.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
De fet, certament no és una bona notícia, tot i que era anunciada i sabuda.
I aquell criteri de quan una empresa d'aquestes dimensions pren una decisió,
el dia que sigui, malauradament s'acaba complint, difícilment tirant enrere.
I jo penso que si algun moviment fan és perquè ja el tenien previst i programat.
Aquí el que moralment se'ls ha de retreure, penso que se'ls ha de retreure,
és que aquestes empreses a vegades justifiquen aquestes actuacions
perquè han de rebreixar costos, però llavors veus que a final d'any els beneficis superen
amb escreis i multiplicats per moltes xifres aquells costos que presumptament es volen estalviar
tancant les fàbriques, no?
S'entén, perdona Pitu, el fet del que estàs dient.
S'entén la intervenció de la Junta d'Andalusia en els casos de les factories de Sevilla
on justament la Junta d'Andalusia ha posat diners per retard del tancament de la fàbrica
quan resulta que és una empresa amb beneficis?
L'entendria, si és que es fa això, i pel que sembla que es faci,
és que s'hagi de destinar diner públic a subvencionar l'allargament del tancament d'una fàbrica.
Això no ho entenc jo.
Per tant, entens que la Generalitat en aquest cas no vulgui...
No hi hauria d'intervenir.
Què en pensen els altres? Josep Maria, el Quim...
El capital, el Tadis, quin capital és?
El capital espanyol, el capital francès, el capital...
El capital privat.
Però privat d'on?
Pot donar si és privat.
No, no, no, no és igual.
A veure, no, no, no és igual.
A veure, sempre ens movem en polítiques comparades.
I en aquest cas, en molts països, quan ha hagut aquest tancament d'empresa
i resulta que el capital privat no és del propi estat,
el que es fa és penalitzar aquests tancaments.
Perquè, en definitiva, és el que deies tu, Pitu.
Una cosa és que una fàbrica et tanqui perquè no hi ha beneficis,
i una altra és que et tanqui i continuï mantenint més beneficis.
Per tant, això no entra dins un esquema, podríem dir, lògic,
si el capital realment no és de l'Estat mateix, o sigui, privat,
però d'aquella nacionalitat, el que es fa és penalitzar.
I això en molts països s'ha començat a fer.
I, a veure, això pots anar contra el liberalisme econòmic, imperi, tot això,
però bé, és una manera de salvaguardar-te que les empreses vinguin aquí
i no es deslocalitzin amb aquesta facilitat que s'està fent, no?
Per tant, a veure, ara desconec el tema.
També és cert que estava parlant, a mi m'ha sorprès,
perquè s'estava parlant que el tancament havia de ser per al 2007.
Sí.
Perquè, a més a més, això ajudava una mica més
que tota una sèrie de treballadors poguessin entrar en les prejubilacions,
que ja em sembla bé.
El cos social exacte era menor, no?
Per tant, la sorpresa és que ara es digui el 2005
quan semblava que tot anava encaminat cap al 2007, no?
Fotut.
Jo crec que això posa damunt la feblesa, diguem-ne, de l'economia
o de certes estructures econòmiques
i sota el paper que poden acabar jugant les administracions.
Jo estic d'acord amb el que deies tu,
que el diner públic s'ha de destinar a fomentar l'economia productiva,
a ajudar els nous emprenedors i a que sortin noves empreses,
a diversificar el teixit econòmic.
El que no s'ha de fer mai és còmplice d'estratègies,
sobretot, no dic aquest cas, eh?
Però d'altres, que els hem vist al mitjà de comunicació,
s'hi amaguen, diguem-ne, jugades per amagar el cap sota l'ala,
amb beneficis a final d'any.
I això és indigne, això és impresentable.
Jo penso que el que hem de fer, primer, lamentar
que no s'hagi estat capaç d'invertir la situació d'aquesta companyia.
També, potser, que no s'hagués aconseguit allargar una mica més el termini,
per minvar l'efecte al cos social,
doncs això acaba sent la xocolata del lloro,
perquè sempre hi ha algú que rep del carpó, no?
Però jo penso que això ha de fer pensar les administracions
que poden tenir competència des del territori.
A què pot fer l'Ajuntament des de la proximitat?
A què pot fer el govern autonòmic, no?
I, en aquest sentit, jo em penso que s'ha d'exigir a la classe política
més resposta a aquesta fragilitat que tenim els ciutadans
davant de les decisions de les multinacionals.
No pot ser això.
