.
Ara són dos quarts de deu del matí
i un minut obrim el temps de la tertúlia.
Una tertúlia que t'ha els dies comptats, eh?
Perquè el mes de juny que acabem d'estrenar
coincideix que la festivitat de Sant Joan és divendres,
és festiu, per tant, ens queda no res.
Tres tertúlies comptant aquesta d'avui,
perquè és una tertúlia de caràcter setmanal.
Saludem, doncs, les nostres tertulianes i aprofitem el temps.
Teresa León, bon dia.
Hola, bon dia.
Benvinguda.
Elisenda Pujol, bon dia.
Hola, bon dia.
Sònia Navarro, bon dia.
Bon dia.
Com passa el temps, eh?
Tres tertúlies només queden.
Dos telediarios, com diria.
I mai millor dit.
Ara, dèiem, l'actualitat de la setmana,
en clau local, l'actualitat de la setmana
ens remet, sobretot, a grans trobades, no?
Grans congressos ben diferents, un de l'altre.
D'una banda, aquest de les universitats de l'art mediterrani,
que ahir i avui se celebra a la Universitat Rovira i Virgili,
i d'altra banda, aquest congrés que està parlant
de la prevenció de la violència en l'àmbit del futbol.
Poca broma, perquè avui serem el centre d'atenció del món mundial,
perquè ve a Tarragona el Joan Laporta a participar d'aquesta trobada,
i després de tota aquesta història del Barça.
I Javier Clemente també tenim avui a Tarragona, eh?
Ui!
Jo ja sé que no sou gaire futboleres,
però això traspassa l'àmbit del futbol.
Però aquests noms traspassa, exactament.
Jo he estat participant en aquest congrés,
i ahir concretament també va haver-hi el sopar de gala.
Sí, sí, exacte, ahir va vint el senyor Gaspar,
i avui, ai, perdó, i ahir hi havia el sopar de gala, no?
I ahir ho comentàvem, que avui venia en Laporta,
però jo crec que solaparà totalment el perquè de la trobada,
del congrés, amb tota la pressió que hi ha amb aquesta història del Rossell,
d'aquell company d'Ajuntes.
Curiosament, és que és curiós,
el vicepresident.
Sí, vicepresident.
És el vicepresident, exacte.
És que no n'entenc absolutament gens.
Jo ahir estava sentada en una taula amb gent i deia,
i ara què fa? I aquí em trobava tan desplaçada?
Perquè és que se n'en recorden,
a part, saps el que m'admira?
M'admira, entre cometes, no?
Però m'admira molt d'aquesta gent,
se n'en recorden absolutament de tots els partits que han fet,
com han jugat a casa de l'altre,
quina golejada, però t'estic parlant igual de fa 20 anys, eh?
Xata, però és la seva feina i ja cobren per això, eh?
Jo també m'ho surti.
Perdona, jo la meva feina...
No, no, no, no, no,
estic parlant de jugadors,
estic parlant de jugadors que en aquest cas avui surten al diari,
que se'ls va fer un reconeixement perquè havien hagut internacionals.
I jo estic, ja t'ho dic, perpleja, com es diu,
de la memòria que tenen de tots els partits que fan.
Per ells és una feina,
però és que jo de la meva feina de fa 10 anys no me'n recordo, sincerament.
Me'n recordo de quatre coses.
I d'aquelles coses puntuals i si les vas tocant potser encara,
però se n'en recorda una golejada.
Què feien?
Però saps per què et passa a tu això, Eli?
Tu series capaç perfectament també.
El tema és que com que no t'interessa,
és cert, com que no t'interessa no pares atenció.
Però la meva feina sí que m'interessa
i jo no me'n recordo exactament.
Ja t'ho dic al congrés que vaig fer fa 10 anys.
No, probablement no.
però clar.
No, no, vull dir, és que jo em quedo meravellada.
Estava amb tres futbolistes amb les seves respectives
i era de les que poquet vaig parlar
perquè és que no tenia conversa, de veritat.
Ja és difícil.
Això és difícil.
Les seves respectives estaven al dia en temes de futbol?
No, cap de les tres.
Són floreros.
Sí.
Bé, jo tampoc vull dir floreros ni molt menys,
però bé, elles són les dones de res més.
Vull dir, n'hi ha unes que m'ha comentat
que realment a ella no li ha agradat mai aquest món futbolero,
perquè evidentment aquesta gent,
molt masculina, encara que ja no estan en actiu...
