de Sardanes,
la música de Rebella i la música tradicional, eh?
Bueno, encara hi ha llocs que passa, això, eh?
A Pobles Petitets, però a les grans ciutats, que abans també amb un parell d'orquestres
t'ho arreglaves tot avui en dia.
Només que mirem les festes de Santa Tecla, però podem pensar...
En qualsevol, en qualsevol.
Les de la Misericòrdia Reus, la Mercè a Barcelona...
Qualsevol festa té un espai dedicat exclusivament al que s'anomena música d'arrel,
i l'oferta cada cop és més gran, no?, l'hora de fer contractacions.
Sí, sí, jo diria que es parteix d'aquest tipus d'idea
en què hi poden cabre moltes coses, no?
I precisament al programa d'avui veurem que els dogmes de fer
no són massa bons quan parles de música popular.
Aquí no ens agrada això dels dogmes de fer.
No, no, no. Aquesta suma de temes veurem que, bueno,
jo crec que són audibles per un públic molt ampli, no?
Des d'aquestes coses que podrien ser, doncs, més...
Més ortodoxes.
Sí, més fidels a les propostes antigues, podríem dir,
però que tenen una actualitat vigent a coses que van evolucionant.
Hem agafat... El segon bloc de peces serien...
Farem dues molt diferents.
Una és d'un grup molt conegut, que és el Tall, no?
Un grup que li va fer una cosa que jo diria
que no tenen les dues peces anteriors que hem escoltat,
que és el compromís, no?, a la música.
A mi m'ha fet un tema d'enguany, no?, d'aquest últim disc
en què parlen de diverses bares o palos, no?,
això que alguna vegada aquí hem utilitzat.
I podem veure com en la música tradicional,
partint d'uns esquemes tradicionals,
se li pot afegir, doncs, primer unes harmonitzacions
i unes instrumentacions molt més complexes,
i podríem dir, entre cometes, més modernetes.
I, a més a més, afegir-li un tema que va sorgir,
jo diria un moment de transició política
que ens feia augurar la protesta davant d'això
que es compleix aquests dies, no?,
que són els 30 anys de la mort de Franco, no?,
doncs, sorgeix un grup d'un cert compromís.
Hi ha uns cantada d'autors que, diguéssim,
que estan més en una onda, podríem dir, universal,
sense cap toc autòcton,
però hi ha alguns, com el Tall,
que deu de fer gairebé això, 30 anys que va pel món,
no, gairebé, fa 30 anys que va pel món,
que feien aquest compromís.
Hem agafat un tema, no des de 30 anys,
sinó de molt recent, no?,
veurem com s'hi afegeix aquesta suma
de compromís i música d'arreu, no?
Doncs escoltem-ho.
El mes de desembre, com sempre,
s'ha posat nerviós el govern
i els seus secretaris erectes
s'han armat de llapis i paper
i les secretàries atentes
han d'actar les cames pel dret
perquè sempre oloren les tempestes
quan la fúria brama pels departaments.
Han tret un decret a l'aire
que ningú l'entén ni de bon tros
i és que han prohibit cantar polifonies
en qualsevol lloc i ocasió.
Què ha dit ells a paraulota de polifonies
que ningú no ha entendit de bon tros?
El govern que perloreu
si s'ha posat massa nerviós.
Ja, mireu-los, mireu-los, ja, que bèsties que són.
Ja, mireu-los, mireu-los, ja, que bèsties que són.
Ja, mireu-los, mireu-los, ja, que bèsties que són.
Ja, mireu-los, mireu-los, ja, que bèsties que són.
Manolo canta per baix,
Enric farà la veu alta,
Vicent fa la veu del mig,
Jordi repica la contra
i Miquel vagaran vaines.
I això són polifonies
que el govern ha prohibit.
El govern diu a aquestes hores
que hem de tindre ben clar tots
que no poden sonar veus
un sassó i altres allò.
Todos hem d'estar d'acuerdo
por el bien de la nación.
Ciutadans, tots a una veu,
visca la mare.
El tall, de fet,
aquesta formació és veterana,
jo no sé, i ara, Jordi, sisplau,
jo m'allunyo, no em tiris res.
Això és una mica com los panchos,
van canviant els membres,
perquè són formacions molt veteranes.
Jo no sé si encara es mantenen
els mateixos cantants del principi.
En aquest cas no és tan heavy,
no és tan heavy com els panchos.
Se'n van les distàncies.