Jo ara estic pensant, per exemple,
en el paper que hauria de jugar,
jo creia que la immensa majoria de l'Ajuntament
és en el foment de l'economia dels nous emprenedors
i de les noves empreses.
És a dir, és l'única alternativa.
Perquè, si no, sempre es trema el bur.
Això ha passat amb el Tadis,
i permanentment tenim les passes de democles
amb el sector químic, amb la deslocalització.
És a dir, contra la deslocalització,
l'únic que ens queda als ciutadans,
i ho miro des de l'òptica del ciutadà de peu,
des de Tarragona, des de Vilaseca,
des de Reus, des de Tortosa,
des del municipi,
és intentar que des de la mateixa administració
es faciliti amb col·laboració,
cosa que a vegades no es produeix
dels sindicats més pròxims,
de les patronals,
el foment de l'economia des del territori.
Hi ha vegades que un es pregunta
com és possible, per exemple,
que a Tarragona no s'hagi desenvolupat
el viver d'empreses amb més potència.
Per exemple.
I això no resol, evidentment, a curt termini,
l'impacte que pot tenir el Tadis.
Els ajuntaments, has de pensar, però,
que són les administracions més dèbils econòmicament.
Per què t'ho dic, això?
T'ho dic perquè...
Però socialment més fortes.
Si volen, clar.
Lògicament, perquè són les més properes.
Però competencialment i econòmicament
són les més dèbils.
Per tant, jo no sé si es fa tot el que s'ha de fer,
jo crec que sí que es fa tot el que es pot fer,
però és veritat que sent les més dèbils
no podem invertir masses recursos
en polítiques d'aquest estil
perquè no ens correspon
i precisament perquè no tenim caler,
perquè som les més dèbils econòmicament,
doncs les necessitem per altres coses.
És a dir, què ha fet l'Ajuntament
en el cas del Tadis?
Hombre, no pot subvencionar.
Jo entenc que no s'hagi de posar diner públic.
Jo entenc que no se n'hagi de posar.
Però hi ha mesures de pressió col·laterals.
L'Ajuntament va agafar i va dir,
escolti, aquí vostès no es pensin senyors del Tadis
que aquí faran el negoci de la seva vida,
fotran fora no sé quantes famílies
que viuen d'aquesta feina
i aleshores aquí es dedicaran,
doncs ho vendran per fer-hi vivendes.
No, no, no.
Si alguna eina té l'Ajuntament
és el planejament urbanístic.
I aquí vostès no hi sucaran pa.
És tot el que pot fer l'Ajuntament.
Ara, qui correspongui que tingui la competència
i els calés, i si no que ens el cedeixi,
abans parlàvem de fora,
abans de començar la tertulia,
parlàvem, suposo, del tema del finançament
i que aixeca moltes ampolles
i moltes declaracions de mal gust, etc.
És a dir, em sembla molt bé
que hi hagi un bon finançament per la Generalitat,
per Catalunya, però al final,
l'administració més mal finançada,
més mal dotada econòmicament,
són els ajuntaments, no en tinc cap dubte,
encara que són els més propers.
Davant d'aquestes situacions de fragilitat
que comentaven els contartulis,
davant de decisions de multinacionals amb grans beneficis,
no hi ha més.
Em sembla que ens hem de revelar.
Però com?
Perquè el tali es tancarà
i la tabacalera de tota la vida
la tindrem tancada d'aquí 4 mesos.
No comprant un producte,
a vegades som en perdó una mica babals,
no fumem.
Hi ha altres països en què s'ha fet això,
hi ha hagut un boicot, una acció cívica,
com que la decisió que pren determinada companyia...
Fa molt poc que tenim un exemple aquí,
amb una marca llatira,
què va passar?
La gent va començar a no comprar aquell producte
i que la gent venia a canviar la...
que estava a la samarretta del Madrid.
També va passar.
Però a veure, jo diria que les accions sí que està bé
que a nivell ciutadà fem això,
i quan vagis a comprar al supermercat,
miris a veure què estàs comprant per no favorir encara més
tota aquesta gent que està tancant empreses,
però crec que a nivell d'administració de govern...
No, però, escolta'm, és el que deia abans,
hi ha les polítiques comparades,
sempre t'has d'anar comparant
amb aquell que està fent coses que siguin molt més avançades
del que fas tu.
I limitar aquest tancament tan alegre
que es pot produir en uns moments determinats,
que ara en patirem,
o possiblement hi ha un tema d'una empresa,
subdivisió de Bayer, etcètera, etcètera,
que pot passar el mateix.