És que si no els agrada és un problema,
perquè l'han de viure molt a prop, els agradi, no?
Exacte, no?
Cada dia és...
I sobretot els que jo estava assegut,
són gent que no són gent que estan en actiu,
però que estan encara molt vinculats,
ja sigui per entrenadors,
ja sigui per alguna cosa directiva d'algun club, no?
En la qual, doncs, bueno,
aquestes persones ho estan vivint cada dia a casa seva, no?
A part, molta pressió,
n'explicava un també que havia sigut entrenador,
em sembla, si no recordo malament, del Sabadell,
en la qual, doncs, també tots els bojos del Sabadell,
doncs, també aquelles amenaces i aquella pressió
els tinguent-nos cada dia a sota casa seva,
amenaçant, amenaçant a la família,
vull dir, aquella pressió,
que realment ha de ser molt...
Justament, en aquest congrés el que es parla és d'això,
de l'educació des dels petits.
Abans de parlar d'això,
hauríem de fer un tomet
pels partits de cap de setmana de les lligues escolars,
per exemple,
i veure l'actitud de pares,
sobretot, i de mares,
que seria una bona manera de plantejar-nos la prevenció,
abans d'arribar al futbol professional,
de la prevenció, de la violència.
Justament, deies, Joan Laporta ve avui,
i ahir Javier Durán,
que és el president d'aquest observatori
contra la xenofòbia i el racisme al futbol,
parlava que una de les persones
que havien fet molt bé d'anar eliminant
grups violents en el si del club,
vull dir, acceptat institucionalment,
justament era Joan Laporta.
Un tema molt interessant que podia tractar avui,
però em temo que bona part de la seva intervenció
anirà adreçada a les notícies més impactants d'actualitat.
El tema de la violència,
fan congressos i hi ha molta violència.
Aquesta setmana hem viscut molts episodis de violència.
Jo vull fer un encí sobre el cas d'això de Berga,
perquè s'ha ampliat tots els estadis de futbol
que estem parlant,
o els concerts,
o en general on és massificar la gent,
els elements aquests que estan massificats.
I jo trobo que és molt greu el que ha passat,
i el que podia haver passat.
No el que ha passat, sinó el que pot passar,
si no és consciència.
Això encara que la base sigui l'educació,
l'educació a casa, bàsicament,
però després tenim elements d'aquests,
gent desestructurada,
com la gent aquesta que va provocar els incidents a Berga,
que són elements totalment externs que ens poden trobar.
Saps que estic soltant jo, perdona, Teresa,
molt aquests dies,
és que el tema de persones que venen d'ambients,
famílies desestructurades,
que sí,
però que no tothom que actua d'aquesta manera violenta,
no tothom que té actituds agressives,
no tothom que assetja una altra persona amb violència,
ve de famílies desestructurades,
n'hi ha problemes.
Hi ha una bona part d'aquestes persones
que aparentment venen de famílies absolutament normalitzades.
Sí, clar.
La violència està a l'ordre del dia a tot arreu.
I parlava del cas de Berga,
perquè estigessin sobre el tema,
perquè ens sorprenia,
només amb la informació que donava la televisió
o alguns articles dels diaris que he fos llejat,
no arribava a entendre
com 15 persones d'una mateixa família
podien agredir així sense cap raó
a embonejar en un concert pacíficament.
No entenia el per què,
per això he estat lleixint,
he estat connectat a internet,
interessant-me una mica,
i en aquest cas una mica ho he entès,
el que deia,
que era un clan d'una família
que estava rebutjada a Barcelona,
com passava a Camp Clàfons,
uns quants anys que deien
que portarien famílies conflictives
i gent del nucli,
del ràdio de Tarragona,
de la Mina i no sé on,
i que els fotrien aquí
perquè el que intentaven
era desfocalitzar els focus aquests violents,
doncs una mica explicava això.
Desactivar-los, no?
Desactivar-los.
Llavors l'únic que fan
és treure'ls d'un lloc amb un altre
i no s'aconseguir res.
Això és trespassar el problema
d'un lloc amb un altre.
I llavors també ho volia comentar
perquè vaig sentir...
Això és com neteges la pols,
la pols no s'elimina,
la canvies de lloc, eh?
Jo ho dic allò amagau sota l'un poble,
neteges o amagues,
però està allà, no?
És un tema perquè l'he vist directament
perquè l'altre dia sentia
el Jordi Bertranc
i parlaves amb ell
i parlàvem d'aquest tema
i ho explicava molt bé
que l'organització que tenen
en temes de seguretat
fins ara era,
o fins que no passa alguna cosa,
era als anys 70,
si no recordo malament.
