Donem pas, doncs, com cada dimarts, al temps del punt de lectura,
l'espai que fem en col·laboració amb el col·lectiu d'escriptors del Camp de Tarragona
i amb la companyia setmanal de Jordi Tinyana.
Molt bon dia, Jordi.
Hola, bon dia.
Avui, com sovint passa en aquest espai,
a vegades parlem d'una època, parlem d'un tema genèric,
però la tendència generalitzada d'aquest espai
és parlar d'autors, d'autores, noms propis del panorama de la literatura catalana,
alguns més coneguts, alguns potser no tant.
En el cas d'avui, jo no sé com el definiríem l'autor que avui ens has portat,
que és el Pep Coll, un lleidatà, professor d'institut.
Poc conegut.
Discret.
Aquí, per suposat, poc conegut.
A Lleida és una figura molt respectada i molt apreciada.
És un home que em comentaves abans que es va iniciant al camp de la literatura,
sobretot apostant per la literatura juvenil,
no sé si pel seu contacte amb la gent jove com a docent.
Sí, segurament, esclar.
Això és una tendència normal.
En un país com el nostre, en què la literatura és una activitat vocacional,
vull dir que, per molt seriosament que se l'aprengui l'escriptor,
difícilment arriba a viure directament d'ella,
i que, per tant, s'ha de tenir una segona professió,
o una primera professió remunerada,
abunden els professors, entre els escriptors.
Professors periodistes, professions liberals,
són realment el que abunda.
i entre els professors, doncs, n'hi ha força que comencen,
o comencem, escrivint coses relacionades amb la nostra feina, no?
També el cap, per exemple, el citàvem fa dos dies,
perquè havia guanyat el brevi Ramon Llull al Josep Anton Baulenes,
que va començar fent manuals per l'ensenyament del català als instituts,
o el mateix Pep Coll, que efectivament comença fent novel·la juvenil i infantil,
sobretot juvenil, com una manera de proporcionar material en català
amb aquestes franges d'edat, que són les que arriben als instituts.
També perquè és un univers més proper a l'autor, en aquest cas,
professor d'institut, aquest contacte diari, diguem-ne,
que facilita la tasca de coneixement d'aquells personatges
i aquells temes que abordes, o no tant per això?
No, jo crec que no. Mira, jo no m'he sentit mai temptat,
i mira que m'han fet moltíssimes...
No has fet mai novel·la juvenil?
No. Jo vaig començar també en relació a la meva feina docent.
El primer que vaig fer van ser versions, versionar clàssics medievals,
també per proporcionar lectures als alumnes de batxillerat,
però jo no m'he sentit mai atret per fer novel·la juvenil.
Em sembla molt difícil, ho he de dir amb tota sinceritat.
Alguna vegada que m'ho he plantejat, i m'ho he plantejat alguna vegada
perquè m'ho han demanat a algunes editorials,
doncs sempre he acabat dient, no, deixa-ho estar,
no et poses en aquest terreny que no saps ni per on començar.
És veritat, ho trobo molt difícil.
És que a més ho hem comentat alguna vegada.
Qui posa l'etiqueta de novel·la juvenil?
Una cosa és el tema de relats infantils,
el llibre com a objecte per les primeres edats de la lectura,
però i a partir d'una preadolescència,
qui determina que allò és una novel·la juvenil,
una novel·la per adults, és difícil.
És difícil, i en general, quan algú pretén escriure una novel·la juvenil
en el sentit de dir bé, doncs això serà per joves,
acostuma, ho dic amb tota honestedat i humilitat també,
acostuma a ser un desastre de novel·la.
És a dir, això de crear personatges adolescents volgudament
perquè facin suposades aventures adolescents,
però vistes per la mentalitat d'un adult,
acostuma a ser sempre un desastre, una falsificació.
Acaba queien com si fos un gènere menor, no?
És com si es perdés el respecte d'aquell lector jove, moltes vegades.
Està mal pensat.
Jo penso que la majoria de les novel·les bones,
que en diem novel·les juvenil,
han estat juvenils perquè algú les ha posat en mans dels joves
i aquests les han fet seves,
però no pas perquè estiguessin pensades, no ho sé.
Dic ara, per citar-ne algunes del nostre entorn més pròxim,
ara parlàvem a Microtancat d'una novel·la
que ha sortit aquí un munt de vegades
i d'una autora que ha sortit un munt de vegades,
que és la Julie Dawson.
En vam parlar l'altre dia, sí.
Exactament, de la Maria Àngels Anglada.