És a dir, aquí...
Ara va comentar el cas de l'Ànses, no?
L'Ànses, exacte.
Que demostra que la situació del sector químic
també és una mica amb clars subscurs.
Exacte.
Resulta que aquí tenim una empresa
que està produint beneficis a final d'any,
el compte de resultats és bo,
Alemanya es fabrica el mateix
i el compte de resultats és dolent.
Però, Alemanya, en definitiva,
per tenir pau social,
el que faran és tancar la planta de Tarragona
i no tancar la planta d'Alemanya.
En aquests moments és un dibuix que fa
i que no sé si és cert del tot, eh?
Però, ostres, a veure, què està passant?
Que els alemanys per tenir pau social
no tancaran la d'Alemanya,
que està donant pèrdues i tancaran la de Tarragona
perquè, mira, la pau social de Catalunya
o de Tarragona tant els hi fot.
No, això no val, eh?
O sigui, per tant,
crec que s'ha de posar una limitació molt clara
que es pugui tancar tan alegrament una empresa
que, a més a més, el compte de resultats a final d'any
és positiu i més que positiu.
Però jo no sé fins a quin punt
es pot ser tan intervencionista en aquest sentit.
És a dir, jo defenso que el Tadis es quedi,
defenso que el Tadis no tanqui com a mínim fins al 2007,
defenso la preocupació de les famílies
que estan treballant aquí i que veuen el seu futur hipotecat i tal i qual.
Ara, jo que l'administració sigui tan intervencionista en aquest sentit
i entraríem en un debat complicat.
Mira, aquest...
I, de totes maneres, espera, Quim, deixa'm acabar només.
És a dir, em sap molt bé això del boicot.
Escolta, doncs ara deixarem de fumar els productes que ven el Tadis.
Es faran un fart de riure.
Es faran un fart de riure.
Depèn, Jordi.
Mira, aquests dies que ha sortit el tema de...
De fet, no sé quins cigarrets fabriquen, tampoc.
No sé si són dels que fumo jo,
perquè jo sóc de la classe de l'espècie amb extinció,
dels fumadors.
Doncs vinga, comenci la campanya de l'espècie de fumar.
No, però només un apunt.
Aquests dies que s'està parlant també de les noves tarifes de pàrquings
i no sé què, que al final s'acaba per quart d'hora,
però que hi ha una sentència a un tribunal de Madrid
que diu que s'ha de pagar per temps real.
Al final la sentència diu que el lliure mercat
no pot estar per sobre dels interessos individuals,
però sobretot col·lectius.
Per tant, aquest literal és bastant interessant
perquè en un moment determinat es pugui fer intervencionisme,
no intervencionisme, frenar totes aquestes situacions,
perquè al final la deslocalització serà enorme.
ara se n'anirà als Països de l'Est perquè allà està molt més barat,
quan els Països de l'Est assoleixin el nivell de vella que tenim nosaltres
se n'anirà cap a la Xina i al final,
quan hagi donat el tom a tot el món,
què farem?
se n'anirà d'acord,
però escolta,
quan nosaltres érem els Països de l'Est d'Europa,
encantats de la vida,
que vinguessin empreses aquí,
tots contents i tots feliços,
o clar,
ara els Països de l'Est estan a un altre costat,
estan a l'Est.
El que passa és que de qüestions hem adormit,
aquí no s'ha invertit en investigació,
no s'ha invertit en creació d'indústria
el suficientment potent per exportar-la fora.
Tot això,
ara ens trobem que les ajudes europees s'acaben,
i ara correm-hi tots.
A nosaltres ara ens fot les ajudes europees com a catalans.
No, no, no.
Sincerament,
jo crec que n'hauríem de fer una lectura positiva
i amb un grau d'optimisme,
entre altres coses perquè estem en un territori,
i no parlo només de la ciutat de Tarragona,
que des de qualsevol punt de vista és privilegiat,
per moltes raons,
la seva ubicació estratègica,
la gent,
el clima,
és a dir, moltes coses que tots coneixem.
Però jo comparo una organització,
l'Ajuntament o la Generalitat,
amb una família.
S'ha de planificar.
S'ha de planificar.
El que no podem fer és com a família,
com a organització,
i això evidentment el polític té un grau més de responsabilitat,
és anar a acció-reacció.