Llavors jo ho he viscut,
ara no,
però a la plaça del rei
han fet concerts multitudinaris
o hi ha anat amb uns altres,
que ara per sort són els més tranquils,
on es localitza moltíssima gent
i on no veus gent de seguretat
i llavors,
a veure,
tu estàs treballant
o estàs de festa
i veus que allà
hi poden haver baralles
o gent conflictiva
o gent molt agressiva
i llavors,
clar,
que ja s'hi cosi la vius,
no hi dius
com és possible,
fins ara no ha passat res,
però cada vegada
se'n massifiquen
les festes
i aquí a Tarragona
podria haver passat
com podria haver passat
a qualsevol barri.
Això m'ho va fer pensar
perquè dic,
cony,
si tenen un sistema de seguretat
dels 170
què estan fent,
a veure,
i nosaltres no són directament,
no podem fer res amb això,
no?
Totes formes,
ha passat a Berga,
però això es pot passar
a qualsevol lloc,
eh?
I el tema
és que
una de les coses
que jo,
per el que he llegit,
eh?,
que estaven molt enfadats
els de Berga
precisament perquè ja esperaven
que passés alguna cosa així
perquè ja és una,
ja eren conflictius
i hi havia problemes
i,
clar,
van dir,
sembla ser que la població
està tan enfadada
perquè van dir
que realment
posarien
policia
i la policia
no hi era,
no?
O sigui,
clar,
això és el que ha fet
que la població
salti,
a part de l'agressió,
no?
A part de...
Però sobretot que
sabia,
ja s'esperava,
vull dir,
que era una cosa
com molt anunciada
i que,
a l'hora de la veritat,
doncs,
el cos policial
no estava allà.
la policia sí és,
la gent la fot fora.
És el que t'anava a dir,
aviam,
la policia,
a aquestes alçades
encara hi ha gent
que la pot contemplar,
allò com la força represora,
quan hem d'entendre la policia
com algú que fa complir
la legalitat actual.
És des d'aquí com s'ha d'entendre,
no?
Escolti,
aquí hi ha unes normes
per tothom,
si vostè no les compleix,
algú li ha de dir
que les ha de complir.
La gent més aviat
el que demanàvem,
no és que estigués enfadada,
sobretot perquè no hi havia policia,
perquè també es plantejava
que hi haguessin
agents de la policia
de, com es diu,
de païsar.
Vull dir que no,
tampoc no estiguessin allà
com provocant
molts sectors
que sempre diuen això
de policia a fora
i que després
a l'hora de les trucades,
perquè es veu
que això va començar a passar
a les 10 o 14 de la nit
i fins a les 12
no van assassinar aquest xicot,
doncs van trigar molt,
van trigar molt
i és per això
per la descoordinació
i a més a més
el fet
que allò que deia
el Jordi Bertrach
no va fer pensar,
el fet que
ni la consellera
responsable
ni ningú
accepti les culpes
i es plantegi
fer alguna cosa.
Això ja ha passat.
Ara és molt greu,
ara la justícia
s'ha d'encarregar
de fer alguna cosa,
però el que s'ha de parlar
ara
i el que s'ha d'intentar fer
és assumir
la meva culpa
a qui la tingui
i després fer alguna cosa.
Esmenar, esmenar les causes.
Exactament.
Anem un pas més enllà,
si us sembla,
més enllà dels fets.
Aquest matí,
respecte a aquest fet
durant tota la setmana,
s'ha anat informant
del procés judicial
de la instrucció,
etcètera, etcètera.
Avui el que es podia llegir
en la majoria
de mitjans escrits
respecte a aquest cas
de Berga
és allò del linjament.
Els familiars,
i aquí entenem
que hi ha pares,
mares, nens,
no nenes,
dels presumptes autors
de totes aquestes agressions
estan rebent
el rebuig
de tot el poble.
No els despatxen
als supermercats.
Estem entrant ja,
sembla que entrem
en la màquina del temps.
Aquests senyors
han comès l'agressió,
la justícia
que caigui en tot el pes.
La família,
no sé per què
han de patir,
i ho sento molt,
jo ho penso així,
és que entrem
en la màquina del temps,
anem a l'edat mitjana
i als ninxaments.
És com si estiguessin
vivint una pel·lícula,
no?