Doncs aquesta és una novel·la d'adults, amb tota claredat,
però en canvi s'està llegint,
s'està llegint als centres educatius
i no només als cursos superiors de l'ESO,
sinó també a cursos més baixos.
Cada persona té el seu ritme de lectura, no?
I madura la lectura d'una manera diferent.
I en canvi és una novel·la dura pel seu tema i tal
i s'ha llegit força als centres d'ensenyament.
A mi m'ha passat una cosa semblant amb una novel·la meva,
que és Un dia en la vida d'17.5,
que és una novel·la també dura, que va de la Guerra de Bòsnia,
i que en canvi, curiosament, ha estat utilitzada
per molts centres escolars també, no?
Bé, o per dir-ne una altra d'aquí pròxim a nosaltres,
les aventures del Gran Nord,
de la Margarida Ritzeta, que és una novel·la d'aventures.
També.
Doncs ha estat força llegida.
O alguna novel·la negra.
La novel·la negra es llegeix als instituts amb molta facilitat.
El cau del Llop de la mateixa Margarida Ritzeta
ha estat molt celebrada.
Per tant, en el cas del...
Hi ha molts autors que fan novel·la negra per a joves, ara.
Bé, això és una altra història.
Jo no estic d'acord amb això que ho he dit al principi.
Jo tampoc, eh?
Em sembla que és un desastre sempre.
A més, no són...
I no assenyalem a ningú, per tant,
cadascú que pensi el que vulgui,
però no són llibres que estiguin ben fets, francament.
Però fixa't, posen exemples més universals?
Ara no tant, però quan nosaltres érem més joves,
allà es veia Biblioteca Juvenil,
i allà que posaven Walter Esco,
Edgar Alampo, Jules Verne,
és a dir, que posaven tots aquells autors universals
que no són exclusivament de joves, sinó de bon tros,
però que sempre també es posaven aquell prestatge
de novel·la juvenil.
És curiós, no?
Sí, perquè era novel·la d'aventures,
i s'entenia que això podia distreure
i podia fer volar la imaginació, i era veritat.
Però no només els més joves.
Clar, però no eren novel·les, ni el Walter Scott,
ni el Jonathan Swift, ni cap d'aquests,
havia escrit aquelles novel·les
perquè fossin llegides exclusivament per joves.
El Pep Coll sí que feia novel·la juvenil,
però després es va passar ja a la novel·la en general
sense adjectius, i va tenir un gran èxit,
però en tot cas, si et sembla, anem al començament,
tracem una miqueta de perfil d'aquest autor lleidatà?
Sí, des del punt de vista personal,
ell és professionalment un professor d'institut
des de fa molts anys,
i de les primeres persones que es van incorporar
a l'ensenyament del català als instituts.
I és un extraordinari excursionista i amant de la natura
i del seu pallars, sobretot,
però també de tot el Pirineu,
és un gran coneixedor del Pirineu.
Pobles, corriols, muntanyes, absolutament,
tot seria una excel·lent guia per anar a excursió.
Abans em comentaves que, com si es tractés d'un concurs,
podies triar tu el punt on volies anar,
i el Pep Colla et portava i t'explicava absolutament,
et feia el currículum d'aquell territori, no?, en un moment.
Sí, sí, sí, d'una manera molt amena,
perquè ell és molt divertit parlant i és molt xerraira.
A més, a més, és un home d'un gran vigor social,
és a dir, d'aquests activistes per la cultura i per la literatura.
Llavors, juntament amb una colla d'amics,
que resulta que tots són professionals d'aquest món,
de la universitat, tots els instituts,
han estat capaços de crear una cosa singularíssima,
que només passa a Lleida,
i és implicar un munt d'institucions perquè posin diners
i organitzar cada estiu una trobada d'escriptors catalans al Pirineu.
I cada any van canviant de lloc.
Un any toca el Pallars, Jussà, l'altre toca l'altre Ribagorsa,
l'altre toca Andorra, l'altre toca...
I van corrent al Pirineu cada estiu
amb un grup de 10 o 12 o 13 escriptors
amb els seus acompanyants,
i llavors allí estan tres dies...
I allà què fan?
Jo he anat amb una, he participat amb una.
Allí es fa una mica de tot, es conviu entre els escriptors...
Perquè no només es reivindica,
que m'imagino que aquesta part deu existir-hi,
però amb més coses es deu enllar.
Allí hi ha una activitat fixa,
que és la presentació d'un llibre.
Es presenta cada any un llibre a les trobades,
perquè els escriptors que hi van,
hi van amb el compromís d'escriure una narració
per l'any següent,
pel llibre que es presentarà l'any següent,
sobre el lloc on han estat,
o ambientada en el lloc on han estat.
