Un dimarts més saludem en Jordi Tinyena des d'aquest punt de lectura
que fem en col·laboració amb el col·lectiu d'escriptors del Camp de Tarragona.
Jordi Tinyena, molt bon dia.
Bon dia.
Hem parlat de poesia, de saig, l'altre dia parlàvem de bestsellers.
De fet, de teatre n'hem parlat poquet, n'hem parlat d'alguns autors teatrals,
catalans, esporàdicament, molt concrets,
però avui ens vols parlar de teatre en general, però senyit a una època.
El teatre medieval i més aviat el que ha arribat als nostres dies del teatre medieval.
Els bestsellers del teatre medieval.
Ah, molt bé, seguim en la línia.
Tot aquell conjunt de manifestacions teatrals que reconeixem com a manifestacions teatrals
i que són populars avui dia i que tenen un públic nombrosíssim a tot arreu,
també a les comarques de Tarragona,
però que la gent sovint ignora que tenen tradició medieval.
Clar, fixa't, si ara sortíssim al carrer i preguntéssim,
vostè sap si, imagina quina pregunta per anar a preguntar al carrer,
però en fi, vostè sap si queda alguna mostra de teatre medieval avui dia
als nostres escenaris diversos?
Jo crec que la majoria de persones dirien
no, i ara què hem de fer?
Vostè sap què és la passió?
Vostè sap que són els pastorets, aquest tipus de coses,
que són conegudes de tothom
i sovint no parem compte que això és una herència directa del teatre medieval.
Sí, en realitat estem parlant d'això,
estem parlant de les manifestacions teatrals
que es realitzen a l'entorn del cicle de Nadal,
del cicle de Pasqua,
i, en fi, vides de sants,
que també n'hi ha del món geogràfic,
també n'hi ha unes quantes,
l'assumpció de Madona a Nostra Dona Santa Maria,
que aquest és un dels temes clàssics també,
i que es mantenen amb una vitalitat extraordinària a tot arreu.
Però és això que dèiem, no?
La majoria de la gent desconeix que aquestes manifestacions
tenen llarguíssimes tradicions,
en algun cas que venen des del segle XIII.
Per tant, bé, aquest és un tema del qual val la pena parlar.
A vegades, quan fem referència a l'etapa medieval,
ens criem que són quatre dies i són molts dies,
per tant, passen moltes coses en allò que anomenem
la Catalunya medieval.
Només trobem manifestacions de teatre religiós, fonamentalment?
Malauradament, sí.
I dic malauradament perquè o no va existir,
i, per tant, és un forat,
o, si va existir, va existir en un nivell molt ínfim,
perquè no ha deixat rastres.
De teatre profà, medieval, hi ha molt poqueta cosa.
Hi ha alguna resta, però fragmentària i molt insignificant.
Per tant, són representacions que es fan al temple
i, en principi, jo imagino que no estan limitades
només a les classes, diguem-ne, com a més benestants,
sinó a tothom en general.
El que queda avui és, òbviament, de caràcter molt popular.
A tu parlava també d'aquella època.
Ah, no, aquella època...
Perquè era llisonador, allò era per donar llison.
Sí, el teatre neix a l'entorn de les esglésies.
No ben bé dintre, neix fora,
però neix a l'entorn de les esglésies.
I les primeres manifestacions són representacions mudes,
se'n deien roques, per la seva immobilitat i tal.
I són escenes, una mica la que ens recordarien
els misteris de les processons, no?
És a dir, unes quantes figures a l'avant
representant una escena una mica callats.
Curiosament, en el darrer capítol,
amb Jordi Bertran en parlàvem,
perquè justament per corpus,
encara en alguns punts del País València,
sobretot, surten aquestes roques, no?
Efectivament.
Encara queden algunes.
Sí, sí.
Aquest és l'origen més primitiu del teatre, no?
Després d'això es va enriquint,
va agafant moviment, va agafant text, música,
i, per tant, cada vegada és més gran.
I entra dintre les esglésies,
curiosament ha estat un procés d'anada i de tornada,
perquè aquest teatre neix fora,
acaba sent, com que és religiós,
de temàtica religiosa,
acaba dintre de les esglésies,
i a partir del segle, fins al segle XV,
està dintre les esglésies.
XIV i XV està dintre,
i a partir del XVI comença a haver-hi
una actitud hostil de la jerarquia eclesiàstica,
com que aquestes manifestacions,
que comença a trobar-les massa populars,
i no li agrada que es facin dintre les esglésies,
i les fa fora.
I a partir del XVI, el XVII, el XVIII, el XIX,
se les expulsa de les esglésies i van fora.
I, de fet, les que ens ha quedat ara
es fan fora de les esglésies,
no n'hi ha cap que es faci dintre.
Llevat d'algun cas curiós
que ha tingut un procés contrari,
que és que va néixer fora,
i en canvi ha acabat representant-se dintre,
que és el cas de l'assumpció de Madonna
de la Seu del Camp,
que quan es va recuperar,
es va començar...
No, perdó, perdó, el ball de Sant Crist...
El ball de Sant Crist de Salomó.
De Salomó, sí.
El de la Selva sempre s'ha fet dintre.
El ball de Sant Crist de Salomó
es va començar a fer fora
i ha acabat fent-se dintre de l'església.
Sens dubte,
les que han continuat en el temps
i que es continuen representant
venen justament a això,
representar diferents episodis
de la vida d'en Jesucrist,
des del naixement
i tot el que envolta el naixement
amb els pastorets,
o la passió, no?, en si mateixa.
Sí, hi ha tres grans cicles,
jo he comentat abans,
els dos primers són els dos tradicionals
que encara es conserven ara
i que estan lligats a l'Evangeli,
a la vida de Crist,
el naixement,
per tant, els pastorets,
i després la passió,
el segle de Pasqua,
amb la passió.
I el tercer gran bloc,
en canvi,
té un origen també religiós
que és el que afecta a la Mare de Déu
i aquest té un origen
que surt més dels evangelis apòcrifs
perquè els evangelis canònics,
reconeguts després com a canònics
per l'església, els quatre,
aquests donen molt poca informació
de la verge,
en realitat.
I llavors, en canvi,
els apòcrifs parlen més
de la Mare de Déu
i normalment
les peces basades en la Mare de Déu
s'inspiren en episodis
dels evangelis
o de treballs d'apòcrifs.
I la cosa aquella
dels miracles,
de les vides dels sants,
també, això també hi ha.
És a dir,
perquè això podia donar
molt d'argument
per fer obres de teatre,
autèntics serials, no?
I n'hi ha, i n'hi ha.
El que passa és que aquí entrem
ja amb treballs d'autor.
L'altre dia que parlàvem
del rector Vallfogona,
per exemple,
doncs ell també és autor
d'una peça dedicada a Santa Bàrbara.
Bé, aquest tipus de teatres existeix,
però no és ben bé un...
no té aquest caràcter
de transmissió popular,
perquè, esclar,
una de les característiques...
I no ha arribat als nostres dies.
Aquest tipus de peces.
Sí, aquest el tenim editat.
Sí, però que no representa.
No representa, no representa.
En canvi, l'altre té una tradició oral,
és a dir, en el seu moment
allò es va fixar,
o no es va fixar per escrit,
s'ha fixat molt tard,
i a més a més s'ha fixat
en la intervenció de molts autors
i de molts canvis,
i per tant,
doncs,
és un tipus de teatre
que tot i arrencar
des de l'edat mitjana,
s'ha mantingut molt actualitzat.
I, per tant,
avui una persona
que vagi a veure,
no ho sé,
una passió esparreguera,
o l'esa o el llacona,
doncs,
es troba en un text
que segueix canònicament
la vida de Crist,
la passió de Crist,
però,
en canvi,
està actualitzat de llenguatge
i de manera de fidel teatral.
Clar,
el que crida l'atenció
és que en una època
on la creença religiosa
presidia absolutament
la vida de tothom,
avui en dia
no podem imaginar
que el públic,
d'aquest tipus
de manifestacions religioses,
doncs,
se sentin atrets
per aquest esperit religiós
sinó per altres,
no?
Això és el curiós
que hagi passat,
que hagi superat
tants anys,
tants segles
i que continuï tenint
un públic fidel
més enllà
del que són
les creences religioses
de cadascú.
Sí,
jo penso que amb el teatre
passa igual
que amb la resta
de manifestacions
de caràcter popular.
És a dir,
hi ha un tipus
de manifestacions
que la gent
ha fet seves
com a tradicions
culturals
i folklòriques
i per tant
les segueix
independentment
després
de l'actitud
que un tingui
davant de la religió.
Em refereixo
naturalment
a això
que estem parlant
però també
a les processos
de Setmana Santa
i a la...
que la gent,
no només
la que hi va
sinó
la que les va veure,
no?
Clar,
allí s'ajunta
moltíssima més gent
de la que després
en realitat
va a les esglésies
o dona els diners
a l'església
a la Declaració d'Essenda,
per exemple.
No sé jo
quina és la raó
que ha provocat
que aquest teatre
es mantingui
aquestes manifestacions
teatrals
d'altra banda
que fan
actors amateurs,
no?