De dir,
com pot ser
que allò que sembla
que hagi passat
i que normalment
ho veus
amb serials,
ara t'estigui passant a casa?
I si ho veus a la tele,
una pel·li és el que tu dius,
li dius,
quina barbaritat.
Quina barbaritat,
i després ho tens
a la cantonada.
No, no, no,
no té absolutament res a veure,
però jo parlava l'altre dia
amb una mare
d'una persona drogadicta
que ha fet
panys i mànigues
perquè allò se salvés,
us ho podeu imaginar,
el que pot arribar
a fer una mare
per una cosa d'aquestes,
i l'altre dia
m'explicava
que ha tirat la tovallola,
però és que ha tirat la tovallola
perquè ja no pot més,
però és que el rebuig
el té
de la gent social,
del seu entorn,
clar, perquè la consideren
la culpable.
Exacte,
no entenen
de per què
ella ha pogut tirar
la tovallola,
perquè és que...
I segur que el fill
li ha sortit així
perquè ella ho ha fet malament.
Ah, evidentment,
i jo et vull assegurar,
Iolanda,
que és una família
estructurada,
normal i corrent,
sense cap problema,
però ha arribat un moment
que es veu impotent,
s'ha arruïnat econòmicament,
sort que,
el matrimoni estava unit,
perquè això també
hauria pogut influir.
Vull dir,
te'n diria moltes
barbaridats
que no vénen al cas,
però ho dic més que res
per això,
perquè la mare com a tal
a tirar la tovallola
no pot fer res més
perquè dius que ara
només em queda suïcidar-la.
Hi ha un límit,
les persones tenen un límit.
Exacte,
per molt que sigui el meu fill,
però és que els altres
no ho entenen,
té el rebuix social
i a sobre la culpa és teva,
no?
No, però...
És una mica,
encara que no tingui
absolutament res a veure
amb el d'a veure,
però...
No, no,
però està en la línia
d'aquests dos actituds.
Exacte,
però és això, no?
No, no,
el que passa és que
sempre anem a pensar
amb la família desestructurada,
amb la persona amb problemes
i no és així.
L'agressivitat avui per avui
està a tot arreu
i és perquè no hi ha
no hi ha una sèrie de valors
ni una sèrie de...
sinó que tot és una miqueta
jo haig d'aconseguir això
i mitjançant
el que sigui i com sigui
i si no ho puc aconseguir
de la forma
doncs me'n vaig
i fot un crit
o una hòstia
o li clavo una ganivetada
amb algú.
Vull dir,
sense...
perquè hi ha això
com una falta...
molt interioritzada, no?
Com una falta
de valors generalitzada, no?
Que hem d'aconseguir
allò que volem
i de la forma que volem.
No creiem gairebé en res, no?
Ara mateix,
doncs,
ha passat això,
també ha passat
el col·legi aquest d'Hospitalet,
que també...
Dos detinguts per amenaces.
No cal anar a Hospitalet.
De manera més petita.
Jo m'agradio, de veritat.
De manera més petita
o de manera més silenciosa,
gairebé,
hi estan sortint estudis,
gairebé
a tots els centres
de secundària
s'estan donant
i sortien xifres
que el 54%
d'alumnes de l'ESO
s'han sentit amenaçats
alguna vegada a l'aula.
És molt greu.
Però és un tema
que sembla que hi hagi
un silenci general
per part de tothom,
que no es vulgui parlar.
Sí, amb això
que parles de silenci,
jo tinc noves adolescents
ara
que estan als instituts
i en parlen.
Tothom que té un fill
o fill adolescent
sap que passen coses
o amigues o veïnes
i cada dia
t'expliquen un episodi.
Això,
el més greu
és que tota aquesta gent
i parlant del tema
de Berga
també va passar,
quan passen totes aquestes coses
sentint,
i a mi és una de les coses
que més me sorprèn,
la impossibilitat de la gent.
No sé si és,
tu que ets psicòleg,
potser ho pots explicar,
pel bloquet
que ens provoca
o perquè realment
és això,
hi ha com una falta
de valors
o una insolidaritat
que ens fa ser així,
que no ajudem,
i en el cas aquest
hi havia gent
que fugia,
que era incapaç
de fer res,
que es quedava paralitzada
i suposo que per la por
i per la confusió
no feia res,
però en el cas dels instituts
o en el cas
d'altres conflictes
la gent no fa res.
Passen aquestes coses
i les accepten
i les interioritzen
com si fos normal.
És que a més diuen
que és normal.
És normal
i no ha de ser,
hi ha una directora...