És a dir, ja fa massa temps
que estem parlant i patint
efectes de la deslocalització
o de la fragilitat d'alguns teixits econòmics,
de la dependència d'altres llocs,
i no manem tant nosaltres.
Doncs escolta'm, per exemple,
i ho dic en positiu,
i no és una crítica.
És a dir, l'Ajuntament de Tarragona
podria perfectament liderar i resoldre
una cosa que es va intentar fa molts anys,
que era el pla estratègic,
i que dorm el somni dels justos.
És a dir, en aquests moments,
l'únic que podem fer d'entrada
és demanar als polítics
que comencin a planificar,
perquè això es pot resoldre
o pot anar pitjor.
I el que no podem fer és improvisar.
És a dir,
els relleus econòmics no es poden improvisar.
És a dir,
el Tadis o les centrals nuclears
o la indústria química
pot tenir data de caducitat.
Quina capacitat tenim al territori,
als ciutadans i als que ens representeu,
per reaccionar en temps i en forma?
Clar, això...
De totes maneres, Susana Maria,
no podem llegir només la part
que ens interessa del diari.
És a dir,
sí que, per exemple,
amb el tema de Bayer,
l'Anxes,
doncs estan amenaçant
de retirar les seves instal·lacions, etcètera.
Però escolta,
per l'altra banda,
si passes pàgina,
llegeixes Cadau Camical,
invertirà no sé quants milers
de milions d'euros
en les seves instal·lacions
i en noves instal·lacions.
I la BACF,
tres quarts de lo mateix.
Jo no et parlo de demà,
jo et parlo de cinc anys,
deu anys...
Jo no et parlo de pànic,
jo parlo de previsió.
No, potser pànic no.
Jo parlo d'optimisme i de previsió.
És que ara es marxarà tothom,
ens marxarà tothom,
perquè no sé què, tal o igual.
A veure,
si es pot marxar algú.
A mi no m'ho sentiràs dir.
L'important és que els importants
es quedin aquí
i que continuïn invertint,
perquè el millor que pot fer
una empresa química a Tarragona,
en aquest cas,
és invertir.
Per l'important, Jordi,
és el meu punt de vista,
però l'important és el meu punt de vista,
és que els importants
es quedin aquí
d'una empresa química a Tarragona,
en aquest cas,
és invertir.
Però l'important, Jordi,
és el meu punt de vista,
és que tu tinguis alternatives
i que aquestes alternatives
tu les puguis, diguem-ne, dirigir.
Quan tu no tens aquesta capacitat de decisió,
jo he sentit moltes vegades,
a vegades amb raó
i d'altres no,
declaracions de l'alcalde
que xança de decisions
d'importants dirigents
del sector químic.
Evidentment,
aquesta decisió
la pren un senyor
que viu a Madrid
o que viu a Barcelona
i que,
quan pren aquesta decisió,
només veu el compte d'explotació.
Aleshores, jo el que dic,
en positiu,
estem bé,
podríem estar millor
i jo personalment penso
que dormiríem
molt més tranquil
si els plegats
fossin capaços
de participar,
implicar-nos
en planificació,
en visualitzar
altres oportunitats,
coses que no es poden improvisar,
en el camp del medi ambient,
en el camp, per exemple,
de la indústria cultural.
S'estan llançant missatges,
és evident que en aquests moments
hi ha projectes damunt de la taula
amb alguns,
en participació de la universitat,
cal dir.
i que això són opcions
de futur,
alternatives,
no ho sé.
Jo no sé què farà
la indústria química,
però a mi no em preocupa demà.
A mi el que em preocupa
és el que pugui passar
d'aquí 15 anys.
A veure,
alguna intervenció ràpida
i canviem de tema,
si els sembla?
A veure,
sense que serveixi d'excusa
i sense cap mena de dubte.
Aquests dies
que s'està parlant del finançament
és una peça clau
per tot això que estàs apuntant tu.
Tant bé com deia el Jordi,
perquè això ha de resoldre
un tema per a la Generalitat,
també ho ha de resoldre
per als ajuntaments.
Per tant,
certes iniciatives,
no ha de servir d'excusa
perquè després hi ha la voluntat política
de fer coses.
I com bé tu deies,
un pla estratègic que es va fer,
dorm,
no al somni dels justos,
sinó al calaix del senyor alcalde,
que és una cosa diferent.
Entre el somni i el calaix
hi ha una diferència.
De totes maneres,
jo continuo opinant
que aquesta ciutat
té un potencial molt important
que és la Rovira i Vergili.
I que moltes vegades
la ciutat sembla
que estigui una mica d'esquena
a la universitat
quan el treball
que es podria fer conjuntament
podria ser bastant important
de tot aquest futur
que estàs plantejant tu.
Jo crec que
sempre hi ha un lloc
per emmirellar-se
i per mi,
en aquest cas,
va ser Irlanda.
de la Unió Europea
és la que rep
una quantitat
de diner
de la Unió
tan important
com el que pot tenir
Extremadura
o qualsevol altre territori
d'aquests pobres,
per dir-ho d'una manera.
Irlanda s'ha posat al dia
i que ha fet dues coses només.
Ensenyament,
noves tecnologies
i recerca
i desenvolupament.
És això
el que toca treballar.
Escolta, l'Ajuntament
no s'ha posat mai d'esquena
en cap projecte de la URB.
No, no, no,
estic dient això.
Ho dic al fil
del que estàs dient
en el sentit de dir...
És a dir,
no es pot esperar
que totes les iniciatives
i tots els hidratges
es porti a l'Ajuntament.
No, no, no.
A mi m'acord.
A mi m'acord.
Però...
Però la...
La URB
és una eina clau en aquest tema.
Exacte,
però la Rovira i Virgili
és societat civil.
L'Ajuntament sí que ho pot fer
si som capaços
de trencar el tòpic
de què és l'Ajuntament.
Si continuem pensant
que l'Ajuntament
és l'equip de govern,
l'oposició
i el rifirrafes
a vegades mediàtics,
aleshores no ens en sortirem.
Per mi,
i dieu-me il·lus,
per mi l'Ajuntament
és quelcom més.
O hauria de ser quelcom més.
Sí, sí.
L'Ajuntament...
L'Ajuntament és la Generalitat, sí.
L'Ajuntament és l'Estat, sí.
Sí.
Clar.
Ara, si hi ha vegades que no premem tot l'accelerador,
i això és una opció del polític que s'ha d'arriscar,
i de la societat que ha d'agir.
A més, et dono raó en una cosa,
no totes les pilotes han d'anar a la teulada dels polítics.
Els ciutadans n'ha de tenir molta responsabilitat.
És a dir, històricament l'Ajuntament ha sigut l'administració
que més esforç ha fet amb la URB,
indubtable.
I ara en fa un,
perquè puguin construir la facultat de lletres,
importantíssim, també.
És a dir,
no es tracta que l'Ajuntament hagi de tirar endavant,
hagi de liderar totes les iniciatives de la ciutat,
sinó que l'Ajuntament no sols no posi pegues,
sinó que ajudi i col·labori
amb aquella societat civil que és emprenedora,
com la URB.
Hi ha una oportunitat.
I ho ha demostrat i ho ha demostrat sempre.
I tu?
No vols dir res més?
Canvient de tema?
No, no, ho estava escoltant i, de fet,
el Javeria té molta raó quan diu això, no?
Que l'Ajuntament no ha de...
Jo estaria fins i tot d'acord
que l'Ajuntament ben poques coses hauria de liderar
en quant és la qüestió d'iniciatives i coses...
Hauria de ser aquell element que està allà
per quan necessites el got d'aigua per beure
per continuar la cursa, no?
Amb això estic totalment d'acord.
I en res, fer-me el que deia abans,
aquest país no és que anem malament,
sinó que ens falta la pota d'una pota important
d'un hipotètic taburet,
que és la investigació, la inversió en diners.
Després es queixen, abans, els reportatges.
Ens marxen els cervells investigadors a fora,
o que vols que facin?
A veure, canviem de tema.
És que el Jose Maria comentava abans
que l'Ajuntament hauria de ser alguna cosa més
que un rifi-rafe entre polítics,
com que de rifi-rafes n'hi ha cada dia, i molts.
En fi, dedicarem el que queda de Tartulia
a comentar un parell de temes,
aquells que són de rifi-rafe,
d'aquells de discussió entre partits.
340 i Ciutat Judicial,
temes clàssics en els últims dies.
340, sembla que definitivament
ja hi ha la decisió oficial del Ministeri del Foment
de fer la variant com s'havia aprovat
amb l'anterior govern del Partit Popular,
i, mentrestant, miraran la possibilitat d'ampliar
i de fer la variant paral·lel a l'autopista,
és a dir, de continuar la variant paral·lel a l'autopista.
Pitu, després de tanta discussió...
Home, que es faci d'una vegada, tu.
És que arriba un moment que dius,
home, ja n'hi ha prou.