I aquest és un llibre que es publica cada any,
la publica prova.
Doncs bé, primer es presenta el llibre,
després es fa un recorregut turístic per la zona,
de la mà de les institucions del lloc,
museus, circuits, etcètera.
Després es fa un acte literari sempre lligat,
és a dir, es busca algun autor o algun llibre
que estigui ambientat en aquelles zones,
llegeixen els fragments, es miren en fet.
És una activitat molt interessant, vaja.
I que, com podeu comprendre, costa diners,
i, en canvi, a les persones implicades
no els costa ni un euro.
Per tant, ha de tenir una simpatia
i un atractiu personal al Pep Coi
per poder treure diners a les institucions d'un i d'or.
Sí, sí, inclòs el govern d'Andorra.
Imagina't, i per una trobada d'escriptors,
perquè per altres coses ja sabem
que és relativament senzill, no?
Però per fer una trobada d'escriptors
és com a insòlit, aquest fet.
I no només això, ha aconseguit engrescar
tots els escriptors, perquè cada any, cada any,
cada any en convida 10 o 12
i tothom li diu que sí.
Sí, perquè als escriptors hi ha fama
que entre ells també d'un i d'or,
i això ja en parlarem un altre dia, eh?
Sí, un altre dia.
Ja en parlarem un altre dia.
Avui ens quedem amb la cara més amable
d'aquestes reunions sant d'escriptors.
Té una obra molt àmplia?
Comptat globalment, sí.
Ara, des del punt de vista de la novel·la estricta,
d'aquestes que es poden recomanar
els nostres coïents, doncs no tant.
És a dir, de novel·la juvenil sí que n'hi ha molta,
perquè va començar fent-ne i continua fent-ne,
no ho ha deixat mai.
Però de novel·la normal, per entendre'ns,
que no vol dir que les altres no siguin normals,
ja sabia que això em passaria.
Que acabaria de dir una rocada com aquesta.
I més que dius, no ho diré,
i prou que pensis que no ho diràs, que surti.
Sí, una rocada, perdoneu-me.
Doncs bé, de novel·les,
té sis de publicades,
amb un periple que va des del 1995 fins al 2004.
És a dir, s'hi ha posat tard en relació,
perquè, esclar, penseu que algunes de les narracions
per joves són del 86,
són de 10 anys abans,
per tant, ha trigat una mica a escriure novel·la,
i fins ara n'ha publicat sis,
l'última just amb l'any que hem acabat, el 2004.
De totes les novel·les,
a veure, aquí hi ha una mica de tot,
ell és un home que, ja ho hem dit,
molt amant de la seva terra,
no en el sentit, a veure com ho diré,
no en el sentit que rinclor,
que vegi, miro més en un color la vida,
que allò és el millor de tot,
sinó, simplement, amb la idea
que allò val la pena viure-ho,
i allò val la pena conèixer-ho,
i que és un patrimoni cultural de tots plegats
que no té per què ser perdut.
I aquesta és una bona acció.
I, per tant, la majoria de les novel·les
es fa passar per les Terres de Ponent,
per les Terres de l'Ebre,
una bona quantitat pel mateix Pirineu.
I és un plantejament molt honest,
perquè és allò que coneixes en profunditat,
i del que sents en el bon sentit de la paraula,
et sents una certa autoritat, no?
Clar, i a més a més perquè tots els espais
poden ser literaris,
vull dir, la literatura no posa mai límits,
no ha de ser millor el desert d'Arizona
que la muntanya del Pirineu.
Probablement s'ha superat aquest interès
o aquesta exigència de buscar paisatges exòtics
per crear un relat, una novel·la.
Això ja ha passat una mica a la història, o no?
Jo crec que conviuen, amigablement,
i està bé que convisquin.
Com que hi ha lectors per tots els gustos
i escriptors de tota mena,
està bé que hi hagi també lliures de tota mena.
Però el cas és que el tema del territori
i del seu entorn més immediat geogràfic
és l'escenari habitual de l'obra.
És l'escenari habitual, sí.
No exclusiu.
Alguna vegada els títols tenen un regust de tradició,
com per exemple n'hi ha un que es diu La Mola Vella,
que ja es pot veure que La Mola Vella
no passarà a la Diagonal de Barcelona, no?
Però d'altres, per exemple,
tenen un caràcter més o menys policial,
com per exemple l'abominable crim de l'Alsina Greig.
L'alsempus sabrà que l'Alsina Greig
és una companyia de transports,
igual que el Plana d'aquí,
o algun d'aquests, o el Travé,
i és la línia que va a Lleida.