Quina societat,
no?
Jo estic amb el meu col·legi
i estic al Consell Escolar
i hi ha una comissió
que és per això,
per casos de conflictes
entre pares i alumnes
o entre pares i mestres
o entre alumnes i mestres.
Llavors, clar,
la gent li sents allò
rumorologia
i sents comentaris fora
que diuen
potser no són coses importants
però totes aquestes coses,
senyors,
hi ha un Consell Escolar,
hi ha una comissió
que s'ha d'arribar
i hi ha una directora...
Perquè els propis centres
no tenen eines
per acabar amb aquell problema.
D'acord,
però parlant ens entenem,
com a mínim plantegeu,
sapigueu que hi ha això
que podem parlar,
no acceptar interioritzar les coses
perquè, mira,
estan passant
perquè no tenim valors
perquè la societat és així.
No, senyors,
a veure,
parlem-ne,
intentem solucionar les coses.
Deixeu-me que us pregunti una cosa
des de la vostra experiència
que és molt important.
Amb el tema de l'assetjament
i la violència,
mai s'havia parlat tant
d'educació i valors
i mai hi havia hagut
tant mencants.
És curiós,
abans no se'n parlava tant
i sembla que...
No teniu la sensació
que tot aquest tema
de la violència,
sobretot als centres d'ensenyament,
està passant
com va passar en el seu dia,
de gènere.
Es deia,
ningú s'atrevia a abordar el tema,
es parlava,
jo conec un cas,
sortia, doncs,
una víctima mortal,
tothom passava de puntetes
i alguna vegada,
de manera ben feta,
d'altra vegada,
d'una manera desastrosa,
mediàticament parlant,
va esclatar
i a partir d'aquell moment
tothom sembla
que es va posar les piles.
No sé si amb poc o molt èxit,
només cal mirar la realitat d'ara.
Les piles molt ficades,
no crec que...
Per això t'anava a dir
que no sé si amb molt o poc èxit.
Amb aquest tema
no teniu la sensació
que està passant al mateix,
que s'està començant
a destapar alguna cosa
que fa temps que està latent
però que sembla
que hi ha com un silenci al voltant
que ningú no en vol parlar,
de tot l'àmbit educatiu,
parlem de mestres,
professors,
els propis alumnes,
teniu aquesta sensació vosaltres?
Sí, sí, sí.
I probablement
ningú vol parlar
perquè ningú sap què fer.
És a dir,
quan no sabem les respostes
i no sabem els perquès,
doncs és difícil entrar.
Llavors, bueno,
es pot parlar
però com que no hi ha una solució,
no tens una eina,
no saps com abordar-ho
perquè podem parlar
d'un cas concret
però si això és un cas concret
el podem veure,
quines són les causes.
Però és que estem parlant
que la violència
s'està extenent.
Per arribar a una ganivetada
o a una mort
primer han hagut d'haver moltes coses,
vull dir que això és el final,
és el límit.
Clar, però llavors
hi ha petites coses
al llarg de...
Però clar,
parlem ara mateix dels nens,
no?,
dels adolescents,
però aquests nens
o aquests adolescents,
a veure,
han vist
aquesta conducta
en algun lloc?
No de cop
tenen aquesta conducta
perquè sí,
aquests nens
que deien d'hospitalet,
no?,
que portaven
els ganivets,
no?
Doncs a veure,
sí que va sortir,
em sembla,
que un professor
dient que, bueno,
era en la seva cultura,
era una cosa
més normalitzada,
però, bueno,
sí que d'alguna forma
estan aquí,
això no és normal
aquí,
o en teoria
no hauria de ser normal,
no?
Llavors,
a veure,
com això es porta?
Perquè això s'estenc,
s'estenc
que tots volen
aconseguir,
però tots aquests nens
han vist
aquestes conductes
en algun adult
o en algun lloc
o a la tele mateix,
és a dir...
És el que anava a dir,
potser més aviat
és els mitjans,
moltes vegades
els pares dels agressors
són els primers sorpresos.
Doncs és el que anava a dir,
tornem a lo mateix,
el pare,
suposo que evidentment
no va potser
amb el gabinet
a la butxaca,
no?
No,
el que passa és que
el que no es pot fer
és justificar,
com diuen aquests professors,
que sigui una part
de la seva cultura,
no hi ha cap cultura
que porti arma
sigui un blanc que és
oi,
però jo estic superseguda.
Hi ha gent d'aquí
que també és l'agressora,
en aquests casos.
Sí,
sí,
heu sentit una notícia
que va passar als Estats Units
a Nova York
perquè es barallaven
per un peluix
o per alguna joguina.
Ara no sé exactament el què,
que és que això ja em sembla
i que la mare
va sortir a fer un recaudo
i quan va tornar
es va trobar la nena,
la filla,
amb l'amiga morta,
no?
11 anys,
em sembla que l'agressora
i 9 anys
l'amiga.
Però, Sònia,
això passa a les societats riques?
A les societats
de països
amb vies de desenvolupament
que tenen una vida comunitària,
etcètera,
etcètera?
Això passa,
aquests casos de violència?
Jo penso que la violència
és més amb Occident.
És més del nostre mòbil,
sí, amb Occident
i amb les cultures
teòricament més avançades
o que es porta
d'una altra manera,
no?
És a dir,
potser que tothom
va més a la seva,
de que, bueno,
passem per davant
de la violència
com si no la veiéssim.
Tu creus que aquí a Occident
hi ha molta més violència
que altres llocs?
A nivell de vida quotidiana,
no parlem de conflictes bèl·lics.
No, no, no,
a nivell del dia a dia,
jo penso que sí.
El que passa és que
passem per la vida
sense mirar
i si no m'afecta directament,
bueno,
mira,
vaig tirant.
Ara,
quan m'afecta una mica
més directament,
llavors podem enfadar-lo
i reacciono.
i reacciono
amb el que estic veient,
amb la violència,
amb el que he après,
que és la violència.
Però després,
bueno,
és que estem farts
de mirar...
Jo ahir mateix,
al matí,
que em van parlar
que hi havia un altre atemptat,
a Orient,
no sé què,
bueno,
ja no sé,
perquè ja no he presto atenció.
I penso que,
a veure,
si això...
No, perquè això també és quotidià,
malauradament.
Exacte.
Si això no m'impressiona,
què m'ha de impressionar?
Però arriba un moment
que tots aquests atemptats
a Orient,
que dius,
bueno,
un mes,
que se'm mordeu,
15,
20,
2,
i pens,
jo ahir mateix,
és que vaig canviar,
perquè vaig pensar,
és que no vull ni sentir-ho.
I llavors,
clar,
després vaig pensar,
bueno,
no vols ni sentir-ho?
És que ja és allò de dir,
bueno,
com que és...
Però tenim un nivell de...
Però estem molt saturats.
Sònia,
tenim un nivell de tolerància.
Exacte,
és que estem molt saturats.
Arriba un moment que dius,
és que realment,
la meva emocionalitat
no pot suportar ja més dosi
de tot això,
no?
D'agressivitat,
de morts constants
i...
Jo penso que hi ha una bomba
i hi ha una altra.
Jo penso que hi ha una bomba
i hi ha una altra.
Tant a nivell veïnal
com a nivell...
Bé,
veïnal vull dir que
si tu tens un cas
a la teva escala
o al col·legi dels teus fills
o a l'institut
se'n parlen,
vull dir parlar molt,
perquè una mica és...
El símil podria ser
amb el de la violència domèstica
que ara està començant.
Cada vegada,
amb els últims anys,
sentim més els casos
d'avui i anar a això
als col·legis,
els casos de moving
a les empreses
i casos així
es podrien extrapolar
una mica a tot arreu
en tots els grups
que coneixien organitzats
o no
i llavors,
clar,
és una cosa
que hem de reaccionar.
Vull dir que no passi
una mica allò de
la violència domèstica
que cada any,
desgraciadament,
es cometin més i més víctimes
perquè reaccionin
i fem alguna cosa
a nivell judicial
o a nivell...
El que sigui,
no?
El problema és així,
és això que deia,
no?
Però és una mica
el que ella deia abans,
però sembla que
se'n escapi de les mans
i no saben el per què.
El que no poden ser
és espectadors
indiferents
a tot el que està passant
com deia,
en d'Auriem Mitjà.
En aquests casos,
a més a més
que són molt més propers,
jo penso que hem de
com a mínim parlar-ne
i intentar fer alguna cosa,
no?
No immunitzar-nos
contra tot això.
No pot ser que un professor
en una aula
entri davant i silenci
i no només no callin
sinó que a més
l'insultin
de la manera més vil
i que aquest professor
no pugui fer res.
És que explicat així
dius
oh, quina barbaritat.
bé, doncs això passa.
I això cada dia.
Cada dia passa.