Sí, però el que és important és...
Perquè los panchos no són los panchos.
Se'n van renovant, no?
Jo crec que quan algú aconsegueix
fer una marca d'estil
és important també
que el públic acaba jutjant
si allò val o no val la pena.
i s'han vist, bueno,
en diverses propostes,
d'acord-ho, fa uns anys
d'aquí Tarragona,
Golden Gate Quartet, també,
que crec que de les quatre persones...
Que no una franquícia,
però sí una marca.
Sí, no, no,
la paraula franquícia
és molt bona,
vull dir, en aquest cas,
però el que sí que és cert
és que hi ha sempre
un fil conductor que...
Es manté la idea i la qualitat.
Sí.
I òbviament les veus
doncs es van renovant.
Sí.
En aquest cas es nota
això que dius de la franquícia,
perquè és el mateix,
so actualitzar,
tot el que vulguis,
però és la manera de fer
i el so del tall
de tota la vida.
Ara farem un salt
també cap a un d'aquestos grups
molt coneguts,
podríem dir,
amb molts menys anys
de trajectòria,
que, a diferència del tall,
es deixa,
jo diria,
portar per una estètica
més de músiques del món,
en general, no?
Jo diria que en general
s'ha posat una...
s'ha anat oposant
una mica la música d'arrel
a les músiques del món,
en el sentit
que la música d'arrel
és la que parteix
de la valoració del propi,
no?
I les músiques del món
sovint,
és a dir,
s'emmiralla de l'exotisme
i s'enoblida del propi,
no?
Llavors,
aquesta etiqueta
s'ha anat contraposant,
a vegades,
i a mi m'agrada més
això diferenciar.
Tot i així,
l'am de foc,
veureu que...
Sí,
per aquí sí que hi ha
el component aquest d'exotisme
que deies, eh?
Sí, sí, sí.
i exigerat fins i tot
en determinats moments.
Perquè he entrat
en uns circuits
que potser el tall
no ha aconseguit mai
entrar en 30 anys,
però el que sí que també
hem d'analitzar
és que a vegades
les etiquetes
les posen els crítics
o les posen els professionals,
però que des d'un punt de vista
d'anàlisi pura,
de comentari,
doncs evidentment
pot sonar més exòtic.
A més,
hem triat un tema
on es veu molt
un timbre exòtic
que a més a més
agafa les riberes
del Mediterrani
del sud,
és a dir,
de la costa africana,
de la costa magrebina.
Al nord d'Àfrica.
Però realment
el punt de partida
és el mateix,
que és l'arrel,
i en tot cas
som els públics
els que li donem
una etiqueta a una altra.
Doncs escoltem
l'am de foc
amb aquest tema
que té aquestes
reminiscències claríssimes
de la Mediterrània.
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya
i Geològic de Catalunya
i Geològic de Catalunya
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Però vaja, no ens apartem d'aquest segon bloc, que jo considero que són la gent que evidentment evoluciona la música d'arrel, però no deixa de perdre en cap moment el seu registre més o menys internacionalitzat.
Segurament hauríem pogut agafar un tema de l'altall que tingui també aquesta resonància.
No tant.
No, però hi ha alguns discurs que sí, que ho marquen.
Però vaja, en tot cas, en aquest recull que estem fent avui a pòsit de la sortida d'aquests músics i cantants en valencià, doncs no hi és.
Però ara s'anem ja, jo diria, a la tercera fase, que és el moment en què agafem la música d'arrel,
la revolucionem i la fusionem amb uns ritmes absolutament moderns, que a vegades també són d'arrels i són en coses tan contundents com aquesta d'obrint pas.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
i un mateix concepte musical pot donar a l'hora de presentar aquest mostrari de músiques diferents.
En aquest cas jo crec que mai uns dolçainers s'haurien pogut imaginar que els seguís tants milers de persones.
No, jo diria que no, eh?
jo crec que a vegades ho discutim amb...
de qualsevol tipus de gènere i no només amb peces autòctones com els que les sentíem al principi.
jo crec que aquí té una feina de difusió impressionant.
l'altre tema que tenim d'aquest bloc d'un grup més desconegut, però que veureu que sonarà molt, que és la gossa sorda, no?
i veureu que també els tints permeten veure aquesta renovació que permet agafar instruments ancestrals i aplicar-los en ritmes absolutament joves, no?
aig!
aig!
aig!
aig!
aig!
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit