Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Jo crec que tothom ha notat que estàs menjant croissants.
Carme, ho han notat!
Perdona.
Ho han notat!
Ho he sigut per la Iolanda.
Clar, com que jo he fet un gesto, que tota la vida existeixi la ràdio, que no supleixi mai la televisió.
Clar, perquè aquí no cal que t'arreglis per venir.
Exacte, sí.
És que no es pot dir res en aquesta tertúlia.
Va molt guapa la Carme.
La Carme ve ben empolainada amb el seu culleret, ha anat a la pèl·lo, sempre va de pèl·lo, la Carme va molt ben pentinada.
És una senyora d'aquelles ben arreglades i és veritat que ve arreglada.
Però dic que sí, mai no et pots arreglar que no cal patir perquè no et veu ningú.
Bé, jo crec que ja hem creat un ambient distès, poca broma, perquè després d'una setmana on s'han decidit coses importants a la ciutat,
on hem parlat de Tabacalera, del Tadis, la Laura diu, home, doncs jo vull parlar d'un altre tema que és destacat avui,
que és l'estrena de la Guerra de les Galàxies.
Deixem per postre, si et sembla, per més endavant, Laura, jo crec que també és important, amb tot el que implica de moviment.
Ja sé que te n'estàs enrient de mi, però que és igual.
No, no, mira, ahir sentia una notícia molt curiosa als Estats Units, que es va fer la preestrena el dimecres,
calculaven les pèrdues econòmiques que havien tingut les empreses a causa de l'absentisme laboral
que va provocar l'estrena d'aquesta pel·lícula.
Per tant, poca broma, aquí no crec que arribem a aquest nivell ni de bon tros,
perquè a més la pel·lícula s'ha estrenat a les vegades normals, no acampem,
no anem vestits de coses estranyes per la vida.
No, Iolanda, sí que anem vestits, jo crec, de coses estranyes.
Bé, d'Aguerra de les Galàxies.
Bé, d'Aguerra de les Galàxies.
Sí, home, algú sí, no?
Sí, però a l'Oscar, no, no?
No, a l'Oscar, no?
No, a l'Oscar, no?
Algú no ha vist el diari.
Una mica, però poca cosa.
Poca cosa.
Un parell, no?
Uns rulos al cabell, alguna cosa.
És tu la princesa.
Era l'Ella, l'Ella, això mateix.
No, doncs per això que dèiem que d'una cosa que sembla de broma,
sembla mentida, no?, que pugui provocar aquestes pèrdues econòmiques.
La Carme, com que fa una mica d'allò, en lloc del dir sol·licitar,
també fa el tema sol·licitar, diu, jo vull parlar,
i m'ha deixat així, punts suspensius,
tema tabacalera, altadis, per baixa de la ciutat.
A veure, a mi m'agrada que...
Jo tinc un tema que t'agrada molt, que el trauré,
i m'ho agrairàs molt que el trauré.
A veure, a mi m'agrada que deixem, així més o menys,
per l'últim, lo de la Guerra de les Galàxies,
perquè, Laura, ja podria estar bé.
A veure, que no...
Que està molt bé.
No, menys tens, però...
No, no, no, sí.
No, però no, per l'últim...
No, jo ho dic perquè quedi un bon sabó, no?
Clar que sí, una mica de riure, eh?
I ara parlem en sèrio.
Perquè ara jo me'n posaré més seriosa.
I clar, sempre val més que el que sigui més agradable
quedi pel final.
Amb lo de la teva calera,
jo, més que parlar del problema de la teva calera,
que és molt lamentable...
El problema laboral.
El problema laboral, que és molt lamentable,
però que ho vull fer vindre bé per altres problemes.
jo trobo que des dels mitjans de comunicació
se'ls donen, a veure, molta canxa, no?
Suposo que també és per l'edifici que estan ocupant,
que és un edifici que, bueno, que és molt atractiu,
i se li donen molta canxa amb aquest problema.
Que, evidentment, el tenen,
però que pensem que hi ha moltes empreses
que estan molt fotudes.
I aquesta gent que, a mi, ojalà se'ls arregles,
vull dir això que no vull que serveixi ara, perquè...
Jo crec que t'entenem, Carme, eh?
No els despedeixen.
El que passa és que, clar, els donen una alternativa
que a mi tampoc no m'agradaria, evidentment.
Tu dius que molta gent perd la feina...
A veure, jo vaig passar per aquest problema.
Jo vaig passar per aquest problema.
I em van donar pel sac, evidentment, no?
Avui en dia hi ha empreses,
n'hi ha una concretament, un mitjà de comunicació,
escrit,
que, entre cometes, està putejant els seus treballadors
de més de 50 anys.
I això és molt greu.
Que els hi estan fent mòbil
perquè aquesta gent marxin de la seva empresa.
Aquesta gent tenen gent de baixa,
més d'un de baixa,
de depressió.
Això és molt greu.
I avui en dia està passant aquí a Tarragona.
I no hi ha ningú que hi posi mà.
És una empresa que en aquest moment,
no l'empresa, sinó el seu president,
està a la fiscalia.
I llavors,
que es dediqui tant de temps amb un problema...
que hi és, que jo no ho dubto que hi sigui,
però que hi ha moltes empreses aquí a Tarragona
que els seus treballadors de més de 50 anys
que han passat tota la vida allí,
que s'han esforçat
i els donen pel sac.
Volia dir una altra paraula,
però clar, evidentment, no em queda bé.
És lleig, molt lleig.
I llavors és una cosa que jo...
Hi tinc com una espineta.
Perquè hi ha coses que se'ls don molta propaganda
o molta cosa
que evidentment la tenen,
que jo no ho dic que no,
però que hi ha altres problemes molt greus
que, clar, tu deixi una persona amb 50 anys
fora de la fenya.
A més a més, clar,
les coses que ells van elegant
són coses que se les treuen de les mànigues
perquè alguna raó han de tindre.
I això és molt trist.
I llavors, a veure, no sé,
és una manera com una altra
d'expressar el meu mal rotllo, no?
Perquè jo ja sé que des d'un mitjà,
vull dir, que no es pot fer res,
que ojalà ho puguis fer,
ojalà ho puguis fer.
però que, bueno,
jo trobo que també pot ser una crida
perquè la gent també vegin
els altres problemes que tenen molta gent
d'aquí, de Tarragona.
Vull dir, que viuen aquí,
que són d'aquí,
o que viuen aquí, que és el mateix, no?
I que també tenen un problema molt greu
i que aquesta gent els hi aparteix la vida
sense donar-los una alternativa de treball.
Jo crec, Carme,
que has tret un tema molt interessant,
molt important,
i que no se'n parla normalment.
Quan es parla del món laboral,
de l'atur,
de la deslocalització d'empreses,
del treball,
veiem allò com els noms
de les grans empreses,
però no veiem els noms i els cognoms
i, sobretot, l'edat.
Cas de Tabacalera,
el Tadis,
és un tema,
a més,
recordem que aquesta empresa
té molts beneficis,
és el tema del Tadis,
però, en general,
moltes empreses,
hi ha moltes persones
que no poden accedir
a aquestes pre-prejubilacions
i aquestes coses.
No, no, no.
Homes i dones
amb 45-50 anys
que difícilment poden accedir
a un lloc de treball.
Si determinat jovent
té dificultats
per accedir a un lloc de treball,
avui en dia amb 50 anys
que se suposa
que estàs en la plenitud
emocional de maduresa laboral,
és a dir,
per anar a buscar una feina nova
és complicadíssim
i és un col·lectiu
que generalment
no surt als mitjans de comunicació.
Sempre parlem dels col·lectius oblidats
i n'hi ha uns quants
que sembla que,
si no són notícia
per un fet puntual,
no existeixen.
Trobo que,
arrel d'aquest cas puntual
que tu explicaves,
és un tema
que no està de més
que també ho podríem tractar.
No és cap...
que jo ho dic
i que segurament
que amb alguna altra tertúlia
podria ser
que ho tornés a treure
perquè,
a veure,
a mi
és una cosa
que em té preocupada,
la veritat.
I, a més a més,
en aquest cas,
empreses
que tenen ajudes
de l'administració,
eh?
que no.
I clar,
que llavors vegis
que es van trient
la gent del davant.
Això,
això de veritat,
és inadmissible.
De totes maneres,
és llàstima
perquè les persones
que van al davant
o la persona
que va al davant,
clar,
són persones
sense valors humans,
que no respecten
el treballador
o la persona.
Llavors,
això és,
l'alimentable
és això,
que de ser una persona
passa a ser un número
i aquell número
potser et fa baixar
la xifra
de ganància
que puguis tindre
i llavors,
clar,
és allò que diem,
no?,
que ells el preu
d'una,
tenen dos o en tenen tres.
Però si fixeu
que la filosofia
ara et diuen sempre,
no?,
aquests que estudien
i analitzen
la nostra societat,
no, no,
hem de canviar
la mentalitat laboral,
allò de la feina
per tota la vida,
passat a la història,
hi ha més mobilitat,
suposo que més o menys
tots estaríem d'acord
si el fet de tenir
una determinada edat
no suposés un problema
per entrar
en aquest circuit
de la mobilitat laboral,
no?,
però sembla que a partir
d'una determinada edat
ja no hi pots entrar,
tens la porta barrada.