Que un professor
doncs reprèn
a un alumne
perquè té un comportament
exageradament negatiu
i no només
aquell alumne
vull dir,
s'atura
sinó que a més a més
el posa
a baixar d'un ruc.
I aquest professor
no té cap eina
ni té cap manera
que aquell nen,
aquell noi
canviï la seva actitud
amb tot el que implica
amb tot el grup
i la resta de la classe.
Ja estem al matí
una altra vegada
que són les eines.
Les eines que hem de donar
i hem d'exigir
que d'alguna manera
o una altra
els pares
conscienciar-nos
fins a la mèdula
que l'educació
comença a casa
i que aquesta falta de valors
no l'han de perdre
des de que són petits
perquè després a l'escola
i a la societat
sàpiguen
respectar
qui s'ha de respectar
i valorar
les coses importants.
Malgrat que
els mitjans de comunicació
i el carrer
no ho podem controlar
perquè desgraciadament
és el que hi és.
No, però és molt curiós
perquè evidentment
tots són pares i mares.
És el que dèiem abans.
Jo conec
moltes famílies
estructurades
que tenen problemes
però és que
això que tu dius
amb nens d'11 anys
amb una família
normal i corrent
maquíssima
que el nen
és que comença a insultar
amb 11 anys.
Però aquest nen
per què insultar, Eli?
Si a casa seva
li hem dit
tractar amb respecte
se suposa
que fora també
de tractar amb respecte.
És el que no entenc.
Potser estem donant
una imatge
totalment equivocada
o estem venent una cosa
que no és
perquè si no
no s'entén
que per això
la gent no sap
per on agafar-ho.
Jo ara penso
amb els companys
de la meva nena
i tots són
unes famílies
normals i corrents.
Ara portes-en dins
tu ben juro
que no sé
què deuen fer.
Però la imatge
que no és
és una imatge
de família feliç
generalitzada.
Però no crec
que sigui tan complicat.
A veure,
si és un nen
que pot ser
una família
estructurada
maquíssima
però el nen
està abandonat
davant de la tele
tot el dia
i no té cap control
d'un pare
o d'un tutor
El nen falta
respecte
al pare o la mare
i li diguen
eh quina gràcia
o si el nen
té algun conflicte
a l'escola.
Aquest tipus de gràcies
es riuen
des de molt petits
moltes vegades
i mira com li parlen.
Com una cosa
normal.
Per això és normal
a nivell social
de la persona
si després
ho estàs educant.
això no és educar
i és el que deia
la Iolanda
o si hi ha un nen
que té un conflicte
amb un professor
i el professor
crida al pare
i el pare
li riu la gràcia
o diu que
el meu nen
no fa aquestes coses
i no vol assumir
la realitat
És vostè
que no sap
fer la seva feina
No podem carregar
És el que t'estic dient
estem manent
una imatge
de família
que potser realment
no és
perquè jo ja t'ho dic
no estic parlant
de gent de bona vista
amb tots els respectes
del món
a veure
No té res a veure
No, exacte
a vegades
inclús
et parles
que moltes vegades
s'assimila
a persones
amb un poder adquisitiu
baix
i persones
que tenen molts
menys
però moltes vegades
és tot al contrari
No, és així
Exacte
però ja t'ho dic
ara m'ha ve el cap un
que jo parlo
amb els seus pares
i els veig
a unes persones
que quan parlem
d'aquest tema
ella està desesperada
Mira, Elina
això la Rosa
gaire ens ho podia haver explicat
perquè ella ha estat
un munt d'anys
al col·legi públic
de bona vista
ara que he sortit
i jo vaig anar
i ella va ser la meva directora
i ella sempre ho diu
a les tertúlies
ella sempre diu
que quan hi havia
algun problema
les mames i les papes
del col·legi públic
de bona vista
i anaven
encara que fos
amb el davant
al posat
i sortien de la feina
i deia
la mestra que et diu
tu a casa
a fer això
i allò va a missa
i això és educar
i no té res a veure
amb que sigui una família
estructurada o no
i la classe mitjana
i si dius a la Rambla
si dius al Serrany
Jo que faig moltes visites
amb els escolars
en tots nivells
i en públics i privats
grans i petits
estadísticament et diré
que sempre se m'emporten
molt més bé
els públics
que els privats
i us ho dic
amb el cor a la mà
i us ho puc ensenyar
jo discrepo
amb tu Eli
perquè avui dia
el col·legi públic
privat i concertat