Jo suposo que no ha de ser agradable
que et passi una carretera d'aquestes dimensions
a 500 metres de casa, no?
Però és que arriba un moment que dius,
noi, tu, fem-la d'una vegada.
Tenim moltes experiències en aquest territori,
que ha deixat de passar, ha deixat de passar...
O no s'ha acabat de fer, o, al final,
s'ha fet malament, no?
I aquesta que es farà ara, està bé?
Jo penso que és necessària.
I que potser no és el millor lloc,
que s'hauria de replantejar.
Home, si ens hem de replantejar-ho,
potser ens tirem 10 anys replantejant per altra vegada.
I llavors, quan la fem dintre de 10 anys,
l'Estat i el seu conjunt haurà crescut tant,
que s'haurà menjat d'aquell territori
on ho hauria de tornar-hi a anar.
És que arriba un moment que dius...
Quim.
A veure, que es faci.
No que hi ha més remei, però compte,
sense resignació.
En definitiva, ha estat la millor opció
per trinxar el territori.
I tornem a estar una altra vegada
en una situació...
Jordi, ha estat la millor manera de trinxar el territori.
Però qualsevol...
Qualsevol...
No hi ha.
No hi ha cap infraestructura que no trinxi el territori.
No hi ha cap infraestructura que no trinxi el territori.
Però algú no haurà de passar,
perquè el cel no passa.
Torno a insistir que la circunval·lació natural de Tarragona
és l'autopista.
I resulta que...
Farem aquest desviament,
ens diuen que ampliaran l'autopista
i dius...
No entenc absolutament res.
Tot una autopista que dintre de 50 anys...
Serà urbana.
Doncs que la facin de quatre carrils
i realment ja tenim la circunval·lació seta.
Dintre de 50 anys que són aquí mateix,
històricament són aquí mateix,
dintre de 50 anys aquest autopista estarà dins de la ciutat.
És a dir, la ciutat són organismes vius
i en un procés, diguem-ne, d'adaptació
als encerts o als desencerts.
Si posats a discutir arguments,
que jo penso que sí que s'han de discutir les infraestructures
amb la gent del territori,
però amb un temps raonable,
perquè a més a més de discutir s'han de fer,
posats a buscar discussions,
potser trobaríem a la Xina
gent que està en desacord amb el traçat de la muralla de la Xina.
És a dir,
arriba un moment en què les societats han de prendre decisions.
Clar que sí.
Amb el risc d'equivocar-se.
Clar que sí.
Entenent que s'ha fet en el benefici de la immensa majoria,
això sempre significa que hi ha alguns damnificats
i que a més a més, insisteixo,
que les poblacions s'adapten.
S'adapten.
I per tant, escolta'm,
jo no sé si és el traçat ideal.
A mi em sembla que...
El que ha de més a més ara és que s'ha de fer.
No, no.
Ara em toca a mi.
Segur que no ho és.
Però té rol, Josemaria,
quan diu que s'han de prendre decisions.
I al final els polítics es paguen per prendre decisions.
I el que no pot ser és per exemple
l'autovia de Tarragona a Sant Sebastià
que no hagi tirat endavant
perquè a Valls es discutia
si passava per la dreta o passava per l'esquerra.
Van estar dos anys o tres
discutint si passava per la dreta o per l'esquerra.
Jo, quan el director del programa deia
que són dos temes de rifi-rafe,
a veure, almenys jo,
i que jo recordi el meu grup polític,
no he tingut cap voluntat de fer rifi-rafe en aquest tema.
Em sembla que és prou serió el tema de la 340.
Em sembla que és de justícia,
que fa masses anys.
Ja no de l'època del PP,
fins tot d'abans i tot.
És a dir,
abans ho deien també a fora,
abans de començar la tertúlia.
Mani qui mani sempre ens fodran.
Aleshores, jo crec que la 340 és un tema
que ja no ve ni de l'època del PP,
ve d'èpoques anteriors.
És injust.
I clama el cel que no tinguem la variant feta
ja fa molt de temps.
Segon punt.
Aquí sí que hi ha hagut una persona
que ha tingut voluntat
de voler canviar el projecte
quan canviar el projecte
volia dir allargar el problema
5 o 6 o 7 anys més.
Quan tothom se li ha girat d'esquena.
Fins i tot el seu propi partit.
És a dir, el senyor Ballesteros
s'ha quedat absolutament sol.
Jo estic d'acord amb ell
que potser no és la millor variant.