És la línia de Lleida, no?
Doncs passa dintre d'un autocar.
Però jo, si hagués de recomanar un llibre,
i em permetràs que ho faci,
em recomanaria El segle de les llums.
El segle de les llums és un llibre dens, llarg,
que es llegeix amb calma.
Amb calma què vol dir, Jordi?
Amb calma vull dir que s'assaboreix pàgina a pàgina,
perquè està molt ben escrit.
Extraordinàriament ben escrit.
D'aquells que no voldries que s'acabessin mai?
D'aquells que vols que durin, sí.
I que no t'importa que durin molt,
perquè els pots deixar quan vols
i els pots tornar a agafar quan vols.
I aquesta, clar, no totes les novel·les són així.
Una novel·la, quan depèn d'un fil argumental,
no la pots deixar.
És a dir, has de ser com a cal la història.
Però quan una novel·la no depèn exclusivament
del fil argumental,
llavors el lector és lliure per llegir
el ritme que vol i quan vol.
Això és el segle de les llums.
Un llibre que el pots agafar quan vulguis,
perquè l'element central de la novel·la
no està lligat a una història,
sinó que està lligat a un fet històric,
que és diferent.
I el fet històric és l'arribada de la llum al Pirineu.
És a dir, la construcció dels pantans,
de les preses, les torres d'alta tensió...
És a dir, com va transformar la vida del Pirineu
l'arribada de les companyies elèctriques
i que, bé, doncs,
allò ha transformat naturalment el paisatge,
ha transformat la vida dels pobles,
ha transformat tot, no?
Clar, al ser així la història,
hi ha un munt d'històries.
Perquè les companyies elèctriques
s'han agafat tot el Pirineu.
Naturalment han fet preses a tot arreu,
han fet envassaments,
han posat torres d'alta tensió...
Històries de com va incidir
aquesta revolució en la zona,
en cada família, en cada grup...
Clar, és a dir,
el punt de narratiu
des del qual comença a desenvolupar-se la novel·la
és un conjunt de fotografies.
i llavors cada fotografia suggereix una història
o una part de la història,
d'aquesta gran història global
que és l'arribada de la llum al Pirineu, no?
I llavors va descapdallant totes aquestes històries
a través de fotografies.
Esclar, es van connectant,
a poc a poc es van connectant,
però cada història, cada fotografia és una fotografia.
És a dir, pots llegir avui aquesta fotografia
que surt en un personatge
i aquest personatge aboca
en la persona que està narrant la història,
aboca una història
i uns personatges i uns moviments.
Després passem a una altra fotografia,
de manera que tot i que ens mantenim
en el mateix territori
i ens mantenim en els mateixos fets històrics
i en el mateix temps,
les històries són històries parcials,
són diferents.
I per tant les pots agafar,
les pots deixar, pots canviar-les.
I és un llibre deliciós.
No és una novetat editorial, eh?
No la busquem com a tal,
però tampoc és un llibre excessivament antic,
no tenia 10 anys.
No, no, que ja saben els oïdors
que en general no acostumem a parlar de novetats,
que ho fem expressament,
perquè hi ha altres espais.
Però aquest tampoc no és una excepció,
no és cap novetat des de l'any 96.
Va ser un premi,
va ser un premi Octavi Pellissa,
del 96 i es va publicar el 97.
Em trobes que és un llibre
que es pot recomanar a qualsevol lector
independentment del tipus de gènere?
Sí, sí, jo crec que és un llibre...
Que és un llibre assequible,
o és un llibre complicat?
No, no, és un llibre que està molt ben escrit.
amb molta propietat lingüística,
que es nota que hi ha l'ànima del Pep Coll
en aquest llibre.
No tant el fabulador,
que també hi és,
però sí l'ànima del Pep Coll sí que hi és,
perquè se'l mira amb moltíssim carinyós.
És una cosa molt seva, no?
i és un llibre, insisteixo,
que és llarg,
però com que és un llibre que es pot agafar i deixar
quan un vol,
no és ni llarg ni curt,
tu pots llegir el que vulguis,
pots llegir tant com vulguis
i quan vulguis, no?
Perquè no el perdràs,
no necessites saber res abans
per continuar llegint-lo, no?
Ja el podem trobar.
Sí, sí,
està d'editorial Lampúries
i es pot trobar,
menostarà a les prestatges de l'aparador
no hi serà
i a lo millor l'haurem de demanar
perquè ens el portin,
però està en actiu,
no està descatalogat,
que jo sàpiga almenys no ho està.
Ha estat llegit fins i tot a centres escolars
amb éxit,
vull dir que és un llibre
altament recomanat,
al segle de les llums.