hi vagin de tota mena
jo crec que
el que sí que es pot generalitzar
és que precisament
les persones
que tenen un estatus econòmic
més alt
no necessàriament
són les persones
que tenen més cura
dels seus fills
sí però no crec que tingui
a veure amb els col·legis
jo crec que
va a persones
més cura
com diu la Iolanda
és a dir
és que
una cosa és
el que tenim
el que aparentem
i el nivell
que portem
i una altra cosa
és el temps
que dediquem
als fills
i això costa
avui per avui
dedicar-los-hi temps
però si no els hi dediques
si no els hi talles
quan hi ha la primera
mala contesta
la primera vegada
que se't falta
el respecte
encara que sigui
d'una forma tonta
infantil
i sense mala fe
però si això no es talla
en un primer moment
és que després
de veritat
que hi ha nens
de 12 anys
que són impossibles
però no perquè de cop
s'hagin tornat impossibles
sinó perquè
se'ls hi ha
les gràcies
i eren petits
i no passava res
si no educa
a menjar de tot
aquell nen
quan és petit
vull dir
si només menja
el que ell vol
quan tingui 12 anys
què farà
amb el dormir
amb la tele
amb tot
amb qualsevol àmbit
és que l'educació
és bàsica
des del començament
i és una cosa
que des de calais
si aquest nen
fa una cosa
que no estava ben feta
se li ha de dir
se li ha de castigar
i se l'ha de fer entendre
que no és així
home Sònia
jo tinc entès
que els professionals
els psicòlegs
faci alguna cosa
amb el meu fill
senyora
s'ha de començar
als 0 anys
no als 14
sí no no
però a més
no només això
és que
quan algun pare
et porta un nen
te'l porta
com si el nen
tingués un gran problema
quan realment
el problema
és l'estructura
de la família
les normes
i què passa
en aquesta família
quan tu pots fer
una devolució
que a veure
hi ha unes normes
que s'han d'aplicar
hi ha unes coses
que s'han de posar a terme
i que ho has de treballar
amb el pare
no amb el nen
amb el pare
i amb la mare
aquest pare
i aquesta mare
ni s'impliquen
ni fan aquelles coses
i aquelles pautes
que els estàs dient
ni res
és a dir
no no
jo el porto amb ell
perquè és ell
el que és un problema
no no
a veure
és que ell està dintre
integrat dintre d'una família
i la família sou tots
i els adults
sou vosaltres
que estem venent
un tipus de família
que hi ha pares
en què sigui
i tothom diu
sí sí
és veritat
tots ho fem molt bé
tots ho fem molt bé
a casa nostra
Jolanda
jo he sortit últimament
en grups
el cap de setmana
i tots tenim uns nens fantàstics
i tot és de color de rosa
i tots són els millors fills
i tots estudien molt
i dius
que malament que ho tinc jo
molt bé
doncs jo m'he equivocat
de veritat
perquè és que jo
a vegades crec que sóc molt dura
jo amb la meva filla
que potser crec que després
tinc la meva recompensa
però intento ser molt dura
i de veritat
parles amb les mares
i tot és de color de rosa
i jo em quedo
perplexa perquè dic
no pot ser
no és tot tant de color de rosa
perdoneu
i jo crec que tinc uns nens
normals i corrents
però que els nens normals i corrents
se'ls ha d'anar
matxacant
se'ls ha d'anar dient
i se'ls ha d'anar a sobre
i cada dia
i cada dia
i després hi ha una cosa
quan arriben a l'adolescència
en aquest moment
que l'adolescència
és que amb 13 anys
ja estan
ja volen fer coses
que
que
bueno
que s'avança moltíssim
doncs realment aquí també
quan els pares
no han dit no
abans
a altres coses
amb 13 anys
és que se te'n van de marxa
i no tornen
vamos
és que no tornen
tota la nit
i llavors clar
les altres persones
volen fer allò
perquè aquell pare
deixa fer coses
que poder
i és trobar l'equilibri
que no és gens fàcil
és molt complicat
és molt complicat
i jo volia plantejar-vos
el tema aquest frívol
dels diputats
que es casen
però ja no tenim temps
oi quina mala sort
que no tenim temps
de comentar això
sempre un altre dia
però està molt bé
que és cas
si s'estimen
Teresa León
Elisenda Pujol
Sònia Navarro
moltíssimes gràcies
adeu-siau
bon dia
bon estiu
work da
don't
don
i
don
i
don
as
I
don
help
her
as
prest
I
don
em
a
que
a
i
d
Girl
I