L'altre dia,
bueno,
fa uns mesos
vaig tenir un assumpte
al despatx
i era una senyora
de 50 i escaig anys
i és una senyora de més
que té dos carreres,
màster,
bueno,
imagina l'experiència
d'aquesta dona,
l'experiència.
Però el que passa
és que el problema,
o no el problema,
però la particularitat
és que s'havia dedicat
a la família
durant els últims 20 anys,
posem,
havia treballat al principi
però des de llavors no.
I quan enviava currículum
i això m'ho explicava ella,
i de la cridaven
perquè el currículum
l'anava impactant.
En quan la veien,
no li preguntaven ni l'edat,
només la veien,
li donaven qualsevol excusa,
alguns li deien
que era per l'edat,
però la majoria
li donaven qualsevol excusa.
I aquesta senyora
està buscant feina
i realment té un problema.
És a dir,
si tens entre 25 i 30
perquè has de parir
i si tens més de 50
perquè ets massa gran.
Tens una vida laboral
molt curta.
Jo crec que a nosaltres mateixes
ja se'ns escapa,
que és el que diu la Laura,
el problema que tenia la dona,
ja se t'escapa.
Per les empreses, sí.
Era un problema.
Per l'empresa és un problema.
És un problema.
I evidentment,
que jo soc treballadora i mare,
però ja tenim aquest enfoc.
Que des del punt de vista empresarial
probablement és un error,
perquè se suposa
que aquella dona
si en un moment determinat...
Està gestionant una petita empresa
a casa seva, eh?
I si ha tingut fills
ja els té grans.
Vull dir que ja té
una autonomia
respecte a la família
molt interessant també per l'empresa.
És a dir,
des del punt de vista empresarial,
no parlo des del punt de vista humà
que aquesta lectura em presta.
No, jo crec que sobretot
hem de canviar la concepció
i és la concepció.
Aquesta dona s'ha estat
10 anys sense fer res.
Ep, no.
Ha estat gestionant una llar
i uns fills.
Això, vaja,
totes que ho estem fent
no us contribuem.
Exactament.
20 anys cuidant de la llar,
cuidant de l'economia familiar
i formant-se,
perquè mentrestant
havia fet curset, etcètera.
Imagina't.
I això,
que no es valora en una empresa,
doncs no,
no es valora.
I a més a més jo trobo
que com més gran
és una persona...
A veure,
tens certa edat, no?
Que també t'ho prens
d'una altra manera.
perquè,
per exemple,
no?
Aquesta senyora
que està dient a l'Aula
més o menys d'uns 50 anys o així,
potser ella té ambició.
Llavors,
com que té ambició,
ella la seva fenya
la farà fantàsticament.
Perquè com que li interessa
tindre la fenya
perquè té ambició,
ambició inclús,
em refereixo a una ambició
de...
Personal.
Personal, no?
I llavors,
clar, ella potser ens diu
bueno,
doncs estic en una casa
i vull comprar un xalatet.
Que això,
potser una de més jove
o bastant més jove,
aquest,
això no ho té.
Vull dir,
bueno, jo treballo si...
Li és igual.
En canvi,
aquestes persones,
com que són els més grans,
tenen una altra responsabilitat.
Perquè això,
clar,
a l'hora,
perquè,
doncs,
és abogat
i ella,
doncs,
tira el seu,
no?
Però jo,
per exemple,
amb el de la dependència,
passa igualment.
Resulta que es veu
que en vez d'una dependenta
necessiten una top model.
Sí, sí.
En canvi,
hi ha gent que poden tindre
molta experiència
i que...
i no és experiència,
inclús saber tractar
a la gent que tindrà,
que quan tindrà algú
per la porta,
més o menys,
a veure,
tampoc no has de ser
un psicòleg, no?
Però més o menys
has de saber
en qui li has de vendre la cosa,
si la senyora...
Estàs traient un altre problema,
Carme.
A una venedora
experimentada,
ferma,
que sàpiga tractar amb el públic,
no li poden pagar el mateix
que a una persona
sense formació,
etcètera, etcètera.
Però aquella persona...
És una altra...
Jo no vull dir
que la que sigui més jove
no tingui interès,
però aquesta més jove
té més facilitats
per anar trobant altres feines
i potser,
doncs,
allò li va servir
per poder anar
trobant altres feines.
Però és un problema
que també afecta als homes, eh?
Sí, igual, igual.
El típic pare de família,
que no hem determinat
a la feina, eh?
I n'altres a la feina.
Escombrant cap a casa
i mai millor dit
allò d'escombrant.
No ens posem seriosos.
És que a més
hi ha professions...