No n'hi ha cap que sigui l'òptima.
L'òptima seria la que passés,
que no passés per allò
i que no molestés a ningú.
Això no pot ser.
Quan es fa obra pública
sempre hi ha algun perjudicat.
I el que has de mirar
és perjudicar el menys nombre
de persones possible.
Però sempre n'hi haurà
algun de perjudicat.
I no té sentit
que tenim fet una variant
que arribi fins al nàstic
que no empalmem per dalt
amb la que ja tenim feta.
Això no vol dir que
després ens hagi de fer
una tercera variant
o les que facin falta.
Aquí l'única persona
que ha volgut posar cullerada
i que ha volgut liar
i emmerdar
li asseguro que no ha sigut
ni Jordi Cendra,
ni el senyor Joan Arejo
ni el senyor Joan Miquel Nadal.
I tot hi havia dues manifestacions
en sentit contrari.
L'altre tema
de rifirrafe
com a mínim
des del meu punt de vista
és el tema de la ciutat judicial.
Perquè aquí tenim
propostes de tota mena.
Sembla que la Generalitat
aposta clarament
per fer-ho ara
a les cases dels mestres.
I en fi,
les últimes declaracions ahir
de l'alcalde
deien que busquin altres llocs.
Si no volen el Francolí
que és on tenien els terrenys
reservats per equipament.
I fins i tot,
no sé si mitja en broma,
mitja en sèrio
l'alcalde deia
que amb un certor d'ironia
que se'n vagi a la presó
fora del cas corbà
i que posin allà
el Palau de Justícia,
la presó o el Banc d'Espanya.
Què fem amb la ciutat judicial?
Res i curt.
Tenim,
i torno a insistir
en l'última vegada
que va estar aquí el programa.
Tenim un munt de coses,
un munt d'infraestructures,
un munt d'equipaments
que s'han de situar a on?
Sobre un pla general.
Doncs,
el senyor alcalde
que es dedica a anar
a donar toms
per tots els barris
explicant el pla general,
encara no l'ha explicat
a la resta de grups polítics.
equipaments,
infraestructures,
d'aquesta magnitud,
s'ha d'arribar al consens.
El que no pot ser,
i el consens vol dir
que es reuneixin
els cinc grups polítics,
s'haurà de cedir,
algú ha de cedir,
algú ha de tirar el carro,
però que després
el senyor alcalde se'n vagi
amb un acord de ple,
sota el braç
a parlar amb la Generalitat
o a parlar amb l'Estat
i dir, escolti'm,
el plenari de l'Ajuntament
de Tarragona vol això.
I ja està.
Perquè al final sembla
una mica baralla
sempre entre administracions.
Doncs jo diria que no ha d'anar
aquest tema,
sinó anar a buscar el consens
entre els grups polítics
que hi ha a l'Ajuntament
i fer-ho.
Una pregunta d'il·lus.
D'il·lus, sí, home.
Sí, home.
Sí, home.
Poder l'he fet jo,
l'il·lus, dient això, eh?
No, no, no.
Perquè no ho sé, eh?
Però llavors,
quan saps una cosa,
la preguntes.
Per què no hi vol anar
els terrenys del Francolí?
Perquè no és cèntric.
Ara?
Escolta.
Pitu.
Allò serà el cèntric.
Encima de mi cadàver.
A veure,
jo això que no és cèntric,
no m'ho crec.
Home,
és que...
Fes aquesta pregunta
fa 50 anys.
Clar.
El que no era cèntric.
Els que som aquí,
recordem quan vam entrar a l'Hospital Johnson.
Jo parlava,
però no.
El Consens és molt bonic.
Però quan apliqueu les zones verdes,
aquestes a Barcelona,
no l'apliqueu pas al Consens.
No, no.
El Consens és obligatori.
Jordi, és obligatori intentar-lo.
Escoltem.
És obligatori intentar-lo.
Jordi, tu saps que el tema de l'Estat judicial,
el que pot ser és que s'estigui qüestionant cada tres mesos
una ubicació d'un tema.
Això és com a l'Escola Oficial d'Idiomes.
Tu saps que hem ofert sis llocs diferents,
o cinc llocs diferents.
I per pitos o per flautes,
el que no pot ser és que el nou govern es replantegi
tot el que s'havia fet o tot el que s'havia pactat
o tot el que s'havia consensuat.
I amb la ciutat judicial hi havia consens,
amb l'administració afectada i l'Ajuntament,
que és el que ha de ser del terreny,
en un lloc determinat.