No és un autor excessivament conegut,
com dèiem a l'inici de l'Espai,
oi que no?
Aquí no,
a Lleida sí,
a Lleida és conegut,
en el món de les lletres sí,
perquè en el món de les lletres
som coneguts tots,
però socialment no,
la veritat és que el Pep Coll
no surt mai enlloc,
no el veus mai enlloc.
Ara,
això com d'altíssim,
com tantes altres vegades,
no té res a veure
amb la capacitat de seducció
que poden tenir els seus llibres.
Depèn de moltes coses,
però també ni que sigui modestament
dels lectors
que s'hi vulguin acostar
a la seva obra.
Home,
ella ha estat,
a veure,
des del punt de vista literari
sí que ha estat reconegut,
ja sabem que aquí
la literatura
i el coneixement social
van per línies diferents,
perquè els metges de comunicació
no sempre se'n fan ressò
adequadament,
però ell,
per exemple,
va guanyar,
l'any 91 va guanyar
el Premi Gran Angular
de novel·la juvenil,
és un dels premis més importants
que la dona editorial Cruïlla,
doncs bé,
ell el té.
Té un altre premi
de novel·la juvenil
que és el Ramon Montaner,
també el va guanyar
l'any 94
i després té
un de contes infantils,
que és el del Premi Lola Anglada,
també el va guanyar,
és a dir,
en el món juvenil i infantil
sí que és un home ben conegut,
però també amb el de la novel·la
per adults,
perquè també el 93
va ser Premi de la crítica a Serrador,
Premi de la crítica a Serrador
acostuma a ser,
com que és un premi donat
pels crítics,
això no vol dir
que els crítics no s'equivoquin,
però com a mínim
té el suport
d'una especialització,
o d'un públic especialitzat,
i també li van donar
un títol
a què farem,
què direm,
de novel·la juvenil.
I el que dèiem ara,
el segle de les llums
és un premi,
és el Premi Octavi Pellissa
del 96.
Doncs és un llibre més
i un autor més
que hem d'afegir
a aquesta llista,
que anem nodrint
cada setmana
des del punt de lectura,
el segle de les llums
de Pep Coll.
El Jordi Tinyena
ve aquí en qualitat,
no sabria quina definició donar,
però en cap moment
ve com a escriptor
ni com a protagonista,
però ell,
i sense que li hagi dit res
prèviament,
em permetrà que faci
una petita referència,
perquè fora lleig,
perquè n'hem parlat
àmpliament en aquest programa
l'altre dia
quan ens visitava
la directora de la biblioteca,
Rosa Lozano
i Cristina Barber,
bibliotecària,
feien la presentació
d'aquest club de lectura
com a escriptor,
com a home vinculat
al món de la literatura
i és una bona cosa,
jo m'imagino
que estàs content
i a més ha triat
una obra teva
per començar,
no?
Una mica també
per l'accessibilitat
que l'autor
pogués estar
amb aquests pioners
del club de lectura
de la biblioteca pública.
Doncs sí,
és una idea excel·lent
que hi hagi un club de lectura
vinculat a la biblioteca permanent,
és una excel·lent.
Aquí n'havíem parlat
alguna vegada
d'activitats d'aquestes
de compartir lectures
i ells tenen
un club juvenil,
si no recordo malament.
Tenen tres de juvenils
i dos infantils
i funcionen molt bé.
Que funcionen molt bé
i ara donen el pas
de crear-ne un d'adults.
Em sembla una idea magnífica
i els estic molt agraït
que hagin triat un llibre meu
per començar l'activitat.
Tant la Roser Lozano
com la Cristina Barber
van molt encantades
de poder tenir
un autor professional
que no vol dir
que es dediqui
allò que em dèiem
a l'inici de la conversa
per poder encetar
aquest club de lectura
amb l'ombra del coronel.
El dia 15 de març
es farà la presentació,
aprofitem perquè
ho recordem a l'agenda,
es farà la presentació
d'aquest club de lectura,
però de fet
les inscripcions
recordem que estan obertes
i que és una activitat
absolutament gratuïta
i que és la mateixa biblioteca
la que facilita
els exemplars,
els llibres que s'han de llegir
per després,
posteriorment,
i amb una periodicitat
d'un parell de cops al mes,
en principi,
seran els mateixos lectors
els que aniran marcant la pauta,
doncs es pugui fer
aquesta aposta en comú
de l'interès per la lectura.
Aprofitàvem una miqueta
per fer la falca
des del punt de lectura.
Jordi Tinyena,
gràcies,
fins la propera setmana.
Adéu-siau.