Vols que traiem ja
alguna cosa de la guerra
de les eleccions?
Que dic que hi ha professions
que tothom es pensa
que les pot fer,
és a dir,
qualsevol pot ser cambrer,
perquè simplement
s'han de portar la coca,
qualsevol pot ser
dependent,
i això no és veritat.
No us ha passat moltes vegades
d'entrar a una botiga
i que us tractessin malament?
Sortim immediatament
perquè no...
A mi l'ha passat moltes vegades.
I quan em tracten bé
m'hi quedo.
Sí, sí, sí.
I et poden vendre
el que vulguin.
A més a més.
Efectivament.
Sí, sí, sí.
Estem tan acostumats
que...
És a dir,
si vol ho compro
i si no ja sap...
I allò de les talles
que et diuen
senyora,
aquí no hi talles per a vostè.
Aquí vostè no n'entra,
aquí vostè no n'entra.
Que és una nena
i ara això ja es falla.
Home, això, de veritat,
molt malament.
I mira,
perquè ens fan a nosaltres
que tenim certa edat
i dius,
bueno, doncs mira nena,
escolta, i marxes.
Però que li facin...
Quan li fan...
Això és un altre tema ja,
Jolanda.
Quan li fan a una nena
de 15 o 18 anys
que li diuen aquestes coses,
immediat també
ens posen a fer
règim estricte
i comencen els problemes.
Vosaltres sabeu
que l'associació
contra l'anorexi
i la bulímia
d'aquí de Tarragona,
que és un grup,
diguem-ne, discret,
que actua
i es mou molt
a portes amb nins,
però fa la feina,
està integrat fonamentalment
per famílies,
mares,
sobretot de noies
que pateixen
aquest trastorn psiquiàtric.
De tant en tant
i periòdicament
fan la ronda
de les botigues.
Amb una llibreteta
hi van apuntar
el tallatge
i amb una cinta mètrica.
Perquè, clar,
això de les talles
és molt enganyós.
Tot i que hi ha
un patró universal,
fan de més i de menys.
I hi ha temporades,
també,
i segons el model,
vull dir,
i una a 36
en una marca
no és el mateix
que una a 38
en una altra.
I això,
el que tu dius,
Laura,
crea després
una insatisfacció
i a determinades edats
més,
clar.
Però sempre és aquesta
exigència,
no de ser intel·ligent,
ser guapa,
tenir la millor feina.
Jo penso que això...
Aleshores només treballaran
quatre en aquest món.
Perquè guapes,
intel·ligents,
que ho tinguin tot...
La mujer perfecta...
Sí,
que no existeix.
Bueno,
nosaltres quatre ja estàs.
Les quatre que surten
a la tele.
Carme,
acabaré d'alegrar-te el dia.
Ah, sí?
La germaneta dels pobres.
Ahir va venir la consellera,
Anna Simó,
i diu que el govern català
no es farà càrrec
de la gestió
de la residència
de les germanetes,
que encara no han dit
ni asa ni bèstia,
no han obert la boca,
no es defineixen,
no diuen el què,
però diu que
el que s'ofereix
la Generalitat
és crear-hi places
col·laboradores
per a persones dependents.
i que algú gestioni allò
i aleshores
a través d'aquest sistema
d'ajuts
i tot plegat,
doncs...
Ho agafarem
la Rosa Gairal i jo.
Escolta,
guardeu-me una plaça
per quan em toqui.
Perquè ha de ser divertidíssim
la residència gestionada
per a vosaltres.
És que tant la Rosa
com tu
a les tertulies
sempre que podeu
i em sembla molt bé
reivindiqueu.
Però saps per què?
És per l'edat.
Clar,
tens una edat
i pel bon cor que t'hi ha.
I com que veus
que t'hi vas acostant.
Com que veus que t'hi vas...
Però tu no has petat amb la Rosa
d'anar-te a viure al Pradell
amb ella,
també?
Sí, també.
Al final la Rosa
muntarà una residència.
Ja ho veuràs.
Això és lamentable, no?
I després de tant de bum-bum
que va fer el senyor Sabater
dient que, bueno,
que hi ha la Generalitat,
que no sé què.
És llàstima.
Jo suposo que alguna cosa...
Clar, depèn també de les...
No de les ambicions,
del que puguin demanar
les germenetes dels pobres.
Però jo em fa l'efecte...
Estic quasi convençuda
que es podrà arreglar, eh?
que no crec que es perdi.
Jo crec que sí, eh?
Ahir es va inaugurar
el nou centre de Llevant,
allà a la Vall de la Rebassada.
Diuen que és magnífic.
No sé quina vegada
s'ha inaugurat, ja.
Bufo molt de vegades
s'ha inaugurat.