Doncs ara no.
Ara ha de ser aquí.
Ara ha de ser amb un altre.
No fotem.
Jordi, tu ja saps,
i ja ens coneixem per actitud política,
que si nosaltres plantegem un consens,
ho estem plantejant seriosament.
No per marejar-la per diu.
Perquè, en definitiva, estem vivint a Tarragona
i el que ens agrada és viure a Tarragona
i que això funcioni millor.
Per tant, jo et torno a insistir.
Consens i que el senyor alcalde,
no cal que l'acompanyem la resta de grups polítics,
que el senyor alcalde que s'emporti l'acord de plenària
on sigui l'estat o la Generalitat
per negociar que el plenari de l'Ajuntament
està dient això.
Punt.
Josep Maria.
És que això ja és reiterat.
És a dir,
cal exigir a les administracions
que pensin sempre en els ciutadans.
És a dir, l'escola de idiomes,
o la variant,
o el soterrament de la via,
o en el seu moment la variant del cementiri,
i aniríem a altres municipis
i instruirem situacions inversemblants.
Abans d'entrar parlàvem del cas de les vies,
de dos casos, per a mi, flagrants.
Un, el de Salou.
És a dir, com podem explicar-los als turistes
o als ciutadans de Salou
que fa no sé quants anys
que hi ha un pas en barrera
en un lloc que a l'estiu té 300.000 habitants?
Com a mínim.
Això, això, a mi,
només m'indica que la classe política
en algun moment s'equivoca.
S'equivoca.
I que té capacitat de ratificar,
n'estic convençut.
I com que això ja s'ha dit,
doncs que es faci,
que l'alcalde convoqui una reunió,
que busqui l'acord,
si hi ha acord per unanimitat, fantàstic,
i si no, majoria, i a tirar milles.
El desacord no està
amb els senyors d'Esquerra Republicana
o amb els senyors socialistes,
o amb els senyors del PP
o amb els senyors d'Iniciativa
al plenari de l'Ajuntament.
El desacord està en que nosaltres
vam oferir un terreny magnífic
que podíem fer un tratjo a mida.
La ciutat judicial podria fer un tratjo a mida,
tal com volguessin ells,
de l'estil campus,
amb edificis,
per totes les instal·lacions judicials.
I opten per una altra ubicació
que no és la que nosaltres hem ofert
i que, lògicament,
els costarà diners.
Ruiz Gallardón,
Esperanza Aguirre,
Joan Miquel Nadal,
Xavier Sabater.
Hi ha coses que no poden ser.
Hi ha coses que no poden ser.
Hi ha coses que no poden ser.
Hi ha coses que no poden ser.
L'Ajuntament, l'Ajuntament,
ha respost a totes les peticions d'equipaments.
No, no, Jordi.
Jo no assenyalo.
L'Ajuntament té respost.
Hi ha coses que no poden ser.
Hi ha climes que no són positius.
I algun dia això s'ha de resoldre.
Més enllà dels partits polítics
i de les químiques o no.
Químiques personals.
Que vas dient que sí,
com que els oients ho veuen.
No, no, no.
Estava dient que sí.
No, no, no, no.
Va, que acabem.
Algun comentari?
No.
Ostres, és que...
Com ha anat Sant Jordi?
Sant Jordi.
Sant Jordi.
Va fer bon temps i tal.
Aquesta comparació d'Esperanza Aguirre
i Ruiz Gallardón.
Ha sigut molt encertada.
Jo pel fet que això està molt bé.
El que no pot ser
és que el que designa segons quins càrrecs
no se'n doni a compte de les reticències
que es tenen entre el personal.
En fi.
I això són errors que es cometen
que no s'haurien de comptar.
Ho deixem aquí.
Em sembla que la tertúlia podria continuar.
Seria molt interessant, però...
No parlem del Rodríguez Ibarra.
No, no parlem del Rodríguez Ibarra.
Jo crec que podríem fer un monogràfic
sobre el Rodríguez Ibarra.
Jo parlem sol, eh, Jordi, o el Rodríguez Ibarra.
Vosaltres que compartiu govern amb ells, home.
Feu un toc d'atenció amb aquesta gent.
Jordi Zendra, Quim Vendrell,
Josep Maria Àries, Pitu Rovira.
Gràcies.
Poden continuar la tertúlia fora dels estudis.
Gràcies per venir. Fins la propera.
Bon dia.
Gràcies.