En general,
la majoria de vegades.
Sí,
aquesta és una altra
de les característiques.
Sempre són...
És un tipus de peces
que representen
només alguns dies a l'any
que és
d'extracció popular,
és a dir,
d'en voluntat
d'arribar a tothom
i que a més a més
està representada
per amateurs.
En general,
gent del poble
que s'ha atrevit
a fer-ho
i que ha aguantat
la tradició,
no?
No ho sé,
la veritat és
que és un procés
una mica sorprenent
pel que fa
a la seva durada,
no?
Mira,
pel segle Nadal,
per exemple,
els pastorets
són l'estrella
d'aquest tipus
de teatre.
Tenim pastorets
que coneixem
els seus textos
a partir del segle XVIII,
probablement
eren molt anteriors,
però no han deixat mai
de representar-se
i això ha fet
que hi hagi hagut
autors
que hagin
treballat també
sobre els pastorets
i, per tant,
els textos
que ens han arribat,
que avui en tenim uns quants,
doncs són textos
que poden ser signats ja,
és a dir,
no ho sé,
el Folky Torres
és el més conegut,
però de recordar
que aquí a Tarragona
sempre representa un
que està fet
pel conseller primer,
el Josep Bergalló.
Però és que
en Tenimoral
tenia un,
per exemple,
després de la guerra
que fa que el dimoni
parli en castellà,
és a dir,
tots els pastorets
i tothom
parlen en català
i el dimoni
parla en castellà.
Bueno,
hi ha coses molt xocants
amb el món dels pastorets,
però és evident
que és una manifestació
d'aquest tipus
de teatre popular
pel que fa al Serenadal.
I després,
hi ha una manifestació
que no és ben bé teatral,
però sí recorda
aquestes primeres
manifestacions teaterals
que són els pessebres vivents.
Clar,
només els falta parlar
el dia que algú
els hi posi un text,
que no sé si té interès
perquè, esclar,
allò es desenvolupa
en un circuit
que vas caminant
i vas veient
les diferents escenes,
però és obvi
que allò
és com un diorama
de persones
sobre la vida.
I bé,
aquests teatres
i aquests pessebres vivents
n'hi ha molts llocs,
aquí en tenim un
aquí a la pobla de Montornès,
molt a prop.
I aquest és veterà,
aquest.
És veterà,
de fa molts anys,
per tant,
la gent que el vagi a veure
si no l'ha vist.
Doncs bé,
aquestes manifestacions
engresquen
a la gent del poble
i és quasi tota la gent
del poble
que participa,
que vol dir
que se'n creen de noves
també,
perquè amb aquesta mateixa mecànica
igual que tu pots fer
un pessebre vivent,
doncs et pots muntar
una setmana medieval
a Montblanc
i pots començar
a crear
escenes teatrals.
És que,
per exemple,
tot el mercadet
que es munta
a la setmana medieval
de Montblanc
té molta similitud
amb aquests pessebres vivents
que fan una altra
període de la història
i un altre plantejament històric.
Sí,
més que el mercadet
perquè allò seria
ja d'ambient.
La representació
de les cors.
Clar,
la representació
de les cors,
la dramatització
de la llegenda,
en fi,
és evident
que hi ha un munt
de coses
que estan fent ara
a la setmana
de Montblanc
que d'aquí uns anys
haurem de considerar
com a manifestacions
mínimes
de teatre popular.
El que passa
és que,
en quant a les passions,
les representacions
de pastorets,
probablement
s'han anat desenvolupant
fora o dins del temple,
com abans dèiem.
Fora,
ara fora.
Però s'han mantingut
de forma gairebé
ininterrompuda
al llarg del temps.
Així com assistim
a recuperació
de valls parlats
com el de la selva,
el vall de Sant Gris
de Salomó,
això ha estat
una recuperació
amb els ajuntaments
democràtics,
amb el revifament
de la festa,
però aquestes altres
manifestacions
de forma ininterrompuda
han anat fent
el seu camí.
Sí.
Home,
les passions
és evidentment
el que ha tingut
més solera,
no?
El que fa més anys
que s'aguanta.
De totes maneres,
de manifestacions
de dalt,
pensa que en tenim
censades
del segle XIII,
ja.
És a dir,
el cant de la Sibila,
que és un dels
que es produeix
habitualment,
doncs, home,
aquest és
de llarguíssima tradició.
En alguns llocs
no ha deixat mai de...
Vaja,
us sembla que ha tingut
una certa continuïtat,
de Pasqua.
Home,
tenim textos
del segle XIV,
les visitacions
al sepulgre
són del XIV.
Tenim textos
del XIV ja de passions,
no senceres,
perquè no han perviscut
senceres,
però en canvi,
si tenim fragments
clars
de representacions
de passions
amb anotacions teatrals,
ja ara l'autor fa o no fa,
ja ara l'actor fa o no fa,
és a dir,
acotacions clarament teatrals,
des del XIV.
En alguns casos,
el misteri
de la passió de Cervera,
per exemple,
és del XVI,
que es continua fent.
Qui escrivia
aquests textos,
Jordi?
Això és molt difícil.
El perfil,
em refereixo,
quin tipus?
Home,
jo penso que havien de ser
eclesiàstics,
que havien de ser
eclesiàstics,
bàsicament,
però no n'ha quedat
autoria,
són textos que,
llevat de les adaptacions
més modernes,
no ho sé,
per exemple,
la passió de Ull de Cone
té una versió catalana
que és del Gemma Vidal Cué,
que és de fa molt poc,
molt recent,
perquè es feia en castellà
primer només.
Doncs bé,
clar,
aquestes autories noves
o més modernes
sí que sabem
que són les més antigues,
doncs la veritat és que no.
Imagino que una mica
la voluntat era també
alliçonar,
no?,
i transmetre valors
al poble
a través d'aquestes representacions
que no podien accedir
a la lectura
dels textos sagrats
i això servia molt
per explicar-los,
doncs...
Clar,
clar,
en principi és una manera
d'explicar
doncs aquests misteris
que són més
corprenedors
per activar la fe
dels fidels,
no?
Ara,
després es devenen espectacles,
òbvi que es devenen.
Hi ha algun cas,
però,
que són...
que és directament religiós
encara ara,
tot i que el turisme
el va prenent,
que és el...
en el cas de l'Assumpció de Maria,
del cicle de l'Assumpció de Maria,
hem citat aquí
el de la selva.
El de la selva
és de tradició moderna
pel que fa
la representació
a la selva,
però en canvi
el text
no ho és gens de modern,
perquè el text
és un text
del segle XIV
i és un text
que es va trobar
amb una llibreta
de Prades,
de la veronia de Prades,
és un text antic
que, per tant,
existeix des de fa temps.
I després n'hi ha un
que no es deixa
de representar.
Es representen
al mateix dia
el text de Prades
que representa la selva
i el misteri d'Els.
El misteri és el més conegut,
és el més famós
i és el més important.
Com que és el mateix,
en realitat...
I aquest sí que es fa
dins del temple.
Aquest sí que es fa
dins del temple, sí.
Aquests es fan dintre.
Bueno,
el de la selva
també es fa dintre,
perquè són,
efectivament,
representacions mínimes
que giren
a l'entorn
de la Mare de Déu
dintre del sentiment religiós.
Però fixa't,
jo ara em venia al cap
al retaule de Santa Tecla.
Sí.
També com una representació
que es fa dins del temple.
Això s'ha recuperat
fa molt bocà.
Vides i miracles.
Així que entraríem
en el departament
Vides i miracles,
més aviat.
Sí, a geografia,
en diem.
Això.
Vides i miracles,
eh?
Sí, sí.
La representació
aquesta de Santa Tecla.
Això és molt recent,
evidentment.
Sí, és molt recent.
Està mig que vi dels valls.
Està mig que vi també dels valls.
I, de fet,
aquí el fa
l'esbar.
L'esbar.
El fa en vall, no?
Però sí que són manifestacions
que tenen components teatrals
i que,
si arrelen,
doncs esdevindran tradicionals.
D'aquí a 50 anys
algú parlarà d'aquestes coses.
Home,
del que no hi ha dubte
que en l'actualitat
tot fa pensar
que pastorets,
pessebres vivents
i passions
es mantenen
per un sentit patrimonial,
més que una altra cosa
perquè no hi ha
una davallada d'espectadors
d'aquest tipus de manifestacions,
sinó al contrari.
Al contrari.
Sembla que hi ha hagut
una revifada
de totes les manifestacions
de caràcter cultural popular.
Tant se val
si són de caràcter religiós
com les passions
o són els correfocs
o...
És igual,
la gent surt al carrer
i va veure'ls
i els pobles,
clar,
doncs,
una vegada
has començat
una activitat d'aquesta
i el poble
s'hi ha entusiasmat,
doncs,
és fàcil
que esdevingui tradició
en un moment
en què la gent
agafa el cotxe
i se'n va a la selva
o se'n va a Montblanc
o se'n va
on sigui,
no?
A Ull de Cone.
Clar,
aquest tipus de fenòmens
es poden analitzar
des de moltes perspectives
quan li fan
alguna entrevista,
algun actor bacteriu,
professional,
conegut,
popular,
la majoria
van començar
fent pastorets
o passions.
Home,
per pastorets segur
que molts.
Per pastorets segur.
Per pastorets no tant,
però els pastorets són molt bons.
Però pastorets
tots han tocat tema pastorets,
no hi ha dubte.
Sí, sí, no, això.
Ho tenim bastant clar, això.
Alguna cosa més, Jordi,
en respecte,
bé, podríem dir-ne moltes, no?
Sí, no,
només animar la gent
a la que ja ho coneix,
doncs, simplement,
doncs,
que continuïn anti,
i els que no,
que hi vagin,
perquè descobriran
amb sorpresa
que l'interès
en què s'ho pren la gent
quan ho prepara,
i és una,
de veritat,
que fa goig
de veure
com la gent
voluntàriament
i sense esperar
res a canvi,
doncs,
es lliura una activitat
que de vegades
ha de donar
molt de temps
de dedicació.
A Tarragona,
en concret,
quan parlem de les passions,
ja tenim testimonies
de representació
de passions
el 1472.
És a dir,
ja veieu
que la tradició
és llarga.
Curiosament,
ara no en tenim cap
a Tarragona.
A Tarragona
no se'n representa
cap de passió,
però bé,
la teniu a Ullacona,
aneu-hi,
i si no recordo malament,
a Reus fa un parell d'anys
que estan fent...
encara no ha arribat
arrelat.
Amb molt d'esforç,
perquè encara s'està,
diguem-ne,
el tema construït,
podríem dir-ho així.
Encara no ha arrelat
ni agafa volada,
però, vaja,
ho estan anant provant.
Però és qüestió
de donar-hi temps.
Avui hem dedicat
el punt de lectura
a parlar d'aquest episodi,
fora de temporada,
a més a més,
i és que sovint
quan parlem
de manifestacions literàries
històriques
dins del que és
la nostra llengua,
sembla que fem arqueologia.
I avui no ha calgut
fer arqueologia,
perquè tenim aquesta...
ens ha arribat intacta.
És cultura viva.
Aquest tipus de teatre,
per tant,
és una bona cosa
i valia molt la pena
dedicar-nos a tot.
Només una cosa,
perquè, esclar,
els pastorets és fàcil,
és per Nadal,
ja ho sabem,
les pressions són
per Setmana Santa,
però sí m'agradaria dir
quan es representen
els de Nostra Dona,
a la Selva,
i els del Vall de Salomó,
per si algú
t'interessa conèixer-ho,
els de Madona Santa Maria
es representen
el 14 i el 15 d'agost,
tant a Elx
com a la Salva del Cap.
Coincident amb la Verge d'agost.
Coincident, naturalment,
amb la Mare de Déu d'agost.
I el Vall de Salomó,
que és una història
que va a cavall
d'una llegenda salomonenca,
molt boniqueta,
doncs aquesta,
bé,
és un,
l'explico.
L'explica,
clar,
que si serà per història,
tant que ens agraden.
Doncs bé,
hi ha un moment
de la història
que diu
que tenia molta gana,
que hi havia moltes dificultats,
i llavors
un comerciant de Salomó
s'embarca cap al ger
en busca de blat.
Una vegada arriba allí
i descobreix
en un magatzem
un Sant Crist,
la figura d'un Sant Crist,
i el vol comprar
per rescatar-lo
per la cristiandat.
I el moro li diu,
bueno,
d'acord,
es posen d'acord
amb el preu
i li demana
el pes
del Sant Crist
amb monedes de plata.
De manera que
quan el pesen
surt el pes
de 30 monedes.
Clar,
el musulmà
diu
que és impossible,
aquest Crist pesa molt més
i no li vol vendre,
l'altre acuta a la justícia
i llavors
davant del jutge
el pesen una altra vegada
i tornen a sortir
30 monedes
i l'hi ha de donar.
Aquest és el Sant Crist
que s'emporta
cap a Solumor.
Clar,
les 30 monedes són,
el Crist es vol
redimir
per les 30 monedes
que va cobrar ajudes
quan el va vendre.
És una llegenda bonica també.
Doncs aquest
se celebra
tots els dominges de maig.
Molt bé.
Doncs recomanacions
al Misteri de la Selva
encara hi arribarem.
A l'agost
del Vall de Sant Crist
caldrà esperar
el proper any.
Jordi Tinyena,
gràcies,
fins la propera setmana.
Adeu.