El que passa
que aquest tipus d'acte
serveix una mica
perquè parlin els responsables
de com està el tema.
Jo hi he estat, eh?
Magnífic.
És una passada.
És magnífic.
120 places,
40 places de centre de dia.
Tots haurien de ser així,
no, Carme?
però, clar.
I a més,
per exemple,
o sigui,
el lloc és fantàstic
perquè hi ha
moltíssima claror,
és molt gran
i està fet, doncs,
per la gent impossibilitada.
Bons passadissos molt amples,
no cal dir, no,
tots els passadissos
amb la seva barana.
Vam estar a les cuines,
perquè, de veritat,
és una passada,
no es barregen,
les sales dels menjars
no es barregen,
per exemple,
en un lloc es fa només
el que pugui ser verd,
no,
i l'altre costat
doncs els cars i els peix.
I de veritat
que és una passada
que és una cosa
que val molts diners.
Bueno,
en dos dies s'ho oblida.
Jo també he demanat plaça,
vull dir que...
Ja l'he demanat,
per tant de temps.
Sí, sí, sí.
Però es pot fer això?
Ho dius de broma o en sèrio?
Vaig entrar amb el credenciat
a la boca i dic
a puta la que...
que tinc dos dies...
Ai, tinc dos passos
per anar a la platja.
Però, de veritat,
és molt maco.
Ara hi ha una mancança important
de tot aquest tipus de serveis.
Més que mancança
diuen que està una miqueta
malament distribuït
en el territori, no?
Sí,
que un ratet que va veure la tele,
mira,
per passar el rato,
que va sortir un mapa
d'aquells que ara surten...
Documental de la 2,
no, Carme?
No,
de documental.
Aquell dia no.
No, no,
soc de serials jo, eh?
Tu de serials.
Sí, de TV3,
oi, sí,
estic enganxada.
Jo també, Carme.
Jo reconec.
Jo serials no, però...
Admires el vent del pla?
Ahir va sortir la tertúlia
i avui ho he llegit jo també
als diaris
que van presentar
a la diada del conill
als conicultors
i van aprofitar també
per protestar
contra tota aquesta campanya
als purins.
Però si els deixa molt bé
els pagesos
al vent del pla
només deixen un empresari
com a corrupto
però la resta són
gent que s'estima la terra.
Exacte,
i més a més és un empresari.
És a dir,
que no és un pagès
que treballa amb les mans, eh?
No, no,
molt bé.
Doncs, bueno,
soc una...
També, també.
Què diuen?
Que avui s'ha de morir algú?
Va, però no parlem d'aquest tema.
No, a mi m'és igual, eh?
Perquè mor el rei, mor el papa,
mor aquell que no té cap
i de la mort ningú s'escapa.
Això ho diu el mosset nostre
quan fa un funeral.
Sempre ho diu.
Ah, sí?
Sempre, eh?
I a més, és que ja ho saps
quan ho ha de començar allà.
Però no passa res.
No, avui no s'ha de morir ningú.
El cor de la ciutat
aquí s'ha de morir avui.
Ah, jo ho comentàvem per aquí
per la redacció?
No, a baix ja no ho sé,
a mi no m'ho han dit.
Com han vist als diaris
o ho comentàvem per aquí.
Jo ho he sentit per aquí
que ho deien, eh?
Però aviam,
que deies que miraves la tele
i...
Ah, sí, allò, els formatgets,
no, els formatgets aquells
que sortien
i que deien això
de les...
La distribució.
La distribució de les...
I probablement ja...
De les places.
Són suficients
però no estan ben distribuïdes
en el territori, no?
Sí, sí, perquè
em sembla que cap a Lidala,
Gironi, així és...
Bueno, n'hi ha moltíssimes més
que no pas cap aquí.
Voleu ja la Guerra de les Galàxies
o ens esperem una mica més?
No, esperem...
Anna, tens algun tema?
És el que t'anava a dir,
tu tens algun tema
allò que portis al cap?
A mi em preocupa molt
el tema del professor aquest de cara té.
Ui, ui, nena.
A mi això...
El professor, el sistema, el jutge...
És que ja me poso la pell de gallina
i ho sento.
Que no ha deixat declarar amb la mampara
sentim aquelles noies
que és que t'esgarrifaves.
Exactament.
Noies que...
Això ho sabràs.
De sis i nou anys.
És que és molt fort, eh?
I això de la mampara, Laura?
Quan en teoria...
A veure, tu que ets l'advocada, Laura.
Això va sortir de la llei fa dos dies
que en teoria ja ho saps
que s'exigia la mampara.
Jo no sé com el fiscal
no s'ha fotut d'úm, això.
A veure, el jutge...
M'he quedat al·lucinada.
L'explicació del jutge
que jo no comparteixo
és que volia veure...
De fet, era per aquesta la raó.
Volia veure la reacció
de l'encausat
quan veies declarar les nenes.
El problema eren les nenes,
no l'encausat.
O sigui, que el jutge feia de Déu.
Bueno, és que els jutges decideixen
sobre el bé i el mal.
O sigui, que fan una...
Entre cometes, eh?
Sí, jo és que ho vaig trobar...
Era imprescindible la prova
de l'expressió de l'encausat.
Clar, però...
Però...
És que no és important, això.
L'important és que les nenes
durant...
Són que fa tres anys d'això, no?
Sí, tres o quatre anys.
Van passar un troma
que no se'ls oblidaran mai
i que han treballat segur
amb els pares dia rere dia
perquè això, assumir-ho
i una mica tal
i resulta que de sobte
el posen allà d'aquell individu.
I això és imperdonable i...
Però si és una persona adulta
li costa superar una situació
com aquesta, és una criatura.
Però a veure, és que jo això...
No és el que dius tu, no?
Aquesta excusa que ha posat el jutge.
Sí, l'explicació.
O l'explicació que ha dit el jutge.
A veure, una persona adulta
i que ha fet això,
quina expressió li farà la cara?
Si li és igual?
Clar.
Home, clar, o sigui,
una persona que...
Que ell és capaç
de fer aquestes coses
amb una nena,
em sembla que llavors
tenien sis anys o...
Sí, sí, vuit.
Sí.
Quina expressió farà
com hagi les nenes?
Això...
Clar, és altament.
Clar, és...
I després, la posició dels pares, no?
El que és vulnerable
que et sents realment
quan el teu fill li passa
o no pots dir res.
No pots dir res.
Jo em vaig quedar al·lucinada
dels pares quan explicaven.
Jo penso, ostres,
jo una admiració
els vaig tenir quan els vaig sentir
perquè una...
Laura, jo m'imagino
que quan van ser sabadors
en el seu dia del que va passar
devia ser una bogeria.
Després de tres anys
segur que ells també han treballat
per poder fer una declaració
i fer un procés judicial
que com a mínim
el jutge emeti una sentència ferma.
I imagino que és això
el que feien els pares, no?
Fer un treball molt dur
per dir, no, no,
he de mantenir-me racional.
Sí, però tu no t'imagines
tornant-te boja amb això?
Doncs llavors...
Totalment.
És a dir, jo vaig admirar
aquesta...
No sé, la serenitat
d'aquests pares
que a fi de bé
a fi de que les seves filles
estiguessin bé
a fi de que condamessin
aquest individu
però jo això ho vaig admirar
moltíssim
perquè s'ha de tenir
una serenitat
i una sang freda important.
I a més a més
el veure'l.
Sí, sí,
que és horrorós.
És horrorós veure'l amb ell.
El tema aquest dels jutgets,
tu, és clar,
tu, Laura,
tractes-se tot el dia
en moltes vegades
ens crea molta perplexitat, no?
Entre els ciutadans,
determinades actituds,
determinades,
insistim en allò tan tòpic, no?
Des del moment
que surt en un mitjà
de comunicació
és notícia,
per tant,
s'entén que la normalitat
és el que presideix
normalment
tots aquests processos
i actituds dels jutgets
absolutament, diguem-ne,
racionals
i que entenem,
etcètera, etcètera,
fent aquest preludi.
Però hi ha determinats casos
i a mi em crida l'atenció
que quan surt un cas
que té una decisió
d'aquestes d'un jutge,
darrere li posen
tot un currículum
i tot un passat
de decisions
dins del tribunal
per un estil.
Vull dir que són jutges
que es coneixen els circuits,
que tenen aquest tipus
d'actituds moltes vegades.
Sí, sí.
A més,
els jutges escriuen
a diferents agrupacions,
més de TAMN,
més de Esquerrana,
més progressistes,
la tendència ideològica,
l'edat és important,
el context,
més que l'edat,
jo diria això,
la ideologia, no?
Sí.
Quan has de jutjar
una violació,
quan has de jutjar
amb abusos,
amb abusos,
amb maltractaments,
sí, sí, sí,
socialitat.
En fi,
que el jutge,
la decisió que va prendre,
jo personalment penso
que és arrenmia totalment,
però s'ajusta la legalitat,
això sí.
El que passa és que
no li costava res
perquè ell té aquesta potestat
i no hagués passat absolutament res,
a més,
el fiscal ho demanava,
no només l'acusació particular,
de posar la manpara,
inclús de fer un vídeo,
el que fos.
I socialment,
perquè el ressò social,
dels processos judicials,
i a més quan es tracten
de processos d'aquest tipus,
són processos
que arriben a tothom
a través dels mitjans
de comunicació.
I també es podia esperar
que la societat,
doncs,
digués que
la necessitat
de posar aquesta manpara,
no?
és el que diu l'Anna,
que esclar,
aquell senyor Lidal
se sent Déu,
com els àrbits
amb el futbol.
Jo ja m'ho he fet
entre la meva parcel·la.
Molt bé,
Carme.
Com els àrbits
amb el futbol.
Que també se senten Déus
allà al mig del camp
i allà tota la gent
aquella cridana.
És possible
que et veies
l'altre dia a la tele
amb l'Eiber
que t'enfoquessin
en algun moment?
Home,
no crec,
tampoc tant.
m'ha semblat
veure la Carme.
No,
perquè,
home,
no ho dic en broma,
no ho dic per fer-me
la graciósia,
t'ho dic en sèrio.
A no ser que haguessis vist
una esperitada
d'aquelles allà cridant,
allà no sé què era ell.
Moltes senyores, eh?
Moltes senyores.
Moltes senyores al camp, eh?
Sí, sí, sí.
És que t'ho passes molt bé.
I molt animades, eh?
I molt animades.
No, no, res allò de...
No, no,
animades, animades.
Ui, sí.
I tu en recordes
dels pares i les mares
de tots aquells
que estan allí baix.
Sí, sí, sí, sí.
Però, bueno,
no m'he de passar
la tarda bé.
Bé, Laura,
el teu minut de glòria, va.
Ja arriba.
Guerra de les galàxies.
Com se nota
que teniu canalla petita?
Perquè jo no sé
ni de què en parleu,
la veritat.
Doncs, Carme,
saps que jo ja...
Jo no...
Jo em perdo, jo em perdo.
Ja estava enganxada
i tenia, no sé,
no me'n recordo ara,
però era jo ben neta.
Doncs molt petita
havies de ser
quan va sortir la trima.
No, no.
Va, Laura,
que tens dos dies.
Xata, que tens dos dies.
Doncs mira,
deu anys.
Deu anys tenies.
Sí, però després
les altres cada vegada més,
doncs els deu,
els quinze,
els dins, els dins,
doncs...
Jo em perdo.
Jo m'ho han intentat,
a mi m'ho han intentat explicar
i aquesta que es va estrenar ahir,
no sé exactament
on situar-la.
Cronològicament.
Cronològicament,
a mi em passa igual.
Perquè, clar,
els dolents es devenen bons,
els bons es devenen dolents,
no ho sé.
Jo des que vaig deixar
de sortir el Harrison Ford,
ja vaig perdre el interès.
Si tu anaves pel Harrison Ford...
Bé, dona,
jo anava pertot,
però...
Una alicient.
Jo si anéssim allà
per disfressar...
Mira, sí que...
Sí, però a les festes
d'apuntes, oi, Carme?
Sí.
És a dir,
a tu diuen,
a l'estrena Carme
disfressa de Leila
o de com aquelles ensaïmades
que porta al cap?
Jo això, jo sí.
És que ets marxós de Carme.
No, no,
ara que veus al col·legi.
Com la dama d'Elche.
Sí, sí, jo no sé,
jo em disfresso.
Sí, jo també em disfresso.
O sigui que hi aniràs,
Laura, a veure-la.
Home, ja tinc l'entrada
reservada per internet
i llavors volia anar
aquest dijous a l'estrena
però volia que la meva filla
ja anés
perquè també li agrada.
Clar, jo li poso a casa
doncs clar,
la pobra s'ha enganxat.
I és, com que està a Colònies,
tinc les entrades
pel diumenge.
La veu és que fó una lletja,
que éssis tu sola.
Sí.
Home,
quasi que l'esperis.
Home, lletj, lletj.
Però si no és per nens,
aquesta.
És per nens,
però és per grans també.
Per grans una mica...
No, no, no.
Friquis, diguem.
No, per grans també,
però home,
que la nena
és que s'ha anat a Colònies
i la mama que s'ha anat...
Jo, jo...
No, no,
és que jo pensava anar
el dijous
i amb ella també,
però ja em va semblar
una mica excessiu.
Dos vegades,
volies repetir.
I tant.
Però a tu t'hagués agradat
anar a Barcelona
amb la parafernàlia,
amb la gent vestida,
disfressada, allà...
Veus?
Això ho vaig estar a punt de fer
quan la tercera
del Senyor dels Anillos.
Amb tots els respectes,
hi ha gent
una mica rara
i poca feina, eh?
Perquè passar-te hores i hores
vestit de galàctic d'aquest
en una porta
i que la gent admiri tot això,
no ho sé, eh?
Bueno,
és com anar a una festa,
com que deia la Carme.
És com qui va a una festa
de disfresses,
com qui...
Descartes allà,
planta, total.
Un hobby,
jo crec que és un hobby.
Com altres vintem
o jo què sé,
el que sigui que fas el teu hobby,
mira.
És de les coses aquelles
tipus Senyor dels Anells
que jo crec que continua
tenint més impacte
que cap altra, no?
En quant a ressò
i seguidors.
Fins i tot l'altre dia
el David ens explicava
que en no sé quin país del món
algú havia fet una sol·licitud
no sé on es fa això, eh?
Per fundar la religió Jedi.
Mare de la religió.
Sí, sí, sí.
Que sí, que sí.
Bueno,
és que amb el senyor dels Anillos
hi ha una mena de grups
que tenen un nom determinat
que no sé com es diuen
que estan a Barcelona,
a Madrid i de més,
que cada any fan una reunió
en una muntanya de no sé on
i es reuneixen,
es vasteixen de hobbies
i de més,
després un de ganda,
un de no sé quantos,
i fan valls,
toquen...
Es traslladen a un altre món,
jo crec, no?, una mica.
Sí, doncs cada setmana
tenen un dia de reunió
i llavors estudien la llengua...
Elfica.
Elfica.
Estudien els vestuaris,
hi ha una que cus,
l'altra que no sé què
i llavors es reuneixen allà.
És que dona per molt, eh?
És tu,
el d'Església Catòlica.
Si no és possible.
Clar, és que no hi fan llavors...
Si us buidaran les esglésies, Carme,
amb tot el respecte de tu.
Jo crec que ja estan buides.
Com et diem,
sempre que parlem d'aquest tema,
no t'enfadis, però...
Però ja estan buides.
Clar, és que...
Mira, la connotació festiva
folclòrica que té això,
si la tingués a l'Església,
hi haurien més...
Sí, home, no es faltaria...
Mira les pel·lícules americanes
quan surten aquells coros
cantant gospel.
Estan plenes, Carme.
Estan plenes.
No, no, vale, vale.
No t'enfadis, Maria del Carme.
M'entén la serenitat.
Però vosaltres serà...
No, però nosaltres també us canta.
A veure, és un altre estil.
Laura, no et miris així.
Ai que va bé?
Ai que va bé algú?
No sé si va ser el papa anterior,
aquest, algú que va dir
que volia treure les guitarras
i els cants a l'Església?
Em sona això?
Deu ser aquest.
No, no, deu ser aquest.
Jo no he sentit això, eh?
No.
Home, Carme, el papa aquest nou, què?
El papa aquest nou...
Deixem-ho estar, no?
Tranquil·la, que queda un minut.
Tens poca estona per aquest tema.
Allarga el tema i no contestis.
Sí, no contestis, quasi que no.
Tiempo al tiempo.
O sigui, que li dones un marge...
100 dies com a mirada.
100 dies com a mirada.
Home, jo crec que ja porto una història
que ja no li cal ni 5 dies.
Al tripartitoli estem donant quasi un any.
Sí, quasi massa i tot.
Eh?
Massa i tot.
Gràcies, Laura.
Jo estic amb tu.
Quasi un any, doncs amb ell que li donem 100 dies
i després què ho vaig dir l'altra vegada?
Que bonica és l'amistad, Laura.
Sí, trobo que si jo soc més dolenta, eh?
Jo no li dono ni 100 dies.
No, perquè, a veure, no és el mateix estar darrere d'una taula
d'un costat que de l'altre.
Llavors, depèn d'on estàs, actues d'una manera o actues d'una altra.
Doncs ja em sembla que aquest senyor,
doncs, tiempo al tiempo, mira Esquerra Republicana,
donde dije digo, ahora digo Diego,
i tots que callem.
El meu papa jo crec que ja ha començat a fer unes declaracions, no?
Tema preservatius i tot això.
Bueno, però ja canviaràs.
Pren el relleu, ens dèiem.
Tota, jo crec que l'accentua una mica.
No, però ja canviaràs.
Tu creus que canviaran això?
Dintre de 300 o 400 anys.
Va, molt bé, va, Laura.
Ara, vens a mi?
Toma.
Estarem a la residència aquesta que muntaran la Rosa Gairal i la Carme
d'aquí 300 anys, com deies, Laura.
Són les 10, Laura Picó, Anna Pérez, Carme Padrol.
Gràcies per venir.
Ens retrobem en una propera tertúlia, que queden poquetes, eh?
Poquetes.
Que acabem el juny, ja, eh?
Jo tinc els coets preparats, ja.
Doncs vinga.
Per Sant Joan.
Són les 10, les notícies.